INTERCANVI ARTÍSTIC

La Garriga – Lidköping

Fotos: Aleix Art

La Garriga/ Centelles. El curs passat èrem a la Garriga per un intercanvi d’obres entre artistes garriguencs i japonesos. Les obres, bàsicament planes s’enviaven a la destinació on eren emmarcades amb marcs standars, de 50×50. A la Sala Andreu Dameson  veiem la “resposta” japonesa, acompanyada per artistes locals.

Enguany la iniciativa s’ha repetit. I aquest cop ha tocat Suècia. A allà segur que tenen marcs d’ikea.  Persones de la Garriga ja havien establert fa temps contactes amb la societat nòrdica. Aprofitant aquesta sintonia la Fundació Fornells-Pla i Conxa Cisquella va coorganitzar l’intercanvi amb els suecs NBV, que van oferir el Läckö Castle de Lidköping. Allà l’exposició es va poder veure entre el juny i l’agost. I ara des del diumenge 5 d’octubre es pot veure el torn garriguenc al Taller de la Conxa  -c/ Calàbria,  208- , seu de la Fundació Fornells-Pla. De fet es tracta de l’espai de treball de la mateixa Conxa Sisquella. 
A l’exposició “Equidistància”  participen 11 artistes de cada contrada. Dels artistes locals o relacionats amb la Garriga n’hi ha un munt de familiars: Bet Serra, Eulàlia Llopart, Fina Tuneu, Jordi Urbón, Jaime Moroldo, Núria Segura. Dels suecs no en conec cap. El cas és que tot i la singularitat de cada treball hi ha una espècie de connexió: cada una té una narrativa personal, que si bé, no té perquè assemblar-se a la dels demés, destil·len de forma comuna un aire tranquil. Com si tots s’haguessin dedicat a completar les obres de cap a fi.  Cada obra és com un exercici tancat. Un problema resolt.  Una passa segura i amb voluntat de tenir empatia.
Entre els artistes suecs em criden l’atenció peces com les de Tony Abrahamsson que em recorden l’estil expressionista dur  i sec que hom fa característic dels pobles escandinaus. Però d’altres  com  les de Petra  Gunnarsson  o Helena Larsdotter ens apropen altres vies més d’evocació poètica i il·lustració.
En general hi ha tant dibuix,com pintura, gravat. Jordi Urbón aporta un dels seus contes  fotogàfics. Jaime Moroldo sorprèn amb una composició micro-fragmentada però que parteix d’una fons urbà arquitectònic. Eulàlia Llopart aporta la planxa  xilogràfica, directament. No és nou.  Però canvia de tema: entinta i talla formes que recorden una pell de serp. Un exercici extraordinari de concepció i contrucció de la composició, que qui sap si li provoca un efecte tarapèutic.
Retrobem l’obra gràfica de Núria Segura amb un dibuix proper al que vam veure a la Col·lectiva, però al Taller de la Conxa  hi apareixen les mans i la idea del tacte. Tot com  si fos una experiència molt íntima que no acaba d’externalitzar-se. Potser no cal.
L’exposició ens permet també conèixer noms nous, com el de Francesca Riu. Ella mateixa ens explica que sol treballar amb la confecció de vestits, no de moda, sinó de  càrrega artística i simbòlica. Al intercanvi participa amb composicions de collage de teixits. Cada artista participa al intercanvi amb dues peces. Un altre artista que descobrim  és Stefano Puddu. A  la Garriga hi té una espècia de collage amb papers i teixits tramats, que per composició i color resulten afectius.

L’etapa garriguenca del intercanvi es completa amb un programa d’activitats destinat a difondre la cultura sueca: música,  cinema,  literatura i teatre.   L’exposició dura fins el 5 de desembre.

TEMPS DE REMIRAR

Jordi Sarrate exposa els seus “Vinyolis” a l’ACVIC

Centelles. Avui mateix el nostre Jordi Sarrate inaugura exposició a la seu de l’ACVIC. Concretament hi ha instal·lat la seva obra dedicada a Vinyoli, que ja vam poder veure a  Centelles el juliol passat, amb el títol de “El blau de la paraula”. Sarrate ja ha exposat altres cops a Vic, però aquest és potser el primer que ho fa en un espai més institucional.  Inaugurada l’exposició, ara Vic tindrà un material de pes per afegir al seu propi programa commemoratiu del centenari del poeta. L’obra de Sarrate suposa un camí de caire conceptual i metafòric de comentari de les poesies d’un Vinyoli a qui Sarrate va arribar a conèixer personalment. Però no ens consta que a Vic es repeteixi la posada en escena dels “Cants d’Abelone” . A Centelles vam tenir almenys una exclusiva. Les pintures de Sarrate es caracteritzen per plantejar un gran fons de colors, particularment “cridaners”: fúcsies, el blauet, cremes. I l’utilització de materials trobats com a collage, com unes gomes abandonades a les vies de tren. Ja tindrem ocasió de parlar més d’aquesta exposició en un altre post. L’ACVIC és al carrer de Sant Francesc.


Actes centrals dels 75 anys dels Sagrats Cors a Centelles


Pilar Acín/ Aleix Art

Detall de l’exposició que han preparat els alumnes,
commemorativa dels 75 anys de l’arribada de les Germanes
dels Sagrats Cors, a  Centelles.
Centelles. Demà dissabte serà el gran dia per les Escoles Sagrats Cors de Centelles, que encaren els actes centrals pels  seus 75 anys d’arribada i estada a  Centelles.  Demà toca missa, conferències, exposició i festa. Per la passada Festa Major vam poder veure una exposició a Can Manso que abarcava els anys 1939-1968. L’Escola preparava una altra exposició i teníem curiositat per saber com continuarien o què farien. No em vaig poder esperar més i vaig trucar al Pere Valldeneu, que forma part de l’equip de professors i és un dels responsables de l’exposició. Ell mateix ens explica que han instal·lat el material al pati cobert. I que es tracta de murals dividits per dècades. A cada dècada, alumnes de l’Escola, han estudiat i presenten un recull de fets rellevants de la història de l’època i particularment de fets locals. Per saber quins fets històrics podien estudiar, els alumnes es van assessorar amb la Dolors Bernal, historiadora i arxivera municipal, que els hi va fer unes suggerències. Després també, cada grup de treball, va poder parlar amb testimonis de l’època. D’aquesta manera els murals recullen bastant informació textual que resumeix aquests fets i alguna foto. Com a referència a la història dels Sagrats Cors hi ha el llistat de les 111 alumnes que es van inscriure el primer curs, l’any 1939-40. Valldeneu ens explica que eren nenes amb edats compreses entre els 3 i els 15 anys. Ahir encara s’estava pensant afegir les orles que des de fa uns anys testimonia el pas de diferents promocions. Aquest altre relat fotogràfic, es podrà veure, en tot cas, al lloc on normalment es troben, que és a l’entrada principal del centre educatiu. No està previst allargar els dies d’exposició, sino que en principi només es  deixarà veure durant la festa de demà dissabte i sobretot a partir de la tarda, un cop s’hagi inaugurat. Ja sigui en la missa o en la conferència al Casal Francesc Macià, hi haurà ocasió de sentir altres valoracions. Laura Cruells o membres dels Bonobos com Jordi Ginesta, David Nuri, Arcadi Giol o Pau López participarant en la festa musical. Aquest dissabte a la tarda també hi ha la primera Missa Jove organitzada amb la col·laboració del grup Baobab. 

FEEDBACKS DEL SWAB

Ni la pintura, ni el dibuix han mort


Fotos: Aleix Art
Stand de  Haffner. L’artista és el jove assegut. El paper no
és vegetal, però sembla que hagi fet servir quelcom similar.
Barcelona/ Centelles. Aquest cap de setmana ha estat molt intens en visites i descobriments artístics. Per això mateix tardaré uns dies a desgranar totes les exposicions, perquè cada proposta vol el seu temps i el seu espai. Espero que no em caduquin les exposicions, ara!
Comencem per la proposta més fugissera: part de la setmana passada i fins ahir al vespre es va  celebrar al pavelló italià de Montjuïc una nova edició de la fira Swab, una mostra dedicada a l’art contemporani.  Oblideu-se per sempre d’Art-expo. Això és una altra cosa: hi ha art de tota mena, de molts països i sobretot d’artistes joves. Creadors que comencen a tenir l’oportunitat o l’impuls d’alguna galeria o marxant. No hi havia pas artistes ni de la vella guàrdia o de l’star-system: ni Tàpies, ni Saures, ni Plenses, ni Manolo Valdes, res. Foc nou. Si ho poguessiu reviure –és possible via web-, llegirieu o aprendrieu  noms nous d’artista, per primera vegada o vagament els reconeixereu d’alguna exposició. Hi havia artistes de casa però també una bona  part eren estrangers. Hi havia vàries galeries de Budapest però podien estar apropant artistes de Corea.
Tintes de Kurihara Jugo. Els artistes asiàtics i les galeries de
la Xina tenien una presència important al Swab.
Swab organitzava els stands per àrees geogràfiques i també per accentuar algun tema, per exemple el dibuix. Així hi havia força galeries de Berlin i també –com dèiem de Budapest-,  però també Shangai.  Hi havia stands de galeries apropant obra de varis creadors o també d’un sol artista, com és el cas de Philipp Haffner. Artista berlinés, venia de la mà de Vanja Contemporany. El seu espai mostrava una col·lecció de dibuixos de traç de línia. Una espècia de croquis sobreposats sobre altres croquis, com fent un mapa amb capes. Vaig poder  demanar al mateix Haffner com s’ho feia per mantenir la idea del dibuix que executava, sense perdre’s, en mig del garbuix dels traçats subjacents. No perd la línia. Es veu que s’ajuda amb la base d’imatges digitals per anar com calcant i anar sobreposant cada tema. El resultat és interessant. Si bé es perd la idea del tema o temes, resulta una resposta interessant per jugar entre realitat i  abstracció i al mateix temps,  em sembla una imatge genial de reflex de la sobreabundància d’informació. En el text   que l’artista facilitava, explica que els dibuixos resulten de la recerca de diferents conceptes a la xarxa.
Atents al temps
Acrílics de Hur Kyune-Ae .La fira Swab
no donava la impressió d’abarrotament. Però aprofitava tots els
racons per penjar i mostrar obra.
Dèiem que al Swab, hi havia una part dedicada al dibuix, però Haffner no en formava pas part. De fet , de dibuix o d’obra amb un caràcter lineal, n’hi havia força en tota la fira. A la Sun Art  Gallery de Shangai, portaven obra de Kurihara Jugo. Dibuixa amb tinta japonesa sobre paper setinat. Fa una espècia com de  “monstres” o formes orgàniques en que sobretot crida l’atenció la perícia amb les gradacions i el joc entre negre i blanc, per anar creant tota la forma. Però no hi ha trama, sino que són pinzellades de tinta més o menys diluïda.
L’area de dibuix no era gaire lluny. Quatre galeries compartien stand per mostrar la carpeta dels respectius artistes.  Allà em va interessar el treball de Juan Francisco Casas, que dibuixava selfies de noies.  Tema i estil em van semblar suggerents. Casas és de Jaén i el portava la galeria madrilenya Fernando Pradilla. Això és dibuix, però també hi havia força pintura i fotografia.  Hom podia sortir del Swab, amb l’esperança de poder afirmar que la pintura continua ben viva. Personalment em van cridar l’atenció els artistes coreans  de la galeria hungaresa Kálman Maklary Fine Arts. Hur Kyune-Ae és l’autor d’uns treballs amb acrílic, utilitzat de forma especialment densa i fent uns solcs, com si lleurés camps, en que de forma increïble, hi queda concentrada pasta de colorins, com si fossin tons marbrejats.  La resta és blanc.  Els sols són els que concentren els colors i formen una particular estructura matèrica i colorista, que l’artista repeteix en diferents variants. Un treball important. Un paisano seu, Suh Jeong-Min, clava una espècia d’estelles de fustes colorejades al suport. A la fitxa tècnica posa que és paper hayi, de Corea.  Amb les “estelles” crea mars de moviment i gradacions de colors, d’una forta impressió.

Conjunt de les setze imatges de Bonfin, sobre la 
transformació d’un local
Entre els treballs de fotografia em quedaria amb el conjunt Balmes, 88, de l’artista Carolina Bonfin. El seu treball “documentava” el procés de transformació d’un local, de bar musical a galeria. La mateixa artista es situava davant la càmera per actuar, ballant, seguint la música de la performance a la que es vinculen les imatges. L’artista, “explicava” l’espai  amb la seva figura i acció. Ara el local és la seu de la galeria barcelonina Cyan, que  també  és l’ambaixadora d’aquesta artista. Entre els artistes de casa també hi havia unes peces molt interessants de Jordi Mitjà. Com unes mongetes molt llargues, obertes i amb escrits a dintre. Sincerament, l impressió és que Swab és com un mar de puntes d’icebergs. Una bona fira per descobriri i iniciar-se en el seguiment ee propostes i  energia dels artistes que estan al peu del canó, ara mateix. 

AFERS EXTERIORS

Notes sobre París 
Joan Pujol-Creus rellegeix Josep Pla, fotogràficament

Aleix Art
Diferents aspectes de l’exposició i cartell
Palafrugell/ Centelles. No em parlat mai massa de l’activitat com a fotògraf professional de Joan Pujol-Creus. El jove centellenc està seguint una bona trajectòria ampliant el seu currículum com a fotògraf experimentat amb temes propis i d’altres per encàrrec. Havíem  vist la seva passió per capturar l’essència de la Festa del Pi. Hem sentit dir que havia tingut alguna  cosa a veure amb l’apartat fotogràfic de la cuina dels Roca. La veritat és que una mica se’ns escapa el seu camí. Tot i que tenim un bon portal: www.joanpujolcreus.com.
Però des de fa ja uns mesos fins al maig del 2015, tenim una oportunitat, una punta del iceberg. Això és una exposició a Palafrugell, exactament a la seu de la Fundació Josep Pla. Escriptor i fotògraf han contactat via París. Fa uns anys el Joan estava descobrint la capital francesa, càmera amb mà. I va veure que el seu relat visual tenia punts en comú amb el  text de Pla “Notes sobre París”.
Pujol-Creus va estar a París l’any 2010, gràcies una beca del Ministeri de Cultura. Allà va generar el projecte “París de llum i color”. Residia a la residencia del Colegio de España y sembla ser que va ser a la seva biblioteca on va trobar el llibret de Pla on explicita la seva estada a la metròpolis del Sena, entre 1920-21. Pujol-Creus va comprovar que molts dels llocs que l’escriptor descriu encara són identificables i ho va incloure en el seu projecte propi. Per això el projecte fotogràfic va capturar el interès de la fundació Pla, que ha coproduït l’exposició amb l’ajuda de la Diputació de Girona. En Joan Pujol-Creus, que viu habitualment al nostre poble, em comentava fa poc, que ja s’està estudiant la itinerància de l’exposició a altres llocs i entre aquests no es descarta París mateix. No seria descabellat apuntar Centelles a la llista de torns.  
Quan Pla va escriure els seus textos a París començava la seva activitat professional com a periodista, com a corresponsal per La Publicidad.   A París aprèn l’ofici i també fa escrits més literaris com els que formen aquestes pàgines que Pla elabora explicant la seva vida i experiència a  locals, vida social, personatges. És un cronista rigorós i incansable.
L’exposició mostra parts del text acompanyades de fotografies que es relacionen amb el tema: un racó, un carrer, una atmosfera, els jardins. Etc. Les imatges són mida postal, emmarcades. És ben bé com si haguessin penjat el llibre i l’àlbum a la paret i convidessin a una descoberta del material sobretot íntima. I això que la imatge del cartell és gran i poderosament atmosfèrica. Però estem en un espai més de gaudi individual, que de connexions de massa. Un catàleg recull les imatges exposades. La mostra també inclou material bibliogràfic de Pla i facsímils de les seves cròniques periodístiques.  Joan Pujol ens parla com d’una ciutat amb detalls antics, humida, fosca. Diferent als tòpics i comentaris que ens arriben dels turistes. La seva és una ciutat caminada i respirada.
La seu de la Fundació Josep Pla es troba a Palafrugell, al carrer Nou, 51, ben bé al centre de la vila. A prop hi ha l’església parroquial que al seu interior té un interessant llegat artístic, aportat pels artistes de la zona. Sobretot un mural ceràmic.