badaluc

TREBALLS D’ESTIU (IV)

Retorn a Cadaqués

Platja de Port-lligat a Cadaqués.

Centelles. Quan es pot, va bé poder fer una volta per les exposicions d’estiu de la zona de l’Empordà. Aquesta és la seva época més activa i s’acumulen les propostes atractives. I no parlem de festivals musicals, sino d’exposicions d’art. En la volta que vam fer dijous passat, amb una amiga, vam dibuixar un triangle amb el cotxe: Camallera, Palafrugell, Cadaqués i retorn per Figueres i Olot. Els tres pobles primers eren els nostres objectius. A Camallera hi ha l’estudi vivenda de José Luís Pascual. Li anavem a tornar el quadre de la Col·lectiva i ho vam aprofitar per enterar-nos bé dels seus projectes més immediats i veure l’exposició actual de fotografia que hi ha al seu espai expositiu. Hi haurem de tornar, si es pot, el setembre i sobretot a l’octubre.

A Palafrugell anàvem a veure específicament l’exposició fotogràfica de Joan Pujol Creus a la seu de la Fundació Josep Pla. No vam veure les mostres de Can Mario, perquè no obren fins a la tarda. Al migdia érem de camí cap a Cadaqués, Empordà amunt. Dinar de picnic a Portlligat, amb unes delicioses empanadilles fetes al forn i xerrada distesa sobre la vida i les seves complexitats, assentats sobre les roques mirant el mar. A quarts de 7 visitàvem les exposicions. Primer el Mini-Print i després, però just al costat, l’exposició de Richard Hamilton. Sortir i marxar. No vam ni fer el gelat. Camí de casa, ens vam aturar a fer un entrepà a Can Guix d’Olot. Els túnels de Bracons són una drecera important. Dia estable, però variable amb estones de sol i núvol. Ara, aquí, farem esment només de les coses vistes a Camallera i a Cadaqués:

Doble via

Obres per les dues exposicions

que prepara en J.L. Pascual

La peça gran de Pascual a la Col·lectiva, “Fronteras” va cridar l’atenció d’alguns perquè significava una proposta diferent per part del seu autor, que ens té acostumats a temes més hedonistes. Però els més coneixedors ja ens van recordar que en els seus inicis, l’artista ja havia tingut etapes més compromeses, on per exemple feia us del llenguatge més propi del còmic. El fet és que ens va arribar que en Pascual estava preparant una exposició amb el tema de les fronteres. Per tant vam anar-lo a veure, per tenir més informació del què esta tramant. La realitat és que ja fa uns anys que l’artista de Camallera toca aquest tema i utilitza el leitmotiv dels filferros, les mans i els rostres. Sobretot les mans. Ens va parlar d’una instal·lació escultòrica situada a Suïssa, amb aquest tema. Mans agafades a filferros que volen saltar la frontera o la frontera els separa de nosaltres. Efectivament l’artista ha estat preparant una nova fornada de peces: dibuixos, pintures, col·lages, amb aquest tema que s’exposaran a les caves Espelt, a Vilajuiga, el proper octubre.

Però abans, durant el mes de setembre al mateix show-room de l’artista, a l’espai que anomena Km7 , hi instal·larà una altra exposició de temes florals! José Luís Pascual surt d’una estada prolongada més del previst, a l’hospital i durant aquesta etapa, i potser com un cant a la vida, s’ha vist atret per les flors que li portaven per alegrar el dia. L’artista, que no havia tocat mai aquest tema, les ha traslladat sobre el paper combinant dibuix amb collage de parts retallades i enganxades com si fossin les seves planxes de ferro retallat. El fet és que es multipliquen les cites expositives de Pascual. Si ja pensàvem anar a les caves, a l’octubre, també seria interessant fer-ho ara al setembre per veure la col·lecció floral penjada.

Nu masculí capturat per Maria Alzamora

L’exposició que acull actualment l’espai del Km7, mostra fotografies de Maria Alzamora. Es tracta de nus femenins i masculins, captats en blanc i negre, i de forma fragmentaria . Les parts anatòmiques es mostren amb papers ampliats, de manera que hom pot passejar la vista sobre la carn, la pell i els signes corporal d’un home i una dona de tipus natural i amb tota la naturalitat, sense respondre a grans models. També hi ha imatges més petites, relacionades amb aquests o altres treballs similars. Fins a finals de mes.

Mosaic de gravats

Cadaqués és com la Florència de l’Empordà. La que concentra, agrupa i inspira la resta. Ens varem centrar en un sol carrer, que acull la ja coneguda galeria Taller Fort, amb l’exposició del Mini-Print. Aquest premi internacional reuneix casi un miler de propostes en paper de petit format: gravats de totes les tècniques, inclús digitals. La mostra es reparteix entre dues plantes i a la baixa, que és la de l’entrada també hi ha l’exposició d’obra dels artistes guanyadors de l’edició de l’any passat. Em vaig fixar en els nombrosos linòleums, fets amb una perícia impressionant. Amb la quantitat de participant japonesos. Un servidor també hi participava amb una sèrie de linòleums dedicats a Porto. Són de color blau, però hi ha una taca de tinta groga, que dóna tonalitats verdoses. Amb això volia emular els tocs d’aquarel·la que donen gràcia als dibuixos originals, fets in situ durant el viatge de l’any passat.

Vista de la planta baixa de la galeria on es presenta el

Mini-Print, que enguany ha arribat ja a la 34 edició

Just al costat de la galeria de la Taller Fort, hi ha la galeria Cadaqués que enguany ha saltat a les pàgines de la premsa per acollir dues exposicions consecutives dedicades a Richard Hamilton, el gran referent de l’art pop britànic. Aquestes propostes fan visible la franca relació de l’artista anglès amb Cadaqués i amb la mateixa galeria, atret per la presència d’altres artistes de renom, al poblet mariner, com Marcel Duchamp. La mostra actual mostra cartells i imatges fotogràfiques intervingudes. Hi ha una sèrie de papers grans amb les imatges enganxades del retaule barroc de la parròquia de Cadaqués. Hamilton sobre-intervé cada imatge artísticament. Aquesta “apropiació” és encara més evident en un grup de cartells d’unes exposicions de Miró a capitals europees, que Hamilton es fa seves, taxant i canviant els noms pels seu i dibuixant sobre les figures. Una i altra proposta ens fan evidents els interessos de l’artista pop, per signes de la cultura popular. El retaule és un dels elements del patrimoni de Cadaqués, més destacats; Miró és un artista universal. Hamilton atrapa aquests hits culturals de l’entorn i els evoca a través de mitjans, igualment destinats a arribar a la gent, com pot ser el cartell o la fotografia, que acaba reinterpretant, reconvertint-los en obres d’art úniques. La galeria revisa aquest tipus d’obres que demostren la relació de Hamilton amb Cadaqués i les situa a prop d’altres treballs, també de caire cartellístic on cita les figures geomètriques utilitzades per Duchamp ens les seves obres, com la del gran vidre. Trobo que aquest tipus d’art que intervé sobre material de signe publicitari es podria resseguir en obres d’altres artistes propers… La tarda queia a Cadaqués quan sortíem, però se’ns va fer de nit, atravessant Figueres.

CAP A LA FESTA MAJOR

Records d’ahir

Noèlia Marín / Aleix Art

Acta inaugural de l’exposició de Can Manso, a la plaça Vella. A l’escenari, grup de nenes saltant a corda mentres les

ex-alumnes dels Sagrats Cors, de la dècada dels 40, canten una de les cançons per fer aquest joc.

Centelles. Ahir no va ser possible actualitzar la Crònica. A les 9 érem amb un bon grup de gent, dintre la rectoria per preparar l’excursió de dijous vinent. L’excursió d’estiu amb la parròquia. L’any passat vam visitar Prades i la Cartoixa d’Escladei. Ahir vam tenir ocasió de recordar aquella excursió amb les fotos i el vídeo de dos companys. Aquest any visiterem una cartoixa en funcionament, però per això mateix hi ha una gran particularitat que fa que ens haguem de mentalitzar, acceptar-ho i adequar-ho. Anirem a visitar la Cartoixa de Montalegre, a Tiana. La part que ens deixin veure. El fet és que a dintre el recinte només hi podem entrar els homes, seguint la prescripció de l’orde de Sant Bru. Per això havíem d’explicar el pla b per les dones que ens acompanyaran i que no podem pas deixar esperant-nos sota el sol o la pluja. Per les descendentes d’Eva hi haurà visita per Tiana. El mateix mossèn de la localitat del litoral, les rebrà per ensenyar-els-hi el retaule del Roser, del segle XVII, de Tramulles, que guarden a la parròquia. També podran passejar-se pel jardi de la casa de la Lola Anglada, contemplar el casc històric fet d’antigues cases pairals i tafanejar per les torres i casetes d’estiueig i segones residències que completen el paisatge urbanístic d’aquest poblet enfilat, amagat dels atacs de la pirateria. Als homes ens ensenyaran una part de la Cartoixa: segur el claustre menor amb algunes dependències i l’església, del segle XV. A la tarda sí que podrem visitar plegats l’església parroquial de Mataró, amb la seva capella dels Dolors amb pintura de Viladomat (segle XVIII) i el Museu de Mataró amb una col·lecció de peces romanes i medievals, testimonis del passat de la ciutat. Dinar també a Mataró.

Repàs

Cartoixa de Montalegre / Aleix Art

Aspecte del claustra de cel·les de la cartoixa situada a Tiana,

primera parada de l’excursió del dijous, del grup de la

parròquia de Centelles.

Però això serà dijous. A les vuit hem d’estar ja a Centelles. Sopar una mica i a les 9 havaneres a la Plaça Major. Anem entrant de ple a la gran festa popular de l’estiu. El pregó és divendres, però ja abans hi han i hi ha hagut activitats. Un d’important va ser diumenge a la tarda, amb la inauguració de l’exposició de Can Manso dedicada als 75 anys de l’arribada de les monges dels Sagrats Cors a Centelles, que va fer-se visible amb la fundació de l’escola. Per inaugurar-ho, un grup d’ex-alumnes de la dècada dels 40 van cantar cançons de la seva infantesa, mentres nenes d’avui, amb la seva edat d’aleshores, representaven sobre l’escenari els jocs i exercicis que acompanyaven aquestes cançons. Cançons i jocs tenien molts cops una finalitat didàctica o per exercitar els muscles i la perícia de l’infant. Els jocs de saltar corda, per exemple, se’n van fer dos de ben complexos. La important afluència de públic, reunit per veure l’espectacle no va tardar a afegir-se a cantar i disfrutar d’uns records compartits.

Les ex-alumnes van tenir paraules d’agraïment i es van fer seves les felicitacions del públic per donar les gràcies de la tasca feta per Francesc Mataró amb totes les exposicions que s’han fet a Can Manso i que han permès recordar la vida i la cultura de la Centelles viscuda pels nostres pares i avis. Una tasca que, en forma de fotografies i documents, va engrossint l’arxiu de la fundació i que ara ha pujat un nou graó amb aquesta nova exposició, que ha suposat un esforç i dedicació important per reunir i ordenar el material que s’exposa. La inauguració era la punta del iceberg d’una exposició basada en una institució que encara és present al poble i per on molts hi han passat. Això ha obligat a concentrar la mostra en l’etapa que va des de la fundació, el 1939, fins a que van començar a entrar mestres laics a l’Escola, el 1968. Fins aleshores l’ensenyament havia estat exclusivament en mans de les monges.

Aleix Art

Aspecte general de la fira d’art d’El Figaró, Figa Art.

Vista des del carrer principal cap al fons. A l’esquerra

hi ha una sala on feien una trobada de puntaires.

En la Festa Major d’enguany es celebren també els 35 anys de les Trobades geganteres. Divendres s’estrena el musical basat en el text de Fama, “Lluitant per un somni”, a càrrec del grup Aquinahora. Ja tinc entrades per poder-ho explicar. Diumenge sabrem el resultat del Premi Centelles. Hi ha un artista local que hi ha participat, que es mostra totalment decebut i enutjat amb la decisió –ja ho sap, perquè com a participant, ja han rebut el catàleg-.

La banda d’artistes centellencs, tenim cita demà dimecres: a les 8 de la tarda s’inaugura a El Trabuc l’exposició que hi tenim els participants al Estudis Oberts. Hi haurà un parlament de Francesc Orenes. Els tallers es podran veure, oficialment, el divendres, dissabte, diumenge i dilluns, a la tarda.

Per cert, aquest passat diumenge al matí, amb en Jordi Sarrate vam anar a participar de la fira d’art d’El Figaró. Hi havia com 14 o 16 parades. Entre aquestes les del fotògraf Màrius Gòmez i la de Carles Gili –organitzador fira-, pintura, ceràmica, productes de merceria. Hi havia un brocanter però no hi havia la quincallaria que havia desbordat i desfigurat la fira centellenca. Va passar gent. En Jordi va vendre tres llibres d’artistes, de La Fàbrica i d’El Cançoner d’en Marcel. A mi em va anar molt bé per fer contactes. Com a Aleix Art exposava obra de la Col·lectiva. Vaig conèixer a la Montse Boronat, ceramista, filla de la Montserrat Gudiol.

Aleix Art

Detall de la fira de la cervesa de Centelles, des de darrera

l’escenari per l’actuació musical que es va allergar fins a la nit.

Fer fires costa. Més ben dit, omplir-les. A Centelles, dissabte hi va haver la fira de la cervesa artesana. Potser com en els gegants, d’aquí 10 anys podrem dir que s’ha constituït una autèntica fira amb representació de molts productors. Ara mateix teníem una fireta de sis parades. Representatives si de diferentes localitats catalanes. Purament testimonial. És cosa de que no hi ha capacitat de mobilització? No es fa un pentinat prou ampli? Es fan massa fires? La fira centellenca anava acompanyada de música en viu i també d’una cercavila dels gegants. Aquella zona del Passeig, feia molta olor de cervesa, això sí.

TREBALLS D’ESTIU (III)

Guardians de la ceràmica

Visitem a l’artista ceramista Joan Gardy Artigas per conèixer la fundació i les instal·lacions amb les que recorda l’obra del seu pare i ajuda a fer projectes de ceràmica a altres artistes

Totes les fotos: Aleix Art

Joan Gardy Artigas amb el seu mural de fang de guerrers

Gallifa/ Centelles. Fa uns mesos en un dels articles del blog, parlàvem del mural de ceràmica de Joan Miró, que es va fer per la seu barcelonina d’IBM. Que després ha esdevingut Departament d’Ensenyament. El mural en qüestió va ser desenganxat del seu emplaçament a l’edifici de Via Augusta i ara s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ben bé sota la cúpula. L’obra és germana de la que l’artista va fer per altres llocs, com l’emblemàtic mural per l’aeroport del Prat. Contemplant-ho de prop i de lluny, em feia la següent pregunta: com s’ho van fer per escampar tots aquells litres d’esmalt per fer les línies típicament mironianes? Perquè fer ceràmica no és el mateix que pintar sobre tela o sobre el terra. Teòricament l’esmalt s’ha d’aplicar de forma uniforme. La profe ens ho diu.

Una de les rajoles amb una capa d’esmalt

blanc-gris, com les que s’utilitzaven pels

murals ceràmics de Miró.

Per sort encara existeix el taller on es van preparar aquests murals i també els hereus de l’artista col·laborador. Miró tenia la idea i es va deixar ajudar i aconsellar pel seu amic Josep Llorens Artigas. Ceramista, avantguardista; aquest artista, a més de catàleg propi, va ser la mà a l’ombra de molts artistes que volien passar pel fang. Com en Joan Barbarà en gravat. Per circumstàncies familiars, el taller de Llorenç Artigues es va instal·lar a una antiga masia de Gallifa i allà continua sota la direcció del seu fill, Joan Gardy Artigas, en Joanet pels amics. A més de preparar obra pròpia, disposa d’unes estupendes instal·lacions per ajudar i assessorar a altres artistes a produir obra ceràmica. En un raconet amagat sota la parròquia romànica de Gallifa hi ha aquests tallers, amb els forns, juntament amb petits apartaments per residència d’artistes i uns espais d’exposició destinats a difondre l’obra del pare. Aquest és el nucli i la raó de ser de la Fundació Llorens Artigas.

Cingles de Bertí

Aspecte del taller primer dels Artigas

Dimarts de la setmana passada, vàrem sortir des de Centelles cap a Gallifa. Si va per la carretera que passa per Sant Feliu de Codines. El cotxe l’ocupàvem amb l’arquitecte Romàn Arañó i en Pep Puvill, fotògraf, veí actualment de Centelles que és un gat vell de la vidilla artística de tota una època i ens feia d’enllaç amb el ceramista. En quilometres són uns 25. Però en temps el viatget vol de calma en la conducció i uns quaranta-cinc minuts. El paisatge és preciós. Juliol plujós, els boscos estan verds i tota aquella zona de sota els Cingles de Bertí és molt frondosa. Com una selva domèstica. La carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Gallifa és a més, molt poc transitada, ja que els veïns que viuen a l’altra cantó, a Sant Llorens Savall, hi van per una altra banda.

La Fundació Llorens Artigas és actualment un espai amb diverses edificacions. En forma com de D, a un punta hi ha el taller primitiu, amb un forn japonès i un gran taller sota cobert. Aquí és on es van fer els murals mironians, com encara recorden les anotacions en una biga que ens remet al mural de l’aeroport. Una mica al mig de la D, hi ha la casa pairal, antiga, de pedra, amb nombroses ferradures a la paret, just a sota de la capella romànica. Cap a darrera, que és també cap a l’altre cantó, hi ha un edifici modern, de línies racionalistes, fets amb materials locals –rajoles, maons i fusta-, amb cert aire japonès: proporcions en base al tatami, ús de fusta de fibra densa i d’aspecte minimalista, grans bigues i l’apuntalament de la teulada. Aquest és l’edifici que acull els apartaments per acollir artistes que vulguin treballar allà i, a sobre, la sala amb exposició del fons de la fundació: obra de Llorens Artigas, Miró i amics.

Els plats de fang intervinguts per grans noms de l’art,

exposats en les seves caixes especials.

Ara mateix hi exposen unes caixes de fusta amb plats de ceràmica intervinguts –ja fa anys-, per artistes com Ràfols Casamada, Chillida, Joan Brossa, Robert Llimós, etc. Les caixes on s’exposen els plats són com maletes de viatge. Serveixen per exposar, per guardar i per tranportar. S’instal·len sobre cavallets. Cada caixa té dos plats, que són dos artistes i n’hi ha moltes. Els plats artístics van ser una iniciativa de la Fundació que es van fer durant uns anys, aprofitant que l’artista podia passar pel taller o inclús, portant-els-hi el plat perquè ho intervingués, com va ser el cas de Chillida. Gardy Artigas ens explica que aquestes caixes se’n van aviat d’exposició a l’Albertina de Viena. La Fundació presta sovint obra per exposicions internacionals.

Aspecte del taller de l’Isao

Seguim amb la volta: per darrera d’aquest edifici i a l’extrem oposat de la D, hi ha un altre grup d’edificis que inclouen més tallers i els tallers per a la ceràmica amb el fang, els esmalts, els torns i més forns. En un d’aquests espais, però sense ser taller de ceràmica, hi treballa l’Isao, el fill del Joanet. Artista conegut pels seu tema dedicat al món animal i per fer una espècia d’obra similar a la que podria donar de si una serigrafia pop-art: recerca de l’estructura simètrica, del perfil o la silueta, és a dir de, la forma arquetípica de l’animal passat no sols per mitjans reproductors sinó també per la pintura o l’escultura. El vam poder conèixer.

Els altres tallers són ja pels treballs amb fang del mateix Joanet i per la feina dels artistes convidats que hi passen una temporadeta. Ara no hi havia ningú més. Aquí i allà dels tallers i espais hi ha obra d’un i altre artista, dels que hi han passat. En el jardí mateix hi conviuen escultures de Miró. En una paret hi ha una concentració de pits femenins fets entre en Gardy Artigas i en Frederic Amat, amb qui també van fer el mural de les olles que hi ha a la paret que separa el Mercat de les flors amb l’Institut del Teatre de Barcelona, a Montjuïc.

Detall del passadís inferior edifici, que acull els apartaments

per artistes residents, aixecat amb pilars robusts

i acabat amb les rajoles de fang al terra.

Però no només trobem a Gallifa, una col·lecció d’obres amb història. També totes aquestes arquitectures modernes dels apartaments, espais expositius i tallers responen a un geni creatiu. Els plànols són de l’arquitecte nord-americà Bruce Graham. Autor de grans gratacels a Chicago, membre d’una xarxa d’arquitectes americans que operava a tot arreu i que es va cuidar de reconstruir Japó després de la Segona Guerra Mundial. D’aquí el coneixement de l’arquitectura japonesa . La vinculació amb els Artigas ve de col·laboracions mútues per complementar altres arquitectures amb treballs de ceràmica que es preparaven a Gallifa.

El treball d’estiu:

Tornem al primer edifici, al taller primitiu on s’hi feien els murals mironians: allà hi treballa actualment en Joanet i hi està fent un gran mural amb relleu de guerrers de fang. La idea remet a les entrades dels temples japonesos on hi ha guerrers d’aspecte ferotge que vigilen el tros. Els guerrers de fang vigilaran l’entrada de la fundació i per tant les referències a la ceràmica hi són constants. El mural es troba bastant avançat. Hi ha guerrers que fisonòmicament remeten a ètnies africanes. Com les senyoretes de Picasso.

Conjunt i detall del mural dels guerrers, que Gardy Artigas

està preparant per instal·lar a l’entrada de la Fundació.

És el seu Treball d’Estiu, si bé ja fa temps que ho prepara.

Gardy Artigas ho ha hagut de treballar per parts i anar ajuntant-ho. Ho ha fet amb fang refrectari d’alta temperatura. Diu que la idea per tirar endavant aquest mural es troba al seu cap. Tot i que hi ha alguns dibuixos per allà sobre que remeten als guerrers, no hi ha cap esquema general. Inventiva i improvització.

El forn més proper a aquest espai es troba a fora, a l’aire lliure, cobert. Per sobre la teulada, en un cantó hi sobresurt una xemeneia. Gardy Artigas anomena de tipus japonès el forn que té a allà. Es tracta d’una construcció de maó amb tres cel·les amb volta, cada un, un pel més aixecat que l’anterior. Funciona encén el forn més baix. Quan aquest arriba a certa temperatura s’encén el segon. I després el tercer. De manera que s’aprofita la temperatura d’un per fer apujar la de l’altre. A dintre de cada cela hi ha espai per la combustió i per cobrir-ho de ceràmica. Hi ha forats que són respiradors. La tercera cambra fornal té les parets de maó vitrificades: això és perquè allà s’hi ha tirat sal sobre les peces de ceràmica, fet que produeix un tipus especial d’esmalt sobre les peces que també afecta les parets del forn.

Conjunt i detall del forn japonès de tres cel·les. Cada

compartiment és, de fet, un forn, però funcionen de

manera consecutiva. En la imatge de detall es veu la paret

del forn amb un to verdós, fruit del procés d’esmalt, residu

d’haver tirat sal sobre les peces que s’anaven a coure.

Per fer una cocció s’ha de preparar amb temps: es posen ben posades les peces a dintre, es tapa l’entrada amb blogs de pedra o fang i s’encén. Les coccions duren hores i s’ha d’esperar a que arribin a cada temperatura, a que facin la feina de coure i a que baixin les temperatures per desenfornar. Segons Gardy Artigas al Japó i per aquella zona, poden tenir agrupacions de cambres fornals molt més extenses. Cada ceramista cou les peces quan li toca i es posen d’acord, perquè cada ceramista es prepari i cogui el seu tros quan li toca.

Ceràmica i Japó són binomis importants en l’adn de la Fundació. Gardy Artigas va ser qui va anar a estudiar a l’illa nipona i va importar aquest tipus de forn a l’espai de Gallifa. Va anar allà per conèixer tècniques i artistes. Per fer el viatge es va endur com a guia a la seva futura dona, una japonesa que estudiava a l’Escola Massana de Barcelona. Se la va emportar i al final s’hi va casar. Els forns que hi ha a Gallifa se’ls van construir ells, amb l’assessorament dels mestres ceramistes japonesos. A la fundació hi tenen dos forns d’aquest tipus, de tres i dues cambres. Un tercer forn és elèctric.

La qüestió dels murals

Joan Gardy Artigas ens va ensenyar totes aquestes instal·lacions. Vam saludar a l’Isao, i també a la seva dona. Vam veure altres coses que en Joanet fa, com uns dibuixos amb llapis. Resulta que un tema seu, recurrent, que surt tant sobre el paper, com sobre el fang, són els peixos, molt sovint amb els seus ulls rodons i aspectant. Fins al punt que hi ha obres que la rodona negre és el més important. Com l’ull obsessiu de Hall 2000.

Interior taller de ceràmica, dintre les

instal·lacions ampliades de la Fundació.

Però si èrem a Gallifa, a part de per conèixer artistes i espais, era per respondre com punyeta es van fer els murals mironians. Tal i com es pot observar en el mural instal·lat al MNAC, el conjunt està format per rajoles esmaltades per un cantó, de color blanc-grisos. Sobre aquest esmalt base s’hi fan les intervencions més acolorides i artístiques. Però Gardy Artigas ens assenyala que ja en aquest fons base, es cercava que l’aspecte no fos uniforme. L’esmalt hi està aplicat de manera desigual. Si fos “ben fet” o fet de manera ortodoxa, serien com rajoles d’un bany, de blanc immaculat. Però no era aquesta la idea.

Cada rajola esmaltada blanca va enumerada pel darrera. Estès tot el mural al terra del taller, Miró i Llorens Artigas, escampaven els esmalts de colors, per fer les línies i el negre, amb plena llibertat. Traç carregat, constant i ràpid. Assecar i enfornar. En un racó dels tallers de la Fundació s’hi troben encara, rajoles dels murals mironians, que són proves de colors. Vol dir que el resultat que nosaltres veiem no és ben bé casual.

Racó amb fangs i arenes per preparar el fang. En aquest taller

tant es preparen el fang ells mateixos, com compren barres

preparades.

L’atzar hi és, però està molt estudiat. El traç final i en definitiva, el mural definitiu surten després d’un temps de preparació. I això no treu que en el moment definitiu, ja fos en pinzell o amb una escombra, l’artista executor, havia de deixar anar uns regalims constants d’esmalt, per aconseguir que el traç del conjunt tingui un aspecte generament uniforme. És ceràmica, però sembla el traç ininterromput d’una pintura . Però de fet si t’ho mires de prop, en la proximitat, es veuen qualitats matisades. Gardy Artigas ens dirà més d’una vegada que les normes estan per aprendre-les i conèixer-les, però que un cop les saps, te les saltes. Has d’arriscar per arribar a altres cotes plàstiques i creatives. En els treballs d’aquest ceramista no importa l’aspecte perfecte, sino sobretot els accidents, l’atzar, les imperfeccions. Per fer-ho uniforme i impol·lut, ja hi ha els sistemes més industrials. Allà sí que una peça surt igual a la següent i fa joc amb les rajoles del quarto de bany.

Estantaries amb esmalts. Treballs de fang sobre la taula

La visita a la Fundació acaba amb una cerveseta a l’ombra d’uns arbres del jardí, asseguts al voltant d’una taula de pedra. Diposa d’estany i piscina. Tot i que no ha fet una tarda assoleiada. El risc de pluja era evident. Però ens ha deixat fer. Parlarem d’aspectes biogràfics, de records. Amb en Pep Puvill es coneixen de que havien anat junts a l’escola, però sobretot de quan fa varis anys, varen coincidir en uns tallers d’artistes que es van muntar a Esplugues de Llobregat. Gardy Artigas era el ceramista i Pep Puvill el fotògraf que feia el catàleg d’obres dels artistes, a part d’obra pròpia. Allà es va forjar l’amistat més duradora.

Alçat del taller amb decoració de les parets i

sobretot el sistema de bigues de fusta,

idea de l’arquitecta Bruce Graham.

En algun moment o abans, surt que Gardy Artigas ha quedat satisfet del Premi Centelles d’enguany. Ell i el seu fill Isao han format part del jurat de l’edició d’enguany, juntament amb el pintor Artigau, l’historiador Antoni Pladevall i el periodista cultural del 9nou, Jordi Vilarrodà. Diumenge vinent, dia 31, sabrem que han triat. De moment ja sabem que necessiten la Capella de Jesús, a més del Marçó, per exposar les obres. L’any passat amb la petita sala del carrer Galajadors ja en van tenir prou.

La visita a la Fundació Llorens Artigas acaba amb ganes de tornar-hi. Un altre dia caldria anar-hi per veure com queda instal·lat el mur i per xafardejar el treball d’artistes que vagin a treballar a aquells tallers. El fet és que molt a prop de Centelles, amagat, però relativament accessible, hi tenim un bon polvorí d’artistes d’alta fornada.

SUMMER TIME

L’Ajuntament es preocupa pel destí de l’Espai Subirachs

Aleix Art

Dijous passat, dia 14, al matí, amb un grup d’amics

vam anar a veure la Cabanya de’n Rabionet i un bosc

que aquest familiar d’una de les companyes, juntament

amb uns seus col3legues es cuiden de mantenir

i identificar-ne les diferents espècies vegetals. Tot

això és a prop de Serratosa. La cabanya

en si vol ser un refugi obert a caçadors i excursionistes.

Fa cinquanta anys que la van fer.

Centelles. La Col·lectiva s’ha acabat. Avui mateix hem despenjat l’exposició i els quadres están guardats a la reserva, a l’espera del seu retorn defintiu. Però hi haurà una petita excursioneta per a les obres petites: com ja he deixat anar en alguna altra part, aquest proper diumenge, es fa una fira d’art a El Figaró. I hi aniré. Ens deixen una carpa de 3×3 m, amb una taula. Hi exposaré les obres de tema comú –les de 25x25cm-, així com l’aram de’n Pugidomènech, un plafó de joieria de la Sílvia Valenciano i un quadre petit de’n Ñay.La mini-mostra es podrá veure durant quatre hores. Repartiré algun catàleg dels que han sobrat. També llibrets dels Estudis Oberts. Portaré –ara sí-, la carpeta especial de linòleums. Segurament en Jordi Sarrate m’acompanyarà. Pendrem nota del terreny. L’organitzador d’aquesta fira és un fotògraf, Carles Gili. Diu que en vol anar fent de tant en tant, de fires d’art i està disposat a anar voltant.

La fira acaba a la 1. Dinar, i a les 4 muntarem l’escenari i prepararem la inauguració de l’exposició de Can Manso. L’exposició en si ja està a punt. Però hi haurà un grup d’exalumnes, dels anys 40, que cantaran cançons de l’etapa escolar d’aquella època. Per això necessitem un petit escenari i disposar d’una platea de cadires per acomodar el públic. L’exposiciò va dels 75 anys de les Escoles Sagrats Cors a Centelles. Es van instal·lar el 1939, just acabada la Guerra Civil. La mostra que ha preparat en Francesc Mataró arriba fins el 1968, ja que no hi ha hagut espai per res més. Després “les monges”, ja tornaran a fer una altra exposició a les seves dependències i podran repassar l’etapa més recent.

Això será aquest proper diumenge, dia 24. La festa major d’estiu ja està a la cantonada. Si voleu ja podeu passar a recollir el llibret. Aquest cop està dedicat al Palau dels Comtes i al creixement associat de la vila. Una nova aproximació al patrimoni, amb un estudi encapçalat per la investigadora de la Diputació de Barcelona, Raquel Lacuesta.

Aleix Art

L’Espai Subirachs instal·lat a l’Espai Regomir, on es guarda

i s’exposa actualment, a Barcelona. L’Espai Regomir

és un local llogat per la galeria Artur Ramon, per mostrar

l’obra de J.M. Subirachs entre els possibles col·leccionistes.

Fins ara era un espai reservat. Però ara es podia visitar alguns

dies. Fins a finals d’any que han de marxar, perquè caduca

un lloguer de llarga durada en un immoble antic.

Aquests dies el Palau dels Comtes, ara tant abandonat i de futur incert, ha sonat una mica en les pàgines del diari comarcal de referència, ja que se l’ha proposat per acollir el fons de Josep Maria Subirachs. Escultor de fama internacional, conegut tant per la seva obra personal amb multitud de monuments de signe modern per tot Catalunya. Autor d’una part de l’obra escultòrica de la Sagrada Família, es tracta d’un nom respectable. La idea de l’Ajuntament és oferir l’espai del Palau dels Comtes o el del Marçó.

L’Ajuntament ha deixat anar aquesta possibilitat d’acollir el fons de l’Espai Subirachs, atanen a la relació familliar de l’artista amb Centelles –la seva dona era filla d’aquí-. La proposta deriva del fet de que el fons Subirachs, conservat per la família de l’artista i germen del que havia de ser un museu sponsoritzat per Caixa Penedès, que va encallar, no disposa d’una seu i el lloc on es guarda actualment –L’Espai Regomir, a Barcelona-, en caduca el lloguer a finals d’any. Segons explica la filla i principal investigadora de l’obra del seu pare, Judit Subirachs, des de que va tornar a parlar d’aquesta situació en un mitjà, que s’han succeït ofertes de molts municipis catalans per acollir el fons de l’escultor. El tema és no només guardar, sino exposar, mantenir i ajudar a divulgar.

Ganes o figurar?

Centelles s’ha sumat a aquesta oferta, passant directament del despatx municipal a les pàgines d’un diari, sense comentar-ho amb la família, ni tampoc amb la Comissió del Marçó, ni tampoc disposar d’un espai en propietat, ni adequat per aquest fi. El Marçó és petit i prou-te feina tenen en exposar tot el Premi Centelles i tenir-lo obert un màxim de dies. I el Palau dels Comtes encara no és del poble. Però parlant de la qüestió amb en Pep Paré, regidor i primer tinent d’alcalde, creu que si es disposa d’un projecte sucós com el del fons Subirachs, potser s’aglutinaran esforços públics o privats, per acabar d’adquirir, restaurar el Palau i encabir-hi aquesta sucosa col·lecció d’art que representaria una plataforma cultural i turística important pel municipi.

Segons Paré, no hi ha prous diners per adquirir el casalot de la Plaça Major, però potser sí que n’hi hauria per assumir el manteniment d’una nova col·lecció d’art. El tema és estudiar el projecte, veure si és viable i intentar si pot venir. Em pregunto que farien si de cop caigués la teulada del Palau. Informarem de qualsevol progrés.

A.A.

Yoly Sey i Guillem Soler al concert Vatel 6,

del divendres passat

Divendres passat, dia 15, hi havia la sisena edició dels esdeveniments amb sopar, copa i concert Vatel. Al carrer Montseny, a la porteria dels Belgues, es posen taules a fora per servir el sopar. El concert es feia a un bosquet dintre el jardí dels amos del tros. Banquetes amb coixinets feien de seients. Vaig comptar entre 20 i 30 persones al concert. D’altres fonts parlen de 40. Després de l’airet de la tarda, fresc i energètic, a les 10 del vespre el temps era tranquil i càlid. Però res distreia tant com la veu suau i esponjosa de la Yolanda Sey. Ella i el seu company al piano, Guillem Soler, varen versionar una sèrie de grans cançons del repertori pop i soul més actual. No era pas un repàs de temes clàssics, sino de notes de la juventud encara fresca dels cantants. Noms com Beyonce, Bruno Mars, Rice. Però el fet de que fossin versionades amb el coixí elegant del piano i el cotó fluix de la veu, varen fer que ens poguessim fixar com mai en la forma de la melodia i la lletra feta amb sentiment i ens oblidéssim del ‘aire més agressiu que tenen, originalment, quan sonen per la ràdio. En el petit bosquet del Bellesguard el duo va sonar esplèndid i crec que és un desig compartit que els hi queden molts anys d’èxits si segueixen junts i tiren endavant aquest projecte que tot just ara comença a sortir de l’esfera de públics més restringits. El duet. Ells dos també formen part de les Funkysteps Seys Sister, ja amb més tirada. Que per cert actuen el dia 30 dintre la Festa Major.

En Musach ahir també va explicar que quan s’inauguri el Premi Centelles es presentarà un resum, un catàleg, de la història del concurs des del 2004 fins ara. Fa 10 anys que funciona el Marçó i ho volen celebrar amb aquest catàleg especial. Ja s’havia editat el recull des de la fundació del premi fins el 2003. El Premi continua, d’altres coses poden millorar molt.