L’ART EN TEMPS DE CRISI

 Can Xalant, 
a una cruïlla inesperada

Foto: Can Xalant
Aspecte de l’edifici que acull 
el Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró
Centelles. Un email enviat per l’equip que actualment gestiona Can Xalant, el Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, alertava ahir de la intenció de l’ajuntament local de tancar el projecte a finals d’any. A la carta diuen que s’ha “decidit el tancament unilateral del servei que s’ofereix des de Can Xalant…”. Una primera lectura em va donar a entendre, que Can Xalant desapareixeria del mapa, però el contacte amb col·legues del ram i la consulta a l’ajuntament mataroní i a Can Xalant mateix, a permès precisar que el que vol fer el consistori del Maresme, és prescindir de l’externalització de la programació que actualment es genera des del centre de producció artística. És a dir que Can Xalant, d’alguna manera seguirà, tot i que no es precisa com.
En un comunicat de premsa emès pels responsables de cultura de l’ajuntament mataroní expliquen que les circumstàncies econòmiques i pressupostàries obliguen a repensar la forma de fer viable Can Xalant i que per això s’ha decidit, en primer lloc, prescindir de les tasques que fins ara, i des de la creació del centre el 2006, havia portat l’empresa cultural Trànsit. L’Ajuntament assumirà ara el control i li donarà un nou impuls, mirant de mantenir el seu compromís amb aquest centre que forma part de la xarxa pública d’arts visuals, estructurada per la Generalitat fa uns anys.
L’equip Trànsit de Can Xalant, explica que des de l’Ajuntament ningú no els hi ha pas dit que ho fessin malament, ni s’ha plantejat un canvi de direcció del programa. Simplement els hi van dir que, com que a finals d’any s’acabava el seu contracte, que no els hi renovarien. Així el “tancament” es refereix, en principi, a la fi del projecte que hem conegut fins ara, però no de l’entitat com a tal.
En la nota de premsa, l’ajuntament mataroní valora la tasca que s’ha anat fent de promoció i divulgació de l’activitat artística, durant els sis anys que fa que funciona. Valoren la projecció que ha permès portar lluny a artistes mataronins, així com rebre visites internacionals. Els responsables actuals de Can Xalant també aporten com a aval de la seva gestió, un extens currículum d’activitats, que inclouen tallers, beques, exposicions, etc, que han anat fent paulatinament i amb serietat.
Potser fora bo que d’alguna manera la tasca de l’equip actual tingui certa continuïtat, però això ja forma part del diàleg de Trànsit amb els responsables de cultura i d’un debat que pertoca als professionals.  El que em sembla important és que Can Xalant no perdi la seva posició de referència dintre la creació de l’art contemporani i que no haguem de lamentar una nova pèrdua cultural per culpa de la crisi.

TREBALLS D’ESTIU (I 5)

El quadern 
de l’Índia de Marta Castro
Marta Castro
Shaadu, persona india, retratada per la jove artista
Centelles. Marta Castro és una jove artista de Berga, resident a Barcelona. Conec que és docent d’anglès i que es pot dedicar a l’art quan pot.  Ella mateixa a vegades m’ha explicat que de tant en tant fa una exposició a un bar del seu barri adoptiu. No conec més obra d’ella que els dibuixos que li he vist durant el curs de dibuix urbà. Però un viatge a un país llunyà, de llarga estada –un mes-, i la promesa de tornar amb un quadern  de viatge ple de dibuixos va oferir una excel·lent treball per ser reflectit a la sèrie de “treballs d’estiu”, que s’han editat a aquest blog, durant els mesos d’agost i setembre. Amb Marta Castro deixem endarrere, definitivament la crònica dels estius artístics. Castro ja té el quadern i amb ell ha organitzat una exposició a Mailuna –c/ Valldonzella, 48, Barcelona-. Primer coneixerem la seva experiència en el dibuix urbà, en una entrevista que ens va deixar fer. Després, en una crònica us explicaré una mica com dibuixa i què si pot veure. 


ENTREVISTA:

Marta Castro, artista i docent
“Allà dibuixaré, 
que ho tinguis present!”
Marta Castro
Un dels dibuixos del viatge a l’Índia de Castro
Barcelona / Centelles. Fa uns quants caps de setmana vaig entrevistar a la Marta Castro. Ella és una de les companyes del curs de dibuix urbà de Sant Lluc. Aquest estiu va viatjar a un país llunyà i es va endur el quadern per fer el seu primer “bloc de viatge”. De tornada tenia ganes de parlar amb ella, perquè m’ensenyés el seu treball. Va acceptar fer una entrevista per publicar a Aleix Art, però em va demanar que mantingués en secret el lloc de destí del viatge i no em va deixar veure més dibuixos que els que m’ha enviat per publicar. La Marta volia mantenir el factor sorpresa cara a una exposició que estava preparant. Avui l’exposició ja està inaugurada. En podreu llegir un testimoni més avall. Publico l’entrevista mantenint el secret, tot i que alguns noms i referències us ubicaran de seguida. El viatge que va fer va ser un itinerari pel país, per diverses ciutats i regions, incloent un petit endinsament a l’Himàlaia (primera pista).
Aleix Mataró.- Quin va ser el teu últim dibuix a allà?
Marta Castro.- El deu Haunnman. Té cos de persona i el cap té una barreja de mono. Allà hi ha molts déus. Quan vam arribar, entraves als temples i et perdies. No tenies ni idea de quin era cada un. A una botiga que hi havia a un poble, vaig veure un llibre sobre l’hinduisme i hi havia una explicació sobre els déus principals. Al final del viatge, quan ja sabíem millor de què anava tot, vaig dedicar una part de la llibreta a fer la meva visió dels déus. Llegia la descripció del llibre i segons el que em deien anava dibuixant. Al final comparava el meu dibuix amb les seves representacions. He fet al Brahama, al Vishnu, al Shiva i al fill d’aquest, el Ganesh, que és molt famós i té cap d’elefant.
A.M.- Quan dibuixaves en el teu dia a dia?
M.C.- Quan veia una cosa interessant, m’hi posava. Anava sempre a dins la motxilla, amb el bloc, les aquarel·les i els colors. El meu xicot es dedicava a tirar fotos i jo a dibuixar. Clar, hi havia dibuixos que jo tardava una hora. Ell s’espavilava i jo em quedava allà dibuixant. De fet ja ho havíem decidit així: jo volia fer aquest quadern de viatge. Era el meu primer i la condició era: “dibuixaré en aquest viatge, que ho tinguis present…”. I ell no hi va posar cap problema. Ell se n’anava a voltar pels carrerons a veure més coses i al cap d’una estona tornava a veure com ho portava. És un viatge que ens l’hem pres amb molta calma.
A.M.- La gent d’allà et deia algú, quan et veia dibuixar?
M.C.- La gent d’allà, feia molt riure! No estan acostumats a veure a dibuixar. Mentre vas dibuixant, vas notant que la presència al teu voltant va incrementant. I quan et gires, veus tot de gent que et mira i et tira fotos. Si dibuixava una persona en concret, sempre li demanava permís. Alguns et deien que no i altres que sí.
A.M.- Com definiries el dibuix urbà?
M.C.- Sempre m’ha agradat més el tema orgànic: persones, animals i coses així, que no pas el tema urbà. L’únic que a l’haver fet el curs de Sant Lluc, clar, ens dediquem molt a dibuixar la ciutat. Durant el viatge he dibuixat edificis, també. Però el tema de la perspectiva el tinc… entravessat.
Fent el curs de dibuix urbà descobreixes detalls dels edificis i en descobreixes, que quan t’hi pares, quedes sorprès del què hi ha. Per mi la idea de dibuix urbà són edificis. Les persones no les incloc dintre el dibuix urbà. Faig com una separació. Em costa molt incloure la persona en el dibuix d’edificis. Com que estan en moviment… Em costa agafar l’essència de la persona en aquell moment i incloure-la. Potser em costa més la persona que l’edifici, en aquell moment.
A.M.- Has conegut altres dibuixants urbans a allà?
M’esperava trobar més gent amb llibretes d’artista. No em vaig trobar a ningú, accepta a una ciutat. Estava en el “ghats”, que són aquestes escales que van directament al riu, on la gent fa les ofrenes i es va a banyar. Un dia estava a allà i vaig veure que a davant meu estava tot ple de persones del país que estaven dibuixant gent. Devien ser d’alguna escola, estaven tots concentrats anant dibuixant i no els vaig voler molestar. Al sud vam conèixer un noi que també era del país, que hi vam tenir més contacte i em va ensenyar dibuixos que feia ell, d’aquarel·la. Ell es sorprenia que jo primer dibuixés i després pintés. Ell pintava directament amb l’aquarel·la. 

EXPOSICIÓ DE MARTA CASTRO

Un viatge de formació

Centelles. El viatge indi es pot reviure a l’exposició dels dibuixos que la Marta ha inaugurat a Mailuna. Un espai del número 48, del carrer Valldonzella, que és una botiga amb servei de bar, que ofereix productes i serveix de teràpies naturals i inspiració hindú, budista, etc.
Deia al principi que conec l’obra de Marta Castro, només a través dels seus dibuixos. Una mirada crítica em fa dir que els seus primers dies al curs van ser de dibuixos tímids, provatures, encerts i errades. Però des d’aleshores s’ha anat enriquint –una mica el que em va passar a mi, també-. Conec poc a la Marta, però parlant amb ella, i amb l’entrevista, es pot veure que és una noia que sol voler dibuixar posant atenció a tots els detalls. Diria que li costava deixar-se anar. L’Índia l’ha canviat!
Si no amagava cartes, aquell país fascinant l’hi ha obert la ment i la mà. Li veiem dibuixos de línia segura i descriptiva, expressiva. Veiem que ha consolidat la superposició de figures siluetejades, una característica que ja l’hi havíem vist, però que aquí es desenvolupa. Veiem vida, colors, gent. Suposo que el bullici demogràfic de l’Índia hi haurà ajudat. Diria que s’ha fet un lloc entre els dibuixants urbans, capaços de copsar l’’entorn.
L’exposició es presenta d’una manera original. Com que el quadern original, no es pot desmuntar, la Marta ha escanejat alguns dels dibuixos i els ha imprès sobre fusta, directament, que està tallada a la mida del paper del quadern, encara que una mica més gran. Diria que el quadern original, el paper fa uns 10×15 cm. Els dibuixos exposats són com de mig foli –15×21-, si bé hi ha dibuixos de doble pàgina –15×42, aprox-. La proposta permet gaudir del traç, els colors. De l’experiència a l’Índia, de la jove artista.
La tria de l’exposició deixa fora la majoria de dibuixos dedicats als déus, dels que parla a l’entrevista i es centra en els veritables “urban sketch”.  Dibuixos que denoten experiència i gaudi. La Marta s’ha deixat anar!

EXPOSICIÓ DE PINTORA XINESA

Els paisatges interiors 
de Yang Shun
Foto: Aleix Mataró
Aspecte d’unes obres de Shun, tal com es podien veure 
el dia de la inauguració, que va ser un dissabte, a les 12 del migdia.
Centelles. Fins el proper divendres es pot veure encara una nova proposta artística de la galeria nòmada CiS Art Lodgers. Ara ocupen un antic taller de confecció de bates escolars al carrer Aribau, 32. Carmina Gaudes, responsable de la galeria explica que van haver de treballar de valent per netejar i posar a punt l’espai, que ocupa uns baixos allargats i un primer pis més petit. Els dos àmbits serveixen per organitzar les pintures, els dibuixos i la instal·lació de l’artista xinesa Yang Shun.
Les pintures de Shun es divideixen en dos tipus: per una banda escenes que l’artista capta dels mitjans de comunicació visuals: fotos, vídeo, etc. Shun les captura i les passa pel seu sedàs expressiu. Així veiem imatges amb tons potenciats, de caràcter costumista, de visió una mica distorsionada. Potser ho podríem comparar amb una de les línies de treball de  Gerard Richter, però aquí amb tons més pastels i contrastats.
La segona sèrie de Shun, més actual, és també la més personal. Es tracta de “paisatges interiors”.  Visons imaginaries, sense origen concret, que transmuten en atmosferes i poesies de colors. Hi ha diverses proves i experiments, amb diferents tons i taques. Però més que taques són mocadors de paper de colors. L’objecte és indiferent, el què importa són les emocions que inspiren.
El primer pis de l’antic taller, a on s’accedeix per una estreta escala, hi ha una instal·lació i els dibuixos. La instal·lació juga amb pantalles de paper japó, llums, obres i moviment. Els dibuixos és el que em sembla més interessant: seguint la idea de les pintures, l’artista treballa superposant papers transparents, que ataca amb eines de punta prima. L’aspecte aquós i atmosfèric de les pintures aquí agafa un camí més lineal, si bé al fons també l’hi agrada posar-hi una base nuvolosa. En definitiva, em sembla una proposta d’elements plàstics simples –no ho definiria com un treball recarregat i complicat- però molt ben utilitzats.