badaluc

Set hores de diferència

Exposicions d’estiu (VI)

Un article de diumenge a la tarda brinda esplaiar-se amb l’exposició “Intersecció”. Però tot i primant les obres colombianes, tot just palpem la punta del iceberg

“Quietud”, tècnica mixta de Bibiana Camargo. I al costat dret, “O2-CO2 – Estudi dialèctic I”, tècnica mixta de Francesca Riu, amb algunes coincidències com l’us de fils per brodar – Foto: Aleix Art

Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Mercè Jordà, directora del Centre d’art La Rectoria deia a la inauguració d’”Intersecció” que veia clares les diferències entre les obres colombianes i les catalanes. És cert que hi ha singularitats i que posant atenció i informant-se, en surten moltes més. Una pregunta, per obrir la prospecció: què hi fan unes rajoles hidràuliques a la pintura de Bibiana Camargo?

En el cas d’Angélica Ramírez els colors són molt concrets i també el material, fil, em fa pensar amb altres tradicions. Una altra artista que ens assenyala a altres geografies és l’extraordinari dibuix d’Isabella Arenas, carregat de màgia i símbols misteriosos.

Al costat del meu linòleum de “Sant Jordi” hi ha una obra del Fidel Castro. Que no és el “comandante”, sino un altre cubà, establert a Bucaramanga, que potser en aquesta obra no es veu molt clar, però en altres cita molt a les cultures ameríndies o dones empoderades, que no s’assemblen gaire a com ho fem aquí.

L’exposició a la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor culmina el procés d’intercanvi amb dotze artistes colombians. A l’abril es va fer al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga i ara ens toca a nosaltres. Les obres colombianes són les mateixes que a allà, menys la d’un que no ha pogut participar: Iván Acevedo, Isabella Arenas, Lina Avendaño, Bibiana Camargo, Fidel Castro, Gio López, Jaya, Mari Menez, Sharon Padilla, Danny Sánchez y Angélica Ramírez, que també és la coordinadora colombiana del projecte. Entre els dotze catalans hi ha Glòria Auleda, Albert Cubells, Rob Dubois, Jaume Guardis, Sílvia Navarri, Glòria Ortega, Gemma Palau, Pere Pich, Stefano Puddu i Francesca Riu. Hi participo, i també hi ha Jaime Moroldo que és el “pare” de totes les operacions d’intercanvis artístics internacionals. Dels artistes catalans avui no en parlarem. Com que són els d’aquí, ja tindrem l’ocasió d’anar aprofundint, a poc a poc.

Algunes peces del grup d’artistes catalans participants – Foto: Aleix Art

Sense estacions

Què sabem de Colòmbia? Tenim obres seves aquí. Quin és el seu context? Fa un temps es parlava molt de les guerrilles i si fos pel telediari, tot seria violència. Però en canvi la foto de la ciutat de Bucaramanga, on vam exposar, ens remet a un entorn amazònic preciós. Com que a Centelles tenim una veïna oriunda de Colòmbia, acudim a ella per conèixer de primera mà el seu país. La Luz Adriana Varela, recent doctorada per la Universitat de Vic en rehabilitació neurològica, ens recorda que Colòmbia està banyada per les aigües del Pacífic i del mar del Carib. Que les zones costaneres, baixes, són càlides: a allà, una tarda, 40 graus són normals. Nosaltres ens desesperem, ella no. Però els departaments centrals –Bogotà-, estan molt elevats, per sobre els 2800 metres. I allà el clima és més fred: Entre 15 i 20 graus durant el dia, 7 la nit. Però constant, tot l’any. No hi ha estacions. Tot i un període de pluges, el sol sempre acaba la jornada a les 7. Colòmbia, amb set hores avançades respecte Catalunya, està travessada per la latitud equatorial.

La Luz és del departament –n’hi ha 32, com les autonomies- del Valle del Cauca, banyada pel Pacífic. Hi ha departaments que viuen del sucre i el que aquí són extensions de blat allà ho són de canya. Bucaramanga, al departament de Santander, és a l’altra punta del país, a l’est, lluny i més amunt, al mig de la selva. I ens descobreix que a allà, la indústria més representativa, és la del calçat. De fet no ens va esmentar, ni un sol cop, el cafè. A la regió d’Antioquia, a Medellín, són bons fabricants de roba. Ella mateixa defensa la moda colombiana, que compateix amb altres potències, però té les seves propietats. I de fet ens parla de curiositats, com unes bosses (bolsos) que les dones teixeixen al departament de La Guajira, que estan molt de moda per la seva bellesa i dissenys geomètrics. I ens alerta que es venen per tot el món, sense saber el seu origen: són colombians i originalment, són unes peces que les dones wayuu aprenen a teixir, com millor poden, per vendre’s per quantes més “chivas” (cabres) millor. I aquí entrem amb les singularitats ancestrals dels antics pobles indígenes, que encara segueixen costums pròpies i diferents. No han fet mai antigues piràmides, com al Perú o Mèxic. Però sí hi ha testimonis d’estàtues de pedra grans com les de l’Illa de Pasqua.

A Colòmbia es parlen encara moltes llengües autòctones. Quan ella va anar per la feina a La Guajira li va costar molt fer-se entendre i deixar clar al cap de la tribu, que ella no estava a la venda per cap chiva. La guerrilla i altres grups violents pul·lulen per zones amagades de la selva, de difícil accés. A Colòmbia les infraestructures no estan cuidades. No asseguren per res les mercaderies, perquè està molt arrelat robar o inclús, deixar-se robar la carga. Però amb tot, continua sent un país ric i interessant, que té a Bogotà una capital gran, important continentalment, i considerada un “port sec” pel volum de mercaderies que mou. Què hi fan unes rajoles hidràuliques pintades a la peça de la Bibiana?

“Lazos de una lactancia”, obra amb fils de cotó d’Angélica Ramírez – Foto: Aleix Art

Tornem a l’exposició: Bibiana Camargo viu ara a Barcelona, però resulta que a Colòmbia hi ha ciutats on encara prospera una indústria ceràmica similar. Les noves llars de l’etapa republicana, al segle XIX, feien servir les rajoles hidràuliques impulsades durant el Modernisme, i al final se les van acabar fabricant ells i al seu gust. Fins al punt que aquesta tradició geomètrica, floral i de colors, ha inspirat un marca de moda a fer bosses amb motius brodats.

I els brodats, són una altra punta del iceberg de l’art colombià exposat a La Rectoria. Com podem veure en parts de la mateixa obra de la Bibiana. I a la d’Angélica, els brodats construeixen les seves obres i els fils sobrants cauen com una cortina.

Angélica és fil i és un color especial: per referències d’ella sabem que la seva gamma es relaciona amb certes analítiques mèdiques. Però a mi em continuen recordant els colors tropicals, com els del guacamayo, aquest ocell amazònic tant bonic.

Les interseccions entre colombians i catalans, segurament es podrien anar separant i trobant. Però crec que seria millor continuar-ho en un altre text, perquè ja portem 6000 caràcters, i tots teniu coses per fer. L’exposició s’acaba, però les obres perduren i ja tindrem ocasió d’anar-ho parlant més. Salut!

Agustí Asensio, un pare dels il·lustradors actuals?

Exposicions d’estiu (V)

Cardedeu recorda un artista local amb una bona dosis d’aquarel·les

Imatges pensades, coloristes, tendres i amb atenció a tots els éssers d’un planeta que hem de cuidar – Foto: Aleix Art

Cardedeu/ Centelles. La sortida de fa quinze dies per anar a Sant Pere de Vilamajor va donar per molt. I encara no hem narrat l’exposició d’allà, Intersecció, entre artistes colombians i catalans. Fins dilluns. Vam dir que després del Jordi Fornas, parlaríem d’un altre artista, de la mena que no pensen en crear per penjar o exposar. Dels que treballen amb altres canals, destinats a la impremta, amb una difusió més popular, econòmica i democràtica.

Al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu hi ha ara una exposició divulgadora de les arts i la tasca d’Agustí Asensio (Cardedeu, 1949-Barcelona, 1994). Dedicat a la il·lustració de contes infantils. Que començà de jove, atret per l’animació. Es dedicà tota la vida a fer contes literaris. I quan, finalment, anava per fer el seu propi conte animat, va, surt de l’estudi a Travessera de Gràcia i l’atropella un cotxe. Un altre Gaudí despistat. Però fins a trobar aquesta data fatídica, l’exposició és un passeig per un il·lustrador meravellós. Després ens segueix la pena.

Com que fa poquet em freqüentat alguns il·lustradors joves –per les exposicions a El Trabuc/Penjador-, vam observar que hi ha com una mena d’estil de dibuix per a contes que es va continuant i actualitzant, més o menys personalment. Però algú hauria de ser el capdavanter de l’ofici. O varis. I si un d’ells fora l’Agustí?

Agustí Asensio era fill dels masovers de Can Cortés, una de les finques modernistes de Cardedeu. El seu pare no veia pas amb bons ulls que el fill es desvinculés del modus vivendi familiar i menys per dibuixar. Però l’Agustí anava sempre amb papers i mines. Pel que explica la mostra, els films animats el fascinaven. I va ser la mestressa de la torre, i perquè ho va dir ella, que l’Agustí va poder fer el pas seriós i fomentar el seu talent.

En un racó de l’exposició es recrea la taula de treball de l’Agustí, amb els papers, eines, la pipa i l’equip musical – Foto: Aleix Art

Ràdio i cassettes

Amb setze anys ja era a Barcelona fent d’intercalador pel film animat “El mago de los sueños”. En aquestes pel·lícules, un artista amb “caché”, fa els dibuixos dels extrems de cada escena. I els “intercaladors” es dediquen a fer tota la resta de dibuixos que “justifiquen” els moviments, en la seqüència cinematogràfica, quan es munta i es projecta el film. Asensio va fer aquest treball. Se’n va recordar sempre, però després es va dedicar sobretot a il·lustrar contes en paper, propis, o amb textos de qui, a partir del 1972, va ser la seva dona, la Mercè Company.

L’exposició mostra tota mena d’exemples i exemplars d’aquests contes, amb moltes aquarel·les originals i documentació que repassa la llarga carrera bibliogràfica d’Asensio. Títols molts d’ells en català, traduïts i amb una exportació important al mercat japonès, que és d’on va venir l’encàrrec del film animat del final.

El seu univers per a infants està poblat d’animals “humanitzats” i móns entranyables que inspiren situacions de tota mena. Amb la calorada que fa i els rius secs, és inhabitable fixar-se amb els dibuixos de boscos destruïts, cremats o trepitjats pels dracs de metall groc. Asensio aquí utilitza gammes grises i dramàtiques. Però la línia del dibuix forma éssers entranyables, simpàtics i amb sentiment.

Els animals del bosc també suporten les amanaces del seu medi – Foto: Aleix Art

Normalment són aquarel·les apaïsades i llargues. Una sola imatge, ben detallada, completa i vistosa explica moltes coses. I entenc, que els infants es poden passar una llarga estona abstrets, descobrint com viuen –per exemple- els ratolins i com es relacionen amb el gat. O mirant com plora un drac al mig d’una plaça.

És un treball delicat i tranquil. I amb un estil d’aquarel·lista que tampoc té gaire a veure amb els efectes aquosos que vèiem fa quatre dies, amb la Rosa Permanyer. Cadascú fa la seva màgia amb l’aigua, els pigments i la goma àrabiga. Serà Asensio una de les fonts d’inspiració per als il·lustradors actuals? Aquesta exposició a Cardedeu es podrà veure fins el 2 d’octubre. L’obra de l’Agustí Asensio forma part del patrimoni del nostre país.

Jordi Fornas, dissenyant un país

Exposicions d’estiu (IV)

La monogràfica al Museu del Disseny acaba diumenge, però continua a moltes llars amb llibres i cobertes de discs històrics

Mostrari de material de l’Enciclopèdia, amb aspectes de disseny proposats per Fornas, com el logotip, la maquetació de textos i imatges i també el color distintiu de portades, que ho va plantejar primer en taronja – Foto: Aleix Art

Barcelona/ Centelles. Les dues següents cròniques són de protagonistes, que no fan grans exposicions, ni obra per penjar a les parets. El seu art és més directe i subtil. Necessita d’uns costos reduïts, les impremtes i per això té un abast més públic i democràtic.

Em ve de gust presentar-ho així, pel primer cas: potser a casa vostra, a prop, tindreu algun volum de tapes verdes d’Enciclopèdia Catalana; o un disc de vinil del Serrat, Raimon o el de La Trinca, com el recordat “Festa Major”, del 1970!

Darrera el disseny gràfic de molts d’aquests treballs hi havia una ànima creativa: en Jordi Fornas (Barcelona, 1927-2011). Format a Belles Arts, i sembla que amb una obra pictòrica paral·lela, el seu “ofici de debò” va ser dissenyar la imatge gràfica per unes editorials i uns autors ben singulars, en un moment històric. Dissenyar, comentar i convença al client, s’entén.

Primers grups, primeres portades de Fornas juntament amb material fotogràfic i de treball
Foto: Aleix Art

Som als anys seixanta i cap endavant. Quan Edicions 62 es posa en marxa; Quan es publiquen els primers volums de la Gran Enciclopèdia; I quan la nova cançó i una nova espurna musical catalana dóna els primers fruits. Tot això precisava d’una imatge distintiva, un disseny tipogràfic, colors característics… una marca. Fornas va crear un estil reconeixible, prenent com a referent el disseny gràfic modern d’altres contrades europees, com la francesa.

Fa onze anys que Fornas ens va deixar però la seva tasca perdura. I desconec si serveix avui de referent –aquí, ara no en tinc ni idea-. Però recordo que durant la visita a l’exposició, els quatre gats que corriem pel voltant de les escales, també eren uns joves francesos. És al Museu del Disseny on han organitzat una mostra de record a la tasca de Fornas, amb exemples palpables d’edicions de llibres, cobertes discogràfiques, cartells i fotografies per revisar la seva contribució.

Amb la mostra aprenem que Fornas combinava gràfica o tipografia, amb fotografies –per exemple, retrats dels protagonistes-, que molts cops es feia ell mateix, sino ho confiava a algún col·lega. Amb aquest estil de retrats en blanc i negre, amb els negres especialment forts.

Entre les taules amb els llibres i els mostradors al voltant de les escales, hi descobrim portades i material preparatori, proves amb correccions. Per a encàrrecs per musics com “Els Quatre Gats”, la Núria Feliu, Serrat i Raimon; les col·leccions monogràfiques d’Edicions 62: “La cua de Palla”, “El Balancí”, “El trapezi”.

Treballs amb colors intensos i imatges contrastades, aquí per la col·lecció La Cua de Palla
– Foto: Aleix Art

És curiós fer-se càrrec que els dissenys familiars de títols i autors ben propers han passat per les mans d’un mateix artista. A vegades pot semblar que donem per suposat una sèrie de coses o que com que ja estan fetes, no hi ha cap mena de preocupació al darrera. No ho valorem prou. Suposo aquesta és la gràcia del bon disseny en les arts.

No podem oblidar, per exemple, que darrera l’Enciclopèdia, la distribució amb columnes, la maquetació amb fotografies, etc o si les portades eren taronges o verdes, van ocupar la ment de promotors i dissenyadors. L’ofici és per a tot. L’exposició de Fornas acaba el 24. Però la seva obra la trobareu, ben segur, als prestatges.

Orfebreria en aquarel·la

Exposicions d’estiu (III)

Rosa Permanyer presenta nova obra a l’Auditori de Montcada

Aspecte general de la sala, amb llibres d’artista a l’esquerra i amb algunes aquarel·les a la paret – Foto: Aleix Art

Montcada i Reixac/ Centelles. Tinc la llibreta carregada d’exposicions per explicar. De la sortida de dissabte, la cita del dia, realment era la col·lectiva Intersecció a La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. Però ho deixem per quan tindrem més ingredients. El cas és que, tenint a mà un altre sector de país, dedicant temps suficient a tot, vaig rondar pel museu de Cardedeu amb les il·lustracions d’Agustí Asensio; l’expo d’aquarel·la de Rosa Permanyer a Montcada i Reixac; I aprofitant l’entrada ràpida per la Gran Via vaig penetrar fins el Museu del Disseny, Barcelona, a vistar Fornas i uns esmalts dels que ja parlarem. Amb temps ben repartit.

L’exposició a Montcada, acaba diumenge vinent i val la pena centrant-nos-hi: disparant com en una tómbola, podríem dir que hi ha dos grans tipus de treball amb aquarel·la: el que ens hem acostumat els dibuixants urbans, a partir de les pastilletes o l’aquarel·la líquida; o la dels aquarel·listes més seriosos, que es preparen bé els papers, solen treballar a partir dels tubs –escampant sobre palatines-. Però cercant amb ull científic el treball amb l’aigua, amb parts del paper seques i amb l’aigua barrejada amb el color; cercant una màgia que és difícil que no atrapi la mirada. Rosa Permanyer, formaria part d’aquest grup, realment de mestres de l’aquarel·la. Realment l’aquarel·la té moltes més possibilitats. I ara penso amb Tapiró, però seria encara una altra direcció, una altra filigrana.

Permanyer fa varis dies que té l’exposició a la sala de l’Auditori de Montcada (davant de l’església). La formen un grup quantiós d’aquarel·les, amb diferents unions compositives i de format i també llibres d’artista. La pintora ens explica que són temes iniciats durant el confinament. Des de la calma –forçada- va plasmar marines i paisatges i sobretot atmosferes carregades de color i llum, cercant direccions noves. En obres més recents, a través de petits escrits, remet a la guerra.

Explorant

Sabia per exposicions anteriors –encara que els exemples eren d’obra gràfica-, que aquesta artista sol o solia treballar amb sèries cromàtiques. Ens interessaven els vermells i els turqueses. En la nova proposta trobem alguns tons d’aquests ben destacats, però va cap a zones molt més variades. Hi ha obres amb sentit més d’una atmosfera unitària, paisatges marins més matisats i també treballs d’un caire com més subtil o sense tapar tant el fons, amb més taques i capes i formes suggerint geografies, més impressionistes. Sempre la pinzellada és suggerent, cercant canvis graduals controlats o ben contrastats. Quan es tracta dels horitzons marins monocromàtics, em sembla interessant valorar com manté l’uniformitat i dissimula la pinzellada… com si tot fos d’una sola passada. Com si no fos pintat.

L’artista de Caldes ens havia explicat algun cop, el tema de la reserva de blancs o les pinzellades preliminars amb aigua neta, que després intervenen deixant córrer l’aquarel·la. Tota aquesta mena de recursos, amb la delimitació al mil·límetre entre zones blanques –les cases costeres- i la taca, formen part de l’ofici d’una orfebre de l’aquarel·la que deixa glaçat al visitant. En un juliol de canícula dura. L’exposició de Rosa Permanyer es podrà veure fins el proper diumenge 17, a l’Auditori Municipal de Montcada i Reixac, Plaça de l’Església, 12, Horari: de dimarts a dissabte de 5 a 9. Diumenge al matí, d’11 a 2. L’artista va informar que aquest darrer dia, a les 12, podria fer una visita comentada. En tot cas ho consulteu a la sala, si us interessa.