TOTS AL CARRER

Fotos: Aleix Art
















Plats sobre les llambordes



L’hora de les ampolles de ratafia 
al 14é sopar del carrer de l’Estació
Centelles. Aquest cap de setmana ha fet bo. Dissabte al vespre, els  del sopar del carrer Penyaplata, van poder aprofitar fins l’últim moment sense trobar a faltar massa el jerseiet. Hi havia una  quarantena de veïns, en  aquesta reunió gastronòmica que ja fa catorze anys  que s’organitza. Tallen el carrer, posen brases a punta i punta i taules al mig. Veïns i convidats porten i piquen d’uns  primers plats elaborats a casa. El segon és una recció de carn –xai, buti, cansalada-, per fer a la brasa. Gelat, coca de crema de postres. Tast de  ratafies: aquest any corrien privilegiades ampolles de la Dolors Arguelaguers –de can Rovira-, guanyadora del concurs d’enguany. 
També n’hi havia que havien portat detallets i al final de l’àpat es sortejaven entre els assistents. Un servidor hi va afegir un linòleum de “La noia que es rasca l’esquena”, que va anar a parar a una jove dissenyadora. A mi  em va tocar una fotografia de la Noèlia Marin, convidada a l’àpat –tots dos som veïns de la sagrera-, i que des de dissabte exposa a les  finestres d’El  Trabuc –espereu al post que sortirà a Aleix Art, amb més informació-.

Noelia Marin
L’autora d’aquest
retrat és la mateixa
que ara exposa a les
Finestres d’El Trabuc  












Basar Centelles

Una nit càlida i amb bon ambient  com  la que es destil·lava a la Plaça Major on Cantus Firmus, la coral centellenca dirigida per Gabriel  Miralles, posava la guinda a la Botiga al Carrer d’enguany, amb un deliciós concert d’havaneres i sardanes cantades. Un concert preparat expressament per la jornada. L’Unió de Botiguers de Centelles  pot estar contenta amb la jornada d’enguany: hi havia molta gent, hi havia material, oferta… Cada botiga havia de seleccionar un  producte estrella, es feien sortejos, tasts, etc. La Diputació havia deixat uns stands que feien més lluïts els aparadors  comercials avançats al carrer Nou i Socors. Establiments que existeixen fora de l’eix comercial tenien el seu lloc al Centre. La plaça Major estava destinada al concert. Però al Portal hi havia inflables per la canalla i  a davant de Can Canas hi havia la paradeta dels Cent Teies, pintant la cara de la quitxalla Va ser ben trobat.

Paraula de poeta

A la zona del Portal sonava la música a tot drap. Shakira per amunt. Així que a les 7 de la tarda, en Sarrate va fer tancar les portes de la Capella de Jesús,  per recollir millor les paraules de Lluís Solà, que va glosar la figura de Joan Vinyoli, per inaugurar l’exposicó de Sarrate –veure post del blog Aleix Art. Solà, poeta, erudit, va fer una conferència impressionant en la dicció, la forma i el contingut. Va semblar un catedràtic d’universitat impartint una lliçó magistral. Ningú podia adormir-se, perqué les paraules retronaven, recalcant la importància de la poesia i d’en Vinyoli. Algunes idees clau: va recalcar la coincidència d’un grapat de poetes i escriptors excepcionals,  durant una època especialment difícil, de lluita i  supervivència de la llengua. Va definir vàries vegades la poesia: “donar més sentits als mots (que els habituals)” o “la poesia explica alló que afecta a l’home”. Una consideració curiosa: els contemporanis són els qui poden entendre millor el significat dels poemes (escrits en el seu temps)”.  Referit a Vinyoli va recalcar la passió del poeta, el seu respecte a la paraula com a clau transmissora i la importància del silenci. Una altra  idea que va deixar anar: “la nostra memòria és com un bosc”. Encara no  entén  com hi pot haver gent que tingui motius  per perseguir i intentar eliminar una llengua.  L’expressió del rostre, la gestualitat i el discurs  van motivar el retrat que adjunto.


Tarda amb en Musach
 
Diumenge va ser dia de reflexió, descans. Si ve a la tarda hi va haver una sessió del grup ÉcfrasisXXI a la mostra de Musach al Marçó. Vam coincidir amb altres visitants que es van afegir al comentari obert. Del què va explicar l’artista em va quedar una  dada històrica: quan  ell de jove, comença a aprendre a dibuixar i pintar –anys  1948-, a Centelles no hi havia pràcticament ningú que fes art. Sols alguns veïns,originaris de Barcelona, com un tal Cardonets, Àngels Arañó i d’altres com Joan Abancó, que aleshores estava o sortia d’apranent del taller familiar dels Musach. Però la feina dels Labarta  i altres, s’havia interromput per la guerra.  Així que la petita colònia  d’artistes va incentivar que els nanos aprenguessin  a  dibuixar i pintessin, per  retornar l’art “autòcton”  al nostre poble. En Musach, en  Matas i d’altres van ser les primeres granes. Dissabte vinent ferem la versió corresponent amb l’expo  de Sarrate.  
Per cert: en  David Viñolas prepara gravació de disc amb el seu Trio de jazz.   

    

CENTENARI DE VINYOLI A CENTELLES

El poeta d’Abelone inspira al Sarrate més conceptual

Pintura i muntatges poetico-teatrals conformen l’exposició homenatge al poeta, 
que s’ha  preparat a Centelles i es podrà veure a la Capella de Jesús des d’avui  fins el diumenge 20 juliol, 
quan es presentarà el muntatge “La Paraula”, dirigit per Montserrat Grau
Fotos: Aleix Art




Centelles. Ara a les 7 de la tarda s’inaugura  a la Capella de Jesús una mostra de Jordi Sarrate dedicada a la poesia de Joan Vinyoli. L’any passat va tocar Espriu,  ara  Vinyoli també  en motiu del respectiu centenari del  seu naixement. El dia de donar llum va ser dijous passat, 3 de  juliol, que a Barcelona es feia  un espectacle. A Centelles, aquell dia, Sarrate i els col·laboradors estaven  muntant l’exposició, que  també serà cau de recital i muntatges dramatitzats.
En l’apartat purament  artístic, Sarrate ens  aproxima  una selecció d’obra pretèrita i nova. La més antiga testimonia l’apropament a l’obra del poeta, ja sigui per satisfer muntatges dramatico-poètics o per respondre a la seva intepretació visual dels versos. Els poemes d’El Cant d’Abelone o del Llibre d’Amic, són el principal material de treball, abans i ara. Fa més de  trenta anys ja es va fer un muntatge, aprofitant la familiaritat de Sarrate amb el poeta i amb això altres persones de Centelles, reforçaven el seu paper actiu en la represa cultural dintre els anys de la dictadura franquista.
A la Capella trobareu dibuixos i col·lages que ens  proposen una  visió del personatge d’Abelone. Però  Sarrate ha représ la seva capacitat interpretativa, per fer noves  obres que trenta  anys  després dels primers quadres vinyolians, inclouen  els  ingredients que l’artista ha anat afegint a la seva maleta biogràfica:  una manera de pintar amb aiguada, dominiada per tons blaus i de gammes càlides. S’ha fiançat l’ús de materials trobats, com el mirall i les planxes de les vies. 
Però també  hi ha  enfocaments diferents respecta l’obra espriuenca de Sarrate. Sota l’obra de Vinyoli, trobem  un Sarrate menys  teatral, més purament pictòric i conceptual:  formes geomètriques simples, sobre grans fondos de colors,  ens evoquen una poesia que segons  Joan Margarit, amic i estudiós de Vinyoli, ja van anar madurant una visió filosòfica, des de posats més religiosos fins a d’altres més metafísics. Les obres mida foli, poden tenir una finalitat més utilitaria. Pertanyen a l’época de  les grans empreses divulgores de textos i obra gràfica. Les peces  del  2014, són pintures de gran format, dedicades  totes elles a  raonar una poesia.

L’exposició que s’inaugura avui es completarà amb tres muntatges. A  la inauguració, Lluís Solà evoca el poeta. El diumenge 13, a  les 7, Sarrate dirigeix Gemma Reguant i Ramon Vila en la reedició dramàtica del Llibre d’Amic i els Cants d’Abelone.  El diumenge, 20, últim de l’exposició, es presenta  el muntatge entorn l’obra i la vida de Vinyoli, “La paraula”, dirigit per Montserrat Grau  i amb l’actuació d’Arnau  Casanovas,  Laura Cruells, Laura Marsal, Albert Prat i Jusi Ruiz. Em vaig a dutxar, perfumar i posar la camisa!  


Aleix Art

ESPERIT JOVE

Sortides per recordar

Cortesia de Montse Martin
Hi ha molta gent que va a caminar. I n’hi ha molta que va cap a l’Ajuda. Algú va dir:

perquè no ens trobem tots els que caminem, un dia al matí, per esmorzar a l’Ajuda? Això

va ser el  passat 17 de juny.  Gent de Centelles, Tona, etc.
Centelles. Fa dos divendres ens despedíem del Ñay. La mateixa setmana un altre artista d’arrels centellenques, ho feia a Moià: Joan Abancó. Amb una norantena llarga d’anys. Tots dos potser amb algun pinzell fresc de pintura. Abancó també era pintor i va ser un dels pares del Premi Centelles. La gent passa,viu, experimenta i és més o menys fidel al seu instint.
Aleix Art
Vador Martell era l’artista que exposava
a la Capella aquests dies.  
Ha obert tots els dies
de la setmana, 
ha despertat opinions de tot tipus
entre els visitants.  
De la seva exposició se’n parla.
I és que aquest noi, 
que també  
va portar durant
molts anys el bar 
l’Occità de Vic -on ell mateix
organitzava exposicions-, és molt impulsiu.
M’imagino que entra al seu taller i deixa que
la seva imaginació brolli, 
igual com el paleta arriba
 a casa i es posa sota la dutxa. 
La seva  obra és molt desigual.
No fa pas distinció entre 
obra bona i obra erràtica. Tot és
fruit  del seu neguit i dels 
seus múltiples interessos. Hi ha 
vies en  les que falla més. 
I ell ho veu i en parla. Però 
en d’altres crec que ha de 
continuar explorant. Com
en les obres de caire més matéric i 
de reús de materials. I 
també en els gravats. 
El seu interès actual pels grans
tapissos també sembla fèrtil, 
però desprès d’un
pantocràtor, potser  
tocaria cercar un tema més 
genuí dels interessos de l’artista. 
No tant imatge
prototípica. 
El tapís vol dedicació.   
Dilluns, 23, a les 9 del vespre:  sota missa, a la sagrera, hem muntat tres taules. Dues per seure i sopar i la tercera per preparar el menú. Per aquesta revetlla toca amanida i carn a la brasa. Som 18 persones.  Hi ha hagut una escampada important de veïns, però hem fitxat a d’altres. Alguns ja ens coneixem d’anys, però amb d’altres hi hem parlat poc. Aquesta és l’ocasió per averiguar professions,  edats . I també surten xefarderies  del mateix veïnatge, com les baralles recorrents d’una parella de joves. Això porta la conversa al record d’altres veïns més antics que tenien una relació, potser encara més ruda. És una comunitat amb història i molts records. En aquesta revetlla hem celebrat els 80 anys de l’Angelina Criach i els 69 de la Montse Martin. El sopar de la revetlla acaba amb coques de tres tipus diferents, cava i una traca que havia de fer 10m i en fa la meitat.

L’Ametlla

El que per els veïns  que esmentem  són suma d’anys, per d’altres són apranentatges, perquè es troben  a la flor de la vida i desprenen ganes de conèixer i tenen a les seves mans, triar els camins de les seves vides.  Divendres i dissabte vam fer unes petites colònies amb un grup de cinc nens i nenes i quatre adults vinculats d’alguna manera amb el grup de formació i activitat post-cataquetica de la Parròquia, que dirigeix la Pilar Acín. Podriem dir que erem un spin-off del grup Baobab.
Vam anar a Can Xaman, una casa noble, que s’utilitza com a casal de colònies o per a petits grups, a l’Ametlla del Vallès. Esta al costat d’una residència d’ancians. Can Xaman ja havia funcionat com a geriàtric i això deu l’aspecte actual del què serien els dormitoris, on a cada un, hi ha una desena de llits, separats i individualitzats per estructures de fusta  que formen petites habitacions.  A part d’aquests espais d’us comú, hi ha encara les habitacions  i els espais que testimonien el passat ric d’aquest casalot, que diposa d’una capella i d’equipaments, com la cuina, pensats per acollir una bona tribu familiar.
El  nostre grup va ocupar un dels dormitoris. Els nens dormiren al terra, sobre estarilles i dintre sacs de dormir. I els adults en les habitacions, amb llit de matalàs tou. Això va ser el de menys. Ens vam passar bona part de la tarda i de la nit de divendres, jugant a jocs que els nens havien preparat  als adults, amb pistes i mapes per tota la casa. I després a una gimcana que els adults els hi havíem preparat amb tresors repartits per tot el jardí. A les 3 ens posàvem al llit i a les 7 els nens ja havien acabat la son. Es va fer tard sense pressa, perquè ens ho passàvem bé. Però el cert és que a les 9 del matí havíem  d’estar fora de la casa i encaminats cap a Puiggraciós: allà havíem de passar el dissabte. Vam  començar a  caminar cap a les 11. Una hora bona perquè el sol bronzegi la pell.  Tard. Però  ens  ho vam prendre amb molta calma i paràvem a cada ombra per agafar forces. Així que una excursió que amb el  xip  d’una matinal hauríem fet amb 45 minuts, vam tardar-hi tres hores. No tots eren  caminadors habituats,  feia sol i calor, hi havia nens i vam haver fer un  bon  tros per la carretera, que és molt pesat. Amb tot, ningú es va queixar. Hi havia predisposició.  Ens vam anar esperant. Vam xerrar, vam  riure. Als nenes els van regar amb aigua, un jardiner i tots vam arribar bastant dignament al santuari. Allà. No hi havia les monges, que eren de celebració al monestir mare, de Sant Pere de les Puel·les.  Però ens havien deixat permís per fer el dinar al jardí  reservat amb taules i cadires que  tenen a la part de sobre.     
Aleix Art
Una de les virtuts de la sortida d’aquest cap de
setmana a L’Ametlla és que petits i grans
jugaven plegats amb propostes ideades per ells mateixos
Personalment  em va anar molt bé per interactuar amb els nens i fer com de monitor. Acostumat a sessions curtes amb els Baobab, això ja va ser un examen més complet. És una vessant llaminera,  perquè si hom s’obra, comparteix i explica,  els nanos són agraïts i hi ha bons feedbacks.  Em pregunto  si tindria èxit conduir aquest treball cap a l’ensenyament del patrimoni  artístic, per unir  la relació amb els nanos amb una meva vocació.
El grup que ha vingut té ganes de fer coses i de satisfer certs impulsos. No se  com, s’ha animat a novel·lar les seves vivències a Can Xaman i poblar els records de ficció sobre personatges misteriosos que per ells habitaven la vella casa. Em consta que ja tenen algunes pàgines escrites. És bona senyal si hi ha joves que  tenen curiositat per expressar-se, per iniciativa pròpia i més enllà dels deures.  

TRIO DE GRAVADORS AL TEMPLE ROMÀ

Vidal, Colet i Permanyer: molt més enllà de les ruïnes


Aleix Art
Colet, Vidal i Permanyer al Temple  Romà, 
la tarda de la inauguració de l’exposició

Vic/ Centelles. Experimentar. Als artistes ens agrada potinejar. En aquella obra hi ha una barreja estranya entre la tinta negre fruit de transferir una fotografia i sectors de fons  negre, estampat sense remordiment mitjançant la pressió d’una  fusta. Sembla  ajustat, estudiada la posició,  però un i altre procediment es barregen i el tot resulta com una fotocòpia mal feta. L’artista ens parla de ciutats en ruïnes, però  veiem  més aviat com castells reconstruïts amb parts discordants. Hi ha racons i espais arquitectònica, miradors, parets, columnes… però  no són ben bé  les ruines romanes de Piranesi, encara  que domini  el negre.  Són gravats que  l’artista porta a la seva bola fins a l’abisme que  talla la comunicació. Els camps  de colors –taronges, rogencs- no estan posats per enlluernar,  sino per provar. El resultat desil·lusiona d’entrada, però fa ja uns dies que dono voltes mentalment a les formes dels  grans gravats, combinació de serigrafia i xilografia, obra d’Antoni P. Vidal. Tres gravats d’aquest tipus estrany es mostren  a l’exposició  tripartita que acull fins  el  20 de juliol el  Temple Romà de Vic:  obra de Vidal,  Neus Colet i Rosa Permanyer. Una mostra que  porta  molt de temps esguardant-se i que ha permès als  gravadors, tot i llurs múltiples activitats, preparar-la i dedicar-hi obra nova inèdita. A  Permanyer ja la coneixem més. La  retrobem amb els seus fotogravats estampats sobra fons de planxes de  ferro,  entintades vermelles. Negre, blanc, vermell: retrobem els  seus  colors però detectem la reforçada presència  de l’arquitectura i l’urbanisme.

Els més “nous”

Aleix Art

Aquest proper dissabte, s’inaugura

a  Cadaqués, la 34ena edició

 del Mini-Print.
Hi ha centenars d’artistes gravadors 
seleccionats,  per les seves 
petites estampes
de qualsevol tècnica que  faci ús d’una 
matriu. Paral·lelament es faran
les sis petites exposicions dels guanyadors
del  2013.
Podeu saber i veure coses al web:
http://www.miniprint.org/
Colet i Vidal són artistes relativament poc tractats en aquest blog. Vidal vaig cronificar-lo fa uns anys  per una exposició a Lleida sobre els ponts que atravessen la capital del Segre. Però  era  tant diferent! Aquí,  al  Temple  Romà, hi trobem un treball més salvatge, més despreocupat de  l’afecta bonicó.  Potser llimant l’error, però  per això amb el seu què, que com deia abans, es manté  digerint-se dintre la matèria gris.
Neus  Colet  és una artista que  l’anem coneixent de mica  en  mica. Participa amb altres projectes col·lectius amb  Permanyer, com el grup Empremtes. Al  Temple, Colet ens vol parlar també  de ruïnes. Però, per  mi que cerca un altre tema. La  juxtaposició d’una forma regular,  perfecte, lineal amb un fons paisatgístic i d’orografia irregular. Ella vol parlar d’aqüeductes i de les restes de civilitzacions, però és  com si  volgués  versionar el monòlit negre de  “2001,  una odissea de l’espai”,  i escampar  les seves estructures  metafísiques pel territori.
En tots tres casos l’experimentació  no  descuida  una  presentació acurada  i pulcre de  les estampes,  que  troben  una bona continuació en els tres llibres d’artista que completen la mostra.