EXPOSICIÓ DE PINTURA

Dones i pintura a l’Artur Ramon

En record de José Milicua

Artur Ramon
La Passejada de la noia de 
Marquès Puig


Centelles. Ahir la meva mare em compartia el seu desacord amb aquella imatge tant típica de que quan un guanyador d’una prova de ciclisme, puja al podi, qui l’espera són unes noies per fer-li un petó. La idea és que per una banda volem una societat més justa i en que la dona tingui un paper modern i amb sentit comú.  I per altra banda permetem situacions en que la dona és un mer objecte decoratiu o de desig. No seria més bonic que enlloc o de només fer-li un petó, encaixessin la mà?

A l’Artur Ramon hi tenim ara una exposició de pintura feta per dones. I a la resta de la sala hi ha encara peces pertanyents a l’exposició “dones pintades”. Aquesta segona part pot ser una excusa per, a tall d’exemple, revisar la mirada de l’artista sobre el gènere femení.  La part de l’exposició que ocupa l’entrada, és en canvi una manifestació lliure de que les coses van fent el seu curs. 
Les “dones pintades” són obres protagonitzades per dones, segons la mirada de pintors antològics de casa nostra, dels voltants del 1900. Com Laureà Barrau, Josep de Togores, Francesc Domingo, Pere Pruna, Ignacio Zuloaga. El fet és que la selecció feta, només deixa espai a preocupacions veritablement pictòriques i a la voluntat dels artistes de captar la delicadesa de la noia, un gest, la forma del seu cos, l’expressió del rostre. Trobem noies agradables.

A primers de juny la Marta Ballvé 
inaugurarà l’exposició 
seva al Marçó Vell de Centelles,
 producte d’haver guanyat 
el Premi Centelles l’any passat. 
Però també té altres compromisos 
expositius, com una 
col·lectiva amb altres artistes, 
a la Illa Diagonal. 
En aquest espai també 
hi havia exposat fa uns anys 
la Marina Berdalet. 
Mentres la gent passeja 
i mira botigues, 
també pot quedar abstreta 
per les pintures i 
peces presentades. 
Ballvé té com un corner 
amb una idea de la seva obra: 
pintura i les seves 
petites escultures, 
els dos llenguatges 
que l’artista treballa junts, 
intentant que s’enriqueixin 
mútuament i que la portin a 
nous horitzons. 
L’exposició s’inaugura avui 
a aquest centre comercial. 
Al cartell també hi figuren 
noms com Àngel Asensio, 
Vero Cendoya, Marta Darder, 
Mireia Serra. 
L’exposició es fa dintre 
els actes dels 20 anys 
de l’Illa Diagonal. 
A la inauguració d’avui 
els artistes faran 
una “action paiting”

Què devia representar al 1899, la pintura de Laureà Barrau “Decoradores de ceràmica”? De les pintures exposades és la de contingut més social, perquè es fixa precisament en el fet de que les dones treballen. La majoria està d’esquena o tenen la cara difuminada. La noia de cara, la més propera és jove, sí, però és això un fet significatiu en aquesta obra? També destaca el volum dels vestits, la claror de l’espai. No hi veig denúncia, ni llàstima. Sino més aviat la voluntat de l’artista de constatar una realitat del moment, que potser no devia ser ben vist per tothom, ja que elles assumien noves ocupacions fora de casa i podien contribuir a l’economia personal, lliure, o familiar. 
En l’exposició també hi ha pintors més desconeguts, com un tal Josep Maria Marquès Puig (Barcelona, 1890-1950). El seu oli ens presenta una dona jove de perfil. Colors pàl·lids, un dibuix amb dosi de naif.  Em crida l’atenció l’actitud curvada de la noia, que figura –segons el títol-, que està de passeig. Sembla que hagi carregat bales de palla tot el dia!. Però vesteix ben conjuntada, moderna, senzilla. I les mans no parlen pas de feines del camp. En el rostre hi ha una expressió serena i com d’estar rumiant altres coses, més que està per la caminadeta. El pintor es fixa sobretot en el perfil del cap, amb el nas, la boca, la barbeta, la claredat dels ulls. És la part més ben detallada. 
Així que mentre en una sala els pintors miren de representar dones, a l’entrada hi trobem els productes artístics d’elles, però de cent anys més tard. Les pintores que participen d’aquesta part de la mostra de l’Artur Ramon, són habituals de la galeria: Anke Blaue, Leticia Feduchi, Alicia Marsans i Dominica Sánchez. Podria dir que entre les obres de dintre i les de l’entrada –i la primera sala del interior-, no hi ha massa a veure. Les dones que pinten, fan altres coses: trobem obres abstractes –Blaue i Sánchez-, natures mortes –Marsans- i estudis d’homes –Feduchi-. En aquesta darrera, potser hi ha el contrapunt. Ja que és una dona que pinta a un home, com si fos una model.  Un home, entregat, en general, al relax en una cadira o sofà. Però Feduchi es fixa en la pinzellada, l’estil esbossat, el contrast entre un fons neutre, molt clar i el color concentrat en la figura masculina.
De les quatre pintores, la que desconeixia més és Dominica Sánchez. I la veritat és que no passa desapercebuda: amb pintures i dibuixos grans i escultures en l’òrbita de la geometria abstracte i l’equilibri entre contrast de colors. Anke Blaue no és molt diferent a l’obra de Sánchez, però ella treballa no amb capes de pintura, sino de teles tenyides i enganxades, que van creant els camps de colors. 
Alicia Marsans hi té natures mortes, on destaquen la sobreposició dels objectes, l’aspecta opac d’aquests, el fons neutre que crea un contrast càlid amb el conjunt.  Posa bastanta més atenció a les flors que a la resta, on els gerros, per exemple, tenen poc volum, són com només formes geomètriques de colors. 

EXPOSICIONS COL·LECTIVES

Capella plena d’art i de gent


A.M.
Aspecte de la inauguració d’ahir a la Capella

Centelles. Aquest cap de setmana hi ha dues exposicions en marxa on hi tinc obra present. A la Capella de Jesús de Centelles es pot veure un petit relleu de fang dedicat a l’aplec de Puigsagordi. El relleu participa de la mostra de final de curs dels alumnes de ceràmica, dibuix i pintura de l’Escola d’Adults. Totes les obres de la mostra estan dedicades a la nit. El relleu que vaig fer era el primer d’una sèrie que vaig fer immediatament després de fer una sèrie de petits segells, també de fang, que vaig fer al principi del curs, per investigar la sèrie els segells cilíndrics. El relleu de l’aplec era una mica més gran i permetia fixar-se major en l’expressió de les cares i la forma dels elements orogràfics. 

El petit relleu està colorejat amb esmalt a la part del cel, de color blau fosc. Estava previst que quedés més fosc aquest to, però pels designis del forn va quedar una mica més clar. De manera que la nit, ara és més una matinada. Però ja va bé: les persones assentades al voltant del foc, s’han passat tota la nit cantant, mans a la guitarra!
A la mostra hi ha molts altres treballs d’amics de curs i dels companys de pintura. M’agradaria destacar el gat de l’Olive, el fanal de la Marina, el somniador de l’Anna. Dels pintors m’agradaria destacar que tots han fet un esforç, una passa endavant qualitativa. Però dintre d’aquests, crec que val la pena destacar, el nocturn de

MIAU 2011-2012
Ja està publicat i en distribució 
el catàleg de la Mostra Internacional 
d’Art Urbà de Caldes (MIAU). 
Recull les edicions del 
2011 i el 2012. 
Recorda les performances 
i activitats que s’hi van fer, 
amb informació del discurs 
de cada protosta, 
el perfil dels artistes i imatges. 

la Romi –sortida de la lluna-, la plaça major expressionista del Pere o la figura del Toni. En aquest darrer cas, el quadre s’acosta a un anterior fet per en Casals, però no deixa de ser un exercici interessant de l’alumna. 




Segueix llegint a Badaluc

DUES EXPOSICIONS DE PINTURA

Revivals i boires pictòriques a la Parés

Centelles. Hi havia un pintor que un cop em va dir que a la pintura l’havien intentat matar tres vegades i que no ho havien aconseguit. Ho podem certificar, de fet, per la persistència d’exposicions habituals d’aquest llenguatge a galeries i sales d’art. Com per exemple a la Sala Parés. No descobreixo res, però cal assenyalar que ara tots tres nivells i racons expositius de la galeria degana de Barcelona, els ocupen pintors.  I que sobretot practiquen conceptes diferents. I aquí és on hi ha el quid de la qüestió: la pintura segueix viva, i a més, plural. Molt plural. En el petit tast que ens ofereix la Sala Parés, ens centrarem a les dues exposicions de la planta baixa. A la sala gran hi trobem obra de Jaume Roure. A la sala petita del costat de l’entrada, paisatges del David Casals. 
Foto: Sala Parés
Una de les pintures “familiars” de Roure

Roure és de Barcelona. És un pintor que el vam anar a veure l’estiu passat a l’Empordà. Allà vam trobar les obres escampades. Ara, a la Parés tenim l’oportunitat d’aprofundir en la seva obra, junta i nova. Roure treballa amb oli. A més no sobre tela, sino sobre cartró. M’agrada quan deixa parts sense pintar –o pintades d’un to beix- i després amb el color destaca les figures o una part. Aquest pintor treballa per grups temàtics. Fa un any es va morir en Neil Amstrong, el primer home que va caminar damunt la Lluna. Doncs en Roure recorda aquest fet, a través de recuperar una sèrie d’imatges fotogràfiques de l’àlbum familiar, de quan va fer la primera comunió. I altres imatges fetes a Amèrica, als anys seixanta, que ens evoquen la vida dels ianquis a aquella època. Imatges també de la vida familiar, social, d’oci. Hi abunden les imatges amb gent. Persones rient a la càmera, a la piscina, amb un grup de teatre, a la taula, etc. No us estanyi si noteu en aquesta pintura un deix de l’obra de Hopper, ja que el mateix Roure ho reconeix. No passa res. Al final, Roure filtra la influència del mestre anglès i ho ha personalitzat. 

Roure ens parla d’uns temes concrets. Fa un revival de record i d’una

Foto: Sala Parés
Una de les  boires pictòriques de Casals

època. Pinta gent, normalment alegre. Podríem dir que té un record feliç. En l’obra de David Casals –ara canviem de sala-, passem a un altre nivell de sentiments, ja que els seus paisatges també tenen el poder de convocar sentiments de magnificència del paisatge fluvial, emboirat, verd i natural. Casals aprofundeix en el tema de la boira –que ja vam descobrir a Vic l’any passat-, i també amb les construccions marcades pel brancatge dels arbres i arbusts que el pintor localitza a les riberes. Casals ara es fixa més en la zona del Ter, a la zona de Manlleu, on el cabdal d’aigua és més generós i també més obert a produir reflexos i a rebre la boira. No hi veiem elements humans –com introduïa en èpoques pretèrites -. Només el medi. Així que aprofundeix en les qualitats cromàtiques, compositives i els efectes lumínics. Més que una obra realista, aquesta sèrie de peces de Casals, em parlen a mi de la bellesa i la potència dels colors i la poètica dels espais. 

D’alguna manera la pintura de Casals convoca més directament a la bellesa i a la poesia, mentre la de Roure potser pot resultar més inquietant, ja que hi ha molta gent a la seva pintura, que a més miren i riuen. s’interessen per coses diferents. Tots dos saben molt bé què tenen entre mans i defensen amb ganes i gust el seu concepte pictòric.  A tots dos, si va bé, els podreu veure també a la Col·lectiva que preparem en aquest blog, el mes de juliol i agost.

INICIATIVA ARTÍSTICA

Artistes de La Garriga i del Japó, munten junts una exposició


Fina Tuneu i Jaime Moroldo comentant un gravat japonés de la mostra “Veus a l’extrem”, 
que es feia a la sala Andreu Dameson de la Garriga, però que ja es va acabar diumenge passat
Centelles. Primer en Jaime Moroldo va conèixer, un dia, a una noia japonesa, Ayu Omori. Després va passar un temps sense que un sabés res de l’altre. Fins que gràcies a internet es van actualitzar les relacions. En segon lloc van parlar de fer alguna cosa plegats. Tots dos són artistes, tots dos en coneixen a molts d’altres i podien traçar ponts de treball i contacte, malgrat el principal handicap: Jaime viu a la Garriga i la noia a un poblet del Japó. Això són molts quilòmetres i depèn de què es vulgui fer calen molts calers. Però van plantejar de fer una exposició junts, amb un grup auto-seleccionat d’artistes, amb obra d’unes mateixes mides. Enviar-les i aprofitar l’existència d’uns marc estàndards –aquí els t

Fotos: Aleix Mataró
Dues peces de l’exposició, una japonesa, l’altre de la Garriga

robem a Ikea-, per donar unitat a la mostra, allà i aquí. El grup d’artistes de la Garriga que en Jaime va reunir, van ser els primers a enviar les obres –sense marcs-, al Japó. I allà els homòlegs japonesos ho van emmarcar i ho van penjar en un espai públic. Ara els nipons han enviat les seves obres i s’han pogut veure fins aquest passat diumenge, juntament amb les obres garriguenques a l’espai Andreu Dameson. La iniciativa compte amb el suport de la Fundació Fornells-Pla i  Conxa Sisquella. En Jaime Moroldo comenta que potser la iniciativa tindrà continuïtat. I també que als japonesos amb qui col·laboren els hi va molt bé aquesta proposta, perquè així tenen una iniciativa xula per portar a algun lloc i fer visible les inquietuds artístiques del seu poble, on –allunyats de les grans urbs-, no hi ha massa estructures artístiques. 

UVIC
Envers i revers del targetó 
de l’exposició de Marina Berdalet
Berdalet, del CACIS a la UVIC
L’artista Marina Berdalet també segueix activa 
en el pla expositiu. Aquest dijous s’acaba 
el seu pas pel CACIS, el Centre d’Art 
Contemporani i Sostenibilitat de Calders. 
Allà hi ha exposat els seus dibuixos de 
plantes en naixement i també hi va fer un 
dibuix nou, in-situ, dintre la línia de 
“traços del gest”. 
Quan encara no ha acabat aquesta 
petita mostra, n’estrena una altra al 
vestíbul de la seu principal de la Universitat de Vic. 
Un remix de la mostra que va fer a Manresa,
 l’estiu passat, però també amb alguna peça nova. 
En general les obres de l’exposició “Veus en l’extrem”, estan fetes o tenen el suport d’un paper: hi ha dibuix, fotografia, gravat. Una mica de tot. En principi la temàtica era lliure, però ves per on, hi ha com un deix, com un neguit per expressar preocupacions. Coses que no són les mateixes, però que ens parlen d’inconformisme: reptes, la naturalesa, el camí d’una vida viscuda, la transformació de l’entorn, etc. Hi ha una trentena d’obres entre garriguenques i japoneses. Entre els artistes japoneses hi ha persones com Ayu Omori, Masari Itaba. En Moroldo va dir que alguns, com també Chiemi Fukuda s’agrupaven en un estudi on hi ha músics, dissenyadors. Són els Studio Kotori. També presentaven una obra comuna amb tres aportacions de diferents disciplines. 
Entre els artistes d’aquí, coneixem, perquè ja n’em parlat al blog, el mateix Jaime Moroldo, la Fina Tuneu i la Núria Segura. Els dos primers participaran a l’exposició col·lectiva del blog. La Núria està convidada a fer-ho l’any vinent. També hi participaven l’Alba Ballús, la Sílvia Navarri, en Roger Sanguino o en Francesca Riu.