Teresa Lanceta, expressar teixint

El MACBA dedica retrospectiva a l’artista barcelonina, amb peces que uneixen neguits vitals amb arts i preocupacions universals
L’exposició de Teresa Lanceta deixa molt espai a la sopresa i admiració per obres i muntatge – Foto: Miquel Coll / MACBA

Barcelona/ Centelles. No fa molt ens vam referir a les exposicions de tapissos de Grau Garriga. Hi ha un  bon fil d’escoles i artistes per anar estirant. I també vam escriure la crònica de l’exposició d’art tèxtil, català i contemporani, a l’Artur Ramon. Poc a poc noms i arts marginades van recuperant-se i la cosa va creixent: ara al Museu d’Art Contemporani de Barcelona –MACBA– tenim “penjades”  tota una col·lecció de teles teixides, brodades i  pintades de l’artista Teresa Lanceta. Filla de Barcelona, nascuda el 1951, l’exposició revisa la seva producció dels darrers cinquanta anys. I també inclou pintures, dibuixos i altres propostes que l’artista ha desenvolupat amb altres creadors . Feia molt temps que no pujava les rampes del museu de Richard Meier, però la nova proposta ens hi ha portat de pet.

Històries en fils

Les teles i les obres són espectaculars i el muntatge expositiu és impressionant. Ves a saber si la Teresa havia pensat mai que les teles es podrien separar tant de les parets. En el museu s’han enfilat als sostres ben alts, per tirar fils i penjar els tapissos i teles creant conjunts i recorreguts, que tant permeten contemplar les obres per davant, com rodejar-les, espiar els darreres i crear itineraris que també evoquen universos i missatges artístics. A través de les obres,  dels seus dissenys  i el seu univers visual s’expressen la seves vivències.

L’última sala gran, amb obra reecent, mostra una Teresaa Lanceta més llençada – Foto: Miquel Coll / MACBA

Les  sales recullen casi dos centenars d’obra dels últims cinquanta anys. Com diem, tant hi ha tapís, com tela brodada i pintada. A banda dibuixos i pintures sobre tela, “normals”. Pel què sembla, Lanceta hauria començat  amb els teixits, en plena etapa formativa, quan era veïna del Raval. I més tard hauria aprés nous recursos i significats en mans d’artesanes de la serralada bereber de l’Atles Mitjà. La repetició d’estructures i geometries seguiria tradicions ancestrals on aquest repertori té un significat. En mans d’elles són formes mil·lenàries i la nostra mirada ho fa, al mateix temps, avantguardista i universal. Formació, contactes culturals i preocupacions socials i feministes guien la producció de Lanceta. I ens fan conèixer diferents “estils”, en els motius, en els colors, en el tipus de material i en el treball amb els fils, agulles i telers. I ves a saber si la implicació de l’artista encara es podria remuntar a la preparació del fil i sobretot a la tintura –sobretot en els tapissos-. Coneixent  tradicions artesanals… Hi ha treballs amb certs colors, en quantitats importants i amb qualitats bastant controlades.  

En un dels textos de la sala es parla de certa improvisació i de corregir errades a mesura que es va construint la peça.  Tot és possible.  Però els resultats evoquen una visió bastant clara de la composició global de la peça. I si són generades de forma intuïtiva, sospito que com a mínim les idees guien el fil de manera ferma i les variacions són ben esperades. A banda d’això hi ha sales amb dibuixos de dissenys i estudis de motius de diferents geografies, material que entenc com a font d’inspiració. En qualsevol cas l’obra tèxtil de Lanceta em sembla impecable.

Teresa Lanceta, nascuda a Barcelona. Llegim que ha viscut a varis llocs i que actualment està al País Valencià, des d’on, fins fa uns anys, venia per impartir classes a l’Escola Massana – Foto: Miquel Coll / MACBA

 Si en les primeres sales es parla de  formació i contactes, la darrera sala està ocupada per grans teles pintades i cosides… vist en conjunt amb uns aires més desfermats i lliures. Particularment ens fixem en formes triangulars pintades de negres i gammes vermelloses, fúcsies,  etc. Però també  retalls i parracs, diversos recosits i rejuntats –m’agraden els tipus de cosits més informals-, creant composicions dinàmiques i expressives. Com que més endavant trobarem material relacionat amb la guerra i les formes triangulars recorden la bandera de la CNT, com a mínim entenc la instal·lació de les teles, com un exemple de lligar l’artista amb el seu compromís, amb la memòria, la defensa i l’estima pel nostre món. En general crec que podem trobar obres dedicades a qüestions socials més àmplies i altres d’àmbit més biogràfic.

L’exposició acaba amb aquest material “bèl·lic”, que dèiem, que testimonia el pas dels homes per temps convulsos i de limitacions.  I, al final de tot, hi ha una sèrie de fotografies i objectes que recorden les converses de Lanceta amb  una col·lega, en temps de la pandèmia. Un moment recent, que diria, ho ha transformat tot i a tothom.  Creieu que retornarà abans tal qual? Lanceta, al MACBA, fins la Diada de l’11 de Setembre. Activitats paral·leles programades.

Riera i Aragó: formes simples, tècnica complexa

La Marlborough penja al seu showroom uns quants “papers” de l’artista barceloní. Un tastet de l’exposició que van preparant per més endavant
“Avió arc en angle”, obra sobre paper de 28,5×36,5 cm,del 2013 – Foto: galeria Marlborough, Barcelona

Barcelona/ Centelles. Dissabte Sant hi havia molt per fer. A Barcelona hi havia museus i alguna galeria oberta. Calia aprofitar-ho: a la Marlborough del carrer Enric Granados, 68 els hi ha arribat uns “papers” de Riera i Aragó, que han penjat al seu showroom. Però per veure’ls s’ha de travessar tota la galeria. Això ara implica passar pel davant d’un Julio Vaquero, una Soledad Sevilla, un Juan Genovés, Santi Moix i també una tela gran del mateix Riera i Aragó, entre altres artistes d’una col·lectiva. A poc a poc, amb obres interessants, es va fent la immersió.

De fet, Riera i Aragó té de dues pintures, totes protagonitzades per la forma simple d’unes hèlices i unes línies  que fan d’estructura. L’artista barceloní (1954) repeteix una vegada i altra unes mateixes formes –també li són típics els submarins: n’hi ha un amb escultura a l’entrada, també-. Recordo, fa uns anys a les exposicions de la Galeria del Carme, a Vic, on ja l’hi apreciàvem aquests invents moderns. Però sempre hem entès que la repetició és merament una excusa per anar aportant variacions tècniques, tons, composició, etc. El secret està en la matèria. I en els cinquanta anys llargs de carrera de l’artista que l’hi ha fet desenvolupar un ofici detallista i complex.   

Avions de paper

No és un artista que ompli tot, però tot participa. Ho veiem bé en la gran tela de l’entrada i ho retrobem amb els “papers” del showroom. Podem començar pel principi, assenyalant que ja el suport està controlat: origen artesanal, cuidant gramatges, tacte, tonalitats. I després ens podem fixar amb quina mena de joc plàstic desferma la forma:  podem trobar línia, a  vegades taca. Observem uns quants treballs en que explora la difusió atzarosa de tinta ben líquida pel paper. Una manera de valorar tipus de rastres, suposo. En d’altres –per exemple en les hèlices-, muda el color de la pinzellada. No són menys importants les rodes, que quan no vol deixar-les insinuades, les converteix en punts cridaners. Riera i Aragó,  fa el que vol, però sempre hi ha alguna cosa per anar observant i apreciant.

“Avió roda blava”, obra sobre paper de 49,5×37 cm, del 2019 – Foto. galeria Marlborough, Barcelona

Aquest grapat de papers a la Marlborough és un tastet de l’exposició que es va preparant, més aviat per l’any vinent. Des de la galeria ens asseguren que “serà una cosa diferent”.

Si bé no s’esperen aiguaforts. Que és un àmbit en el que l’artista em sembla especialment interessant. Encara recordo l’exposició a la Fontana d’Or de Girona (quan era de la Caixa de Girona), de fa divuit anys. A la crònica del diari parlava de“cop de puny” respecte l’exposició de barroc de baix i de formes visualment “pictòriques”, “simples” , però tècnicament complexes i que a les seves mans semblaven un “joc de nens”. Coses que queden i que segurament podrem retrobar en altres propostes, que tant poden incloure pintura, com escultura -ja en veureu algunes a la galeria-, ja que l’artista és bastant multidisciplinar.  De moment tastet al showroom.

David Casals en metàfores

El pintor centellenc presenta al Niu del Palau una sèrie que combina lèxic amb imatges
Els camps florits de colza potser han inspirat al pintor tota una gamma de tons que anem retrobant – Foto Aleix Art

Centelles. Uns dies després que el Musach “ocupés” el Marçó vell, David Casals ho feia del Niu del Palau. Els baixos del Palau Comtal va atraient als artistes més notables. Musach i Casals els uneix una llarga relació que es remunta als temps de l’Escola de Dibuix –mestre i alumna-. La relació entre els dos professionals de la pintura, ha continuat en la Comissió del Marçó vell (Premi Centelles). I coses de la vida, el més jove està ara al capdavant de l’escola de dibuix.

Casals també pinta amb acrílic i retorna al paisatge, però aquest cop amb un fet diferencial. A cada pintura hi ha un mot –en anglès o català-, que de forma menys o més evident conceptualitza el tema pintat: “silenci”, “memòria”, “relíquia”, “amor”, “bellesa”, etc. Amb la mateixa força delimitadora d’un títol, però ara escrit, fet visible. Tot i que resolt d’una manera que queda integrat en la pintura. Casals d’aquests treballs n’hi diu “metàfores” . La mostra són pintures de gran i mitjà format, però també hi ha una sèrie serigràfica amb un conjunt d’estampes  intervingudes posteriorment i una litografia.

Això és pintura

Personalment no em sembla massa important si hi ha paraula o no. Evidentment les pintures funcionarien bé sense aquest recurs, potser de l’àmbit publicitari. Però en alguns casos el joc entre paraula i pintura és interessant i referma tant la intenció de l’artista, com la identificació de l’espectador. Això em va passar  amb la pintura “llar”: hi pinta una platja, amb una barca i una vista del mar, que sembla ser com una cala. Trobo plaer en identificar un espai que podria ser el Mediterrani amb l’àmbit domèstic. I vist així, la relació tindria una mirada postmoderna i urbanita, perquè la barca està resolta amb colors i pinzellades, com si fos un graffity.

Llar el mar, que potser és el Mediterrani. Tant que uneix i tant sufirment i brutícia que acumula . Foto: Aleix Art

En aquesta pintura i en algunes altres, Casals continua desplegant una paleta que inclou gammes fluorescents. Això ho havíem  començat a veure en les pintures dedicades a Cerdà i en els petits paisatges dels darrers Estudis Oberts, que narraven unes caminades per senders de la Plana. És una mirada diferent al paisatge.  

Així com en Musach les pintures són filles de la pandèmia, en el cas del Casals, rubriquen el seu talent després d’un seriós accident domèstic. Les pintures, més enllà dels temes, del joc amb conceptes lèxics, em semblen resoltes de forma àgil i segura, pinzellada a pinzellada, fent vibrar amb encert els reflexes aquàtics, la llum, les estructures arbòries i els paisatges. En una paraula: sensacional. Exposició també, fins el 24 d’abril. El 23 l’artista fa visita guiada.      

El nostre temps segons Musach

Josep Musach torna al Marçó vell amb una sèrie d’acrílics que el porten per temes i llenguatges diferents
Per molt “preocupat” que en Musach estigui no deixa de pintar obres agradables – Foto: Aleix Art

Centelles. Falten 12 dies perquè l’exposició de Josep Musach al Marçó vell acabi. Dies per veure-la, encara:   festius de la Setmana Santa, i després ja de pet, cap de setmana de Sant Jordi.

L’exposició acull una bona quantitat de pintures noves, tot acrílics, que Musach ha pintat els últims mesos i que suposen una passa endavant, en plantejament i en temes. L’artista centellenc, a punt de cumplir els 90 anys, s’ha reinventat per expressar preocupacions provocades per la pandèmia. Ho podríem resumir així: el bitxo és com un monstre, que ha portat sofriment,  pèrdues i ens ha complicat la vida.

El nostre  pintor ha plantejat les seves “preocupacions” recorrent a la naturalesa o a detalls del paisatge. A l’exposició hi ha pintures semblants a l’obra precedent, com la de figures amb mascaretes. Però tota la resta estan dominades per brancatges i estructures fitomòrfiques que “barren” la composició o formes més abstractes amb la mateixa idea.  Aquesta mena de “preocupacions”  l’hi han fet trobar al Musach la línia d’expressió. També hi ha brancatges integrats en paisatges i “justificats” en detalls urbans com unes reixes. Però ens hi fixem amb la mateixa sorpresa.

Dèiem brancatges i fulles. Però també hi ha un parell de quadres amb una mena d’arrels o cantonades de pedres –un és la imatge del cartell-, que diria que encara van a un pas més endavant: ja no importa  tant l’origen, com el resultat plàstic, molt més abstracte, de formes i clars i obscurs amb dos o quatre colors d’expressió. El Musach pinta aquestes estructures, hi dibuixa el monstre, hi atrapa personatges i fa de les fulles metàfores d’ànimes caigudes.

Quan el Musach preparava la mostra, va ensenyar-me  les noves pintures i especialment els brancatges i els fullatges, els vaig relacionar amb altres coses que havia vist d’altres. No perquè s’ho hagués copiat. A moltes coses s’hi pot arribar de forma autònoma, però resulta que d’altres també hi ha passat. Per això em va semblar que estava resseguint una mena d’estructures que em sembla es podria anar estirant el fil, cap endarrera, retrocedint en els segles  dels segles… fins trobar les formes fitomòrfiques entrellaçades de l’art dels pobles celtes, dels gots i els pobles del nord d’Europa. Potser és descabellat, però em va semblar curiós que per expressar “preocupació” es trobés una via similar a l’art d’un altre temps de crisis, si bé també tenia altres significats.

També hi ha paisatges i persones, però dominen les pintures amb estructures d’inspiració natural – Foto: Aleix Art

Al marge d’aquesta petita teoria, que  ens podria fer anar per ·”les ramas de Úbeda”, l’exposició de pintures recents del Josep Musach és sumament interessant per la manera com combina els colors, remarca les formes i fa vibrar la pintura. La pintura pot amagar un missatge de preocupació, però la proposta és enriquidora, em sembla ben vitalista i tanta naturalesa –encara que enredada- inspira esperança. Fins el 24 d’abril.