QUADERN DELS MIQUELETS

A la torre del xiprer

Montesquiu/Centelles. Dissabte hi va haver batalla a Montesquiu. És a dir una recreació versionda, de la batalla de Montesquiu de fa 300 anys, a càrrec dels Miquelets i altres grups amics, com a recreadors.  Segons els experts la batalla real, hauria començat en un tram de l’antic camí ral que unia Vic amb Ripoll, en un punt proper al cantó sud de Montesquiu, amb el riu Ter, ben bé al costat. Els soldats sota les ordres del Marqués de Poal podien haver estat acampats en un camp proper al poble, a la banda de Sora. L’exèrcit borbònic venia de Vic i pujava cap amunt i s’haurien trobat de cop amb els Miquelets, que haurien pogut provocar una primera esbandida de soldats de les Dues  Corones, cap a l’altra banda del riu, per sobre  i per sota els ponts. Alguns s’haurien ofegat i tot. Segons els documents de l’època, la batalla hauria durat dos dies i al final l’exèrcit  borbònic s’hauria reorganit

zat i hauria provocat la fugida dels Miquelets, per no caure en una derrota segura. 

La recreació dels Miquelets del dissabte passat, la del 2014, va prendre com a escenari l’antic castell d’origen medieval –que en el 1714, hauria servit com a màxim de presó-.  Es va batallar un setge. Si bé, per seguir el resultat de la batalla real, al final  els Miquelets també es van rendir. Per organitzar l’atac, un grup d’hússars i també de Granaders van fer de borbònics. La resta d’homes, inclús els participants de cavalleria, anaven al costat dels defensors de la causa austriacista.   Aquest cronista va seguir els esdeveniments com a dibuixant. La idea era agafar nota de coses que permetessin, després a casa o en un altre moment, fer un sol dibuix explicatiu. Aquest treball més definitiu l’he arribat a començar, però com que el resultat no em sembla concloent, us presento els esbossos previs, és a dir, els treballs fets in-situ, en el camp de batalla.

La jornada miquelera va tenir dues fases: al matí, a la plaça Emili Juncadella de Montesquiu i a la tarda al castell. A la plaça s’hi va fer instrucció. Però vaig anar per altres coses que també reclamaven l’atenció, com les 9 gran olles negres, penjades d’anelles i ganxos, sobre les respectives fogueres, on els vilatans preparaven l’escudella de l’hora de dinar. També hi havia parades de mercat, amb samarretes i productes independentistes o relacionades ja amb els Miquelets:  una parada que tenia begudes com cava, refresc i licors, que ens va dir que seguia als recreadors.

Continua a: 

FITXEM ARTISTES

Sortint del cau

Centelles. Ja som primavera. Ara mateix el Madrid ha fet el primer gol, que espero sigui l’últim. El fred no acaba de marxar i tenim els ametllers i altres arbres en flor. Espero que no pateixin molt ara. La setmana que  ve és la del Festival Contra el Càncer. Funcions dissabte i diumenge, a dos quarts de sis. Una desena d’artistes cada cop. Segon gol del Madrid.
L’exposició de fotografies de la Festa del Pi ja es va acabar, però ens ha quedat la possibilitat de conèixer els protagonistes. Especialment la Noèlia Marin, guanyadora de dos premis. És veïna de casa. Calia “fitxar” aquesta artista que promet. Una amiga comuna ens diu: les seves fotos són diferents. I és veritat, tenen un no se qué, especial. Poso la ràdio en silenci.
Vam quedar amb la Noèlia a un bar proper i em va explicar la seva vida, i el què més m’interessava, la seva relació amb la fotografia. I em va deixar veure obra!
La Noèlia prové de Vilassar de Mar. Quant va acabar els estudis de fotografia

A.M.
La Noèlia Marin amb 
la  seva carpeta de foto que
aviat podrem veure tots

, volia trobar el se lloc dintre el fotoperiodisme. Però com molts es va posar a fer casaments. Molts casaments. Fins que se’n va afartar. Però fins al punt  que va decidir vendre’s la seva ampliadora i, un dia per l’altre, anar-se’n lluny. Canviar de perspectiva vital. Va viure per Sort, Spot i Viella, treballant a les pistes d’esquí o fent de cambrera de buffet lliure. Canvi total, obertura de ment. Però la noia és valenta i sabia que hauria de retornar  a la fotografia. Quan va  reprendre la càmera, va començar a fotografiar, el que poden ser els seus temes més genuïns: fotografia de viatge. Se’n va anar de viatge a la India, a París, a Florència. I amb tot això va anar generant un arxiu fet d’imatges fetes amb el seu gust i la seva habilitat. Quan va decidir que estar darrera una barra de self-service, no era l’ho seu, se’n va tornar decidida a treballar de la fotografia. Fa nou  mesos que viu a Centelles. Es declara una admiradora de la “màgia” del nostre poble: de les festes, de la relació de i amb la gent. L’Esther del Talleret li va suggerir de participar al concurs de fotografia del Pi i també a portar a la seva botigueta  de la Plaça Major, una selecció de fotos per vendre. I podríem dir que ha estat així com les fotografies de la Noèlia han començat a sortir de l’arxiu i han començat el seu camí de divulgació de la seva obra i la seva poètica. La Noèlia no feia exposicions i pel què sembla és molt gelosa de mostrar el seu treball. Perquè és molt crítica en si mateixa, i potser tímida, i s’està més per anar practicant i disparant l’objectiu, que per mostrar-ho. Però ara resulta que s’ha obert la caixa de pàndora i això li  reporta a la Noèlia molts bons feedbacks. Es presenta per primer cop a un concurs i guanya dos premis! Qué devia veure el jurat, que no la coneixia en absolut, perquè dues imatge d’entre centenars es revelessin guanyadores?

Ara la Noèlia treballa fent maquetacions i treballant imatges comercials. Això l’ha apropat també a la via de les imatges retocades o intervingudes amb la mà del photoshop. Ha fet una línia d’obres amb aquesta eina. Però el seu fort i el  seu major treball està en la imatge natural, sense retallar-ne la captura. Com a molt altera la llum o el color per aportar el resultat cap al seu molí. La Noèlia va treure una carpeta que portava i vaig veure algunes imatges: Florència, París, la Índia. A l’artista li interessa caracteritzar els espais. La figura sempre hi és present i és l’actor  que fa que l’espai interactui amb la seva escala o l’ambient pintoresc. Em van agradar especialment unes imatges d’un home que fa acrobàcies amb una farola parisina. Es veu molt bé la contorció del cos, els plegs de la roba, el moviment i també la idea d’espectacle d’impressions, ja que l’home s’enfila molts metres amunt.  Algunes  d’aquestes imatges es podran veure aviat al Talleret, un cop la Noèlia hagi acabat de preparar la seva presentació.  Serà un dels primers lloc on s’oferiran fotografies d’autor, a Centelles. 

MÉS ART A VIC

Guinovarts 
de la reserva familiar a El Carme Vic


Vic/ Centelles. Encara hi ha una altra exposició a Vic que ens resta per recalcar. Tornem a la galeria d’El Carme. No és estrany veure entre les obres que exposa en col·lectives, peces de Guinovart. És un artista del seu fons i pel que sembla tenen bon “feeling”” amb els hereus. Fins al punt que han pogut organitzar una mostra amb peces procedents d’aquest fons familiar disponible. A l’Espai Guinovart d’Agramunt ja es cuiden de guardar per ells i pel bé de tothom, una bona part.
L’exposició de Vic acull grups d’obres de diferents anys units, cada

A.A.
Dibuixos de Guinovart, del 2007. L’artista ens va
deixar aquell any.

grup, per un motiu o tema comú. Particularment destacaria la col·lecció de grans dibuixos dedicats a la tauromaquia, del 1975, de l’entrada. I els dos dibuixos, de format més petit,  datats del 2007. Aquests últims corresponent a l’últim tram de l’artista entre nosaltres. Això són: últimes preocupacions. El 2007 la Guerra a l’Iraq tenia un altre to i era més d’actualitat –ara encara es maten, però ja no surten tan als diaris-.

Guinovart va fer un parell de dibuixos dedicats a la guerra que aixafava l’antiga ciutat de Bagdad. En el més cridaner, destaquen les lletres “museu Bagdad”, sobre un guant ple de llàgrims de vidre. Tons terrossos, aire expressiu i el seu blau intens.  La mà que roba, que provoca llàgrimes, decepció en el si de la zona on fa milers d’anys van idear l’escriptura. Aquests tons terrossos, el “blau Guinovart” i matèria real introduïda al quadre, per afegir-se a la batalla plàstica, es retroben en les altres pintures de la sala.
A.A.
En aquests altres dibuixos, del 75, Guinovart
demostra un gran domini dels recursos 
narratius gràfics.
Els dibuixos de la tauromaquia corresponen a una etapa anterior a aquest llenguatge més aclarit i alegre. Es tracta de grans dibuixos on predomina la línea del dibuix amb tinta, actor que forma l’escena, els personatges i posa la salsa dramática de cada escena. És com si la línia, volgués generar una idea de traç continu, que per si sol, es carrega de tota la narrativa i dramatisme de l’escena. El color actua més de decorat, però sempre cercant grans efectes compositius. Els de la galeria han intentat organitar una visita guiada amb la filla de l’artista, a l’exposició, però inexplicablement, no hi ha hagut cuorum.  No hem pogut revisar de viva veu, el significat d’aquestes obres, d’un dels grans artistes del nostre país. L’exposició encara hi serà fins el dissabte, 29.  

ART A VIC

Artistes més enllà del marc a ACVIC


Aleix Art
Proposta de dos col·lectius d’artistes  
que han  desenvolupat un 
projecte  de “reivindicació urbà” 
a un barri de Bogotà.
Vic/Centelles. En l’entrevista a Miquel Bardagil un dels  noms que va sortir en vàries ocasions, va ser el de l’artista Núria Güell. Amb en Bardagil, fa uns deu anys, vam coincidir en  una mostra on Güell havia estat seleccionada. Era a la sala de la Llotja, amb una obra fotogràfica, on hi havia una porta plena d’ulls. Aleshores l’artista era una creadora  emergent. No se si eren els seus primers passos. Ara ja trepitja fort amb una sèrie d’accions certament cridaneres. El terme apropiat és: provocadores. Però no amb ànims gratuïts, sino amb la voluntat manifesta de  ser critiques amb les llacunes de la societat.  El mateix Bardagil, que es  declara seguidor de l’obra  d’aquesta noia, ens explicava que  una de les seves darreres obres, va  ser “vendre” la nacionalitat espanyola a un  immigrant. Es a dir, es va casar amb un “sense papers”, perquè obtingués la nacionalitat. Tot es va orquestrar i preparar de tal manera, que hi va haver  una selecció i una sèrie de paperassa per limitar l’abast de la jugada. El fet era criticar el concepte d’immigrant i les barreres, i alhora les incoherències del  sistema.
Núria Güell exposa a Vic. Ara mateix i fins el 3 de maig, participa en la mostra col·lectiva “Extralocals”, on s’ensenyen quatre projectes similars, al Centre d’arts contemporànies de  Vic  -ACVIC, C/Sant Francesc, 1-. No havia anat encara mai  a aquest espai d’art. Val  la pena.
A.A.
Nines fetes per unes nenes d’El Caire, 
pel projecte artístic de Roser Caminal
En el que és un sala interior, s’hi mostren quatre projectes, generats per artistes en ciutats o indrets estrangers. El col·lectiu Caldo de cultivo es va aliar amb el grup “Todo por la praxis”, per desenvolupar una història artística a Bogotà. Mariona Moncunill se’n va anar a Helsinki. Roser Caminal a El  Caire. I Núria Güell  a Estocolm. Els quatre artistes o projectes,  comparteixen que van generar un tipus de treball artístic en que comptaven amb alguna  mena de complicitat amb els nadius, amb la gent de la ciutat o del barri.  El  què es mostra a la sala de  l’ACVIC és el material videogràfic, una  entrevista i el material  físic que documenta el procés del projecte, que en  general tenen un component participatiu.
El binomi Caldo de Cultivo+Todo por  la praxis, van instal·lar una bastida a un  barri  deprimit de Bogotà i hi van penjar la frase  “Arriba los de abajo”. Amb aquest element escenogràfic varen animar als veïns a pujar dalt la bastida, per tenir una  perspectiva diferent del barri.  Però alhora la frase tenia un sentit més metàforic, de dinamisme reivindicatiu.
A.A.
Núria Güell ens fa fer de detectius
en el seu  projecte realitzat a Estocolm
Moncunill va anar a  Helsinki. Tot estava cobert per la neu.  Inclús les flors i plantes del  jardí botànic. La noia va demanar a una finlandesa del lloc, que l’hi expliqués i descrivís les plantes que figurava  hi havia d’haver a cada racó, sols idenfiticat pel rètol amb el nom de l’espècia botànica. Un exercici que fa treballar la memòria i la  imaginació per recrear un univers adormit. L’artista en el projecte  “Text on snow on the Botanical Garden”, potser  ens vol suggerir que només els que coneixen  bé  el lloc saben de què parlen, igual  que sols els  qui saben de què parlen, poden anar  més enllà dels titulars dels diaris o de les aparences d’una obra d’art. Per exemple.
Roser Caminal va anar a El Caire i a unes nenes d’una escola  els hi va fer imaginar com o què  voldrien ser de grans. Van fer nines de drap i es van inventar unes  històries perquè cadauna  fes actuar el seu personatge, d’acord amb el rol  que havien imaginat.
Núria Güell retorna al tema de les persones al llindar de la societat. En el transcurs d’una fira d’art d’una ciutat sueca, va llogar a una noia, perquè obtingués un contracta de treball. I el què havia de fer era amagar-se o moure’s per la fira, de tal manera que el  públic o persones que volguessin, l’haguessin de buscar.
Que és?

Si busqueu pintures aquí no en trobareu. El  més artístic, físicament que hi ha, potser són les nines de les nenes d’El Caire. La resta són fotografies –bones fotografies que també és art-, els vídeos reportatges de l’esdeveniment.  Tots els treballs depenen  del suport videogràfic que defineix i justifica el projecte. De fet estem parlant d’obres amb un  final videogràfic, que bé podrien anar a LOOP. Però  en el fons són obres més immaterials, perquè la seva part més física,  són accions i escenes, la paraula, el raonament, la implicació i la reacció de la gent. Són obres d’art que van  més enllà de tot. No són ni teatre, ni body art. El que tenen és molt concepte i també  el fet que demanen a l’espectador final, una mica del  seu temps, per copsar-les. No n’hi ha prou d’anar a veure l’exposició. Hom  ha de voler entrar  a veure els vídeos i escoltar les entrevistes per entendre tot el raonament –l’entrevista  de la Núria Güell està gravada davant  d’un Centre d’Internament d’Estrangers-  . Sino com en  les flors  de la Mariona, tot poden  acabar sent interpretacions supèrflues. Potser algú encara es demanarà  si tot això és art. La meva resposta és que sí, ja que la intenció és artística i hi ha la voluntat d’explicar una idea concebuda per l’autor, d’una manera plàstica o en  que es transforma la realitat  en agent portador d’un missatge per sobre de la realitat mateixa.