EXPOSICIONS A SABADELL

Maneres de fer collage


Aleix Mataró
Una de les figures fetes amb retalls de l’Om Barbarà
Centelles. Dissabte al matí havíem d’anar a Ceret. Però una indisposició important d’una amiga va posposar el viatge, sine die. Allà a les 11, però tothom es sentia en forces i vam decidir aprofitar el temps, omplint l’ànima d’art i te. L’objectiu era una exposició de l’artista Om Barbarà, a la teteria Tea and Co de Sabadell –carrer Sant Feliu, 3-. Al jove artista l’havia conegut feia poc i tenia ganes de veure el seu treball. Sabadell queda a una distància raonable de Centelles i com que dissabte ja tenia in mente que volia anar a veure coses, hi vam anar. La teteria és un espai “cool” o de disseny neo-rural-cosmopolita. Ofereix tot tipus de tes, a la tassa i a granel. A la rerabotiga hi té una taula, per fer tallers o seguir, asseguts, conferències. La cuina i unes parets que s’utilitzen per penjar-hi exposicions. Aquest dissabte hi feien un acte d’astrologia. Mentre els signes zodiacals distreien a uns, els quadres que pengen a les parets, de l’Om Barbarà, van atrapar-nos als altres. 
Es tracta d’un grup de pintures, de mides diferents. Teles pintades amb colors potents, casi diria estridents. Em fan pensar amb el món del reagge. L’artista afirma que hi ha una voluntat simbòlica i expressiva al darrera, que troba la seva base a la filosofia vital i humana, que Barbarà apunta al seu blog d’internet i també ha publicat en algun llibre. 
A totes o la majoria de pintura hi destaca una figura i sobretot el procés de “composició”. Barbarà, bàsicament utilitza retalls de papers o de cartolines o altres materials com feltre, que han sobrat d’altres treballs i els reutilitza per crear les seves figures. Utilitza també aerosols, detectem homenatges a altres pintors –Dalí, Velàzquez-. En definitiva explora un món, a través de puzles de fragments i sobreposició de formes i colors. 
Les figures solen ser siluetes estàtiques. Siluetes omplertes pels colors o camps d’altres formes. No hi ha rostres i menys, individualitzacions. En molts casos sembla que utilitza un mateix model, sobre el que va practicant diferents camins plàstics. 
Família de gravadors
Om Barbarà és net del gravador Joan Barbarà, el gravador de gravadors. L’avi va muntar fa molts anys, un taller d’estampació a Barcelona, on s’han estampat moltes obres gràfiques d’artistes contemporanis com Tàpies o Plensa. Ara té uns 80 anys. Om, el net, s’ocupa actualment de difondre l’obra de l’avi. I també de motiva a joves artistes a provar el món del gravat i fer un petit tiratge amb els tòrculs del taller familiar. 
El mateix Om, amb qui vaig parlar telefònicament per comentar la seva exposició, em va explicar que s’havia passejat per Sabadell i havia portat uns gravats de l’avi a la galeria Intel·lecte. Per això vam trobar aquest plec de gravats a aquesta galeria sabadellenca, quan la nostra visita es va acabar a la teteria, i després d’assaborir un bon té amb galetes estrellades, vam anar a passejar. La galeria es troba molt a prop de l’Ajuntament, al carrer Pedregar, 10-12. Al costat d’una antiga i històrica masia pairal, situada al mig de la capital del Vallès. A Intel·lecte, hi vam entrar perquè em van cridar l’atenció unes pintures amb unes esferes terràqüies, que em van recordar l’obra de la Rusiñol Masramon. Però en realitat es tracta de l’obra de la Gil Granero. Sobre una cadira, plàcidament descansant, hi havia els gravats –aiguaforts, aiguatintes i altres calcografies- del Joan Barbarà. Segons l’Om corresponen a un tiratge sobrant del cos d’imatges pel llibre “Eivissa esguard sobre les Pitiuses” amb poemes de Miquel Dolç, cloenda de Baltasar Porcel i Joan Triadu. Per això les estampes es troben solament signades i no tenen numeració. El cas és que són molt assequibles. Però no era un dia per invertir. 
A.M.
Pintura de Gil Granero, que es pot veure a Intel·lecte
Les obres exposades, a l’exposició d’Intel·lecte, com he dit, estan firmades per l’artista Gil Granero. En les seves pintures hi trobem un altre tipus de collage. Però més “líquid”. En el seu treball sobreposa pintura, resina, ceres, papers. Construeix un discurs pictòric per “amagar poemes” –títol de l’exposició- o suggerir-los. Algunes pintures tenen un tractament com antic. Són de tons terrossos i suaus. Les esferes parlen de geografies concretes, com Catalunya. Es tracta d’una exposició temporal que es pot veure fins el dia 20. Després, pel què va dir la propietària, faran una col·lectiva. Es tracta d’una galeria de tres dècades d’existència. 
La volta a Sabadell es va acabar al migdia, no sense passar per davant l’antiga seu modernista de la Caixa de Sabadell. Abans del “crack” dels bancs, es podia visitar i hi feien exposicions molt bones d’art, tot sovint. Ara una reixa de ferro la separa del carrer. 

INAUGUREM NOVA PLATAFORMA

Després del canvi d’hora


Centelles. Aquest cap de setmana ha fet dos anys des de que vaig començar a escriure aquesta Crònica de Centelles. El mateix dia 28 es complia l’aniversari. També ha passat que la situació s’ha fet crítica a la pàgina on  ho publicava fins ara. Ja que anava molt malament de gravar. Ahir al vespre no quedava res fixat. De manera que he hagut de buscar una solució: ara teniu la Crònica a un blog específic per ella. Ara té més espai i també una sèrie de “gadgets” per millorar l’oferiment d’informació: podrem posar una agenda, notícies breus. Les notícies fins el 20 d’octubre quedaran guardades al blog i tindran un accés directa. Però la Crònica ara sortirà a aquí. Aquest relat periodístic ha anat creixent de mica en mica: primer ho feia els divendres, i fa dos anys, corresponia al dia abans de que canviessin l’hora. Per això el títol de l’entrada era “Abans del canvi d’hora”. Les cròniques primer van néixer per explicar què passava a Centelles a la gent que havia marxat fora o que treballava lluny de la falda del Puigsagordi. Aquell 28 d’octubre parlàvem de l’exposició d’Eusebi Baucells al Marçó, del mercat anti-crisis del diumenge anterior, de la Trobada de Teatre Amateur. D’una pluja intensa que havia fet baixar un tros de marge a la via del tren, al carrer de l’Estació. També del muntatge artístic entorn als 300 anys de l’església. Els 300 anys quedaran al record. Des d’aquella data, la Crònica ha anat guanyant cos i ha deixat espai al reportatge, a entrevistes, a relats més personals. I també ha generat un grup molt maco de lectors, a qui ara mateix us agraeixo que hi sigueu. Gràcies! Des de fa ja uns dies la Crònica de Centelles és la secció més visitada del blog, molt per sobre de les entrades de la portada, en el cas de quan es tracta de que el lector cliqui un enllaç directe, per llegir el text. 
Dibuix propi
Aproximació als retoladors i als jeeps en acció

El mercat anti-crisis s’ha tornat a celebrar, justament ahir mateix. Aquest any no hi participava, però hi vaig anar a treure el cap, a les dotze. Era un formiguer de gent! La idea de les parades era la mateixa de sempre. No se si els hi va anar molt bé la venda. Però d’ensenyar segur que si que se’n van fer un fart. 

Més avall, a la Gavarra, al descampat on fa uns estius s’hi va instal·lar el Circ Twister, ahir també hi feien una trobada de jeeps i quatrexquatre, que “jugaven” a superar obstacles i sobretot, pujades de més o menys dificultat. Em va donar la idea de que algú, que tingués prous nassos i el vehícle adequat, es podia presentar i anar a seguir l’itinerari aventurer. No era el Desert de Dakar, però els marges i muntanyetes de la zona portaven la seva feina. I era curiós que, alguns jeeps, animats, primer provaven la pujada més difícil. Però o no podien o no hi posaven prou-te pebre i després havien de rebaixar expectatives i anaven a buscar una prova un marge més facilet. Hi havia també quatrexquatre de competició. Gent més preparada i seguidora d’aquestes proves. De fet la majoria de gent que hi havia semblava bastant seguidora d’aquest mundillo de cotxes corpulents, rodes amb eixos fantàstics i carrosseries plenes de fang i pols. 
En aquest ambient vaig estrenar uns retoladors que havia comprat al matí, per intentar fer un esbós ràpid del moment. L’Avelino no se si en té la culpa.  Qui sí, uns retoladors que corrien a l’aula del grup Baobab, amb els que vaig acabar el dibuix de la Roca Umbert, publicat a la portada, fa una setmana. Els retoladors són diferent que l’aquarel·la líquida i em ve de gust investigar-ho. Per això ahir, a la Gavarra vaig fer aquest esbós, que reconec té un toc naïf. A vegades es fa una passa endarrere, per fer-ne dues endavant.
Teatre per endavant
Aquest cap de setmana també hi ha hagut tres concerts de Les Vesprades. El més esperat i el que ha fet córrer més boques-orelles, és el de música flamenca del dissabte, amb la intervenció destacada, a la guitarra del centellenc Joan Asensio. A priori, es pot dir, que a Centelles hi ha una tradició desconeguda per la música flamenca, que potser de moment es queda darrera les cortines d’algunes cases. Però el cas és que la bona sensació de l’any passat va fer que dissabte al vespre hi hagués bastants més interessats de l’habitual, per anar a aquest concert en que també hi havia un bailaor, que també sembla que despertava l’entusiasme del públic. Jordi Sala, organitzador de Les Vesprades, explicava que el conjunt es va dedicar a experimentar i generar textures riques i engrescadores de ritmes i sons.  Dijous hi va haver el gospel de les Sey Sister. Divendres, els joves intèrprets i ahir, diumenge, un duet de clàssica. D’entrada sembla que Les Vesprades s’han guanyat el respecte d’uns actes ben organitzats i d’interès apte per diferents oïdes. 
A la Crònica del 28 d’octubre del 2011, també parlàvem de la Mostra de Teatre Amateur. Això enguany, sembla que serà més cap el 16 de novembre. Tenim notícia que es prepara una dramatització d’un text de l’Espriu –com no podia no ser-, que es diu alguna cosa així com “Tereseta baixant l’escaleta”. En Jordi Sarrate, explicava que és un text molt curt, però a la proposta de Centelles, posaran quaranta dones a l’escenari. Tota estranyesa s’atura de cop i s’omple d’una admiració per l’alquimista, quan et diuen que la directora és la Montse Albàs. Espriu o una dramatització de la seva obra  també toca diumenge el proper diumenge, dia 3 de novembre, la Capella de Jesús, en el context de l’exposició del Sarrate. I si el què us pregunteu és què passa amb els Pastorets, per Nadal, la meva informació és que el Triquet torna a preparar un “Nadal en blanc i negre”. 

EXTRA:

Douglas Duncan 
regala 160 fotografies al Picasso

Museu Picasso, Barcelona. Foto: Juan Ávila
David Douglas Duncan a la presentació 
de la seva donació, avui a les sales del Museu Picasso


Centelles. El fotoperiodista americà David Douglas Duncan ha seleccionat 161 fotografies dels seus àlbums, dedicades a Picasso, i les ha regalat Museu Picasso de Barcelona. El museu està de celebració, pels seus cinquanta anys d’existència. I no hi ha una manera millor de festejar-ho que et facin regals.

 © David Douglas Duncan
© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid, 2013
Picasso a la Californie pintant Cap, 1957

Una de les fotografies donades per Douglas

Duncan.
Douglas Duncan és un fotoperiodista. Va treballar a Life i a Collier’s, però després de que aquesta fes fallida, s’ha professionalitzat com a freelance. La seva carrera gràfica, comença després de  la Segona Guerra Mundial, però ja en aquell episodi, va prendre fotos dels esdeveniments. Després va cobrir les guerres de Corea i el Vietnam, entre altres reportatges. El 1956 va conèixer Picasso i va aconseguir intimar-hi. Douglas Duncan també vivia al sud de França i va visitar sovint a l’artista, a la residència de Le Californie. Va menjar amb ell i va poder entrar al seu taller. La càmera l’acompanyava i va poder testimoniar aquesta vida íntima i creativa de Picasso. 
Un veterà
Douglas Duncan té ara 97 anys. Va nèixer el 23 de gener de 1916 a Kansas City. Avui era al Museu Picasso de Barcelona, presidint la roda de premsa de donació de les imatges, que es presenten al públic amb una mostra reduïda de seixanta-quatre. Douglas Duncan va triar ell mateix les imatges. Els negatius originals es conserven des del 1996, a la Harry Ransom Center de la Universitat de Texas a Austin. El fons està digitalitzat, i un laboratori especialista les ha imprès sobre paper Inkjet gold Fibre Silk, de 50×60 cm. Aquestes imatges en paper són les que han ingressat al Museu Picasso de Barcelona i ajudaran, de forma important, a incrementar el seu pes estratègic a l’hora d’estudiar a l’artista. 
Fins el 12 de gener de 2014 es podrà visitar a una sala d’exposicions temporals, aquesta mostra fotogràfica. Recordeu que no gaire lluny hi ha exposada temporalment l’obra “La Vida”, de l’època blava, un altre regalet-prèstec del Museu de Cleveland. Vegeu l’article específic.

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES VII


Un Sis-cents 
per anar a veure l’Espriu



Aleix Mataró
Parella de quadres amb les màsqueres, uns dels personatges de Sarrate.
Centelles. Aquests dies es pot veure de nou, l’exposició d’obres que Jordi Sarrate va fer inspirat en Salvador Espriu. Són les obres fetes als anys seixanta, sota el títol de “Teatre del poble”. La història d’aquestes peces i del propi autor justifiquen aquesta nova aproximació, ara més en motiu del centenari.
 Segons ens va explicar el mateix Sarrate a la inauguració, les pintures, litos i linòleums,  no citen mimèticament la poesia del poeta. Sinó que es fixen en la voluntat d’aquell de construir un món i com aquell comença a fixar-se amb personatges populars, similars als de Sinera. Però Sarrate crea o s’inspira en gent més propera al context de Centelles, que serà el seu gran tema subjacent. 
En una conversa amb el Jordi Sarrate, dies abans de la inauguració de la mostra –que es pot veure a la capella de Jesús de Centelles-, l’artista ens explicava que va conèixer l’obra  de l’Espriu, després que li descobrís Mn. Josep Esteve, sacerdot que ha estat molt vinculat amb Centelles, parroquial i culturalment. Sarrate va descobrir la poesia d’Espriu i va fer part de l’obra. 
A.M.
Sèrie de litografies. A l’escola on anava el Sarrate, els hi deixaven
tirar tres exemplars de cada planxa. Només hi eren per aprendre.
Més tard, ell i els seus joves amics, es van enterar que l’Espriu “in person” aniria a pronunciar una conferència a Manresa. Aleshores hi havia allà un grup de gent que feia sessions culturals i de tota mena. Eren el grup Artviu. Sarrate no recorda molt bé amb qui hi va anar. Suposa que era amb el seu amic Jaume Rodri, que ja tenia vinculació amb Manresa. El que sí se’n recorda és que van agafar un Sis-cents i van anar cap a la capital del Bages, passant per Moià. Tota una excursió, encara avui!
Es van presentar a aquella sala i el Sarrate, “ni corto ni perezoso”, va aprofitar per saludar a l’Espriu i mostrar-li que estava interessat en la seva obra i en coneixe’l. Al cap d’unes hores, Sarrate, explica, que es van trobar a un bar d’estil americà, a Manresa mateix. Creu que es deia “Texes”. Van continuar parlant i es van tornar a citar ja per un altre dia, a Barcelona, al lloc on treballava l’Espriu. Una oficina d’una assistència sanitària. Així van mostrar-se les mutues habilitats i interessos i van sortir algunes iniciatives noves. 
A.M.
Els llibres i documents també es mostren a l’exposició. Són una 
part molt important i la manera com viatgaven les idees entre els
artistes i el poeta.
Jordi Sarrate, en aquell aleshores estudiava a l’escola d’art que hi havia a l’Hospital de la Santa Creu. Ara no se si ja era l’Escola Massana o una altra institució, que allà hi tenia les dependències de gravat. Amb uns companys de curs, van decidir fundar un grup, que editaria una revista relacionada amb poetes i escriptors. El grup es va dir Tarot i van començar a editar unes revistes amb contingut artístic i cultural, seguint l’ordre de les cartes del Tarot. Com sabeu aquestes cartes, cada una correspon a un personatge i això influïa en el sentit dels continguts de textos i imatges, que en aquestes revistes mereixen la mateixa importància.  
El tercer i el quart número van comptar amb la col·laboració del mateix Espriu i es van fer servir textos seus. Aquests números anaven dedicats a la carta de l’Emperadriu i l’Emperador, respectivament. Com a artistes i membres del Tarot hi havia Mercè i Rosa Biadiu, Joaquim Serra, José Aguliera, Xavier Serra de Ribera, a més del Sarrate. D’Espriu, al tercer número hi havia la “Cançó de l’Esperanceta Trinquis”, la “Cançó banal de la ciutat de Ctesifon”, “El ninot” i el poema XXXI de “La Pell de Brau”, que aleshores s’estava difonent. Al número quart del Tarot, dedicat a l’Emperador, hi havia un text de nou encuny, de l’Espriu, una prosa titulada “Tarot per a algun titella del Teatre d’Alfaranja”.
L’exposició de la capella de Jesús recull les portades originals del Sarrate que es van fer servir, així com altres treballs relacionats amb el Tarot, que a més, ja aleshores, feia exposicions físiques a Barcelona mateix o altres llocs. 
A.M.
A la inauguració de l’exposició, Joan Anguera acompanyava a Sarrate.
El primer va llegir poemes i estrofes de l’Espriu i les anava comentant.
Així que la relació iniciada amb l’Espriu a Manresa va ser fecunda, i sembla que entre el poeta i l’artista centellenc hi havia una amistat. En Sarrate, ens deia que l’Espriu en aquella època ja tenia una fama, era bastant selectiu amb la gent i també es feia pregar i anava bastant a la seva. L’Espriu havia de fer alguna altra col·laboració més al Tarot. Sarrate esperava amb delit, que l’home de lletres, fes la seva “interpretació” de la carta de la mort. Però Espriu sempre li deia “En el seu moment ho feré; cada cosa al seu temps”. Encara ho esperen. 
Sarrate recorda que l’Espriu era molt curós amb la seva feina de literat. Que revisava una i altra vegada els seus textos i se l’hi havia de pregar que es decidís d’una vegada a donar-ho per bo i poder-ho publicar. Un home exigent, però segons Sarrate, alhora divertit, Recorda que explicava acudits i que cantaven. També recorda que l’Espriu els hi feia conèixer altres escriptors. Espriu mateix va tornar a col·laborar amb un altre número del Tarot, aportant una llista dels personatges-cartes i fent una espècia de descripció breu en

Jordi Sarrate
Agenda de les activitats de
l’exposició

forma de vers. Un d’aquests personatges de les cartes és una papessa. I en el llistat, Espriu parla d’una tal Papessa Joana. “Quí és, li demanaven?” Espriu els hi va fer llegir Stendhal i en concret uns textos recollits en els “Passatges per Roma”, on parla d’una Papessa recanvolesca. 

Les obres de l’exposició recorden aquesta història i també traslladen al futur la imaginació del seu creador, entorn a la vida de Centelles. Però això crec que voldria un altre article. De moment ho deixem aquí.