CONCURS FOTOGRAFIA FESTA DEL PI

Centelles guanya en fotos

A.M.
Els premis en forma de pi,  a punt per ser lliurats.
Centelles. Aquest matí  abans de les 12 m’esperava al Passeig, a un punt inconcret, prop dels xipressos. Perquè les exposicions a la capella han d’obrir  tant tard? Les 12 és tard i no és facilitar la visita. Per tant, feia  temps per entrar de seguida a la capella i concloure una espera d’ encuriosit. Avui  s’han donat els premis del concurs de fotografia de la Festa del Pi i m’interessava ser-hi. Especialment,  per conèixer a dos individus que han sortit de l’opacitat del veïnatge centellenc: un perquè ha col·laborat com a jurat i l’altre perquè ha estat guanyadora de dos premis del concurs.
Mentre m’esperava, he refrescat amb una amiga, que aviat toca sopar a un local nou: es veu que al carrer del Sac, que neix al carrer Collsuspina, casi al  costat d’on vivía en Toni Codina, hi obriran un local per anar-hi a fer àpats amb grup. Tipus “La Tria”, però en aquest cas hi haurà uns cuiners que faran, específicament, cuina francesa.  El nou local “reservat” per grups i trobades discretes, serà a on en diuen Can Tites, d’on agafa el nom el nou negoci centellenc. Amb cosa d’uns pocs dies apareixerà el rètol i en cosa de quinze, ja en  podré donar un primer raport. Després ha  arribat en Jordi Sarrate, responsable de l’expo. L’he ajudat a obrir la sala. En una taula ja hi havia una caixa amb els premis: uns pins de ceràmica preparats per la Griselda. La majòria eren de color blau, amb pomes i estrelles de pa blanques. Però un  era verd. Són relleus de fang,  estrets amb motlles, esmaltats i enganxats sobre una fusta, amb la inscripció del premi i el  premiat.  
Resulta que en el jurat hi havia col·l

A.M.
Públic a la zona dels premiats,  a l’exposició

aborat un reporter d’un diari important  i em feia gràcia conèixe’l. És un veï nou del poble. Igual que la fotògrafa doble guanyadora: Noèlia Marin. El primer no ha vingut, la segona  sí. Fa uns nou mesos que viu a Centelles.  És  fotògrafa professional i també fa imatge  en  temps d’oci. Ha guanyat un segon i un tercer premi  en les categories de negre i color, respectivament. La imatge en negre –exactament amb tons  blaus-, és un contrapicat de l’entrada del pi pel carrer del Centre. La segona imatge, un detall d’una brasa  del foc al final de l’esmorzar. L’entrega dels premis ha permès conèixer també a la Maria Josep Palomo.  Prové de Santa Maria d’Oló però ara viu a Centelles. Ha obtingut el primer premi en la categoria de color. En aquest cas es tracta d’una  fotògrafa més amateur, però es pot dir que des de que  li van regalar una càmera, que s’ho ha pres amb moltes ganes. El primer premi de blanc i negre ha estat per Agustín Padilla, de Badia del Vallés i el tercer per Laureà Piñol, de Ripollet. El segon de color,  per Daniel Font, de Ripoll. El guardó amb el pi de color verd era per la Noèlia “perquè la Griselda ha volgut que ja que en  tenia dos, que focin diferents”, m’ha explicat en Sarrate.

A.M.

Maria Josep Palomo i Noèlia Marin carregades amb
els seus premis  (1r de color
 i 2n de b/n  i 3r color, respectivament)
Encara un altre centellenc ha estat el guanyador de la imatge pel cartell de l’any vinent: Josep Font Giol, autor d’una  captura de les pomes dins i fora de les cistelles metàl·liques. Una imatge diferent a les habituals i que explica un altre moment important i màgic –potser més devocional- de la festa. En Font en explica que no és pas el primer any que guanya per posar la imatge en un cartell del pi. Diu que quan es faci el cartell definitiu, “canviaran algunes coses del color i la llum de la imatge, perquè entre la imatge que es veia a la pantalla de l’ordenador i la impresa hi ha bastanta diferència”, explica . Quina sort. De set categories possibles, quatre han estat per centellencs i podríem di r que es tracta de persones que bé  es  podrien fixar per les seves respectives exposicions o per participar a la mostra.
L’acte a la capella ha estat gratificant, a nivell de contactes socials, si bé resten persones per conèixer i noves incògnites: qui  avui m’ha deixat encuriosit “fins una mica més endavant”, és el nostre alcalde, Miquel Arisa. Confirma que hi ha avanços en el tema del Palau dels Comtes, però no vol explicar de què es tracta, ni a quin punt es troben les negociacions, fins que estigui tot clar i segur. Discreció. Comenteu-ho amb veu  baixa, no fos cas. Avui era l’últim dia per veure l’exposició del concurs de fotografia  de la Festa del Pi que organitza encara Amics de  Centelles i on han participat unes 150 persones.

LA HISTÒRIA DE L’ART AVUI – CICLE D’ENTREVISTES

 Miquel Bardagil [] Historiador de l’art i professor d’història

“No es pot magnificar la mediocritat”
Vic/ Centelles. Avui  comencem una tanda d’entrevistes a persones que s’han apropat a la història de l’art, com a disciplina humanista i que l’han fet eina pel seu ofici de vida. O potser la vida els ha  portat per un altre racó. Però saben qué és la Història de l’Art, perquè  ho han estudiat o ensenyat o ho utilitzen com a saba per organitzar activitats artístiques, exposicions. coneixement. Perquè fa casi vint anys que un servidor també  va començar aquesta disciplina a la universitat. I sospito que durant aquests dos decennis alguna cosa ha canviat. Com es veu la Història de l’Art avui,  s’estudia igual o amb el mateix significat o perspectives de futur que fa vint anys?
Avui parlem d’això i de com li va la vida “d’historiador de l’art”, amb la persona que em  va fer conèixer que les obres d’art se les hi podria extreure suc des de diferents aspectes: històric,  estils, tècniques, etc: Miquel  Bardagil va ser el  primer profe d’Història de l’art a l’Institut Pere Barnils de Centelles. El primer que ens va ensenyar van ser les avantguardes artístiques. Vint anys des de  l’última classe i el darrer examen donen bastant a què xerrar.
A.A.-Has continuat vinculat amb la Història de l’art?
Miquel Bardagil.- Actualment faig classes d’història. Però continuo vinculat amb l’associació H (Aac) i el Centre d’Art de Vic. També comissario exposicions. La més recent ha estat “Estratègia de la precarietat” de l’artista Francesc Abad, amb una proposta sobre el tema de l’experiència des d’una perspectiva personal i social. I anteriorment “Mirant des de fora”, sobre la sida. Les meves exposicions volen qüestionar algun aspecte de  la societat i van més enllà de l’art i del que és simplement estètic. Volen confrontar amb el públic qüestions que vaig reflexionant i desenvolupant al llarg del temps, en pensaments i escrits. Crec que quan arriba l’oportunitat per fer una exposició, val la pena aportar alguna cosa nova. Trio les obres d’art en funció del discurs que porten i el seu encaix amb el meu discurs. No vull forçar que l’obra s’adapti al meu pensament, sinó que hi encaix-hi de forma natural, sense forçar-la. Faig la tria i parlo amb els artistes. Vull que les exposicions responguin a una coherència. Que el treball sigui coherent. Com el vi, les exposicions van madurant amb el temps.
A.A.- Creus que la Història de l’art ha perdut visibilitat social?
M.B.- Sí, crec que les institucions culturals tenen sovint un discurs d’exaltació, sense contingut crític. Es fan les exposicions en funció de l’èxit de públic i això influeix negativament a la crítica de la història de l’art. Per exemple, els comissaris d’aquestes exposicions poden presentar l’obra d’un artista (per ex. Dalí), com si tota hagués de ser bona i extraordinària. S’arriba a reconèixer obres menors com genialitats i no es deixa espai als matisos de dir: això és bo, això no tant. No es pot magnificar la mediocritat.
A secundaria, la matèria de la Història de l’art, representa un percentge baix, dintre el gruix de lliçons, que de forma general estan dedicades a Història i Geografia. La  història de l’art pot ser present en forma d’una sola obra d’un període. Això és molt poc. Dintre les classes d’Història procuro que els alumnes facin algun treball més profund sobre moviments artístics. La Història de l’art, com a disciplina és una bona eina de coneixement. Del gust del coneixement pel conexement. Això és útil i en el cas de l’art, ens ajuda a ser crítics.

Esquitxada de  preguntes:
Aleix Art
“Fountain” de B. Naumann
– Un artista: Seran dos. Núria Güell és una artista jove que fa un treball molt interessant. Francesc Abad per tota la seva trajectòria.
– Una obra: sempre m’ha agradat “Fountain”, l’autoretrat de Bruce Nauman del 1966. Profunditat en el plantejament amb recursos senzills.

– Un estil: el conceptual.

– L’última exposició (bona): les dues últimes que he vist: “Res no s’atura” a la Fundació Suñol (Barcelona), a partir de les col·leccions Suñol i La Panera; i “Extralocals” a ACVIC, que fa que valgui la pena una visita a Vic.

ÉCFRASISXXI

Aleix Mataró
Vista de part del conjunt de Sant Pau











Arquitectures estimulants


Barcelona/ Centelles. Aquest passat dissabte vam estar de visita per Barcelona amb la colla del grup ÉcfrasisXXI –dedicat a comentar obres d’art-. La missió va ser visitar l’exposició de la Fundació Miralles i l’hospital modernista de Sant Pau, després de la seva recent restauració. Amb el recinte hospitalari ideat per Domènech i Muntaner no  hi va haver cap problema. Més aviat va ser una visita positiva o una experiència enriquidora. No era el primer cop que ens passejàvem pel lloc , però és un espai que crea complicitats amb l’esperit fàcilment, amb la seva forma orgànica, la llum i color dels pavellons i tots els detalls d’art ceràmic i arts aplicades. No està del tot restaurat, però si que varis pavellons han  estat posats al dia i adequats per encabir-hi entitats  institucionals, com l’Institut dels Boscos o varis organismes  dependents de la ONU.  L’adequació per aquests nous usos no interfereix en l’arquitectura original, sino que es tracta  d’estructures de fusta, com de mecano que s’hi han afegit i creen  departaments, nivells i mobles.  El recinte principal de l’entrada és el que resta més  buit, ara sols deixat  pel  gaudi del plaer del treball arquitectònic i la decoració ideada pel seu autor. Tant sols  hi han reservat un auditori, també  insonoritzat amb els llistons de fusta  que  trobem en  altres espais condicionats per nous  usos.
A.M.
Interior d’un dels pavellons arreglats
per acollir un organisme internacional
La visita que es pot fer, en format de portes obertes, fins el proper  diumenge, permet entrar gratuïtament, a més  espais  del que serà possible a partir de dilluns, quan hi haurà ja visita de pagament, si és turística. Un dels  espais, però, que es permetrà visitar públicament, prèvia sol·licitud d’un passi, serà la nova seu de la Casa Àsia. Abans estaven a un  immoble de Puig i Cadafalch a la  Diagonal. Ara estan a un pavelló de Domènech i Muntaner. Per anar a veure les seves exposicions o consultar el  seu fons,  s’haurà d’entrar al recinte de l’antic hospital, fet  que es un plus per visitar la seu euro-asiàtica. 
Sigui com sigui, la promesa de gratuïtat, la curiositat per la reforma o el mateix boca-orella, fan que anar aquests dies a Sant Pau cridi a molta gent. Sobretot en cap de setmana. Dissabte, a la 1 del migdia, el nostre grup va anar a buscar el final de la cua, amunt del carrer Cartagena, a l’altura de la  Fundació Puigverd –això és 2/3 parts de la llargada longitudinal del recinte hospitalari-. Hi havia molta gent, però l’entrada era bastant progressiva. Amb tot vam tardar ben bé 45 minuts a passar la reixa. Però xerràvem i ens vam  distreure bé. Després a dintre començava una altra mini-cua per fer el circuit de l’edifici principal i un tros dels passadissos subterranis. Un cop es sortia al pati, la gent  s’escampava. Però hi havia  molta gent, com demostren les imatges que vaig preparar per fer un reportatge visual i que podeu veure clicant aquet link.
A.M.
Detall del pati d’entrada de la Fundació E. Miralles
Hermetisme estrany
L’Hospital de Sant Pau va superar les expectatives. L’exposició de la Fundació Miralles, les va  truncar.  La seu del desaparegut  arquitecte, es troba al Passatge de la Pau, a tocar del carrer Ample i de la part baixa de la Rambla. Es troba en un immoble centenari d’aquests, d’espais amplis i balconades lluminoses amb porticons. Fins  al mes de maig, conviden a visitar-la per veure l’exposició “Enric Miralles en tots el seus temps”. La mostra ensenya  la presència  del concepte temps, en vàries aplicacions, en alguns projectes de l’arquitecte. Es disposen a la  sala, algunes arquitectures efímeres i dues maquetes.
El material i la informació de sala resulten insuficients i opaques per copsar el significat i la potència de l’autor. De  fet la noia que vigilava la sala tampoc semblava estar molt preparada per ajudar a entendre el  concepte arquitectònic darrera el treball de Miralles. Amb col·laboració amb Benedetta  Tagliabue, ha estat autor de la reforma del mercat de Santa Caterina o el nou parlament  d’Escòcia. Si no fos perquè teníem paciència, ganes d’aprendre coses i un company arquitecte coneixedor del tema, no ens hauríem posat a fullejar els volums de “Croquis” que es mostren per vendre. Veient la quantitat de maquetes que l’equip de Miralles generava, vam lamentar que no se’n poguessin veure més a la seu de la fundació i que la proposta expositiva i qui ens ho podia  explicar fos tant poc entenedor.
Em tot, tenim pendents una nova visita del grup, al mercat barceloní, a la biblioteca  de Palafolls i al famós i proper ajuntament d’Hostalets de Balenyà, d’aquest estimulant arquitecte, que feia del seu treball un joc i un plaer.

VISITES POLÍTIQUES (2)

Marta Rovira, d’ERC: 
“Podeu tenir per segur que el 9 de novembre votarem”

Centelles. Som quarts de set del diumenge. Em sembla que no cal pas que esperi fins demà a la tarda per afegir una nova crònica. Tinc tot el material que preciso i temps. La setmana passada parlàvem de la visita del conseller Vila, que puc confessar em va crear una bona impressió.  Però crec que ja les han superat: Marta Rovira, la secretaria general d’ERC desprèn molta més energia i simpatia.  Potser hi posa salsa dramàtica en les seves paraules i la seva gesticulació. Però això m’agrada trobar-ho en la política, ja que al mateix temps demostra passió i coneixement del què toca. Inspira seguretat i confiança en tot el procés.. Segurament és el que busca. Però surts de la trobada, amb la tranquil·litat de que el procés està en bones mans.  I al menys dóna senyals de més visió de país. Amb el conseller Vila, potser vam trobar una persona educada, també amb do de paraula, però molt més prudent i qui sap si atordida pels problemes econòmics del departament. La Marta es pot dedicar amb molt més cos i ànima a somiar amb el futur i a pensar amb el present del procés. I en boca seva, tot és possible i segur.
La xerrada-colòqui amb la Marta Rovira va tenir lloc el passat divendres a la Sala de Vidre. Un acte obert a tothom, que va seduir a bastantes persones del poble. També hi havia algun alcalde, com  el de Manlleu. Rovira va revisar les fites importants del procés fins ara i va esbossar els principals punts que ens trobarem. La principal idea és que, pas, darrera pas, el govern de la Generalitat va complint amb tots els passos legals –mandat del poble, declaracions, la carta a Rajoy-, per tal de que encara que sempre ens diguin que no, generar uns arguments degudament aconseguits, legals, rigorosos  i documentats. L’última carta és la d’aprovar la llei de consultes , que permetrà als ajuntaments preguntar als veïns sobre qüestions municipals als ciutadans i que també es pot orquestrar a nivell nacional. A través d’aquesta llei, que encara no s’ha aprovat, es podria convocar el referèndum del 9N, al marge de les negatives del govern estatal.
Però el 9N encara queda una mica lluny. Abans, Rovira va recordar que venen les eleccions europees. I si bé va reconèixer que els grups minoritaris hi tindran una representació modesta –de 4 a 5 Eurodiputats entre 754-, sí que va demanar als assistents que procurem, que anem a votar a les europees, una majoria de ciutadans catalans,per tal de sorprendre a les estadístiques. En les anteriors eleccions europees, van votar el 37% de la població. Per Marta Rovira, si a Brussel·les veuen que a una zona d’Espanya ha votat un tant per cent important, podrien reconèixer  el sentiment europeista del país i la seva capacitat d’implicar-se en projectes polítics continentals.

Rovira també va parlar del futur, i va esmentar que si arribem a ser independents, també s’haurà de consultar als ciutadans si es vol continuar a la UE o no.  Rovira va esbossar la idea d’un futur país “ben fet”, amb un procés constituent que compti amb el vistiplau normalitzat de la població,  i que posi en marxa polítiques per assegurar un bon govern, que per exemple, tingui a ratlla la corrupció. En aquest sentit creu que la societat en general, no s’ha mobilitzat prou fins ara, per reclamar una llei de transparència. Un projecte que ja s’ha plantejat en el parlament i en varis grup de treball, però que mai ha arribat a generar un consens bo entre els partits. El cas és que diversos grups de treball estan estudiant les estructures i el funcionament de totes les eines d’estat que ens caldran si el país esdevé independent. M¡’agradaria molt saber què punyeta estan pensant, per exemple, sobre els temes de cultura i art.