GALERIES D’ART DE VIC

Núria Vall expressa una nova relació amb els animals

Fotos: Aleix Mataró
Dues peces de l’exposició de la Núria Vall. La peça amb l’elefant presenta
unes tonalitats molt especials en l’espai que ocupen els volums del gran
mamífer, amb les veladures i gradacions dels grisos. 
Centelles. Hi ha animals que encara s’acosten als homes, però n’hi d’altres que en fugen i no en volen saber res. Núria Vall veu el món animal i pensa que tampoc són tan diferents a nosaltres. Són diferents espècies però estan al mateix nivell que nosaltres i compartim el mateix planeta. La seva reflexió ha inspirat una opció de vida i el seu art: Vall practica el veganisme: no tasta cap producte animal. La seva obra pictòrica, com a mínim l’actual aposta per un nou model de relació amb el regne animal. 
Núria Vall va estudiar pintura a l’Escola d’Art de Vic. Desconec la seva obra d’abans. Presenta una sèrie nova a  El Carme Vic Galeria d’art, exactament vint-i-dues peces. Ho podem qualificar de pintura. Bàsicament hi ha llapis per fer la línia dels contorns i una capa molt fina de pintura a l’oli. Veladures que s’apliquen sobra fusta de cirerer. Vall volia aprofitar la qualitat i les textures de la fusta i va cercar una tècnica pictòrica que li permetés preservar la visió de les vetes. Treballa amb uns colors concrets: blanc, negre, groc, cian i magenta. A partir d’aquí surten tota la resta. 

Detall d'”Udolem junts llop, que avui hi ha lluna plena”.  ´
Els títols són molt indicatius de la ment de l’artista

Aquesta tècnica, aquest material, l’estil estan al servei també del tema: unes noies molt maques, que bé podem entendre com alter-egos de la Núria, protagonitzen de forma individual cada quadre. I cada una fa una acció d’atenció i relació cap a un animal, petit o gros: un esquirol, aranyes, un llop, un elefant… Els acaricia, els hi dóna menjar, els acompanya en el cant a la lluna, etc. 
A primera vista aquestes noies, tenen un aire com èlfic o nòrdic. Però també de dibuix japonès, pel tractament amb colors més aviat plans, com en els gravats. També pels ulls allargats i alguns tocats dels cabells. D’aquestes noies tant amables amb els animals en veiem el rostre, amb el pentinat i les mans. Tota la resta se’ns amaga. Ulls, boca, orelles, nas, i mans… tots els sentits estan representats. De manera que l’artista podríem dir que cerca emfatitzar els punts de màxim contacte amb el medi. De contacte i descobriment d’un món més enllà de la civilització.  Són noies que moltes interroguen a l’espectador, amb la mirada, com si ens demanessin: i tu qué? Amb pocs elements i amb recursos optimitzats, des d’una proposta aparentment amable i delicada, la Núria Vall també ens arriba a qüestionar la nostra pròpia relació amb l’entorn. Ja ho deien abans. “less is more”. L’exposició romandrà a la galeria vigatana fins el 13 de juliol. El Carme Vic Galeria d’Art es troba a la Rambla de les Davallades, 21, Vic.

Ausart acull 
als “deixebles” de Carles Vergés


Foto: A.M.
Alguns quadres de l’exposició del Taller 13 a Ausart
Centelles. Per mi resulta tota una novetat que un grup d’alumnes d’art, celebri una exposició de final de curs, no en una sala pública o un bar, sino a una galeria. Els artistes són els que s’amaguen darrera el nom Taller13. Amb altres termes els homes i dones que van a pintar al taller de Carles Vergès, a Santa Eugènia. Podria ser també una exposició amb gravadors, però en aquest cas es presenten dibuixos i pintures. La galeria que ha acceptat aquesta proposta és Ausart. L’exposició acaba, per Sant Pere i Pau, això és el proper 29 de juny. 
Formen l’exposició: Xita Cuberta, en Leri, la Marta Calvo, la Núria Coll, la Carme Casanovas, en Santi Giménez, la Provi Daufi, en Marc Carol, la Rosa Bayot, en Lluís Vergés, la Mireia Rubio, l’Edda Perdichizzi i la Laura Sanglas. Alguns ja els coneixem, com en Leri o la Marta. Aquesta darrera continua amb la consolidació del seu domini del dibuix i d’uns temes propis: música i model. S’ha de dir que en la majoria es nota bastant l’ombra de l’estil de dibuix del mestre, i també per la tria d’un temes on predomina el nu. Però cadascú també comença a assimilar-ho: la Xita Cuberta, per exemple, fa cames  i peus i aconsegueix representar molt bé les llums i les ombres, així com el dibuix del drapejat del vestit.
Són obres d’anàlisis de les formes, els volums, les llums, la composició. No hi ha més missatge que el de l’art per l’art i l’estudi del mitjà. 
Una de les que segueix un tema personal de llarga volada és la Laura Sanglas que representa els seus ninots de Playmobil. Amb color i primant la lectura geomètrica dels volums. Carme Casanovas fa paisatges dels entorns osonencs amb pastel. Una tècnica poc habitual i en que s’hi troba bé. En l’obra que presenta a Ausart destaca , per exemple, el cel amb contrast de llum i núvols. En Leri, com ja va fer a l’Occità fa poc, presenta una paisatge nevat. Un exercici que bé es pot entendre com un desig de l’artista de copsar la variebalitat del blanc i “embrutar-lo” sense espatllar l’obra. 
En general ens trobem amb una exposició maca, feta per persones que disfruten amb el que fan i ho saben transmetre. Ausart és al carrer Sant Miquel dels Sants, 4, Vic.

CENTRE D’ART EL MARÇÓ VELL

Poesia i matèria a l’exposició 
de Marta Ballvé

Marta Ballvé
Pintura “Aprendre a mirar”, una bona invitació per situar-se davant les obres, 
nets d’esperit. Sense prejudicis. I en tot.
Centelles. Al diari llegia que els joves que fan aquests dies la selectivitat havien sentit pànic a l’hora d’interpretar un poema. Pànic? Així a l’hora de posar-se davant d’una obra d’art i imaginar-se els seus significats, que els hi passarà? Hi ha artistes que són molt poètics. Com la Marta Ballvé, l’artista de Sant Cugat que fa tres dies té una exposició individual, per tots nosaltres, al Centre d’art el Marçó vell. La seva obra vol molt de mirar i deixar-se dur per la intuïció i les ganes, per imaginar-se els seus significats. És igual que no coincideix-hi amb la intenció de l’artista i que ens fem nostres la seva obra. Segurament l’artista haurà aconseguit el seu objectiu, si sense dir-nos-ho, nosaltres mirem les obres i els seus colors i les seves formes ens inspiren i ho fan dintre les expectatives que l’artista hi ha dipositat. 
Ballvé fa aquesta exposició al Marçó perquè va guanyar el Premi Centelles del 2012, l’any de les setanta edicions. Com els altres primers premis d’edicions interiors també li toca una exposició individual a les sales del petit museu d’art centellenc. L’obra guanyadora –“Des de la imatge retro”- ens espera a l’entrada. No era una obra aliena al que Ballvé feia fa un any, però el qué hi ha més endintre de les sales, va molt més enllà: l’artista ens proposa una fusió entre pintura i escultura. Entre el pla de la tela i el volum. Entre la matèria plàstica feta de colors i formes dibuixades i cossos i figures tridimensionals. 
La mostra del Marçó reuneix molta obra nova, però també algunes peces d’un o dos anys endarrere. Tot plegat, però permet submergir-se en un univers artístic ric i original. Tot té com un cert to orgànic, com si ho fes tot amb pastalina. Però no: combina molts materials i inclús figures petites, reproduccions a escala de figures humanes d’aquelles per les maquetes dels trens. Ho fa per ajudar a convertir una o una altra peça en un cant a l’art i al servei d’alguna de les idees que li dicta el seu cap i el seu cor. 
Ballvé parteix

M.B.
Ballvé  potencia la  relació entre pintura 
i escultura en tota la sèrie d’aquesta exposició

de la naturalesa humana. Dels records, del passat, de la memòria i la imaginació. De forma bastant comuna planteja diferents plans o camps cromàtics a les teles i hi intervé a sobre amb grafismes i intervencions que ajuden a potenciar el significat. Si la base de color forma part de la melodia del quadre, els elements que hi afegeix –tipografies, paraules, figures, papers, volums- en són com la lletra. 

En una secció de la mostra hi podem veure caixetes petites de metacrilat. Una mica com els “reliquiaris” que presentava l’Eulàlia Llopart. Diria que s’han posat de moda aquestes caixetes amb objectes. Amb la Marta Ballvé són més com caixes de museu. Amb petits elements, aquí sí objectes, que participen d’un missatge artístic superior, d’una idea que a l’artista li interessa evocar amb aquells elements. 
Ballvé treballa bastant amb colors pàl·lids, arenosos i terrosos. I en les pintures inclou també diferents tècniques, com l’acrílic i l’encàustica, a part del collage. En general les obres tenen un plantejament per tota la superfície, una composició. Però després l’artista treballa i mutliplica els detalls en fragments, que formen com petits quadrets o finestres. 
Per tant invitaria als joves que fan la selectivitat a passar per aquesta exposició –i a tothom qui li vingui de gust-, per deixar-se anar i posar a prova la seva sensibilitat i la capacitat empàtica amb les obres de la Marta Ballvé, a veure què li comuniquen. Fins el 21 de juliol. 

EXPOSICIONS DE PINTURA

Núria Guinovart introdueix el color


Centelles. La Núria Guinovart exposa ara a la Sala Parés. Porta unes setmanes intenses d’exposicions i ha passat el canvi de mes a la galeria degana de Barcelona. Ocupa la sala petita del costat de l’entrada. El mateix lloc on fa unes setmanes vam veure les obres del David Casals. Podríem dir que tenim com una “exposició de cambra”. Poques obres, per copsar les novetats: sobre el gris habitual del ciment –material que utilitza la Núria-, hi han començat a aparèixer zones tacades amb tons turqueses i rogencs. 
Foto: Quim Domene/Hotel Unic Prague
Quim Domene informa que
ha finalitzat la instal·lació de setanta obres
de pintura i serigrafia a l’Hotel Unic Prague, 
que s’inaugura properament. Les obres formen
part de les obres d’art de l’hotel i es poden
veure en habitacions, passadissos, escales, 
el menjador, etc.
Totes agrupades formen la “Suite Praha” i 
estan dedicades a l’entorn urbà i cultural
on s’ubica l’hotel. Podeu veure més imatges
a l’enllaç: 
L’artista ens explica que va començar a aplicar el color, en fer uns gravats i després es va animar a fer-ho a les seves pintures. Va anar investigant fins que va trobar la manera d’aplicar la capa de color de manera que jugués amb matisos i textures amb la superfície del ciment. A l’exposició hi ha la que, segons ens diu, és la pedra angular d’aquesta nova etapa:”Sentit del lloc”. Primer, tot el ciment té un tractament més fosc i les incisions són blanques. Dintre l’espècia de sortida de la cova, hi ha una gran capa de blau turquesa. A partir d’aquesta peça van venir les altres on l’artista ha tendit, de forma ambigua, a fer referències a paisatges o a objectes. Així les línies i la presència del color evoquen camps i avets. Però altres peces i, de fet, totes continuen movent-se en una lògica abstracte, d’oposició de traços i combinació de gruixos i gests marcats sobre el ciment. 
Entenc el treball de la Núria Guinovart com la d’un poeta de haikus: pensa una idea, que potser serà el títol i de seguida ho expressa sobre la tela, sobre la superfície de ciment. Personalment m’atrau més la rotunditat d’una peça grisa, amb els seus propis matisos de grisos i textures, i la presència incontestable de les línies. Segurament li calia fer el pas al color, i em sembla un exercici positiu, però potser ha de cercar encara més la manera de fusionar-hi color i mantenir al mateix temps aquella força poètica del color natural i sincer del ciment. El pas és arriscat, aporta coses noves, però crec que cal anar més enllà. Ens ha comentat que ho continua experimentant amb una sèrie de gravats per un llibre que fa amb col·laboració del crític Arnau Puig.
Peixos
Mentre la Núria cerca regenerar el seu llenguatge, al primer pis de la Sala Parés hi trobem un altre pintor, Rafel Joan, que estilísticament potser no té res a veure amb ella, però sí que presenta un punt en comú, que voldria exposar. En les obres de Joan, – i si no ho interpreto malament-, crec que es veu molt bé l’evolució des d’unes obres més figuratives, cap a altres de perfil més abstracte. I en aquest sentit l’artista estableix ponts de diàleg entre una realitat i l’altra. I aixó també ho trobem en la Núria. 
En Rafel Joan pinta paisatges subaquàtics, poblats de bancs de peixos, arenes i aigües de colors. Sobretot aporta un treball ric en matisos i transparències de colors i llums. Segons com semblen unitats modulars que l’artista ha anat repetint en la tela, creant aquests espais marins. Dues maneres d’entendre la pintura i de deixar anar l’ànima.

No disposo de bones imatges de totes dues exposicions, però tinc l’enllaç al catàleg virtual de la Núria Guinovart: