UN MESTRE DE LA PINTURA

Luís Marsans 
revisa obra a l’Espai Volart

Centelles. A l’Espai Volart actualment hi ha tres exposicions. La que, subjectivament, més m’atrapa i captiva és la de pintura de Luís Marsans. No és un pintor que conegui molt. I en aquesta mostra de caire revisionista –hi ha representats els seus grans temes i peces datades de fa quatre décades-, em vaig posar de ple a descobrir el tipus de pinzellada i la manera com construeix cada composició. Fins al punt que aquest concepte de la pinzellada és el que em va semblar més important. 
MNAC
Micro-mecenatge al MNAC
El Museu Nacional d’Art de Catalunya 
ha ingressat en el seu fons un dibuix 
de Marià Fortuny que han adquirit els
 Amics del Museu gràcies a una campanya 
de micro-mecenatge. 
El dibuix amb tocs de color aigualit, 
és “La Pregària”, del 1872, i correspon 
a l’etapa granadina del pintor de Reus. 
Ha costat 45.000 Euros. 
Els amics han aconseguit aquesta suma gràcies 
aportacions d’Amics i anònims, 
que anaven des dels 10 al 3000€. 
Fa casi un segle, la gran obra “La vicaria”, 
també de Fortuny, va ingressar al MNAC, 
després d’un esforç a través de subscripció pública. 
És interessant la comparació de 
“La pregària” amb l’obra de Marsans.
Es tracta d’una pintura a mig camí entre el pastel i l’aquarel·la. Deixa granets i alhora és aquosa. Segons una font fiable, es tracta de guaix i a vegades hi barreja oli. Marsans sembla jugar i controlar el tipus de pinzellada més carregada de matèria o més aigualida i va construint els seus temes: les famoses biblioteques semblen un experiment per anar graduant aquest esforç tècnic. Però hi trobem un esforç més reeixit en els paisatges i natures mortes. M’interessa assenyalar que pinta sobre cartró de color gris. I per tant amb el color de la pintura ha de dominar el fons. Ho aconsegueix amb tons vius, com blaus, fúcsies. També utilitza paper. Hi ha quadres més definits, però també n’hi ha que tenen una voluntat més despintada i desdibuixada, com el bodegó negre, amb unes teteres sense pintar, fet amb oli. En aquest capítol també hi posaria les vistes de racons arquitectònics, com en estat ruïnós, del que només en pinta la decoració i en dibuixa els elements funcionals. La presència del llapis per definir o anotar també és important en moltes obres. En general trobem tons pastelosos. En els paisatges li agrada construir temes per contrasts o faixes. 
L’obra del Luís Marsans està considerada entre els bons pintors realistes. El fet diferencial crec que està en aquest concepte de pinzellada. 
L’exposició reuneix també obres més experimentals, de caire geomètric abstracte o amb collage de papers de diari, que no sembla que hagi tingut continuïtat. Però també ens parlen de que Marsans potser va arribar als seus temes interiors i al seu tipus especial de pintura de la realitat, a través de la construcció abstracte de la composició. La idea de que la pintura realista és en el fons una construcció abstracte l’hem sentida en altres artistes i en l’obra de Marsans es veu clarament. L’exposició es pot veure a l’Espai Volart, 2, fins el 15 de desembre. C/ Ausiàs Marc, 22, Barcelona. 
LA VIDA AL PICASSO

El dia 11 s’inaugura al Museu Picasso
 de Barcelona una exposició entorn 
a l’obra “La vida” i també 
“Terrats”. 
Ambdues pertanyen a l’època blava de 
l’artista i han estat estudiades 

àmpliament, fins al punt que s’ha descobert 

una pintura sota la tela amb els terrats barcelonins. 
L’exposició comptarà amb dibuixos 
i estudis preparatoris. 
Però sobretot, 
amb la mateixa obra 
“La vida”, que prové 
del museu de Cleveland. 

EXTRA: EXPOSICIONS A VIC

Trios d’artistes i mestres

Centelles. Avancem uns dies la publicació de novetats a la portada del blog, perquè es van acumulant temes i ja endevino alguns punts que caldrà tractar aviat i que podrien encallar encara més els materials frescos que s’esperen al rebost. Tinc dos punts denominadors comuns: totes les propostes que s’esmentaran en aquest article, tenen lloc a un mateix lloc: Vic. I també tenen una estructura similar: són propostes en forma de trio, si bé una l’han espaiat en el temps i les altres dues són en forma de col·lectiva. La més veterana d’aquesta triada és la que han anat fent a l’Albergueria de Vic. Es tracta d’un programa d’escultura, que de forma consecutiva ha ocupat la sala romànica: obra de Ferran Vives, Jordi Díez i ara de Pep Ricart. Crec que han seguit un ordre generacional, començant pel més jove i acabant pel més veterà i mestre d’escultors. Ricart va ser durant molts anys professor d’Escultura a Arts i oficis de Vic i també director. Ells fa trenta anys van introduir al seu centre una tècnica revolucionaria de fundició, manllevada de la indústria, que simplificava el mètode tradicional i els va permetre situar Vic com un lloc de referència per anar a especialitzar-se amb l’escultura. 
Aleix Mataró
Detall d’una de les talles en fusta de Pep Ricart.
Ricart, artísticament, ha treballat la fosa, la talla i el modelatge. També pinta i fa dibuixos i aquarel·la. Li agrada tocar diferents “instruments”. En  una conversa privilegiada en el sí d’una sessió del grup ÉcfrasisXXI, ahir mateix, ens va explicar que en el seu taller de Gurb hi té diverses taules de treball amb diferents tipus de pintura i eines, de manera que cada dia pot abordar una tècnica i una obra diferent, segons el què li vingui més de gust. Ens va quedar clar que Ricart, treballa de forma intuïtiva. Ataca i forma formes i racionalitza i redirecciona l’obra un cop ha acabat un tram creatiu. Durant aquesta trampera creativa, és quan li surten tots els elements i el bagatge que l’home ha anat bevent al llarg de la seva vida a curt o llarg termini. Penso bastant en l’obra “Elogi de l’ombra”, que ens va servir de pretext per aprofundir en la seva visió artística. Però també es pot aplicar a l’escultura, si bé ja ens va avisar que hi ha condicionants diferents. 
A l’Albergueria hi trobem una sèrie de talles de fusta i també un bronze que comparteixen la idea de ser com taulers tallats en relleu i buidats, cercant crear una estructura geomètrica, de volums sortints i entrants. Ricart no amaga la seva admiració, ja a l’època d’estudiant, per l’obra d’Oteiza i Chillida, amb qui els relleus de l’Albergueria guarden certa relació. En aquest sentit resulta interessant recorda que va ser a l’’Albergueria on fa uns quants anys es va mostrar una túnica amb un disseny chillidià, que guarda certa relació estilística amb les obres de Ricart que ara es mostren. 
També em sembla interessant recordar que Ricart va exposar, fa un temps, a la mateixa Albergueria, d’aquarel·les fetes a casa seva, on va estar reclòs durant uns llargs mesos per prescripció mèdica. Les aquarel·les varen ser la via d’escapament de la seva trampera artística i són l’adaptació de l’home a l’espai i a les circumstàncies. 


Trio d’El Carme
A.M.
Pep Ricart retratat per Miquel del Sants Sala
El Pep Ricart el tornem a retrobar a El Carme Galeria d’art, a través d’un retrat fotogràfic de Miquel S. Sala. Aquest fotògraf retrata el seu rostre d’home savi i bo, i també aspectes del seu treball, que es mostren en imatges de menor tamany. Curiosament en un d’elles hi veiem uns croquis que s’acosten a les figures orgàniques de l’obra del Premi Centelles de Ricart, que el mateix artista ja ens va dir que formava part d’una sèrie de vàries teles.
Sala repeteix l’operació del retrat fisonòmic i detalls del treball amb altres quatre personatges propers. Aquesta obra forma part de la col·lectiva en la que també hi participen Ferran Blancafort i Miquel S. Vilà. Els tres varen aprofundir en la fotografia sota l’impuls de Manel Esclusa, que els va animar a fer anar la càmera i a retrobar-se anys després, per recordar aquells anys d’aprenentatge. 
Les sèries fotogràfiques que es presenten, són recents o els artistes les han fet relativament fa poc. I a més parteixen de tècniques molt dels nostres dies: la càmera digital o el mòbil. Blancafort és el que utilitza el telèfon cel·lular i amb ell captura detalls d’interès arquitectònic d’espais moderns, com l’Atlàntida de Vic. Per cert, el mateix artista ha convocat als urban sketchers a un sketchcrawl a Vic, i a la zona de l’Atlàntida pel proper 12 d’octubre. 
Vilà ha treballat una sèrie visual d’ombres i afectes òptics obtinguts en esglésies. L’obra de Sala és la que ocupa més espai a la galeria i la que per tant ens mostra més interessos de l’autor, que sospitem està molt més vinculat a la fotografia. L’exposició d’El Carme galeria d’art acaba el proper divendres. 

Trio del Casino
A.M.
Les propostes artístiques de Lafon, Moreno i Dinarès tal i com es
presenten al Casino de Vic.
La tercera exposició vigatana es fa a El Casino. Hi trobem un altre profe de l’Escola d’Art, Marià Dinarès, fent pinya amb dos altres artistes vigatans professionals: Juan Carlos Moreno i Jordi Lafon. Aquesta és l’exposició que dèiem que ens permetria revisar l’obra de Lafon, després de guanyar un dels premis repartits per la Fundació Vila Casas, fa quinze dies. L’obra de Lafon mostra diferents tentacles i aquí al Casino, potser entrem també a una altra porta desconeguda: es mostren petites escultures o, també es poden definir com poemes objectuals: una caixa amb gomes a dintre, dos cavallets tallats a trossos. Aquests els anomena “paisatges de cavallets”: i és que efectivament un cavallet una mica usat, tallat i recompost com si fossin containers carregats en un vaixell , evoca sense massa dificultats la idea d’un paisatge amb diferents arbres i tons o edificis de vàries altures i parets de colors. Realment aniria bé saber quin és el límit del treball de Lafon, que és el mateix que fa uns anys fotografiava gent amb un nas de pallasso. Potser una…
Els altres dos artistes mostren també objectes volumètrics. De fet l’exposició col·lectiva està dedicada als llocs i als noms de les coses i els llocs. Moreno fa una espècia de maquetes d’interiorisme i Dinarès pinta desplegables de fusta, com si fossin biombos o acordions, que li serveixen per crear un altre tipus de paisatges pictòrics. Dinarès també és un artista d’obsessions de diferents caps: fa uns anys a l’antiga sala H del carrer de les Dues Soles, hi presentava una col·lecció de fotos de llocs qualsevols, que podien ser o convertir-se en llars. En aquest article hem parlat de varis artistes que multipliquen els seus temes a través de més d’un llenguatge: fotografia, pintura, dibuix, escultura. Està bé n tancar-se i com diu el mestre Ricart, ser capaç d’afrontar-se a diferents coses. 

GUERRA DE SUCCESSIÓ

El 1714 en gravats


Efadós
El nou llibre d’Agustí Alcoberro i l’equip que dirigeix,
madeix 26×22 i costa 39€. 
Centelles. La imatge “periodística” més propera a una foto, en el segle XVIII, eren els gravats. Les pintures podien servir per remarcar un fet. Els gravats podien fer el mateix, però sobretot, en tant que art reproduïble podien i poden, arribar a més interessats i són més manejables. La Guerra de Successió i especialment els setges de Barcelona van ser captats per artistes-enginyers de l’època i traduïts a l’aiguafort per gravadors de tot Europa. Un fet que demostra l’interès que el conflicte generava a l’època. 
Agustí Alcoberro ha dirigit un equip d’investigació format per Santi Barjau, Elisa Regueiro i Eloïsa Sendra, que han fet una tria d’aquests gravats del 1700 i els han aplegat en una publicació monogràfica: “Barcelona 1714. Els gravats de la guerra de Successió”, presentat el passat setembre per Efadós, una editorial d’El Papiol (Barcelona).
De la Barcelona en guerra, de l’època del 1714 se’n conserven nombroses plantes i vistes urbanes gravades, guardades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, l’Institut Cartogràfic i també les biblioteques nacionals de França i Espanya o institucions de Viena i Amsterdam. 
El flamant llibre recull alguns d’aquests tresors, revisats en part, gràcies a les pesquisses per preparar l’exposició “Catalunya i la guerra de Successió” (MHC, 2007), comissariada pel mateix Alcoberro. El llibre amplia aquelles recerques amb gravats procedents d’institucions internacionals. 
El llibre recull gravats que il·lustren la vida de la cort de Carles III a Barcelona, el setge aliat de 1705 a Barcelona, el setge borbònic de 1706, i el setge final del 1713-14. Alguns gravats mostren plantes esquemàtiques de la ciutat i entorn. D’altres la mostren des de la costa o des de les muntanyes. A l’hora de representar els edificis n’hi ha que són més simplistes i dibuixen torres de qualsevol manera i d’altres que volen ser més fidedignes. La tasca primera de fer el dibuix inicial de l’espai o l’urbanisme, encara és força desconegut. Però se sap que per preparar el gravat final hi podien prendre part geògrafs i enginyers militars que donaven a l’estampa, no només un aire divulgatiu, sinó també un retrat de caire estratègic. 
En tot, el llibre d’Alcoberro presenta un dibuix amb tinta i aquarel·la, de 52×69 cm., d’autor desconegut, que mostra una planta de la ciutat el 1697. Es conserva a l’Arxiu Històric. 
Molts gravats presenten la posició dels morters, la trajectòria de les bombes, les trinxeres que feien els soldats i sobretot els estols de vaixells tancant la sortida per mar. La majoria de gravats són aiguaforts. N’hi ha de gravadors anglesos, francesos, holandesos… Els francesos són els que més n’hi ha i Alcoberro, en alguna banda diu que eren els que tenien els geògrafs més avançats. 
Hi ha gravats “borbònics” i també “d’austricistes”. En una

PREMI ESCULTURA MANEL BATLLE

Per Centelles i suposo altres llocs han aparegut
uns cartells que anuncien un Premi d’Escultura
organitzat pels Amics de la Ciutat de Granollers.
Dues categories de participants: de 14 a 18 
i més de 19 anys. Tema lliure. 
Mides màx.: 50×150 cm.
Premi de 2500 € (adults) i ensenyament escultura 
(joves). Termini: 20 de novembre.
Expo obres seleccionades a la llibreria La Gralla.
Més info: BASES

doble pàgina hi trobem un gravat de Franz Ambros Dietell, dibuixat per l’enginyer català Francesc de Santacruz, exiliat a Viena. Publicat el 1718, per ordre del Consell d’Espanya, Alcoberro el considera “el millor relat il·lustrat del setge de Barcelona”. L’estampa que amida 91×139 cm, mostra Barcelona amb tots els seus camps del voltant –i les petites parròquies-. El mar amb l’armada borbònica. I a través d’una extensa llegenda explica els diferents punts marcats sobre la vista geogràfica i els episodis bèl·lics. 

El llibre també mostra alguna curiositat com una altra doble pàgina, amb una aquarel·la de Guillem Reig, del 1709, que representa la processó de la Bona Mort. Es mostren els diferents estrats socials i en destaca el Palau Reial, residència dels reis austricistes, en aquell moment.
També es mostra un gravat francès de començaments de la guerra, que plantegen ja una ciutadella per fer al costat de Barcelona. 
El franc Jacques Rigaud va ser qui va fer el relat més complet del setge, amb producció d’una sèrie de sis gravats, impresos a París entre el 1720 i el 1738. Per això mereixen un capítol propi al llibre. Els gravats barcelonins formen part d’un gran llibre d’estampes dedicat a castells i cases reials parisines i són com un extra que es troba en el sisè i últim capítol de l’àlbum, en que es descriuen les “accions més remarcables del setge i l’atac a una plaça”. Rigaud descriu la guerra de trinxeres i l’avanç de les tropes. Fa com un relat pas a pas del setge i, com les tropes, es va aproximant a la ciutat. Sempre agafa un punt de vista  ampli, que permet veure les muralles, l’edifici i l’espai. Però la seva mirada bella, urbana i ambiental es basava en descripcions i informacions d’altres que sí van estar a Barcelona. Amb tot, l’obra va ser distribuïda a Alemanya i Anglaterra, fet que demostra el gran interès que hi havia sobre el tema. L’únic lloc on no es podien distribuir ni tenir aquests gravats de la història recent era a Espanya de Felip V. Ara aquest llibre d’Efadós, d’esplèndida edició i contingut, ens recupera aquest relat gràfic oblidat.

.

BON DIA A CALDES

Els dibuixos bullen al MIAU

Foto: Ramon Xuriach
Dibuixants urbans a l’atac a la Plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui (28.09.13)

Centelles. Tenim ja omplint-se el grup de Flickr amb els dibuixos que han fet els participants de l’sketchcrawl de dissabte, a Caldes de Montbui. La convocatòria va ser contestada per una quinzena de persones provinents d’altres poblacions i de Caldes mateix. El gruix de dibuixants van seguir el plànning mercat fins a les 6 de la tarda, quan vam veure i prendre nota de l’activitat al safareig de Canaletes. Després la majoria ja va marxar. Abans havíem dibuixat per la plaça de l’església, la de l’Àngel, la de la Font del Lleó. Al safareig de la Portalera hi vam trobar una altra activitat que aprofitava l’aigua termal per una de les accions previstes per la Mostra Internacional d’Art Urbà d’enguany. L’sketchcrawl formava part del Miau i completava la part de dibuix més urbà amb el seguiment de les accions del certamen. 

Foto: R.X.
A la plaça de l’Àngel
La celebració del MIAU va portar gent a veure el què passava i era bonica la barreja d’artistes, dibuixants i públic, movent-se pels carrers del centre i sobretot als punts d’acció. 
Els dibuixants urbans són d’una naturalesa que els hi pots espiar els dibuixos, demanar que te n’ensenyi més i preguntar per la tècnica. Entre els urban sketchers hi vam trobar veritables cracks, que fa molts anys que s’hi dediquen i fan els dibuixos com qui es posa a pelar un plàtan. L’sketchcrawl va seguir de forma bastant “rígida” l’horari previst i això va fer que alguns no acabessin els seus elaborats dibuixos. Però també va permetre que s’endinsessin més a Caldes, descobrissin racons nous i veiessin la veritable naturalesa del MIAU. Els del Crew, ens ho deixaran repetir l’any que ve?