EXTRA

Sant Jordi de les 1000 flors


Centelles. Demà dimarts, és Sant Jordi i diumenge, la Montserrat. Demà és el dia del Llibre i de la rosa.  Però a Centelles serà el dia de les roses i de les 1500 flors.  Entitats, alumnes de les escoles i artistes de tot el poble han estat preparant les seves flors per participar al projecte, “Per cada mina, una flor”. Aquesta campanya servirà per donar suport al poble saharaui, per donar visibilitat a la seva situació: viuen com a refugiats al mig del desert,  expulsats del seu país i amb la por de que una mina exploti al seu pas. Algú els tem i els priva de ser, a base d’una actitud hostil i poc fraternal.  Què no hi ha lloc per a tots?
Segons en Pere Viñolas, que és l’ànima de la campanya a Centelles, entre pals repartits per a les escoles i les flors que les mans de voluntaris han fet en vàries associacions del poble, aquesta nostra vila podrà aportar ben bé unes 1500 flors “al mur de la vergonya”. Us imagineu un tros de flors centellenques? El dia de Sant Jordi podreu veure les flors centellenques, instal·lades a la Plaça Major i allà n’hi podran afegir els que en portin o facin aquell dia. Quan acabi la jornada, serà cosa dels inquiets i mosquejats saharauis portar-les al seu lloc. A la Plaç Major, aquest dia 23, que és laboral, però es respira molta festa, també hi haurà parades de llibres i de roses “legals”. Una de les parades florals serà amb vessant solidaria: l’associació contra el Càncer s’ocuparà d’una de les parades. Hi ha altres activitats relacionades amb els llibres a la Biblioteca i altres espais. Per això podeu consultar el web de l’ajuntament. Per cert, l’equip d’alumnes que estan sota la tutela artística del David Casals, crec que han fet un dibuix molt xulo pel cartell i el díptic informatiu. És molt xulo. Llàstima que qui ha penjat el cartell, a vegades l’ha posat al revés.

Lliçó d’història

Sant Jordi és també el dia del llibre. Posaré la llista dels llibres citats en aquest blog, per si us ve de gust mirar-ne algun.  I aquí en volia parlar també d’un que m’ha agradat molt. Es tracta de “Les dones del 1714”, degut a Patrícia Gabancho i amb il·lustracions de Francesc Artigau. D’entrada ja puc dir que el títol hauria estat millor al revés: “El 1714 i les dones”, ja que es parla molt més d’història, que  del paper de les dones. Però està tant ben escrit i es tan interessant, que els dubtes que al principi tenia, s’han esvaït. El llibre fa un repàs de la Guerra de Successió a través dels detalls i dels seus protagonistes. I més o menys agrupa diferents  temes en  relació a grans dones que van exercir un  paper important: la reina  Elisabet Cristina,la monja benedictina Manuela Desvalls, l’aristocràtica Maria Josepa Pignatelli, la viuda del  general Moragues, Magdalena Giralt, etc. Sí que se’n explica alguna cosa de la seva biografia o del seu paper, però a vegades potser es tant poc el que se’n sap i és tanta la literatura que el procés en el seu conjunt genera, que  el resultat és més un llibre de crònica històrica que de petites biografies. Però és un relat magnífic, ple de recursos  literaris per escodrinyar i valorar els fets. Perquè hi ha crònica i subjecte. I també contrast: Gabancho completa les seves  recerques, amb la consulta a experts en temes d’estudi  de l’època.  Per tot això és un llibre per formar-se una opinió fonamentada i aprendre coses: com que la parella reial, formada per Carles III i Elisabet Cristina, durant la seva estada a  Barcelona, es van instal·lar al monestir de Sant Pere de les Puel·les. O que el Passeig del  Born, el 1714 era la Plaça Major, en un barri, la Ribera, dotat d’un gran dinamisme social, comercial i cultural una idea, potser no la més important, que ressona: la “decadència” de Catalunya, esmentada pels promotors de la Renaixença, seria més aviat una invenció. Gabancho recolza als que  desmenteixen a la Decadència i proclama que entre els vençuts del 1714 i els principals episodis de reafirmació de Catalunya, no hi ha fets espontanis, sinó una continuïtat, deguda a la memòria i a la voluntat de tirar endavant el projecte de país. “Les dones del 1714” està editat per Columna.     

PASQUA

Calma inquieta

Aleix Art
Recreació de la Vetlla. Grups de tres o quatre persones 
s’anaven posant, per torns, sota les capelles, seguint
un recorregut. Cada grup presentava l’Estació i en
feia una reflexió o pregària. A les monges dels
Sagrats Cors els hi va tocar parlar del cor de Jesús, 
punxat per la llança, del que brolla sang i aigua. També hi va
haver dues famílies que van ocupar-se de ple de 
dues Estacions. Els espectadors eren al mateix temps, actors
de la Vetlla comunitària.
Centelles. Ja estem a Pasqua. Avui dia plujós, les Caramelles s’han fet sentir pels carrers de Centelles i les escasses parades del mercat han aguantat ben bé fins a la 1. No gaire activitat cultural: la capella de Jesús està tancada. I el Marçó obra massa poques hores com perquè es pugui notar.
 Personalment també tinc avui com un núvol que fa moure amb lentitud les neurones literàries. De fet avui ha estat com si hagués passat pàgina mentalment a totes les coses dels últims quatre dies, que han estat prou intensos espiritualment. A aquesta crònica d’avui li serà  més difícil de separar el plà personal dels successos.
Volta d’espiral
Ara estic en aquest punt: afegint una volta d’espiral nova, per segona o tercera vegada en la meva vida, he acabat com de rectificar la meva convicció en que tot el relat bíblic i evangèlic  -des del Gènesis fins a la Passió de Crist- es sustenta en una base històrica, que a vegades s’explica de forma metafòrica, a vegades de forma més sintètica, i també molts cops, de forma més historiada. Amb la Història de  l’Art vaig veure que les primeres manifestacions cristianes es podien datar el segle II i això em va semblar molt a prop de la vida de Jesús. Ara, la revisió de la figura de Pau m’ho fa comprovar un altre cop i de manera molt més propera: eren contemporanis i vivien pels mateixos llocs. Però aquesta és la mirada del historiador. I també tinc encesa i vaig mimant la flama del  creient. A mi m’interessa el Jesús que ens ensenya a viure millor i a entendre’ns millor. El Cristianisme és una religió molt de relacions humanes. Entenc la seva acció en base això i també calibro la presència important de Déu i el respecta a ell. Ara bé: tot el que són miracles, crec que ho podria qüestionar. Però he decidit que inclús si no hagués existit mai, vull acceptar-ho com a prova dels misteris de l’univers  -de les coses que  ens superen-  i com a garantia simbòlica de que tota la vida de Jesús, és un exemple del seu missatge. 
A.A.
Escena del bateig del Sergi, amb el cor d’espelmes i el
Mossén deixant caure l’aigua sobre el cap. 
I he trobat una paradoxa: crec que en general, portem uns 2014 anys de retard en la comprensió global del missatge, ja que no ens hem  estalviat guerres, guerres de religió, injustícies, marginacions d’ètnies, sexes, persones,  utilitzar la religió o la política com a arma de poder i de control, etc. Però en canvi, entremig i com per sobre de tot això hi ha l’obra dels homes o millor dit, dels humans, com poden  ser les grans catedrals, els magnificats polifònics o les pintures romàniques. I també l’acció de grans i petits homes, que han estat simplement “bons”, que m’enorgulleixen com a cristià de tota la història i totes les històries i processos que  han anat generant  la comunitat cristiana. Per això, m’agrada participar de la Missa i de les celebracions, ja que  em sento observador, i ara també, actor d’aquestes creences i tradicions, que són un pou d’ensenyances.   Aquesta espècia de credo personal –que podria desenvolupar molt més-, de  mica  en mica va madurant i amb la Pasqua d’enguany ha sumat un sentiment satisfactori. Perquè moltes de les coses que s’han dit i repetit en les celebracions anaven en la via de creure que hem de ser actors vius d’un món que cal millorar en el que respecta a les relacions humanes i també a l’entorn, en general.    
Dijous al vespre, quan alguns  feia  poc que havíem acabat la feina, hi havia la celebració dedicada al Sant Sopar. Divendres va ser matí de Via Crucis i tarda de missa dedicada a la Passió. Enguany el Via Crucis es va representar amb la participació de diferents grups parroquials i famílies del poble, que cada una es va cuidar d’explicar una estació. Cada grup llegia la narració de l’estadi corresponent del camí que Jesús va fer des de las mans del  pretor romà fins al Golgota. I després llegia una reflexió o una pregària dedicada al tema: l’amor de la mare, el sofriment, etc.  Cants i un bon sentit de l’ordre i l’escena van fer del procés un moment bonic.  
L’altre episodi litúrgic de gran transcendència  era la Vetlla, celebrada ahir a la nit. Hi havia un fet que  la feia especial: el bateig d’un adult. En part penso que l’Església s’ho pren amb bastanta calma i demana massa requisits al nouvingut, però també penso, que per la persona es tracta de fer uns passos que no són menors en  la vida i que volen  del compromís i fidelitat de tots els cristians. A més la cerimònia en  si va ser maca, amb la gent portant cadascú una espelma encesa, a prop de la capella baptismal, on el Mossèn va batejar al Sergi Forner.  

Toni Donato, preocupat?

Aleix Art
Pintures “normals” i les retro-il·luminades, al fons., obres
de  l’exposició de Toni Donato, al Marçó.
Centelles. Aquesta tarda he anat a veure  l’exposició del Toni Donato al Centre d’art el  Marcçó vell.  Ocupa  les tres  sales amb obres de  tres tipus  diferents: pintura  sobre filat, metacrilats i metacrilats retro-il·luminats. En total una vintena  d’obres, 100%  Toni Donato: efectivament tenim a un artista “pata negra”, entre nosaltres.

Confio amb ell que després de la dura feina de cada dia troba un moment per desbocar tota la seva energia sobrant.  Sí: la seva obra és com un vòmit o una catarsis. No us  diré si està preocupat,angoixat o no veu futur d’enriquiment personal més enllà de les petites satisfaccions de cada dia. No veiem optimista, això segur. Més aviat  hi veig  barreres, delimitacions, somnis inaccessible les, fantasies platòniques. El títol de l’exposició és “Temps líquid”. Potser també podria  ser “Quina merda!”,  com a  crit existencialista. Donato s’expressa, però  també amaga el treball: l’us dels metacrilats i el tipus de  treball no  donen gaires pistes del procés. Tot està allà posat com si s’hagués fet sol, tot i que ha treballat molt: una  base, atacar superfícies, tapar, ratllar, etc. Però el resultat és com el d’una xapa de metall. És l’efecte d’un univers congelat pel  metacrilat i les resines.  Hi ha algu de gòtic. I no és perquè a la sala més interior hi tenim  pintures retro-il·luminades, com si fossin vitralls. Llàstima que necessitin enxufar-se i que el fil i l’endoll  siguin tan visibles. No es pot amagar millor? Són obres d’una força  expressiva important. M’agraden les de pocs tons i també  les que tenen fons atmosfèrics. A vegades  sembla que  pinti fons marins,  però crec que és capaç de deixar-se anar i dibuixar i delinear sense tenir  ni  remota idea  del què fa. És una suposició. El que és segur  és que és una obra que  vol  que la mirada si passegi per sobre i en descobreix-hi les seves qualitats i evoqui els móns possibles.  Hi ha artistes que  sobreposen en  el mateix pla. Donato necessita diferents capes. No se si això és excessiu, però funciona i pot jugar amb com tapa els plans inferiors, com qui s’emprova robes diferents per embellir el cos.  Val la pena. Però, visitants a les 6 de la tarda, 0.

ARTS GREMIALS

Retorn a les arts del segle XVIII

Centelles. Aquesta exposició no l’he poguda veure in situ. Però és d’aquestes que permet estirar el  fil de la historia i redescobrir el passat. Això no és diferent del que pugui passar amb qualsevol obra d’art. Però hi ha propostes, com aquesta, que permeten fer-ho millor i de manera més detallada. L’exposició actual de la galeria Artur Ramon està dedicada a l’art català del segle XVIII. Una època que la galeria hi torna, per recordar la producció del segle que va començar pel  nostre país amb la Guerra de Successió. D’aquí uns dies podrem parlar de l’exposició al MNAC dedicada a Antoni Viladomat, el gran pintor barroc, també del  segle XVIII. També  fa uns  mesos, vam parlar dels gravats relacionats amb la guerra, de la mà dels llibre d’Alcoberro. Però l’exposició de l’Artur Ramon entra al segle XVIII a  través de les arts més gremials .  Les que segueixen a prop l’evolució i reivindicació de la pintura,  però abraçaven un esperit molt més artesanal, com  són la rajoleria, la ceràmica utilitària, el moble i també el gravat.
Lupa!
Un gravat fantàstic: un aiguafort, dedicat al setge  de Barcelona, de 1706. Una obra d’aquestes enormes,  a la que la mirada es pot passejar agradablement, millor amb lupa,  per descobrir l’acció de les figures i dels personatges que poblen  els diversos plans: la ciutat portuària al fons, les tropes i el transport de material, al segon i tercer terme. El muntatge d’un campament al primer pla. Curiosament al primer pla, just al costat de la petxina amb l’escrit, hi ha una parella d’ases amb les seves alforges. I són ases, i no cavalls o  canyons. De fet, d’armes no se’n veuen  moltes. Em pregunto si els ases, no serien una amable referència a  l’excel·lència d’aquests espècimens  de càrrega, ara tant nostrats i abans tant útils i valents.
 Devem aquest treball gràfic a un dibuix inicial de George Philip Rugendas, que  sembla que s’hauria dedicat a fer l’escena general del moviment de  tropes. Un altre dibuixant, Paul Decker hauria fet les figures i l’arquitectura que serveix de marc historiat al paisatge. El gravador, traductor de tots els dibuixos hauria estat Jeremies Wolff. Per una data que llegim a al text de la petxina, amb alemany, sembla que estaríem parlant del 1706. Semblaria, per tant, que parlaríem  d’un gravat degut als tallers aliats, no pas català, sino fet per explicar a Europa l’esdeveniment bèl·lic, quan aquest prengué  forma  la Península. És de destacar també la  figura del drac o monstre representat en el  marc que  envolta l’escena. Un drac amb cap d’ocellot, muntat per una dama. A la banda dreta, també hi ha la figura d’un home dur, al costat  d’una dona.  L’home, nu i amb una  espècie de pala, es recolze sobre una àmfora de la que raja aigua. Això deu  ser la personificació d’un riu, recurs recorrent i que per exemple també trobem a la pintura de Rubens, dedicada al port d’Amberes.
Si aquest gravat o un altre que  és un mapa de Catalunya, permeten revisar com s’ho feien fa tres-cents anys per  estar informats, altres peces  de l’exposició ens recorden la producció artística local, en  prou feines alterada per la guerra.  Perquè el clima bèl·lic  no atura la construcció, ni la creació d’obres d’art. A Centelles, tenim un  bon testimoni, com és la construcció de l’actual església parroquial, acabada el 1711. A Girona, entre el 1680 i el 1740, Pere Costa, conduirà la construcció de la façana-retaule  de la catedral. A  Barcelona es construirà l’església  de Sant Sever, entre 1698 i 1705. I la de Betlem, entre el 1681 i el 1732. Aquesta església devia ser el primer veí noble de la futura Rambla,  urbanitzada conscientment més cap a finals de la centúria. Just al costat, el 1772 es començà a construir el  Palau de la Virreina. El  1774, el Palau Moja. Després el Palau March.
Les ceràmiques, rajoles i mobles que s’exposen són els objectes que haurien pogut anar a completar aquestes cases o la d’altres nobles, burgesos i eclesiàstics d’aquell temps. En aquell segle XVIII, una de les arts que estava coneixent el seu millor  moment era la de la rajola. El segle XVII s’havien fet  ja grans conjunts policromats, com els de la Casa de la Convalescència de Barcelona, a tocar de l’antic hospital de Sant Pau. Els plafons que ornaven espais sobrants de les parets, entre pilars o arcs, explicaven  històries emulant el detallisme i capacitats de la pintura. Però encara més populars i sobretot en el segle XVIII eren les rajoles dedicades a oficis,  que partien d’auques i varen convertir  en icones de la nostra cultura ceràmica, aquests  quadrets emmarcats, amb homes i dones representant un  ofici, o caçant. També eren molt populars i es feien  moltes rajoles representant temes mariners.
Auques de fang
Per fer aquestes rajoles, els artesans partien de models prestats pel gravat o la pintura i els reproduïen en  els petits quadrats.  Com que n’havien de fer molts  varen arribar a fer us d’estargits i sistemes de producció seriada. Però aquests sistemes facilitadors, no evitaven  que després, cada rajola  s’hagués de repassar i acabar individualment per donar-els-hi el seu  to i gràcia característica, amb el fons blanc, els  tons ocres  i els altres  tons  característics. La rajola  “d’arts i oficis”, tot i la varietat de motius, semblen totes iguales. Per això, per distingir les unes de les altres, els ceramistes hi afegien uns motius que ara serveixen als experts per classificar-les. Les rajoles més antigues (del segle  XVII) porten  o una “margarida” o un “lliri”.  I les més del segle XVIII porten una “palma” i s’acompanyen d’ocells esquemàtics i  núvols. A aquesta últim tipus, pertanyen les rajoles que es  mostren a l’Artur  Ramon. En l’exposició hi trobem animals mitològics, caçadors, soldats, pescadors,  esmoladors, de tot. El fet de presentar-se en conjunts i emmarcats per una sanefa  pintada, recorda molt bé la idea d’auca. 
Amb aquesta col·lecció de peces de les arts més gremials i artesanals, la galeria vol així també reivindicar el seu interès pel col·leccionista més d’antiguitats. Però per aquest cronista tot són formes diferents de  millorar i capacitar l’art. L’exposició es podrà veure fins a finals  d’aquest mes. Aquests dies de Setmana Santa tenen tancat.  Tornen a obrir, dimarts. Una  bona visita per fer si podeu gaudir per Barcelona, de la Diada de  Sant Jordi.

SETMANA SANTA

Amb ulls de Brueghel

Vic/Centelles . A les tres  de la tarda estava caminant per un  petit tram del Camí de Santiago, a Santa Eulàlia de  Riuprimer. Però he anat direcció Vic , fins una petita església enrunada enfilada a un marge, al costat d’una casa de pagès. Crec que m’havien  dit que és l’antiga parròquia  de la Guixa, d’abans que fessin la nova, més gran i més avall, on creix ara el petit  poble. L’antiga església, s’assembla a l’Ajuda, però està  totalment coberta per heures, la teulada sembla caiguda. No se’n veu la porta. Només deixa endevinar la forma del conjunt, la paret de l’absis i el campanar quadrat i baixet. Al matí havia tingut una reunió amb una  col·lega, amb qui ens hem engrescat a engegar un projecte  artístic. Ara a la tarda, m’espero a Vic, perquè  hem trobaré amb un antic amic de la feina, que  m’ha de tornar un llibre. Un llibre bo, d’aquests que has de demanar i esperar-te perquè arribi.
Aleix Art
Entorn de Santa Eulàlia de  Riuprimer, des del sender que
seguint-lo enllà porta a Santiago de Compostel·la.
Una reflexió futbolística, inusual aquí,  però que ja no em puc callar: podria passar que els jugadors  del Barça hagin perdut ganes de jugar? No tenen ja esperit  de lluita i els diners i els fums els hi ha  engreixat com uns porcs les  ganes de xutar? Creia que l’estratègia que havien aprés amb en Guardiola, era  qüestió d’anar-la corregint i millorant. I  que això els faria bons jugadors , competents per  estar a l’alçada quan les circumstàncies ho exigeixen. No pas guanyadors eterns, però sí un  equip valent i capaç. A vegades pensem que guanyar-ho és tot, però també importa  el joc en sí. I ara és com si s’haguessin desinflat de ganes de jugar i de ganes de  guanyar. Alguna cosa ha fallat. Sembla  que deixen  escapar oportunitats.  Altres equips menors, poden amb ells. I crec que qui s’ha desinflat massa aviat i qui ha difós poca il·lusió als jugadors, és  l’entrenador. Perquè crec que tenim bons jugadors o que aquests, ben orquestrats saben que empaiten. La  prova, el gloriós passat recent. I que en Guardiola se les  enginya per fer campió heroic al Bayer i que  a l’Atlético de Madrid, tenen un equip, potser simplement bo o que ha trobat bona sintonia amb l’entrenador i aixó genera xispa. Encara que perdin el  que tenen al davant,  si estan fent més i com  amb més il·lusió i ganes. És una reflexió escrita.
Ahir amb els  companys del grup Ècfrasis vam estar mirant una obra de  Pere  Brueghel, dedicada al  Carnaval i a la Quaresma. A quina banda de la batalla es situarien els  jugadors de futbol del  Barça? Han estat durant la  Quaresma, persones que hagin observat el dejuni, la penitència i la caritat o més aviat s’han deixat endur per la mandra i el “tansemenfum”? 
Brueghel en el seu quadre  situa  a cada banda,  representants dels  dos combatents antagonistes. Crec que hi ha un bon grapat de Centellencs que estarien  a la banda “bona”, ja que no es pot pas dir que manqui la “caritat”. Aquestes setmanes abunden les accions de caràcter soliari: càncer, sang i ahir Sàhara. Ahir dissabte es va còrrer per reivindicar la existència i  els  drets d’aquest poble olbidat de l’Àfrica. Còrrer era el  ganxo per aconseguir aliments per celíacs. Els inscrits havien  d’aportar 1kg  d’algun d’aquests aliments. I per tant era important la participació, més que el guanyador, si bé una cosa i l’altra fan evident que hi ha compromís i lluita. 
Aleix Art
Combat entre Carnaval i Quaresma, s. XVI.
La reflexió al voltant de la pintura  de Brueghel,   ve de que m’he adonat que ni del Carnaval o el Carnestoltes, ni de la Quaresma,  hi ha bones representacions  en  l’art oficial. Ambos personatges o ambdues encarnacions, semblen ser figures amb un reconeixement bàsicament popular.  Però en canvi, Brueghel els  va representar. Aquest pintor  es va espavilar per oferir  un tipus de temes que poguessin agradar a un nou públic col·leccionista, que ja no era de temàtica purament religiosa, ja que la  Reforma protestant  acabava de prohibir les representacions figuratives al interior dels temples cristians. Als Països Baixos, Brueghel, seguint en part l’exemple del Bosco, i carregat amb un bon sentit metafòric i crític  -segurament en  contacte amb erudits-, va idear els seus famosos quadres carregats de figures humanes i paisatges urbans i rurals, típics dels seu ambient  flamenc. Els seus grans quadres com  el del Combat entre Carnaval i la Quaresma, són macro-retrats de la realitat social  del  seu temps: hi ha representats els estrats i els trets socials. En el que  vam revisar ahir, cada figura o cada grup funciona com un micro-relat d’una  realitat del seu  temps: els leprosos, el taverner, els mercaders, el clergat, els jocs dels infants, l’arquitectura urbana i eclesiàstica. I també  el teatre  de carrer, la iconografia popular,  l’us de  colors simbòlics i sobretot  els símbols, sobretot de  caràcter gastronòmic, vinculats amb els dos grans protagonistes del quadre.  Brueghel  organitza el  quadre en funció de  l’actuació del Carneval i la Quaresma. Totes les  figures restants, queden repartides en funció d’aquests, en dues bandes.
Han passat cinc-cents anys des de les batalles artístiques de  Brueghel.  Pintors i artistes  com ells van fer que l’art caminés cap a noves possibilitats temàtiques, estilístiques. A Catalunya no coneixem representacions  pictòriques equiparables, ni anteriors –al segle XVI-, ni contemporànies, ni posteriors. Experts del  MNAC consultats parlen  tan sols de petites representacions de caps o bestiari, en capitells o elements “anecdòtics”, que podrien  fer referència  al  cicles carnavalesc. Mirant altres llibres i per informacions  diverses,  sembla que a Catalunya els carnestoltes més antics estan documentats a Reus, el  segle XIV. Però també es sap que  com a tal, eren un conjunt de celebracions d’origen molt més antic –dels temps dels romans-. Abarcaven  un període molt més ampli que actualment, ja,que anava des  del començament del hivern fins a la primavera. Les celebracions  carnavalesques celebrarien la vida, en els  temps de duresa i de natura adormida del hivern. Sembla que la cristianització de les costums  i el calendari local va fer que aquestes praxis antigues fossin marginades i es cerqués inclús prohibir-les, ja que per naturalesa anaven  en  contra  de la voluntat de  recolliment, penitència i abstinència de la Quaresma,  en la que els  cristians  ens  preparem per  la  gran celebració de la  Setmana Santa. El xoc entre les praxis del  Carnaval i les de la Quaresma van derivar en  una espècia  de rivalitat i també  fusió, ja que  hi ha elements de burla o de capgirament social, que pertanyen  al carnestoltes, que han passat al calendari crisitià, com la broma que és costum fer el del  dia dels Innocents o la fava del tortell de Reis.   És allò que d’un quadre o una  anècdota en pots anar estirant el fil i trobant  i coneixent els detalls de  la Història.
Com deia,  ara estem en  el 2014. Els artistes han portat a un  altre estadi les propostes  de  Brueghel,  però com  aquell,  són varis els que continuen parlant de la societat en les seves obres o han portat  l’art en sí, fins a estadis nous per a la societat. A Centelles, divendres passat es va inaugurar l’exposició “Temps  Líquid” de Toni Donato. Pel títol i coneixent a  priori una mica el  tarannà de l’obra  del nostre artista, segur  que hi trobarem  molt de reflexió i anàlisis de la societat, a través d’una lectura personal de les formes plàstiques. Però us haureu  d’esperar a la  setmana  vinent a tenir un anàlisi subjectiu per part d’aquest cronista .
Aleix Art
Entorn de tasts i descans, ideat per Kantidubi, tal
i com es podia veure a la Plaça dels  Màrtirs de  Vic,
durant el Mercat del Ram
El cas és que a Vic també hi ha una contribució artística centellenca.  Aquests dies, a la capital comarcal ha estat el Mercat del Ram. La fira en si fa anys que ha  sortit dels límits del recintes firals;  I places  i carrers participen  del certamen. A la plaça dels Màrtirs hi ha hagut aquest cop, la fira dedicada als productes làctics.  Sobretot hi havia formatges, procedents de diferents productors propers o d’indrets  més llunyans. A un racó de la plaça hi ha una  espècia de zona chill-out, amb bancs i taules de fusta, fetes amb piles de pallets. Hi ha  coixins i plantes, que amb el to càlid de la fusta  clara, l’ambient primaveral de la  jornada i també  l’entorn urbà,  fan del petit racó, un lloc de descans i relax molt agradable. A una banda de la zona de descans hi ha un espai on ofereixen presentacions de productes –no hi podia faltar la mostra de  gin-tonics-. A l’altra cantó hi ha la taverna que ofereix els corresponents tasts de sòlids i líquids artesanals. El projecte i muntatge  de l’espai de descans, és de la centellenca  Alda Rabionet, que a través de la marca kantidubidsgn.com, apropa aquesta mostra ecològica i econòmica del seu  disseny.  Una finestra a un  concepte de treball que pot aplicar-se i solucionar altres espais i situacions, si li encarreguen.  És una llàstima que la crisis limiti tant les possibilitats de créixer  dels artistes nous i veterans. Però hi ha l’esperança de que si fem i fem, com en el temps  de Brueghel i no ens rendim mai dels mais, al final, obres i artistes trobaran un  futur  millor.