RECOLLINT FRUITS


L’Assemblea parroquial  presenta conclusions

Centelles. Els dos grans temes d’aquesta crònica són qüestions que ahir van conèixer una fase de “recollida de fruits”. Perquè portaven temps gestant-se i ahir es van donar cita per expressar conclusions. Però no conclusions i punt i final, sino conclusionns i dos punts:per  construir, millorar, créixer.
A.A.
Amb un company dels llapis vam estar dibuixant els  balls 

Primer, però, parlem del dissabte en que hi va haver una mostra de danses a càrrec dels grups  de nens i adolescents apuntats al Nou Estil i al Gimnàs de la Montse Vilamajor. Era el Dia Internacional de la Dansa i a Centelles ho vam celebrar omplint l’escenari del Casal de nens i nenes i la platea i el galliner d’un públic familiar, però també fidel, que es va mantenir assegut  totes les dues hores de l’espectacle. Hi va haver molt ball de hip-hop. També  hi havia un grup d’adults que ballaven country. No hi va haver ningú que disparés la pistola, per espavilar-los una mica.  La quitxalla, en canvi, sí que ho va fer més engrescat i energètic. S’ha de dir que el conjunt de balls tenien un aire molt més treballat, amb molt més sentit coreogràfic i escenogràfic. Només llàstima els talls o les terminacions sobtades d’algunes músiques, que amb les tècniques actuals potser podrien trobar una millor manera d’evadir-se.

Especialitzar-se

Aleix Mataró
Escultor amb peces seves a la seva parada

Diumenge  al matí, a les 7, era hora de muntar les parades de la Fira d’Art. El mercat en sí estava a punt, més cap a les 9. Però la gent gent, no va aparèixer fins les 11. Després la fira es fa curta, perquè fins a les 2, hi  ha moviment i ja toca plegar.  Jo, hauria  seguit fins a les 7 de la tarda. Però no hi havia l’oportunitat ni la idoneïtat. Centelles, diumenge a la tarda, és de migdiada llarga. Si fos jo, traslladaria la fira a la sagrera, la faria matí i tarda. Aquesta tercera edició erem menys, hi havia artistes i sobretot antiquaris. En total, unes 40 parades,  que està molt bé. Ja no eren trastos, però l’aspecte de la fira  continua sent el d’una descarregada com la que fan a la  Plaça dels Màrtirs de Vic. La fira de Centelles cal que avanci en  l’especialització i en la qualitat. Cal  fer encara molta feina per implicar molts més artistes del poble i de fora. I  col·leccionistes i antiquaris. De moment encara és una fira del “montón”.

Ramon Xuriach
Calma a una  parada d’objectes diversos

Ara bé: respecta altres anys, el calaix es va omplir una mica.  I ja venia  gent amb ganes de trobar-hi certes propostes. Enguany també  es van oferir tallers per la mainada. Un d’aquests, oferia la possibilitat d’endur-se una estampa a casa,  fet molt idoni per estimular el col·leccionisme.  El millor de la fira: la coca i la xocolata desfeta de l’esmorzar que  s’ofereix als paradistes. Bromes a part,  la fira és un bon estímul,  ja que permet als artistes contactar amb possibles clients, amb altres artistes. Crec que no m’esperaré a l’any que ve a posar la taula, un altre cop.

El goig de construir

Ahir a la tarda, per alguns centellencs, la migdiada dominguera es va acabar aviat. Ni  pel·lícula, ni joc de cartes: tots a l’església a participar del plenari  de l’Assemblea Parroquial. Ahir tocava discutir les idees que es van extreure de les enquestes,  proposar accions i suggeriments pels diferents grups parroquials i esbossar el que podria ser un marc d’actuacions, cara el futur. 
A.M.
Dos moments de l’Assemblea: grup parlant de temes concrets
i un portaveu presentan les conclusions d’un grup
 de treball.

Amb aquesta assemblea, es feia el llacet a sis mesos de treballs intensius, d’enquestes individuals i col·lectives, per prendre el pols a la realitat de la parròquia centellenca, envers als feligresos i també al seu entorn.  Un centenar de persones va acudir a la reunió assembleària per conèixer on passem i participar d’un treball de grup que ahir era com el dels grans pensadors, que a partir d’unes premisses, es dediquen a somiar el futur de la comunitat. El pla de  la tarda va ser que es formessin grups  per discutir les prioritats que caldria engegar en els àmbits de  litúrgia, formació, servei als altres,comunicació, patrimoni, Centro, etc. D’aquesta estona de reflexió en van sortir propostes i valoracions. Les més repetides: afavorir la interrelació entre els grups parroquials, per tal que tota la comunitat conegui els principals projectes i necessitats. També es van proposar accions concretes: ampliar els lectors,  incentivar la participació voluntària en tasques de manteniment, ampliar l’oferta de voluntaris d’ajuda als altres, etc. Es percep la necessitat d’atraure a més participants de les tasques encomanades a l’església centellenca i també que hi hagi predisposats de sang jove. Qüestions que  ara s’han d’acabar de digerir i concretar en un pla.


L’últim

Aquest cap de setmana hi ha hagut una cosa curiosa, a nivell nacional: s’ha mort en Tito Vilanova. Una mort jove, certament. Això sap greu.  Com a persona, semblava un bon home i un bon professional. Però això de que els que volien dedicar-li un moment de silenci i pregària, i que anaven fins al Camp Nou, reverenciessin davant un  gran retrat seu, com si fos la imatge d’un sant, ho he trobat com una mica fora de lloc. A Roma van canonitzar dos Sants.  Aquí, un, en 24 hores.  Fa menys d’un mes també ens va deixar en Josep Maria Subirachs, potser l’escultor més bo de la Catalunya contemporània.  I en canvi , a nivell noticiable, ha passat de forma com més ràpida. I també es mereix un bon reconeixement. És això la societat líquida?

  • Dimecres,  a  les  11 de la nit, els Bonobos presenten  el seu primer CD, Animalànima, que no és el mateix que fer l’animalarius. Serà al  Pasternak, preu anticipades, 5 €. 
  • Dijous, Aplec al Puigsagordi. 49 anys, ja.



SANT JORDI EN FOTOS

Sang de flors a la Plaça Major

Fotos: Ramon Xuriach
Mur de flors que els centellencs enviarem al Sàhara.
Gran flor solidaria feta pels  alumnes del Institut

Parada de llibres. Fins a les 2, a la Plaça Major
hi havia dues parades de llibres. 

La parada de flors de l’Associació Contra el Càncer,
s’ha quedat ja a les 3 de la tarda sense existències.

Entre les parades de la Plaça també n’hi havia una amb 
material floral artístic: es tractava de roses fetes amb paper per Neus
Salas, que revela així el seu talent creatiu i les bones mans. 

SANT JORDI

Josep Tapiró: l’aquarel·la més matèrica


MNAC
El santó Darkaguy de Marrakech, tal i com
el va veure Tapiró, cap el 1895.
Barcelona/Centelles. Tornem a la línea d’artistes que en el segle XIX es van destacar en la praxis de la temàtica orientalista. I ho fem perquè el Museu Nacional d’art de Catalunya ha inaugurat una exposició dedicada a un gran pintor, que com sol passar, no és molt conegut a casa seva. Es provable que els qui visitin la mostra d’aquarel·les de Josep Tapiró, sigui la primera vegada que  vegin obra seva i que, inclús, sentin esmentar aquest cognom. Però el cas és que va ser un pintor important a la seva època. Però el seu taller no va estar ni a París, ni a Barcelona, ni a Reus o Roma. Sino a Tànger.
L’explicació és lògica i l’honra: els pintors orientalistes del moment, pintaven els seus temes orientals, des de la distància. Des de l’altra banda de la riba mediterrània. Tapiró va agafar els trapaus i es va instal·lar a una casa d’aquella ciutat portuària nord-africana. Va basar els seus treballs en material de primera mà.  I es va fer un nom entre els veïns, entre els prohoms. I quan enviava o portava els seus papers a Londres, despertaven una gran admiració, reconeguda en premis i un grup de col·leccionistes.
Anomenem pintura orientalista, aquella que apropa al públic europeu, l’ambient i el relat del món àrab o d’altres indrets exòtics. Delacroix havia estat un dels pioners, però també és l’època de grans expedicions  político-economico-militars a aquestes terres que esdevindran colònies. A casa nostra, el pintor que potser el nom  us ve de seguida in-mente, és Fortuny. Però no era l’únic i n’hi va haver d’altres i de molt bons, com Josep Tapiró, que a més també era de Reus. El 1877 s’instal·la a Tànger, després de començar l’etapa professional a Roma.
L’exposició del MNAC  reuneix una col·lecció d’aquarel·les. Obres sobre paper, que era la tècnica que practicava Tapiró i que li va donar fama. El 90% del conjunt són retrats de persones tangaris: dones, vells, santons, nuvies, etc. Molts pintats de costat, com si fes nous perfils humanistes. 
No sols la posició avançada de Tapiró dintre un escenari oriental, sino el seu bon feeling amb els veïns “exòtics”, li van donar entrada a poder descobrir una fauna desconeguda de rols i costums, encarnada per diferents personalitats i  representada en la indumentària: potser no sabíeu que entre els musulmans, també hi ha una espècia de monjos. Tapiró els representa com ermitans, amb robes estripades i descuidades.
Ja d’entrada els motius de Tapiró ensenyen coses noves d’una cultura diferent i paral·lela. Però a més, l’ull documentalista del nostre artista té la millor arma: un estil impressionant. Tapiró pinta amb aquarel·la, que és pigment i aigua. Però no són ben bé recursos aquàtics els que trobem, sino càrregues de pigment brillant i matèric, aplicades amb un sentit del detall impressionant i amb una voluntat de ferro per recrear les qualitats materials de les teles, els metalls, carns i cabells. Si el 1877 la fotografia era ja una tècnica coneguda, tenia en Tapiró el pitjor enemic, ja que encara ara, la supera en capacitat d’evocar. Evocar i reviure: els rostres representats gaudeixen d’una estranya aurea de contemporaneïtat, tot i la seva llunyania. Entre tots els recursos d’aquaral·lista de Tapiró, un dels que hem sembla més interessant és el de matissar i aconseguir donar volum, llum i matèria als teixits i parts que van amb colors blancs. És un mestre!
Segur que d’ara endavant, després de veure els seus treballs, recordareu el nom de Tapiró. Acompanya l’exposició un catàleg editat com a primer volum d’una sèrie de monografies. El comissari de l’exposició és Jordi À. Carbonell, especialitzat en la pintura moderna catalana. Si després de veure aquesta exposició, passegeu per la de fotografies de Joan Colom, potser animeu interessants reflexions sobre el retrat i la fauna humana.  

LLIBRES

Lliçó d’història

Centelles. Sant Jordi és també el dia del llibre. Posaré la llista dels llibres citats en aquest blog, per si us ve de gust mirar-ne algun.  I aquí en volia parlar també d’un que m’ha agradat molt. Es tracta de “Les dones del 1714”, degut a Patrícia Gabancho i amb il·lustracions de Francesc Artigau. D’entrada ja puc dir que el títol hauria estat millor al revés: “El 1714 i les dones”, ja que es parla molt més d’història, que  del paper de les dones. Però està tant ben escrit i es tan interessant, que els dubtes que al principi tenia, s’han esvaït. El llibre fa un repàs de la Guerra de Successió a través dels detalls i dels seus protagonistes. I més o menys agrupa diferents  temes en  relació a grans dones que van exercir un  paper important: la reina  Elisabet Cristina,la monja benedictina Manuela Desvalls, l’aristocràtica Maria Josepa Pignatelli, la viuda del  general Moragues, Magdalena Giralt, etc. Sí que se’n explica alguna cosa de la seva biografia o del seu paper, però a vegades potser es tant poc el que se’n sap i és tanta la literatura que el procés en el seu conjunt genera, que  el resultat és més un llibre de crònica històrica que de petites biografies. Però és un relat magnífic, ple de recursos  literaris per escodrinyar i valorar els fets. Perquè hi ha crònica i subjecte. I també contrast: Gabancho completa les seves  recerques, amb la consulta a experts en temes d’estudi  de l’època.  Per tot això és un llibre per formar-se una opinió fonamentada i aprendre coses: com que la parella reial, formada per Carles III i Elisabet Cristina, durant la seva estada a  Barcelona, es van instal·lar al monestir de Sant Pere de les Puel·les. O que el Passeig del  Born, el 1714 era la Plaça Major, en un barri, la Ribera, dotat d’un gran dinamisme social, comercial i cultural una idea, potser no la més important, que ressona: la “decadència” de Catalunya, esmentada pels promotors de la Renaixença, seria més aviat una invenció. Gabancho recolza als que  desmenteixen a la Decadència i proclama que entre els vençuts del 1714 i els principals episodis de reafirmació de Catalunya, no hi ha fets espontanis, sinó una continuïtat, deguda a la memòria i a la voluntat de tirar endavant el projecte de país. “Les dones del 1714” està editat per Columna.