L’ARTISTA DEL TRICENTENARI

Antoni Viladomat a la quarta potència

Barcelona, Girona, Mataró i Lleida s’uneixen en el  reconeixament a l’artista amb una exposició compartida i completada amb l’edició del primer catàleg raonat de l’artista

MNAC
“Dona amb ventall”, pintura de Viladomat, que es pot veure a l’exposició de Girona



Centelles. Estem celebrant el Tricentenari. En una cita com aquesta no hi podia faltar un bon capítol artístic, organitzat per les principals institucions museístiques del país. El dissabte s’inaugura aquesta cita.  I serà amb el “Messi” de la pintura catalana del segle XVIII, Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755). Una magna exposició, repartida en diferents parts per quatre capitals catalanes, serà l’aposta per treure la pols a la fama d’aquest artista. És possible que la gent entri a esglésies com les de Breda i no s’adoni que a les seves parets hi penja un Viladomat. O que les pintures de la Capella dels Dolors de la parròquia de Mataró, passin sense pena  ni glòria tot i ser de les seves obres més destacades. Entre historiadors de l’art i amateurs, el seu nom imposa una reverència. I no és que tingui o ens consti que tingui res a veure amb l’altre artista Viladomat que en el segle XX va guanyar-se un nom en l’escultura. No som conscients de la rellevància d’Antoni Viladomat, perquè durant molts anys, el segle XVIII i les coses posteriors al 1714 han estat cobertes per la idea de Decadència i marginació. Antoni Viladomat abraça aquesta època, però la seva acció –com la d’altres detalls històrics-, realment ens parlen d’una Catalunya molt poc rendida i decadent.
El Museu d’Art de Girona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de Mataró i de rebot la Capella dels Dolors. I també el Museu Diocesà de Lleida s’han unit per repartir-se obra i informació que permet construir-se una imatge de l’artista: la seva fortuna crítica, el seu mètode pictòric o la seva defensa del dibuix  conformen els eixos narratius de les exposicions. Uns temes que ens descobreixen l’artista, però que sobretot posen a l’abast, grans obres d’art per poder-ho il·lustrar. Entre altres hits, cal anar a Girona, per veure el seu autoretrat. A Lleida per admirar una de les seves obres més aplaudides: el cicle de la Vida de Sant Francesc, procedent de l’antic convent franciscà de Barcelona. El MNAC ha fet una tria dels seus millors dibuixos i dels seus deixebles. I cal anar a Mataró per redescobrir la Capella dels Dolors i les seves pintures.  Tot aquest moviment d’obres està al final d’un procés llarg d’estudis i investigacions, restauracions, etc, que paral·lelament a l’exposició ha aportat l’edició d’un llibre monogràfic, que també és el primer catàleg raonat de l’obra de Viladomat.
Artista de mestres
MNAC
Un dels dibuixos seleccionats per la mostra
 del Museu Nacional
Antoni Viladomat va ser un artista d’èxit i de prestigi merescut. Abans d’establir el seu propi taller va pintar uns retrats dels reis Carles i Elisabet Cristina, la cort austríaca establerta a Barcelona, a l’inici de la Guerra. Un cop va establir el taller, ja més enllà del 1714 es va fer amo i senyor de destacats encàrrecs per monestirs, convents i esglésies. Es va especialitzar en temàtica religiosa, però també va rebre la visita de persones adinerades que li van fer encàrrecs d’altres gèneres: natures mortes, al·legories, etc. El seu art prenia com a referent l’art italià, a través de l’anàlisi dels gravats. A més de la seva destresa artística i professional, Viladomat va practicar el dibuix, com a praxis, com a procés del treball i com a arma que  el distingia enfront als artistes de tarannà més gremial. Viladomat, sembla que gràcies al contacte amb els artistes de la cort austríaca establerta a Barcelona, va adquirir una visió de la pintura i de l’art, de sentit molt més professional i de valor de la consideració social. La formació i el dibuix tenien –i tenen- un paper important i va començar a ensenyar-ho a aprenents del seu taller, guanyant-se la reprovació del Col·legi de Pintors de Barcelona –de naturalesa gremial-, que aleshores portava la batuta a la ciutat. En aquest sentit, Viladomat va ser un dels primers esglaons que varen iniciar el procés de creació dels ensenyaments acadèmics de l’art que arriba fins avui, però que aleshores va tenir uns moments importants amb la fundació, anys més tard i no sense complicacions,  de l’Escola de Llotja (1775) i  la Reial Acadèmia de Belles Arts (1850), “mare” de l’actual Facultat de Belles Arts.

SKETCHCRAWL A SANT VICENÇ DE TORELLÓ

Vall del Ges endins

Foto: Ramon Xuriach

Grup de dibuixants  immortalitzant l’entorn  en els seus quaderns

Sant Vicenç de Torelló/ Centelles. Quina comarca més bonica que tenim! Dissabte al matí feia  molt bon dia. Sant Vicenç de Torelló és com un balcó sobre la Vall del Ges: camps i arbredes a una banda i el teló de Bellmunt a l’esquena. I aquest verd tant primeveral dominant l’ambient i el blau del cel. Potser amb l’excusa del dibuix urbà acabarem anant a més llocs osonencs. El cas és que sembla que el grup  d’Sketchcrawl de Vic vol sortir de la ciutat. I a Sant Vicenç de Torelló hi ha la  Bernadet Fontseré que vol aportar un grup  local de dibuix urbà. La seva idea és oferir el seu racó com un lloc més per conèixer llapis en mà i també  per estimular als veïns de la Vall del Ges  a participar de disfrutar dibuixant pels carrers.   
R. X.
En Pere Relats en acció
El bateig del grup de Sant Vicenç va ser aquest dissabte. Fa quinze dies es va celebrar una trobada internacional de  dibuix urbà. Però a Vic era Dissabte de la Vetlla. Per tant es va decidir fer-ho  més tard i es va convenir  de fer la trobada vigatana a Sant Vicenç de Torelló,  per donar suport al nou grup i també per “sortir a fora”.












TRANQUILS

Positius

Centelles. La Crònica d’aquesta  setmana la vaig “gastar” dijous, amb els Bonobos. Després no ha passat massa res al poble: no noves exposicions, ni  actes, ni campanyes solidaries. Però puc  treure punta de do s comentaris:
Ahir al matí vam canviar l’exposició a les Finestres d’El Trabuc. La Rosa Permanyer ha deixat pas a tres quadres de marqueteria. La Rosa espero que tinguem l’oportunitat d’aprofundir en la seva obra,  en  l’exposició que volem fer a la Capella de Jesús,  l’any  vinent, per la qual necessitem només la data. Ha veure  si solucionem aquest punt aviat.
Aleix Mataró
Marqueteria dde Patrick Mayoud a la finestra gran
d’El trabuc. El procés de treball facilita que de cada espai i
retall en surtin vàries capes, que a l’ajuntar-se es poden 
combinar en diferents composicions.
Volia revisar una mica la informació històrica de la marqueteria. Però les meves fonts no han sigut de massa ajuda. Al núvol no es posen d’acord: que si el segle XVII, que si la Itàlia del Renaixement, que si Egipte. A mi em semblava que en la història de la marqueteria  hi tenien alguna cosa a dir els musulmans, com els que es  van estar a la Península, durant 800 anys. Però ningú en parla. Si que hi ha algú que esmenta la famosa tauleta d’Ur, com a precedent remot. Però està feta amb incrustació d’os i pedretes  i nosaltres parlem d’incrustació de fusta.  És el nostre veí Joan Carles Parellada qui ens fa evocar recursos antics, al parlar de les seves obres ben modernes de marqueteria. Joan Carles Parellada i el seu company de taller Patrick Mayoud són els  artistes profunditzadors d’aquesta habilitat feta de gust i enginy, per combinar fustes  de diferents tons i textures i crear móns nous. Ells dos si dediquen al seu taller de les Franqueses del Vallés. Parellada es dedica sobretot a arreglar guitarres, però també  pot dedicar temps a aquesta art, que de fet, vol tractar de fusionar amb el instrument de corda, per personalitzant  al gust dels clients. Ell mateix té alguna guitarra amb aranyes de fustes esgarrapant les cordes. A El Trabuc hi exposa l’obra “Dual”, que ens transporta al terreny surrealista i a la seva admiració per l’obra de Dalí. Mayoud és el company avançat, l’home pacient amb qui resol els problemes constructius. L’artista francès signa l’obra de la serp i l’anomenada “Tres llegendes”.   L’exposició a les Finestres d’El Trabuc ens apropa  aquests exemples de marqueteria fins a finals de mes.
A.M.
Mercat de la Cuca a la Plaça Vella de Torelló.
Les parades resseguien tota la plaça. Ha vingut força gent
L’altra tema que volia comentar ens trasllada fora dels límits del nostre poble: a Torelló. Avui mateix amb una amiga hem anat a participar del Mercat de la Cuca. Ens van explicar que a allà hi feien unes fires per artistes. I hem volgut anar a veure com era, animats per l’experiència de la fira centellenca  de la setmana passada. El Mercat de la Cuca el fan cada primer diumenge de mes i està només dedicat als qui porten coses fetes per ells mateixos. Avui erem 20 parades, unes cinc més que el mes passat. Hi havia gent amb pintures, mandales, nines, teixit de puntaires, un noi que es fa peces de rocs de rol,  etc. Un ambient fet per artistes de l’entorn. S’han de pagar 5 Euros com a inscripció. No hi ha coca de Can Molas, però sí que des de les 11 del matí ha concorregut un nombrós públic, que ha vingut expressament, atret per la proposta, en un dia de la setmana que a la seva vila no hi ha massa activitat. El  mercat de la Cuca es fa a la Plaça Vella –a Centelles, també en tenim una!-, prop de la parròquia i dintre el casc antic. El calaix no  ha augmentat molt, però hem arribat a la conclusió que cal tornar-hi per afiançar el nostre material i acabar de  guanyar-se les bones sensacions. Sobretot en el meu cas, penso que haig de millorar la presentació dels linòleums, per fer-ho tot més visible,  ja que volent ensenyar molt, no es veu res. Positiu.
A.M.
Un noi aprofitava per  fer les
seves peces de joc de rol
Aquest dimarts un  grup  de centellencs, dels que va a l’aula universitària,  se’n va d’excursió  a Sant Joan de les Abadesses. Els  hi recomano que cerquin l’escultura del Beat Miró de Tagamanent, s’informin  sobre la seva vida i també i si poden visitin l’exposició de Gerard Sala, situada al Palau de l’Abad, situat just al costat del monestir.
Dissabte vinent, la Montse del Rebost de la Montse, s’estrena  com a professora  d’un  taller de cuina. En aquesta ocasió dedicada a l’Orient.  Veurem si surten  dàtils o són més d’espècies picants!  

CRÒNICA MUSICAL

Ànimes super-estimulades

Bonobos presenten  el  seu primer cd Animalanima (RGB), a la sala Pastarnak de Vic.  Va ser ahir, dimecres, 30 d’abril davant d’un public fidel i entregat
Foto: Elisabet Mateu
En el concert va haver-hi temps també  per les col·laboracions, com la de Laura Cruells (foto) o les Sey Sisters



Vic/Centelles. Es veu que és una mica habitual que al Pastarnak els concerts comencin una mica més tard. Amb els Catarres van fer esperar de debó. Amb els  Bonobos, va anar bé aquest temps  per saludar a mig poble de jovent de Centelles aplegat a la sala vigatana per escoltar el  primer directa del primer treball discogràfic de llarga durada del conjunt centellenc. Ahir set membres integraven ja la banda, que amplia instrumentació i possiblitats sonores per arribar més enllà de la seva missió d’Animalanima: baixos,  elèctrica, teclat, saxo, bateria, bombos. A la primera cançó –“Go-go”-, ja es va deixar clar que no venien pas allà a servir-nos un te amb pastetes. Una millor  aposta pel sentit coreogràfic i la interacció entre banda i públic van ser el suport visual i físic d’una actuació que va fer vibrar fins a  l’èxtasi tot l’auditori de seguidors. Cançons energètiques, algunes purament  de ritmes i sons de fantasia rumbero-africana-mixto-tonificada es van combinar amb altres de major pes en la lletra reflexiva i incitadora a estar vius i a lluitar pels somnis. Amb el cd a la mà, espero que  pròximament podrem  afinar l’orella en  la comprensió del missatge de les melodies  marca de la casa, que el Jordi Ginesta no va deixar de recordar en les declaracions lliures i sensibles, al micro, dedicades a l’auditori i animar-nos amb el discurs que van popularitzar amb el seu hit “La vida”.
Aleix Mataró

Un pel de sordina en el so de la veu a la sala, durant tot el concert,  va tendir a fer més opac tota l’apartat vocal de l’actuació i potser això va treure glamur a aquest discurs humanista i llibertari del grup,  que va poder sonar com a simple retòrica. Però en veure l’energia que banda  i auditori varen destil·lar en tota l’actuació, cal reconèixer en  la fòrmula musical energètica dels Bonobos la millor medicina  per desprendre’s de les lloses que oprimeixen el món. Van sonar altres hits imprescindibles de la  banda, com “Reflex  clar de lluna” o “Vámonos ya”. I varem sentir tot un grapat de cançons que s’han afegit al seu repartori i que consoliden  en els Bonobos, dintre la recerca d’un llenguatge propi: “Barcelona”, “Nòmada”, “Al  teu balcó”. Una preciosa “A la plaça del sol” –de cert record  cescfreixen-. “Primavera”. Com  deia  en una línia anterior, els Bonobos semblen estar a la recerca  de  paisatges sonors  fets a cop de conjuntar ritmes, sons vocals com  a ritmes i tonalitats sonores. Diria que hi ha cops que  el David Nuri fa com si parlés amb suahili. O

A. M.
Actuació d’ahir al Pastarnak, 
amb els Bonobos al complet
potser no era tan diferent, però vaig veure clar que la lletra de missatge, era una  part més i que darrera les seves rumbes hi ha uns grans  autors de sons  impressionistes, o millor dit expressionistes. Hi ha  molt d’expressió de les emocions i de la passió que la música i el directa reporta als membre de la banda centellenca. Properament s’espera la seva  actuació al Clownia de Sant Joan  de les Abadesses -que té lloc demà i dissabte-, convidats pels seus amics dels Txarango. Allà tindran  ocasió de  fer sentir el seu so, en un públic potser més desconegut, però segur que de seguida es posaran les orelles a la butxaca i les ànimes tornarant a casa amb les piles animades.
Al cartell  del Clownia hi figuren
els Bonobos, juntament amb 
els Catarres  i altres bandes, com 
“la troba Kung-fu”, Cesk Frixas,
“Germà  negre”, així com 
“Pallassos sense fronteres”. Sempre
encapçalat pels  Txarango, 
ànimes de la cita