EXTRA: ART A VIC

Evelí Adam i Didier Lourenço: 
joc i experimentació

Aleix Mataró
El quadre d’Adam dedicat a un poble àrtic
Centelles. Ara feia uns dies que no preníem el pols a la vidilla artística de Vic. Segurament la setmana que ve podrem parlar encara de més novetats ausetanes. Sobretot cal anunciar que dissabte vinent hi ha una trobada d’sketchcrawl a Vic. Però centrem-nos amb el que tenim: dues exposicions noves. Una al Temple Romà i l’altra a la galeria Ausart. Dues propostes que estèticament no s’assemblen gaire, però que a nivell tècnic comparteixen un nodo: això és l’experimentació. Però en el cas del Temple Romà és l’experimentació és l’energia que mou un “nou artista” i en el cas d’Ausart és més l’experimentació d’un gat vell, que en les seves mans es converteix en joc.
Evelí Adam és un artista de Campdevànol. Encara no té seixanta anys. Se’l considera un artista molt actiu i inquiet. Ha entrat al món de l’art després d’un “trauma”, d’un accident, d’això fa uns tres anys. Va abandonar la seva professió de fuster i va engegar un camí d’autoaprenentatge en la pintura. En l’escrit de la sala, llegim que vol “reflectir tot allò que m’envolta i que m’ha commogut”. 
A.M.
Les litos de Didier Lourenço
El Temple Romà acull una selecció d’aquestes seves inquietuds, d’aquest seu mirar del món. Hi trobem vàries direccions tècniques i estilístiques: des de pintures figuratives, de pinzellada plana i enquadrament fotogràfic, fins a representacions paisatgístiques fetes amb matèria arenosa. Obres amb relleu, composicions geomètriques o pintures fruit d’una sessió apassionada. Clarament és un artista que es busca. Potser un camí que comença a seguir és el de barrejar, com ho fa a l’obra de la cabana primitiva, a mig camí entre la figuració descriptiva i el materialisme i també a les vistes del Cap de Creus. 
Però també em sembla interessant l’obra de les cases del Pol Nord, amb els seus colors vius i les formes geomètriques, distribuïdes de forma aleatòria. La composició, l’enquadrament, guarda un sorprenent sentit rítmic, pel què fa al contrast entre els colors càlids de les parets i el fons verd i terrenos del fons. Aquesta pintura, com una melodia contrapuntística, em sembla molt interessant i potser també li seria enriquidor a l’artista continuar cercant aquestes estructures plàstiques en altres racons. Potser d’aquí uns anys veurem la continuació d’aquest treball. Al Temple Romà ofereixen ara també un vídeo explicatiu de la història i el redescobriment del lloc, així com de la missió del Patronat d’Estudis Osonencs.
Litografia: revisió
A.M.
No tot són litos. El tema és el mateix 
i l’aparença també és similar. Però Lourenço hi arriba 
per diferents camins tècnics: dibuix, oli i lito.
L’altra exposició és la que obliga a una visita als amants de l’art i als amants del gravat en particular. Es tracta d’una exposició amb obra de l’artista Didier Lourenço. Català, de pare portugués, amb infantesa francesa, genera una obra on la dona de record anys 20, és la protagonista. Ho fa en vàries tècniques, però en la que hi té una especial traça és en la litografia. En aquests treballs gràfics, de tamanys alguns considerables, s’ho fa de tal manera que sembla que les peces estiguin fetes amb aquarel·la. Suposo que esquitxant amb tinta com si “bategés” les dones i aplicant multitud de recursos aconsegueix treure rèdits molt positius d’una tècnica que, una mica, tenia com avorrida. De fet Didier ho fa de tal manera que entre les litos, les obres mixtes i els olis hi ha com una barreja de resultats. 
Estèticament el tipus de figura guarda certa relació amb la d’aquella noia de Gavà que vam presentar fa unes setmanes, la Núria Cátedra. Com ella geometritza la figura, el rostre i la línia és summament important. Els caps són com circumferències perfectes. I sobretot en la recreació dels volums hi ha les semblances: com si utilitzessin “tampons” van enfosquin i colorejant les parts, fins aconseguir pells texturades i també sombrejades, de manera que guanyen volum. Però Didier és un artista de dones franceses i Núria ho era de cubans o llatins d’una altra latitud. 
Veure l’exposició del Temple Romà va bé per estar al dia de la seva programació i disfrutar d’una proposta variopinta, d’algú que cerca el seu món. Visitar l’exposició d’Ausart va bé per veure que hi ha persones que en saben un ou i fan de l’art un plaer, per ells i per tots. A totes dues encara els hi queda uns dies d’estada a Vic. El Temple Romà ja sabeu on és. La galeria Ausart, al carrer Sant Miquel del Sants, 4. 

CERÀMICA MODERNA

La ceràmica, com la pintura, en les mans d’Antoni Cumella

Museu Granollers
L’ovoide de Cumella
Centelles. “Poques coses i ben explicat”: Aquesta és potser la idea que sosté l’exposició del Museu de Granollers, dedicat al ceramista Antoni Cumella. De què hauria servit ajuntar centenars de peces si no per atapeir la mirada de l’espectador? L’important és  fer patent les bases del seu treball i això s’explica i s’entén reduint la mostra al mínim comú denominador.  En l’obra de Cumella importava, i encara queda clar, el concepte i també una filosofia base que pren la ceràmica com a expressió d’un nou món. I ho fa en base a unes formes que l’artista va concretar i va anar repetint en diferents solucions tècniques. Són l’ovoide, l’esfera, l’esferoide, la campana, el bust, el cilindre i el con. 
Una representació d’aquestes formes “elementals” són les que integren l’exposició temporal dedicada al gran mestre ceramista granollerí, un dels màxims exponents a Catalunya i comparable a l’altre mestre, Llorens Artigues. De fet tots dos comparteixen que van traslladar a la vessant més artística un llenguatge que li costa a vegades, sortir d’una esfera que l’infravalora entre les arts artesanals o decoratives. La ceràmica pot ser més. I és més. Ho demostren les obres d’aquests dos artistes que a més van vincular les seves produccions de fang amb les avantguardes i el discurs de la modernitat. 
M.Granollers
El bust
Antoni Cumella es va especialitzar a treballar amb gres, perquè tenia una ductilitat, una duresa i una estètica especial. Es preparava ell mateix la fórmula i després de la primera cocció, hi aplicava a les peces diferents tractaments d’esmalts, per anar cercant diferents resultats que intencionadament tenen un valor  plàstic i sobretot, estètic. Cumella anava anotant a les seves llibretes de treball aquestes troballes de resultats visuals que són difícils de produir i que molts cops resta a la sort de la voluntat del forn. 
A l’exposició del Museu, comissariada per la Glòria Fusté, s’hi poden veure uns quants grups de peces de les diferents formes que l’artista va decidir que serien la seva base de treball i generadores del nou món. A una altra part de l’exposició hi ha uns quants panells informatius que, de forma molt amena, expliquen els detalls tècnics i els detalls de les peces. També recorden el grau d’atzar i els moments en que l’artista no es pot arrepentir, com després de cada cocció, que tanca i segella una part del procés. 
En els ovoides o cilindres de Cumella, no cal cercar-hi una utilitat pràctica. Simplement són formes volumètriques de gres, ben esmaltades i en les que les mans afaiçonadores han cercat reduir la seva fisonomia a la mínima expressió. No hi ha nanses, ni elements secundaris. Les boques, gràcies que l’artista les hi deixa. Són l’únic que ens recorda que allò té una arrel llunyana amb un càntir o una ampolla. De fet el seu concepte “simplificador” guarda una estranya relació amb objectes primitius. Serà que els extrems es toquen?
Parlàvem de les “mans afaiçonadores”, però caldria precisar que les pec

es de Cumella estan fetes amb torn. Per tant, parlem d’un artista amb ganes d’experimentar amb els esmalts, però que coneixia molt bé com s’ha de treballar amb aquest aparell d’origen antic, però que no és fàcil de dominar. I menys d’aconseguir aquestes formes tant esveltes i perfectes. Els que comencem a potinejar amb fang ens rendim davant les peces extraordinàries d’aquest artista. Si visiteu l’exposició del Museu de Granollers, no deixeu de fer una volta per l’altra exposició amb fons del Museu. Em quedaria amb les obres de Benito, Tàpies, el “paisatge” de la Veronica Aguilera i sobretot amb un gravat d’un tal Orlando Pelayo. Diria que la seva estampa porta més coses que aiguafort que diu la cartel·la. 

 Fundació Vila Casas: 
quatre inauguracions 
en quinze dies
Qui està obrint tots els seus 
espais expositius amb 
material nou és la Fundació Vila 
Casas. Si Déu vol 
n’anirem parlant 
detalladament, 
però de moment us 
avanço la seva línia d’atac:
-. Xavier Grau, pintor. 

Van inaugurar dilluns a Can Framis

-. L’art de col·leccionar.

 Comissariada per
 Daniel Giralt-Miracle, reuneix material 
gràfic i publicitari col·leccionat per la 
Fundació Uriach 1838. 
A partir del dia 20 de gener, 
a l’Espai 0 de Can Framis.
-. Julio Vaquero i Joan Vilacasas, 
dues individuals a l’Espai Volart, 
a partir del 23 de gener. 

Molts projectes

Calendari aclarit

Aleix Art
Grup Baobab, amb la figura que han preparat per 
col·locar uns dies, al Baptisteri, juntament amb els escrits
Centelles. Una reunió de fa poques hores, amb Cultura de l’ajuntament ha permès aclarir el calendari per les propostes expositives promogudes des d’Aleix Art que tenen com a destinació la Capella de Jesús. La mostra Col·lectiva Aleix Art’14, ja té data: serà del dissabte, 26 de juliol al diumenge, 17 d’agost. Quatre caps de setmana, com l’any passat, a cavall dels dos mesos de ple estiu. Les dates permetran que es pugui facilitar la visita a l’exposició els dijous i els divendres, a part del cap de setmana i es cercarà completar la proposta artística visual amb accions, com concerts, gastronomia o dansa. Els detalls de l’exposició els anirem anunciant més endavant. 
De moment es pot dir que han confirmat la participació a la nova edició de la Col·lectiva, una quinzena d’artistes, tots citats al blog Aleix Art, durant el curs passat. Com l’any passat els artistes podran portar una obra de tema lliure i també una de tema “comú”. Enguany estarà dedicat “un país pel futur”. Entenent que els artistes també són actors d’un entorn que s’obra a importants moments polítics. 
La Col·lectiva ja té data i una altra proposta expositiva, també: Rosa Permanyer. L’artista de Caldes de Montbui, mestre de fotogravadors i aquarel·listes portarà la seva obra a la Capella de Jesús, just abans de la Col·lectiva, del 5 al 20 de juliol. Recentment dedicàvem un article a aquesta artista, que us convido a rellegir, per veure per on va la seva obra. 
Tornem al present: estem a la tercera setmana de gener. S’ha ben acabat el t

emps de Nadal. Aquest cap de setmana es tancava el cicle litúrgic amb la lectura del baptisme de Jesús. Per això el grup Baobab va entrar en acció, a la Missa Jove, del dissabte al vespre. Amb els nanos vam preparar un Jesús escultòric, fet de cartró, ben vestit amb una alba. Al costat s’hi troba un cavallet amb textos que reflecteixen el que per cada un del grup, creu que li significa haver estat batejat de petit. Qui vulgui pot afegir la seva aportació o sumar-se a la d’un altre, enganxant un gomet. 

Aquest cap de setmana, dissabte, també va ser el del bateig del grup de petits de Dimonis. Els Cabrons i Bruixes de Centelles han reclutat nens i nenes de pocs anys per afegir-se a la seva festa de foc i balls. Dissabte al vespre es van estrenar i segurament els tornarem a trobar pel Cau de Bruixes.
Perquè quan s’acaba el Nadal, comença per Centelles unes setmanes de moltes celebracions: aquest dissabte vinent, el dia 18, hi ha la festa de Sant Antoni. Enguany hi ha esmorzar i dinar, a més de la tradicional cercavila amb els animals i els carros. 
Al cap de quinze dies arriba el Cau de Bruixes i després el Carnestoltes. Enguany Aleix Art també aporta una activitat al Cau: serà una trobada dibuix urbà per resseguir els carrers i l’ambient del sarau embruixat. L’activitat estarà oberta a tothom, serà gratuïta i permetrà veure la festa d’un altra manera. Començarem a les 5 de la tarda al Passeig i anirem passejant dibuixant i prenent nota de tot. Qui vulgui venir es pot inscriure al mail ctlls@yahoo.com, per rebre la informació de la ruta que seguirem i les indicacions complementàries. La Laura Ramos ens ha fet el dibuix de la bruixa que dibuixa. 

FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNIA

Joan Colom fa el cim al MNAC

Joan Colom
El carrer barceloní, cap a 1960. Imatge
donada al MNAC i que forma part de la
mostra actual sobre el seu autor
Centelles. L’exposició de Joan Colom al Museu Nacional d’art de Catalunya –MNAC– és la gran retrospectiva de la vida del fotògraf barceloní. La mostra és possible, sobretot perquè Colom, fa dos anys, va donar tot el seu arxiu de fotos i negatius al MNAC. El fons donat compte amb 9000 fotografies i 7300 negatius, i altres materials. Els responsables del departament de fotografia han “assimilat” tot aquest fons i han preparat aquesta macro mostra, que resumeix la trajectòria amb 500 imatges. 
L’etapa més coneguda de Colom són els seus reportatges en blanc i negre del Raval. Però resulta que això ocupa una part petita del seu arxiu. Les imatges en blanc i negre representen una quarta part del seu fons. En quantitat són més importants les imatges en color que el fotògraf ha fet des dels 90. Aquestes imatges, que també s’en mostren una part al MNAC, ressegueixen les traces del Raval: el lloc on mig segle abans Colom va quallar el seu estil.
Joan Colom és nascut a Barcelona, 1921. Interessat per la fotografia, se’l relaciona amb els fotògrafs de l’anomenada Nova Avantguarda –amb noms com Xavier Miserachs o Ramon Masat-. Seran els responsables de renovar la fotografia Colom s’interessarà per la gent i la gentussa del “Barri Xino” barceloní. Però el què el farà únic serà el seu estil i la seva tècnica. Per no cridar massa l’atenció, captava visualment l’objectiu, però disparava una mica a l’atzar: es posava la càmera recolzada a la cintura, mig amagada per la mà, i crick! 
Així va retratar nens, dones, lluites de carrer, prostitutes, amb el seu estil de focus baix i de detalls. El coneixem per les imatges del Raval, però també es va passejar pel Somorrostro o el Born. Aquesta etapa en Blanc i negre va del 1957 fins el 1964. Aquest any es va publicar el llibre “Izas, rabizas y colipoterras”, amb textos de Cela i foto de Colom. El llibre va tenir èxit, però hi va haver una dona que si va veure retratada i va denunciar judicialment als autors. Això va qüestionar el fer fotografies clandestinament i va traumatitzar al fotògraf fins al punt que va deixar la càmera durant uns anys. No molts, cap el 1970, ja torna a disparar. 
L’exposició del MNAC mostra les imatges de Colom, tal i com ell les va positivar en paper, de diferents formats, qualitats. Per això es mostren diferents col·leccions o com àlbums de fotos. També hi ha testimonis de l’edició en revistes o llibres de les imatges del fotògraf. 
A part de les imatges de Colom també se’n poden veure d’altres autors com els que integraven el grup El Mussol. També és el cas de la sèrie d’imatges capturades pels integrants a l’expedició a París, del 1962. Aquesta part em sembla summament interessant: l’oficina de turisme francès, va convidar a 11 fotògrafs del sud dels Pirineus a visitar la Ciutat de les Llums, perquè donessin la seva pròpia visió de la ciutat, allunyant-se dels tòpics turístics. Eugeni Forcano, també gran fotògraf va ser l’organitzador del grup, en el que també hi va anar Colom, Miserachs, Masats, Oriol Maspons o Andreu Basté (aquest el recordareu perquè fotografiava teatre de l’Espriu). Aquests van integrar el què es va anomenar “Onze fotògrafs espanyols a París”. El recull d’imatges mostra com el seus hàbits intenten familiaritzar-se amb la varietat i urbanitat que representa París. I és aquí on per exemple, veiem que es fixen amb les manifestacions o els pàrquings plens de cotxes i també retroben personatges “miserables”. 
L’exposició “Jo faig el carrer”, ha estat comissariada per David Balsells i Jorge Ribalta. Fins el 25 de maig hi ha temps per anar-la a veure.