TREBALLS D’ESTIU (I 5)

El quadern 
de l’Índia de Marta Castro
Marta Castro
Shaadu, persona india, retratada per la jove artista
Centelles. Marta Castro és una jove artista de Berga, resident a Barcelona. Conec que és docent d’anglès i que es pot dedicar a l’art quan pot.  Ella mateixa a vegades m’ha explicat que de tant en tant fa una exposició a un bar del seu barri adoptiu. No conec més obra d’ella que els dibuixos que li he vist durant el curs de dibuix urbà. Però un viatge a un país llunyà, de llarga estada –un mes-, i la promesa de tornar amb un quadern  de viatge ple de dibuixos va oferir una excel·lent treball per ser reflectit a la sèrie de “treballs d’estiu”, que s’han editat a aquest blog, durant els mesos d’agost i setembre. Amb Marta Castro deixem endarrere, definitivament la crònica dels estius artístics. Castro ja té el quadern i amb ell ha organitzat una exposició a Mailuna –c/ Valldonzella, 48, Barcelona-. Primer coneixerem la seva experiència en el dibuix urbà, en una entrevista que ens va deixar fer. Després, en una crònica us explicaré una mica com dibuixa i què si pot veure. 


ENTREVISTA:

Marta Castro, artista i docent
“Allà dibuixaré, 
que ho tinguis present!”
Marta Castro
Un dels dibuixos del viatge a l’Índia de Castro
Barcelona / Centelles. Fa uns quants caps de setmana vaig entrevistar a la Marta Castro. Ella és una de les companyes del curs de dibuix urbà de Sant Lluc. Aquest estiu va viatjar a un país llunyà i es va endur el quadern per fer el seu primer “bloc de viatge”. De tornada tenia ganes de parlar amb ella, perquè m’ensenyés el seu treball. Va acceptar fer una entrevista per publicar a Aleix Art, però em va demanar que mantingués en secret el lloc de destí del viatge i no em va deixar veure més dibuixos que els que m’ha enviat per publicar. La Marta volia mantenir el factor sorpresa cara a una exposició que estava preparant. Avui l’exposició ja està inaugurada. En podreu llegir un testimoni més avall. Publico l’entrevista mantenint el secret, tot i que alguns noms i referències us ubicaran de seguida. El viatge que va fer va ser un itinerari pel país, per diverses ciutats i regions, incloent un petit endinsament a l’Himàlaia (primera pista).
Aleix Mataró.- Quin va ser el teu últim dibuix a allà?
Marta Castro.- El deu Haunnman. Té cos de persona i el cap té una barreja de mono. Allà hi ha molts déus. Quan vam arribar, entraves als temples i et perdies. No tenies ni idea de quin era cada un. A una botiga que hi havia a un poble, vaig veure un llibre sobre l’hinduisme i hi havia una explicació sobre els déus principals. Al final del viatge, quan ja sabíem millor de què anava tot, vaig dedicar una part de la llibreta a fer la meva visió dels déus. Llegia la descripció del llibre i segons el que em deien anava dibuixant. Al final comparava el meu dibuix amb les seves representacions. He fet al Brahama, al Vishnu, al Shiva i al fill d’aquest, el Ganesh, que és molt famós i té cap d’elefant.
A.M.- Quan dibuixaves en el teu dia a dia?
M.C.- Quan veia una cosa interessant, m’hi posava. Anava sempre a dins la motxilla, amb el bloc, les aquarel·les i els colors. El meu xicot es dedicava a tirar fotos i jo a dibuixar. Clar, hi havia dibuixos que jo tardava una hora. Ell s’espavilava i jo em quedava allà dibuixant. De fet ja ho havíem decidit així: jo volia fer aquest quadern de viatge. Era el meu primer i la condició era: “dibuixaré en aquest viatge, que ho tinguis present…”. I ell no hi va posar cap problema. Ell se n’anava a voltar pels carrerons a veure més coses i al cap d’una estona tornava a veure com ho portava. És un viatge que ens l’hem pres amb molta calma.
A.M.- La gent d’allà et deia algú, quan et veia dibuixar?
M.C.- La gent d’allà, feia molt riure! No estan acostumats a veure a dibuixar. Mentre vas dibuixant, vas notant que la presència al teu voltant va incrementant. I quan et gires, veus tot de gent que et mira i et tira fotos. Si dibuixava una persona en concret, sempre li demanava permís. Alguns et deien que no i altres que sí.
A.M.- Com definiries el dibuix urbà?
M.C.- Sempre m’ha agradat més el tema orgànic: persones, animals i coses així, que no pas el tema urbà. L’únic que a l’haver fet el curs de Sant Lluc, clar, ens dediquem molt a dibuixar la ciutat. Durant el viatge he dibuixat edificis, també. Però el tema de la perspectiva el tinc… entravessat.
Fent el curs de dibuix urbà descobreixes detalls dels edificis i en descobreixes, que quan t’hi pares, quedes sorprès del què hi ha. Per mi la idea de dibuix urbà són edificis. Les persones no les incloc dintre el dibuix urbà. Faig com una separació. Em costa molt incloure la persona en el dibuix d’edificis. Com que estan en moviment… Em costa agafar l’essència de la persona en aquell moment i incloure-la. Potser em costa més la persona que l’edifici, en aquell moment.
A.M.- Has conegut altres dibuixants urbans a allà?
M’esperava trobar més gent amb llibretes d’artista. No em vaig trobar a ningú, accepta a una ciutat. Estava en el “ghats”, que són aquestes escales que van directament al riu, on la gent fa les ofrenes i es va a banyar. Un dia estava a allà i vaig veure que a davant meu estava tot ple de persones del país que estaven dibuixant gent. Devien ser d’alguna escola, estaven tots concentrats anant dibuixant i no els vaig voler molestar. Al sud vam conèixer un noi que també era del país, que hi vam tenir més contacte i em va ensenyar dibuixos que feia ell, d’aquarel·la. Ell es sorprenia que jo primer dibuixés i després pintés. Ell pintava directament amb l’aquarel·la. 

EXPOSICIÓ DE MARTA CASTRO

Un viatge de formació

Centelles. El viatge indi es pot reviure a l’exposició dels dibuixos que la Marta ha inaugurat a Mailuna. Un espai del número 48, del carrer Valldonzella, que és una botiga amb servei de bar, que ofereix productes i serveix de teràpies naturals i inspiració hindú, budista, etc.
Deia al principi que conec l’obra de Marta Castro, només a través dels seus dibuixos. Una mirada crítica em fa dir que els seus primers dies al curs van ser de dibuixos tímids, provatures, encerts i errades. Però des d’aleshores s’ha anat enriquint –una mica el que em va passar a mi, també-. Conec poc a la Marta, però parlant amb ella, i amb l’entrevista, es pot veure que és una noia que sol voler dibuixar posant atenció a tots els detalls. Diria que li costava deixar-se anar. L’Índia l’ha canviat!
Si no amagava cartes, aquell país fascinant l’hi ha obert la ment i la mà. Li veiem dibuixos de línia segura i descriptiva, expressiva. Veiem que ha consolidat la superposició de figures siluetejades, una característica que ja l’hi havíem vist, però que aquí es desenvolupa. Veiem vida, colors, gent. Suposo que el bullici demogràfic de l’Índia hi haurà ajudat. Diria que s’ha fet un lloc entre els dibuixants urbans, capaços de copsar l’’entorn.
L’exposició es presenta d’una manera original. Com que el quadern original, no es pot desmuntar, la Marta ha escanejat alguns dels dibuixos i els ha imprès sobre fusta, directament, que està tallada a la mida del paper del quadern, encara que una mica més gran. Diria que el quadern original, el paper fa uns 10×15 cm. Els dibuixos exposats són com de mig foli –15×21-, si bé hi ha dibuixos de doble pàgina –15×42, aprox-. La proposta permet gaudir del traç, els colors. De l’experiència a l’Índia, de la jove artista.
La tria de l’exposició deixa fora la majoria de dibuixos dedicats als déus, dels que parla a l’entrevista i es centra en els veritables “urban sketch”.  Dibuixos que denoten experiència i gaudi. La Marta s’ha deixat anar!

EXPOSICIÓ DE PINTORA XINESA

Els paisatges interiors 
de Yang Shun
Foto: Aleix Mataró
Aspecte d’unes obres de Shun, tal com es podien veure 
el dia de la inauguració, que va ser un dissabte, a les 12 del migdia.
Centelles. Fins el proper divendres es pot veure encara una nova proposta artística de la galeria nòmada CiS Art Lodgers. Ara ocupen un antic taller de confecció de bates escolars al carrer Aribau, 32. Carmina Gaudes, responsable de la galeria explica que van haver de treballar de valent per netejar i posar a punt l’espai, que ocupa uns baixos allargats i un primer pis més petit. Els dos àmbits serveixen per organitzar les pintures, els dibuixos i la instal·lació de l’artista xinesa Yang Shun.
Les pintures de Shun es divideixen en dos tipus: per una banda escenes que l’artista capta dels mitjans de comunicació visuals: fotos, vídeo, etc. Shun les captura i les passa pel seu sedàs expressiu. Així veiem imatges amb tons potenciats, de caràcter costumista, de visió una mica distorsionada. Potser ho podríem comparar amb una de les línies de treball de  Gerard Richter, però aquí amb tons més pastels i contrastats.
La segona sèrie de Shun, més actual, és també la més personal. Es tracta de “paisatges interiors”.  Visons imaginaries, sense origen concret, que transmuten en atmosferes i poesies de colors. Hi ha diverses proves i experiments, amb diferents tons i taques. Però més que taques són mocadors de paper de colors. L’objecte és indiferent, el què importa són les emocions que inspiren.
El primer pis de l’antic taller, a on s’accedeix per una estreta escala, hi ha una instal·lació i els dibuixos. La instal·lació juga amb pantalles de paper japó, llums, obres i moviment. Els dibuixos és el que em sembla més interessant: seguint la idea de les pintures, l’artista treballa superposant papers transparents, que ataca amb eines de punta prima. L’aspecte aquós i atmosfèric de les pintures aquí agafa un camí més lineal, si bé al fons també l’hi agrada posar-hi una base nuvolosa. En definitiva, em sembla una proposta d’elements plàstics simples –no ho definiria com un treball recarregat i complicat- però molt ben utilitzats. 

GRAVAT CONTEMPORANI

Mestres del gravat a 
El Carme Vic Galeria d’Art

Foto: El Carme Vic Galeria d’Art
Detall de l’exposició. 
Podem veure l’escultura i un gravat de Riera i Aragó, a l’esquerra.
A mig la sèrie de gravats que combinen aiguafort i serigrafia
de Vernis, així com la seva escultura de bronze.  
A la dreta de tot, un dels aiguaforts de Miró.
Centelles. A Vic sobreviu als avatars dels nostres dies El Carme Vic Galeria d’Art. És de les veteranes i una de les últimes que queden a la Ciutat dels Sants. Periódicament inaugura una exposició i actualment en tenen una de gravat i escultura, que pel que sembla és una de les cites fixes de cada any: Una exposició d’unes tècniques no tan populars com la pintura. Per tant, tenim una galeria solitària proposant temes arriscats. Però es rodeja de noms destacats i d’obres encara més excel·lents: Miró, Guinovart, Plensa, Riera i Aragó, Palazuelo, etc. També trobem figures destacades de Vic: Ricart i Vernis.  Alguns artistes aporten gravat o escultura i d’altres obres de les dues tècniques.
En quan a les propostes de gravat dominen les matrius grans i el negre. Però enganyaríem al lector si no diguéssim que és un fosc contrastat amb taques de color –sobretot amb el Miró-, afegits per mitjà de més planxes o manualment. Es tracta d’obres que comparteixen el fet de combinar vàries tècniques, com el fet d’il·luminar manualment o com el cas de Vernis que utilitza aiguafort i serigrafia. D’altres proven tècniques desconegudes, com la “menina” de Manolo Valdés, que més que un gravat és com un baix relleu. Aquesta és una de les obres més maques de l’exposició.
La presència dels dos Miro’s permet apreciar d’aprop l’us del carborúndum. Sempre m’havia pensat que es tractava d’una patina negra intensa, granulosa i uniforme. Però aquí descobrim textures i “aigües” dintre el negre petroli d’aquestes parts de la planxa calcogràfica. 
L’obra de Palazuelo ens demostra uns interessos plàstics molt concrets de l’artista, per superfícies planes i geomètriques, sense més concessions. És difícil de comparar amb la profunditat creativa de la planxa de Guinovart, per exemple. Però va bé la seva presència per relacionar-ho amb el paper del gravat, com a eina divulgadora de la seva poètica, molt més important en altres llenguatges com la pintura o l’escultura. Tot i que són imatges potents i identificatives del seu estil. És també el cas dels gravats de Chillida, tot i que en aquest cas s’aconsegueix una relació més evocadora entre escultura i gravat.
En quan a les escultures, igual que en el gravat, barregen tècniques. Es tracta molts cops de peces que es poden reproduir, perquè són de bronze o ferro fos. Però incorporen elements com pedres o fusta que les individualitzen. El Carme Vic Galeria d’Art es troba al carrer Davallades, 21 de Vic.