DIA DE REIS

La vida de Pi

Dibuix propi
Avui a la Missa de Reis hi havia dos cronistes 
gràfics: Pere Relats i un servidor. El meu croquis
resumeix dos moment: el cant de les veus del cor i
el moment en que baixen i trocegen el pi. 
Centelles. Efectivament el Pi d’aquest any era molt gros. Però quan l’han anat per despenjar, abans de tocar terra, com unes piranyes, els més neguitosos se l’han “cruspit”. L’operació ha durat ben bé deu minuts. Els primers, clar, marxaven amb les mans plenes. Però n’hi ha hagut per tothom. Un servidor també ha pogut arrencar quatre branquetes del Pi i penjar-les al lloc que els hi tinc reservat a ca meva. Això dóna sort. Llàstima que les despulles del pi, les carreguen al camió dels desperdicis i després se’l troba tirat a un racó poc afortunat. Quin destí més poc digne per un arbre a qui li hem enllestit l’existència i l’hem tingut penjat, gran ofrena, a l’església. No el podríem cremar o acabar de tallar i fer estris de fusta o amulets? 
El Pi ha estat l’últim capítol públic de les Festes de Nadal d’enguany. Just abans, la Missa de Reis: aquest dia la Missa també aplega molta gent. A les primeres files hi teníem un grup d’avis que cantaven les cançons de la celebració. Algunes molt bé. La directora semblava una mica desdenyosa: no se si perquè no la seguien com volia o perquè els Reis li havien portat carbó. La veu la tenia molt maca quan ha cantat. Però quin geni!
Els Reis s’han passejat tota la nit per les cases del poble. A mi m’han portat paciència per dibuixar. Fa varis dies que intento combinar retoladors i aquarel·les i no surt bé. Ahir al vespre vaig decidir fer com una passa endarrere i anar al segur: línia clara i pintat. Des d’aleshores els dibuixos em surten més bé, no corro i m’aporten pau. Els retoladors i l’aquarel·la hauré de fer més proves, però també ja és hora que tiri i avanci amb els recursos que ja sé i no malgasti el paper dels quaderns. 

D.p.
Reis a l’enterimat donant berenar als nens i nenes aplegats a la Plaça Major


Vaig seguir amb dibuixos la cavalcada dels Reis. Primer al Passeig, l’arribada i després a la Plaça Major. Enguany el berena el donaven a la Plaça, davant del Palau dels Comtes. Una gran roba de vellut vermell i l’escut de Centelles cobrien el balcó principal del Palau. Quin goig més gran seria que allò fos del poble i que l’alcalde podés sortir a saludar i donar la benvinguda des d’allà. Potser ho va posar a la seva carta… 
Ahir els Reis tenien molts encàrrecs. I era tanta la pressió que, sent diumenge, molts comerços van obrir fins i tot per la tarda. La nova Palmera, situada a la Plaça també rebia els primers clients. 
Aleix Mataró
Raviolis de bolets de Cal Parador, esperant per
ser cruspits per un començal malalalt de la nit de Cap d’any.
De l’establiment que estic molt content d’haver sol·licitat els serveis, és de Cal Parador. Allà hi vaig anar, ja fa dies, per encarregar pasta fresca pel dia de Cap d’Any. Raviolis amb bolets. La mestressa va fer els raviolis, la mateixa pasta inclús amb una base de fruits del terra del bosc. El cas és que eren boníssims. Ens els vam menjar acompanyats de formatge de cabre i pipes. Un deu. 
Amb la persona que vam compartir el sopar de Cap d’Any, quan van ser les 12, enlloc de córrer com “locus” a menjar-nos els raïms, vam llegir uns desitjos que havíem preparat prèviament entre tots dos. Cada desig, per l’any, un raïm cada un. Vam sentir tocar les dotze. Quan vam acabar del tot faltaven cinc minuts per un quart. Però d’aquesta manera vam subratllar que entràvem al nou curs. Hi va haver desitjos per tots i totes les necessitats.
I ara què?
Demà tornem a la batalla. Tocarà recuperar la línia i baixar els quilos de més de torrons i canalons. Aviat tocarà una caminada. Tema exposicions, ara restarem a l’espera de coses noves. L’Ajuntament també ha de fixar la programació per unes quantes dates. Com Aleix Art vaig proposar dues propostes. D’aquí quinze dies toca la Festa de Sant Antoni. I al cap d’un mes ja hi ha el Cau de Bruixes i el Carnestoltes. Enguany col·laboraré amb les activats del Cau de Bruixes, proposant una trobada de dibuixants urbans. Hi podrà venir tothom que vulgui dibuixar, però també intentarem que vinguin persones que ja fan aquest tipus de dibuix, procedents d’altres indrets. Aviat es mouran fils en aquest sentit i també es perfilaran altres temes que resten pendents. De moment demà, puntual i entrega’t a la feina.

GRAVADORA I JOIERA

Les ramificacions de Núria Calsapeu

Mini-Print
Selecció de gravats de Calsapeu, tal i com es van 
mostrar a la seva individual a Cadaqués, el 2012
Centelles. De l’excursió de dilluns passat a Mataró, havia quedat a la màniga una “descoberta” d’una artista local. Va ser a l’entrar a la cafeteria Alarona, que vaig veure que hi havia gravats de petit format penjats a la paret. Pertanyen –si encara hi són-, a l’artista Núria Calsapeu. És de Mataró, del 1981. El seu àmbit de treball és el gravat i la joieria. Si bé ens ha explica’t que de gravat ara en fa poc, perquè es veu que a la seva ciutat els hi han tancat el taller municipal de gravat. Calsapeu ara fa menys gravat i més joieria. Sobretot ara que els reis mags tenen moltes comandes. Però a la cafeteria Alarona hi és pels seus gravats i en un raconet s’hi llegeix: guanyadora del 31 Mini-Print de Cadaqués. Va guanyar el concurs el 2011 i va fer l’exposició individual el 2012.
Les estampes de l’Alarona ara semblen ben bé una punteta de l’iceberg d’un treball que és més extens i atrapa molt més l’interès que amb els testimonis de la cafeteria, que passen una mica desepercebuts. Però tot i així ja ens parlen de la poètica de l’artista. Les fotos i el material que acompanyen a aquest article pertanyen a l’àlbum de l’exposició individual a Cadaqués, el 2012. Permeten observar bé el treball de Calsapeu. Ella mateixa també m’ha passat imatges de treballs de joieria seus. 
Núria Calsapeu
Un dels gravats, amb marca dura d’una forma
afinestrada i fons nuvolós. Segurament combina
dues tècniques.
La relació entre ambdós llenguatges em sembla bastant evident: ja que en el grafisme pels gravats hi sol destacar un motiu que forma part d’un conjunt i que en sí mateix és expressiu i autosuficient. Fa com “unitats expressives”, línies que formen ocells o figures, que comparteixen unes línies estructurals, com si es tractessin de petits treballs de forja. Núria Calsapeu ens parla d’ocells, de la dona, detalls d’escenes marineres. Són petits pictogrames que poden evocar molta literatura. 
Per accentuar el motiu central o complementar-lo, l’artista hi sol disposar una taca o motiu d’un color diferent, normalment càlid: vermell, ocres. Però també blaus. El seu treball utilitza bastant sovint el bicromatisme. 
Ens els treballs que ens deixen veure les imatges, veiem també varietat i fusió de tècniques: hi ha uns treballs que semblen partir del treball amb planxes calcogràfiques. I d’altres que s’aproximen més a la pressió d’una planxa sense matisos, com pot ser el linòleum o la fusta –però no hi ha estries-. Són materials que donen uns resultats molt nets, tan sols el què l’artista vol dir, amb el seu treball. No hi ha accidents o senyals secundaris de la pressió de la matriu. És un treball molt net i on tot està molt controlat. 
N.C.
Collaret dissenyat i fet per l’artista mataronina
Potser això són elements que cal tenir en compte i qui sap si van ser determinants en el jurat del Mini-Print de fa tres anys. En aquest concurs hi participen cada any, ben bé un miler de gravadors de tot el món, que aporten el seus petits treballs. Guanyar em sembla ben bé, cercar una agulla en un paller, perquè hi ha treballs tant molt bonics i impressionants. Per tant, és tota una sort guanyar, però a més cal reconèixer que està ben justificat, van tenir bon ull. L’obra de la Núria Calsapeu es pot conèixer també en el seu web: www.nuriacalsapeu.com





Mini-Print 2011 i Aleix Art

Aleix Art
Linòleum presentat al Mini-Print el 2011, 
el mateix any que el va guanyar 
la Núria Calsapeu
Un servidor també ha participat al Mini-print en tres ocasions, els últims quatre anys: 2010, 2011 i 2013. 
El 2010 i el 2011 vaig participar amb dues sèries de quatre estampes de fàbriques, la primera (2010) eren de color bordeus i la segona (2011), de color blau mar. En tots els casos linòleum. El primer cop també era el principi del meu treball amb aquesta tècnica i per això, l’any següent, en el 2011 també els treballs ja eren més complexos. Participar al Mini-Print em resulta estimulant. En ambdós casos les planxes feien 8×8. 
El 2012 les estampes, ja preparades, es van veure sorpreses per unes goteres i vaig decidir deixar-ho còrrer. En el 2013 he participat amb una sèrie de quatre nous linòleums, en aquest cas dedicats a un viatge a Lisboa amb unes amigues, el 2012. Els participants al Mini-Print paguen 40 Euros. Si et seleccionen s’exposa a Cadaqués, Pineda de Mar, un poble francès que es diu Bages i, paral·lelament a Anglaterra. Les obres, si no es venen, retornen al cap d’un any acompanyades d’un catàleg. És una ganga!

MESTRE VRS DEIXEBLE

El Moleskine del USK de Lisboa

Dibuix de Víctor Martínez – Swasky / Foto d’Aleix Art
AA
El quadern de Swasky
Centelles. Guardaré a la reserva, uns dies més, el material relatiu a les exposicions del MNAC. Encara no caduquen i a més resulta que tinc, entre les mans un tresor. Com que em vaig ocupar de portar el quadern de Swasky a l’exposició de dibuix urbà de Vic –a la seu del Col·legi d’Arquitectes-, ara guardo a casa i fins que no ho torni, el blog del mateix Swasky. No m’he pogut estar de follejar-lo i admirar els croquis d’una persona que fa un parell d’anys era el meu mestre en les coses del dibuix urbà. Com després veurem l’estil de dibuix va bastant paral·lel, si bé cada artista tira pel seu cantó. No crec que es tracti de que hagi xupat com un paràsit del seu estil, sino que hi ha hagut coincidències a l’hora de solucionar alguns temes…. Però no avancem continguts. 
El quadern de fora és negre. Un Moleskine autèntic, apaïsat, amb goma per tancar-lo. Prové del simposi de Lisboa, ja que du la marca del bitllet de metro i la frase “I’am an urban sketcher in Lisbon”. Està tonejat amb adhesius: el més interessant, el que el va acreditar al Swasky, perquè podés entrar al Palau de la Música, a la 8a sessió del curs “Dibuixant la ciutat”. Però aquest dibuix del Palau no es troba en el quadern. 
AA
Dibuix dels jocs a l’escola
Començar un blog és important. Ataques el paper i ja l’has estrenat! Per això els primers dibuixos d’aquest quadern deuen tenir una essència dels desitjos més primitius de l’artista, a l’hora de fer un dibuix urbà, tal i com déu mana. Què hi tenim aquí? Es tracta d’un esbós, només línia d’una classe de jocs amb uns nens. Swasky es fixa sobretot en l’espai i la distribució dels objectes de joc. Sembla un gimnàs… gran i desordenat. Comentaris de l’autor en anglès.
AA
Swasky: Dibuix de la comprada de sabates. 
Swasky era professor d’anglès a una escola. A vegades escriu amb aquest idioma, però també ho fa amb català o castellà indistintament.  El que és interessant veure és que la ploma només fa una línia per traç. Li costa ser recta, però amb poques línies dibuixa tota l’escena. El mateix traç únic i descriptiu es repeteix al desè dibuix, on també introdueix color d’aquarel·la líquida. Es tracta d’una escena quotidiana. Mentre la seva dona i la filla compren  unes sabates, ell pren el pols del moment amb aquest sketch. La major part del dibuix està siluetejat amb ploma negre i després pintat a pocs llocs. També hi ha unes botes dibuixades amb el pinzell d’aquarel·la líquida. Ambdós dibuixos són escenes del dia a dia, en que l’artista aprofita un moment per situar-se d’observador. El cas és que el blog reuneix dibuixos molt xulos. 

El que més m’agrada és el de la caixa de la drogueria de la seva mare: la màquina Sharp, amb els seus anyets, és la part més destacada i detallada del dibuix. Un primer pla magnífic, com si l’autor fes servir un ull de peix, en el que també hi entra una vista residual, però suficient de part de l’establiment. Els sabons i potingues de la botiga surten només siluetejats amb llapis de colors. D’aquesta manera, Swasky manté el primer pla de la caixa i la botiga queda en segon terme, de forma esquemàtica. Molt bo. Una reverència: n Aquest dibuix data del 18.01.12. Aviat farà dos anys!

Una altra possibilitat que permet tenir aquest quadern a les mans, és comparar dibuixos seus i meus, fets en el mateix lloc i en el mateix moment, en ocasió d’una sessió del curs o d’una trobada de dibuix urbà. Inclús n’hi ha un d’un museu, en que ell em dibuixa a mi i jo a ell. Us publico alguns exemples. Els més importants, per mi, són el dibuix de la Cúpula del MNAC i els dos dibuixos corresponents a l’sketchcrawl de Vic, del 21 d’abril del 2012. Prefereix-ho que us mireu les imatges i us feu el vostre comentari. 

Dibuix de Swasky a l’esquerra i el meu a la dreta.
Dibuix de Swasky a primer terme. El meu al darrera
Dibuix de Swasky al darrera,
el meu a primer terme
Dibuix meu recolzat sobre el quadern de Swasky. Quina por!
Aquests fòssils i escalets pertanyen al Museu Blau, Bcn.

SANTA COLOMA

Pólvora per tot arreu

Dibuix propi
Galajadors esperant a la plaça, avui al matí
Centelles. El dia acaba amb un núvol de pólvora voleiant Centelles, després de la descarrega vespertina dels Galajadors. Ja hi ha la feina feta i el dinar paït: el pi està penjat, cap per avall, en el seu lloc. Diuen que és molt gros i que han suat per pujar-lo i entrar-lo a l’església. Aquesta part i de fet el 70% de la Festa me l’he perdut voluntàriament. Avui només m’he llevat per veure una mica l’ambient, entrar a missa: l’objectiu començar a fer uns dibuixos, en pla seriós de la nostra diada. L’any passat vaig fer una crònica breu del moment en que els galajadors tallaven el pi. Els dibuixos eren molt esquemàtics. La idea és potenciar aquest tipus de reportatges d’esquetxos llampec. 
Ramon Xuriach
Globos de paper, ahir al llançament a la Plaça, 
contrael Càncer
Volia practicar amb els retoladors, combinar-ho amb l’aquarel·la líquida. He fet un esbós de la gent esperant a la plaça Major, a la font. Abans d’acabar-lo he entrat a Missa i he fet un esbós d’aquest moment de pregària. Reelaborant una idea de l’Artigau he fet tota la línia amb color rosa. No per potenciar la meva cara femenina, sinó perquè això havia de permetre fer tota la composició base i després remarcar-hi a sobre amb un altre retolador o eina de to més fort: vermell, lila i el pentel de tinta negre. He vist que si combinava el vermell amb el negre i el blanc del paper, feia servir els colors base dels galajadors. Això m’ha agradat, però també he perdut la paciència quan en el quart esbós no trobava els elements òptims: el tema era la gent anant al bosc. Però no hi havia caminants! Ja eren tots amunt! i no es podia treballar. Ho he deixat per l’any que ve. Aquí us presento els tres vàlids. Potser que si la tècnica amb retoladors es consolida, els torni a repetir. Amb aquestes eines els dibuixos tenen un aire naïf. Quan després he anat a un altre escenari a practicar més, he trobat nous handicaps i també aspectes interessants. 
D.p.
He provat els retoladors a Mataró. Aquí un dibuix
de l’antiga presó, dissenyada per Elies Rogent.
Ahir al vespre, a la Plaça Major es va fer l’acte de llançament de fanalets o globus de paper. El motiu era la lluita contra el càncer. La meitat dels beneficis també anaven a la Marató  de Tv3. Segons Mercé Vilar, l’any passat hi va haver 200 globus. Aquest any se’n van vendre més de 400. És un acte molt bonic. S’apaguen els llums de la plaça Major, s’encenen les espelmes dels globus. Aquests fan una llum molt “íntima”. I n’hi ha a centenars per tota la plaça: centenar de punts blancs, verds, vermells… I després comencen a pujar cap al cel. La pell es torna encara més de gallina quan mires amunt i veus tot “d’estrelles”, que es van movent a poc a poc, marxant cap a qui sap on. Com l’any passat, el llançament de globus el vaig gravar amb una càmera i també hi tenia el Ramon Xuriach fotografiant amb una càmera, per ajuntar-ho en un sol reportatge. Aquest document el penjaré aviat al youtube. De moment us avanço una foto del Ramon.
d.p.
Vista de la plaça de la basílica,
a l’hora del te.
Estem en plenes vacances de Nadal. Avui és la Festa del Pi. Demà Cap d’any. Les exposicions de pessebres ja estan en marxa. A Can Manso l’exposició dels bars està tenint èxit: la gent ho troba molt original i es pot entretindre a “endevinar” persones, com pertoca a cada bona exposició de la fundació que dirigeix en Francesc Mataró. A l’exposició de la Capella de Jesús hi ha també varis manetes. El pessebre comú està dedicat al Rossell. També hi ha unes figures prestades per Joan Proubasta, que pertanyen a un belem portuguès. Són de ceràmica de fons blanc, pintades de colors vius. Perquè el nen Jesús, sembla que estigui dormint al sofà de casa, enlloc d’una menjadora?
Entre les coses que han passat també es pot parlar de la presentació d’un llibre: “75 anys d’estiueig a Centelles (1895-1970)”, escrit per Francesc Roma, Xavier Ginesta, Manuel Llanas i Jordi de San Eugenio. Els autors ajunten recerques geogràfiques, històriques i culturals, així com entrevistes per documentar aquest aspecte que ha estat tant important en la història recent del nostre poble. Quan conegui millor el contingut del llibre, tindrem ocasió de parlar amb algun dels seus autors. El llibre, editat per l’Ajuntament de Centelles i el Portal, es va presentar ahir diumenge a la Sala de Vidre.
També s’acosta –pel què es veu- l’obertura del nou bar de La Palmera a l’antic local de Banc de Sabadell. Al carrer Jesús també s’ha arreglat un local per instal·lar-hi un taller de teràpies naturals. A quarts de set ja no és del tot fosc.