ANY ESPRIU 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES (1)                                                   

Un poema per a Joan Miró


Foto: Fundació Joan Miró, Barcelona


Centelles. Ja fa uns dies que es va estrenar l’Any Espriu amb el que commemorem el centenari del naixement d’aquest gran home de lletres català. Va ser al diari Ara, on van publicar un text del poeta dedicat a Picasso. I els altres artistes què?, vaig preguntar-me. Per això he consultat museus i amics, biblioteques i desconeguts per donar lloc a un cicle d’articles dedicats a relacionar Espriu i els creadors artístics, ja sigui via col·laboracions mutues, poemes dirigits o obres inspirades. Veurem varis casos. I avui estrenem aquest monogràfic amb un dels grans: Joan Miró. La consulta a la Fundació Joan Miró ha permès saber que conserven un grup de cartes d’Espriu dirigides a Miró i un llibre d’artistes amb poemes d’un i gravats de l’altra. Però avui dedicarem aquest espai a parlar de les cartes i sobretot d’una on hi surt un poema dedicat a una pintura de Miró.

Efectivament la Fundació Miró guarda un grup de sis cartes datades entre el 20 de novembre de 1969 i el 24 de febrer de 1970, que Espriu envia a Miró (les respostes de l’artista deuen estar a casa dels hereus del poeta). Espriu es troba a Barcelona, al Passeig de Gràcia, i Miró a Ciutat de Mallorca, avui Palma. Ells dos no es coneixen personalment i Espriu ha de fer de mitjancer d’una crítica italiana, la doctora Adele Faccio, que juntament amb uns socis vol obrir un centre d’art a Milà, fent una primera exposició amb obres de Miró. Algú relaciona Espriu amb Miró i els italians li demanen al poeta que es posi en contacte amb l’artista i li demani que envïi obres a Milà. Espriu no coneix a Miró, però té referències que l’artista ha de marxar al Japó. Les cartes exposen fonamentalment l’avenç del projecte dels italians: Miró envia les obres i la doctora Faccio demana a l’Espriu que col·labori en el text del catàleg. A la cinquena de les cartes, Espriu envia a Miró, i als italians, un poema nou dedicat a la pintura “Pagès català al clar de lluna” (del 1968). Us copio la carta amb el poema i les explicacions amb les que Espriu dóna forma a la carta:

BARCELONA, 30 DE GENER DE 1970.
SR. JOAN MIRÓ.
CIUTAT DE MALLORCA.
MOLT RESPECTAT I ESTIMAT AMIC,
LI ENVIO AQUEST POEMA, SUGGERIT PEL SEU QUADRE “PAGÈS CATALÀ AL CLAR DE LLUNA”. SI MEREIX LA SEVA APROVACIÓ, ÉS PUBLICARIA AL CATÀLEG DE MILÀ. LA DOCTORA FACCIO EM DEMANÀ, A PART DE LES PARAULES DE PRESENTACIÓ, UNS VERSOS I AMB PREFERÈNCIA INÈDITS. M’HAN SORTIT AQUESTS, QUE TRAMETO TAMBÉ A ITÀLIA, PER GUANYAR TEMPS. CONDICIONATS, PERÒ, AL VIST I PLAU DE VOSTÈ, COM ÉS NATURAL I ELEMENTAL. HO FAIG ENTENDRE AIXÍ ALS ITALIANS.
I RES MÉS PER AVUI. DISPOSI SEMPRE DEL SEU AFM.
ESPRIU.
APROXIMACIÓ A JOAN MIRÓ // L’ESMOLADA FALÇ / HA LLESCAT LA LLUNA / COM SI FOS DE PA. // LA TALLÀ RABENT, / DURA, CRUEL, SECA, / UNA MÀ DE VELL. // VA LLENÇANT AL RIU, / A BOCINS I ENGRUNES, / LA LLUM DE LA NIT. // A MIQUES, A GRUMS, / ALS VENTRELLS DELS PEIXOS / DE SEGUIDA PUT. // QUIN ESQUER MÉS BO! / CUA A L’HAM PODRIDA, / RES COM LA CLAROR. // EN LA FOSCA, SOLS / ULLS ENDINS FEBREEN / BRILLANTORS DE L’OR. // TOTS SOM ARA CUCS / I PALPEM FEIXUGUES / BOSSES DE DINER. // MOLT TIBANTS, ENS FAN / BRUTS SERVEIS DE CROSSES / NATGES DE BARRAM. // PORCS GASIUS, BASTIM / BORDELLS AMB LES RUNES / DEL NOSTRE PAÍS. // AL RAR LABERINT / SÓN COLGATS ELS OSSOS / D’AQUELL MORT DESTÍ. // QUI RETROBARÀ / FILS, CAMINS QUE DRECIN / A LA LLIBERTAT? // MAI NINGÚ, PER SORT. / DELS BÉNS TENEN CURA / SABRES I DRAGONS. // L’ÚNIC IMPORTANT I / QUE NO ENS ROBIN ALTRES / LLADRES DE CABALS. // RICS I VILS, CANTEN / LA LLUNA, LA PRUNA. / LA BUIDOR DEL CEL. // SALVADOR ESPRIU. // B., 26-I-1970.

[Arxiu de la Fundació Joan Miró, Barcelona – © Hereus de Salvador Espriu]   


Per una carta posterior, la del 24 de febrer, sabem que a Miró li ha agradat el poema i que l’Espriu encara prepara el text de presentació del catàleg, per una exposició que sembla que es comença a ajornar.  Hi ha diverses qüestions que podria seguir el fil, però ara el què m’interessa assenyalar és que la pintura a la que el poema va dedicada, es conserva actualment a la fundació barcelonina de l’artista –no la reproduïm per qüestions de drets d’imatge-. La pintura es troba a la sala 18. És una pintura rectangular, vertical, amb fons verd. Ocupa la part inferior dues grans formes geomètriques, un cercle de contorn negre omplert de vermell, i un quadrat negre, que donen lloc a una forma abstracte d’idea antropomòrfica. Segurament és el pagès, captat com si fos un retrat del torç i el rostre. Al seu costat hi ha una forma lunar, en període creixent, allargada i prima, de color groc i negre, que també sembla una falç, ja que està subjecte de la forma antropomòrfica. La lluna en aquests moments, en creixement, és quan està més misteriosa, ja que brilla amb força i a vegades la resplendor fa que s’en vegi tota l’esfera.
A l’angle inferior dret unes franges blaves i vermells, tanquen la composició i complementen l’ús de colors bàsics i plans en la pintura. És una pintura que no deixa espai al blanc.
Ara podria mirar de cercar el text de l’exposició milanesa. I també m’agradaria parlar del llibre d’artista, fet cap a l’any 1975. El 1970 Espriu i Miró es coneixen via carta, i potser més endavant es troben per fer un café junts i d’aquí surt el nou projecte. Però això serà més endavant i entremig de la contribució d’Espriu en la producció d’altres artistes.

ACTE ACADÈMIC

Rosa Vives serà investida avui acadèmica de la RACBASJ

RACBASJ
Interior de la seu de l’Acadèmia, 
a la Llotja de Barcelona.
Centelles. Aquest vespre Rosa Vives, gravadora de creació i investigadora, serà admesa  com a acadèmica de número electa de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts i de Sant Jordi (RACBASJ). Aquesta distinció no és de les que es busquen, però inspira un gran respecta i honor. Com ens explicava Vives poques hores abans de l’acte, és un nomenament que el rep per mutu acord d’altres acadèmics que la distingeixen pels seus mèrits professionals. No hi ha cap vincle especial, ni cap favor amagat. Només que entre els acadèmic són coneixedors de la tasca pacient i fructífera que Rosa Vives genera en el camp de la investigació sobre el gravat, el dibuix i també com a artista gravadora i pintora i aquesta és la manera d’agrair-li.
Rosa Vives es mostra il·lusionada per aquest fet, però li inspira un gran respecta la sessió que viurà aquest vespre, en que ha de pronunciar un discurs d’ingrés, que seguint la costum, prologa la seva admissió a l’Acadèmia. Vives és professora i té experiència en diferents escenaris, però li fa respecta haver de llegir el seu discurs, que si bé serà “a casa”, serà davant un públic entre els quals hi hauran altres acadèmics, col·legues i amics, que vindran expressament a sentir-la. A l’acabar la seva intervenció, l’acadèmic Francesc Fontbona llegirà la rèplica al discurs de Vives. Aquesta resposta estipulada en la cerimònia d’admissió dels nous acadèmics sol ser un elogi del nou membre.
Vives ens avança que en el seu discurs parlarà de la “trama”, des de diferents punts de vista, si bé sempre aplicat a l’obra gràfica. Serà una síntesis d’un aspecte artístic que ha anat desenvolupant al llarg de la seva carrera. Ho analitzarà des de diferents punts de vista: el paper de la trama en la gràfica, la trama textural (en la tinta, en el paper), la trama narrativa i la trama iconogràfica. En aquest darrer punt ho aprofitarà per presentar dos petits estudis d’investigació, que són també les conclusions de dues troballes.
En primer lloc presentarà un estudi sobre el tema del “gat que es menja lo rat”, que és un tema gràfic popular que a Catalunya introdueixen els Abadal, a l’època del Barroc.  Vives relaciona el seu origen amb un motiu similar localitzat a una marca tipogràfica veneciana i posteriorment localitza una idea del mateix motiu en un dibuix de Picasso. El segon estudi que presentarà dintre la trama iconogràfica, serà sobre un dibuix de Fortuny, basat en un gravat de Rembrandt. Amb aquest estudi es destacarà la influència entre els artistes.
El nomenament de Rosa Vives com a acadèmica podríem dir que arriba a un moment dolç per ella. Ja que es troba immersa en el seu destí professional, sobretot com a investigadora. De la producció de gravats també ens en parla, però és una cosa que ha quedat parada des del setembre, quan va treballar sobre les grans planxes de les que parlàvem en l’article “Treballs d’estiu” dedicat a la mateixa Rosa Vives. En el terreny d’investigació, Vives ens explica que continua un estudi sobre unes obres de Jacques Callot dedicades a Barcelona i també estudia els gravats de Sunyer dedicats a París. El cas és que la trobem activa, entregada al seu ofici, silenciosament, amb humilitat, però aportant llum a la història de l’art.
L’Acadèmia engega la Taula Permanent Pensament i Debat, d’aquí una setmana
Amb l’objectiu de reflexionar sobre l’art i portar les idees a nous terrenys la RACBASJ proposa una taula rodona oberta al públic, encapçalada per un acadèmic i dos convidats. La primera Taula Permanent Pensament i Debat tindrà lloc el proper 27 de febrer a les 7 de la tarda. El tema que es tractarà serà “L’art en una democràcia delibarativa”. L’acadèmic que ho conduirà serà Jordi Pericot. Jordi Berrio i Xavier Cubeles seran els dos experts que tiraran endavant la reflexió i discusió oral sobre el tema. L’acadèmic Hermann Bonnín és el coordinador d’aquestes taules. La sessió es farà a la mateixa acadèmia. 

ENTREVISTA

Sara Puig, directora de la Fundació Francisco Godia
“Fa deu anys que vam iniciar la relació amb la Fundación Amigos del Museo del Prado”
Fundació Francisco Godia
Aspecta de l’exposició “El Museo del Prado y los artistas contemporáneos”
Centelles. Quan preparava l’article de la setmana passada sobre la flamant exposició de la Fundació Francisco Godia -“El Museo del Prado y los artistas contemporáneos”- vaig pensar en enviar unes quantes preguntes a la directora de l’entitat, Sara Puig. Trobo interessant com es va consolidant la relació entre la fundació barcelonina i el Museo del Prado i volia saber la seva opinió al respecta. El cas és que avui he rebut les respostes i aquí les teniu. No és la primera vegada que tenim el plaer de comptar amb l’amabilitat de la Sara Puig i llegir les seves paraules en aquest blog.   
Aleix Mataró.-El fet d’estar amb bona sintonia amb el Prado, ha facilitat les condicions de préstec i a sol·licitar obres privilegiades?
Sara Puig.- Fa deu anys vam iniciar la nostra relació amb la Fundación Amigos del Museo del Prado inaugurant un Cicle de Conferències anual per tal d’apropar als nostres públics la col·lecció del Prado de la mà dels millors especialistes en historia de l’art. Quan la Fundació Amigos del Museo del Prado va decidir itinerar la mostra “El Museo del Prado y los artistas contemporáneos” no van dubtar en fer-ho amb nosaltres i mostrar-la a la seu de la Fundació Francisco Godia.
A.M.- Hi ha alguna peça de la que estiguis especialment contenta de portar al carrer Diputació?
 S.P.- Personalment haig de dir que em fa especial il·lusió tenir les peces que proposa Miquel Barceló: “Acróstico de cabras I y II” i “Acróstico de burro III y IV”. Ja va participar en una exposició que vam organitzar l’any 2007 sota el nom de “De Fortuny a Barceló” on es proposava un recorregut per l’art espanyol a partir de les obres d’alguns dels principals col·leccionistes particulars espanyols. Ara torna a estar a casa nostra amb quatre litografies que aglutinen d’alguna manera tots els coneixements i sensibilitats que durant la seva vida ha adquirit veient i gaudint la col·lecció del Prado. A més, també destacaria l’obra de Cristina Iglesias “Vista del Jardín de la Villa Mèdicis”, una artista molt apreciada en aquesta casa de qui tenim una escultura a la terrassa de la Fundació.
A.M.- L’exposició anirà desprès a Madrid o a algun altre lloc?
S.P.- Aquest és un tema que pertany directament a la Fundació Amigos del Museo del Prado.
A.M.- Fareu més col·laboracions d’aquestes amb el Prado?

S-P.-Ara s’ha obert una nova etapa amb La Fundación Amigos del Museo del Prado que va més enllà del Cicle de Conferències però encara és molt recent com per concretar possibles 

EXPOSICIÓ

La Fundació Godia proposa una relectura del fons del Prado
VEGAP, Madrid, 2012
Litografia de Ramón Gaya

Centelles. A vegades els artistes també visiten els museus. Abans ho feien molt per anar a copiar i aprendre dels mestres antics. El fet és que hi ha obres en els museus que imposen molt i penetren a l’ànima de l’artista i els estimula a pintar o fer més coses. I a vegades les obres que han vist s’arrosseguen en les noves. El grup gran d’artistes que integra la nova exposició de la Fundació Godia són dels que han passat pel Museo del Prado i han sortit amb noves idees. Hi trobem artistes com el recent desaparegut Andreu Alfaro, Miquel Barceló, Ramón Gaya, Cristina Iglesias. De casa tenim a Albert Ràfols-Casamada. La mostra es titula “El Museo del Prado i els artistes contemporanis”.

L’objectiu és fixar-se amb obres que directament estableixen un diàleg amb la dels mestres antics. Les obres que podreu veure estan originades en encàrrecs que van fer els de la Fundación Amigos del Museo del Prado, per organitzar dues exposicions el 1991 i el 2007, en que els artistes revisaven els mestres del passat representats al museu madrileny. Suposo que per això abunden la presència de gravats, en diferents tècniques, i altres obres que han adoptat un medi reproductiu, com pot ser a través de la fotografia (és el cas de Ouka Leele, Eva Lootz o Cristina García Rodero). Aixó permet que hi hagi, per exemple, performance, que la càmera documenta.
Lectura lliure
VEGAP. Madrid, 2012
Aiguafort i aiguatinta de Gustavo Torner

Però no espereu trobar lectures mimètiques, sino una interpretació lliure, una relectura a través del sedàs del propi estil. Les obres que mostra la Godia, podríem dir que són de les etapes madures dels respectius artistes. Com a mínim no són obres de principiants, sinó les d’uns artistes que estableix un diàleg, de tu a tu, amb les seves eines més arrelades amb Velàzquez o Rubens. La de Ramón Gaya pot recordar l’original. Però en la seva litografia introdueix coses noves en la seva lectura de “Les Meninas”. Començant pel fet que està invertida, com si el pintor tracés les coses des d’un mirall situat a la sala reial, com el que en l’obra original reflecteix als monarques.  

MNAC

Eva, escultura de marbre de Clarasó
Dibuixant en el MNAC

Qui recupera la costum de que els artistes representin 
obres del fons del museu és el MNAC, 
que amb aliança amb 
el Cercle Artístic de Sant Lluc, organitza unes sessions 
de dibuix al museu. 
Els operaris treuran de la sala d’art 
modern unes escultures bàsicament 
de finals del XIX, primers del XX 
i les col·locarant sota la cúpula. 
Allà qui vulgui, provis d’un llapis les podrà dibuixar. 
Personalment trobo que ja podrien animar a fer-ho amb 
qualsevol tècnica de dibuix
 –tinta, aquarel·la, etc-, ja que no 
tothom dibuixa amb llapis, 
però és un primer pas per reiniciar aquesta faceta. 
Les sessions podran anar acompanyades 
de poses de models que imitaran 
les actituds de les escultures. 
Si bé representar les tonalitats del bronze 
o el fang no és ben bé igual que representar 
la llum de la carn i la pell. 
La primera sessió serà el proper 9 de febrer, de 10 a 14. 
Es col·locarà sota la cúpula “Eva”, d’Enric Clarasó. 
La participació es gratuïta,
 però s’ha d’inscriure al tel. 93.302.45.79 
o al mail santlluc@santlluc.cat. 

El gravat de Ràfols-Casamada sintetitza. L’arquitectura, una atmosfera cromàtica i prou. Desapareix qualsevol altre referència a l’original. Com en la litografia de l’Alfaro, que sintetitza “Les tres gràcies” (de Rubens). Els voluminosos cossos es redueixen en línies que carreguen tot el pes del moviment barroc. Rivera també es fixa en la idea general d’unes pintures de Goya –segurament les pintures negres del final de la seva vida-. Llum i foscor, calma i violència, serenitat i expressió, a través de la xarxa característica de l’obra de Rivera. Aquesta peça és una serigrafia. En l’aiguatinta de Gustavo Torner l’obra referent del Prado es cita amb el domini d’una capa de tons bordeus. Qui treballaria una planxa de metall per estampar un sol color? El fet és que si ho mireu bé, no és una capa cromàtica uniforma, sino que forma una textura i aixó participa de la nota cromàtica amb la que aquest artista cita l’obra original. Per cert Torner té una exposició permanent de la seva obra a Cuenca, que està molt bé.

L’exposició de la Godia reforça els vincles de la fundació liderada per la Sara Puig amb el Museo del Prado amb qui cada any organitza un cicle de conferències molt interessants. A l’exposició que ara tenen, que es podrà veure fins el 13 de maig, potser no es pot fer una comparació directa amb l’obra original de referència, però sí que es poden fer amb les obres col·leccionades per Francisco Godia, que es poden veure al principal. Serà una comparació d’estils i estètiques, interessant des del punt de vista d’una persona que pot contemplar obres d’ara i de fa molts segles, en un mateix edifici. La Fundació Francisco Godia, és a la Casa Garriga Noguers, al carrer Diputació, 250 de Barcelona.