FINESTRES

Olive Pur: la màgia de la ceràmica silenciosa 


Aleix Art
Olive Pur intal·lant les peces de ceràmica
Una tarda va aparèixer al curs de ceràmica l’Olive Pur. Vienesa, centellenca d’adopció, portava ja un bon bagatge amb el fang, com ens va demostrar aviat amb el seu famós gat. Estudiant d’arquitectura  del paisatge, aquest darrer any ens ha deixat per poder-se dedicar molt més extensament a aprendre l’art i els secrets del fang, a l’Escola d’Art de Vic. Vol que aquest sigui el seu ofici i modus vivendi.  Amb determinació i paciència, avança en la  consolidació del seu rumb i ara ja comença a sortir de fires, per distribuir els seus objectes. Abans que ens torni a marxar lluny –qui sap-, li hem demanat que ens deixi compartir les seves peces, en una exposició a les Finestres d’El Trabuc. Objectes domèstics, d’altres simplement per admirar formen el petit tast de peces de gres,  afaiçonades amb gust i gràcia, i esmaltades amb tons generalment terrosos i d’aires natualistes. Pur és una artista perfeccionista que no està satisfeta davant el primer resultat, sino que busca i és capaç d’aparcar una peça aparentment maca, per anar a buscar-ne la que exactament té in-mente.
A.A.
Pur combina diferents esmalts i tècniques
No podem deixar de recordar  l’exemple fresc de les peces de l’Antoni Cumella admirant les de Pur. Ja que en  les superfícies d’algunes de les peces també hi ha el gust per cercar un aspecte expressiu, abstracte i estèticament efectiu.  En el que  és la forma hi ha poques coses deixades a  l’atzar . En el que depén de l’acció del forn hi intervé en major mesura l’atzar. Però tot i així, sospito que l’artista pot arribar a preveure els resultats fins a cert punt, gràcies  a una encertada aplicació dels esmalts o engalbes sobre la superfície argilosa.

En qualsevol cas estic segur que sabreu admirar l’encant silenciós  d’aquest grup de tasses, gerros i cossis de gres que Olive Pur ens ha deixat i que ella mateixa ha instal·lat per aquesta petita exposició individual a les Finestres d’El Trabuc, que es  podrà veure durant tot el mes  de juny. 

ART ROMÀNIC

Foto MEV
Vista de l’entrada de l’exposició amb el fragment conservat del baldaquí de Ribes
El MEV revisa la pintura del frontals d’altar

Vic/ Centelles. Això de desconnectar-se uns anys de l’estudi de l’art romànic –humilment-, l’única cosa positiva de tornar-hi a treure el nas, ha estat que hi ha nous estudis que avancen matèria i que son la base per llibres i noves exposicions. A Vic han estat estudiant durant uns anys la matèria del què estan fets els frontals d’altar que conserva el Museu Episcopal. Investigar materials, aportar pistes i informació sobre el “modus operandi” dels artistes autors, dels  iconògrafs, reforçar els vincles de tallers i artistes, la funció dels mecenes, etc. Amb tècniques de laboratori avançades això ja és possible sense destrossar la peça. Les conclusions d’aquest estudi il·luminador es presenten ara en una exposició al MEV, amb el suggerent títol, “Pintar fa 1000 anys”. Els estudis s’han fet amb col·laboració amb el projecte Magistri Cataloniae de la UAB.  
Caps del  Mestre de Cabastany

També al Museu Nacional d’Art de Catalunya 
han organitzat una  petita,  però potent mostra,

entorn al Mestre de Cabastany. 

Han reunit un grupet
de “caps”, busts de marbre, 
procedents de col·leccions
internacionals i que originalment estaven
de la portada escultòrica de Sant Pere de Rodes,
desepareguda i de la que 
sols es conserven fragments. 
La petita mostra permet comparar els caps, valorar
la riquesa en la representació de la facció, 
l’expressió i
subratllar la petjada de l’escultura romana.
Comissariada per la conservadora Judit Verdaguer, la primera idea que hom rep amb claredat és que l’auto-estima per l’art romànic s’ha enfortit. Textos de sala i presentació transmeten una reivindicació més clara i contundent de la importància a nivell europeu de la pintura romànica catalana i de  l’excepcionalitat dels frontals d’altar, com els tan ben conservats al MEV. Ja es sospitava, però ara és diu  sense embuts, ni matisos relativistes.  En aquest sentit hi ha un element expositiu que avala aquest revalortizació i alhora ajuda al missatge de la mostra: els frontals d’altar es mostren, penjats a la paret, a un metre i  mig del terra, amb línia recta i a l’alçada de la mirada de l’espectador. Potser perden la idea de funció –com així es mostren a les sales permanents-, però es pot apreciar com mai el traç negre, els colors, les línies matisadores, la iconografia, la composició. El MEV situa a primera línia de l’exposició, algunes de les taules més preuades, com el baldaquí de Ribes, el frontal de Lluçà, etc. Sobre aquestes s’han exercit els estudis i d’aquestes deriven els elements didàctics  com els minerals que expliquen l’origen dels pigments del romànic. En aquest sentit és una molt bona exposició: profunda en el missatge, amena en la forma.
Algunes de les descobertes permeten precisar el tipus d’aglutinant: se sabia que s’utilitzava tremp, però no oli de llinosa. Aquest aglutinant apareix esmentat al manual de Teofil del segle XII, però no es tenia constància de l’us de l’oli abans. També es precisa l’origen d’alguns pigments trobats en aquestes taules: hi ha lapislàtzuli de l’Afganistan, el blau indi, els tons grocs per immitar l’or. Etc. Resulta clar que en  aquell temps, les esglésies eren decorades amb ganes d’impressionar i elevar l’esperit. Un capítol a part de l’exposició és el de recuperar la visió original dels frontals abans no desapareixès la patina dorada que cobria marcs i espais sagrats. Tenyint un material amb àcids, en el procés conegut com “colredura” s’aconseguia imitar l’or i donar un aspecte sagrat als frontals dels altars romànics. Un muntatge informàtic permet veure quin aspecte podia tenir el que ara es veu brut i marronòs.
A través dels recursos tècnics es rectifica l’existència de tallers a Ripoll i Vic, entorn als centres eclesiàstics, que farien us d’uns models iconogràfics i figuratius que van repetint més o menys iguals. Però es connecta aquest art dels frontals amb la resta de frontals d’altar europeus no pintats?  Hi ha una translació directa de la pintura mural a la fusta o es vehicula de forma més heterodoxa? Segurament això ja hi ha algú que ho investiga.

LA RATAFIA MÉS CULTURAL AL SUSHI

Suma d’iniciatives

Centelles. Una convo al Facebook proposava fer una concentració davant el nostre ajuntament, per protestar per si de cas no hi ha referèndum per decidir si volem reis o no. Realment ens hem de preocupar per aquesta votació si la nostra ment està en que som un altre país?  Primer que ens deixin votar el 9N i després ja en parlarem.
Avui puc parlar amb propietat d’un nou projecte de suport cultural que ens hem inventat i presentem el proper 7 de juny al restaurant Sushi Osona. Tot ve de que volem que es presenti a Centelles un pastís de ratafia molt bo que fan al restaurant el Café del Centre de Caldes de Montbui. La fórmula que hem trobat per presentar-lo és introduir-lo dintre un sopar, on serà presentat com es mereix,  pels seus creadors i ànimes del centre calderí, que també és un nucli cultural.  Entorn a aquestes postres, que volgudament volíem relacionar amb les fires gastronòmiques del nostre poble, hem vist que podíem posar l’accent amb destacar coses que passen o que es preparen.  En el blog Aleix Art, intento fer això en la secció Salonet. Per això hem programat una macedònia de propostes culturals, en viu. Assentats a la taula, en el transcurs d’un deliciós sopar que prepararà l’Esther Cortiella, es presentaran fins a cinc propostes culturals: la revista de lectures “Tast” (veure Salonet), el llibre premiat i publicat de l’Anna Oliveras, l’exposició que Jordi Sarrate prepara entorn a Vinyoli amb tots els actes performatius que l’acompanyen.  Un servidor també podrá parlar de l’exposició Col·lectiva Aleix Art 14, que ja s’està apropant. L’Esther, o la seva companya Chris, també ens parlarà de la seva cuina i també d’un sopar-espectacle que preparen fer al Mas Cerdà, el pròxim 1 d’agost. Al sopar serà bo venir-hi amb l’agenda per apuntar-se els actes amb els que s’enriquirà l’oferta cultural. Evidentment, la proximitat de comensals i presentadors culturals, permetrà que hi hagi preguntes i diàleg. La idea és oferir les presentacions, al començament, entre plat i plat i a les postres. El Sushi és un lloc petit, però vint persones hi caben.
Aleix Art
Aquest diumenge va acabar l’exposició dels adults de l’EPA,
de pintura i ceràmica. Les exposicions a la Capella o obren tard
o duren poc. No gaire diferent al Marçó. Fan exposicions per
ensenyar-les o per les musaranyes?
El Sopar gastronòmic i cultural es fa aprofitant el cap de setmana de la fira de la ratafia. Això vol dir que al passeig hi hauran parades i que als locals de costum hi hauran tallers i activitats. Però  també arriben altres propostes, que apretarant l’agenda: a les 7, s’inaugura l’expo de’n Musach al Marçó. A les 8 hi ha la Missa jove amb la col·laboració del grup Baobab. Diumenge és el dia que de la capta dels del Càncer, que repartirant “banderetes” adhesives, amb les guardioles cilíndriques.     

REIVINDICANT SUBIRACHS

La llei que tanca història

Aleix Mataró
Escultura de Subirachs inspirada en la cinta de Moebius,
que es pot veure a l’Espai Regomir
Centelles. Es veu que fa uns vint anys, l’Ajuntament de Barcelona va decidir rescindir els lloguers de temps indefinit d’entitats i comerços en una sèrie d’immobles de la ciutat. No sé si m’explico amb propietat. El cas és que ara han passat aquells 20 anys i ens trobem que aquests lloguers llargs acaben d’aquí set mesos. I el fet és que tanquen establiments històrics. Però molt històrics: ara sé, la botiga de les xocolates Farga, la galeria Joan Prats, la jogueteria de la Plaça del Pi i també l’Espai Regomir. En aquest darrer s’hi instal·larà un hotel. Un altre? No cal que digueu si us agrada o no el concepte renovador de Barcelona. Les preguntes són les mateixes:  perquè han de consumar-se aquestes liquidacions, que abonen la despersonalització de la capital? Perquè no els hi tremola el pols alhora d’esborrar història així? Perquè no poden revisar aquesta llei extingidora?
L’Espai Regomir -en el carrer del mateix nom-, és un local “llogat” des de fa molts decennis per la galeria  Artur Ramon i durant aquest temps ha servit de show-room reservat, destinat a promoure entre clients interessats, l’obra de Josep Maria Subirachs: escultura, pintura, dibuixos, medalles, etc. Ara aquest espai s’ha de desallotjar i els inquilins han decidit rematar la història, obrint-ho al públic, els dimarts i dijous, de 10 a 1. El passat 17 de maig a la tarda, es van afegir a la celebració de la  Nit dels Museus. Situat al cor de Ciutat Vella, no va trigar a sumar-se a la ruta de curiosos passejants de casa o de fora. Els visitants entraven a una casa antiga, amb pati, de pedra i amb columnes, i feien cap a una espècia de sala baixa, amb bigues de fusta i parets blanques d’aire pairal.
El contingut
Artur Ramon
Josep Maria Subirachs
L’Espai Regomir mostra obra de tota la trajectòria de Subirachs. Peces pertanyents al fons  de la galeria. Però ara també inclou  fons pertanyent a l’Espai Subirachs, nucli del museu que s’havia de dedicar a l’artista amb el impuls de Caixa Penedès. Però la història econòmica ha escombrat aquesta caixa i l’Espai Subirachs ha quedat en suspens. Dit d’una altra manera: el patrimoni d’un dels artistes catalans més importants del nostre temps no troba lloc ni oportunitat, per assentar la base física pel gaudi, estudi i divulgació de l’obra. Estic d’acord en que seria un bon projecte pel Palau dels Comtes de Centelles, ara que està buit. A més, tenim motius.

El fons d’obra de Subirachs restarà a l’Espai Regomir, mentrestant. El mateix artista ha motivat una nova aproximació a la galeria matriu. L’Artur Ramon, la sala del carrer de la Palla, 23, acull una col·lecció de dibuixos. Grans dibuixos. Llapis i tinta. A mi m’agraden les tintes. Es tracta de dibuixos dedicats als volums geomètrics i metafísics que també feia en l’escultura. Judit Subirachs, filla de l’artista, ens explicarà que aquest tipus d’obra era paral·lela a la col·laboració del seu pare a la Sagrada Família. Amb l’obra metafísica, amb les piràmides, Subirachs escapava de l’ombra de Gaudí i reivindicava el seu propi camí. Una trajectòria que ve de lluny. A l’Espai Regomir hi ha una bona col·lecció d’obres de les diferents etapes. Un comú denominador –i la Judit ens ajuda a veure-ho-, és la combinació de matèria i la complementaritat entre superfícies pulides i d’altres més erosionades. El joc entre positiu i negatiu en la concreció dels volums. En els dibuixos tot el que són textures, en la pedra o el bronze, Subirachs  ho tradueix en taques i tramats lineals o més rocosos. L’exposició de dibuixos, es pot veure encara fins el 7 de juny.