L’ACTIVITAT CONTINUA:

La Fundació Vila Casas convoca el Premi d’Escultura 2015

Aprofitem aquest anunci per repassar la seva activitat 
i incloure l’opinió dels seus responsables sobre el tema de la Fundació F. Godia.

Totes les fotos: Noèlia Marín/ Aleix Art
Exposició d’escultura de Josep Subirà-Puig, artista de casi 90 anys, que resideix a París.









Barcelona/ Centelles. En l’article anterior comentàvem que havíem demanat l’opinió a alguns col·legues per publicar-la en el post. Els que van accedir a fer-ho públic i  van omplir el petit  formulari, van ser els de la Fundació Vila Casas. Concretament, tenim les consideracions  de la cap de premsa i adjunta de direcció d’art, Natàlia  Chocarro.
Respost el qüestionari, i com per fer patent que la cultura proposada des d’institucions privades, no s’havia pas mort, la mateixa  fundació ha anat enviant fins a tres anuncis d’activitats i certàmens, que ens obliguen a fer-ne alguna cosa, ja que a més, tenim coses pendents a dir sobre algunes exposicions en curs. A més, acaben el cap de setmana de Sant Jordi. Anem per feina:
La primera notícia, feia referència a la convocatòria d’una nova edició del premi d’escultura. La Fundació Vila Casas, com sabreu, convoca un any, el premi d’escultura. I el següent el de pintura. Ara torna a tocar el d’escultura. En el comunicat, posen a l’abast les bases –  http://premis.fundaciovilacasas.com – i també una direcció per fer les inscripcions per participar.
En el mateix comunicat, expliquen que el premi està obert a tots els artistes nascuts o residents a Catalunya. El premi està dotat amb 15.000€ i també inclou una exposició monogràfica al museu de la fundació a Barcelona, Can Framis.  També informen de que en el veredicte del jurat hi prendran part “Francesc Miralles, crític d’art; Javier Garcés, artista i guanyador de l’edició anterior; Antonio Sagnier, col·leccionista; Eduard Duran, galerista; Joan Uriach, patró de la Fundació Vila Casas; Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas, i Glòria Bosch, directora d’art de la Fundació Vila Casas, en qualitat de secretària sense dret a vot”. El “fallo” es coneixarà  el dissabte 13 de juny al Museu Can Mario, a Palafrugell.

Sorpreses de París

Detall de “l’àngel de la guerra”, del


1968, de Subirà-Puig, feta roure.
L’escultura, la pintura, també la fotografia.  Són arts habitualment presents en  les exposicions dels espais de can Vila Casas. Precisament a l’Espai Volart, a la sala 2, tenen actualment una exposició d’escultura, prou interessant. Es tracta d’obra de Josep Subirà-Puig. Un aspecte positiu de la Vila Casas, és que atrapa a molts artistes i pot acostar-nos l’obra d’alguns que ens són desconeguts. Com aquest mateix. Nascut, a Barcelona, el 1925. Sembla que encara és viu, però resideix a París des del 1955. En la seva formació, primer va passar pel conservatori, música, i després per la Llotja. Va conèixer l’escultura de la mà de persones com Fenosa, Collet i Monjo. Té diverses escultures monumentals repartides per França i altres llocs. A Barcelona, a l’Espai Volart, hi torna amb unes obres de mida més aviat petites. De fusta i algun metall –bronze-. Es tracta de formes d’aspecte antropomòrfic. De concepte, com replagades en si mateixes. Si bé hi ha un desig d’expendir-se. Una mica la raó sembla estar en la base constructiva de les peces: ja que estan fetes com amb fustes enganxades  sempre en sentit longitudinal.  Com si fossin línies de  dibuix de trama rectes. A partir d’aquests “nervis de fusta”, intenta cercar la forma de la peça: hi veiem formes humanes, caps i també sers com àngels i guerrers (com Clavé?). Les fustes s’enganxen i s’ajuden en la seva construcció d’altres peces que donen a aquesta escultura un aire com de collage. Són certament imponents tot i ser petitetes. Les obres pertanyen a diversos anys, separats per dècades. I de fet són bastant fidels al tipus d’obra que Subirà-Puig fa a escala monumental, pel què podem veure en el catàleg.   
L’altre exposició també té un aire escultòric. Són com exercicis tècnics,  esforços creatius, originats en la ment de dos dissenyadors: Joan Pedragosa i Jordi Fornas. Feia temps que no veia una exposició de disseny d’aquest tipus en el que es proposen solucions per originar formes eficients d’una idea o un concepte publicitari o comercial, en un objecte d’una utilitat diferent a la d’una pintura o una escultura. La part més original, a mi em sembla que és la part dels retallables de paper.
Exposició de Fornas i Pedragosa.
Finalment, però és la primera que es veu a l’entrar i al subsol, hi ha l’exposició dedicada a Narcís Comadira. Home de lletres, també té una faceta i una formació artística, que la mostra repassa en sentit cronològic. Un passeig per totes les etapes. Des d’uns anys inicials on hi ha com una recerca de temes i camins estilístics, fins cap al present on va concretant  uns leitmotiv fets de colors vius, arbres i paisatges de caire metafísic, molt concrets, que va  repetint, reformant… com les bandes sonores de John Barry, que hi ha un fil conductor comú. En algunes obres hi ha punts de contacte interessants com amb De Chirico o també el pintor tarragoní Josep Maria Rosselló.
Tenim constància de les altres  exposicions als espais de Barcelona i de l’Empordà. I és en relació als espais gironins que es relacionen les altres activitats que han anunciat des de l’oficina de premsa de la fundació Vila Casas.

Altres accions

Vista d’escaire del “cub” de l’Espai Volart, 
amb pintues
de Narcís Comadira, de la mostra 
que revisa tota la seva carrera.
Seguint una costum de fa ja dotze anys, avui mateix començava a la seu de Palau Solterra, a  Torroella, el Cicle d’Història i Humanitats. Avui li tocava el torn a Rafel Torrella, comissari de l’exposició  “L’artista  al seu taller”, que reuneix dues sèries de retrats fotogràfics d’artistes, fetes per Francesc Serra i Ramon Manent, en dos moments diferents del segle XX. Francesc Fontbona moderarà la conversa.  Més enllà d’avui, uns altres dies tocaran temes com l’art grec de Tanagres,  el fons  arqueològic del Museu de Montserrat o els enigmes de la reina egípcia Nefertiti. Tenim l’enllaç de l’agenda d’aquest cicle.
Aquest cicle humanístic, tindrà lloc a Torroella. Però a la  seu de Can Mario a Palafrugell també han preparat una altra agenda cultural:  precisament avui, Teresa Forcades ha de parlar amb Marta Vergonyós. Ambdues posaran l’accent femení, de forma verbal i dialogada, en el sí del projecte expositiu “Blueism”. Aquesta mostra, proposta de Vergonyós, es pot veure actualment a Can Mario.  El cicle de converses en clau femení, continuarà amb altres veus destacades de la cultura catalana: Denys Blacker, Fina Miralles, Mar Serinyà i Mercè Riba; les cantants Sílvia Pérez Cruz i Marinah (Ojos de Brujo) . Forcades conversava avui. Demà, a les 12 h., Marta Vergonyós conversarà amb Marinah.  Diumenge, 12, a les 12 :Fina Miralles, artista visual i pionera de l’art d’acció a Catalunya.
Evidentment, tota aquesta activitat no és la flor d’un dia. I és en aquest context,  i coneixent una mica l’activitat de la Fundació Vila Casas, que podem passar a llegir i a situar les seves respostes al nostre qüestionari, dedicat a valorar el vel que ha tapat l’activitat de la Fundació Godia. Com dèiem al principi, qui escriu les respostes és la Natàlia Chocarro, cap de premsa i adjunta de direcció d’art.

1.- Com valores el tancament de la F. Godia?
El tancament de qualsevol institució, sigui d’àmbit públic o privat, és quelcom que ens ha de fer reflexionar. El paper rellevant  que han ocupat aquesta i d’altres fundacions a Barcelona i Catalunya en els darrers vint anys, han estat clau alhora de transmetre coneixement i establir vincles amb la societat contemporània.

2.-  Què creus o creieu que s’hauria de fer?
La situació actual en termes de cultura és força decebedora. Una de les principals mancances i que encara  no s’ha posat damunt la taula, és l’escassa col·laboració entre els diferents agents que intervenen al sistema escolar i els representants de les polítiques culturals.


El que sembla segur és que en el camí que ens porta cap al demà, museus, institucions, galeries, també crítics d’art i en general, els agents culturals, hem d’estar desperts i anar revisant la feina i les bases per adaptar-nos als temps i necessitats no previstes. 

CONCLUSIÓ:

La Fundació Godia tanca


Centelles. Dissabte passat, en el diari que m’acompanyava en l’esmorzar, informaven que la Fundació Godia havia decidit el seu tancament . Sembla que la seu actual de la Casa Garriga Nogués passarà a una altra entitat amb projectes expositius. I els que vetllaven pel fons de  l’antic esportista, es dedicaran a altres afers, des d’un segon o tercer pla. És una entitat privada, teòricament poden fer el que vulguin, però… 
No disposo del comunicat que va emetre la fundació, ja que d’un temps ençà tampoc rebo les seves novetats. El cas és que, sincerament em va sorprendre. Estava al cas d’algunes irregularitats fiscals d’alguna filla. Del canvi en la direcció, fa una mica més de temps. Però res em feia pensar que la cosa aniria per aquí. Els afers pels que les hereves han sortit als mitjans no són molt diferents als d’altres personalitats  socials d’avui. Tothom està emmerdat! Hi ha entitats que per casos així, ens agradi o no, no s’han dissolt pas. I, el que no entenia era perquè havia de ser la fundació dedicada a difondre art i a programar exposicions, qui “pagués els plats trancats”.  A mesura que han passat els dies, i sobretot, a partir d’un primer email que vaig enviar a col·legues i amics, on manifestava una opinió –no se si mal fonamentada-, he anat rebent alguns comentaris i opinions. També vaig demanar específicament a alguns si volien donar la seva opinió al respecte, per incloure-ho en aquest mateix article. Però més aviat ningú vol que es publiqui el què m’han dit. He vist reserves i raons  de tota mena. Totes raonables i evidentment, les haig de respectar. També gràcies a ells,  de mica en mica, he anat consolidant el meu raonament i encaixant la sorpresa inicial. Però tot i així, crec que tot aquest afer, haig de poder “vomitar-lo”, d’alguna manera, poder acabar de donar un final lògic, a tant email enviat de preocupació  i com d’emprenyada incomprensible.  Avui el text té un ingredient també terapèutic.
Fem memòria
Miraré d’anar al gra i fer-ho fàcil. Si tanca una llibreria, ens lamentem. I és un negoci privat.  Si tanca una fàbrica, ens lamentem, perquè, representa una pèrdua, ens agradi o no el producte o la manera dels “jefes”. Tanca la Fundació Godia i? Conec el que en diem Fundació Godia,  una mica perquè quan vaig passar de l’etapa universitària a la laboral, ja en vaig sentir a parlar. I un cop al diari, ja de col·laborador de cultura, només començar ja hi va haver la primera exposició de l’entitat, dedicada a la col·lecció Samaranch. Parlem de la tardor del 2001.  Des d’aleshores vaig anar a les rodes de premsa i posteriorment he visitat algunes exposicions. I també, tant al diari, com des d’aquest blog, he tingut ocasió de fer dues entrevistes a qui va ser directora de la fundació, Sara Puig. Tant des del diari, com des del blog, la meva tasca sempre ha estat ocupar-me dels afers estrictament artístics. Però també he estat al cas de la manera de muntar les exposicions i la diplomàcia entre museus, comissaris, etc. Això és el que m’interessa i el què estrictament em cal per fer un article d’art. Atenció que he dedicat a tothom. I en el cas de la Fundació Godia, sincerament i per resumir… recordo la sensació d’incognita, com de nen amb el tió, de trucar a la porta del primer pis de la seu del carrer València  i esperar que obrissin. Cada cop les exposicions o eren de temes innovadors, desconeguts. Punts de vista diferents. O  hi havia peces engrescadores, de qualsevol gènere. L’equip ho feia amb gust i ganes. Aquesta era la impressió i l’observació que anava fent i amb les entrevistes volia confirmar les expectatives i també les seves intencions futures.  D’alguna manera, amb la idea de que el seu projecte anava creixent i que podria ser interessant saber per on volien anar, com a visió museística o cultural. L’última exposició de la Godia revisava la relació de Rusiñol amb El Greco. No hi havia anat mai, però feia anys que feien uns cursos d’història de l’art molt xulos, amb col·laboració amb els Amigos del Museo del Prado. I també les conferències de Memòria de museus.

La vida continua

Totes les altres coses que s’han dit -en els emails o que ja sentiem dir-, o el passat familiar, tot això no ha estat mai un fre. Ja que ni era aquesta la meva tasca, ni crec que em pertoqui anar posant el dit a l’ull de gent que no conec de res. No em pertoca a mi jutjar. El blog i les contribucions al diari eren d’art. I per això crec, que la presencia d’aquesta fundació –i després l’aparició de les altres-,  va com ajudar a establir una dinàmica expositiva molt engrescadora a Barcelona -i també a Girona: algú recorda la Fontana d’Or de la Caixa de Girona?-. I d’alguna manera, com una espècia  de sana competència, de veure qui feia una exposició més bona o més ben muntada. Tot és una opinió personal, evidentment. Però seguint aquest raonament, crec que el tancament de la Fundació Godia, és com una escapçada salvatge i empobridora per a la cultura, al menys pel què respecta a Barcelona. No obstant, també és veritat, que hi ha molts altres museus i institucions, a Barcelona i a Catalunya, amb ganes de fer les coses bé i amb qualitat i salut. Per tant, com en d’altres galeries o institucions culturals que ja no hi són, potser d’aquí un any ja ni ens en enrecordarem de l’entitat perduda de la casassa del carrer Diputació  (excepte pels catàlegs). La vida continua. 

FINESTRES D’EL TRABUC

Montse Font exposa els retrats menorquins

Centelles. Fa molts anys, a casa dels meus pares, hi vam penjar una pintura d’un noi sortint d’un quadre. És una pintura de la Montse Font. Al cap dels anys he aprés que es tracta d’una versió d’una altra pintura catalana, del segle XIX, de Pere Borrell, que van titular  “Fugint de la crítica”. És una tela, familiar, que ens ha acompanyat molts anys des del menjador. Al segle XIX ja hi havia crítica d’art, sí.
No tinc una fitxa biogràfica de la Montse Font. No he fet investigació, ni disposo de cap catàleg anterior. Però sé que fa trenta anys, era una artista més activa. Més a primer terme de la creació pictòrica, amb exposicions i una carrera, no se si professional o amateur, però més aviat presa en serio. Crec recordar haver vist exposicions seves a Amics. Era de les artistes del poble, que coneixíem per “això de pintar”. Com en Musach, en Saló, en Sarrate. Però era de les joves. Com en Ñay, potser. Però de cop, o de mica en mica, va anar passant a segon i tercer terma. Potser la salut. No cal cercar més.
El fet és que la Montse continua sent veïna de Centelles i va sovint al Trabuc. Des de fa uns mesos, guardo a la biblioteca tres àlbums de làmines que la Montse em va deixar, després de la primera visita. Hi havia ganes d’exposar. Vam decidir centrar en uns dibuixos. Al Trabuc hi van bé les coses de petit i mitjà format. Però és que a més, la Montse Font em va mostrar una sèrie de retrats d’amics, fets durant una estada llarga a Menorca. Parlem dels primers anys de la dècada dels 80. Pels papers que podem veure, la centellenca va anar ja a Menorca, amb una formació artística. I allà el tema –o un dels temes-, va ser anar descrivint els seus amics i amigues. Amb llapis, sobretot. Retrats que capturen els trets i alguna cosa de la psicologia de la persona. I que, estan fets, amb l’altra persona al davant. Quieta, sorpresa o atenta al dibuix de la mà de la Montse. Normalment podem veure trets de la persona i interpretar alguna cosa de la seva ànima, pels detalls i els trets mateixos o alguna anècdota, com el gran bigoti o les ulleres de pasta. No són persones tristes, però sí que tenen un aire “reservat” i “introspectiu”. En qualsevol cas són retrats d’amics serens.  

Fora de joc

Ara tenim l’oportunitat de redescobrir aquests dibuixos. Tots els vianants podran veure aquesta petita mostra de l’estil de dibuix i retrat de la Montse Font. La selecció recull els dibuixos que no estaven fixats o enquadernats dintre les espirals.  Potser venien d’un altre quadern o amb el  temps s’havien desenganxat. A tots, el temps els havia anat fent oblidar en uns prestatges i tenien sorpreses: a més dels retrats menorquins, també vam trobar una punta seca, sobre metall. Un gravat que representa una maternitat. Estampat sobre un paper prou prim. No se si el van submergir amb l’aigua o només el van ruixar. Hi ha tres versions. Aquesta que veieu a la finestra petita sembla la millor. Tot plegat és una engrescadora punta del iceberg  del do artístic que té i havia explorat amb ganes i gust, la Montse Font. Qué ha de passar perquè els dies ens retornin la seva faceta creativa?




REPÀS D’ÚLTIMA HORA

Pasqua de la terra

Aleix Art
Aspecta de la rifa de mones i altres productes, a Sant Martí de Centelles, el diumenge de Pasqua 
Centelles. Seguir les tradicions cristianes avui, té alguna cosa d’antic. Com de recuperar la dinàmica dels temps de l’abat Oliba. Perquè tots sabem on hi ha una església. Però no hi ha res que sigui com fa uns anys. I més aviat el Cristianisme està en fase de revisió i readaptació. El concepte “deconstrucció”, ja vol dir això. Ben mirat, l’Església sempre ha tingut crisis.  Però ara no té el mateix rol que fa cinquanta anys.  I, sobretot, ens trobem que  les coses es poden replantejar, redibuixar i construir de nou. Explicar de nou. En cursets, conferències i sermons, és com si escoltéssim els Evangelis o els demés textos bíblics, per primera vegada. Perquè alguna cosa, els està dotant d’un nou “sentit comú”. Fins i tot tinc un concepte nou per definir actes com el del “via crucis”, que donen molt a pensar: “psicodrama”. Hi ha menys sacerdots, els pocs que queden, han de cobrir vàries places. Així, com en temps de l’abat Oliba, els que  podem seguir-ne, ens anem de visita per les parròquies de la contrada. No es va a consagrar, ni a regalar cap Bíblia,però sí a celebrar misses i sobretot a compartir una estona, en un lloc, i amb veïns diferents. A vegades ja ens  coneixem tots, però la perspectiva és diferent. Sant Miquel Sasperxes o Sant Martí de Centelles, són ben a prop. Però si hi ha alguna festa, com la de Pasqua d’ahir i Diumenge, amb la llum de la primavera, i els colors d’aquest entorn tant Mediterrani, tot sembla més viu i fraternal.
A.A.
Aspecta de l’exposició a la  Capella, organitzada per
Mans Unides, que repassa el paper de la dona en diferents 
llocs ddel món i contextos socials.
La Setmana Santa que hem deixat endarrere té, en termes “cronificables”, vàries estacions. A algun lloc havíem de fer esment del sopar de la Nit de Rams, del divendres de fa dues setmanes. La relació amb Centelles –una  mica forçadda- és l’Alda Rabionet. Efectivament en la nau eclesiàstica barroca de l’Orfeó, hi havia una mica d’escenografia en la disposició d’elements de senyalització i il·luminació. Columnes de caixes amb garrafes de plàstic amb llums. El què més em va cridar l’atenció, però, van ser les parades de fusta i lona,  on s’ubicaven les safates amb els “productes de la terra”, que es van servir pel sopar.
Aquelles parades, que encara no sé, si eren llogades o de l’Ajuntament de Vic, serien molt maques per fer la Fira d’art i col·leccionisme del proper 26 d’abril, a Centelles. En principi, cadascú s’haurà de portar la taula i no hi ha previstes carpes ni res. Si és la Ratafia o la tòfona sí que els paradistes, disposen de les carpes. I al Passeig. Però els artistes i col·leccionistes, igual com en el mercat del trasto, a part de posar-nos al carrer Rodolf Batlle –on la gent s’hi acosta de passeig-, la presència té una altra valoració. Però de totes maneres, encara les parades de fusta serien millor. Donen un aire més de “mercat arreglat”.
De fet a Vic tenen altres prioritats: només aparcar el cotxe, al Pont Romà, per travessar-lo em vaig trobar una espècia de “barquetes de canya”, amb rams de flors, que acompanyaven la barana de pedra del pont romànic. Un detall, innecessari, però que dóna un punt de qualitat i més en dates  de celebracions com el seu Mercat.

Bona feina

A.A.
Finalment, ahir, vaig tornar a fer rodar  el tòrcul i ja
han començat a sortir estampes noves, de planxes noves
de linòleum.
Tornem al sopar de la Nit de Rams: per dir que, abans d’entrar, m’esperava un pica-pica lleuger. Pensava fins i tot, que al final, hauria de córrer a una hamburgueseria per matar la gana. Però no. Tot el contrari: cada comensal podia agafar com unes safates, mida a4, amb tot de tastets: en unes plates hi havia embotits i pa. En d’altres, formatges. Després hi havia postres: un pastisset i dos productes làctics (mató i pannacota). Beure: cervesa, vi i ratafia. Tot productes de la terra osonenca. La ratafia no era feta amb la recepta de les bruixes, però era Bosch. De Centelles hi havia el formatge blau de La Llavina. En resum: qui va sortir d’allà, més que al frankfurt, podia anar millor a donar una volta o a seure al sofà.  En el plat dels embotits hi havia pans de gusts molt bons, també. Després del sopar, Guillem Roma i la seva banda, actuaven. Després encara havia d’actuar una colla de dj de la Fundación Tony Manero. Però no hi vaig aguantar tant. L’ambient era bo, tot i que l’acústica, difícil. Alguns diuen que sense micros es sentiria  millor, perquè l’espai arquitectònic ja està pensat per amplificar la música.
Durant la vetllada, vaig trobar al Sami Vergés. El vocalista i compositor de música. Actualment està al grup Boys Damm. Però el coneixem des de les remotes etapes a Bluesmalon, Kibor i les versions d’Andrés Calamaro, a Hostalets. A més de l’entranyable cd de música dedicat a la miserable línia  3 del tren, de l’etapa universitària .  Entre els assistents a l’acte també hi havia alguns estrangers. Vaig parlar amb un holandès, que no era la primera vegada que venia a Vic. De gent, a l’acte, n’hi havia molta. La gent sopava dreta. Pot semblar un pro, però si s’hagués hagut d’entaular tota aquella gent, no hauria estat el mateix. Hi havia tauletes altes per apoiar els plat.  Vam conèixer una noia que l’endemà marxava a fer el Camí de Santiago, des de Roncesvalles. Alguns trams.
La  Setmana Santa ja ha acabat. Però ara venen els dies més macos de la primavera. A Centelles tenim cites culturals cada cap de setmana. Aquest dia 11 hi ha la cursa del Sàhara. El diumenge hi ha conferència sobre les dones. A la sala de plens  de l’Ajuntament, a les 6, com a acte paral·lel a l’exposició que Mans Unides ha posat a la Capella. En aquesta col·lecció de plafons es repassa la realitat social de la dona en diferents latituds. Passa que la conferència de l’especialista , coincideix amb altres activitats: el mateix diumenge, al matí i a la tarda, hi ha concert dels duets, que per tercer any, es tornen a fer. A dos quarts d’1, a la Plaça Vella, actua en Josep Valldeneu i en Joan Motera, jazz. A les 7 de la tarda, al Casal Francesc Macià –el cicle de Dos en Dos, amplia auditori-, toca la Gemma Abrié i en Miquel Àngel Cordero. Si no teniu ganes de jazz, a l’església parroquial, a les 6, també hi haurà l’estrena absoluta del Rèquiem de Howard Goodhall, a càrrec de varis cors, entre els quals el centellenc Cantus Firmus, dirigit per Gabriel Miralles.  Per una banda està bé que hi hagi moltes activitats, però per altra trobo dolent que, sent en un poble com el nostre, es solapi tant, ja que es genera una mica de competència entre actes d’interès cultural, on si es pogués, s’aniria a tots. Però s’haurà de triar.
Dissabte , 11, que a Centelles hi ha la cursa del Sàhara, a Palau-Solità i Plegamants han organitzat un sketchcrawl per acompanyar un mercat medieval que hi fan. Com que el grup organitzador  és el mateix que ens va visitar pel Cau de Bruixes, els hi tornaré la visita, amb molt de gust, i amb les llibretes a punt.