PROPOSTES ARTÍSTIQUES

Show-room d’art i restauració
a Sant Pere més baix

A.M.
Sala principal del pis restaurat
Centelles. Diumenge, 26 de gener, 17:26 de la tarda. Ens trobem a una entrada d’un pis del 32, del carrer de Sant Pere mes baix. Truquem un timbre i d’entrada no respon ningú. Silenci. Gent diversa i desconeguda es va aplegant davant la mateixa porta on s’hi arriba per invitació. Intuïm que tots anem pel mateix. Al cap d’uns segons ens obra la Sílvia González, una de les socies de la galeria nòmada CiS Art Lodger. Aquest cop la galeria que també dirigeix Carmina Gaudes s’ha aliat amb un equip de dissenyadors-restauradors italians, que s’anomenen DiastemaDisegno, per oferir una espècia de show-room. Ells ho van anomenar: “Just a Perfect day show” . 
Els dissenyadors els “dirigeix” i els “comunica” la Francesca Regni, que juntament amb el seu equip va anar rebent els invitats a l’entrada. L’objectiu de tot plegat serà fer una presentació d’un espai reformat i aprofitar-ho per ensenyar alguns projectes o possibilitats de treball. Per una banda, Diastema ha arreglat aquest pis principal d’un immoble vellet, que abans havia servit de taller de confecció. Es veu que els taulers de les estantaries de fusta les han aprofitat per fer el terra de l’espai principal. També han deixat al descobert unes pintures murals que coronen les portes i han respectat els vidres glaçats en quadricules (així les cosidores no es distreien?). 
A.M.
Els quadres d’Anna Taratiel
L’espai en qüestió s’anomena Spazotransformer. És un espai de parets blanques, d’aire rústic i càlid. Es compon d’un sala principal frontera amb l’exterior on hi ha el balcó i el carrer. Després hi ha dues sales més petites i un passadís estret que serveix de guarda-trastos-roba. Tot el pis està decorat i ocupat per mobles que formen part dels objectes restaurats per Diastema, que serviran també per donar seient als invitats que cada cop es van multiplicant més i per servir la cata de vins. 
Els assistents es tracten, en general, d’un públic de tònica jove. D’entre 30 i 45 anys, aproximadament –no sóc gaire bo amb això-. Sospito que es tracta d’altres dissenyadors o d’amics o d’arquitectes o altres tipus d’intel·lectuals. Porten una vestimenta particularment cuidada. Hi ha més italians. Algunes persones i parelles es coneixen i d’altres semblen com un servidor, trasplantats en un ambient nou. Per mi i la meva acompanyant és tota una novetada assistir a un show-room d’aquest tipus a la Barcelona cosmopolita. 
A.M.
Sandro Dieli narrant un dels seus contes, que solien
tenir un ingredient moralitzant
DiastemoDisegno ofereix per amanir el “show”, la cata de vins i també el suport d’obres dels artistes de la CiS Art Lodgers. Aquí és on entra la galeria. CiS han portat obra dels seus artistes i l’han repartida pel pis. Obra de l’Anna Taratiel, Yang Shun, Juan Pablo Echeverri, Morcky i el duet Bigert&Bergstrom. Coneixem a Taratiel de qui veiem els seus quadres de deconstrucció de formes geomètriques constructives sota unes taules de fusta, recuperades pels dissenyadors, que serveixen com de caixes. Yang Shun també l’hem tractada al blog: fa unes pintures de formes i composicions com desenfocades.A l’Spazotransformer hi porta un grup d’homes o joves com si estiguessin esperant el torn a una classe de gimnasia.
Arquitectura, vi, art i teatre. El show el va culminar l’actuació de Sandro Dieli, membre del Teatro d’Appartamento. Dieli feia monòlegs i narrava contes a partir d’històries que havia anat recollint de retalls de diaris. 
Suposo que anar a aquests esdeveniments, es disfruta més si coneixes millor al personal. Però la veritat és que resulta interessant i suggerent per fer activitats similars molt més dedicades a compartir l’art per l’art. 

SKETCHCRAWL

Dissabte de dibuix urbà 
amb els de Vic

Dibuix propi
Una de les aules reformades del Seminari de Vic



















Centelles. Dissabte passat es va celebrar una nova edició dels sketchcrawl que es celebren cada trimestre a diverses ciutats del món. Barcelona hi va ser i Vic també. I aquest cop al mateix temps. Per tant un servidor va haver de triar: o anar amb els vells coneguts de la capital o conèixer millor els companys de l’altra capital, la de la comarca. Vaig triar aquesta segona. I per tant el dissabte a quarts de 10 era ja aparcat a prop del pont romà d’Ausa. Això convidava a fer una caminadeta, travessant el Mèder, passant per davant el Temple Romà, resseguir els carrers del centre, baixar pel carrer de l’Occità fins al Passeig i seguir cap al carrer Manlleu, fins a l’avinguda Camprodon. El punt de trobada era al bar el Garbi, just davant de l’Aliança i també del nostre objectiu del dia: el Seminari. 

Un bon grup de persones es va anar concentrant en el local, fins al punt que vam desbordar les previsions de culleretes del bar, per un dissabte qualsevol. Érem bastants dibuixants urbans. Alguns avançats, d’altres temptejaven per primer cop el terreny. 

Encaminant ja cap al Seminari, vam començar a estudiar el panorama i sobretot a notar el fred intens. Els fotògrafs que ens acompanyaven ens van indicar que ens volien fotografiar a tots a unes escales del jardí-aparcament del Seminari. Ho vam fer, primer rient lluïsos, després amb els quaderns, tal i com era casi millor. 
L’aspecte de fora del seminari és bastant imponent, però a mi el fred em feia nosa i vaig seguir els companys cap a dintre. I de fet m’hi vaig quedar i vaig anar cercant motius per dibuixar i estar a dintre. Va ser la manera de conèixer l’edifici i la seva vida social.

CANVI DE DATES

Marta Postico, 20 anys de profe de ceràmica

Centelles. Hem de modificar algunes afirmacions de Cròniques anteriors: l’exposició de la Rosa Permanyer no va bé fer-la al juliol i l’aplaçarem pel 2015. En el seu lloc hi va una altra exposició “d’un grup centellenc”. També ja m’he enterat de que al Marçó, ara venen: l’exposició del Pep Ricart, el febrer. I després Toni Donato i Musach. La programació es veu que s’avança una mica. 
Aleix Art
Marta Positco, en el sopar de celebració,
mostrant el recordatori preparat pels alumnes.
L’exposició del Pep Ricart es correspondrà amb una part dels
premis amb que va ser reconegut l’artista vigatà en l’últim Premi Centelles, a més del trofeu i els diners. En la mostra tindrem l’oportunitat d’ampliar el coneixement sobre aquest treball que ens consta que ja fa temps que l’artista té a punt. 
L’exposició del Pep Ricart a Centelles coincidirà amb la que el mateix artista té a Vic amb material escultòric. Aquesta es pot veure a l’espai de l’Albergueria. Val la pena veure-la i resseguir la trajectòria d’aquest artista amb les obres que portarà a Centelles per aprofundir encara més amb un dels artistes més importants que ha generat la nostra terra. 
Aviat també es deurà convocar el nou Premi Centelles. No és qüestió de córrer ara, sino que com en qualsevol concurs és millor presentar quelcom fet ja, i evitar així els nervis o la pressió que pot suposar treballar amb el deliri de guanyar, que siguem realistes, depèn de molts factors. És important presentar quelcom honest i ben fet, part natural d’un treball i una línia natural. 
Com fa la Marta Postico. Lentament va creant les seves obres de ceràmica i també imparteix classes. Aquest any en fa 20 que va començar a donar classes en el que ara és el taller de ceràmica de l’Escola de Persones Adultes. No podíem deixar passar l’efemèride i alumnes dels grups del matí i de la tarda, ens vam reunir el divendres passat per celebrar-ho. Vam anar a sopar a El Portal una desena d’alumnes, que no érem pas tots, però sí la majoria. 
A.A.
El grup d’alumnes i la Marta, durant el sopar dels
20 anys de professora.
És la primera activitat conjunta del taller de ceràmica d’aquest curs, que té, però

molts “repetidors” i  que també prepara obres per l’exposició de final de curs i qui sap si un dia tornarà a tenir consciència de grup, per anar a veure alguna exposició o taller. El cas és que som gent diversa, però que alhora de parlar de procediments i tècniques del fang, ens entenem i ens ho passem pipa. Almenys aquesta és la meva impressió.

Per subratllar que la Marta fa 20 anys que fa classe, els alumnes vam preparar un petit recordatori que li vam entregar a la professora, a l’acabar les postres. El desig de la Marta seria tornar-ho a celebrar encara, més endavant, juntament amb el David Casals, que també fa una quantitat d’anys importants que fa classes de dibuix i pintura. Però de moment, els alumnes, ja ho hem celebrat, no fos cas que el temps s’emporti els desitjos.
Diumenge hi havia la caminada per anar a portar la branca del Pi, a la Santa Coloma de Sasserra. Com que el sol es va aixecar content i seré, ens va deixar caminar. Un servidor va arrossegar uns amics i nens, que vam anar a l’antiga parròquia, no pujant per la Costa i passant pel Cor

ral, sino anant en cotxe fins a la casa d’abans de la Pullosa, prop de Collsuspina. Des d’allà vam anar a peu fins a Santa Coloma, això són 4 km. Vam tardar una hora a superar la distància. Feia un matí molt maco i vam anar fent. De fet no vam anar amb presses i ja anàvem tard al començar. Tot plegat va fer que arribéssim a lloc, just quan la gent entrava a l’esglesieta a fer l’ofrena. Sort que unes ànimes caritatives ens havien vist i havien avisat de que segurament arribaríem tardet, La Maria ens havia guardat buti i per aquests nosaltres toca-tardants. Gràcies, Maria! 

INAUGURACIÓ D’EXPOSICIÓ

Vila Casas reivindica Vilacasas


Fundació Vila Casas
Obra de Joan Vilacasas, del 1958, 
procedent d’una col·lecció particular de París
Centelles. No són de família, però comparteixen el cognom i també l’amor per la cultura. Antoni Vila Casas té varis centres amb fons propi i divulgació artística, i a un dels espais barcelonins, a l’Espai Volart 2 hi inaugura aquest dijous una exposició de repàs i reivindicació de l’obra de Joan Vilacasas. Nascut a Sabadell el 1920 i mort a Barcelona després de 86 anys, el podríem definir com un pintor abstracte pur i com una persona molt freqüent a les principals manifestacions d’art modern, en els anys anteriors a la Democràcia. També va publicar textos, com “Escrits” o la novel·la “Doble blanc”. 
Però en el terreny pictòric, es va apartar dels primers plans i dels grans reconeixements, fins al punt que ara una exposició seva es rara. Però resulta tot un descobriment, per la potència i coherència del seu discurs. 
A alguns no s’us haurà escapat que aquesta exposició no l’he poguda veure, vulnerant una de les directrius d’aquest blog. Però tinc el catàleg i també m’he valgut de les apreciacions del comissari de la mostra, el crític d’art Josep Casamartina. 
L’exposició de l’Espai Volart 2 reuneix obra de totes les etapes. Miran un mica per sobre el catàleg, en podríem distingir quatre: una etapa inicial –anys 50-, dedicada a un realisme d’aires impressionistes, que de mica en mica es va geometritzant i aplanant. Sobretot a partir d’una estada a París. A partir del 1956 trenca amb el realisme i es passa a l’abstracció pura i dura. A l’exposició hi ha una “Pintura” del 1956, de fons blau mar, amb una espècia de pinzellades o rascats de pintura blanca i grisa, escampada creant com territoris sobre el mar. És una explicació, no una interpretació, però ens serveix per tirar un fil cap al què serà la línia mestre del seu discurs: les planimetries. 
Pur i dur
FVC
Gouache sobre cartolina, del 1994
Casamartina ens deia que a Vilacasas se’l considerava el més abstracte dels pintors d’aquí, perquè defugia la realitat. La idea seria que tot i la forma de cadascú, contemporanis i amics seus com Tàpies, Subirachs o Pijuan no deixen de parlar de la realitat. Però Joan Vilacasas s’escapa del món físic, perquè el què comença a presentar a partir del 1957 són peces protagonitzades per línies que es creuen en vàries direccions, com si reinterpretés el treball de Jackson Pollock. A vegades sembla que pinti els espais buits després de passar les línies. A vegades tira les línies, espontàniament, sobre fons poètics. Després ho anirà evolucionant cap a diferents terrenys. Però el conjunt són el que ell denomina “Planimetries
“, perquè segons com semblen mapes topogràfics. D’alguna manera podríem pensar que per això mateix, Vilacasas, també parteix de la realitat, però no hem d’oblidar que són resultats plàstics sense referents concrets i que les aparences són interpretacions. 
En l’exposició de l’Espai Volart hi ha pintura, dibuixos i també gravats. Vilacasas va ser un bon cultivador del gravat, traduint a l’aiguafort el seu concepte lineal. Per tant tindríem com ja dues etapes: una figurativa i l’altre abstracte. Després les tres o quatre etapes següents són variacions de la segona. Primer fa planimetries més lineals i de fons sobri. Després  hi introdueix matèria i crea “mapes” amb textures. L’etapa informalista.  Després recupera el pes de la línia i els plens fets amb pintura i finalment, en l’etapa que va des de mitjans dels seixanta fins al final, fa una espècia de planimetries amb pintura, d’un aire com més de disseny gràfic. Una etapa que certament és espectacular. En aquesta etapa, d’alguna manera m’hi sembla reconèixer les “planimetries a la romana” de Piranesi. Però en el cas de Vilacasas hi ha un major interès per crear ritmes i contrasts de fons de colors amb el to del traç i introduir formes geomètriques que es sobreposen o combinen. Una habilitat que, de fet, Vilacasas havia anat ja assejant tota la seva carrera. Però en aquesta etapa juga a mesclar solucions. 
Gelosos
cis art lodgers
JUST A PERFECT DAY SHOW
La galeria nomada Cis Art Lodgers s’ha 
“associat” temporalment amb 
DiastemaDisegno per ocupar i presentar
la nova proposta a un espai que 
aquests segons han recuperat. Un
edifici que es troba al carrer Sant Pere més baix, 32. 
Barcelona
La proposta serà com un “show room” dels artistes
de la galeria i comptarà amb activitats
performatives. Serà aquest
diumenge, 26, a partir
de les 17:29:30. 
Més informació:

Llegint els textos del catàleg i parlant amb en Casamartina, ens preguntem com és que aquest pintor no és tant conegut. Durant la seva etapa més combativa –anys 57-65-, participa en multitud d’exposicions i certamens: exposicions individuals a la Gaspar, a la col·lectiva d’informalisme “Art autre” de Michel Tapié –on hi havia Pollock o Tàpies, també- (1957), Salons de Maig (Bcn), Londres, Venècia, a les Mostres d’Art Nou (MAN) des del 64 fins al 76. A aquella època era un dels grans i importants. Una mostra d’aixó és que les obres de l’exposició procedeixen de vàries col·leccions privades. Però es va anar apartant del centre. Casamartina creu que altres pintors més “gelosos” el van anar apartant i marginant i ell també li va semblar bé deixar-se estar de tanta competència i lliurar-se a treballar, per amor a l’art. L’exposició serà a l’Espai Volart 2, fins el 13 d’abril. C/Ausiàs Marc, 22, Barcelona.