badaluc

LLIBRES

Lliçó d’història

Centelles. Sant Jordi és també el dia del llibre. Posaré la llista dels llibres citats en aquest blog, per si us ve de gust mirar-ne algun. I aquí en volia parlar també d’un que m’ha agradat molt. Es tracta de “Les dones del 1714”, degut a Patrícia Gabancho i amb il·lustracions de Francesc Artigau. D’entrada ja puc dir que el títol hauria estat millor al revés: “El 1714 i les dones”, ja que es parla molt més d’història, que del paper de les dones. Però està tant ben escrit i es tan interessant, que els dubtes que al principi tenia, s’han esvaït. El llibre fa un repàs de la Guerra de Successió a través dels detalls i dels seus protagonistes. I més o menys agrupa diferents temes en relació a grans dones que van exercir un paper important: la reina Elisabet Cristina,la monja benedictina Manuela Desvalls, l’aristocràtica Maria Josepa Pignatelli, la viuda del general Moragues, Magdalena Giralt, etc. Sí que se’n explica alguna cosa de la seva biografia o del seu paper, però a vegades potser es tant poc el que se’n sap i és tanta la literatura que el procés en el seu conjunt genera, que el resultat és més un llibre de crònica històrica que de petites biografies. Però és un relat magnífic, ple de recursos literaris per escodrinyar i valorar els fets. Perquè hi ha crònica i subjecte. I també contrast: Gabancho completa les seves recerques, amb la consulta a experts en temes d’estudi de l’època. Per tot això és un llibre per formar-se una opinió fonamentada i aprendre coses: com que la parella reial, formada per Carles III i Elisabet Cristina, durant la seva estada a Barcelona, es van instal·lar al monestir de Sant Pere de les Puel·les. O que el Passeig del Born, el 1714 era la Plaça Major, en un barri, la Ribera, dotat d’un gran dinamisme social, comercial i cultural una idea, potser no la més important, que ressona: la “decadència” de Catalunya, esmentada pels promotors de la Renaixença, seria més aviat una invenció. Gabancho recolza als que desmenteixen a la Decadència i proclama que entre els vençuts del 1714 i els principals episodis de reafirmació de Catalunya, no hi ha fets espontanis, sinó una continuïtat, deguda a la memòria i a la voluntat de tirar endavant el projecte de país. “Les dones del 1714” està editat per Columna.

EXTRA

Sant Jordi de les 1000 flors

Centelles. Demà dimarts, és Sant Jordi i diumenge, la Montserrat. Demà és el dia del Llibre i de la rosa. Però a Centelles serà el dia de les roses i de les 1500 flors. Entitats, alumnes de les escoles i artistes de tot el poble han estat preparant les seves flors per participar al projecte, “Per cada mina, una flor”. Aquesta campanya servirà per donar suport al poble saharaui, per donar visibilitat a la seva situació: viuen com a refugiats al mig del desert, expulsats del seu país i amb la por de que una mina exploti al seu pas. Algú els tem i els priva de ser, a base d’una actitud hostil i poc fraternal. Què no hi ha lloc per a tots?

Segons en Pere Viñolas, que és l’ànima de la campanya a Centelles, entre pals repartits per a les escoles i les flors que les mans de voluntaris han fet en vàries associacions del poble, aquesta nostra vila podrà aportar ben bé unes 1500 flors “al mur de la vergonya”. Us imagineu un tros de flors centellenques? El dia de Sant Jordi podreu veure les flors centellenques, instal·lades a la Plaça Major i allà n’hi podran afegir els que en portin o facin aquell dia. Quan acabi la jornada, serà cosa dels inquiets i mosquejats saharauis portar-les al seu lloc. A la Plaç Major, aquest dia 23, que és laboral, però es respira molta festa, també hi haurà parades de llibres i de roses “legals”. Una de les parades florals serà amb vessant solidaria: l’associació contra el Càncer s’ocuparà d’una de les parades. Hi ha altres activitats relacionades amb els llibres a la Biblioteca i altres espais. Per això podeu consultar el web de l’ajuntament. Per cert, l’equip d’alumnes que estan sota la tutela artística del David Casals, crec que han fet un dibuix molt xulo pel cartell i el díptic informatiu. És molt xulo. Llàstima que qui ha penjat el cartell, a vegades l’ha posat al revés.

Lliçó d’història

Sant Jordi és també el dia del llibre. Posaré la llista dels llibres citats en aquest blog, per si us ve de gust mirar-ne algun. I aquí en volia parlar també d’un que m’ha agradat molt. Es tracta de “Les dones del 1714”, degut a Patrícia Gabancho i amb il·lustracions de Francesc Artigau. D’entrada ja puc dir que el títol hauria estat millor al revés: “El 1714 i les dones”, ja que es parla molt més d’història, que del paper de les dones. Però està tant ben escrit i es tan interessant, que els dubtes que al principi tenia, s’han esvaït. El llibre fa un repàs de la Guerra de Successió a través dels detalls i dels seus protagonistes. I més o menys agrupa diferents temes en relació a grans dones que van exercir un paper important: la reina Elisabet Cristina,la monja benedictina Manuela Desvalls, l’aristocràtica Maria Josepa Pignatelli, la viuda del general Moragues, Magdalena Giralt, etc. Sí que se’n explica alguna cosa de la seva biografia o del seu paper, però a vegades potser es tant poc el que se’n sap i és tanta la literatura que el procés en el seu conjunt genera, que el resultat és més un llibre de crònica històrica que de petites biografies. Però és un relat magnífic, ple de recursos literaris per escodrinyar i valorar els fets. Perquè hi ha crònica i subjecte. I també contrast: Gabancho completa les seves recerques, amb la consulta a experts en temes d’estudi de l’època. Per tot això és un llibre per formar-se una opinió fonamentada i aprendre coses: com que la parella reial, formada per Carles III i Elisabet Cristina, durant la seva estada a Barcelona, es van instal·lar al monestir de Sant Pere de les Puel·les. O que el Passeig del Born, el 1714 era la Plaça Major, en un barri, la Ribera, dotat d’un gran dinamisme social, comercial i cultural una idea, potser no la més important, que ressona: la “decadència” de Catalunya, esmentada pels promotors de la Renaixença, seria més aviat una invenció. Gabancho recolza als que desmenteixen a la Decadència i proclama que entre els vençuts del 1714 i els principals episodis de reafirmació de Catalunya, no hi ha fets espontanis, sinó una continuïtat, deguda a la memòria i a la voluntat de tirar endavant el projecte de país. “Les dones del 1714” està editat per Columna.

PASQUA

Calma inquieta

Aleix Art

Recreació de la Vetlla. Grups de tres o quatre persones

s’anaven posant, per torns, sota les capelles, seguint

un recorregut. Cada grup presentava l’Estació i en

feia una reflexió o pregària. A les monges dels

Sagrats Cors els hi va tocar parlar del cor de Jesús,

punxat per la llança, del que brolla sang i aigua. També hi va

haver dues famílies que van ocupar-se de ple de

dues Estacions. Els espectadors eren al mateix temps, actors

de la Vetlla comunitària.

Centelles. Ja estem a Pasqua. Avui dia plujós, les Caramelles s’han fet sentir pels carrers de Centelles i les escasses parades del mercat han aguantat ben bé fins a la 1. No gaire activitat cultural: la capella de Jesús està tancada. I el Marçó obra massa poques hores com perquè es pugui notar.

Personalment també tinc avui com un núvol que fa moure amb lentitud les neurones literàries. De fet avui ha estat com si hagués passat pàgina mentalment a totes les coses dels últims quatre dies, que han estat prou intensos espiritualment. A aquesta crònica d’avui li serà més difícil de separar el plà personal dels successos.

Volta d’espiral

Ara estic en aquest punt: afegint una volta d’espiral nova, per segona o tercera vegada en la meva vida, he acabat com de rectificar la meva convicció en que tot el relat bíblic i evangèlic -des del Gènesis fins a la Passió de Crist- es sustenta en una base històrica, que a vegades s’explica de forma metafòrica, a vegades de forma més sintètica, i també molts cops, de forma més historiada. Amb la Història de l’Art vaig veure que les primeres manifestacions cristianes es podien datar el segle II i això em va semblar molt a prop de la vida de Jesús. Ara, la revisió de la figura de Pau m’ho fa comprovar un altre cop i de manera molt més propera: eren contemporanis i vivien pels mateixos llocs. Però aquesta és la mirada del historiador. I també tinc encesa i vaig mimant la flama del creient. A mi m’interessa el Jesús que ens ensenya a viure millor i a entendre’ns millor. El Cristianisme és una religió molt de relacions humanes. Entenc la seva acció en base això i també calibro la presència important de Déu i el respecta a ell. Ara bé: tot el que són miracles, crec que ho podria qüestionar. Però he decidit que inclús si no hagués existit mai, vull acceptar-ho com a prova dels misteris de l’univers -de les coses que ens superen- i com a garantia simbòlica de que tota la vida de Jesús, és un exemple del seu missatge.

A.A.

Escena del bateig del Sergi, amb el cor d’espelmes i el

Mossén deixant caure l’aigua sobre el cap.

I he trobat una paradoxa: crec que en general, portem uns 2014 anys de retard en la comprensió global del missatge, ja que no ens hem estalviat guerres, guerres de religió, injustícies, marginacions d’ètnies, sexes, persones, utilitzar la religió o la política com a arma de poder i de control, etc. Però en canvi, entremig i com per sobre de tot això hi ha l’obra dels homes o millor dit, dels humans, com poden ser les grans catedrals, els magnificats polifònics o les pintures romàniques. I també l’acció de grans i petits homes, que han estat simplement “bons”, que m’enorgulleixen com a cristià de tota la història i totes les històries i processos que han anat generant la comunitat cristiana. Per això, m’agrada participar de la Missa i de les celebracions, ja que em sento observador, i ara també, actor d’aquestes creences i tradicions, que són un pou d’ensenyances. Aquesta espècia de credo personal –que podria desenvolupar molt més-, de mica en mica va madurant i amb la Pasqua d’enguany ha sumat un sentiment satisfactori. Perquè moltes de les coses que s’han dit i repetit en les celebracions anaven en la via de creure que hem de ser actors vius d’un món que cal millorar en el que respecta a les relacions humanes i també a l’entorn, en general.

Dijous al vespre, quan alguns feia poc que havíem acabat la feina, hi havia la celebració dedicada al Sant Sopar. Divendres va ser matí de Via Crucis i tarda de missa dedicada a la Passió. Enguany el Via Crucis es va representar amb la participació de diferents grups parroquials i famílies del poble, que cada una es va cuidar d’explicar una estació. Cada grup llegia la narració de l’estadi corresponent del camí que Jesús va fer des de las mans del pretor romà fins al Golgota. I després llegia una reflexió o una pregària dedicada al tema: l’amor de la mare, el sofriment, etc. Cants i un bon sentit de l’ordre i l’escena van fer del procés un moment bonic.

L’altre episodi litúrgic de gran transcendència era la Vetlla, celebrada ahir a la nit. Hi havia un fet que la feia especial: el bateig d’un adult. En part penso que l’Església s’ho pren amb bastanta calma i demana massa requisits al nouvingut, però també penso, que per la persona es tracta de fer uns passos que no són menors en la vida i que volen del compromís i fidelitat de tots els cristians. A més la cerimònia en si va ser maca, amb la gent portant cadascú una espelma encesa, a prop de la capella baptismal, on el Mossèn va batejar al Sergi Forner.

Toni Donato, preocupat?

Aleix Art

Pintures “normals” i les retro-il·luminades, al fons., obres

de l’exposició de Toni Donato, al Marçó.

Centelles. Aquesta tarda he anat a veure l’exposició del Toni Donato al Centre d’art el Marcçó vell. Ocupa les tres sales amb obres de tres tipus diferents: pintura sobre filat, metacrilats i metacrilats retro-il·luminats. En total una vintena d’obres, 100% Toni Donato: efectivament tenim a un artista “pata negra”, entre nosaltres.

Confio amb ell que després de la dura feina de cada dia troba un moment per desbocar tota la seva energia sobrant. Sí: la seva obra és com un vòmit o una catarsis. No us diré si està preocupat,angoixat o no veu futur d’enriquiment personal més enllà de les petites satisfaccions de cada dia. No veiem optimista, això segur. Més aviat hi veig barreres, delimitacions, somnis inaccessible les, fantasies platòniques. El títol de l’exposició és “Temps líquid”. Potser també podria ser “Quina merda!”, com a crit existencialista. Donato s’expressa, però també amaga el treball: l’us dels metacrilats i el tipus de treball no donen gaires pistes del procés. Tot està allà posat com si s’hagués fet sol, tot i que ha treballat molt: una base, atacar superfícies, tapar, ratllar, etc. Però el resultat és com el d’una xapa de metall. És l’efecte d’un univers congelat pel metacrilat i les resines. Hi ha algu de gòtic. I no és perquè a la sala més interior hi tenim pintures retro-il·luminades, com si fossin vitralls. Llàstima que necessitin enxufar-se i que el fil i l’endoll siguin tan visibles. No es pot amagar millor? Són obres d’una força expressiva important. M’agraden les de pocs tons i també les que tenen fons atmosfèrics. A vegades sembla que pinti fons marins, però crec que és capaç de deixar-se anar i dibuixar i delinear sense tenir ni remota idea del què fa. És una suposició. El que és segur és que és una obra que vol que la mirada si passegi per sobre i en descobreix-hi les seves qualitats i evoqui els móns possibles. Hi ha artistes que sobreposen en el mateix pla. Donato necessita diferents capes. No se si això és excessiu, però funciona i pot jugar amb com tapa els plans inferiors, com qui s’emprova robes diferents per embellir el cos. Val la pena. Però, visitants a les 6 de la tarda, 0.

ARTS GREMIALS

Retorn a les arts del segle XVIII

Centelles. Aquesta exposició no l’he poguda veure in situ. Però és d’aquestes que permet estirar el fil de la historia i redescobrir el passat. Això no és diferent del que pugui passar amb qualsevol obra d’art. Però hi ha propostes, com aquesta, que permeten fer-ho millor i de manera més detallada. L’exposició actual de la galeria Artur Ramon està dedicada a l’art català del segle XVIII. Una època que la galeria hi torna, per recordar la producció del segle que va començar pel nostre país amb la Guerra de Successió. D’aquí uns dies podrem parlar de l’exposició al MNAC dedicada a Antoni Viladomat, el gran pintor barroc, també del segle XVIII. També fa uns mesos, vam parlar dels gravats relacionats amb la guerra, de la mà dels llibre d’Alcoberro. Però l’exposició de l’Artur Ramon entra al segle XVIII a través de les arts més gremials . Les que segueixen a prop l’evolució i reivindicació de la pintura, però abraçaven un esperit molt més artesanal, com són la rajoleria, la ceràmica utilitària, el moble i també el gravat.

Lupa!

Un gravat fantàstic: un aiguafort, dedicat al setge de Barcelona, de 1706. Una obra d’aquestes enormes, a la que la mirada es pot passejar agradablement, millor amb lupa, per descobrir l’acció de les figures i dels personatges que poblen els diversos plans: la ciutat portuària al fons, les tropes i el transport de material, al segon i tercer terme. El muntatge d’un campament al primer pla. Curiosament al primer pla, just al costat de la petxina amb l’escrit, hi ha una parella d’ases amb les seves alforges. I són ases, i no cavalls o canyons. De fet, d’armes no se’n veuen moltes. Em pregunto si els ases, no serien una amable referència a l’excel·lència d’aquests espècimens de càrrega, ara tant nostrats i abans tant útils i valents.

Devem aquest treball gràfic a un dibuix inicial de George Philip Rugendas, que sembla que s’hauria dedicat a fer l’escena general del moviment de tropes. Un altre dibuixant, Paul Decker hauria fet les figures i l’arquitectura que serveix de marc historiat al paisatge. El gravador, traductor de tots els dibuixos hauria estat Jeremies Wolff. Per una data que llegim a al text de la petxina, amb alemany, sembla que estaríem parlant del 1706. Semblaria, per tant, que parlaríem d’un gravat degut als tallers aliats, no pas català, sino fet per explicar a Europa l’esdeveniment bèl·lic, quan aquest prengué forma la Península. És de destacar també la figura del drac o monstre representat en el marc que envolta l’escena. Un drac amb cap d’ocellot, muntat per una dama. A la banda dreta, també hi ha la figura d’un home dur, al costat d’una dona. L’home, nu i amb una espècie de pala, es recolze sobre una àmfora de la que raja aigua. Això deu ser la personificació d’un riu, recurs recorrent i que per exemple també trobem a la pintura de Rubens, dedicada al port d’Amberes.

Si aquest gravat o un altre que és un mapa de Catalunya, permeten revisar com s’ho feien fa tres-cents anys per estar informats, altres peces de l’exposició ens recorden la producció artística local, en prou feines alterada per la guerra. Perquè el clima bèl·lic no atura la construcció, ni la creació d’obres d’art. A Centelles, tenim un bon testimoni, com és la construcció de l’actual església parroquial, acabada el 1711. A Girona, entre el 1680 i el 1740, Pere Costa, conduirà la construcció de la façana-retaule de la catedral. A Barcelona es construirà l’església de Sant Sever, entre 1698 i 1705. I la de Betlem, entre el 1681 i el 1732. Aquesta església devia ser el primer veí noble de la futura Rambla, urbanitzada conscientment més cap a finals de la centúria. Just al costat, el 1772 es començà a construir el Palau de la Virreina. El 1774, el Palau Moja. Després el Palau March.

Les ceràmiques, rajoles i mobles que s’exposen són els objectes que haurien pogut anar a completar aquestes cases o la d’altres nobles, burgesos i eclesiàstics d’aquell temps. En aquell segle XVIII, una de les arts que estava coneixent el seu millor moment era la de la rajola. El segle XVII s’havien fet ja grans conjunts policromats, com els de la Casa de la Convalescència de Barcelona, a tocar de l’antic hospital de Sant Pau. Els plafons que ornaven espais sobrants de les parets, entre pilars o arcs, explicaven històries emulant el detallisme i capacitats de la pintura. Però encara més populars i sobretot en el segle XVIII eren les rajoles dedicades a oficis, que partien d’auques i varen convertir en icones de la nostra cultura ceràmica, aquests quadrets emmarcats, amb homes i dones representant un ofici, o caçant. També eren molt populars i es feien moltes rajoles representant temes mariners.

Auques de fang

Per fer aquestes rajoles, els artesans partien de models prestats pel gravat o la pintura i els reproduïen en els petits quadrats. Com que n’havien de fer molts varen arribar a fer us d’estargits i sistemes de producció seriada. Però aquests sistemes facilitadors, no evitaven que després, cada rajola s’hagués de repassar i acabar individualment per donar-els-hi el seu to i gràcia característica, amb el fons blanc, els tons ocres i els altres tons característics. La rajola “d’arts i oficis”, tot i la varietat de motius, semblen totes iguales. Per això, per distingir les unes de les altres, els ceramistes hi afegien uns motius que ara serveixen als experts per classificar-les. Les rajoles més antigues (del segle XVII) porten o una “margarida” o un “lliri”. I les més del segle XVIII porten una “palma” i s’acompanyen d’ocells esquemàtics i núvols. A aquesta últim tipus, pertanyen les rajoles que es mostren a l’Artur Ramon. En l’exposició hi trobem animals mitològics, caçadors, soldats, pescadors, esmoladors, de tot. El fet de presentar-se en conjunts i emmarcats per una sanefa pintada, recorda molt bé la idea d’auca.

Amb aquesta col·lecció de peces de les arts més gremials i artesanals, la galeria vol així també reivindicar el seu interès pel col·leccionista més d’antiguitats. Però per aquest cronista tot són formes diferents de millorar i capacitar l’art. L’exposició es podrà veure fins a finals d’aquest mes. Aquests dies de Setmana Santa tenen tancat. Tornen a obrir, dimarts. Una bona visita per fer si podeu gaudir per Barcelona, de la Diada de Sant Jordi.