EXPOSICIONS D’ESCULTURA

Doble ració d’escultura a Vic: 
Marta Solsona i Jordi Díez


Foto: Aleix Mataró
Aquesta escultura és la de perfil més geometritzant de
Marta Solsona. Sense perdre la naturalitat, tendeix
a simplificar elements corporals. En varies obres, l’artista
fa peces amb més d’un element compositiu.
Centelles. Si fa temps que no aneu a una exposició d’escultura contemporània, ara teniu una bona oportunitat de fer-ho a Vic. La proposta més fugissera és la que es fa al carrer Manlleu de la capital d’Osona. El mateix carrer, via d’accés a un important conjunt de comerços, serveix d’escenari per distribuir les escultures de bronze de Marta Solsona. Aquesta artista barcelonina és la que amb les seves obres de figures realistes i properes ha començat a ocupar alguns espais públics. A Vic mateix hi ha escultures seves, fixes, a la Plaça dels Màrtirs, una pagesa, i també a l’entrada de l’edifici del Sucre, amb un mercader de porcs. Solsona s’ha especialitzat en aquest tipus d’escultura. A la ressenya biogràfica del seu blog, llegeix-ho que es va iniciar a l’art, més cap a la maduresa, però que era una vocació que portava des de sempre. Les seves escultures ens parlen de persones, especialment dones, properes, d’expressió serena i boniques que desenvolupen un rol, ja sigui d’un ofici de sempre –com les puntaires- o donen forma a un concepte, com la Llibertat. M’agradaria demanar-li a l’artista si la base primera són escultures de fang o treballa amb guix. En algun punt ha de treure motlles per poder reproduir les escultures. Els bronzes es poden reproduir, com un gravat, però molt més complex, amb la introducció en el motlle del bronze fos, en la fundició. Si mireu les peces del carrer Manlleu, vàreu que estan signades i numerades. I també que tenen tonalitats diferents, respecte l’una de l’altra. Solsona acaba les peces fregant la superfície i aplicant-li procediments que fan que el bronze canvií de color i s’acosti a un aspecte més petri o més lluent. Hi ha escultors que fan bronzes que sembla que hagin esculpit pedra o hagin fet una peça de ceràmica.
Aquesta exposició al carrer Manlleu es fa en el marc de la Festa Major de Vic. El dia clau és el proper 5 de juliol, Sant Miquel dels Sants. Segurament al cap de 72 hores –dilluns vinent- aniran per desmuntar aquesta exposició pública i viaria.

Volums espirituals
A.M.
Díez ens presenta un Jesús crucificat,
que com a element diferent no sembla tenir barba.
És com un home en general.
A l’altra banda de la ciutat vella de Vic, a darrera la catedral hi ha l’espai de l’Albergueria, que s’ocupa d’activitats culturals del Bisbat. A la sala d’exposicions, un esplèndid espai amb volta de canó romànica, hi podem veure actualment una petita, però intensa exposició d’escultures de Jordi Díez. L’Albergueria fa actualment un cicle de mostres escultòriques que van començar amb Ferran Vives i acabaran amb Josep Ricart. Díez és un artista resident a Centelles. Conegut al nostre poble pel monument a Ildefons Cerdà, que rep als visitants a la segona rotonda d’entrada al poble, abans del pont del tren. Aquest monument pertany a l’òrbita més original de la seva obra, en que treballa amb filaments de barnilla de ferro o alumini que solda i uneix per crear unes estructures i xarxes que formen uns cossos energètics i contundents. Aquest és l’estil d’obres amb que coneixem a Díez a Centelles, ja que també té obres en espais particulars. A l’Albergueria, però, hi ha com un petit compendi de les seves habilitats, expressades amb imatges religioses. S’ha de dir que l’escultor també va ser l’autor del Sant Hipòlit de pedra que dóna la benvinguda a la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà. Aquest altre registre també el trobem a la sala vigatana, però en petites obres: destaca un mig relleu d’un Crist, que està representat tot nu. Sense mantells. També ho veiem en una talla de fusta mariana, mig acabada. O més aviat, amb ganes de deixar-la indefinida però eloqüent en els punts més sensibles, com el cap i el tòrax.
La resta d’obres són  una xarxa amb trossos d’una escultura de pedra o guix. I dues peces, de gran format, fetes amb barnilles i fils d’alumini o ferro soldats. La més gran és un àngel. La més espectacular un Crucificat, representat parcialment i com si les barnilles de ferro fossin les línies del llapis que s’escapen i projecten la figura més enllà. El conjunt de les peces configuren com un camí de desmaterialització, de recerca de les essències i l’espiritualitat. És una obra espiritual, veritablement, que transmet una visió personal, de l’escultor de la transcendència i del cristianisme. Una mirada potser atenta al dinamisme cibernètic del segle XXI i que controla bé la potència de les formes esbossades.

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES

Conflictes i mites propers

Espai Subirachs
L’escultura “Sepharad”, del 1960
Centelles. Fa molts dies que vam publicar l’última aproximació a la relació d’Espriu amb els artistes. Va ser entorn a la inspiració del poeta, a partir d’escultures de Josep Maria Subirachs. Faltaven altres aportacions en la mateixa òrbita i aquí teniu la segona. Avui ens aproparem a un conjunt també de tres peces que va fer en Subirachs, a partir de tres poemes de l’Espriu: Sepharad (1960) Assaig de càntic al temple (1964) i Caribdis (1971).
Les tres escultures de Subirachs que van inspirar uns poemes a l’Espriu –“Psalm”, “Temple” i “Tekel”-, podríem dir que, en general, generaven una lectura poèticament més espiritual i tranquil·la. Contemplativa. Les tres escultures de Subirachs, inspirades en poemes d’Espriu, sobretot “Sepharad” i “Caribdis” emfatitzen els conflictes, les crisis. El cas és que l’escultura Sepharad es basa en el poemari “La pell de brau”, editada el 1959. L’escultura és del 1960. En aquest poemari, Espriu evoca la crisi recorrent dels pobles de la península, metafòricament explicat en la forma d’un brau i el mite de Sepharad, el nom antic de la península habitada i compartida amb els jueus. Subirachs agafa les idees essencials de la descripció de la pell del brau i la trasllada en fusta, en parts separades per uns eixos de ferro que evoquen els ossos i la cornamenta. Aquesta descripció es troba més aviat en els primers poemes, ja que a mesura que Espriu avança en el seu discurs s’endinsa cap a altres conceptes més complexos. 
El primer dels poemes és prou il·lustratiu per comparar-ho amb l’escultura de Subirachs:

I

El brau, en l’arena de Sepharad,
envestia l’estesa pell
i en fa, enlairant-la, bandera.
Contra el vent, aquesta pell
de toro, del brau cobert de sang.
és ja parrac espesseït per l’or
del sol, per sempre lliurat al martiri
del temps, oració nostra
i blasfèmia nostra. 
Alhora víctima, botxí,
odi, amor, lament i rialla,
sota la closa eternitat del cel. 


El poema està extret del llibre que agrupa “La Pell de Brau” i “Setmana Santa” d’Espriu, editat per Edicions 62, dintre la col·lecció Poetes del XX. Publicació del 2012. La publicació d’aquest poema i els altres en aquest article, compte amb el visti-plau de l’editorial catalana, que gestiona els dretsdels hereus. 
L’escultura Sepharad de Subirachs, evoca de forma impactant algun dels termes expressats per l’Espriu: “estesa pell”, “bandera”, “sang i  parrac”. L’escultura com a tal és del 1960, dos anys després de Tekel i de les altres dues peces de què parlàvem en l’article anterior. Aquí veiem que Subirachs combina fusta i ferro. La fusta és pintada. És una obra en la mateixa línia de Tekel on ja combinava diferents materials i incloïa algun objecta pintat. L’escultura Sepharad, fa un metre i deu centímetres d’alt. Es troba situada al vestíbul de la Casa dels Braus, un edifici d’habitatges d’Antoni de Moragas situat prop de La Monumental.

Espai Subirachs
“Assaig de càntic en el temple”
La idea de combinar materials segueix en les altres dues peces. “Assaig de càntic al temple”, és del 1964. Combina bronze i fusta. L’al·liació serveix de soport del títol, amb les lletres en relleu com si fossin tipografies d’impremta. Sobre la fusta, que sembla una pedra litogràfica, hi ha el poema en qüestió, que comença amb les paraules “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge, terra” (Espriu, “Antologia poètica”, Edicions 62, 1978, p. 65) 
És important remarcar que tota aquesta tasca es fa en vida del poeta i que en té ple coneixement de que Subirachs fa aquestes interpretacions i incorporacions de versos seus. Són col·legues i d’alguna manera s’ajuden a la difusió de la pròpia obra i dels mateixos neguits culturals. L’escultura de “L’assaig” és per tant bastant senzilla compositivament. Potser amb els elements evoca la idea de “bruta, trista, dissortada pàtria”, que el poeta parla per referir-se al seu país. 
Si Sepharad i Assaig… descriuen bastant visualment la idea del poema, la tercera escultura, “Caribdis” es rodeja d’una idea molt més abstracte i allunyada objectualment dels mots del poema. Caribdis era una nimfa, filla de Poseidó i de Gea. Bebia una gran quanitat d’aigua, cada dia, que feia provocar remolins. Els experts han provat d’enllaçar aquests fets mitològics amb estats marins i metorològics de l’estret de Messina, entre la península Itàlica i Sicília, la Magna Grècia. Espriu va dedicar un poema a aquest personatge mitològic, que diu:

CARIBDIS
Si salvo l’escull del cel,
caic en el fons de l’abisme.
Nauxer del meu temps perdut,
solco només hores tristes.
Algun dia seguirem
l’espai – temps, la corba immensa.
De retorn, ens colgaran
tan sols uns grapats de terra.

Espai Subirachs

La peça “Caribdis”.
 Si cliqueu en les imatges podreu
llegir els textos que Subirachs introdueix, 
que són mots de l’Espriu
He extret aquest poema de la descripció de l’escultura de Subirachs, en la pàgina web de l’artista. És el  1974 quan Subirachs en fa una imatge escultòrica. Pertany a una etapa en que l’artista feia obres en dues parts. En aquest cas les dues parts de fusta, es troben unides per una frontissa. Forma com una La al revés. A la part curta hi ha incrustada una bola de marfil. A la part on hi ha agafada la frontissa, que és també el tros de fusta més llarg i en posició vertical, hi ha inscrit el poema de l’Espriu. Potser en aquesta escultura, Subirachs evoca la idea de pas perillòs. La bola de marfil podria ser la metàfora orgànica de la ninfa, i tota la resta, el resultat de la seva set incessant. De fet les especulacions són lliure i poden variar amb el pas dels temps. Però el fet que sigui una frontissa, que s’obri i es tanqui, que deixi passar, evoca moltes idees. 
Artur Ramon

Dibuix de Fortuny 

DIBUIXOS CAP A LONDRES
Una de les galeries 

que històricament ha apostat
 més fort per l’obra de Subirachs
 és la de l’Artur Ramon. 
Avui han enviat 
un cartell amb un dibuix
 per anunciar la seva participació
 a la Master Drawing Week
 de Londres, que es celebra des del 
proper 28 de juny fins el 5 de juliol.
 Segons ens explica la Mònica Ramon,
 una de les responsables de la galeria, 
hi portaran molts dibuixos catalans 
d’autors com Fortuny, Mas i Fondevila, 
Casas, Mir.
 Ens destaca el dibuix de Fortuny, 
que es tracta d’un paper 
amb el tema del venedor de tapissos.

GALERIES D’ART DE VIC

Núria Vall expressa una nova relació amb els animals

Fotos: Aleix Mataró
Dues peces de l’exposició de la Núria Vall. La peça amb l’elefant presenta
unes tonalitats molt especials en l’espai que ocupen els volums del gran
mamífer, amb les veladures i gradacions dels grisos. 
Centelles. Hi ha animals que encara s’acosten als homes, però n’hi d’altres que en fugen i no en volen saber res. Núria Vall veu el món animal i pensa que tampoc són tan diferents a nosaltres. Són diferents espècies però estan al mateix nivell que nosaltres i compartim el mateix planeta. La seva reflexió ha inspirat una opció de vida i el seu art: Vall practica el veganisme: no tasta cap producte animal. La seva obra pictòrica, com a mínim l’actual aposta per un nou model de relació amb el regne animal. 
Núria Vall va estudiar pintura a l’Escola d’Art de Vic. Desconec la seva obra d’abans. Presenta una sèrie nova a  El Carme Vic Galeria d’art, exactament vint-i-dues peces. Ho podem qualificar de pintura. Bàsicament hi ha llapis per fer la línia dels contorns i una capa molt fina de pintura a l’oli. Veladures que s’apliquen sobra fusta de cirerer. Vall volia aprofitar la qualitat i les textures de la fusta i va cercar una tècnica pictòrica que li permetés preservar la visió de les vetes. Treballa amb uns colors concrets: blanc, negre, groc, cian i magenta. A partir d’aquí surten tota la resta. 

Detall d'”Udolem junts llop, que avui hi ha lluna plena”.  ´
Els títols són molt indicatius de la ment de l’artista

Aquesta tècnica, aquest material, l’estil estan al servei també del tema: unes noies molt maques, que bé podem entendre com alter-egos de la Núria, protagonitzen de forma individual cada quadre. I cada una fa una acció d’atenció i relació cap a un animal, petit o gros: un esquirol, aranyes, un llop, un elefant… Els acaricia, els hi dóna menjar, els acompanya en el cant a la lluna, etc. 
A primera vista aquestes noies, tenen un aire com èlfic o nòrdic. Però també de dibuix japonès, pel tractament amb colors més aviat plans, com en els gravats. També pels ulls allargats i alguns tocats dels cabells. D’aquestes noies tant amables amb els animals en veiem el rostre, amb el pentinat i les mans. Tota la resta se’ns amaga. Ulls, boca, orelles, nas, i mans… tots els sentits estan representats. De manera que l’artista podríem dir que cerca emfatitzar els punts de màxim contacte amb el medi. De contacte i descobriment d’un món més enllà de la civilització.  Són noies que moltes interroguen a l’espectador, amb la mirada, com si ens demanessin: i tu qué? Amb pocs elements i amb recursos optimitzats, des d’una proposta aparentment amable i delicada, la Núria Vall també ens arriba a qüestionar la nostra pròpia relació amb l’entorn. Ja ho deien abans. “less is more”. L’exposició romandrà a la galeria vigatana fins el 13 de juliol. El Carme Vic Galeria d’Art es troba a la Rambla de les Davallades, 21, Vic.

Ausart acull 
als “deixebles” de Carles Vergés


Foto: A.M.
Alguns quadres de l’exposició del Taller 13 a Ausart
Centelles. Per mi resulta tota una novetat que un grup d’alumnes d’art, celebri una exposició de final de curs, no en una sala pública o un bar, sino a una galeria. Els artistes són els que s’amaguen darrera el nom Taller13. Amb altres termes els homes i dones que van a pintar al taller de Carles Vergès, a Santa Eugènia. Podria ser també una exposició amb gravadors, però en aquest cas es presenten dibuixos i pintures. La galeria que ha acceptat aquesta proposta és Ausart. L’exposició acaba, per Sant Pere i Pau, això és el proper 29 de juny. 
Formen l’exposició: Xita Cuberta, en Leri, la Marta Calvo, la Núria Coll, la Carme Casanovas, en Santi Giménez, la Provi Daufi, en Marc Carol, la Rosa Bayot, en Lluís Vergés, la Mireia Rubio, l’Edda Perdichizzi i la Laura Sanglas. Alguns ja els coneixem, com en Leri o la Marta. Aquesta darrera continua amb la consolidació del seu domini del dibuix i d’uns temes propis: música i model. S’ha de dir que en la majoria es nota bastant l’ombra de l’estil de dibuix del mestre, i també per la tria d’un temes on predomina el nu. Però cadascú també comença a assimilar-ho: la Xita Cuberta, per exemple, fa cames  i peus i aconsegueix representar molt bé les llums i les ombres, així com el dibuix del drapejat del vestit.
Són obres d’anàlisis de les formes, els volums, les llums, la composició. No hi ha més missatge que el de l’art per l’art i l’estudi del mitjà. 
Una de les que segueix un tema personal de llarga volada és la Laura Sanglas que representa els seus ninots de Playmobil. Amb color i primant la lectura geomètrica dels volums. Carme Casanovas fa paisatges dels entorns osonencs amb pastel. Una tècnica poc habitual i en que s’hi troba bé. En l’obra que presenta a Ausart destaca , per exemple, el cel amb contrast de llum i núvols. En Leri, com ja va fer a l’Occità fa poc, presenta una paisatge nevat. Un exercici que bé es pot entendre com un desig de l’artista de copsar la variebalitat del blanc i “embrutar-lo” sense espatllar l’obra. 
En general ens trobem amb una exposició maca, feta per persones que disfruten amb el que fan i ho saben transmetre. Ausart és al carrer Sant Miquel dels Sants, 4, Vic.