TEMPUS FUGIT: UNA EXPO QUE HA ACABAT

Rosa Permanyer: veni, vidi, vinci

Centelles. Rosa Permanyer és de Caldes de Montbui. És una de les responsables de l’Escola d’art i al mateix temps és una artista amb solera: sobretot pintora i gravadora. Però això només és la punta de l’iceberg. Es veu que feia temps que no exposava al seu poble. Li van oferir d’exposar a la Sala Delguer i allà hi va presentar el seu repertori actual, durant dos caps de setmana. L’exposició va finir el diumenge de la Puríssima. Però ara la recuperem a través d’aquesta crònica i també tenim esperances de que l’any vinent pugui venir a Centelles. 
Aleix Mataró
Pintures de Permanyer de la sèrie dedicada a Caldes de Montbui
El cas és que és una obra que amb només tres segons atrapa. Temps d’obrir la porta i mirar. Els colors són molt atractius: turqueses, terrossos, bordeus. Colors que protagonitzen teles i també que reapareixen sota cada fons dominat per un dels tons. Això a la planta de baix. La Sala Delguer té planta baixa i un primer pis. A la baixa, Permanyer hi exposava la col·lecció de pintures. No recordo bé si la pintura era acrílic o un tipus de tinta. El cas és que l’artista ho treballava com aquarel·la de grans camps tonals. O dit d’una altra manera: sobretot cerca efectes de transparències i baladures. Jocs de superposicions que es combinen amb textures i imatges transferides, que amb la seva pròpia marca sobreposada, crea una nova “cortina” de color i formes. 
Com a gravadora i aquarel·lista, Permanyer li agrada combinar ambdós llenguatges. En el terreny del gravat, és una especialista i podríem dir, artista de referència en el fotogravat. Per això les imatges transferides a les teles ens fan pensar que l’artista cita aquesta seva coneguda tècnica gràfica. Les imatges que veiem estampades ens parlen de mars, entorns urbans –hi ha una sèrie nova, dedicada a Caldes-, però crec que això és ben bé una excusa i que el veritable tema de les obres pictòriques de Permanyer està en el joc de capes o “cortines” pictòriques i els efectes que es creen d’orografies, textures i sobretot de llums i ombres. En aquest sentit, l’artista s’acosta també a la tècnica gràfica del collage de papers de seda, recurs que crec que també utilitza en algunes obres. 
Més cops
Segurament valdria la pena tornar a mirar les obres per acabar d’apreciar l’habilitat tècnica, perquè me n’adono que cuso el text amb vàries llacunes. Les obres tenen secrets! Però de fet, en tenim ben bé prou admirant la qualitat estètica de cada una d’elles. Permanyer les va col·locar formant grups, petites sèries unides pels tons i els motius. Hi havia peces grans, però s’estilaven més les de petit format. 
A.M.
Dos dels gravats de tema fitomòrfic
Això a la planta baixa. Pujant amunt les escales entrem en un altre registra: al primer pis hi ha els gravats. Una sèrie de fotogravats, de dos colors: negre i vermell intens. Tres colors si contem el blanc, que també juga. El negre, normalment actua com a generador d’uns perfils arboris i de fulles. Formes que semblen traços de tinta, però són fets amb planxes fotogravades. Però com arriba fins aquí? Hi ha molts secrets en l’origen d’aquestes obres! El vermell hi posa el fons i el conjunt resulta extremadament bell, poderós, vencedor. Té un aire orientalitzant. Però a més l’artista hi introdueix relleu: enganxa trossos de paper, que sobresurten uns mil·límetres de la base, amb la part corresponent de la marca de la planxa. D’aquesta manera, Permanyer dóna un valor més volumètric en els gravats on ho aplica. Em sembla, tot plegat un treball sensacional, a banda de polit i meticulós.
Ara les peces esperen una nova oportunitat expositiva en el taller de l’artista. Si bé algunes, tinc notícies de que es poden veure en una exposició col·lectiva que Permanyer fa a Barcelona, a la sala de la Residència d’Investigadors –prop de la Biblioteca de Catalunya. Una mostra amb el grup femení Empremtes, on hi trobem altres artistes com Neus Colet o Núria Guinovart, que hi ha estat convidada a participar. Aviat també tindreu notícies d’aquesta proposta, així com d’altres exposicions interessants que es poden veure a la Ciutat Comtal. 



CAP DE SETMANA INTERCULTURAL

Observacions

Centelles. Pel seu nom, Crònica de Centelles, potser semblaria que hauria de ser més un diari de fets ocorreguts al poble. Com fan els del Portal. Però això precisaria de més dedicació o un equip. Ara mateix no tinc previst ampliar la redacció i per tant, més que un repàs de fets notables, tendeix a ser un resum de fets viscuts. Viure el fet és el més important. I sobretot si enriqueix l’esperit cultural. Avui crec que anirem bastant bé, si bé parlarem de coses diverses: la Mostra d’Artistes Locals, la missa jove, la Jornada Escola al parc i quatre coses més. 
Aleix Mataró
Pintures d’Antoni Codina i de Romi Rovierta,
tal i com s’exposen a la Mostra que es fa al Marçó vell
Ahir a les 7 de la tarda es va inaugurar una nova edició de la Mostra d’artistes locals, al Marçó vell. Un fet que ha posat pau a uns preparatius erràtics: molts artistes no vam rebre cap convocatòria, ni tampoc cap invitació informant del dia de la inauguració. Tot ha passat per casualitat. El boca-orella o les agendes de l’ajuntament han xivat que ahir podríem veure el resultat d’haver corregut, qui més qui menys, a entregar les obres. I s’ha de dir que les presses han estat fructíferes: el fet que molts haguessin de tirar de les obres de la reserva, ha fet que es presentessin propostes importants. Molts deien que eren obres “antigues”. Si parléssim de vi, diríem que han deixat sortir les ampolles bones. El bodegó d’Antoni Codina, per exemple, és un bon exercici de pintura. El Rossell de la Romi, la natura morta del Pere Relats o la dona grega de fang de la Neus Gorritz. David Casals també es presenta amb una obra poderosa: una pintura que evoca la il·lusió d’una nena davant un aparador de joguines. El pintor centellenc es recrea en els reflexos i les transparències. Una altra obra important a la Mostra, és el retrat de Joan Subirà, dedicat a Salvador Batlle, pintat com a caçador. Potser hi ha aspectes que donen a l’obra un aire “naïf”, però està  ben resolta. També resulta interessant la pintura de Toni Donato, que ens recorda les obres orgàniques d’Eusebi Baucells. 
En Musach també presenta un dibuix. Un interior que d’entrada té un aspecte “adolescent”. Però que si te’l mires bé, descobreixes que l’artista, a més de representar s’ha dedicat a jugar amb les possibilitats dels dacs –pintar, rascar, etc-.
Un servidor participa amb dos dibuixos, dos esbossos per obres d’altres llenguatges. Si hagués tingut temps hauria treballat amb linòleum, el tema de “Valentina”. Però com que ni he començat, de moment la treballo amb fang, un relleu igual que l’home que es veu reflectit a la finestra. 
Espiritualitat
A.M.
Participants a la jornada d'”Escola al parc”
Una hora després de la inauguració de la Mostra, que reuneix una trentena d’artistes i que va presidir l’alcalde; tenia lloc a l’església parroquial una missa jove amb la participació del grup Baobab. Va ser una celebració certament espontània. Tots se sabien el paper, però es va haver de canviar alguna cosa a últim moment i els joves que col·laboren en la litúrgia van haver de refer la presentació. Em tot voldria destacar el nivell que es va assolint en la lectura de les pregàries. Aquestes són cada vegada més elaborades i pensades. I a l’hora de llegir-les, els joves de Baobab posen el cos i l’ànima a que surti i s’entengui bé. Com a complement “artístic”, aquest cop hi ha una col·lecció de petits betlems, de diferents procedències –Àfrica, Perú, Àustria, etc-, col·leccionats per la Pilar Acin i altres veïns centellencs. 
Mostra i missa jove el dissabte i exploració intercultural el diumenge: fa uns dies, una amiga em va presentar una altra amiga, la Isabel, que una mica és com una daina que es mou per enllaçar projectes i inquietuds que destaquen el valor de la terra i dels elements. Dit d’una altra manera: la Isabel és colombiana, i s’ha interessat per conèixer i explicar bé la seva cultura pre-colombina. Això l’ha portada a connectar amb esperits i elements cosmogònics i terràquis d’origen ancestral. El que vol fer i ha provat de fer avui, és una jornada d’intercanvi d’habilitats i projectes personals. Ens hem reunit a un parc proper a l’Oller, a Sant Martí de Centelles, per fer el què ella anomena una espècia d’escola, on s’han ensenyat tècniques naturals, propostes i s’han fet activitats que estimulen la vida cooperativa. He anat com “conillet d’índies” a la trobada, però també m’he implicat, participant en els tallers i proposant una sessió de dibuix per explicar, amb el grafisme, una idea del què tots havíem escoltat durant la jornada. 
A.M.
Aspecta de la mostra muntada amb el material generat 
pels articles “Espriu i els artistes” del blog Aleix Art.
Reunits en aquest parc, en un dia de sol i poc fred, hem escoltat el projecte d’eco-granja d’un ex-arquitecta-restaurador, hem fet pasta-dents natural, hem descobert els nostres signes del calendari maya i hem resumit la jornada amb dibuixos. Evidentment s’ha tractat d’una activitat nova i diferent, però que puc explicar gràcies a la meva curiositat d’explorar nous i desconeguts mons –mentre no siguin perillosos. L’escola d’avui m’ha semblat enriquidora. Les persones que he conegut es mouen bastant per la via del voluntariat i estan definint la manera com poden desenvolupar la seva idea, al marge del sistema econòmic i al mateix temps, arribar a final de mes. He conegut altres persones d’històries més misterioses, però prefereix-ho explicar-vos qui són o que fan, amb major propietat i enteniment del seu context, en un altre moment. 
Per ara ho deixem aquí: a Can Manso ja tenim els pessebres a punt. Aviat estarà a punt la part d’exposició dedicada als bars i restaurants de Centelles.  A la Biblioteca hi ha en aquests moments uns plafons que expliquen la relació entre Espriu i Subirachs, a través d’obres que es van dedicar mútuament. 


PRÈVIA EXPOSICIÓ

Núria Cátedra ens confia les seves històries d’amor

Centelles. De la visita a la galeria barcelonina Pop Up Art en va sortir la possibilitat de conèixer i visitar a l’artista Núria Cátedra, abans que l’artista inaugurés exposició aquest dijous, a la sala del carrer Rector Ubach, 55. Unes imatges d’obra seva rebudes al mail, van permetre copsar algunes senyes. Però no hi ha res com poder veure obra “in situ” i poder parlar del treball amb la seva autora. 
Núria Cátedra és una jove pintora que té l’estudi en un pis de Gavà. Allà dóna forma a una línia artística que ens assegura té bastanta acceptació. De fet el que ara tenia plantat al cavallet és un encàrrec. Però també ha estat preparant les obres de l’exposició barcelonina, que genèricament titula “Una història d’amor”. La “fórmula de l’èxit”, és una obra d’estil geometritzant. Passa a volums simples i plans els personatges i les arquitectures o els fons abstractes. A primera vista pot fer pensar amb una versió del cubisme

Foto: Eduardo de Antonio
Una de les pintures de Núria Cátedra, al seu taller de Gavà,
que també s’exposarà a la individual de Barcelona.

o dels pintors de l’anomenada “Escola de París”. Però si ens hi fixem, hi ha dos referents encara més importants: la il·lustració i la música. Les figures beuen molt d’un aire narratiu. I Núria Cátedra ens confessa que després d’estudiar belles arts, va passar uns anys il·lustrant històries. Però que un dia, es va sentir més interessada per traslladar aquest estil gràfic a gran format i dotar-lo de temes més personals. Aquests temes, pel què veiem, parlen molt d’històries de parelles, de moments viscuts, de viatge –per exemple, Cuba és també un referent important- i també, d’instruments i notes musicals. La seva pintura fa pensar amb el jazz. Em sembla poètica i inquietant. Hi ha motius que es van retrobant, però també hi ha canvis que la Núria ha introduït en la seva “fórmula màgica”: 

Per una banda, ens explica que fins ara solia encaixar les escenes en entorns urbans. Però que ha estudiat la manera de plantejar un fons més abstracte. Després de mirar com podria lligar el tema narratiu, va veure que podia plantejar un fons fet d’elements geomètrics. Una espècia de constructivisme ornamental que podia funcionar si feia que forma i colors actuessin d’adjectius de l’escena principal. Així que pinta primer el fons amb acrílic –pensant ja en el tema final-, i després a sobre, amb oli hi planta les figures amb les seves “històries d’amor”. 
La relació entre fons i tema és possible tenir-la clara per la Núria ja que una cosa que ens permet conèixer la visita al seu estudi, és que tots els temes que pinta, prèviament els esbossa i els dibuixa sobre paper. És més, pel què explica, es sol organitzar la producció, preparant primer tots els esbossos i després passa a pintar-los. Una manera que li funciona per preparar exposicions, ordenar la producció i, evidentment, presentar propostes als clients. Trobem per tant una artista de treball sistemàtic.
Un altre element que Núria Cátedra també ha adaptat en la seva pintura, i que ja es pot veure en les obres de l’exposició,  són els siluetejats d’sky-lines de ciutats. Parlem del díptic de Barcelona on les formes dibuixades de manera intuïtiva, donen un aire de “free jazz” al perfil barceloní. 
Free jazz
Hem parlat una mica dels temes, de la forma i poc dels colors: podríem dir que en l’obra de Núria Cátedra la línia és summament important per delimitar cada figura i element en el seu lloc. El color és l’àmbit on l’artista introdueix jocs de gradacions, dóna idea de volums, textures. Treballa amb colors terrossos, però també fúcsies, blaus. No sembla tenir moltes manies i més aviat cerca colors càlids, però també a voltes més cridaners. 
En definitiva la nova exposició de Pop Up Art ens obra les històries d’un artista que coneix bé els seus recursos narratius, que és capaç d’anar-se renovant i que té ganxo per oferir una proposta artística, rica i interessant. L’exposició com a tal dura pocs dies: del 12 al 18 de desembre. Però després es quedaran obres a la galeria –sense obligació de formar l’exposició-, i es podran continuar veient fins el 24 de gener pròxim. Pop Up Art és una galeria de filosofia dinàmica.

L’ENTREVISTA

Montse Albàs: el teatre dels espais

A.M.
Montse Albàs, el dia de l’entrevista
Centelles. Aquest cap de setmana s’ha fet a Vic el Mercat Medieval. Un dels esdeveniments de més nomenada,  ha estat un nou drama escenificat pels carrers del nucli antic de la ciutat. Potser no sabíeu que el text o, com ella diu “script”,  l’ha fet la Montse Albàs.
Aquesta dada pot ser com la punta de l’iceberg de la projecció creativa d’una dona que en els últims temps trepitja fort en escenaris osonencs. Fa ben poc la teníem a Centelles,  dirigint “That’s not fair”. Però també havia dirigit “Maria Rosa” a l’estiu. “Lisistrata”, a la trobada del 2012. Ara prepara l’estrena a Barcelona de l’obra “Pacamambo”, estrenada al començament de l’estiu a L’Atlàntida de Vic. Albàs dirigeix molt, però ara també hem vist que escriu.
La idea original no és seva, però “That’s not fair”, és de fet una relaboració d’un text d’Espriu i les seves dues sessions centellenques, van fer sensació.  Volia saber més coses d’aquesta saba creativa, i per això vaig proposar a la directora, que ens trobéssim per entaular una entrevista. La xerrada va tenir lloc el dissabte 30, a la Sagrera. Puntual es va asseure a la taula i a partir de tres o quatre preguntes que tenia clares, es van anar filant els temes. No ho vaig enregistrar, per no tenir el penós tràmit d’haver de transcriure-ho. Tampoc vaig fer un vídeo, per no haver d’esperar els 60 minuts, perquè es carregui al You tube. Volia una entrevista-xerrada tranquil·la, relaxada, per poder estar per la conversa, captar les sensacions i l’esperit. Així que us presento tres preguntes, però les respostes no són el què deia, sino una mena de “raport”.

Val la pena preparar tot el muntatge per That’s not fair, per fer només dues úniques representacions?
A.M.
Jugant a coixinets
Montse Albàs va argumentar que té sentit fer-ho perquè l’important no era presentar-ho al públic, sino tot el procés d’assaig amb les actrius. 40 dones dalt l’escenari van desafiar els mètodes i van ser caldo de cultiu per generar experiència i aportacions a la trama dramàtica. Albàs tenia clar que volia una obra amb moltes dones. Això era portar la Tereseta del text de l’Espriu a un altre estadi, però sentia que era el que necessitava i va fer la crida per aconseguir un bon equip femení.
Albàs ens explica que per preparar aquesta obra, va aplicar un sistema d’assaig extret de les obres de teatre-dansa. Albàs va subdividir els grup de dones amb grups petits i hi assajava un dia a la setmana amb cada un. Això suposava molts dies d’assaig. Però permetia fer la feina de forma més pràctica. La directora cercava que l’actriu desenvolupés el seu personatge, a través d’apel·lar a la pròpia experiència i memòria. Fer que el personatge sorgís de l’ànima i l’adn de l’actriu. Cercant en els espais de la memòria i de les emocions, fent preguntes del tipus, “a que jugàveu, quan ereu petites?” va sortir el record del joc dels coixinets. Aquest joc infantil, que en el muntatge es mereix una gran escena, va sortir de la conversa entre directora i actrius. Va ser com un descobriment i no totes s’en recordaven del joc o el coneixien. Però en un tres i no res van començar a sortir coixinet dels calaixos i es va recuperar. Va passar a formar part de la trama de l’obra.
L’obra es va nodrir d’elements aportats per text, per la directora i les actrius. Es cercava estirar el text amb material descriptiu i també per argumentar l’expressió corporal i la facial, que són tant importants en el teatre de l’Albàs.
Al llarg de la conversa, me n’adono que Albàs té bastant clar on vol portar l’obra. S’ajuda molt amb el suport de l’espai i l’escenografia per traçar un camí. Després es tracta d’anar treballant amb els actors i tots els detalls escènics per arribar assolir el seu objectiu mental. Perdoneu la comparació: és com Miquel Àngel davant un bloc de marbre. Això no vol dir que no afegeix-hi coses, a mesura que avança. La part de l’obra que interpreta Ari Colomer, que fa com de Teresata “out-sider”, ho van afegir als últims assajos.
Però quin és el teu “discurs teatral” o d’on parteixes?
A.M.
La Tereseta “out-side”
Albàs, en la conversa explica que ella es va formar amb el grup Sèmola, que feia un tipus de teatre molt innovador, basat en el circ i més en l’aspecte visual que en el text. També explica que durant molts anys va treballar en escoles i s’ocupava d’escriure i dirigir obres de teatre pels nens. Aquí hi veiem els inicis del seu enginy com a directora i també els dots de dramaturga. També diu que té en compta a la coreògrafa Pina Bausch. Però sobretot ha fet cursos de teatre, un dels quals amb Wajdi Mouawad, fet que li va canviar el concepte teatral. L’exemple més important d’aquest mestratge és l’escenificació de l’obra Pacamambo, que suposa també un projecte concret de teatre professional. L’obra va ser traduïda al català per aquest muntatge, per Ramon Vila, presentada a Vic i properament s’estrenarà al teatre La Seca de Barcelona.
Com serà la Pacamambo de Barcelona?
A Barcelona hi estaran del 18 de desembre, al 4 de gener. Serà al teatre La Seca Espai Brossa –carrer Flassaders, 40-. L’estrena ha suposat també una reordenació de tot el muntatge, fins al punt que és com una obra nova. El fet és que l’escenari de La Seca es situa al mig, envoltat per les grades dels espectadors. L’espai és de nou decisiu. Aquest fet ha suposat haver de treballar de nou el comportament dels actors i el seu moviment, ja que tindran un contacte més proper amb el públic i difícilment s’en podran amagar. A Albàs li agrada aquest teatre proper, que dóna joc a moments íntims i jocs teatrals fets de detalls. Pacamambo compte amb la participació destacada de l’actriu centellenca Montserrat Grau i també dels actors Joan Roura, Marta Parramon i Jordi Arqués.