EXPOSICIONS DE PINTURA

Núria Guinovart introdueix el color


Centelles. La Núria Guinovart exposa ara a la Sala Parés. Porta unes setmanes intenses d’exposicions i ha passat el canvi de mes a la galeria degana de Barcelona. Ocupa la sala petita del costat de l’entrada. El mateix lloc on fa unes setmanes vam veure les obres del David Casals. Podríem dir que tenim com una “exposició de cambra”. Poques obres, per copsar les novetats: sobre el gris habitual del ciment –material que utilitza la Núria-, hi han començat a aparèixer zones tacades amb tons turqueses i rogencs. 
Foto: Quim Domene/Hotel Unic Prague
Quim Domene informa que
ha finalitzat la instal·lació de setanta obres
de pintura i serigrafia a l’Hotel Unic Prague, 
que s’inaugura properament. Les obres formen
part de les obres d’art de l’hotel i es poden
veure en habitacions, passadissos, escales, 
el menjador, etc.
Totes agrupades formen la “Suite Praha” i 
estan dedicades a l’entorn urbà i cultural
on s’ubica l’hotel. Podeu veure més imatges
a l’enllaç: 
L’artista ens explica que va començar a aplicar el color, en fer uns gravats i després es va animar a fer-ho a les seves pintures. Va anar investigant fins que va trobar la manera d’aplicar la capa de color de manera que jugués amb matisos i textures amb la superfície del ciment. A l’exposició hi ha la que, segons ens diu, és la pedra angular d’aquesta nova etapa:”Sentit del lloc”. Primer, tot el ciment té un tractament més fosc i les incisions són blanques. Dintre l’espècia de sortida de la cova, hi ha una gran capa de blau turquesa. A partir d’aquesta peça van venir les altres on l’artista ha tendit, de forma ambigua, a fer referències a paisatges o a objectes. Així les línies i la presència del color evoquen camps i avets. Però altres peces i, de fet, totes continuen movent-se en una lògica abstracte, d’oposició de traços i combinació de gruixos i gests marcats sobre el ciment. 
Entenc el treball de la Núria Guinovart com la d’un poeta de haikus: pensa una idea, que potser serà el títol i de seguida ho expressa sobre la tela, sobre la superfície de ciment. Personalment m’atrau més la rotunditat d’una peça grisa, amb els seus propis matisos de grisos i textures, i la presència incontestable de les línies. Segurament li calia fer el pas al color, i em sembla un exercici positiu, però potser ha de cercar encara més la manera de fusionar-hi color i mantenir al mateix temps aquella força poètica del color natural i sincer del ciment. El pas és arriscat, aporta coses noves, però crec que cal anar més enllà. Ens ha comentat que ho continua experimentant amb una sèrie de gravats per un llibre que fa amb col·laboració del crític Arnau Puig.
Peixos
Mentre la Núria cerca regenerar el seu llenguatge, al primer pis de la Sala Parés hi trobem un altre pintor, Rafel Joan, que estilísticament potser no té res a veure amb ella, però sí que presenta un punt en comú, que voldria exposar. En les obres de Joan, – i si no ho interpreto malament-, crec que es veu molt bé l’evolució des d’unes obres més figuratives, cap a altres de perfil més abstracte. I en aquest sentit l’artista estableix ponts de diàleg entre una realitat i l’altra. I aixó també ho trobem en la Núria. 
En Rafel Joan pinta paisatges subaquàtics, poblats de bancs de peixos, arenes i aigües de colors. Sobretot aporta un treball ric en matisos i transparències de colors i llums. Segons com semblen unitats modulars que l’artista ha anat repetint en la tela, creant aquests espais marins. Dues maneres d’entendre la pintura i de deixar anar l’ànima.

No disposo de bones imatges de totes dues exposicions, però tinc l’enllaç al catàleg virtual de la Núria Guinovart: 

PATRIMONI MUSEÍSTIC


Foto: Xavi Olivé
Façana principal del Museu d’Art de Cerdanyola, una dia a la nit, amb la visió claradels vitralls modernistes. 


La capsa de bombons 
de Cerdanyola del Vallés

Centelles. Diumenge passat vaig posar rumb cap al sud i el cotxe em va portar a Cerdanyola del Vallès. Hi vaig anar per la ruta que conec, quan vaig per aquella zona per feina. Vaig rodejar el polígon de la Ferreria i vaig entrar a Cerdanyola pel sud. Un cop en el seus carrers, en vaig anar seguint fins que –després de consultar el desesperant movilmaps-, vaig poder aparcar al costat de l’església parroquial. 

Caminant una mica de nord, vaig trobar de seguida el carrer de Sant Martí i la seu del Museu d’Art de Cerdanyola. Tenia previst estar-hi uns trenta minuts, però un cop dintre i després del primer impacte, em vaig asseure a un banc i vaig enviar un whatsapp a una amiga, perquè no m’esperés gaire aviat. 
El Museu d’Art de Cerdanyola està ubicat a una casa modernista

Foto: Orlando Barrial
El “nu blau”, la peça incorporada recentment al MAC,  amb
altres peces del fons.

reformada per dintre, condicionada com a museu. Es tracta d’un edifici original de Gaietà Buïgas. Primer era un teatre-casino. Després Eduard M. Balcells ho va reconvertir en casa d’estiueig. La vila es veu que era lloc de segona residència per veïns de Barcelona. I entre aquests hi va haver artistes i gent amb contacte amb artistes que van passar pels carrers de Cerdanyola i van deixar les seves petjades. Les obres que van quedar o que han anat donant els col·leccionistes o altres fonts, conformen el nucli dur del fons museístic. Parlem per tant d’un museu molt centrat en el període del 1900 cap amunt. Bàsicament fins abans de la Guerra Civil. Destaca la col·lecció d’obres de Ismael Smith i també la de Togores. Hi ha escultures d’en Llimona i altres artistes destacats. Acaben d’ingressar un nu de bronze de l’escultor Viladomat. 

Però el què em va fer seure al banc van ser un conjunt de vitralls modernistes, multicolors, instal·lats en les respectives finestres i a tocar de la mà. Es veu perfectament l’ànima de plom o metall i el treball amb els vidres de colors i les grisalles. Les obres han estat restaurades i reubicades al seu emplaçament original. Representen unes dames en paisatges bucòlics. Sense desmerèixer la resta de la col·lecció, potser són les peces més delicioses. Per tant, xapó per aquest museu, pel continent i pel contingut. 
Retrats
Foto: Orlando Barrial
Aspecta de l’exposició temporal de fotografia.
Però el motiu de la visita era l’exposició temporal de fotografia. Amb el suport generós del fons de FotoColectania s’ha preparat una mostra de fotografia contem-

Gabriel Cualladó / FotoColectania

Retrat de grup., titulat “Clemente amb  tricicle”

porània, dedicada al retrat. Una mostra que itinerarà per varis museus de la Diputació de Barcelona. La selecció reuneix obra de fotògrafs antològics com Miserachs, Colom, Garcia-Alix, Rivas, Pomés, Müller. Hi ha una part divertida dedicada a autoretrat i retrats entre els mateixos fotògrafs. També hi ha molt retrat femení, donant una idea de com es visualitza la dona en diferents circumstàncies. Tot és imatge en blanc i negre, còpies d’època o actuals i de mides bastant grans. És interessant per veure com es posa el retratat. En la majòria dels casos és conscient de què li fan una fotografia, però no sempre controla la seva expressió i menys la seva psicologia.

Acabada la visita a l’exposició encara vaig poder veure el pri mer pis del museu, on hi tenen la sala d’actes i un racó on hi ha alguns cartells originals fets per varis artistes, dedicats a un festival de blues de la població.  Hi ha un cartell que és de la Dominica Sànchez, precisament una de les artistes que comentàvem la setmana passada. A una altra paret hi ha unes pintures de la Carme Sangles, dedicades a homenatjar l’Espriu. Un treball que bé podria ser objecte d’un article del nostre monogràfic que ara tenim una mica parat, però que encara ha de donar molts de fruits. 
ACTIVITATS A L’ACADÈMIA
La Reial Acadèmia Catalana 

de Belles Arts Sant Jordi 

informa que el dia 30 

comencen les 
II Jornades Internacionals 
“L’actualitat del clàssic”. 
Paral·lelament a 
la mateixa seu acadèmica, 
si inaugurarà l’exposició
 “La imatge de l’heroi a l’escultura 
catalana (1800-1850)”. 
Més informació: http://www.racba.org

PRÈVIA EXPOSICIÓ

Picasso vist per Picasso, a Barcelona

Pablo Picasso, “Autoretrat” (1907). Oli sobre tela. 
© National Gallery in Prague, 2013
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2013
Curiosament la nova proposta que està a punt d’inaugurar el Museu Picasso de Barcelona també va de retrats. I més concretament dels autoretrats que es va anar fent l’artista malagueny al llarg de la seva vida. El retrat va servir com a camp de batalla a l’artista per experimentar estils i també per expressar els seus neguits personals. El museu barceloní ha fet un esforç per preparar aquesta gran monografia d’un tema poc tractat, en motiu del 50é aniversari de la fundació de l’equipament a la ciutat. Es reuniran obres procedents de varis museus: Moma, National Gallery, la Národní Galerie de Praga, etc. 
Picasso es va autorepresentar tota la vida, si bé el gruix de d’autoretrats pertany a l’etapa prèvia a 1907 (any de “Les Domiselles d’Avignon”). Però després hi va anar tornant. L’exposició inclourà peces on Picasso es representa a través d’altres personatges, com les sèries de gravats amb el pintor i la model. L’exposició s’inaugura el dia 30, s’obre al públic el 31 i es podrà veure fins el primer de setembre. Molt abans tindreu una crònica tal i com dèu mana.

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Dones i pintura a l’Artur Ramon

En record de José Milicua

Artur Ramon
La Passejada de la noia de 
Marquès Puig


Centelles. Ahir la meva mare em compartia el seu desacord amb aquella imatge tant típica de que quan un guanyador d’una prova de ciclisme, puja al podi, qui l’espera són unes noies per fer-li un petó. La idea és que per una banda volem una societat més justa i en que la dona tingui un paper modern i amb sentit comú.  I per altra banda permetem situacions en que la dona és un mer objecte decoratiu o de desig. No seria més bonic que enlloc o de només fer-li un petó, encaixessin la mà?

A l’Artur Ramon hi tenim ara una exposició de pintura feta per dones. I a la resta de la sala hi ha encara peces pertanyents a l’exposició “dones pintades”. Aquesta segona part pot ser una excusa per, a tall d’exemple, revisar la mirada de l’artista sobre el gènere femení.  La part de l’exposició que ocupa l’entrada, és en canvi una manifestació lliure de que les coses van fent el seu curs. 
Les “dones pintades” són obres protagonitzades per dones, segons la mirada de pintors antològics de casa nostra, dels voltants del 1900. Com Laureà Barrau, Josep de Togores, Francesc Domingo, Pere Pruna, Ignacio Zuloaga. El fet és que la selecció feta, només deixa espai a preocupacions veritablement pictòriques i a la voluntat dels artistes de captar la delicadesa de la noia, un gest, la forma del seu cos, l’expressió del rostre. Trobem noies agradables.

A primers de juny la Marta Ballvé 
inaugurarà l’exposició 
seva al Marçó Vell de Centelles,
 producte d’haver guanyat 
el Premi Centelles l’any passat. 
Però també té altres compromisos 
expositius, com una 
col·lectiva amb altres artistes, 
a la Illa Diagonal. 
En aquest espai també 
hi havia exposat fa uns anys 
la Marina Berdalet. 
Mentres la gent passeja 
i mira botigues, 
també pot quedar abstreta 
per les pintures i 
peces presentades. 
Ballvé té com un corner 
amb una idea de la seva obra: 
pintura i les seves 
petites escultures, 
els dos llenguatges 
que l’artista treballa junts, 
intentant que s’enriqueixin 
mútuament i que la portin a 
nous horitzons. 
L’exposició s’inaugura avui 
a aquest centre comercial. 
Al cartell també hi figuren 
noms com Àngel Asensio, 
Vero Cendoya, Marta Darder, 
Mireia Serra. 
L’exposició es fa dintre 
els actes dels 20 anys 
de l’Illa Diagonal. 
A la inauguració d’avui 
els artistes faran 
una “action paiting”

Què devia representar al 1899, la pintura de Laureà Barrau “Decoradores de ceràmica”? De les pintures exposades és la de contingut més social, perquè es fixa precisament en el fet de que les dones treballen. La majoria està d’esquena o tenen la cara difuminada. La noia de cara, la més propera és jove, sí, però és això un fet significatiu en aquesta obra? També destaca el volum dels vestits, la claror de l’espai. No hi veig denúncia, ni llàstima. Sino més aviat la voluntat de l’artista de constatar una realitat del moment, que potser no devia ser ben vist per tothom, ja que elles assumien noves ocupacions fora de casa i podien contribuir a l’economia personal, lliure, o familiar. 
En l’exposició també hi ha pintors més desconeguts, com un tal Josep Maria Marquès Puig (Barcelona, 1890-1950). El seu oli ens presenta una dona jove de perfil. Colors pàl·lids, un dibuix amb dosi de naif.  Em crida l’atenció l’actitud curvada de la noia, que figura –segons el títol-, que està de passeig. Sembla que hagi carregat bales de palla tot el dia!. Però vesteix ben conjuntada, moderna, senzilla. I les mans no parlen pas de feines del camp. En el rostre hi ha una expressió serena i com d’estar rumiant altres coses, més que està per la caminadeta. El pintor es fixa sobretot en el perfil del cap, amb el nas, la boca, la barbeta, la claredat dels ulls. És la part més ben detallada. 
Així que mentre en una sala els pintors miren de representar dones, a l’entrada hi trobem els productes artístics d’elles, però de cent anys més tard. Les pintores que participen d’aquesta part de la mostra de l’Artur Ramon, són habituals de la galeria: Anke Blaue, Leticia Feduchi, Alicia Marsans i Dominica Sánchez. Podria dir que entre les obres de dintre i les de l’entrada –i la primera sala del interior-, no hi ha massa a veure. Les dones que pinten, fan altres coses: trobem obres abstractes –Blaue i Sánchez-, natures mortes –Marsans- i estudis d’homes –Feduchi-. En aquesta darrera, potser hi ha el contrapunt. Ja que és una dona que pinta a un home, com si fos una model.  Un home, entregat, en general, al relax en una cadira o sofà. Però Feduchi es fixa en la pinzellada, l’estil esbossat, el contrast entre un fons neutre, molt clar i el color concentrat en la figura masculina.
De les quatre pintores, la que desconeixia més és Dominica Sánchez. I la veritat és que no passa desapercebuda: amb pintures i dibuixos grans i escultures en l’òrbita de la geometria abstracte i l’equilibri entre contrast de colors. Anke Blaue no és molt diferent a l’obra de Sánchez, però ella treballa no amb capes de pintura, sino de teles tenyides i enganxades, que van creant els camps de colors. 
Alicia Marsans hi té natures mortes, on destaquen la sobreposició dels objectes, l’aspecta opac d’aquests, el fons neutre que crea un contrast càlid amb el conjunt.  Posa bastanta més atenció a les flors que a la resta, on els gerros, per exemple, tenen poc volum, són com només formes geomètriques de colors.