REPÀS D’ÚLTIMA HORA

Pasqua de la terra

Aleix Art
Aspecta de la rifa de mones i altres productes, a Sant Martí de Centelles, el diumenge de Pasqua 
Centelles. Seguir les tradicions cristianes avui, té alguna cosa d’antic. Com de recuperar la dinàmica dels temps de l’abat Oliba. Perquè tots sabem on hi ha una església. Però no hi ha res que sigui com fa uns anys. I més aviat el Cristianisme està en fase de revisió i readaptació. El concepte “deconstrucció”, ja vol dir això. Ben mirat, l’Església sempre ha tingut crisis.  Però ara no té el mateix rol que fa cinquanta anys.  I, sobretot, ens trobem que  les coses es poden replantejar, redibuixar i construir de nou. Explicar de nou. En cursets, conferències i sermons, és com si escoltéssim els Evangelis o els demés textos bíblics, per primera vegada. Perquè alguna cosa, els està dotant d’un nou “sentit comú”. Fins i tot tinc un concepte nou per definir actes com el del “via crucis”, que donen molt a pensar: “psicodrama”. Hi ha menys sacerdots, els pocs que queden, han de cobrir vàries places. Així, com en temps de l’abat Oliba, els que  podem seguir-ne, ens anem de visita per les parròquies de la contrada. No es va a consagrar, ni a regalar cap Bíblia,però sí a celebrar misses i sobretot a compartir una estona, en un lloc, i amb veïns diferents. A vegades ja ens  coneixem tots, però la perspectiva és diferent. Sant Miquel Sasperxes o Sant Martí de Centelles, són ben a prop. Però si hi ha alguna festa, com la de Pasqua d’ahir i Diumenge, amb la llum de la primavera, i els colors d’aquest entorn tant Mediterrani, tot sembla més viu i fraternal.
A.A.
Aspecta de l’exposició a la  Capella, organitzada per
Mans Unides, que repassa el paper de la dona en diferents 
llocs ddel món i contextos socials.
La Setmana Santa que hem deixat endarrere té, en termes “cronificables”, vàries estacions. A algun lloc havíem de fer esment del sopar de la Nit de Rams, del divendres de fa dues setmanes. La relació amb Centelles –una  mica forçadda- és l’Alda Rabionet. Efectivament en la nau eclesiàstica barroca de l’Orfeó, hi havia una mica d’escenografia en la disposició d’elements de senyalització i il·luminació. Columnes de caixes amb garrafes de plàstic amb llums. El què més em va cridar l’atenció, però, van ser les parades de fusta i lona,  on s’ubicaven les safates amb els “productes de la terra”, que es van servir pel sopar.
Aquelles parades, que encara no sé, si eren llogades o de l’Ajuntament de Vic, serien molt maques per fer la Fira d’art i col·leccionisme del proper 26 d’abril, a Centelles. En principi, cadascú s’haurà de portar la taula i no hi ha previstes carpes ni res. Si és la Ratafia o la tòfona sí que els paradistes, disposen de les carpes. I al Passeig. Però els artistes i col·leccionistes, igual com en el mercat del trasto, a part de posar-nos al carrer Rodolf Batlle –on la gent s’hi acosta de passeig-, la presència té una altra valoració. Però de totes maneres, encara les parades de fusta serien millor. Donen un aire més de “mercat arreglat”.
De fet a Vic tenen altres prioritats: només aparcar el cotxe, al Pont Romà, per travessar-lo em vaig trobar una espècia de “barquetes de canya”, amb rams de flors, que acompanyaven la barana de pedra del pont romànic. Un detall, innecessari, però que dóna un punt de qualitat i més en dates  de celebracions com el seu Mercat.

Bona feina

A.A.
Finalment, ahir, vaig tornar a fer rodar  el tòrcul i ja
han començat a sortir estampes noves, de planxes noves
de linòleum.
Tornem al sopar de la Nit de Rams: per dir que, abans d’entrar, m’esperava un pica-pica lleuger. Pensava fins i tot, que al final, hauria de córrer a una hamburgueseria per matar la gana. Però no. Tot el contrari: cada comensal podia agafar com unes safates, mida a4, amb tot de tastets: en unes plates hi havia embotits i pa. En d’altres, formatges. Després hi havia postres: un pastisset i dos productes làctics (mató i pannacota). Beure: cervesa, vi i ratafia. Tot productes de la terra osonenca. La ratafia no era feta amb la recepta de les bruixes, però era Bosch. De Centelles hi havia el formatge blau de La Llavina. En resum: qui va sortir d’allà, més que al frankfurt, podia anar millor a donar una volta o a seure al sofà.  En el plat dels embotits hi havia pans de gusts molt bons, també. Després del sopar, Guillem Roma i la seva banda, actuaven. Després encara havia d’actuar una colla de dj de la Fundación Tony Manero. Però no hi vaig aguantar tant. L’ambient era bo, tot i que l’acústica, difícil. Alguns diuen que sense micros es sentiria  millor, perquè l’espai arquitectònic ja està pensat per amplificar la música.
Durant la vetllada, vaig trobar al Sami Vergés. El vocalista i compositor de música. Actualment està al grup Boys Damm. Però el coneixem des de les remotes etapes a Bluesmalon, Kibor i les versions d’Andrés Calamaro, a Hostalets. A més de l’entranyable cd de música dedicat a la miserable línia  3 del tren, de l’etapa universitària .  Entre els assistents a l’acte també hi havia alguns estrangers. Vaig parlar amb un holandès, que no era la primera vegada que venia a Vic. De gent, a l’acte, n’hi havia molta. La gent sopava dreta. Pot semblar un pro, però si s’hagués hagut d’entaular tota aquella gent, no hauria estat el mateix. Hi havia tauletes altes per apoiar els plat.  Vam conèixer una noia que l’endemà marxava a fer el Camí de Santiago, des de Roncesvalles. Alguns trams.
La  Setmana Santa ja ha acabat. Però ara venen els dies més macos de la primavera. A Centelles tenim cites culturals cada cap de setmana. Aquest dia 11 hi ha la cursa del Sàhara. El diumenge hi ha conferència sobre les dones. A la sala de plens  de l’Ajuntament, a les 6, com a acte paral·lel a l’exposició que Mans Unides ha posat a la Capella. En aquesta col·lecció de plafons es repassa la realitat social de la dona en diferents latituds. Passa que la conferència de l’especialista , coincideix amb altres activitats: el mateix diumenge, al matí i a la tarda, hi ha concert dels duets, que per tercer any, es tornen a fer. A dos quarts d’1, a la Plaça Vella, actua en Josep Valldeneu i en Joan Motera, jazz. A les 7 de la tarda, al Casal Francesc Macià –el cicle de Dos en Dos, amplia auditori-, toca la Gemma Abrié i en Miquel Àngel Cordero. Si no teniu ganes de jazz, a l’església parroquial, a les 6, també hi haurà l’estrena absoluta del Rèquiem de Howard Goodhall, a càrrec de varis cors, entre els quals el centellenc Cantus Firmus, dirigit per Gabriel Miralles.  Per una banda està bé que hi hagi moltes activitats, però per altra trobo dolent que, sent en un poble com el nostre, es solapi tant, ja que es genera una mica de competència entre actes d’interès cultural, on si es pogués, s’aniria a tots. Però s’haurà de triar.
Dissabte , 11, que a Centelles hi ha la cursa del Sàhara, a Palau-Solità i Plegamants han organitzat un sketchcrawl per acompanyar un mercat medieval que hi fan. Com que el grup organitzador  és el mateix que ens va visitar pel Cau de Bruixes, els hi tornaré la visita, amb molt de gust, i amb les llibretes a punt.

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

David Casals torna a la Parés amb doble sèrie d’acrílics


Sala Parés
Si triés les obres en grisos seria pel tractament de les parts 
pintades i les que deixa en blanc. Casals treballa amb 
acrílic però és com si ho fes amb aquarel·la. És una aposta molt
bona i engrescadora.
Barcelona/ Centelles. Igual que les collites de blat o colze –els camps del Vallès ja estan florits-, els pintors, cada temporada, també tornen a presentar fruits: David Casals ja fa uns bons anys que, quan li toca, visita la Sala Parés de Barcelona, amb una col·lecció nova. Cada torn ha mirat de portar un pas endavant, un capítol diferent en la seva evolució pel camp de la pintura. El seu treball més recent es pot veure a la sala petita de la galeria degana de Barcelona. Al mateix lloc on –l’any passat?- hi va exposar la Núria Guinovart amb els seus “ciments pintats”. Perquè l’espai petit, és petit –comparat amb les grans sales-, però cada cop que hi he entrat, hi solo trobar “provatures”. Les coses tenen un aire més de “temptativa”. Les sales grans imposen: donen més joc a exposar “obra segura”, com si fes por atapeir la sala d’intents i riscs incerts.
La idea que us desgrano, serveix també per la nova sèrie de pintures d’en Casals. Parlem al títol  de “doble sèrie”: perquè els mateixos temes que presenta, els ha pintat en color i en grisalles o, com ells defineixen “monocroms”. Però hi ha degradacions de negres, grisos i el blanc de fons també compte molt. Potser no és tant exacte, però prefereixo parlar de grisalles. David Casals ha jugat a fer el doble exercici de cada tema. No és ben bé nou en ell, el treball en grisalles. Però el tractament que explora en aquests i en els quadres policromats sí: Casals avança en un tipus de pinzellat més ràpid i esquemàtic. I deixa lloc a que regalims i superposicions, sense regularitzar, es quedin allà, tal i com el pinzell els hi ha posat. Tant en negres, com en colors, el concepte “risc” i “atzar”, passa al davant.  
S.P.
En les obres en colors, els tons són càlids.  Però al mateix
temps tenen un aspecta, com poc contrastat. Com si els negres
només arribessin a grisos forts. L’esquena de la noia és 
sensual. Les esquenes m’agraden.  
L’estil ha avançat cap a un nou estadi. El tema, també: seguint la idea dels bodegons plantejats com a “disposicions trobades” (algú li plantejava unes composicions i ell les pintava), Casals amplia aquest concepte i inclou la figura humana, en forma de models nus i, també de retrats de persones, que “atzarosament”, apareixen en el quadre, perquè pertanyen a altres pintures  que formen part del mobiliari de l’estudi o espai en el que pinta. A vegades la combinació resulta còmica, ja que podem veure una noia jove, fresca, despreocupada, al davant d’un senyor amb bigoti, com del segle XIX, que amb les seves lleis, deu pensar: “aquesta meva néta…”.  En una de les obres del David Casals també hi apareixen les mateixes pintures que prepara l’artista; i miralls on la model es reflecteix. Un joc que , potser, a alguns us sonarà. Ja que havíem vist algun joc semblant, amb la gran pintura del Francesc Artigau,de la Sala Vinçon. En un altre lloc, també volíem establir un pont entre la nova col·lecció del Casals, amb la  proposta, que simultàniament –però des de fa més anys-, cultiven els germans Santilari i que presenten a l’Artur Ramon, una galeria propera. Però la comparació només pot ser en la idea de repetir temes en grisalles o policromia i també en l’ús d’una  mateixa model en cada obra. A partir d’aquí i sobre tot, el tipus de refinament en l’estil divergeixen.

Punt de vista

Vista l’exposició nova del David Casals, podem dir que té coses interessants. Però també em motiva una sèrie de reflexions: el doble exercici de repetir obra en grisalla o colors, per mi, sols té sentit una vegada. Almenys d’una forma tant sistemàtica. Doblar al cent per cent, hauria de ser puntual. Ja que l’artista crec que fora bo que decidís quina solució li tira més. Vendre quadres no pot ser com vendre samarretes, que si no t’agrada un color, et quedes l’altra. Hi ha d’haver un exercici de valentia i de dir: vaig per aquí.  El segon punt, que voldria comentar, és que la disposició de la model, a vegades em sembla “accessòria”. Tant hi podria haver, en la composició treballada, una model, com un gerro. A vegades és com si fos massa pretext pictòric. I això, al meu entendre, en alguns punts, rebaixa la condició de la persona.  En aquest sentit, trobo que les composicions, potser podrien anar per cercar una major “justificació”, per exemple, organitzant una escena de debò. Com fa l’Artigau, que fa retrats i estudis de model i ho explica tot com dintre d’una història pintada. O com, tornant en els Santilari, fan: les seves models, reposen o fan sofà. Estan col·locades de forma més natural. Insisteixo que és una opinió i que és l’artista autor qui ha d’evolucionar.  Això no té res a veure, amb el fet de que les pintures presentades tenen algunes virtuts. Positiu, negatiu. Anirem esperant més obres del David Casals. 

LA HISTÒRIA DE L’ART AVUI – CICLE D’ENTREVISTES

L’Enciclopèdia del Romànica:  
l’últim en noves recerques

El nostre títol, tant és un anunciat, com una declaració, extreta de les paraules de Jordi Camps, cap dels conservadors d’art romànic del Museu Nacional d’art de Catalunya. Hem intercanviat un qüestionari, per tal de valorar la nova publicació i  algunes novetats “romàniques”, com és el préstec d’un Sant Joan de fusta, que s’ha restaurat i l’ha deixat el Vinseum de Vilafranca.  


MNAC
Imatge de Sant Joan de Fàbregas, a Rupit, Osona. Ben a prop i prou desconegut:
 d’aquesta esglèsia se’n parla a l’Enciclopèdia del Romànic, igual com de tot el patrimoni 
d’aquest estil que es troba a les comarques de Barcelona. De moment. Més  endavant  ja es publicaran els  volums de les altres zones, ara en preparació.  
Centelles/Barcelona. Fa uns dies ens ocupàvem de la publicació de tres volums  dedicats a l’àrea de Barcelona, pertanyents a l’Enciclopèdia del Romànic, que s’edita des de la  Fundación Monasterio Santa María La  Real, amb la col·laboració d’administracions  i també d’empreses destacades. Vam  publicar la notícia de la presentació al MNAC i vam decidir que esperaríem a tenir més informació i dades per fer una  presentació  dels toms, tal  i com Déu mana. Ara ja hem pogut manejar un dels volums i saber més coses.
Aleix Art
L’exemplar del tercer volum
de l’Enciclopèdia que hem  afegit 
a la biblioteca A.A. 

Ara podem explicar amb propietat, que els volums de l’Enciclopèdia del Romànic  estan organitzats per comarques, i dintre de les comarques, es detallen els pobles; i a cada un tots els elements catalogats com a “romànic”. Per exemple, en el volum tercer,  hi trobem les comarques del Garraf, Baix Penedès, Baix Llobregat. He mirat la fitxa d’un lloc que conegués una mica: abans anàvem a portar pessebres al poblet de Torrelavit  i els exposàvem davant de Sant Marçal, romànica “pulcra”. Doncs bé, la fitxa explica tota la informació històrica, dades documentals, i en fa la descripció arquitectònica i funcional del que ara és una esglesieta bonica,  però  abans havia format part d’un monestir i sembla que fins i tot reemplaçava una  torre militar de guaita de la zona.  Ens enterem,  per sorpresa  nostra, que ha estat restaurada i que en algun punt se li van treure els elements no romànics. Com a Sant Pere de Rodes.

D’entrada  el volum es veu molt complet i dit, de forma col·loquial, “currat”. Però per valorar  millor la  seva importància i qualitat ens hem posat en contacte amb un dels responsables  dels estudis dedicats a Catalunya:  Jordi Camps. Actualment, Camps,  és cap de l’àrea de conservació de romànic  del MNAC. Fa casi 20 anys havia estat professor meu, d’escultura romànica, a la  Universitat de Barcelona: Moissac, el Mestre de Cabestany, Benedetto Antelami; eren noms que aleshores aprenia.
 L’entrevista que hem tramitat per escrit, arriba en un moment dolç per la historiografia de l’art romànic. Al mateix MNAC han acollit una talla de Sant Joan Evangelista, pertanyen  al mateix taller que hauria  fet el Davallament d’Erill la Vall.  Potser en alguna banda havia dit que formava part del mateix conjunt i que seria una de les peces repartides pels museus. Potser he escampat massa. En Jordi ens ho explica prou bé. També hem parlat, ja  abans d’avui, de l’exposició de pintura sobre fusta al Museu Episcopal de Vic.  I també hem sentit a parlar ja d’una altra exposició dedicada al viatge a l’època medieval que ha passat pel Museu Cluny de París i que alguna hora passarà per Vic. En són prestadors i col·laboradors. Per una altra casualitat, ara sé que a l’esmenta’t Moissac, també fan alguna exposició sobre il·lustracions de manuscrits romànics. Ara. En resum: la història de l’art  d’aquells segles, interessa. I per això l’entrevista al Jordi Camps, ha anat “creixent” i de moment l’hem tallat així:
Aleix Mataró -. Creus que amb la publicació d’aquesta Enciclopèdia del Romànic actualitza prou el coneixement sobre el patrimoni d’aquesta època?
Jordi Camps -. Sens dubte, perquè ha permès de reunir en una sola obra les novetats aportades les darreres dècades per la recerca dels historiadors de l’art i els resultats de les nombroses restauracions i campanyes d’excavacions arqueològiques que s’han dut a terme.
A.M.- A quin nivell queden grans publicacions anteriors, com “Catalunya Romànica”?  Superades, fonts complementàries, etc
J.C.- A un gran nivell, d’acord amb el moment en què van ser redactades i editades. “Catalunya Romànica” es compon de vint-i-set volums que van ser publicats entre  1984 i 1997. És una obra irrepetible, excepcional, amb aportacions i firmes de gran qualitat. I constitueix una referència ineludible per a qualsevol persona interessada en l’art romànic a Catalunya. En Història de l’Art, és imprescindible tenir en compte els estudis de generacions anteriors, les seves aportacions. És una qüestió de rigor i d’honestedat.
A.M-. Quina creus que és la principal aportació del vostre equip d’investigadors, en l’estudi del romànic (per la publicació de l’enciclopèdia o per exposicions com la de pintura sobre fusta de Vic)?
MNAC
Detall del Sant Joan, prestat
per Vinseum al MNAC, on si
exposa, juntament amb altres peces
del taller dit d'”Erill la Vall”.

J.C.- Actualment s’està avançant en el coneixement de la tècnica pictòrica, dels materials constitutius de les obres i també s’està treballant sobre el funcionament i la composició dels tallers. Podem parlar d’una producció coordinada, d’acord amb una línia conceptual i estilística, que com a Ripoll posa en relació l’obra monumental amb les peces de mobiliari, siguin només pintades o siguin esculpides. D’altra banda, també s’està avançant en la relació existent entre les obres i els seus promotors, agent clau per a entendre la producció arquitectònica i artística. Cal seguir en aquesta línia, però també en l’estudi dels temes i de la seva significació.

A.M.- Creus que encara hi ha molt camp per investigar de la història de l’art romànic català o de la zona?
J.C.- Com en qualsevol disciplina, l’estudi de l’art romànic a Catalunya ha de seguir avançant. Ben segur que apareixeran novetats, noves hipòtesis sobre aspectes que actualment no han estat del tot resolts.
A.M.-. Projectes com l’Enciclopèdia Romànica o les exposicions de Vic i ara el préstec de la talla de Vilafranca, fan evident un interès creixent o renovat per l’art romànic. Creus que encara es pot fer més a nivell del museu i de les institucions, universitat, etc?
J.C.- L’interès per l’art romànic a Catalunya, com pel conjunt de l’art medieval, ha estat constant des de principis del segle xx, de manera que segueix sent objecte d’estudi i d’operacions que permeten difondre’l.  Des de la recerca duta a terme a les universitats, als museus i a altres centres o entitats dedicats a la investigació, es generen projectes que culminen amb exposicions temporals i renovació en la manera de presentar les obres als museus. També són importants els treballs impulsats per les institucions públiques i privades. Un cas molt revelador és la intervenció realitzada a Sant Climent de Taüll (inaugurada el novembre de 2013), que ha permès progressar en el coneixement del conjunt, amb noves descobertes, i crear dins l’església una projecció del conjunt de pintures murals conservades, al Museu Nacional i in situ. Cal reconèixer, però, que sempre podem treballar més per conservar i de coordinar millor els esforços entre entitats de diferent naturalesa, a fi de difondre l’art romànic català.
A.M.-. No us heu plantejat mai fer un intercanvi de cromos (vull dir de peces), perquè alguna institució –ja sigui el MNAC o el MEV- aculli per sempre junt el conjunt d’Erill la Vall?
J.C.- En principi, no. Els museus han dut a terme accions per reunir aquelles obres disperses en esdeveniments com inauguracions o exposicions temporals, i així s’ha fet en el cas les set talles del Davallament d’Erill la Vall. El que s’intenta és mantenir la unitat dels fons de cadascun dels museus, sense negar cessions temporals.
A.M. -. Què permetrà comprovar la presència de la peça de Vilafranca, que ja no es conegui? S’aprofitarà la seva “visita” per revisar-la a nivell tècnic i formal?
J.C.- De moment, la peça ha estat curosament restaurada al Museu Nacional. De les mostres que s’han pres, s’ha obtingut informació sobre els pigments i sobre el tipus de fusta. Estem revisant també els coneixements sobre la seva funció originària, aspecte que fins ara no ha estat resolt, tenint en compte que tampoc sabem de quina església prové. Sigui com sigui, amb la mostra pretenem situar la peça, recuperada, en el lloc que es mereix dins l’escultura en fusta romànica.
A.M.-. És correcte parlar d’un taller a Erill la vall o parlem d’un taller vinculat amb algun altre lloc, com Taüll o algun monestir, catedral, etc?
J.C.- Podem considerar-ho correcte, ja que respon a la importància del Davallament d’Erill la Vall, el conjunt que millor s’ha conservat amb les seves set figures. Però cal reconèixer que la millor obra del taller, o cercle, és el Crist de Mijaran, que es pot visitar a l’església parroquial de Vielha. És difícil, ara per ara, proposar un altre nom per al taller, donat que encara no estem en condicions d’establir una tesi irrefutable sobre la seva localització i l’origen del seu peculiar estil.
A.M.-. Quan arribem a Setmana Santa, quines són per tu les peces romàniques del MNAC, més representatives o emotives, per tu?

J.C.- Des del meu punt de vista, destacaria la Biga de la Passió, obra pintada cap al 1200, que conté un seguit d’escenes relatives a la Passió i Resurrecció de Crist. Però l’espai que millor escenifica aquest moment de l’any litúrgic és la sala on s’exposen les talles del Davallament de la Creu. Precisament en aquesta mateixa sala s’exposa actualment el Sant Joan de VINSEUM de Vilafranca del Penedès, fins el febrer de 2016.


MNAC
Vista d’una part de la sala de romànic del museu amb talles del Davallament, 
del mateix taller que el Sant Joan  i les pintures murals procedents de Sorpe.


15 directors de museus cap a Nova York

El MNAC ha comunicat avui que 
el seu director Pepe Serra, 
se’n va el proper 13 d’abril, durant deu 
dies a Nova York, 
per participar al segon Col·loqui de 
“líders de museus globals”. 
Es tracta d’un tipus de reunió internacional, 
d’alt nivell, on es valoren experiències 
i projectes museogràfics i museològics. 
És com un G20 de museus: el col·loqui el convoca, 
per segona vegada, el Metropolitan Museum de Nova York 
i són ells els qui inviten als directors que volen. 
N’hi aniran 15. Directors de museus 
de tot el món, però només 
n’hi ha dos d’Europa. A part  del MNAC, Pepe Serra, 
es trobarà amb l’homòleg del museu Ashmolen d’Art 
i Arqueologia d’Oxford, Anglaterra. El MNAC, sota 
la direcció de Pepe Serra, ha culminat  les revisions 
de selecció, forma i exposició de les col·leccions 
de romànic  i art modern (la més recent). 
Actualment es treballa en la revisió de 
les exposicions permanents d’art del Renaixement 
i del Barroc. 
Faltarà gòtic? Modestament, un aspecte que potser 
podria contrastar, és el concepte “d’entrada” en els distints 
“museus globals”. Personalment penso 
que l’entrada ordinària al MNAC és cara. 
Evidentment els fons i el museu tenen 
un valor impagable. 
I si hom hi va de visita un cop a la vida, no 
cal plantejar-se res. 
Però si hi pot anar de forma habitual i vol 
entrar a veure una sola peça 
del fons, surt car, ja que ha de pagar tota l’entrada. 
S’ha de fer Amic? 
Tot és car. Mantenir els museus també. 
Però a altres llocs, qui paga són mecenes, 
institucions i persones filantròpiques, per benefici de tots. 
No es pot millorar? 


EXPOSICIÓ DE PINTURA

Noves pintures dels germans Santilari a l’Artur Ramon


Foto: Artur Ramon

Obra dels Santilari. Com deia en Schuster 
“no hace falta decir nada mas”.
Barcelona/Centelles. Abans el temps no se’ns mengi més tros del calendari i haguem de lamentar clausures, deixeu-me recordar-vos que actualment, a la galeria barcelonina Artur Ramon, hi ha exposades una nova sèrie de pintures dels germans Santilari.  Aquests dos bessons de la costa barcelonina, com sabeu, són dos “tigres” de la pintura realista més mimètica de la realitat.  Hi ha quòrum en la pintura d’aquest tipus, que alguns anomenen hiperrealista, però és que ells en són un dels abanderats i màxims representants.  Per mi, en cap cas, no deixen de ser pintures. En el cas dels Santilari, pintures molt ben fetes i càlides artísticament: no son pintures fotogràfiques. Sino que tenen ànima. O almenys això, també ho transmeten i per això crec que és vàlida l’equiparació d’aquests dos pintors catalans d’avui, amb la gran tradició pictòrica europea que es relaciona amb noms del passat com Velàzquez o Sanchez Cotan o els holandesos. No crec que calgui afegir més elogis per acreditar el seu talent i l’admiració.
Respecte l’exposició anterior, trobem contactes i canvis: en primer lloc, podem dir que dels temes que van presentar anteriorment, s’han anat especialitzant en les natures mortes, dedicades sobre tot a aliments de l’era contemporània. També hi ha figures. I alguna vista urbana. Però el quid és que en un i altre gènere han continuat desenvolupant i aprofundint el treball en les grisalles –pintures en tons grisos, blancs i negres, solament-. Hi ha versions repetides i obres en colors, però no són la norma. El canvi més significatiu, crec que està en el tamany. Fins ara ens tenien acostumats, que en cada individual a l’Artur Ramon, presentaven grans teles i projectes ambiciosos: recordo la vista de Barcelona en grisalles i també el gran quadre amb la model i el pintor, també grisalla. En la nova exposició les peces “noves”, solen ser d’un format mitjà i quadrades; i a més, sobre suports bastant prims. Potser pensades per butxaques i espais més “accessibles”. Entre aquesta col·lecció de pintures noves, hi ha diversos treballs que associen la cultura tecnològica contemporània i la mort, amb la presencia d’un crani, com el dels quadres barrocs de Sant Jeroni.

Ella, sí

A.R.
Els cranis no són molt “simpàtics”, 
però són part de nosaltres i tenen bellesa.
Sí que hi ha una tela important, però –tot i que acabada fa dos anys: una pintura gran, ambiciosa, i en aquest cas, a tot color, que integra la mostra i que es pot afegir al llistat d’obres mestres dels Santilari. Es tracta de la tela “Ell@”, la mateixa que va servir de pretext pel film que va dedicar-els-hi, als germans pintors, el cineasta David  Trueba. La participació de la pintura en aquest documental, i ara penjada a la galeria, fa de la peça una obra “singular” ja que va ser  “aquesta”. Però és que a més, en si mateixa és un bon compendi  dels interessos, virtuts i habilitats dels germans Santilari. A més, si no recordo malament, aquestes pintures “policromades”; el que és el color s’afageix sobre un primer treball, que de forma metodològica ja sol ser una base de grisalles. Un procés que ajuda als artistes a controlar el valor cromàtic. Podeu saber més sobre aquesta pintura al nostre article del gener del 2013.

Per tant, a l’Artur  Ramon tenim una nova oportunitat de gaudir de material fresc i valuosíssim dels germans pintors. Que no sé si han pensat mai en traduir el seu treball, en gravat calcogràfic o similar, com a via “tradicional” i artística per expandir la seva imatge. Com feia, per exemple,  Ribera o Fortuny.  Els Santilari són al carrer de la Palla, fins el 25 d’abril. Ahir, dijous, a la sala Parés, es va inaugurar una altra exposició de pintura, amb obra del centellenc David Casals, que a priori, segueix de prop, com a mínim, la línia temàtica dels germans grans.