ARTS GREMIALS

Retorn a les arts del segle XVIII

Centelles. Aquesta exposició no l’he poguda veure in situ. Però és d’aquestes que permet estirar el  fil de la historia i redescobrir el passat. Això no és diferent del que pugui passar amb qualsevol obra d’art. Però hi ha propostes, com aquesta, que permeten fer-ho millor i de manera més detallada. L’exposició actual de la galeria Artur Ramon està dedicada a l’art català del segle XVIII. Una època que la galeria hi torna, per recordar la producció del segle que va començar pel  nostre país amb la Guerra de Successió. D’aquí uns dies podrem parlar de l’exposició al MNAC dedicada a Antoni Viladomat, el gran pintor barroc, també del  segle XVIII. També  fa uns  mesos, vam parlar dels gravats relacionats amb la guerra, de la mà dels llibre d’Alcoberro. Però l’exposició de l’Artur Ramon entra al segle XVIII a  través de les arts més gremials .  Les que segueixen a prop l’evolució i reivindicació de la pintura,  però abraçaven un esperit molt més artesanal, com  són la rajoleria, la ceràmica utilitària, el moble i també el gravat.
Lupa!
Un gravat fantàstic: un aiguafort, dedicat al setge  de Barcelona, de 1706. Una obra d’aquestes enormes,  a la que la mirada es pot passejar agradablement, millor amb lupa,  per descobrir l’acció de les figures i dels personatges que poblen  els diversos plans: la ciutat portuària al fons, les tropes i el transport de material, al segon i tercer terme. El muntatge d’un campament al primer pla. Curiosament al primer pla, just al costat de la petxina amb l’escrit, hi ha una parella d’ases amb les seves alforges. I són ases, i no cavalls o  canyons. De fet, d’armes no se’n veuen  moltes. Em pregunto si els ases, no serien una amable referència a  l’excel·lència d’aquests espècimens  de càrrega, ara tant nostrats i abans tant útils i valents.
 Devem aquest treball gràfic a un dibuix inicial de George Philip Rugendas, que  sembla que s’hauria dedicat a fer l’escena general del moviment de  tropes. Un altre dibuixant, Paul Decker hauria fet les figures i l’arquitectura que serveix de marc historiat al paisatge. El gravador, traductor de tots els dibuixos hauria estat Jeremies Wolff. Per una data que llegim a al text de la petxina, amb alemany, sembla que estaríem parlant del 1706. Semblaria, per tant, que parlaríem  d’un gravat degut als tallers aliats, no pas català, sino fet per explicar a Europa l’esdeveniment bèl·lic, quan aquest prengué  forma  la Península. És de destacar també la  figura del drac o monstre representat en el  marc que  envolta l’escena. Un drac amb cap d’ocellot, muntat per una dama. A la banda dreta, també hi ha la figura d’un home dur, al costat  d’una dona.  L’home, nu i amb una  espècie de pala, es recolze sobre una àmfora de la que raja aigua. Això deu  ser la personificació d’un riu, recurs recorrent i que per exemple també trobem a la pintura de Rubens, dedicada al port d’Amberes.
Si aquest gravat o un altre que  és un mapa de Catalunya, permeten revisar com s’ho feien fa tres-cents anys per  estar informats, altres peces  de l’exposició ens recorden la producció artística local, en  prou feines alterada per la guerra.  Perquè el clima bèl·lic  no atura la construcció, ni la creació d’obres d’art. A Centelles, tenim un  bon testimoni, com és la construcció de l’actual església parroquial, acabada el 1711. A Girona, entre el 1680 i el 1740, Pere Costa, conduirà la construcció de la façana-retaule  de la catedral. A  Barcelona es construirà l’església  de Sant Sever, entre 1698 i 1705. I la de Betlem, entre el 1681 i el 1732. Aquesta església devia ser el primer veí noble de la futura Rambla,  urbanitzada conscientment més cap a finals de la centúria. Just al costat, el 1772 es començà a construir el  Palau de la Virreina. El  1774, el Palau Moja. Després el Palau March.
Les ceràmiques, rajoles i mobles que s’exposen són els objectes que haurien pogut anar a completar aquestes cases o la d’altres nobles, burgesos i eclesiàstics d’aquell temps. En aquell segle XVIII, una de les arts que estava coneixent el seu millor  moment era la de la rajola. El segle XVII s’havien fet  ja grans conjunts policromats, com els de la Casa de la Convalescència de Barcelona, a tocar de l’antic hospital de Sant Pau. Els plafons que ornaven espais sobrants de les parets, entre pilars o arcs, explicaven  històries emulant el detallisme i capacitats de la pintura. Però encara més populars i sobretot en el segle XVIII eren les rajoles dedicades a oficis,  que partien d’auques i varen convertir  en icones de la nostra cultura ceràmica, aquests  quadrets emmarcats, amb homes i dones representant un  ofici, o caçant. També eren molt populars i es feien  moltes rajoles representant temes mariners.
Auques de fang
Per fer aquestes rajoles, els artesans partien de models prestats pel gravat o la pintura i els reproduïen en  els petits quadrats.  Com que n’havien de fer molts  varen arribar a fer us d’estargits i sistemes de producció seriada. Però aquests sistemes facilitadors, no evitaven  que després, cada rajola  s’hagués de repassar i acabar individualment per donar-els-hi el seu  to i gràcia característica, amb el fons blanc, els  tons ocres  i els altres  tons  característics. La rajola  “d’arts i oficis”, tot i la varietat de motius, semblen totes iguales. Per això, per distingir les unes de les altres, els ceramistes hi afegien uns motius que ara serveixen als experts per classificar-les. Les rajoles més antigues (del segle  XVII) porten  o una “margarida” o un “lliri”.  I les més del segle XVIII porten una “palma” i s’acompanyen d’ocells esquemàtics i  núvols. A aquesta últim tipus, pertanyen les rajoles que es  mostren a l’Artur  Ramon. En l’exposició hi trobem animals mitològics, caçadors, soldats, pescadors,  esmoladors, de tot. El fet de presentar-se en conjunts i emmarcats per una sanefa  pintada, recorda molt bé la idea d’auca. 
Amb aquesta col·lecció de peces de les arts més gremials i artesanals, la galeria vol així també reivindicar el seu interès pel col·leccionista més d’antiguitats. Però per aquest cronista tot són formes diferents de  millorar i capacitar l’art. L’exposició es podrà veure fins a finals  d’aquest mes. Aquests dies de Setmana Santa tenen tancat.  Tornen a obrir, dimarts. Una  bona visita per fer si podeu gaudir per Barcelona, de la Diada de  Sant Jordi.

SETMANA SANTA

Amb ulls de Brueghel

Vic/Centelles . A les tres  de la tarda estava caminant per un  petit tram del Camí de Santiago, a Santa Eulàlia de  Riuprimer. Però he anat direcció Vic , fins una petita església enrunada enfilada a un marge, al costat d’una casa de pagès. Crec que m’havien  dit que és l’antiga parròquia  de la Guixa, d’abans que fessin la nova, més gran i més avall, on creix ara el petit  poble. L’antiga església, s’assembla a l’Ajuda, però està  totalment coberta per heures, la teulada sembla caiguda. No se’n veu la porta. Només deixa endevinar la forma del conjunt, la paret de l’absis i el campanar quadrat i baixet. Al matí havia tingut una reunió amb una  col·lega, amb qui ens hem engrescat a engegar un projecte  artístic. Ara a la tarda, m’espero a Vic, perquè  hem trobaré amb un antic amic de la feina, que  m’ha de tornar un llibre. Un llibre bo, d’aquests que has de demanar i esperar-te perquè arribi.
Aleix Art
Entorn de Santa Eulàlia de  Riuprimer, des del sender que
seguint-lo enllà porta a Santiago de Compostel·la.
Una reflexió futbolística, inusual aquí,  però que ja no em puc callar: podria passar que els jugadors  del Barça hagin perdut ganes de jugar? No tenen ja esperit  de lluita i els diners i els fums els hi ha  engreixat com uns porcs les  ganes de xutar? Creia que l’estratègia que havien aprés amb en Guardiola, era  qüestió d’anar-la corregint i millorant. I  que això els faria bons jugadors , competents per  estar a l’alçada quan les circumstàncies ho exigeixen. No pas guanyadors eterns, però sí un  equip valent i capaç. A vegades pensem que guanyar-ho és tot, però també importa  el joc en sí. I ara és com si s’haguessin desinflat de ganes de jugar i de ganes de  guanyar. Alguna cosa ha fallat. Sembla  que deixen  escapar oportunitats.  Altres equips menors, poden amb ells. I crec que qui s’ha desinflat massa aviat i qui ha difós poca il·lusió als jugadors, és  l’entrenador. Perquè crec que tenim bons jugadors o que aquests, ben orquestrats saben que empaiten. La  prova, el gloriós passat recent. I que en Guardiola se les  enginya per fer campió heroic al Bayer i que  a l’Atlético de Madrid, tenen un equip, potser simplement bo o que ha trobat bona sintonia amb l’entrenador i aixó genera xispa. Encara que perdin el  que tenen al davant,  si estan fent més i com  amb més il·lusió i ganes. És una reflexió escrita.
Ahir amb els  companys del grup Ècfrasis vam estar mirant una obra de  Pere  Brueghel, dedicada al  Carnaval i a la Quaresma. A quina banda de la batalla es situarien els  jugadors de futbol del  Barça? Han estat durant la  Quaresma, persones que hagin observat el dejuni, la penitència i la caritat o més aviat s’han deixat endur per la mandra i el “tansemenfum”? 
Brueghel en el seu quadre  situa  a cada banda,  representants dels  dos combatents antagonistes. Crec que hi ha un bon grapat de Centellencs que estarien  a la banda “bona”, ja que no es pot pas dir que manqui la “caritat”. Aquestes setmanes abunden les accions de caràcter soliari: càncer, sang i ahir Sàhara. Ahir dissabte es va còrrer per reivindicar la existència i  els  drets d’aquest poble olbidat de l’Àfrica. Còrrer era el  ganxo per aconseguir aliments per celíacs. Els inscrits havien  d’aportar 1kg  d’algun d’aquests aliments. I per tant era important la participació, més que el guanyador, si bé una cosa i l’altra fan evident que hi ha compromís i lluita. 
Aleix Art
Combat entre Carnaval i Quaresma, s. XVI.
La reflexió al voltant de la pintura  de Brueghel,   ve de que m’he adonat que ni del Carnaval o el Carnestoltes, ni de la Quaresma,  hi ha bones representacions  en  l’art oficial. Ambos personatges o ambdues encarnacions, semblen ser figures amb un reconeixement bàsicament popular.  Però en canvi, Brueghel els  va representar. Aquest pintor  es va espavilar per oferir  un tipus de temes que poguessin agradar a un nou públic col·leccionista, que ja no era de temàtica purament religiosa, ja que la  Reforma protestant  acabava de prohibir les representacions figuratives al interior dels temples cristians. Als Països Baixos, Brueghel, seguint en part l’exemple del Bosco, i carregat amb un bon sentit metafòric i crític  -segurament en  contacte amb erudits-, va idear els seus famosos quadres carregats de figures humanes i paisatges urbans i rurals, típics dels seu ambient  flamenc. Els seus grans quadres com  el del Combat entre Carnaval i la Quaresma, són macro-retrats de la realitat social  del  seu temps: hi ha representats els estrats i els trets socials. En el que  vam revisar ahir, cada figura o cada grup funciona com un micro-relat d’una  realitat del seu  temps: els leprosos, el taverner, els mercaders, el clergat, els jocs dels infants, l’arquitectura urbana i eclesiàstica. I també  el teatre  de carrer, la iconografia popular,  l’us de  colors simbòlics i sobretot  els símbols, sobretot de  caràcter gastronòmic, vinculats amb els dos grans protagonistes del quadre.  Brueghel  organitza el  quadre en funció de  l’actuació del Carneval i la Quaresma. Totes les  figures restants, queden repartides en funció d’aquests, en dues bandes.
Han passat cinc-cents anys des de les batalles artístiques de  Brueghel.  Pintors i artistes  com ells van fer que l’art caminés cap a noves possibilitats temàtiques, estilístiques. A Catalunya no coneixem representacions  pictòriques equiparables, ni anteriors –al segle XVI-, ni contemporànies, ni posteriors. Experts del  MNAC consultats parlen  tan sols de petites representacions de caps o bestiari, en capitells o elements “anecdòtics”, que podrien  fer referència  al  cicles carnavalesc. Mirant altres llibres i per informacions  diverses,  sembla que a Catalunya els carnestoltes més antics estan documentats a Reus, el  segle XIV. Però també es sap que  com a tal, eren un conjunt de celebracions d’origen molt més antic –dels temps dels romans-. Abarcaven  un període molt més ampli que actualment, ja,que anava des  del començament del hivern fins a la primavera. Les celebracions  carnavalesques celebrarien la vida, en els  temps de duresa i de natura adormida del hivern. Sembla que la cristianització de les costums  i el calendari local va fer que aquestes praxis antigues fossin marginades i es cerqués inclús prohibir-les, ja que per naturalesa anaven  en  contra  de la voluntat de  recolliment, penitència i abstinència de la Quaresma,  en la que els  cristians  ens  preparem per  la  gran celebració de la  Setmana Santa. El xoc entre les praxis del  Carnaval i les de la Quaresma van derivar en  una espècia  de rivalitat i també  fusió, ja que  hi ha elements de burla o de capgirament social, que pertanyen  al carnestoltes, que han passat al calendari crisitià, com la broma que és costum fer el del  dia dels Innocents o la fava del tortell de Reis.   És allò que d’un quadre o una  anècdota en pots anar estirant el fil i trobant  i coneixent els detalls de  la Història.
Com deia,  ara estem en  el 2014. Els artistes han portat a un  altre estadi les propostes  de  Brueghel,  però com  aquell,  són varis els que continuen parlant de la societat en les seves obres o han portat  l’art en sí, fins a estadis nous per a la societat. A Centelles, divendres passat es va inaugurar l’exposició “Temps  Líquid” de Toni Donato. Pel títol i coneixent a  priori una mica el  tarannà de l’obra  del nostre artista, segur  que hi trobarem  molt de reflexió i anàlisis de la societat, a través d’una lectura personal de les formes plàstiques. Però us haureu  d’esperar a la  setmana  vinent a tenir un anàlisi subjectiu per part d’aquest cronista .
Aleix Art
Entorn de tasts i descans, ideat per Kantidubi, tal
i com es podia veure a la Plaça dels  Màrtirs de  Vic,
durant el Mercat del Ram
El cas és que a Vic també hi ha una contribució artística centellenca.  Aquests dies, a la capital comarcal ha estat el Mercat del Ram. La fira en si fa anys que ha  sortit dels límits del recintes firals;  I places  i carrers participen  del certamen. A la plaça dels Màrtirs hi ha hagut aquest cop, la fira dedicada als productes làctics.  Sobretot hi havia formatges, procedents de diferents productors propers o d’indrets  més llunyans. A un racó de la plaça hi ha una  espècia de zona chill-out, amb bancs i taules de fusta, fetes amb piles de pallets. Hi ha  coixins i plantes, que amb el to càlid de la fusta  clara, l’ambient primaveral de la  jornada i també  l’entorn urbà,  fan del petit racó, un lloc de descans i relax molt agradable. A una banda de la zona de descans hi ha un espai on ofereixen presentacions de productes –no hi podia faltar la mostra de  gin-tonics-. A l’altra cantó hi ha la taverna que ofereix els corresponents tasts de sòlids i líquids artesanals. El projecte i muntatge  de l’espai de descans, és de la centellenca  Alda Rabionet, que a través de la marca kantidubidsgn.com, apropa aquesta mostra ecològica i econòmica del seu  disseny.  Una finestra a un  concepte de treball que pot aplicar-se i solucionar altres espais i situacions, si li encarreguen.  És una llàstima que la crisis limiti tant les possibilitats de créixer  dels artistes nous i veterans. Però hi ha l’esperança de que si fem i fem, com en el temps  de Brueghel i no ens rendim mai dels mais, al final, obres i artistes trobaran un  futur  millor.

SETMANA SANTA

Aleix Art
Dibuix de la Pilarin que és un homenatge a una pintura de Brueghel
Artistes de Vic pel Mercat del Ram

Centelles. A Vic, aquest cap de setmana serà  el del  Mercat del Ram. Per això espais artístics de la ciutat s’han espavilat per oferir una proposta,  pròpia de dies de festa major. A  Ausart hi ha una exposició de pintures de l’Anna Vall. Encara no conec la proposta directament. Sé que es tracta d’una espècia d’obra dedicada a l’abstracció geomètrica, feta a base de superposició de plans.
A.A.
Una fira de Santa Llúcia a Barcelona
A El Carme Galeria d’Art van inaugurar divendres passat una exposició dedicada a la Pilarin  Bayés. L’artista està vivint una època d’or, de reconeixement i diria, inclús “explotació” de les seves qualitats  artístiques. El cas és que és una artista molt feinera i que fa molts anys que treballa.  Obra recent i dibuixos vinculats amb les sèries que la ninotaira ha preparat els últims mesos conformen l’exposició vigatana. Haig de confessar que vaig anar a veure-la, acompanyat per un petita infecció de mandra. Però un cop a allà em vaig rendir a l’evidència de que és un obra molt ben feta, molt rica amb les qualitats i els rols dels personatges representats, en aquest estil  tan típic de la Pilarin i que em resulta indissociable de l’adn català . I hi ha una cosa que ara és un  bon moment per dir: a una ràdio pública del país, a vegades s’en riuen d’aquesta artista i es mofen de la seva afició als plastidecor. Però ja m’agradaria veure a aquests periodistes pintar amb aquests colors, amb la precisió, uniformitat i sense surtir-se de la ratlla, com ho  fa la nostra artista. La mostra d’El Carme reuneix grans dibuixos sobre paper, corresponents a episodis bíblics, homenatges a artistes de la Història, com Brueghel, i sobretot dibuixos dedicats a professions o situacions quotidianes, en  les que l’artista sembla reproduir-hi els seus records i les seves observacions més picaresques i divertides de cada escena: el carnisser, el forn, la Plaça Major de Vic, etc. Són dibuixos de dimensions considerables i que no es fan en una tarda.
A.A.
Aspecta dels quadres i dibuixos mostrats a la 
paret principal de l’Occità
Leri repeteix a l’Occità

Vic és una ciutat amb bona tradició d’exposicions a bars. Un dels llocs habituals és l’Occità. I uns dels artistes que la visita cada any, és en Josep Lázaro, Leri, a qui ja hem citat en aquest blog. Divendres passat també va inaugurar la seva mostra. Aquest cop és un repàs molt més precís del què l’artista ha fet lliurement , sense tan pensar amb la finalitat expositiva. Enlloc d’això, veiem les obres en  les que l’artista s’hi ha bolcat i que per la gràcia del bon fer, han  resultat ser obres dignes  d’exposar. Per això és més fàcil que l’artista n’expliqui el seu procés i ens parli de la conversa amb els mestres i companys. La mostra es divideix en tres apartats: a la paret de pedra, repàs heterogeni amb obres de diferents temes  i  tècniques. Hi ha dibuix, pintura, gravat. Paisatge, figura. Aquest cop no hi ha cap barca, però sí que hi ha croquis fets a plain air. El muntatge és molt xulo.  Al saló  inferior del bar hi ha un fris amb dibuixos de model masculí i tres gravats. La impressió és que en Leri el tenim més immers en dominar la tècnica i resoldre cada exercici, que en auto-definir un tema i un estil propi. El poder de l’art ha atrapat a l’home i li fa respondre amb diferents propostes.

OBITUARI

Subirachs, per sobre la Sagrada Família


Espai Subirachs

Psalm, escultura de bronze de Subirachs
Barcelona/ Centelles. Avui ha mort als 87 anys l’escultor Josep Maria Subirachs. També pintor i gravador, se’l pot considerar com l’escultor més important de Catalunya de la segona meitat del segle XX. Amb ell, ja molts pocs en deuen quedar de la seva generació, que va viure de ple la guerra, la post-guerra, i va donar grans noms per redreçar el país i la nostra cultura: Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Barbarà, etc. Conegut més recentment per la seva contribució a l’escultura de la Sagrada Família de Gaudí, Subirachs ja de molt abans es va fer un nom entre els artistes decididament moderns, amb projecció internacional. Als anys cinquanta, després d’unes etapes formatives reinterpretan els volums figuratius, va endinsar-se en terrenys més abstractes. Però ha tingut moltes etapes.
Home interessat pels materials, la contundència del volum i l’eloqüència de la forma, pels ecos de les cultures antigues. Moltes escultures seves s’inclouen actualment dintre el patrimoni monumental de Barcelona i altres viles catalanes. A la Plaça de Catalunya de la Ciutat Comtal hi tenim el monument a Macià. I del mateix prohom hi ha un altre monument a Vilanova i la Geltrú.

La seva contribució al vestit escultòric de la Sagrada Família, on hi va treballar vint anys, va com desviar l’atenció sobre la seva pròpia obra i li va generar molta crítica negativa. Però em sembla que tot són prejudicis. Subirachs és un autor amb personalitat que ha deixat una obra importantíssima. I el temps ens farà veure que tenia bones mans. Ara tothom es desfarà en elogis amb la seva obra, però també serà difícil de justificar la poca empenta de les institucions per posar en marxa en vida de l’artista, una seu museística pel fons que ha conservat l’artista en el seu taller, amb representació de totes les etapes i amb veritables obres mestres.