INAUGUREM NOVA PLATAFORMA

Després del canvi d’hora


Centelles. Aquest cap de setmana ha fet dos anys des de que vaig començar a escriure aquesta Crònica de Centelles. El mateix dia 28 es complia l’aniversari. També ha passat que la situació s’ha fet crítica a la pàgina on  ho publicava fins ara. Ja que anava molt malament de gravar. Ahir al vespre no quedava res fixat. De manera que he hagut de buscar una solució: ara teniu la Crònica a un blog específic per ella. Ara té més espai i també una sèrie de “gadgets” per millorar l’oferiment d’informació: podrem posar una agenda, notícies breus. Les notícies fins el 20 d’octubre quedaran guardades al blog i tindran un accés directa. Però la Crònica ara sortirà a aquí. Aquest relat periodístic ha anat creixent de mica en mica: primer ho feia els divendres, i fa dos anys, corresponia al dia abans de que canviessin l’hora. Per això el títol de l’entrada era “Abans del canvi d’hora”. Les cròniques primer van néixer per explicar què passava a Centelles a la gent que havia marxat fora o que treballava lluny de la falda del Puigsagordi. Aquell 28 d’octubre parlàvem de l’exposició d’Eusebi Baucells al Marçó, del mercat anti-crisis del diumenge anterior, de la Trobada de Teatre Amateur. D’una pluja intensa que havia fet baixar un tros de marge a la via del tren, al carrer de l’Estació. També del muntatge artístic entorn als 300 anys de l’església. Els 300 anys quedaran al record. Des d’aquella data, la Crònica ha anat guanyant cos i ha deixat espai al reportatge, a entrevistes, a relats més personals. I també ha generat un grup molt maco de lectors, a qui ara mateix us agraeixo que hi sigueu. Gràcies! Des de fa ja uns dies la Crònica de Centelles és la secció més visitada del blog, molt per sobre de les entrades de la portada, en el cas de quan es tracta de que el lector cliqui un enllaç directe, per llegir el text. 
Dibuix propi
Aproximació als retoladors i als jeeps en acció

El mercat anti-crisis s’ha tornat a celebrar, justament ahir mateix. Aquest any no hi participava, però hi vaig anar a treure el cap, a les dotze. Era un formiguer de gent! La idea de les parades era la mateixa de sempre. No se si els hi va anar molt bé la venda. Però d’ensenyar segur que si que se’n van fer un fart. 

Més avall, a la Gavarra, al descampat on fa uns estius s’hi va instal·lar el Circ Twister, ahir també hi feien una trobada de jeeps i quatrexquatre, que “jugaven” a superar obstacles i sobretot, pujades de més o menys dificultat. Em va donar la idea de que algú, que tingués prous nassos i el vehícle adequat, es podia presentar i anar a seguir l’itinerari aventurer. No era el Desert de Dakar, però els marges i muntanyetes de la zona portaven la seva feina. I era curiós que, alguns jeeps, animats, primer provaven la pujada més difícil. Però o no podien o no hi posaven prou-te pebre i després havien de rebaixar expectatives i anaven a buscar una prova un marge més facilet. Hi havia també quatrexquatre de competició. Gent més preparada i seguidora d’aquestes proves. De fet la majoria de gent que hi havia semblava bastant seguidora d’aquest mundillo de cotxes corpulents, rodes amb eixos fantàstics i carrosseries plenes de fang i pols. 
En aquest ambient vaig estrenar uns retoladors que havia comprat al matí, per intentar fer un esbós ràpid del moment. L’Avelino no se si en té la culpa.  Qui sí, uns retoladors que corrien a l’aula del grup Baobab, amb els que vaig acabar el dibuix de la Roca Umbert, publicat a la portada, fa una setmana. Els retoladors són diferent que l’aquarel·la líquida i em ve de gust investigar-ho. Per això ahir, a la Gavarra vaig fer aquest esbós, que reconec té un toc naïf. A vegades es fa una passa endarrere, per fer-ne dues endavant.
Teatre per endavant
Aquest cap de setmana també hi ha hagut tres concerts de Les Vesprades. El més esperat i el que ha fet córrer més boques-orelles, és el de música flamenca del dissabte, amb la intervenció destacada, a la guitarra del centellenc Joan Asensio. A priori, es pot dir, que a Centelles hi ha una tradició desconeguda per la música flamenca, que potser de moment es queda darrera les cortines d’algunes cases. Però el cas és que la bona sensació de l’any passat va fer que dissabte al vespre hi hagués bastants més interessats de l’habitual, per anar a aquest concert en que també hi havia un bailaor, que també sembla que despertava l’entusiasme del públic. Jordi Sala, organitzador de Les Vesprades, explicava que el conjunt es va dedicar a experimentar i generar textures riques i engrescadores de ritmes i sons.  Dijous hi va haver el gospel de les Sey Sister. Divendres, els joves intèrprets i ahir, diumenge, un duet de clàssica. D’entrada sembla que Les Vesprades s’han guanyat el respecte d’uns actes ben organitzats i d’interès apte per diferents oïdes. 
A la Crònica del 28 d’octubre del 2011, també parlàvem de la Mostra de Teatre Amateur. Això enguany, sembla que serà més cap el 16 de novembre. Tenim notícia que es prepara una dramatització d’un text de l’Espriu –com no podia no ser-, que es diu alguna cosa així com “Tereseta baixant l’escaleta”. En Jordi Sarrate, explicava que és un text molt curt, però a la proposta de Centelles, posaran quaranta dones a l’escenari. Tota estranyesa s’atura de cop i s’omple d’una admiració per l’alquimista, quan et diuen que la directora és la Montse Albàs. Espriu o una dramatització de la seva obra  també toca diumenge el proper diumenge, dia 3 de novembre, la Capella de Jesús, en el context de l’exposició del Sarrate. I si el què us pregunteu és què passa amb els Pastorets, per Nadal, la meva informació és que el Triquet torna a preparar un “Nadal en blanc i negre”. 

EXTRA:

Douglas Duncan 
regala 160 fotografies al Picasso

Museu Picasso, Barcelona. Foto: Juan Ávila
David Douglas Duncan a la presentació 
de la seva donació, avui a les sales del Museu Picasso


Centelles. El fotoperiodista americà David Douglas Duncan ha seleccionat 161 fotografies dels seus àlbums, dedicades a Picasso, i les ha regalat Museu Picasso de Barcelona. El museu està de celebració, pels seus cinquanta anys d’existència. I no hi ha una manera millor de festejar-ho que et facin regals.

 © David Douglas Duncan
© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid, 2013
Picasso a la Californie pintant Cap, 1957

Una de les fotografies donades per Douglas

Duncan.
Douglas Duncan és un fotoperiodista. Va treballar a Life i a Collier’s, però després de que aquesta fes fallida, s’ha professionalitzat com a freelance. La seva carrera gràfica, comença després de  la Segona Guerra Mundial, però ja en aquell episodi, va prendre fotos dels esdeveniments. Després va cobrir les guerres de Corea i el Vietnam, entre altres reportatges. El 1956 va conèixer Picasso i va aconseguir intimar-hi. Douglas Duncan també vivia al sud de França i va visitar sovint a l’artista, a la residència de Le Californie. Va menjar amb ell i va poder entrar al seu taller. La càmera l’acompanyava i va poder testimoniar aquesta vida íntima i creativa de Picasso. 
Un veterà
Douglas Duncan té ara 97 anys. Va nèixer el 23 de gener de 1916 a Kansas City. Avui era al Museu Picasso de Barcelona, presidint la roda de premsa de donació de les imatges, que es presenten al públic amb una mostra reduïda de seixanta-quatre. Douglas Duncan va triar ell mateix les imatges. Els negatius originals es conserven des del 1996, a la Harry Ransom Center de la Universitat de Texas a Austin. El fons està digitalitzat, i un laboratori especialista les ha imprès sobre paper Inkjet gold Fibre Silk, de 50×60 cm. Aquestes imatges en paper són les que han ingressat al Museu Picasso de Barcelona i ajudaran, de forma important, a incrementar el seu pes estratègic a l’hora d’estudiar a l’artista. 
Fins el 12 de gener de 2014 es podrà visitar a una sala d’exposicions temporals, aquesta mostra fotogràfica. Recordeu que no gaire lluny hi ha exposada temporalment l’obra “La Vida”, de l’època blava, un altre regalet-prèstec del Museu de Cleveland. Vegeu l’article específic.

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES VII


Un Sis-cents 
per anar a veure l’Espriu



Aleix Mataró
Parella de quadres amb les màsqueres, uns dels personatges de Sarrate.
Centelles. Aquests dies es pot veure de nou, l’exposició d’obres que Jordi Sarrate va fer inspirat en Salvador Espriu. Són les obres fetes als anys seixanta, sota el títol de “Teatre del poble”. La història d’aquestes peces i del propi autor justifiquen aquesta nova aproximació, ara més en motiu del centenari.
 Segons ens va explicar el mateix Sarrate a la inauguració, les pintures, litos i linòleums,  no citen mimèticament la poesia del poeta. Sinó que es fixen en la voluntat d’aquell de construir un món i com aquell comença a fixar-se amb personatges populars, similars als de Sinera. Però Sarrate crea o s’inspira en gent més propera al context de Centelles, que serà el seu gran tema subjacent. 
En una conversa amb el Jordi Sarrate, dies abans de la inauguració de la mostra –que es pot veure a la capella de Jesús de Centelles-, l’artista ens explicava que va conèixer l’obra  de l’Espriu, després que li descobrís Mn. Josep Esteve, sacerdot que ha estat molt vinculat amb Centelles, parroquial i culturalment. Sarrate va descobrir la poesia d’Espriu i va fer part de l’obra. 
A.M.
Sèrie de litografies. A l’escola on anava el Sarrate, els hi deixaven
tirar tres exemplars de cada planxa. Només hi eren per aprendre.
Més tard, ell i els seus joves amics, es van enterar que l’Espriu “in person” aniria a pronunciar una conferència a Manresa. Aleshores hi havia allà un grup de gent que feia sessions culturals i de tota mena. Eren el grup Artviu. Sarrate no recorda molt bé amb qui hi va anar. Suposa que era amb el seu amic Jaume Rodri, que ja tenia vinculació amb Manresa. El que sí se’n recorda és que van agafar un Sis-cents i van anar cap a la capital del Bages, passant per Moià. Tota una excursió, encara avui!
Es van presentar a aquella sala i el Sarrate, “ni corto ni perezoso”, va aprofitar per saludar a l’Espriu i mostrar-li que estava interessat en la seva obra i en coneixe’l. Al cap d’unes hores, Sarrate, explica, que es van trobar a un bar d’estil americà, a Manresa mateix. Creu que es deia “Texes”. Van continuar parlant i es van tornar a citar ja per un altre dia, a Barcelona, al lloc on treballava l’Espriu. Una oficina d’una assistència sanitària. Així van mostrar-se les mutues habilitats i interessos i van sortir algunes iniciatives noves. 
A.M.
Els llibres i documents també es mostren a l’exposició. Són una 
part molt important i la manera com viatgaven les idees entre els
artistes i el poeta.
Jordi Sarrate, en aquell aleshores estudiava a l’escola d’art que hi havia a l’Hospital de la Santa Creu. Ara no se si ja era l’Escola Massana o una altra institució, que allà hi tenia les dependències de gravat. Amb uns companys de curs, van decidir fundar un grup, que editaria una revista relacionada amb poetes i escriptors. El grup es va dir Tarot i van començar a editar unes revistes amb contingut artístic i cultural, seguint l’ordre de les cartes del Tarot. Com sabeu aquestes cartes, cada una correspon a un personatge i això influïa en el sentit dels continguts de textos i imatges, que en aquestes revistes mereixen la mateixa importància.  
El tercer i el quart número van comptar amb la col·laboració del mateix Espriu i es van fer servir textos seus. Aquests números anaven dedicats a la carta de l’Emperadriu i l’Emperador, respectivament. Com a artistes i membres del Tarot hi havia Mercè i Rosa Biadiu, Joaquim Serra, José Aguliera, Xavier Serra de Ribera, a més del Sarrate. D’Espriu, al tercer número hi havia la “Cançó de l’Esperanceta Trinquis”, la “Cançó banal de la ciutat de Ctesifon”, “El ninot” i el poema XXXI de “La Pell de Brau”, que aleshores s’estava difonent. Al número quart del Tarot, dedicat a l’Emperador, hi havia un text de nou encuny, de l’Espriu, una prosa titulada “Tarot per a algun titella del Teatre d’Alfaranja”.
L’exposició de la capella de Jesús recull les portades originals del Sarrate que es van fer servir, així com altres treballs relacionats amb el Tarot, que a més, ja aleshores, feia exposicions físiques a Barcelona mateix o altres llocs. 
A.M.
A la inauguració de l’exposició, Joan Anguera acompanyava a Sarrate.
El primer va llegir poemes i estrofes de l’Espriu i les anava comentant.
Així que la relació iniciada amb l’Espriu a Manresa va ser fecunda, i sembla que entre el poeta i l’artista centellenc hi havia una amistat. En Sarrate, ens deia que l’Espriu en aquella època ja tenia una fama, era bastant selectiu amb la gent i també es feia pregar i anava bastant a la seva. L’Espriu havia de fer alguna altra col·laboració més al Tarot. Sarrate esperava amb delit, que l’home de lletres, fes la seva “interpretació” de la carta de la mort. Però Espriu sempre li deia “En el seu moment ho feré; cada cosa al seu temps”. Encara ho esperen. 
Sarrate recorda que l’Espriu era molt curós amb la seva feina de literat. Que revisava una i altra vegada els seus textos i se l’hi havia de pregar que es decidís d’una vegada a donar-ho per bo i poder-ho publicar. Un home exigent, però segons Sarrate, alhora divertit, Recorda que explicava acudits i que cantaven. També recorda que l’Espriu els hi feia conèixer altres escriptors. Espriu mateix va tornar a col·laborar amb un altre número del Tarot, aportant una llista dels personatges-cartes i fent una espècia de descripció breu en

Jordi Sarrate
Agenda de les activitats de
l’exposició

forma de vers. Un d’aquests personatges de les cartes és una papessa. I en el llistat, Espriu parla d’una tal Papessa Joana. “Quí és, li demanaven?” Espriu els hi va fer llegir Stendhal i en concret uns textos recollits en els “Passatges per Roma”, on parla d’una Papessa recanvolesca. 

Les obres de l’exposició recorden aquesta història i també traslladen al futur la imaginació del seu creador, entorn a la vida de Centelles. Però això crec que voldria un altre article. De moment ho deixem aquí.





MOSTRA D’ART URBÀ – GRANOLLERS

Més artistes i menys excavadores!

Dibuix propi
La Roca Umbert presenta uns espais formidables, molt aptes per 
deixar escapar la imaginació i la creativitat.
Centelles. Dissabte al migdia vaig fer una escapadeta a la Roca Umbert de Granollers. El pla era veure el què pogués, parlar amb la gent que hi ha al darrera de la MAU, dinar i tornar al cau. De la Mostra d’Art Urbà de Granollers, segurament l’acrònim us sonarà i teniu raó: només han hagut de treure la I de la MIAU, per generar una activitat germana a la de Caldes de Montbui, amb la que hi ha una relació com de tutela i suport. En aquest cas el poble assessora a la capital. De fet, editen els catàlegs de les activitats conjuntament. La MAU de la Roca Umbert té d’específic que s’inscriu al recinte de l’antiga fàbrica tèxtil. Però la resta és similar: un equip d’experts, comissaris, artistes residents i altres ànimes van estudiar diverses propostes de col·lectius o artistes que volien fer una activitat amb un caràcter urbà i amb un ingredient performatiu o participatiu. 
Dissabte passat es varen presentar unes cinc propostes, de les quals només en vaig poder veure una remota aproximació. La majoria tenien previst mostrar-se a la tarda, i quan vaig aparèixer  ho estaven preparant. A les dues del migdia, quan vaig arribar, s’acabava un taller o jornada de treball per artistes performatius i dedicat a l’espai fabril. Al cap d’una estona, la comitiva era asseguda al restaurant, dinant. El que sí vaig poder veure, varen ser unes cortines negres, instal·lades en un passadís d’una nau. Les cortines penjaven perpendicularment al sentit del passadís i tenien en la seva superfície uns brodats senzillets d’una noia que cosia a màquina. Per tant formaven la idea d’una fàbrica de cosits, amb les màquines alineades i totes les noies treballant a tot drap.  A cada cortina, transparent, hi havia el mateix disseny, però a mesura que s’avançava, el brodat patia una espècia de descomposició, que feia que sortissin fils. Com si de brodat, passessin a ser els pengims dels tapissos de Grau Garriga. Aquesta instal·lació era obra del col·lectiu Dedal i es titulava “Prevaricació del fil per randa”. 
Aleix Mataró
El trio d’artistes que preparava el seu projecte
interdisciplinar a la Tèrmica
A l’altre cantó del passadís hi ha la Tèrmica. I a dintre hi vaig trobar un altre trio d’artistes, un col·lectiu casi format per l’ocasió, per Carles Azcón, Meri Farnell i Angel Gama, que estava preparant una performance que ajuntava música, pintura i acció, “Re-evolució industrial”. L’espai de la Tèrmica és molt xulo, amb els altells de ferro, escales i les màquines i aparells intactes. Segur que el muntatge havia de ser impressionant, a l’hora que s’havia d’estrenar, que havia de ser en un moment més fosc del dia. Eren les dues i a la colla, no els hi molava massa haver d’avançar detalls del seu projecte, a un desconegut.
En un altre racó de la Roca Umbert hi ha els tallers dels músics i entremig de dues naus, Miquel Garcia hi havia instal·lat uns altaveus que llençaven reivindicacions de tota mena, el projecte “Nosaltres”. La que em va quedar: més artistes i menys excavadores!. D’alguna manera proclamaven a l’aire reivindicacions i desitjos que estaven relacionats amb la vida dels creadors i el mateix espai fabril de Granollers. 
En el mateix raconet, un duet femení preparava unes danses acrobàtiques, “”El jardí de les flors lletges”. Segurament recordareu a la Montse Martí i a l’Anna Rubió, les coreògrafes que a la MIAU de l’any passat (2012) feien servir la terra i l’hort, com escenari i material de la seva dansa silenciosa i fèrtil. A la Roca Umbert preparaven uns cables i, segons em van explicar, havien d’anar baixant des d’una finestra, en tirolina, a poc, a poc, i avançant al ritme del seus passos màgics. 
Art a tope
A.M.
Les cortines amb els brodats -que aquí no es veuen bé-, amb
la fàbrica autèntica com a teló de fons.
Segurament al Facebook de la Roca Umbert i especialment del seu espai d’art, trobareu les imatges més maques i informatives del MAU. Aneu a l’enllaç. De fet em sembla més important fer patent que hi ha llocs on el pols artístic es mou amb ganes i frisa per connectar i desvetllar la gent. Els responsables de l’espai d’art tenen un bon programa expositiu que els ocupa tot l’any. Estan connectats i col·laboren amb altres centres, com el TPK de l’Hospitalet. Ara preparen una exposició al voltant del tema de la violència de gènere. A la Roca Umbert tenen artistes en residència, que treballen, exposen i també ensenyen. De tant en tant, al voltant d’una exposició es fan tallerets dedicats a explorar algun aspecte i també estan posant en marxa una Escola d’Art. Va molt bé anar a veure qué es fa a altres llocs per agafar vitamines.