MERCAT DEL RAM

Vic alimenta l’agenda artística

Dedicat a tots els morts d’ahir… i als d’avui, per accidents i guerres.


Aleix Art
Detall de l’exposició a El Carme
Vic/ Centelles. Encara no acabo d’entendre el cartell d’enguany del Mercat del Ram. Però és cert que és la punta del iceberg d’una cita que a més de resumir l’activitat econòmica de la comarca, mostra una imatge fresca i original del concepte d’art i disseny que ja és marca de la Ciutat dels Sants. Per això no és estrany trobar, aquests dies, espais amb propostes que cauen per aquestes dates: a la galeria d’El Carme tenen una mostra expressa de gravat;  al Temple Romà hi ha obra de la Beth Fornas.  Els vianants que passin per davant la botiga  del Museu Episcopal veuran unes peces de ceràmica d’autor, realçades amb uns dissenys d’aparadorisme i exposició, preparats pels alumnes de l’Escola d’Art.
Llàstima que més en dintre del Museu Episcopal no hi hagi encara la mostra sobre la pintura dels frontals d’altar romànics. Era una mirada de perfil tècnic molt didàctica i interessant; i ben preparada. El coneixement sobre l’art dels segles XI-XIII ha avançat molt i hi ha moltes coses per aprendre, encara. Però no cal preocupar-se: si teniu temps, les taules que deia, estan reinstal·lades  a les sales de sempre, del mateix museu. A allà, entre altres obres mestres, hi podreu veure també una part important del Davallament d’Erill-la Vall, el conjunt de talla de fusta del taller de Taüll. Aquesta peça, de tema prou de Setmana Santa, aviat serà notícia, pel préstec al MNAC de Barcelona, d’una peça del mateix taller, procedent de Vilafranca, que es mostrarà al costat de les altres peces del conjunt d’Erill-la-Vall, que tenen a Barcelona. La totalitat del conjunt es troba repartit entre museus. I si el que voleu és recuperar la informació detallada dels processos tècnics i la gènesis de les pintures, a la llibreria del museus es troba també l’estudi que fa poc s’ha presentat amb el recull de textos i fitxes que posen per escrit els descobriments que van guiar l’excel·lent exposició.

Gravat pictòric

La galeria d’El Carme es troba a l’altra punta de la circumferència que dibuixaven les muralles de Vic. Però val la pena anar-hi per veure la col·lecció de gravats que formen la nova mostra. Solen fer una col·lectiva dedicada a aquestes tècniques, cada temporada. Sempre solen penjar a les parets papers “tacats” per artistes consagrats: Miró, Guinovart, Plensa, Ponç, Clavé. No fallen. El conjunt és bonic. Són obres amb molt color i textures. Si bé, des de la meva humil opinió i sense negar l’impacta d’aquestes estampes, crec que es tracta d’una sèrie de peces que tenen un concepte més pictòric que de gravat. Podrien ser pintures, pel color i per la idea. De fet són això: traduccions sobre paper de la imatge arquetípica dels estils més característics dels artistes catalans més importants. No tinc res en contra, ni dels gravats d’un Antoni Clavé, ni de les propostes que van donar la inventiva d’un Guinovart, o les que encara pot fer un Riera i Aragó. Però com a “aficionat” al gravat, em sento més a prop dels problemes i les dificultats que plantegen altres propostes gràfiques, com poden ser la dels artistes que conformen l’exposició dels gravadors de la Farinera, instal·lada encara a Can Patalarga de Manlleu. D’alguna manera, aquests artistes, encara que juguin en una divisió diferent a la dels nom titulars de la galeria vigatana, representen una idea més natural, genuïna i de risc del que és la pressió de la planxa sobre el paper i les possibilitats i límits de colors i matèries a l’abast.

A.A.
Detall  de les peces de Beth Fornas al Temple Romà

Dit això, insisteixo que no deixen de ser lliçons interessants, estampes com les de Clavé o les litografies de Joan Ponç. També hi ha fotografies d’artistes vigatans com de Manel Esclusa o en Ferran Blancafort. Dues mirades bastant urbanes. El guru del dibuix urbà practica també la fotografia, i com a arquitecte, persegueix la captura de perspectives i idees d’espais i òptiques ambientals. A l’entrada de la galeria s’hi mostra una estampa de la Pilarin Bayés. Però és una reproducció digital. A prop hi ha algunes avionetes de Riera i Aragó. Distribuïdes per la sala també es mostren escultures de Marià Dinarès. Es tracta d’una espècia de maquetes d’espais, com escenografies pintades. No molt llunyanes a les formes d’un Ricart o Oteiza, però pintades. 

Art en l’ambient

Més senyals artístiques pels Rams de Vic: l’any passat vam descobrir l’obra de l’Alda Rabionet, en forma d’intervencions embellidors d’espais. Vam trobar el seu “chill out” de pallets a la zona dels stands del Lactium a la plaça dels Màrtirs.  Ens consta que les seves manetes les retrobarem en el mateix espai i també en altres racons  on es fan activitats relacionades, directament amb el Mercat del Ram.

A.A.
Cliqueu a sobra la imatge per llegir millor
la informació d’aquesta activitat del Mercat del
Ram que ajunta música i tapeo de la comarca.
Perquè, a més d’estands i expositors, es fan altres “events” en espais especials. Per exemple, al Temple Romà, dijous a la nit es fa un meridatge gastronòmic. Una segona edició d’una presentació culinària, en que restauradors, cellers i pastissers de la comarca presentaran receptes noves. En aquest espai antic, actualment i de forma casual, hi ha l’exposició de Beth Fornas. Obres, que més que fetes, són com peces de la naturalesa que l’artista ha reconvertit  o resituat en un suport o medi artístic. La naturalesa és el tema mare. I la bellesa de formes simples o detalls treballats pel temps.
Seguint un esquema similar, però destinat a un públic més ampli,  aquest proper divendres, a la nit, a l’Orfeó, es presentarà una altra vetllada que combinarà gastronomia i música comarcal. Abans de que Guillem Roma i la seva banda, presentin per primera vegada a la Plana, el seu nou treball; formatgers, cervesers i altres productors alimentaris agrupats en Osona Terra, oferiran un menú de tapes, que la gent podrà anar provant, a canvi d’intercanviar, primer tiquets i després monedes. Després del tastet i de l’actuació de Guillem Roma, actuaran un grup de dj de la Fundación Tony Manero. És en aquest espai on hi retrobarem una nova intervenció de l’Alda Rabionet, per “determinar” l’espai d’acord amb la vetllada de divendres. De moment és una sorpresa.En converses amb organitzadors de l’esdeveniment, ens asseguren que és una proposta on hi pot anar tothom i que els més exigents si trobaran satisfets. Com a mínim el cartell musical assegura una bona digestió.

     

S’ACOSTEN ELECCIONS

Temporada d’obres

Centelles/Palau-Solità i Plegamants. Fa uns dies, en una visita feinera a Santa Coloma de Gramanet i Badalona va ser molt fàcil trobar una sèrie d’incidències relacionades amb petites obres de millora urbana. A una zona dormitori de l’antiga Bètulo han pintat els passos  de peatons amb un fons de color verd. Quitrà nou, ben negre. A Gramanet ja fa temps que reformen una zona que envolta un mercat municipal, per millorar la “peatonalitat”. El mercat ara és nou. Closca vella, interior ultramodern.
Pot semblar una cosa casual. Ja sabem que quan s’acosten eleccions  hi ha felera per fer dissabte. A Centelles mateix estan tocant l’accés per la banda d’Hostalets. Encara no sé com acabarà. Tindrem un nou accés per anar a l’Ajuda? Perquè han tallat els plataners que hi quedaven en un tros de vella carretera morta, si no hi ha fet res allà?
També hem  vist com al Palau dels Comtes hi feien una sèrie de cures pal·liatives: ara  sembla un tros d’una intervenció d’en Christo. Mig tapat amb teles. Una mica protegit. Ha desaparegut la flora salvatge que sobresortia de la teulada. Però exactament quin són els plans de futur?
El ruedo electoral també es va posant apunt. Es van presentant candidats. Fa unes setmanes, Miquel  Arisa proposava la seva reelecció en un acte a La Violeta. Demà dimecres, s’estrena públicament com a candidat a l’alcaldia, Alfons Giol, que encapçala com a independent la llista d’ERC. Norbert Gòmez ha fet un pas endarrera i ha deixat a les mans d’aquest nou fitxatge la confecció d’una nova llista electoral.  Una sèrie de mails i comentaris semblen permetre intuir que aquesta llista republicana algutinarà també altres forces d’esquerra que anteriorment s’havien aixoplugat sota les sigles d’Iniciativa. No em consta que hi hagi candidatura més a l’esquerra, ni verda. A l’altra extrem de les forces polítiques municipals, tot sembla que Maribel Matas encapçalarà de nou les llistes per CiU. En aquest blog vam fer l’any passat, un tour entrevistador per diversos representants del govern i l’oposició municipal. Crec que valdria la pena tornar a fer un breu sondeig d’opinions, per veure què pensen, com a mínim de les qüestions que normalment ens preocupen en aquest blog. 

Una  bona història

A.M.
Salutació final de la cantata “Història del nostre
Temps”, amb música de Paulí Peña i lletra d’Anna Soley,
interpretada pels veïns de Palau-Solità i Plegamants, a
partir del conte del mateix títol preparat paral·lelament.
A Palau-Solità i Plegamants, al Vallès, un conte sobre el patrimoni local,  ha anat com anell al dit  a l’Ajuntament local per apropar-se als comissis electorals amb un projecte audio-visual que ha permès aglutinar el poble. No obstant no feríem honor a ningú si ho expliquéssim en clau electoral, ja que l’espectacle que vam presenciar diumenge és fruit també del voluntariat i la dedicació de molts agents locals –escoles, músics, alumnes, gent gran, etc-, que va ajudar a teixir la història i a construir-ne la narració. Per nosaltres –per aquest blog-, tot es redueix a que la nostra amiga Iolanda Blesas,  juntament amb Emma Bravo –col·legues del curs de dibuix urbà-,  i molts d’altres persones del seu poble, es van conjuminar per fer un conte animat, a través del qual es posaven de valor els elements patrimonials del municipi i la seva història: el tren Calderí, la Pedra Llarga, el castell, l’Alsina de Can Padró, la Casa del Comú, la fàbrica de Ca l’Estruch, la Casa Folch i Torres, etc. El conte, “Història del nostre temps”, dibuixat i animat, es podrà consultar via app , per mòbil i té un desenvolupament didàctic, en el que el curiós ha d’anar investigant. També hi ha la versió en paper i un cd amb els continguts generats a paartir de la idea inicial, que ha anat creixent. A partir de la història protagonitzada per en Genís i la Maria, es van fer uns textos, unes cançons. Estirant el fil del projecte i engrescant-se en fer-lo més esplèndid, van posar-se a fer una música per a les cançons i han generat una “cantata”. Paulí Peña (que em diuen havia estat profe d’informàtica al Pere Barnils) en va fer la música i Anna  Soley les lletres. Aquesta part “performativa” del conte, on hi intervenen els alumnes de l’escola de música, professos, estudis de dansa locals i intèrprets, es va presentar diumenge passat, 15 de març, a la tarda. Dues sessions plenes. Vam anar a la primera.
La cantata comptava amb més de dos-cents integrants sobre l’escenari, a més de la participació dels gegants  locals,els grallers i l’aparició teatralitzada de personatges vinculats amb el patrimoni literari de la vila: Massagran, en Lluquet i en Rovelló, etc. Josep Maria Folch i Torres, l’erudit germà escriptor, havia passat temprades al municipi vallesà. L’espectacle, la qualitat de la música i el nivell d’instrumentalització i interpretació eren molt bons i lograts. Però el que més es de lloar és la capacitat d’uns i altres d’aglutinar persones i transmetre la il·lusió per un projecte comú. L’espectacle servia per iniciar també la celebració dels vint-i-cinc anys  de l’Escola de Música de Palau-Solità i Plegamants. L’equip d’il·lustradores i narradores del conte, ja havia fet anteriorment un projecte similar dedicat a Sant Jordi.

A Centelles tenim altres maneres d’expressar el sentit de comunitat i poble, però està bé veure iniciatives d’altres llocs. En els cercles més parroquials, divendres passat, a partir de les dotze del migdia, i fins les 12 del dissabte, es va fer a la capella del Socors, la pregària de 24 hores, seguint la “sol·licitud” del Papa Francesc, La iniciativa, pensada per visualitzar la misericòrdia cristiana en mig de la indiferència que mana els nostres dies, va ser seguida per altres temples cristians de tot el mòn. A Centelles, de forma voluntària, ens vam anar tornat, hora darrera hora. En moments puntuals hi havia grups que portaven pregàries i cants preparats. D’altres estones, es llegia en  silenci. O espontàniament, es cantava en veu alta. La iniciativa va sortir bé, ja que hi va haver persones totes les hores. El lloc  triat, la capella dels Socors, s’apunta com a possible espai de pregàries “dirigides”, de forma més habitual, a mitjà termini.      







ENTREVISTA

JAN, ÉRIC I ROSER, “ELS CATARRES”  [ ] PRESENTEN EL TERCER CD

Éric: “El Big Bang també va ser trepidant”

Foto: Noèlia Marín
Els Catarres, al seu estudi durant l’entrevista
Aiguafreda/ Centelles. A l’estiu vam parlar amb la centellenca Roser Cruells per fer una entrevista a ella i als seus companys músics. Però em va dir que millor si ens esperéssim a la presentació del nou cd, que aleshores sols estaven planificant. “Big Bang” és el tercer cd d’”Els Catarres”. Ve després de “Postals”. Potser coincidirem en que amb algunes coses s’assemblen, però en el nou esclat de música, els ritmes són molt més ràpids i contundents i la música és com més rica i completa. Les lletres són potser el fil que va encadenant treballs, amb aquesta dosis de “consells d’amics alegres”.  De tot això, una mica en vam poder parlar amb la banda, dijous passat. El nou treball s’havia tot just penjat a internet el dimecres al vespre. D’allà us el podeu descarregar, gratuïtement i escoltar tant com vulgueu. Però aviat posaran a la venda també el cd físic. I també faran el gran concert de presentació, al Sant Jordi per Sant Jordi. Després diran on actuaran més. El cd que aviat podreu tocar promet també ser un plus d’art: acabat manualment, amb pintura i detallats i d’un a un.
M’esperava trobar una  colla de músics crescuts amb orgull, per tot això de l’

N.M.

èxit que envolta la seva projecció. Però em va sorprendre el seu tarannà natural i prudent. A la Roser  ja la coneixia una mica,  però als altres dos no.  Són companys, amics, que estan engrescats en un projecte engrescador, en disfruten i “ho porten bé”. Em va sorprendre conèixer les “dificultats”  que tenen per actuar a fora, més enllà  dels Pirineus. No perquè no valguin,  sino perquè em pensava que les actuacions per allà anaven acompanyades d’alguna ajuda per part dels organitzadors internacionals. Al llarg de l’entrevista parlem  del so del nou treball, de la filosofia que subratlla les lletres, de l’origen del títol i de la seva posició respecte altres bandes de músics actuals i anteriors. Allà on un es quedava curt, l’altre hi posava més cullerada. No va quedar cap pregunta per respondre, ni a l’aire.

 Vam fer l’entrevista al seu estudi d’assaig a Aiguafreda.  La Noèlia Marín es va ocupar de la part de les fotografies. L’entrevista la trobareu en format àudio, igual com vam fer amb la Pepa Plana, ja que em va semblar una bona fòrmula. Espero que la disfruteu! 

NOVETATS ARTÍSTIQUES

Gravats per un tub

Centelles. Fent una mica de trampa,  podem assegurar que aquesta setmana és la del gravat. Trampa, perquè hi ha coses que pertanyen a temps més llargs. Però aquesta setmana s’ajunten “inauguracions”, “presentacions” i “posades a l’avast del públic” de diferents iniciatives.
Per una banda tenim el grup català de dones gravadores “Empremtes de dones”, integrat per Neus Colet, Alícia Gallego,  Pilar Masip i la Rosa Permanyer que ja fa un temps llarg que es porten entre mans un intercanvi d’estampes amb un altre grup d’artistes del Quebec: Francine Beauvais, Déborah Chapman, Diane Joyal i Janine Leroux Guillame.  Han exposat junts a Montreal, al Canadà; i ara toca el torn a Catalunya. La mostra de gravat, el torn local, es va estrenar primer a la Sala Dalguer de Caldes i des d’ahir es pot veure a la sala d’exposicions del Cercle Artístic Sant Lluc, a Barcelona. Fins a primers d’abril. Esperem poder comentar les propostes posteriorment a visitar l’exposició.

Gravats en capella

La mencionada Rosa Permanyer es coneguda entre els lectors d’aquest blog i potser algú se’n recorda que aquest mes de març havia d’estar a Centelles per una altra exposició individual. Però, artista d’agenda molt intensa, no va anar bé conjuminar el calendari hi vam canviar de fitxatge. Però no em canviat ni d’ofici, ni de nom. Rosa Vives serà l’artista gravadora que dissabte, dia 14, penjarà els seus papers a la Capella de Jesús de Centelles. 
Confio en el talent d’aquesta altra Rosa, perquè conec la seva obra. Però el què presentarà a Centelles continua sent parcialment una  sorpresa.  Inclús per ella mateixa, perquè està tot estampat en rotllos de paper xina molt llargs. Per això necessitem una capella, i enfilar-nos fins a dalt la cornisa on hi ha els focos, per penjar la punta dels papers, desplegar-ho i veure bé què donen de sí. La Rosa ens va explicar que havia treballat sobre el tema fitomòrfic de l’iris. Una flor similar al lliri, vinculada als rituals funeraris grecs. Hi ha una mica de missatge “mòrbid”,  en tot plegat. Com si la Rosa preparés la barca per travessar el riu dels inferns. Però de fet, la forma està subjecta el procés: parteix del treball sobre la fusta i utilitza diferents sistemes d’impressió i transferència del motiu. Aquest i el tipus de paper,crec que de fet és el veritable tema i exercici del treball. Tot el demés són pretexts. Però els  detalls els coneixerem bé a partir d’aquest dissabte. Ja al matí esperem que, durant l’entretingut muntatge, la Rosa ens expliqui coses als  col·laboradors i voluntaris que l’assistirem. Després ens prometem un bon dinar. I si fa bo, una caminadeta pels entorns de  Centelles, abans de la merescuda inauguració, que casi tindrà la categoria d’un autèntic “vernissage”.
Foto: Carmen Molinos
Conjunt de diverses persones responsables dels volums sapencials
sobre el romànic, entre patrons, estudiosos i mecenes que ho han fet possible,
tal i com s’ha presentat avui al MNAC.

Enciclopèdia del Romànic Ibèric: toca Catalunya

Aquesta tarda, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, 

s’han presentat  els tres volums dedicats a Barcelona, 

de l’Enciclopèdia del Romànic. Es tracta de tres toms 
amb els que s’inicia la part dedicada al romànic català, 
per part del projecte que lidera la Fundación Santa Maria la Real, que 
des de fa vint anys confecciona la “Enciclopedia del 
Románico en la Península Ibérica”. 
Fins ara portaven editats volums dedicats 
a zones peninsulars com Castella i Lleó, Astúries, 
Cantabria, Navarra, etc.  En els volums que
 s’estan fent per Catalunya, i dels que ara s’han presentat 
els de Barcelona, hi col·laboren nombroses institucions 
i sobretot investigadors que s’esmeren en posar 
al dia les últimes dades sobre 
el patrimoni artístic romànic. Entre els responsables 
que hi ha al davant d’aquest treball 
de sabers enciclopèdics hi ha investigadors 
com Manuel Castiñerias i Jordi Camps.  
Els detalls del contingut d’aquests volums 
i la resposta a algunes preguntes que han 
suscitat les notes de premsa, espero dedicar-hi 
un article més ampli, quan disposi de material
 i fonts molt més contrastades. 
El que és curiós és que la col·lecció no 
solament surt en paper, sino que té la seva realitat 
digital. Comenceu per veure què és la fundació 
impulsora i després remeneu 
l’enciclopèdia del romànic en si: 
La intenció de la Rosa Vives és mostrar aquesta obra i després fer-la itinerà i introduir obra nova o “transformada”, en noves exposicions, que li agradaria poguessin ser en llocs com ermites o capelles “apartades”. La Capella de Jesús de Centelles està relativament apartada. En tot cas, estic content de que l’estrena d’aquesta proposta, no passi més desapercebuda.

A més d’aquestes dues exposicions, encara hi ha una altra exposició col·lectiva de gravat que es va inaugurar dissabte passat al vespre a Can Patalarga, al carrer de la Font de Manlleu. Es tracta del grup d’artistes i alumnes que assisteixen a les classes de gravat de la Fina Tuneu a la Farinera de Vic. Habitualment fan exposicions. Aquest cop presenten gravats de tema lliure i també una sèrie feta en comú per il·lustrar un conte. Hi trobem col·legues  de fa temps, com en Josep Lázaro, Leri, l’Eva Pujol, la Imma Parés, la Ció Sayós i d’altres noms nous. Com que hi ha temps, valdrà la pena  dedicar a aquesta exposició i a cada una de les tres comentades, el seu propi article d’anàlisi i comentari.