badaluc

FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNIA

Joan Colom fa el cim al MNAC

Joan Colom

El carrer barceloní, cap a 1960. Imatge

donada al MNAC i que forma part de la

mostra actual sobre el seu autor

Centelles. L’exposició de Joan Colom al Museu Nacional d’art de Catalunya –MNAC– és la gran retrospectiva de la vida del fotògraf barceloní. La mostra és possible, sobretot perquè Colom, fa dos anys, va donar tot el seu arxiu de fotos i negatius al MNAC. El fons donat compte amb 9000 fotografies i 7300 negatius, i altres materials. Els responsables del departament de fotografia han “assimilat” tot aquest fons i han preparat aquesta macro mostra, que resumeix la trajectòria amb 500 imatges.

L’etapa més coneguda de Colom són els seus reportatges en blanc i negre del Raval. Però resulta que això ocupa una part petita del seu arxiu. Les imatges en blanc i negre representen una quarta part del seu fons. En quantitat són més importants les imatges en color que el fotògraf ha fet des dels 90. Aquestes imatges, que també s’en mostren una part al MNAC, ressegueixen les traces del Raval: el lloc on mig segle abans Colom va quallar el seu estil.

Joan Colom és nascut a Barcelona, 1921. Interessat per la fotografia, se’l relaciona amb els fotògrafs de l’anomenada Nova Avantguarda –amb noms com Xavier Miserachs o Ramon Masat-. Seran els responsables de renovar la fotografia Colom s’interessarà per la gent i la gentussa del “Barri Xino” barceloní. Però el què el farà únic serà el seu estil i la seva tècnica. Per no cridar massa l’atenció, captava visualment l’objectiu, però disparava una mica a l’atzar: es posava la càmera recolzada a la cintura, mig amagada per la mà, i crick!

Així va retratar nens, dones, lluites de carrer, prostitutes, amb el seu estil de focus baix i de detalls. El coneixem per les imatges del Raval, però també es va passejar pel Somorrostro o el Born. Aquesta etapa en Blanc i negre va del 1957 fins el 1964. Aquest any es va publicar el llibre “Izas, rabizas y colipoterras”, amb textos de Cela i foto de Colom. El llibre va tenir èxit, però hi va haver una dona que si va veure retratada i va denunciar judicialment als autors. Això va qüestionar el fer fotografies clandestinament i va traumatitzar al fotògraf fins al punt que va deixar la càmera durant uns anys. No molts, cap el 1970, ja torna a disparar.

L’exposició del MNAC mostra les imatges de Colom, tal i com ell les va positivar en paper, de diferents formats, qualitats. Per això es mostren diferents col·leccions o com àlbums de fotos. També hi ha testimonis de l’edició en revistes o llibres de les imatges del fotògraf.

A part de les imatges de Colom també se’n poden veure d’altres autors com els que integraven el grup El Mussol. També és el cas de la sèrie d’imatges capturades pels integrants a l’expedició a París, del 1962. Aquesta part em sembla summament interessant: l’oficina de turisme francès, va convidar a 11 fotògrafs del sud dels Pirineus a visitar la Ciutat de les Llums, perquè donessin la seva pròpia visió de la ciutat, allunyant-se dels tòpics turístics. Eugeni Forcano, també gran fotògraf va ser l’organitzador del grup, en el que també hi va anar Colom, Miserachs, Masats, Oriol Maspons o Andreu Basté (aquest el recordareu perquè fotografiava teatre de l’Espriu). Aquests van integrar el què es va anomenar “Onze fotògrafs espanyols a París”. El recull d’imatges mostra com el seus hàbits intenten familiaritzar-se amb la varietat i urbanitat que representa París. I és aquí on per exemple, veiem que es fixen amb les manifestacions o els pàrquings plens de cotxes i també retroben personatges “miserables”.

L’exposició “Jo faig el carrer”, ha estat comissariada per David Balsells i Jorge Ribalta. Fins el 25 de maig hi ha temps per anar-la a veure.

DIA DE REIS

La vida de Pi

Dibuix propi

Avui a la Missa de Reis hi havia dos cronistes

gràfics: Pere Relats i un servidor. El meu croquis

resumeix dos moment: el cant de les veus del cor i

el moment en que baixen i trocegen el pi.

Centelles. Efectivament el Pi d’aquest any era molt gros. Però quan l’han anat per despenjar, abans de tocar terra, com unes piranyes, els més neguitosos se l’han “cruspit”. L’operació ha durat ben bé deu minuts. Els primers, clar, marxaven amb les mans plenes. Però n’hi ha hagut per tothom. Un servidor també ha pogut arrencar quatre branquetes del Pi i penjar-les al lloc que els hi tinc reservat a ca meva. Això dóna sort. Llàstima que les despulles del pi, les carreguen al camió dels desperdicis i després se’l troba tirat a un racó poc afortunat. Quin destí més poc digne per un arbre a qui li hem enllestit l’existència i l’hem tingut penjat, gran ofrena, a l’església. No el podríem cremar o acabar de tallar i fer estris de fusta o amulets?

El Pi ha estat l’últim capítol públic de les Festes de Nadal d’enguany. Just abans, la Missa de Reis: aquest dia la Missa també aplega molta gent. A les primeres files hi teníem un grup d’avis que cantaven les cançons de la celebració. Algunes molt bé. La directora semblava una mica desdenyosa: no se si perquè no la seguien com volia o perquè els Reis li havien portat carbó. La veu la tenia molt maca quan ha cantat. Però quin geni!

Els Reis s’han passejat tota la nit per les cases del poble. A mi m’han portat paciència per dibuixar. Fa varis dies que intento combinar retoladors i aquarel·les i no surt bé. Ahir al vespre vaig decidir fer com una passa endarrere i anar al segur: línia clara i pintat. Des d’aleshores els dibuixos em surten més bé, no corro i m’aporten pau. Els retoladors i l’aquarel·la hauré de fer més proves, però també ja és hora que tiri i avanci amb els recursos que ja sé i no malgasti el paper dels quaderns.

D.p.

Reis a l’enterimat donant berenar als nens i nenes aplegats a la Plaça Major

Vaig seguir amb dibuixos la cavalcada dels Reis. Primer al Passeig, l’arribada i després a la Plaça Major. Enguany el berena el donaven a la Plaça, davant del Palau dels Comtes. Una gran roba de vellut vermell i l’escut de Centelles cobrien el balcó principal del Palau. Quin goig més gran seria que allò fos del poble i que l’alcalde podés sortir a saludar i donar la benvinguda des d’allà. Potser ho va posar a la seva carta…

Ahir els Reis tenien molts encàrrecs. I era tanta la pressió que, sent diumenge, molts comerços van obrir fins i tot per la tarda. La nova Palmera, situada a la Plaça també rebia els primers clients.

Aleix Mataró

Raviolis de bolets de Cal Parador, esperant per

ser cruspits per un començal malalalt de la nit de Cap d’any.

De l’establiment que estic molt content d’haver sol·licitat els serveis, és de Cal Parador. Allà hi vaig anar, ja fa dies, per encarregar pasta fresca pel dia de Cap d’Any. Raviolis amb bolets. La mestressa va fer els raviolis, la mateixa pasta inclús amb una base de fruits del terra del bosc. El cas és que eren boníssims. Ens els vam menjar acompanyats de formatge de cabre i pipes. Un deu.

Amb la persona que vam compartir el sopar de Cap d’Any, quan van ser les 12, enlloc de córrer com “locus” a menjar-nos els raïms, vam llegir uns desitjos que havíem preparat prèviament entre tots dos. Cada desig, per l’any, un raïm cada un. Vam sentir tocar les dotze. Quan vam acabar del tot faltaven cinc minuts per un quart. Però d’aquesta manera vam subratllar que entràvem al nou curs. Hi va haver desitjos per tots i totes les necessitats.

I ara què?

Demà tornem a la batalla. Tocarà recuperar la línia i baixar els quilos de més de torrons i canalons. Aviat tocarà una caminada. Tema exposicions, ara restarem a l’espera de coses noves. L’Ajuntament també ha de fixar la programació per unes quantes dates. Com Aleix Art vaig proposar dues propostes. D’aquí quinze dies toca la Festa de Sant Antoni. I al cap d’un mes ja hi ha el Cau de Bruixes i el Carnestoltes. Enguany col·laboraré amb les activats del Cau de Bruixes, proposant una trobada de dibuixants urbans. Hi podrà venir tothom que vulgui dibuixar, però també intentarem que vinguin persones que ja fan aquest tipus de dibuix, procedents d’altres indrets. Aviat es mouran fils en aquest sentit i també es perfilaran altres temes que resten pendents. De moment demà, puntual i entrega’t a la feina.

GRAVADORA I JOIERA

Les ramificacions de Núria Calsapeu

Mini-Print

Selecció de gravats de Calsapeu, tal i com es van

mostrar a la seva individual a Cadaqués, el 2012

Centelles. De l’excursió de dilluns passat a Mataró, havia quedat a la màniga una “descoberta” d’una artista local. Va ser a l’entrar a la cafeteria Alarona, que vaig veure que hi havia gravats de petit format penjats a la paret. Pertanyen –si encara hi són-, a l’artista Núria Calsapeu. És de Mataró, del 1981. El seu àmbit de treball és el gravat i la joieria. Si bé ens ha explica’t que de gravat ara en fa poc, perquè es veu que a la seva ciutat els hi han tancat el taller municipal de gravat. Calsapeu ara fa menys gravat i més joieria. Sobretot ara que els reis mags tenen moltes comandes. Però a la cafeteria Alarona hi és pels seus gravats i en un raconet s’hi llegeix: guanyadora del 31 Mini-Print de Cadaqués. Va guanyar el concurs el 2011 i va fer l’exposició individual el 2012.

Les estampes de l’Alarona ara semblen ben bé una punteta de l’iceberg d’un treball que és més extens i atrapa molt més l’interès que amb els testimonis de la cafeteria, que passen una mica desepercebuts. Però tot i així ja ens parlen de la poètica de l’artista. Les fotos i el material que acompanyen a aquest article pertanyen a l’àlbum de l’exposició individual a Cadaqués, el 2012. Permeten observar bé el treball de Calsapeu. Ella mateixa també m’ha passat imatges de treballs de joieria seus.

Núria Calsapeu

Un dels gravats, amb marca dura d’una forma

afinestrada i fons nuvolós. Segurament combina

dues tècniques.

La relació entre ambdós llenguatges em sembla bastant evident: ja que en el grafisme pels gravats hi sol destacar un motiu que forma part d’un conjunt i que en sí mateix és expressiu i autosuficient. Fa com “unitats expressives”, línies que formen ocells o figures, que comparteixen unes línies estructurals, com si es tractessin de petits treballs de forja. Núria Calsapeu ens parla d’ocells, de la dona, detalls d’escenes marineres. Són petits pictogrames que poden evocar molta literatura.

Per accentuar el motiu central o complementar-lo, l’artista hi sol disposar una taca o motiu d’un color diferent, normalment càlid: vermell, ocres. Però també blaus. El seu treball utilitza bastant sovint el bicromatisme.

Ens els treballs que ens deixen veure les imatges, veiem també varietat i fusió de tècniques: hi ha uns treballs que semblen partir del treball amb planxes calcogràfiques. I d’altres que s’aproximen més a la pressió d’una planxa sense matisos, com pot ser el linòleum o la fusta –però no hi ha estries-. Són materials que donen uns resultats molt nets, tan sols el què l’artista vol dir, amb el seu treball. No hi ha accidents o senyals secundaris de la pressió de la matriu. És un treball molt net i on tot està molt controlat.

N.C.

Collaret dissenyat i fet per l’artista mataronina

Potser això són elements que cal tenir en compte i qui sap si van ser determinants en el jurat del Mini-Print de fa tres anys. En aquest concurs hi participen cada any, ben bé un miler de gravadors de tot el món, que aporten el seus petits treballs. Guanyar em sembla ben bé, cercar una agulla en un paller, perquè hi ha treballs tant molt bonics i impressionants. Per tant, és tota una sort guanyar, però a més cal reconèixer que està ben justificat, van tenir bon ull. L’obra de la Núria Calsapeu es pot conèixer també en el seu web: www.nuriacalsapeu.com

Mini-Print 2011 i Aleix Art

Aleix Art

Linòleum presentat al Mini-Print el 2011,

el mateix any que el va guanyar

la Núria Calsapeu

Un servidor també ha participat al Mini-print en tres ocasions, els últims quatre anys: 2010, 2011 i 2013.

El 2010 i el 2011 vaig participar amb dues sèries de quatre estampes de fàbriques, la primera (2010) eren de color bordeus i la segona (2011), de color blau mar. En tots els casos linòleum. El primer cop també era el principi del meu treball amb aquesta tècnica i per això, l’any següent, en el 2011 també els treballs ja eren més complexos. Participar al Mini-Print em resulta estimulant. En ambdós casos les planxes feien 8×8.

El 2012 les estampes, ja preparades, es van veure sorpreses per unes goteres i vaig decidir deixar-ho còrrer. En el 2013 he participat amb una sèrie de quatre nous linòleums, en aquest cas dedicats a un viatge a Lisboa amb unes amigues, el 2012. Els participants al Mini-Print paguen 40 Euros. Si et seleccionen s’exposa a Cadaqués, Pineda de Mar, un poble francès que es diu Bages i, paral·lelament a Anglaterra. Les obres, si no es venen, retornen al cap d’un any acompanyades d’un catàleg. És una ganga!

MESTRE VRS DEIXEBLE

El Moleskine del USK de Lisboa

Dibuix de Víctor Martínez – Swasky / Foto d’Aleix Art

El quadern de Swasky

Centelles. Guardaré a la reserva, uns dies més, el material relatiu a les exposicions del MNAC. Encara no caduquen i a més resulta que tinc, entre les mans un tresor. Com que em vaig ocupar de portar el quadern de Swasky a l’exposició de dibuix urbà de Vic –a la seu del Col·legi d’Arquitectes-, ara guardo a casa i fins que no ho torni, el blog del mateix Swasky. No m’he pogut estar de follejar-lo i admirar els croquis d’una persona que fa un parell d’anys era el meu mestre en les coses del dibuix urbà. Com després veurem l’estil de dibuix va bastant paral·lel, si bé cada artista tira pel seu cantó. No crec que es tracti de que hagi xupat com un paràsit del seu estil, sino que hi ha hagut coincidències a l’hora de solucionar alguns temes…. Però no avancem continguts.

El quadern de fora és negre. Un Moleskine autèntic, apaïsat, amb goma per tancar-lo. Prové del simposi de Lisboa, ja que du la marca del bitllet de metro i la frase “I’am an urban sketcher in Lisbon”. Està tonejat amb adhesius: el més interessant, el que el va acreditar al Swasky, perquè podés entrar al Palau de la Música, a la 8a sessió del curs “Dibuixant la ciutat”. Però aquest dibuix del Palau no es troba en el quadern.

Dibuix dels jocs a l’escola

Començar un blog és important. Ataques el paper i ja l’has estrenat! Per això els primers dibuixos d’aquest quadern deuen tenir una essència dels desitjos més primitius de l’artista, a l’hora de fer un dibuix urbà, tal i com déu mana. Què hi tenim aquí? Es tracta d’un esbós, només línia d’una classe de jocs amb uns nens. Swasky es fixa sobretot en l’espai i la distribució dels objectes de joc. Sembla un gimnàs… gran i desordenat. Comentaris de l’autor en anglès.

Swasky: Dibuix de la comprada de sabates.

Swasky era professor d’anglès a una escola. A vegades escriu amb aquest idioma, però també ho fa amb català o castellà indistintament. El que és interessant veure és que la ploma només fa una línia per traç. Li costa ser recta, però amb poques línies dibuixa tota l’escena. El mateix traç únic i descriptiu es repeteix al desè dibuix, on també introdueix color d’aquarel·la líquida. Es tracta d’una escena quotidiana. Mentre la seva dona i la filla compren unes sabates, ell pren el pols del moment amb aquest sketch. La major part del dibuix està siluetejat amb ploma negre i després pintat a pocs llocs. També hi ha unes botes dibuixades amb el pinzell d’aquarel·la líquida. Ambdós dibuixos són escenes del dia a dia, en que l’artista aprofita un moment per situar-se d’observador. El cas és que el blog reuneix dibuixos molt xulos.

El que més m’agrada és el de la caixa de la drogueria de la seva mare: la màquina Sharp, amb els seus anyets, és la part més destacada i detallada del dibuix. Un primer pla magnífic, com si l’autor fes servir un ull de peix, en el que també hi entra una vista residual, però suficient de part de l’establiment. Els sabons i potingues de la botiga surten només siluetejats amb llapis de colors. D’aquesta manera, Swasky manté el primer pla de la caixa i la botiga queda en segon terme, de forma esquemàtica. Molt bo. Una reverència: n Aquest dibuix data del 18.01.12. Aviat farà dos anys!

Una altra possibilitat que permet tenir aquest quadern a les mans, és comparar dibuixos seus i meus, fets en el mateix lloc i en el mateix moment, en ocasió d’una sessió del curs o d’una trobada de dibuix urbà. Inclús n’hi ha un d’un museu, en que ell em dibuixa a mi i jo a ell. Us publico alguns exemples. Els més importants, per mi, són el dibuix de la Cúpula del MNAC i els dos dibuixos corresponents a l’sketchcrawl de Vic, del 21 d’abril del 2012. Prefereix-ho que us mireu les imatges i us feu el vostre comentari.