EXPOSICIÓ DE MARTA CASTRO

Un viatge de formació

Centelles. El viatge indi es pot reviure a l’exposició dels dibuixos que la Marta ha inaugurat a Mailuna. Un espai del número 48, del carrer Valldonzella, que és una botiga amb servei de bar, que ofereix productes i serveix de teràpies naturals i inspiració hindú, budista, etc.
Deia al principi que conec l’obra de Marta Castro, només a través dels seus dibuixos. Una mirada crítica em fa dir que els seus primers dies al curs van ser de dibuixos tímids, provatures, encerts i errades. Però des d’aleshores s’ha anat enriquint –una mica el que em va passar a mi, també-. Conec poc a la Marta, però parlant amb ella, i amb l’entrevista, es pot veure que és una noia que sol voler dibuixar posant atenció a tots els detalls. Diria que li costava deixar-se anar. L’Índia l’ha canviat!
Si no amagava cartes, aquell país fascinant l’hi ha obert la ment i la mà. Li veiem dibuixos de línia segura i descriptiva, expressiva. Veiem que ha consolidat la superposició de figures siluetejades, una característica que ja l’hi havíem vist, però que aquí es desenvolupa. Veiem vida, colors, gent. Suposo que el bullici demogràfic de l’Índia hi haurà ajudat. Diria que s’ha fet un lloc entre els dibuixants urbans, capaços de copsar l’’entorn.
L’exposició es presenta d’una manera original. Com que el quadern original, no es pot desmuntar, la Marta ha escanejat alguns dels dibuixos i els ha imprès sobre fusta, directament, que està tallada a la mida del paper del quadern, encara que una mica més gran. Diria que el quadern original, el paper fa uns 10×15 cm. Els dibuixos exposats són com de mig foli –15×21-, si bé hi ha dibuixos de doble pàgina –15×42, aprox-. La proposta permet gaudir del traç, els colors. De l’experiència a l’Índia, de la jove artista.
La tria de l’exposició deixa fora la majoria de dibuixos dedicats als déus, dels que parla a l’entrevista i es centra en els veritables “urban sketch”.  Dibuixos que denoten experiència i gaudi. La Marta s’ha deixat anar!

EXPOSICIÓ DE PINTORA XINESA

Els paisatges interiors 
de Yang Shun
Foto: Aleix Mataró
Aspecte d’unes obres de Shun, tal com es podien veure 
el dia de la inauguració, que va ser un dissabte, a les 12 del migdia.
Centelles. Fins el proper divendres es pot veure encara una nova proposta artística de la galeria nòmada CiS Art Lodgers. Ara ocupen un antic taller de confecció de bates escolars al carrer Aribau, 32. Carmina Gaudes, responsable de la galeria explica que van haver de treballar de valent per netejar i posar a punt l’espai, que ocupa uns baixos allargats i un primer pis més petit. Els dos àmbits serveixen per organitzar les pintures, els dibuixos i la instal·lació de l’artista xinesa Yang Shun.
Les pintures de Shun es divideixen en dos tipus: per una banda escenes que l’artista capta dels mitjans de comunicació visuals: fotos, vídeo, etc. Shun les captura i les passa pel seu sedàs expressiu. Així veiem imatges amb tons potenciats, de caràcter costumista, de visió una mica distorsionada. Potser ho podríem comparar amb una de les línies de treball de  Gerard Richter, però aquí amb tons més pastels i contrastats.
La segona sèrie de Shun, més actual, és també la més personal. Es tracta de “paisatges interiors”.  Visons imaginaries, sense origen concret, que transmuten en atmosferes i poesies de colors. Hi ha diverses proves i experiments, amb diferents tons i taques. Però més que taques són mocadors de paper de colors. L’objecte és indiferent, el què importa són les emocions que inspiren.
El primer pis de l’antic taller, a on s’accedeix per una estreta escala, hi ha una instal·lació i els dibuixos. La instal·lació juga amb pantalles de paper japó, llums, obres i moviment. Els dibuixos és el que em sembla més interessant: seguint la idea de les pintures, l’artista treballa superposant papers transparents, que ataca amb eines de punta prima. L’aspecte aquós i atmosfèric de les pintures aquí agafa un camí més lineal, si bé al fons també l’hi agrada posar-hi una base nuvolosa. En definitiva, em sembla una proposta d’elements plàstics simples –no ho definiria com un treball recarregat i complicat- però molt ben utilitzats. 

GRAVAT CONTEMPORANI

Mestres del gravat a 
El Carme Vic Galeria d’Art

Foto: El Carme Vic Galeria d’Art
Detall de l’exposició. 
Podem veure l’escultura i un gravat de Riera i Aragó, a l’esquerra.
A mig la sèrie de gravats que combinen aiguafort i serigrafia
de Vernis, així com la seva escultura de bronze.  
A la dreta de tot, un dels aiguaforts de Miró.
Centelles. A Vic sobreviu als avatars dels nostres dies El Carme Vic Galeria d’Art. És de les veteranes i una de les últimes que queden a la Ciutat dels Sants. Periódicament inaugura una exposició i actualment en tenen una de gravat i escultura, que pel que sembla és una de les cites fixes de cada any: Una exposició d’unes tècniques no tan populars com la pintura. Per tant, tenim una galeria solitària proposant temes arriscats. Però es rodeja de noms destacats i d’obres encara més excel·lents: Miró, Guinovart, Plensa, Riera i Aragó, Palazuelo, etc. També trobem figures destacades de Vic: Ricart i Vernis.  Alguns artistes aporten gravat o escultura i d’altres obres de les dues tècniques.
En quan a les propostes de gravat dominen les matrius grans i el negre. Però enganyaríem al lector si no diguéssim que és un fosc contrastat amb taques de color –sobretot amb el Miró-, afegits per mitjà de més planxes o manualment. Es tracta d’obres que comparteixen el fet de combinar vàries tècniques, com el fet d’il·luminar manualment o com el cas de Vernis que utilitza aiguafort i serigrafia. D’altres proven tècniques desconegudes, com la “menina” de Manolo Valdés, que més que un gravat és com un baix relleu. Aquesta és una de les obres més maques de l’exposició.
La presència dels dos Miro’s permet apreciar d’aprop l’us del carborúndum. Sempre m’havia pensat que es tractava d’una patina negra intensa, granulosa i uniforme. Però aquí descobrim textures i “aigües” dintre el negre petroli d’aquestes parts de la planxa calcogràfica. 
L’obra de Palazuelo ens demostra uns interessos plàstics molt concrets de l’artista, per superfícies planes i geomètriques, sense més concessions. És difícil de comparar amb la profunditat creativa de la planxa de Guinovart, per exemple. Però va bé la seva presència per relacionar-ho amb el paper del gravat, com a eina divulgadora de la seva poètica, molt més important en altres llenguatges com la pintura o l’escultura. Tot i que són imatges potents i identificatives del seu estil. És també el cas dels gravats de Chillida, tot i que en aquest cas s’aconsegueix una relació més evocadora entre escultura i gravat.
En quan a les escultures, igual que en el gravat, barregen tècniques. Es tracta molts cops de peces que es poden reproduir, perquè són de bronze o ferro fos. Però incorporen elements com pedres o fusta que les individualitzen. El Carme Vic Galeria d’Art es troba al carrer Davallades, 21 de Vic.

MUSEU PICASSO DE BARCELONA

Selecció de punts-seques de Picasso

© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid 2012
Punta seca. 

Escultura, 
cap de Marie-Thérèse, 
París, 1933
Centelles. No descobrirem  res de nou si diem que Picasso era un tastaolletes de tècniques artístiques i que en totes va deixar bons exemples. En tenim un bon cas en les puntes-seques. Aquesta és una tècnica de gravat, moltes vegades la primera que s’ensenya per practicar gravat sobre coure o zenc. S’assembla al burí, però teòricament és més senzilla perquè només s’ha de ratllar la planxa amb un punxó. La punta-seca té la qualitat afegida, que al passar el punxó s’aixeca una rebava, que quan s’estampa dóna unes qualitats vellutades. El handicap està en desplaçar el punxó, per traçar el dibuix fent les línies rectes o corbes que corresponguin. Segons la pressió de la mà es fan ratlles més profundes o més fines. I una cosa es dibuixar filigranes sobre un paper i l’altre fer-ho sobre una superfície dura. Picasso comprovem que no tenia massa problema.
Unes quantes sales del Museu Picasso de Barcelona s’han destinat ara, a ensenyar una selecció dels fons exclusivament punta-seca. Es troben dintre el circuit de la col·lecció permanent. Tranquil·lament es poden observar de prop les obres picassianes dedicades als seus temes de sempre: dones, minotaures, retrats, etc. Observant només les obres que serveixen per il·lustrar aquest article ja podem veure per on van els “tiros”: agilitat en el dibuix sobre el metall i potenciació dels recursos tècnics per afavorir l’expressió i la plasticitat. En algunes planxes, quatre línies ben fetes, serveixen per definir la forma de la figura. A més, Picasso utilitza un recurs que és de “calaix”, i que potser donarà alguna idea a algun gravador: rascar la planxa. Ja hi ha eines per fer-ho. Però si fos fet amb paper de vidre o una llima… donaria bons resultats?
La selecció deixa veure alguna curiositat també: la majoria de planxes estan datades  a sobre, però Picasso ho va fer de dret, sense invertir-ho. Ja sabeu que quan s’estampa la imatge queda invertida respecta la planxa. Evidentment no cal pensar que l’artista plantejava el gravat sense tenir en compte, que a l’estampar-ho li quedaria al revés. Això ja ho sap i segons informen responsables del Museu, l’artista era conscient de que la data sortiria al revés, però ho feia així, senzillament. No devia voler trencar-se el cap a escriure el revés, desprès de tot l’esforç en el dibuix metàl·lic.
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012
Mussol, “plat espagnol”, 1957

I la ceràmica, un regal!
Parlàvem del Picasso tastaolletes. 
En tenim un altre exemple en la ceràmica. 
Picasso va posar-hi també les mans en aquesta 
tècnica i ara en tindrem un exemple 
en una nova exposició temporal, que també 
ens parla de la història del Museu Picasso 
de Barcelona. Concretament s’exposaran 
les quaranta una peces que va donar, 
fa trenat anys, Jacqueline Picasso, 
darrera esposa de l’artista. Segons informa 
el museu s’exposarà tota la col·lecció, però 
es donarà una importància especial als “plats longs” 
i les “empreintes originales”, base principal 
d’operacions de Picasso. 
Així com les “pignates” que recorden 
la ceràmica antiga i els “plats espagnols”, 
que recorden la ceràmica peninsular d’època barroca.
L’exposició s’inaugura el proper dijous, dia 25 d’octubre.
També veureu que les estampes que es mostren sempre són les primeres de cada tiratge. Els gravats sempre s’enumeren d’acord amb el tiratge que es fa d’una planxa. Es poden fer vàries edicions, però quan s’ha arribat a un màxim la planxa es ratlla. En linòleum o serigrafia no és important que sigui la primera o la última, però en calcografia la planxa sí que es va gastant estampada, darrera estampada i les primeres còpies tenen un valor major. Les estampes del museu barceloní sempre són I/XX, I/XII, etc.
Això és perque quan, Jaume Sabartés mor, Picasso es compromet a oferir una estampa de cada gravat que tiri en memòria del seu amic, i amb el proposit d’ajudar a crear el fons del museu barceloní. No totes les estampes tenen aquest origen però si moltes ja veureu que són primeres còpies i també n’hi algunes que estan dedicades a Sabartés.
Sembla ser que aquesta selecció de gravats anirà canviant periòdicament. Des d’aquest blog em permeto suggerir que en quan puguin facin un mostreig de linòleums, per veure bons exemples i també recordar la tècnica de la “planxa perduda”. El Museu Picasso disposa d’un fons de 1500 gravats de totes les tècniques: punta-seca, aiguaforts, aiguatintes, linòleums i litografies.