OBITUARI

Subirachs, per sobre la Sagrada Família


Espai Subirachs

Psalm, escultura de bronze de Subirachs
Barcelona/ Centelles. Avui ha mort als 87 anys l’escultor Josep Maria Subirachs. També pintor i gravador, se’l pot considerar com l’escultor més important de Catalunya de la segona meitat del segle XX. Amb ell, ja molts pocs en deuen quedar de la seva generació, que va viure de ple la guerra, la post-guerra, i va donar grans noms per redreçar el país i la nostra cultura: Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Barbarà, etc. Conegut més recentment per la seva contribució a l’escultura de la Sagrada Família de Gaudí, Subirachs ja de molt abans es va fer un nom entre els artistes decididament moderns, amb projecció internacional. Als anys cinquanta, després d’unes etapes formatives reinterpretan els volums figuratius, va endinsar-se en terrenys més abstractes. Però ha tingut moltes etapes.
Home interessat pels materials, la contundència del volum i l’eloqüència de la forma, pels ecos de les cultures antigues. Moltes escultures seves s’inclouen actualment dintre el patrimoni monumental de Barcelona i altres viles catalanes. A la Plaça de Catalunya de la Ciutat Comtal hi tenim el monument a Macià. I del mateix prohom hi ha un altre monument a Vilanova i la Geltrú.

La seva contribució al vestit escultòric de la Sagrada Família, on hi va treballar vint anys, va com desviar l’atenció sobre la seva pròpia obra i li va generar molta crítica negativa. Però em sembla que tot són prejudicis. Subirachs és un autor amb personalitat que ha deixat una obra importantíssima. I el temps ens farà veure que tenia bones mans. Ara tothom es desfarà en elogis amb la seva obra, però també serà difícil de justificar la poca empenta de les institucions per posar en marxa en vida de l’artista, una seu museística pel fons que ha conservat l’artista en el seu taller, amb representació de totes les etapes i amb veritables obres mestres.

DEMÀ, 8 D’ABRIL

Oratòria

Centelles. La política viurà demà un punt i a part important. Mentre uns  actors polítics preparen la seva millor oratòria, d’altres sembla que ja saben quina fitxa han de moure. Sembla ser un pas important, per poder argumentar i documentar tot el procés. Recordem que la Marta  Rovira d’E.R.C., una de les enviades a Madrid, va estar a Centelles no fa pas gaire. Va donar confiança i seguretat. Tots coneixen d’entrada la resposta del Congrés, però al menys, sembla que els missatger són seriosos i respondran a un impuls purament democràtic. Els que pinten la senyal de municipi independent, al final  hauran de pintar el seu televisor o les finestres de casa seva, sino volen reconèixer la realitat plural i que el que volem fer és votar.
Aleix Art
Una de les presències més destacades i paral·leles 
a la Marató eren les flors. N’hi ha per tot arreu
de Centelles  i són vàries les persones o col·lectius
que n’estan fent. El Pere Viñolas n’és l’ànima impulsora
a Centelles, seguint el projecte “Per cada mina,
una flor”, de suport al poble saharaui.
A Centelles dissabte hi va haver la Marató de la Sang. Com cada abril es feia a les Escoles. A dintre l’equip de sanitaris i voluntaris s’ocupaven d’atendre els donants. Hi havia  informadors que oferien als ciutadans, fer-se donant de medul·la ossea. M’ho vaig fer explicar, perquè em pensava que era l’extracció d’un os gros. Però no: és solament com la filtració de la sang, per extreure’n unes molècules, que ajuden als pacients de leucèmia a regenerar-se. De moment m’ho estic pensant.
 A fora hi havia espectacles i diversions vàries per amanir la trobada: geganters,  Baliga-Balaga, tirolines, balls, etc. Aquest any l’artista convidada ha estat la Rosalia Martínez. Va portar una pintura de la seva reserva que enriquirà la col·lecció de l’associació de donants centellenca. Els artistes col·laboradors anteriors, han estat en Jordi Sarrate, la Pilarin Bayés, en David Casals i un servidor. L’any passat vaig fer i estampar un linòleum a les Escoles mateix, durant el matí de la Marató. Fins diumenge vinent, una de les deu estampes que van sortir i la planxa matriu del procés, es mostren a la Capella de Jesús, juntament amb els dibuixos escolars que els nens van fer l’any passat i les peces dels artistes que fins ara han contribuït.
A.A.
Detall  de l’exposició de dibuixos i obres dedicades
a la donació de sang. 
Diumenge a la tarda hi va haver un altre concert de duets al Centro, però tampoc hi vaig ser, ja que vaig passar tot el dia a Navarcles. Feien una fira dedicada a productes artesanals, amb la idea de  reunir els productes alimentaris i d’altres tipus, que hom podria trobar al rebost del monestir de Sant Benet del Bages. La fira es diu Monacàlia. Vaig prendre bona nota  de les parades que hi havia, ja que n’hi havia vàries que eren parades de persones que tenen el  seu talleret i es fan i venen, artesanalment, els seus productes.  Un servidor es va enamorar d’unes llibretes amb paper ecològic i tapes tonejades, fetes per unes noies de Tiana, que  es fan dir Depuntetes.  També hi havia les típiques parades d’embotits o  productes esotèrics o de cosmètica que es troben per tot arreu, però el conjunt es veia ben ajuntat.
A Centelles hi ha  aviat una cita amb una fira: la d’art i col·leccionisme. Fa quinze dies em van dir que eren 6 inscrits, que tots eren artistes. Suposo que la gent s’apuntarà sobretot ara. Però val  més ser pocs i tots artistes, que 100 i repetir una fira del trasto o l’ocasió. Aquesta fira  serà el  dia 27 d’abril.
A.A.
Petita mostra de gravats de Rosa Perrmanyer,
tal i com es veuen a El Trabuc. Proposta d’Aleix  Art.
En  termes  expositius, aviat arriba l’exposició de Toni Donato al Marçó. Després toca al Josep Musach i després del Premi, a la tardor, m’han informat que hi exposarà  la Imma Parés, artista pintora de Tona, amiga d’aquest blog i participant a la Col·lectiva del 2013. 
Escombrant més cap a casa, us recordo que durant el mes d’abril, es podran veure a les finestres d’El Trabuc, tres gravats de la Rosa Permanyer, artista de Caldes i mestre del fotogravat i també de l’aquarel·la.
Els del Càncer de Centelles, van  aconseguir 3950 Euros amb el  Festival de la setmana passada.
 

NOVA MOSTRA A EL TRABUC

Rosa Permanyer presta tres bombons vermells

Aleix Art
Rosa Permanyer al seu estudi
Sant Feliu de Codines/ Centelles. El muntatge que vam fer amb en Jordi Sarrate –amb els seus dibuixos embruixats-, a les finestres de la cafeteria El Trabuc, de Centelles, va crear bones sensacions. Tant pels de dins del local, com pels de fora, la gent del carrer. Per això hem treballat per tornar a oferir una altra proposta artística a aquests magnífics aparadors del carrer Socors. Primer volia convença a l’artista Mohemed Moulud, perquè ens oferís un tast de la seva obra. Però sembla que està molt liat amb el seu projecte de les flors. Per tant deixem que faci i ja el retrobarem més endavant. Aleshores he sondejat entre els bons artistes que freqüento i la primera a qui vaig proposar, ha respost positivament: la Rosa Permanyer. L’artista de Caldes va aparèixer a aquest blog per la seva exposició a la Sala Dalger, ara fa uns tres mesos. Ja anava al seu darrera perquè portés a Centelles,  les obres de gravat i fotogravat, de colors potents que hi vam veure. Però el calendari de la capella de Jesús ens aplaça la seva visita fins l’any vinent.  Les finestres d’El Trabuc ens oferiran ara una petita oportunitat de  conèixer la seva obra actual, d’aquest 2014, que és el primer que volia portar. El 2015, si tot va bé, tindrem la sort de gaudir d’obra nova, potser, i segur que aprofundirem més en el discurs poètic de la Rosa Permanyer.
A la reserva d’Aleix Art  guarden ara l’espera, fins dissabte, tres gravats, degudament emmarcats. Un d’uns 40x50cm i dos de 60×90. Tots tres estampes, convinen l’ús d’una planxa de ferro erosionada pel temps i la transferència d’un fotogravat. El metall aporta el magnífic to vermell del fons, de qualitat arenosa o granulada, que dona a l’obra un caràcter imponent. Les fulles i el brancatge pertanyen a l’ajuda de la tècnica del fotogravat, de la qual l’artista n’és una experta.  Rosa Permanyer va abandonar fa anys el gravat tradicional, on s’utilitzen àcids, aiguarràs i altres productes tòxics, per cercar les possibilitats de recursos gens agressius amb la persona i també el medi.  En el gravat petit també hi ha el collage d’un retall de paper amb una part de la branca estampada. Aquest detall introdueix relleu i sobretot el contrast del blanc amb el vermell i el negre. En els gravats ara domina el vermell. Però en l’obra de gènere més pictòrica –però que també utilitza transferències-, utilitza altres tons com els turqueses, els ocres, etc.
A.A.
Proves de gravats, per les exposicions que venen
La mostra de les finestres d’El Trabuc –on s’hi estaran tot el mes d’abril- es centrarà en l’obra gràfica feta amb  vermell, negre i blanc. Aquests tricolors també reapareixen en l’obra que Permanyer ha fet després de l’exposició de Caldes. Encara hi ha la naturalesa, però apreta amb força un altre tema que ja vam veure en les seves pintures: la ciutat.  Sobretot edificis, tipus pisos, blocs, gratacels. Edificis en construcció i capturats fotogràficament des de punts de vista que potencien la relació dels edificis amb la vida urbana o la naturalesa. Per exemple, veiem la torre Agbar, des dels carrers més fabrils del Poblenou, amb les furgonetes aparcades als xamfrans i els grans arbres que encara viuen a les voreres. Aquestes obres, la Rosa, les prepara per participar en noves exposicions: Quebec i Vic. Aviat les seves obres viatjaran a aquest indret nord-americà  i més o menys al mateix temps, també veurem obra seva al Temple Romà. Exposicions col·lectives juntament amb altres artistes gravadors amics, com Alicia Gallego i Antoni P. Vidal. També prepara la participació a una fira del llibre de Brussel·les i això vol dir que ha de fer llibres d’artista.
Les obres que es mostraran a El Trabuc, les vaig anar a cercar al taller que Rosa Permanyer té a Sant Feliu de Codines. Es tracta d’un pis en una casa vella. Disposa d’un bon tòrcul. L’artista estava fent proves dels gravats que participen a aquestes exposicions. Realment és una artista que ha de mesurar molt bé el temps, ja que té l’agenda molt plena: dóna classes d’art a Caldes. Ara ha acabat les classes a Sant Lluc, però també s’ha posat en nous projectes participatius amb els seus veïns i amics. És inquieta. També li vaig proposar que un dia ens podria fer un curs intensiu d’aquarel·la, ja que també n’és una experta.  Potser serà a l’estiu.

CONTRA EL CÀNCER

Estones per gaudir
Centelles. Aquest cap de setmana ha estat  intens, culturalment. Presentació de llibre sobre Miquel Martí i Pol, exposició de mandales a la Capella, concert  de duets al Centro.  I sobretot el  festival contra el càncer, que ha ocupat els dos vespres del cap de setmana. Diumenge, a la tarda, també  hi va haver una pregària de joves a la capella de Sant Antoni, iniciativa del grup Baobab. Només puc parlar del que he vist.
Aleix Art
Joan  Planas, ahir al festival contra el càncer,
mentre posaven a punt  “Les rentadores”.
El festival  contra el càncer complia aquest cap de setmana, vint edicions. He anat a algunes i no sé perquè m’havia quedat el prejudici infundat que era un espectacle un xic pesat i amb uns presentadors xerrameques i avorrits. Ves per on ,  m’he trobat amb un xou on el conjunt dels participants demostrava haver-se preparat el número i que posaven el millor de si mateixos dalt l’escenari. Amb poques paraules: hi va haver nivell i gust. No se si m’equivoco si afirmo que respecta altres festivals, en aquest hi ha hagut més dansa i ball que cançons. Si hagués d’embarcar alguns espècimens musicals dels vistos,  a la barca de Noé, potser donaria invitacions primer a la Laura Marsal, al cor de l’escola Ildefons Cerdà, al tango de la Zenda, la màgia de l’Oriol i les parelles de ball de lindyhop de l’escola de Neus Gaja.  Van fallar alguns grups o d’altres es van presentar tard. Però em  penso, que aquest any no hi va haver tanta emigració un cop el papa o la tieta, havia vist el  seu nen/ parent. I aquests també cercaven  seient quan havien acabat. També tinc bones paraules pels speakers, Imma Puigdomenech i  Joan  Planas. Ratllen la professionalitat i es d’agrair  que el  segon ampliés el repertori d’acudits a la funció de diumenge. De fet les  millors

A.A.
Del decorat  video-projectat m’en vaig cuidar,
preparant  deu  aquarel·les sobre el tema
del menjar saludable: bàsicament fruita i 
verdures i també altres aliments molt bons,  com
la mel, l’oli, el bacallà.
La dietista  Lidia  Codina va col·laborar amb
els texts d’informació nutricional de cada
aliment. Properament a la secció Badaluc,
s’oferirà una  presentació d’aquest treball.

situacions, les dóna el directa. Just abans  de la mitja part, estem en  el diumenge, havia d’actuar l’Esbart juvenil de Tona. Però no tenien la cançó correcta preparada en el pc. Així que en Planas se les va haver d’enginyar per fer esperar al públic i treure suc del fet que el ball es deia “Les rentadores”, així com del  seu fastuós viatge a Madrid. Les noies i nois de  Tona també ho van fer molt bé. Amb un tipus de ball que combina una part més teatral –quan estenen la roba-. I de fet aquest element dramàtic el vam trobar en altres balls, com el del lindyhop, que sorpren per la llibertat de moviments que hi pot entrar. Un contrast important amb els balls de la Zenda o la Laura Marsal, que no se si és correcta afirmar que es mouen dintre uns  passos més concrets i específics. Més matemàtics. Suposo es valora per un altre cantó la contorsió i el moviment del cos. La Laura Marsal va introduir elements d’autointerpretació en el que era el ball de dansa contemporània, “Quart minvant”,  Qui es presentava en públic, va ser l’Oriol, un jove mag centellenc, que ens va deixar boca-badats amb els seus trucs de cartes i el número de l’encadenat. Va començar nerviós,  però de seguida es va fer l’amo de l’escenari i ens  va transformar a tots en mussols.

Sembla que només hi anés diumenge. Dissabte també hi vaig ser. I del què hi va passar, en puc dir que juntament amb les cançons del diumenge, no es pot pas dir que a Centelles siguem  rasis a la música en castellà: pasos dobles, boleros,  flamenc, balades, ranxeres, etc. Amb la coral  de nens, les cançons de Pla de viatge i el “Boig per tu”, amb la versió d’en Sergi, vam tenir una petita dosis de música en català.  Els dos dies hi va haver un nombre important de públic i es van repartir vint-i-set paneres, entre les dues funcions.
Can Tites
A.A.
Detall del plat verd d’inspiració francesa de la nova
vida gastronòmica de Can Tites.
Dissabte al vespre la missió era anar a descobrir un nou local, dedicat a fer sopars per a petits grups. Es tracta de Can  Tites, una casa del carrer del Sac, a la Barceloneta, que ha estat arreglada per rebre grups de persones, que un dia volen gaudir d’un àpat de cuina francesa. En  lloc de fer-te el sopar a casa te’l  fan i estàs en un lloc que és com el menjador de casa. Ho porten dos germans que ja fa un temps que viuen  aquí. Han arreglat el local i han donat forma legal a un tipus de negoci que ja es coneix a Barcelona –si bé de forma més informal-. El dissabte ho anàvem a descobrir amb uns amics.  Poden  fer menú de 15, 18 o 25 Euros.  A nosaltres ens van servir: aperitiu, patés casolans, amanida amb ou escaldat i ànec a la taronja o dorada –filetejada-. De postres una boníssima tarta Tatén. Amb molta poma. Vins francesos, formatges francesos, baguette francesa,  música francesa. Vam acabar parlant d’anar a Montpellier.  Els de can Tites ens van explicar que també  poden obrir cada dia, migdia i vespre. Inclús fer esmorzars o coses per emportar. La idea és que hom truca com a molt amb dos dies de temps. Els dijous tenen previst fer paella –menú a 8,50€-, i ho faran si tenen, com a mínim dues boques.   
A.A.
Jovent a la sortida dels minuts de pregària, 
a Sant Antoni. 
Pregària jove
Diumenge a la tarda, solapat amb el festival del Càncer, hi havia una pregària organitzada pel grup de joves del grup Baobab, destinada a joves i a públic d’altres edats que hi volgués assistir. La crida va ser  corresposta per amics de Sant Joan de les Abadesses, de La Garriga i Aiguafreda i per veïns joves i jovials de Centelles. Pel cap baix érem unes cinquanta persones. 
Hi va haver el grau esperable d’espontaneïtat i improvisació, però crec que es van generar bons feedbacks.  Es van fer cants, pregàries, es va llegir i comentar l’Evangeli –la curació d’un cec, metàfora d’ajudar a tothom-. Guitarres, veu i un acordió molt trempat van fer més fluïda l’estona. Les noies d’Aiguafreda en volen organitzar una altra.