HOMENATGE

Antoni Clavé 
també compleix cent anys

Fer un retrat no és una cosa fàcil, però va bé per
conèixer com era Antoni Clavé i imaginar que
potser era una persona amable i seriosa. 
Centelles. El problemet de viure en un país amb tant de genis de la cultura és que cada any n’hi algun que celebra alguna cosa. Ara estem, per exemple, ocupats amb l’Espriu, però és que també fa cent anys del naixement d’Antoni Clavé. Concretament el proper 5 d’abril farà vint lustres que va néixer a Barcelona. L’únic que de moment ha posat sobre la taula un bon homenatge és la Fundació Vila Casas, que demà dilluns inaugura a l’Espai 0 de Can Framis una retrospectiva. Com ens explica Daniel Giralt-Miracle, comissari de la mostra, un valor afegit d’aquesta antològica és que han reunit obres prestades per col·leccionistes privats. Fet que demostra la bona fortuna crítica d’Antoni Clavé entre els grans amants de l’art i entre mig de l’estela d’altres grans noms artístics del país. Clavé va morir el 2005.
L’exposició de Can Framis reuneix una setantena d’obres. Peces que pertanyen a les èpoques en que l’artista es bateja en el mundillo artístic, fins que genera el seu propi llenguatge dintre l’abstracció. Clavé comença com a cartellista de cinema, abans de la Guerra Civil, però durant el conflicte s’exilia a París i allà entra en contacta amb altres idees i artistes, com Pierre Bonnard. A més de pintar, també treballa com a decorador teatral, tasca que no abandonarà fins a mitjans dels anys cinquanta. En la seva biografia artística destaca que, l’any 1944, coneix personalment a Picasso, fet que coincideix en una evolució més decidida cap a l’abstracció. En aquella època il·lustra “Gargantua”. Un heroi que protagonitza un conjunt de novel·les, escrites per François Rabelais, al segle XVI. Gargantua i el seu fill són dos gegants que viuen aventures de forma divertida, satírica i extravagant. Clavé dibuixa els personatges i és aquí quan comença a fer els seus famosos retrats de guerrers, reis, reines i cavallers. Aquesta galeria de personatges connecten a Clavé amb el món medieval, però alhora li seran un tema recurrent al llarg de la seva carrera, que testimoniarà el seu pas des d’un estil més realista, fins a l’abstracció. També resulta interessant saber que el 1960 participa a un homenatge a El Greco i que això l’aproxima al llenguatge barroc, fet que es suma al seu bagatge estilístic. 
Clavé crec que és un artista que té la virtut d’anar a la seva “bola”. Si bé la seva obra pot tenir un valor matèric important, no utilitza pas els materials directament com feia Tàpies, encara que enganxa papers o guants. És tot molt més pictòric. Perquè en les seves teles hi ha molt de cercar il·lusions òptiques –trompe-oeils- i tensar l’expressió de la forma i els tons, però sempre des del treball d’un pintor. També va ser un gran gravador. Però en definitiva ens trobem un pintor fidel al seu llenguatge i que és capaç de donar-li la seva interpretació moderna. 
Clavé al Japó
En definitiva l’exposició de Can Framis permetrà revisar els orígens i la formació del llenguatge d’un dels pintors més personals i importants del nostre país. Una fama que travessa fronteres i que arriba molt lluny. Giralt-Miracle indica que al Japó han dedicat un museu a Antoni Clavé. Cercant per internet efectivament trobo el Kiyoharu Art Village. Una institució que l’abril del 2011 va obrir uns espais, que anomenen Galeria Clavé, dedicats al nostre pintor. El Kiyoharu Art Village és una institució fundada el 1983 per Chozo Yoshii que ajuda a promocionar el contacte entre artistes japonesos i estrangers. És un museu hereu del moviment literari Shirakabaha, que ja en el 1910 propugnava un acostament de la literatura i cultura occidental a la societat nipona. El Kiyoharu guarda obres d’artistes japonesos al costat de peces de Cezanne, Degas, Renoir. També tenen una capella dedicada a Rouault. I la galeria Clavé, que està dissenyada per Tadao Ando,  que és l’espai incorporat més recentment. Aquest museu està situat a les muntanyes Yatsugatsake, dues hores cap al nord-oest de Tokio. Pels qui tardarem anar al Japó ara tenim l’exposició a Can Framis, que es podrà veure fins el 14 de juliol. Temps suficient per un bon homenatge, però sobretot per recordar el seu potencial artístic. Can Framis es troba al carrer Roc Boronat, 116-126 de Barcelona. 

EMAC ROMÀNIC I GÒTIC

L’Emac prepara un seminari sobre àngels i dimonis en l’art
Emac
Cartell de les jornades
Centelles. Durant tres dimecres del mes d’abril –10, 17 i 24-, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la UB tindrà lloc un grup de conferències dedicades a parlar sobre àngels i dimonis en l’art. Les xerrades, organitzades pel grup de recerca Emac-Romànic i Gòtic analitzaran l’origen, la funció, l’evolució i altres aspectes d’aquests éssers alats i el de les banyes en els llenguatges expressius. Rosa Alcoy en porta la direcció. “Àngels del cel i de l’infern” alterna aquest any amb el simposi que hi va haver l’any passat i fa l’aspecte que serà una trobada entre experts i estudiants amb un tint més desinhibit. 
La primera conferència serà el dimecres 10 d’abril, a càrrec de Gaspar Coll, que parlarà de “Genis i divinitats alades en les civilitzacions mesopotàmiques”.  El repàs històric el seguirà Jacobo Vidal, situant els àngels a Grècia i ja a la tarda, Montserrat Pagès parlarà de “Els àngels i les seves funcions en el romànic”. Seguidament Pere Beseran es centrarà en els dimonis. Ja en el dimecres següent, dia 17, Rosa Alcoy parlarà dels “oficis” i funcions dels àngels.
Com veieu aquest seminari té un àmbit major que el del simposi que s’inscrivia en els dos grans estils medievals. Enrico Pusceddu parlarà de l’arcàngel Rafael i de la pesta, en el segle XV, i el mateix dia (dimecres, 17), Cristina Fontcuberta parlarà del tema iconogràfic del dimoni a l’orella, durant l’Europa moderna. Alba Barceló seguirà en el seus estudis sobre art hebreu català i cercarà en els llibres d’aquesta cultura els éssers alats. Però aquest seminari també proposa un repàs interdisciplinar: Enric Ciurans parlarà dels àngels i dimonis en el teatre català (dimecres 17, ala tarda). I l’últim dimecres, el dia 24, Josep Casals farà una immersió del tema en la literatura del segle XX, mentre que Aleix Cort parlarà d’àngels i swing. D’aquesta manera es proposa un repàs de la història d’aquests éssers centrant-se en qüestions concretes. Us enganxo l’enllaç a la pàgina de l’Emac on podreu aclarir el programa i informar-vos de la inscripció: http://www.ub.edu/emac/. Hi ha una matricula de 55€ i 40 per estudiants, antics alumnes dels cursos i aturats.
Memòria medieval als museus
Qui també renova un programa de conferències és un grup de museus de Barcelona, que des de fa uns quants anys organitza el cicle “Memòria medieval als museus de Barcelona”. Hi participen el Museu de Ceràmica –encara a Pedralbes-, el Museu Frederic Marès, el Museu d’Història de la Ciutat –de la Plaça del Rei i del monestir de Pedralbes-, el Museu de la Música, el MNAC i la Godia. El conjunt de xerrades explora les col·leccions medievals dels diferents centres i aborda la seva història i conservació des d’una perspectiva actual, actualitzant les dades i informacions. Les xerrades es fan els dimarts, començant el proper dia 5, a les 7 del vespre. Cada xerrada dura unes dues hores. Fan l’estrena a la Fundació F. Godia  on la conservadora Mercè Obón, parlarà de la conservació preventiva i activa de les seves col·leccions. Altres conferències posaran sobre la taula les darreres descobertes: el dimarts 9 d’abril, Anna Nualart parlarà de es pintures murals negres del Monestir de Pedralbes i el dimarts següent, Albert Cubeles parlarà del rastre de les muralles de Barcelona. El museu de la Música hi participa a través del seu director, Jaume Ayats, que parlarà sobre el corn i les ploraneres. Serà l’últim dimarts d’abril. La matrícula per tot el cicle és de 45 Euros, 40€ per estudiants, jubilats i amics dels respectius museus. Més informació al web d’Amics del MNAC, cliqueu a aquí (*).

ANY ESPRIU 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES (1)                                                   

Un poema per a Joan Miró


Foto: Fundació Joan Miró, Barcelona


Centelles. Ja fa uns dies que es va estrenar l’Any Espriu amb el que commemorem el centenari del naixement d’aquest gran home de lletres català. Va ser al diari Ara, on van publicar un text del poeta dedicat a Picasso. I els altres artistes què?, vaig preguntar-me. Per això he consultat museus i amics, biblioteques i desconeguts per donar lloc a un cicle d’articles dedicats a relacionar Espriu i els creadors artístics, ja sigui via col·laboracions mutues, poemes dirigits o obres inspirades. Veurem varis casos. I avui estrenem aquest monogràfic amb un dels grans: Joan Miró. La consulta a la Fundació Joan Miró ha permès saber que conserven un grup de cartes d’Espriu dirigides a Miró i un llibre d’artistes amb poemes d’un i gravats de l’altra. Però avui dedicarem aquest espai a parlar de les cartes i sobretot d’una on hi surt un poema dedicat a una pintura de Miró.

Efectivament la Fundació Miró guarda un grup de sis cartes datades entre el 20 de novembre de 1969 i el 24 de febrer de 1970, que Espriu envia a Miró (les respostes de l’artista deuen estar a casa dels hereus del poeta). Espriu es troba a Barcelona, al Passeig de Gràcia, i Miró a Ciutat de Mallorca, avui Palma. Ells dos no es coneixen personalment i Espriu ha de fer de mitjancer d’una crítica italiana, la doctora Adele Faccio, que juntament amb uns socis vol obrir un centre d’art a Milà, fent una primera exposició amb obres de Miró. Algú relaciona Espriu amb Miró i els italians li demanen al poeta que es posi en contacte amb l’artista i li demani que envïi obres a Milà. Espriu no coneix a Miró, però té referències que l’artista ha de marxar al Japó. Les cartes exposen fonamentalment l’avenç del projecte dels italians: Miró envia les obres i la doctora Faccio demana a l’Espriu que col·labori en el text del catàleg. A la cinquena de les cartes, Espriu envia a Miró, i als italians, un poema nou dedicat a la pintura “Pagès català al clar de lluna” (del 1968). Us copio la carta amb el poema i les explicacions amb les que Espriu dóna forma a la carta:

BARCELONA, 30 DE GENER DE 1970.
SR. JOAN MIRÓ.
CIUTAT DE MALLORCA.
MOLT RESPECTAT I ESTIMAT AMIC,
LI ENVIO AQUEST POEMA, SUGGERIT PEL SEU QUADRE “PAGÈS CATALÀ AL CLAR DE LLUNA”. SI MEREIX LA SEVA APROVACIÓ, ÉS PUBLICARIA AL CATÀLEG DE MILÀ. LA DOCTORA FACCIO EM DEMANÀ, A PART DE LES PARAULES DE PRESENTACIÓ, UNS VERSOS I AMB PREFERÈNCIA INÈDITS. M’HAN SORTIT AQUESTS, QUE TRAMETO TAMBÉ A ITÀLIA, PER GUANYAR TEMPS. CONDICIONATS, PERÒ, AL VIST I PLAU DE VOSTÈ, COM ÉS NATURAL I ELEMENTAL. HO FAIG ENTENDRE AIXÍ ALS ITALIANS.
I RES MÉS PER AVUI. DISPOSI SEMPRE DEL SEU AFM.
ESPRIU.
APROXIMACIÓ A JOAN MIRÓ // L’ESMOLADA FALÇ / HA LLESCAT LA LLUNA / COM SI FOS DE PA. // LA TALLÀ RABENT, / DURA, CRUEL, SECA, / UNA MÀ DE VELL. // VA LLENÇANT AL RIU, / A BOCINS I ENGRUNES, / LA LLUM DE LA NIT. // A MIQUES, A GRUMS, / ALS VENTRELLS DELS PEIXOS / DE SEGUIDA PUT. // QUIN ESQUER MÉS BO! / CUA A L’HAM PODRIDA, / RES COM LA CLAROR. // EN LA FOSCA, SOLS / ULLS ENDINS FEBREEN / BRILLANTORS DE L’OR. // TOTS SOM ARA CUCS / I PALPEM FEIXUGUES / BOSSES DE DINER. // MOLT TIBANTS, ENS FAN / BRUTS SERVEIS DE CROSSES / NATGES DE BARRAM. // PORCS GASIUS, BASTIM / BORDELLS AMB LES RUNES / DEL NOSTRE PAÍS. // AL RAR LABERINT / SÓN COLGATS ELS OSSOS / D’AQUELL MORT DESTÍ. // QUI RETROBARÀ / FILS, CAMINS QUE DRECIN / A LA LLIBERTAT? // MAI NINGÚ, PER SORT. / DELS BÉNS TENEN CURA / SABRES I DRAGONS. // L’ÚNIC IMPORTANT I / QUE NO ENS ROBIN ALTRES / LLADRES DE CABALS. // RICS I VILS, CANTEN / LA LLUNA, LA PRUNA. / LA BUIDOR DEL CEL. // SALVADOR ESPRIU. // B., 26-I-1970.

[Arxiu de la Fundació Joan Miró, Barcelona – © Hereus de Salvador Espriu]   


Per una carta posterior, la del 24 de febrer, sabem que a Miró li ha agradat el poema i que l’Espriu encara prepara el text de presentació del catàleg, per una exposició que sembla que es comença a ajornar.  Hi ha diverses qüestions que podria seguir el fil, però ara el què m’interessa assenyalar és que la pintura a la que el poema va dedicada, es conserva actualment a la fundació barcelonina de l’artista –no la reproduïm per qüestions de drets d’imatge-. La pintura es troba a la sala 18. És una pintura rectangular, vertical, amb fons verd. Ocupa la part inferior dues grans formes geomètriques, un cercle de contorn negre omplert de vermell, i un quadrat negre, que donen lloc a una forma abstracte d’idea antropomòrfica. Segurament és el pagès, captat com si fos un retrat del torç i el rostre. Al seu costat hi ha una forma lunar, en període creixent, allargada i prima, de color groc i negre, que també sembla una falç, ja que està subjecte de la forma antropomòrfica. La lluna en aquests moments, en creixement, és quan està més misteriosa, ja que brilla amb força i a vegades la resplendor fa que s’en vegi tota l’esfera.
A l’angle inferior dret unes franges blaves i vermells, tanquen la composició i complementen l’ús de colors bàsics i plans en la pintura. És una pintura que no deixa espai al blanc.
Ara podria mirar de cercar el text de l’exposició milanesa. I també m’agradaria parlar del llibre d’artista, fet cap a l’any 1975. El 1970 Espriu i Miró es coneixen via carta, i potser més endavant es troben per fer un café junts i d’aquí surt el nou projecte. Però això serà més endavant i entremig de la contribució d’Espriu en la producció d’altres artistes.

ACTE ACADÈMIC

Rosa Vives serà investida avui acadèmica de la RACBASJ

RACBASJ
Interior de la seu de l’Acadèmia, 
a la Llotja de Barcelona.
Centelles. Aquest vespre Rosa Vives, gravadora de creació i investigadora, serà admesa  com a acadèmica de número electa de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts i de Sant Jordi (RACBASJ). Aquesta distinció no és de les que es busquen, però inspira un gran respecta i honor. Com ens explicava Vives poques hores abans de l’acte, és un nomenament que el rep per mutu acord d’altres acadèmics que la distingeixen pels seus mèrits professionals. No hi ha cap vincle especial, ni cap favor amagat. Només que entre els acadèmic són coneixedors de la tasca pacient i fructífera que Rosa Vives genera en el camp de la investigació sobre el gravat, el dibuix i també com a artista gravadora i pintora i aquesta és la manera d’agrair-li.
Rosa Vives es mostra il·lusionada per aquest fet, però li inspira un gran respecta la sessió que viurà aquest vespre, en que ha de pronunciar un discurs d’ingrés, que seguint la costum, prologa la seva admissió a l’Acadèmia. Vives és professora i té experiència en diferents escenaris, però li fa respecta haver de llegir el seu discurs, que si bé serà “a casa”, serà davant un públic entre els quals hi hauran altres acadèmics, col·legues i amics, que vindran expressament a sentir-la. A l’acabar la seva intervenció, l’acadèmic Francesc Fontbona llegirà la rèplica al discurs de Vives. Aquesta resposta estipulada en la cerimònia d’admissió dels nous acadèmics sol ser un elogi del nou membre.
Vives ens avança que en el seu discurs parlarà de la “trama”, des de diferents punts de vista, si bé sempre aplicat a l’obra gràfica. Serà una síntesis d’un aspecte artístic que ha anat desenvolupant al llarg de la seva carrera. Ho analitzarà des de diferents punts de vista: el paper de la trama en la gràfica, la trama textural (en la tinta, en el paper), la trama narrativa i la trama iconogràfica. En aquest darrer punt ho aprofitarà per presentar dos petits estudis d’investigació, que són també les conclusions de dues troballes.
En primer lloc presentarà un estudi sobre el tema del “gat que es menja lo rat”, que és un tema gràfic popular que a Catalunya introdueixen els Abadal, a l’època del Barroc.  Vives relaciona el seu origen amb un motiu similar localitzat a una marca tipogràfica veneciana i posteriorment localitza una idea del mateix motiu en un dibuix de Picasso. El segon estudi que presentarà dintre la trama iconogràfica, serà sobre un dibuix de Fortuny, basat en un gravat de Rembrandt. Amb aquest estudi es destacarà la influència entre els artistes.
El nomenament de Rosa Vives com a acadèmica podríem dir que arriba a un moment dolç per ella. Ja que es troba immersa en el seu destí professional, sobretot com a investigadora. De la producció de gravats també ens en parla, però és una cosa que ha quedat parada des del setembre, quan va treballar sobre les grans planxes de les que parlàvem en l’article “Treballs d’estiu” dedicat a la mateixa Rosa Vives. En el terreny d’investigació, Vives ens explica que continua un estudi sobre unes obres de Jacques Callot dedicades a Barcelona i també estudia els gravats de Sunyer dedicats a París. El cas és que la trobem activa, entregada al seu ofici, silenciosament, amb humilitat, però aportant llum a la història de l’art.
L’Acadèmia engega la Taula Permanent Pensament i Debat, d’aquí una setmana
Amb l’objectiu de reflexionar sobre l’art i portar les idees a nous terrenys la RACBASJ proposa una taula rodona oberta al públic, encapçalada per un acadèmic i dos convidats. La primera Taula Permanent Pensament i Debat tindrà lloc el proper 27 de febrer a les 7 de la tarda. El tema que es tractarà serà “L’art en una democràcia delibarativa”. L’acadèmic que ho conduirà serà Jordi Pericot. Jordi Berrio i Xavier Cubeles seran els dos experts que tiraran endavant la reflexió i discusió oral sobre el tema. L’acadèmic Hermann Bonnín és el coordinador d’aquestes taules. La sessió es farà a la mateixa acadèmia.