Trios d’artistes i mestres
Centelles. Avancem uns dies la publicació de novetats a la portada del blog, perquè es van acumulant temes i ja endevino alguns punts que caldrà tractar aviat i que podrien encallar encara més els materials frescos que s’esperen al rebost. Tinc dos punts denominadors comuns: totes les propostes que s’esmentaran en aquest article, tenen lloc a un mateix lloc: Vic. I també tenen una estructura similar: són propostes en forma de trio, si bé una l’han espaiat en el temps i les altres dues són en forma de col·lectiva. La més veterana d’aquesta triada és la que han anat fent a l’Albergueria de Vic. Es tracta d’un programa d’escultura, que de forma consecutiva ha ocupat la sala romànica: obra de Ferran Vives, Jordi Díez i ara de Pep Ricart. Crec que han seguit un ordre generacional, començant pel més jove i acabant pel més veterà i mestre d’escultors. Ricart va ser durant molts anys professor d’Escultura a Arts i oficis de Vic i també director. Ells fa trenta anys van introduir al seu centre una tècnica revolucionaria de fundició, manllevada de la indústria, que simplificava el mètode tradicional i els va permetre situar Vic com un lloc de referència per anar a especialitzar-se amb l’escultura.
 |
|
Aleix Mataró
Detall d’una de les talles en fusta de Pep Ricart.
|
Ricart, artísticament, ha treballat la fosa, la talla i el modelatge. També pinta i fa dibuixos i aquarel·la. Li agrada tocar diferents “instruments”. En una conversa privilegiada en el sí d’una sessió del grup ÉcfrasisXXI, ahir mateix, ens va explicar que en el seu taller de Gurb hi té diverses taules de treball amb diferents tipus de pintura i eines, de manera que cada dia pot abordar una tècnica i una obra diferent, segons el què li vingui més de gust. Ens va quedar clar que Ricart, treballa de forma intuïtiva. Ataca i forma formes i racionalitza i redirecciona l’obra un cop ha acabat un tram creatiu. Durant aquesta trampera creativa, és quan li surten tots els elements i el bagatge que l’home ha anat bevent al llarg de la seva vida a curt o llarg termini. Penso bastant en l’obra “Elogi de l’ombra”, que ens va servir de pretext per aprofundir en la seva visió artística. Però també es pot aplicar a l’escultura, si bé ja ens va avisar que hi ha condicionants diferents.
A l’Albergueria hi trobem una sèrie de talles de fusta i també un bronze que comparteixen la idea de ser com taulers tallats en relleu i buidats, cercant crear una estructura geomètrica, de volums sortints i entrants. Ricart no amaga la seva admiració, ja a l’època d’estudiant, per l’obra d’Oteiza i Chillida, amb qui els relleus de l’Albergueria guarden certa relació. En aquest sentit resulta interessant recorda que va ser a l’’Albergueria on fa uns quants anys es va mostrar una túnica amb un disseny chillidià, que guarda certa relació estilística amb les obres de Ricart que ara es mostren.
També em sembla interessant recordar que Ricart va exposar, fa un temps, a la mateixa Albergueria, d’aquarel·les fetes a casa seva, on va estar reclòs durant uns llargs mesos per prescripció mèdica. Les aquarel·les varen ser la via d’escapament de la seva trampera artística i són l’adaptació de l’home a l’espai i a les circumstàncies.
Trio d’El Carme
 |
|
A.M.
Pep Ricart retratat per Miquel del Sants Sala
|
El Pep Ricart el tornem a retrobar a El Carme Galeria d’art, a través d’un retrat fotogràfic de Miquel S. Sala. Aquest fotògraf retrata el seu rostre d’home savi i bo, i també aspectes del seu treball, que es mostren en imatges de menor tamany. Curiosament en un d’elles hi veiem uns croquis que s’acosten a les figures orgàniques de l’obra del Premi Centelles de Ricart, que el mateix artista ja ens va dir que formava part d’una sèrie de vàries teles.
Sala repeteix l’operació del retrat fisonòmic i detalls del treball amb altres quatre personatges propers. Aquesta obra forma part de la col·lectiva en la que també hi participen Ferran Blancafort i Miquel S. Vilà. Els tres varen aprofundir en la fotografia sota l’impuls de Manel Esclusa, que els va animar a fer anar la càmera i a retrobar-se anys després, per recordar aquells anys d’aprenentatge.
Les sèries fotogràfiques que es presenten, són recents o els artistes les han fet relativament fa poc. I a més parteixen de tècniques molt dels nostres dies: la càmera digital o el mòbil. Blancafort és el que utilitza el telèfon cel·lular i amb ell captura detalls d’interès arquitectònic d’espais moderns, com l’Atlàntida de Vic. Per cert, el mateix artista ha convocat als urban sketchers a un sketchcrawl a Vic, i a la zona de l’Atlàntida pel proper 12 d’octubre.
Vilà ha treballat una sèrie visual d’ombres i afectes òptics obtinguts en esglésies. L’obra de Sala és la que ocupa més espai a la galeria i la que per tant ens mostra més interessos de l’autor, que sospitem està molt més vinculat a la fotografia. L’exposició d’El Carme galeria d’art acaba el proper divendres.
Trio del Casino
 |
|
A.M.
Les propostes artístiques de Lafon, Moreno i Dinarès tal i com es
presenten al Casino de Vic.
|
La tercera exposició vigatana es fa a El Casino. Hi trobem un altre profe de l’Escola d’Art, Marià Dinarès, fent pinya amb dos altres artistes vigatans professionals: Juan Carlos Moreno i Jordi Lafon. Aquesta és l’exposició que dèiem que ens permetria revisar l’obra de Lafon, després de guanyar un dels premis repartits per la Fundació Vila Casas, fa quinze dies. L’obra de Lafon mostra diferents tentacles i aquí al Casino, potser entrem també a una altra porta desconeguda: es mostren petites escultures o, també es poden definir com poemes objectuals: una caixa amb gomes a dintre, dos cavallets tallats a trossos. Aquests els anomena “paisatges de cavallets”: i és que efectivament un cavallet una mica usat, tallat i recompost com si fossin containers carregats en un vaixell , evoca sense massa dificultats la idea d’un paisatge amb diferents arbres i tons o edificis de vàries altures i parets de colors. Realment aniria bé saber quin és el límit del treball de Lafon, que és el mateix que fa uns anys fotografiava gent amb un nas de pallasso. Potser una…
Els altres dos artistes mostren també objectes volumètrics. De fet l’exposició col·lectiva està dedicada als llocs i als noms de les coses i els llocs. Moreno fa una espècia de maquetes d’interiorisme i Dinarès pinta desplegables de fusta, com si fossin biombos o acordions, que li serveixen per crear un altre tipus de paisatges pictòrics. Dinarès també és un artista d’obsessions de diferents caps: fa uns anys a l’antiga sala H del carrer de les Dues Soles, hi presentava una col·lecció de fotos de llocs qualsevols, que podien ser o convertir-se en llars. En aquest article hem parlat de varis artistes que multipliquen els seus temes a través de més d’un llenguatge: fotografia, pintura, dibuix, escultura. Està bé n tancar-se i com diu el mestre Ricart, ser capaç d’afrontar-se a diferents coses.
badaluc 