badaluc

CRÒNICA MUSICAL

Ànimes super-estimulades

Bonobos presenten el seu primer cd Animalanima (RGB), a la sala Pastarnak de Vic. Va ser ahir, dimecres, 30 d’abril davant d’un public fidel i entregat

Foto: Elisabet Mateu

En el concert va haver-hi temps també per les col·laboracions, com la de Laura Cruells (foto) o les Sey Sisters

Vic/Centelles. Es veu que és una mica habitual que al Pastarnak els concerts comencin una mica més tard. Amb els Catarres van fer esperar de debó. Amb els Bonobos, va anar bé aquest temps per saludar a mig poble de jovent de Centelles aplegat a la sala vigatana per escoltar el primer directa del primer treball discogràfic de llarga durada del conjunt centellenc. Ahir set membres integraven ja la banda, que amplia instrumentació i possiblitats sonores per arribar més enllà de la seva missió d’Animalanima: baixos, elèctrica, teclat, saxo, bateria, bombos. A la primera cançó –“Go-go”-, ja es va deixar clar que no venien pas allà a servir-nos un te amb pastetes. Una millor aposta pel sentit coreogràfic i la interacció entre banda i públic van ser el suport visual i físic d’una actuació que va fer vibrar fins a l’èxtasi tot l’auditori de seguidors. Cançons energètiques, algunes purament de ritmes i sons de fantasia rumbero-africana-mixto-tonificada es van combinar amb altres de major pes en la lletra reflexiva i incitadora a estar vius i a lluitar pels somnis. Amb el cd a la mà, espero que pròximament podrem afinar l’orella en la comprensió del missatge de les melodies marca de la casa, que el Jordi Ginesta no va deixar de recordar en les declaracions lliures i sensibles, al micro, dedicades a l’auditori i animar-nos amb el discurs que van popularitzar amb el seu hit “La vida”.

Aleix Mataró

Un pel de sordina en el so de la veu a la sala, durant tot el concert, va tendir a fer més opac tota l’apartat vocal de l’actuació i potser això va treure glamur a aquest discurs humanista i llibertari del grup, que va poder sonar com a simple retòrica. Però en veure l’energia que banda i auditori varen destil·lar en tota l’actuació, cal reconèixer en la fòrmula musical energètica dels Bonobos la millor medicina per desprendre’s de les lloses que oprimeixen el món. Van sonar altres hits imprescindibles de la banda, com “Reflex clar de lluna” o “Vámonos ya”. I varem sentir tot un grapat de cançons que s’han afegit al seu repartori i que consoliden en els Bonobos, dintre la recerca d’un llenguatge propi: “Barcelona”, “Nòmada”, “Al teu balcó”. Una preciosa “A la plaça del sol” –de cert record cescfreixen-. “Primavera”. Com deia en una línia anterior, els Bonobos semblen estar a la recerca de paisatges sonors fets a cop de conjuntar ritmes, sons vocals com a ritmes i tonalitats sonores. Diria que hi ha cops que el David Nuri fa com si parlés amb suahili. O

A. M.

Actuació d’ahir al Pastarnak,

amb els Bonobos al complet

potser no era tan diferent, però vaig veure clar que la lletra de missatge, era una part més i que darrera les seves rumbes hi ha uns grans autors de sons impressionistes, o millor dit expressionistes. Hi ha molt d’expressió de les emocions i de la passió que la música i el directa reporta als membre de la banda centellenca. Properament s’espera la seva actuació al Clownia de Sant Joan de les Abadesses -que té lloc demà i dissabte-, convidats pels seus amics dels Txarango. Allà tindran ocasió de fer sentir el seu so, en un públic potser més desconegut, però segur que de seguida es posaran les orelles a la butxaca i les ànimes tornarant a casa amb les piles animades.

Al cartell del Clownia hi figuren

els Bonobos, juntament amb

els Catarres i altres bandes, com

“la troba Kung-fu”, Cesk Frixas,

“Germà negre”, així com

“Pallassos sense fronteres”. Sempre

encapçalat pels Txarango,

ànimes de la cita

Parlem amb Pilar Parcerisas i Jaume Vidal Oliveras

Cirici i Santos Torroella,

titans de la crítica artística

Centelles. Avui, aquest vespre, al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’hi està glossant dues figures cabdals de la crítica d’art catalana: Rafael Santos Torroella i Alexandre Cirici. De tots dos s’escau el centenari del seu naixement i el Museu Nacional, juntament amb l’Associació Catalana de Crítics d’Art han muntat aquest homenatge en forma de taula rodona, on hi ha participat: Francesc Fontbona, Daniel Giralt-Miracle, Tomàs Llorens, Pilar Parcerisas i J.F. Yvars.

Com que no hi he pogut anar i el fet és el mateix, m’he posat en contacte amb dos crítics perquè m’ajudessin a fer més visible la figura dels dos homes, que personalment conec més a través de referències i fets concrets. Pilar Parcerisas havia de participar a la taula rodona i glossava a la figura del Cirici. Durant la nostra conversa telefònica vam parlar dels dos crítics. Ella va tenir la sort de coneixe’ls els dos, en vida.

Foto: Jaume Vidal Oliveras

Alexandre Cirici i Rafael Santos Torroella, crítics d’art.

De Cirici ens destaca la seva voluntat d’establir un pont entre la crítica i l’art d’abans de la Guerra Civil, això és de les avantguardes i el noucentisme; i l’art de la post-guerra. Segons Parcerisas, Cirici va situar una sèrie d’artistes en l’òrbita de la seva visió progressista d’art modern. Va ser un crític d’art compromès, amb voluntat de construir i delimitar qui era “modern” i qui no. En una part de la seva trajectòria es va interessar molt especialment per destacar les expressions de l’art conceptual a Catalunya. Cirici coneixia el què es feia a fora i va veure que també hi havia cultiu d’art conceptual al país. Parcerisas ens va parlar d’una exposició al Museu de Granollers, el 1971 d’una importància especial en aquest sentit. I també una dada interessant a nivell de docent: Circi, com a professor universitari, va ser dels primers en impartir classes en català, als anys seixanta. També va ser un dels introductors de la línia sociològica per analitzar la història de l’art. També cal recordar el seu paper en la creació del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a la cúpula del Coliseum.

Bons col·legues

L’altre crític d’art que he consultat també ens va il·lustrar amb altres dades, la figura de Cirici. Vam parlar amb Jaume Vidal Oliveras. Per ell cal subratllar la visió progressista de Cirici i també la seva intuïció. Tant Parcerisas com Vidal ens van repetir la facilitat de Cirici per tocar diferents èpoques, com el gòtic, i extrapolar idees i conceptes. En aquest sentit ens recorden que Cirici professionalment era publicista –a més de desenvolupar altres feines.

Vidal Oliveres coneix molt més bé l’altre personatge, Rafael Santos Torroella, ja que li va dirigir la tesis. Sembla que Cirici i Santos Torroella es respectaven, però no eren especialment amics, ja que compatien per càrrecs en l’organització d’exposicions i salons d’art. Cirici va arribar a ser senador. De Santos Torroella ens destaca la seva capacitat polifacètica i el seu caràcter com més acadèmic i ponderat. Parcerisas ens dirà que tenia formació en dret i n’apreciarà el seu treball com a historiador i crític més amb mirada històrica. Ambos crítics amb qui he parlat, elogien l’aportació de Santos Torroella, en l’estudi i interpretació de l’obra de Dalí. Santos Torroella coneixia molt bé el surrealisme i va estudiar i aportar documents, com cartes entre Dalí i Lorca o Dalí i Foix, per ajudar a entendre la seva obra i resoldre els reptes iconogràfics. Parcerisses hi afageix també el seu profund coneixement de la literatura hispànica i el seu coneixement de Dalí pel què respecta a la seva època de joventut i l’etapa a la Residència de Estudiantes de Madrid.

Vidal anota també el seu sentit comú i l’amplitud de mires: tant podia parlar d’artistes més acadèmics, com de sangs més innovadores. Una altra dada: per Vidal, el corpus de Santos-Torroella està reportant un bon suc d’idees als nous teòrics de la postmodernitat d’avui. Per Parcerisas, Santos Torroella també va arriscar com a crític, destacant determinats artistes, en crítiques o exposicions.

Sembla que Cirici té una projecció pública especial, per la seva actitud més militant i també política. Però Santos-Torroella també és un home que és molt present en les principals activitats artístiques i en molts concursos del seu temps, com a jurat. El cas és que són dues roques que cal tenir present per entendre l’art català de la segona meitat del segle XX.

RECOLLINT FRUITS

L’Assemblea parroquial presenta conclusions

Centelles. Els dos grans temes d’aquesta crònica són qüestions que ahir van conèixer una fase de “recollida de fruits”. Perquè portaven temps gestant-se i ahir es van donar cita per expressar conclusions. Però no conclusions i punt i final, sino conclusionns i dos punts:per construir, millorar, créixer.

A.A.

Amb un company dels llapis vam estar dibuixant els balls

Primer, però, parlem del dissabte en que hi va haver una mostra de danses a càrrec dels grups de nens i adolescents apuntats al Nou Estil i al Gimnàs de la Montse Vilamajor. Era el Dia Internacional de la Dansa i a Centelles ho vam celebrar omplint l’escenari del Casal de nens i nenes i la platea i el galliner d’un públic familiar, però també fidel, que es va mantenir assegut totes les dues hores de l’espectacle. Hi va haver molt ball de hip-hop. També hi havia un grup d’adults que ballaven country. No hi va haver ningú que disparés la pistola, per espavilar-los una mica. La quitxalla, en canvi, sí que ho va fer més engrescat i energètic. S’ha de dir que el conjunt de balls tenien un aire molt més treballat, amb molt més sentit coreogràfic i escenogràfic. Només llàstima els talls o les terminacions sobtades d’algunes músiques, que amb les tècniques actuals potser podrien trobar una millor manera d’evadir-se.

Especialitzar-se

Aleix Mataró

Escultor amb peces seves a la seva parada

Diumenge al matí, a les 7, era hora de muntar les parades de la Fira d’Art. El mercat en sí estava a punt, més cap a les 9. Però la gent gent, no va aparèixer fins les 11. Després la fira es fa curta, perquè fins a les 2, hi ha moviment i ja toca plegar. Jo, hauria seguit fins a les 7 de la tarda. Però no hi havia l’oportunitat ni la idoneïtat. Centelles, diumenge a la tarda, és de migdiada llarga. Si fos jo, traslladaria la fira a la sagrera, la faria matí i tarda. Aquesta tercera edició erem menys, hi havia artistes i sobretot antiquaris. En total, unes 40 parades, que està molt bé. Ja no eren trastos, però l’aspecte de la fira continua sent el d’una descarregada com la que fan a la Plaça dels Màrtirs de Vic. La fira de Centelles cal que avanci en l’especialització i en la qualitat. Cal fer encara molta feina per implicar molts més artistes del poble i de fora. I col·leccionistes i antiquaris. De moment encara és una fira del “montón”.

Ramon Xuriach

Calma a una parada d’objectes diversos

Ara bé: respecta altres anys, el calaix es va omplir una mica. I ja venia gent amb ganes de trobar-hi certes propostes. Enguany també es van oferir tallers per la mainada. Un d’aquests, oferia la possibilitat d’endur-se una estampa a casa, fet molt idoni per estimular el col·leccionisme. El millor de la fira: la coca i la xocolata desfeta de l’esmorzar que s’ofereix als paradistes. Bromes a part, la fira és un bon estímul, ja que permet als artistes contactar amb possibles clients, amb altres artistes. Crec que no m’esperaré a l’any que ve a posar la taula, un altre cop.

El goig de construir

Ahir a la tarda, per alguns centellencs, la migdiada dominguera es va acabar aviat. Ni pel·lícula, ni joc de cartes: tots a l’església a participar del plenari de l’Assemblea Parroquial. Ahir tocava discutir les idees que es van extreure de les enquestes, proposar accions i suggeriments pels diferents grups parroquials i esbossar el que podria ser un marc d’actuacions, cara el futur.

A.M.

Dos moments de l’Assemblea: grup parlant de temes concrets

i un portaveu presentan les conclusions d’un grup

de treball.

Amb aquesta assemblea, es feia el llacet a sis mesos de treballs intensius, d’enquestes individuals i col·lectives, per prendre el pols a la realitat de la parròquia centellenca, envers als feligresos i també al seu entorn. Un centenar de persones va acudir a la reunió assembleària per conèixer on passem i participar d’un treball de grup que ahir era com el dels grans pensadors, que a partir d’unes premisses, es dediquen a somiar el futur de la comunitat. El pla de la tarda va ser que es formessin grups per discutir les prioritats que caldria engegar en els àmbits de litúrgia, formació, servei als altres,comunicació, patrimoni, Centro, etc. D’aquesta estona de reflexió en van sortir propostes i valoracions. Les més repetides: afavorir la interrelació entre els grups parroquials, per tal que tota la comunitat conegui els principals projectes i necessitats. També es van proposar accions concretes: ampliar els lectors, incentivar la participació voluntària en tasques de manteniment, ampliar l’oferta de voluntaris d’ajuda als altres, etc. Es percep la necessitat d’atraure a més participants de les tasques encomanades a l’església centellenca i també que hi hagi predisposats de sang jove. Qüestions que ara s’han d’acabar de digerir i concretar en un pla.

L’últim

Aquest cap de setmana hi ha hagut una cosa curiosa, a nivell nacional: s’ha mort en Tito Vilanova. Una mort jove, certament. Això sap greu. Com a persona, semblava un bon home i un bon professional. Però això de que els que volien dedicar-li un moment de silenci i pregària, i que anaven fins al Camp Nou, reverenciessin davant un gran retrat seu, com si fos la imatge d’un sant, ho he trobat com una mica fora de lloc. A Roma van canonitzar dos Sants. Aquí, un, en 24 hores. Fa menys d’un mes també ens va deixar en Josep Maria Subirachs, potser l’escultor més bo de la Catalunya contemporània. I en canvi , a nivell noticiable, ha passat de forma com més ràpida. I també es mereix un bon reconeixement. És això la societat líquida?

Dimecres, a les 11 de la nit, els Bonobos presenten el seu primer CD, Animalànima, que no és el mateix que fer l’animalarius. Serà al Pasternak, preu anticipades, 5 €.
Dijous, Aplec al Puigsagordi. 49 anys, ja.