CONCLUSIÓ:

La Fundació Godia tanca


Centelles. Dissabte passat, en el diari que m’acompanyava en l’esmorzar, informaven que la Fundació Godia havia decidit el seu tancament . Sembla que la seu actual de la Casa Garriga Nogués passarà a una altra entitat amb projectes expositius. I els que vetllaven pel fons de  l’antic esportista, es dedicaran a altres afers, des d’un segon o tercer pla. És una entitat privada, teòricament poden fer el que vulguin, però… 
No disposo del comunicat que va emetre la fundació, ja que d’un temps ençà tampoc rebo les seves novetats. El cas és que, sincerament em va sorprendre. Estava al cas d’algunes irregularitats fiscals d’alguna filla. Del canvi en la direcció, fa una mica més de temps. Però res em feia pensar que la cosa aniria per aquí. Els afers pels que les hereves han sortit als mitjans no són molt diferents als d’altres personalitats  socials d’avui. Tothom està emmerdat! Hi ha entitats que per casos així, ens agradi o no, no s’han dissolt pas. I, el que no entenia era perquè havia de ser la fundació dedicada a difondre art i a programar exposicions, qui “pagués els plats trancats”.  A mesura que han passat els dies, i sobretot, a partir d’un primer email que vaig enviar a col·legues i amics, on manifestava una opinió –no se si mal fonamentada-, he anat rebent alguns comentaris i opinions. També vaig demanar específicament a alguns si volien donar la seva opinió al respecte, per incloure-ho en aquest mateix article. Però més aviat ningú vol que es publiqui el què m’han dit. He vist reserves i raons  de tota mena. Totes raonables i evidentment, les haig de respectar. També gràcies a ells,  de mica en mica, he anat consolidant el meu raonament i encaixant la sorpresa inicial. Però tot i així, crec que tot aquest afer, haig de poder “vomitar-lo”, d’alguna manera, poder acabar de donar un final lògic, a tant email enviat de preocupació  i com d’emprenyada incomprensible.  Avui el text té un ingredient també terapèutic.
Fem memòria
Miraré d’anar al gra i fer-ho fàcil. Si tanca una llibreria, ens lamentem. I és un negoci privat.  Si tanca una fàbrica, ens lamentem, perquè, representa una pèrdua, ens agradi o no el producte o la manera dels “jefes”. Tanca la Fundació Godia i? Conec el que en diem Fundació Godia,  una mica perquè quan vaig passar de l’etapa universitària a la laboral, ja en vaig sentir a parlar. I un cop al diari, ja de col·laborador de cultura, només començar ja hi va haver la primera exposició de l’entitat, dedicada a la col·lecció Samaranch. Parlem de la tardor del 2001.  Des d’aleshores vaig anar a les rodes de premsa i posteriorment he visitat algunes exposicions. I també, tant al diari, com des d’aquest blog, he tingut ocasió de fer dues entrevistes a qui va ser directora de la fundació, Sara Puig. Tant des del diari, com des del blog, la meva tasca sempre ha estat ocupar-me dels afers estrictament artístics. Però també he estat al cas de la manera de muntar les exposicions i la diplomàcia entre museus, comissaris, etc. Això és el que m’interessa i el què estrictament em cal per fer un article d’art. Atenció que he dedicat a tothom. I en el cas de la Fundació Godia, sincerament i per resumir… recordo la sensació d’incognita, com de nen amb el tió, de trucar a la porta del primer pis de la seu del carrer València  i esperar que obrissin. Cada cop les exposicions o eren de temes innovadors, desconeguts. Punts de vista diferents. O  hi havia peces engrescadores, de qualsevol gènere. L’equip ho feia amb gust i ganes. Aquesta era la impressió i l’observació que anava fent i amb les entrevistes volia confirmar les expectatives i també les seves intencions futures.  D’alguna manera, amb la idea de que el seu projecte anava creixent i que podria ser interessant saber per on volien anar, com a visió museística o cultural. L’última exposició de la Godia revisava la relació de Rusiñol amb El Greco. No hi havia anat mai, però feia anys que feien uns cursos d’història de l’art molt xulos, amb col·laboració amb els Amigos del Museo del Prado. I també les conferències de Memòria de museus.

La vida continua

Totes les altres coses que s’han dit -en els emails o que ja sentiem dir-, o el passat familiar, tot això no ha estat mai un fre. Ja que ni era aquesta la meva tasca, ni crec que em pertoqui anar posant el dit a l’ull de gent que no conec de res. No em pertoca a mi jutjar. El blog i les contribucions al diari eren d’art. I per això crec, que la presencia d’aquesta fundació –i després l’aparició de les altres-,  va com ajudar a establir una dinàmica expositiva molt engrescadora a Barcelona -i també a Girona: algú recorda la Fontana d’Or de la Caixa de Girona?-. I d’alguna manera, com una espècia  de sana competència, de veure qui feia una exposició més bona o més ben muntada. Tot és una opinió personal, evidentment. Però seguint aquest raonament, crec que el tancament de la Fundació Godia, és com una escapçada salvatge i empobridora per a la cultura, al menys pel què respecta a Barcelona. No obstant, també és veritat, que hi ha molts altres museus i institucions, a Barcelona i a Catalunya, amb ganes de fer les coses bé i amb qualitat i salut. Per tant, com en d’altres galeries o institucions culturals que ja no hi són, potser d’aquí un any ja ni ens en enrecordarem de l’entitat perduda de la casassa del carrer Diputació  (excepte pels catàlegs). La vida continua. 

FINESTRES D’EL TRABUC

Montse Font exposa els retrats menorquins

Centelles. Fa molts anys, a casa dels meus pares, hi vam penjar una pintura d’un noi sortint d’un quadre. És una pintura de la Montse Font. Al cap dels anys he aprés que es tracta d’una versió d’una altra pintura catalana, del segle XIX, de Pere Borrell, que van titular  “Fugint de la crítica”. És una tela, familiar, que ens ha acompanyat molts anys des del menjador. Al segle XIX ja hi havia crítica d’art, sí.
No tinc una fitxa biogràfica de la Montse Font. No he fet investigació, ni disposo de cap catàleg anterior. Però sé que fa trenta anys, era una artista més activa. Més a primer terme de la creació pictòrica, amb exposicions i una carrera, no se si professional o amateur, però més aviat presa en serio. Crec recordar haver vist exposicions seves a Amics. Era de les artistes del poble, que coneixíem per “això de pintar”. Com en Musach, en Saló, en Sarrate. Però era de les joves. Com en Ñay, potser. Però de cop, o de mica en mica, va anar passant a segon i tercer terma. Potser la salut. No cal cercar més.
El fet és que la Montse continua sent veïna de Centelles i va sovint al Trabuc. Des de fa uns mesos, guardo a la biblioteca tres àlbums de làmines que la Montse em va deixar, després de la primera visita. Hi havia ganes d’exposar. Vam decidir centrar en uns dibuixos. Al Trabuc hi van bé les coses de petit i mitjà format. Però és que a més, la Montse Font em va mostrar una sèrie de retrats d’amics, fets durant una estada llarga a Menorca. Parlem dels primers anys de la dècada dels 80. Pels papers que podem veure, la centellenca va anar ja a Menorca, amb una formació artística. I allà el tema –o un dels temes-, va ser anar descrivint els seus amics i amigues. Amb llapis, sobretot. Retrats que capturen els trets i alguna cosa de la psicologia de la persona. I que, estan fets, amb l’altra persona al davant. Quieta, sorpresa o atenta al dibuix de la mà de la Montse. Normalment podem veure trets de la persona i interpretar alguna cosa de la seva ànima, pels detalls i els trets mateixos o alguna anècdota, com el gran bigoti o les ulleres de pasta. No són persones tristes, però sí que tenen un aire “reservat” i “introspectiu”. En qualsevol cas són retrats d’amics serens.  

Fora de joc

Ara tenim l’oportunitat de redescobrir aquests dibuixos. Tots els vianants podran veure aquesta petita mostra de l’estil de dibuix i retrat de la Montse Font. La selecció recull els dibuixos que no estaven fixats o enquadernats dintre les espirals.  Potser venien d’un altre quadern o amb el  temps s’havien desenganxat. A tots, el temps els havia anat fent oblidar en uns prestatges i tenien sorpreses: a més dels retrats menorquins, també vam trobar una punta seca, sobre metall. Un gravat que representa una maternitat. Estampat sobre un paper prou prim. No se si el van submergir amb l’aigua o només el van ruixar. Hi ha tres versions. Aquesta que veieu a la finestra petita sembla la millor. Tot plegat és una engrescadora punta del iceberg  del do artístic que té i havia explorat amb ganes i gust, la Montse Font. Qué ha de passar perquè els dies ens retornin la seva faceta creativa?




REPÀS D’ÚLTIMA HORA

Pasqua de la terra

Aleix Art
Aspecta de la rifa de mones i altres productes, a Sant Martí de Centelles, el diumenge de Pasqua 
Centelles. Seguir les tradicions cristianes avui, té alguna cosa d’antic. Com de recuperar la dinàmica dels temps de l’abat Oliba. Perquè tots sabem on hi ha una església. Però no hi ha res que sigui com fa uns anys. I més aviat el Cristianisme està en fase de revisió i readaptació. El concepte “deconstrucció”, ja vol dir això. Ben mirat, l’Església sempre ha tingut crisis.  Però ara no té el mateix rol que fa cinquanta anys.  I, sobretot, ens trobem que  les coses es poden replantejar, redibuixar i construir de nou. Explicar de nou. En cursets, conferències i sermons, és com si escoltéssim els Evangelis o els demés textos bíblics, per primera vegada. Perquè alguna cosa, els està dotant d’un nou “sentit comú”. Fins i tot tinc un concepte nou per definir actes com el del “via crucis”, que donen molt a pensar: “psicodrama”. Hi ha menys sacerdots, els pocs que queden, han de cobrir vàries places. Així, com en temps de l’abat Oliba, els que  podem seguir-ne, ens anem de visita per les parròquies de la contrada. No es va a consagrar, ni a regalar cap Bíblia,però sí a celebrar misses i sobretot a compartir una estona, en un lloc, i amb veïns diferents. A vegades ja ens  coneixem tots, però la perspectiva és diferent. Sant Miquel Sasperxes o Sant Martí de Centelles, són ben a prop. Però si hi ha alguna festa, com la de Pasqua d’ahir i Diumenge, amb la llum de la primavera, i els colors d’aquest entorn tant Mediterrani, tot sembla més viu i fraternal.
A.A.
Aspecta de l’exposició a la  Capella, organitzada per
Mans Unides, que repassa el paper de la dona en diferents 
llocs ddel món i contextos socials.
La Setmana Santa que hem deixat endarrere té, en termes “cronificables”, vàries estacions. A algun lloc havíem de fer esment del sopar de la Nit de Rams, del divendres de fa dues setmanes. La relació amb Centelles –una  mica forçadda- és l’Alda Rabionet. Efectivament en la nau eclesiàstica barroca de l’Orfeó, hi havia una mica d’escenografia en la disposició d’elements de senyalització i il·luminació. Columnes de caixes amb garrafes de plàstic amb llums. El què més em va cridar l’atenció, però, van ser les parades de fusta i lona,  on s’ubicaven les safates amb els “productes de la terra”, que es van servir pel sopar.
Aquelles parades, que encara no sé, si eren llogades o de l’Ajuntament de Vic, serien molt maques per fer la Fira d’art i col·leccionisme del proper 26 d’abril, a Centelles. En principi, cadascú s’haurà de portar la taula i no hi ha previstes carpes ni res. Si és la Ratafia o la tòfona sí que els paradistes, disposen de les carpes. I al Passeig. Però els artistes i col·leccionistes, igual com en el mercat del trasto, a part de posar-nos al carrer Rodolf Batlle –on la gent s’hi acosta de passeig-, la presència té una altra valoració. Però de totes maneres, encara les parades de fusta serien millor. Donen un aire més de “mercat arreglat”.
De fet a Vic tenen altres prioritats: només aparcar el cotxe, al Pont Romà, per travessar-lo em vaig trobar una espècia de “barquetes de canya”, amb rams de flors, que acompanyaven la barana de pedra del pont romànic. Un detall, innecessari, però que dóna un punt de qualitat i més en dates  de celebracions com el seu Mercat.

Bona feina

A.A.
Finalment, ahir, vaig tornar a fer rodar  el tòrcul i ja
han començat a sortir estampes noves, de planxes noves
de linòleum.
Tornem al sopar de la Nit de Rams: per dir que, abans d’entrar, m’esperava un pica-pica lleuger. Pensava fins i tot, que al final, hauria de córrer a una hamburgueseria per matar la gana. Però no. Tot el contrari: cada comensal podia agafar com unes safates, mida a4, amb tot de tastets: en unes plates hi havia embotits i pa. En d’altres, formatges. Després hi havia postres: un pastisset i dos productes làctics (mató i pannacota). Beure: cervesa, vi i ratafia. Tot productes de la terra osonenca. La ratafia no era feta amb la recepta de les bruixes, però era Bosch. De Centelles hi havia el formatge blau de La Llavina. En resum: qui va sortir d’allà, més que al frankfurt, podia anar millor a donar una volta o a seure al sofà.  En el plat dels embotits hi havia pans de gusts molt bons, també. Després del sopar, Guillem Roma i la seva banda, actuaven. Després encara havia d’actuar una colla de dj de la Fundación Tony Manero. Però no hi vaig aguantar tant. L’ambient era bo, tot i que l’acústica, difícil. Alguns diuen que sense micros es sentiria  millor, perquè l’espai arquitectònic ja està pensat per amplificar la música.
Durant la vetllada, vaig trobar al Sami Vergés. El vocalista i compositor de música. Actualment està al grup Boys Damm. Però el coneixem des de les remotes etapes a Bluesmalon, Kibor i les versions d’Andrés Calamaro, a Hostalets. A més de l’entranyable cd de música dedicat a la miserable línia  3 del tren, de l’etapa universitària .  Entre els assistents a l’acte també hi havia alguns estrangers. Vaig parlar amb un holandès, que no era la primera vegada que venia a Vic. De gent, a l’acte, n’hi havia molta. La gent sopava dreta. Pot semblar un pro, però si s’hagués hagut d’entaular tota aquella gent, no hauria estat el mateix. Hi havia tauletes altes per apoiar els plat.  Vam conèixer una noia que l’endemà marxava a fer el Camí de Santiago, des de Roncesvalles. Alguns trams.
La  Setmana Santa ja ha acabat. Però ara venen els dies més macos de la primavera. A Centelles tenim cites culturals cada cap de setmana. Aquest dia 11 hi ha la cursa del Sàhara. El diumenge hi ha conferència sobre les dones. A la sala de plens  de l’Ajuntament, a les 6, com a acte paral·lel a l’exposició que Mans Unides ha posat a la Capella. En aquesta col·lecció de plafons es repassa la realitat social de la dona en diferents latituds. Passa que la conferència de l’especialista , coincideix amb altres activitats: el mateix diumenge, al matí i a la tarda, hi ha concert dels duets, que per tercer any, es tornen a fer. A dos quarts d’1, a la Plaça Vella, actua en Josep Valldeneu i en Joan Motera, jazz. A les 7 de la tarda, al Casal Francesc Macià –el cicle de Dos en Dos, amplia auditori-, toca la Gemma Abrié i en Miquel Àngel Cordero. Si no teniu ganes de jazz, a l’església parroquial, a les 6, també hi haurà l’estrena absoluta del Rèquiem de Howard Goodhall, a càrrec de varis cors, entre els quals el centellenc Cantus Firmus, dirigit per Gabriel Miralles.  Per una banda està bé que hi hagi moltes activitats, però per altra trobo dolent que, sent en un poble com el nostre, es solapi tant, ja que es genera una mica de competència entre actes d’interès cultural, on si es pogués, s’aniria a tots. Però s’haurà de triar.
Dissabte , 11, que a Centelles hi ha la cursa del Sàhara, a Palau-Solità i Plegamants han organitzat un sketchcrawl per acompanyar un mercat medieval que hi fan. Com que el grup organitzador  és el mateix que ens va visitar pel Cau de Bruixes, els hi tornaré la visita, amb molt de gust, i amb les llibretes a punt.

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

David Casals torna a la Parés amb doble sèrie d’acrílics


Sala Parés
Si triés les obres en grisos seria pel tractament de les parts 
pintades i les que deixa en blanc. Casals treballa amb 
acrílic però és com si ho fes amb aquarel·la. És una aposta molt
bona i engrescadora.
Barcelona/ Centelles. Igual que les collites de blat o colze –els camps del Vallès ja estan florits-, els pintors, cada temporada, també tornen a presentar fruits: David Casals ja fa uns bons anys que, quan li toca, visita la Sala Parés de Barcelona, amb una col·lecció nova. Cada torn ha mirat de portar un pas endavant, un capítol diferent en la seva evolució pel camp de la pintura. El seu treball més recent es pot veure a la sala petita de la galeria degana de Barcelona. Al mateix lloc on –l’any passat?- hi va exposar la Núria Guinovart amb els seus “ciments pintats”. Perquè l’espai petit, és petit –comparat amb les grans sales-, però cada cop que hi he entrat, hi solo trobar “provatures”. Les coses tenen un aire més de “temptativa”. Les sales grans imposen: donen més joc a exposar “obra segura”, com si fes por atapeir la sala d’intents i riscs incerts.
La idea que us desgrano, serveix també per la nova sèrie de pintures d’en Casals. Parlem al títol  de “doble sèrie”: perquè els mateixos temes que presenta, els ha pintat en color i en grisalles o, com ells defineixen “monocroms”. Però hi ha degradacions de negres, grisos i el blanc de fons també compte molt. Potser no és tant exacte, però prefereixo parlar de grisalles. David Casals ha jugat a fer el doble exercici de cada tema. No és ben bé nou en ell, el treball en grisalles. Però el tractament que explora en aquests i en els quadres policromats sí: Casals avança en un tipus de pinzellat més ràpid i esquemàtic. I deixa lloc a que regalims i superposicions, sense regularitzar, es quedin allà, tal i com el pinzell els hi ha posat. Tant en negres, com en colors, el concepte “risc” i “atzar”, passa al davant.  
S.P.
En les obres en colors, els tons són càlids.  Però al mateix
temps tenen un aspecta, com poc contrastat. Com si els negres
només arribessin a grisos forts. L’esquena de la noia és 
sensual. Les esquenes m’agraden.  
L’estil ha avançat cap a un nou estadi. El tema, també: seguint la idea dels bodegons plantejats com a “disposicions trobades” (algú li plantejava unes composicions i ell les pintava), Casals amplia aquest concepte i inclou la figura humana, en forma de models nus i, també de retrats de persones, que “atzarosament”, apareixen en el quadre, perquè pertanyen a altres pintures  que formen part del mobiliari de l’estudi o espai en el que pinta. A vegades la combinació resulta còmica, ja que podem veure una noia jove, fresca, despreocupada, al davant d’un senyor amb bigoti, com del segle XIX, que amb les seves lleis, deu pensar: “aquesta meva néta…”.  En una de les obres del David Casals també hi apareixen les mateixes pintures que prepara l’artista; i miralls on la model es reflecteix. Un joc que , potser, a alguns us sonarà. Ja que havíem vist algun joc semblant, amb la gran pintura del Francesc Artigau,de la Sala Vinçon. En un altre lloc, també volíem establir un pont entre la nova col·lecció del Casals, amb la  proposta, que simultàniament –però des de fa més anys-, cultiven els germans Santilari i que presenten a l’Artur Ramon, una galeria propera. Però la comparació només pot ser en la idea de repetir temes en grisalles o policromia i també en l’ús d’una  mateixa model en cada obra. A partir d’aquí i sobre tot, el tipus de refinament en l’estil divergeixen.

Punt de vista

Vista l’exposició nova del David Casals, podem dir que té coses interessants. Però també em motiva una sèrie de reflexions: el doble exercici de repetir obra en grisalla o colors, per mi, sols té sentit una vegada. Almenys d’una forma tant sistemàtica. Doblar al cent per cent, hauria de ser puntual. Ja que l’artista crec que fora bo que decidís quina solució li tira més. Vendre quadres no pot ser com vendre samarretes, que si no t’agrada un color, et quedes l’altra. Hi ha d’haver un exercici de valentia i de dir: vaig per aquí.  El segon punt, que voldria comentar, és que la disposició de la model, a vegades em sembla “accessòria”. Tant hi podria haver, en la composició treballada, una model, com un gerro. A vegades és com si fos massa pretext pictòric. I això, al meu entendre, en alguns punts, rebaixa la condició de la persona.  En aquest sentit, trobo que les composicions, potser podrien anar per cercar una major “justificació”, per exemple, organitzant una escena de debò. Com fa l’Artigau, que fa retrats i estudis de model i ho explica tot com dintre d’una història pintada. O com, tornant en els Santilari, fan: les seves models, reposen o fan sofà. Estan col·locades de forma més natural. Insisteixo que és una opinió i que és l’artista autor qui ha d’evolucionar.  Això no té res a veure, amb el fet de que les pintures presentades tenen algunes virtuts. Positiu, negatiu. Anirem esperant més obres del David Casals.