Durant el Cau de Bruixes es va convocar un concurs juvenil per pescar als talents locals de dibuix. Ja tenim guanyadors i faltava l’exposició de premiats i seleccionats. Serà a la Biblioteca
Centelles. Dos dibuixos guanyadors i sis artistes: per una banda, Isona Mañas, Pau Garrigol i Martina Albiac amb el dibuix “El carrer de les Bruixes”. Per l’altre Marçal Rodriguez, Kimberly J. i Élia López amb el dibuix “La nit embruixada”. Tots dos dibuixos i dos equips de dibuixants són els guanyadors del primer concurs juvenil del Cau de Bruixes.
Detall del dibuix “El carrer de les Bruixes”, un espai ben conegut
Les obres es van recollir, ja es va reunir el jurat, es van decidir els guanyadors, ells ja tenen el premi. Però faltava fer l’exposició de les obres premiades i les seleccionades, que són tota la trentena que es van presentar.
L’exposició es podrà veure a partir del 2 de maig a la sala de baix de la Biblioteca La Cooperativa. Horari normal.
Gènesis
Les sorpreses venen en grup: vam convocar un concurs de dibuix, tema Cau de Bruixes, per localitzar els joves talents de dibuix del poble. Per conèixer-los i millorar la divulgació a través d’exposicions “individuals” a les Finestres i al Penjador. La convocatòria prou que va funcionar: hi ha 33 dibuixos. Curiosament, els treballs, la majoria, no són obra d’un sol individu, sinó d’un equip de treball, reunits expressament i impulsats per la complicitat d’una de les escoles del poble, d’una professora, que es va fer seu el repte. Esperem trobar el moment per conèixer millor aquest equip docent i d’alumnes tant disposats.
Equips
Dibuix de “La nit embruixada”, un dels premiats al concurs.
Entre els membres del jurat es va valorar que fer dibuixos en grup era prou difícil, pel fet de tenir de posar-se d’acord i decidir cada pas. I en general, els dibuixos són interessants. De fet els hem seleccionat tots per a l’exposició, perquè tots aporten alguna cosa.
L’escola és la del Sagrats Cors. I una atenció especial pel dibuix tenen: també ells es van encarregar de l’exposició de les dones, que es va fer al Niu, el març. Estava molt ben plantejada i hi havia, sobretot, retrats molt bons. Suposem que a les altres escoles també hi haurà una tasca similar, però de moment no ens arriba.
Fins el 27 de maig, dintre l’horari de la Cooperativa, podrem aprofundir en els dibuixos del concurs i donar peu a conèixer el seu origen creatiu tant prometedor.
El MACBA dedica retrospectiva a l’artista barcelonina, amb peces que uneixen neguits vitals amb arts i preocupacions universals
L’exposició de Teresa Lanceta deixa molt espai a la sopresa i admiració per obres i muntatge – Foto: Miquel Coll / MACBA
Barcelona/ Centelles. No fa molt ens vam referir a les exposicions de tapissos de Grau Garriga. Hi ha un bon fil d’escoles i artistes per anar estirant. I també vam escriure la crònica de l’exposició d’art tèxtil, català i contemporani, a l’Artur Ramon. Poc a poc noms i arts marginades van recuperant-se i la cosa va creixent: ara al Museu d’Art Contemporani de Barcelona –MACBA– tenim “penjades” tota una col·lecció de teles teixides, brodades i pintades de l’artista Teresa Lanceta. Filla de Barcelona, nascuda el 1951, l’exposició revisa la seva producció dels darrers cinquanta anys. I també inclou pintures, dibuixos i altres propostes que l’artista ha desenvolupat amb altres creadors . Feia molt temps que no pujava les rampes del museu de Richard Meier, però la nova proposta ens hi ha portat de pet.
Històries en fils
Les teles i les obres són espectaculars i el muntatge expositiu és impressionant. Ves a saber si la Teresa havia pensat mai que les teles es podrien separar tant de les parets. En el museu s’han enfilat als sostres ben alts, per tirar fils i penjar els tapissos i teles creant conjunts i recorreguts, que tant permeten contemplar les obres per davant, com rodejar-les, espiar els darreres i crear itineraris que també evoquen universos i missatges artístics. A través de les obres, dels seus dissenys i el seu univers visual s’expressen la seves vivències.
L’última sala gran, amb obra reecent, mostra una Teresaa Lanceta més llençada – Foto: Miquel Coll / MACBA
Les sales recullen casi dos centenars d’obra dels últims cinquanta anys. Com diem, tant hi ha tapís, com tela brodada i pintada. A banda dibuixos i pintures sobre tela, “normals”. Pel què sembla, Lanceta hauria començat amb els teixits, en plena etapa formativa, quan era veïna del Raval. I més tard hauria aprés nous recursos i significats en mans d’artesanes de la serralada bereber de l’Atles Mitjà. La repetició d’estructures i geometries seguiria tradicions ancestrals on aquest repertori té un significat. En mans d’elles són formes mil·lenàries i la nostra mirada ho fa, al mateix temps, avantguardista i universal. Formació, contactes culturals i preocupacions socials i feministes guien la producció de Lanceta. I ens fan conèixer diferents “estils”, en els motius, en els colors, en el tipus de material i en el treball amb els fils, agulles i telers. I ves a saber si la implicació de l’artista encara es podria remuntar a la preparació del fil i sobretot a la tintura –sobretot en els tapissos-. Coneixent tradicions artesanals… Hi ha treballs amb certs colors, en quantitats importants i amb qualitats bastant controlades.
En un dels textos de la sala es parla de certa improvisació i de corregir errades a mesura que es va construint la peça. Tot és possible. Però els resultats evoquen una visió bastant clara de la composició global de la peça. I si són generades de forma intuïtiva, sospito que com a mínim les idees guien el fil de manera ferma i les variacions són ben esperades. A banda d’això hi ha sales amb dibuixos de dissenys i estudis de motius de diferents geografies, material que entenc com a font d’inspiració. En qualsevol cas l’obra tèxtil de Lanceta em sembla impecable.
Teresa Lanceta, nascuda a Barcelona. Llegim que ha viscut a varis llocs i que actualment està al País Valencià, des d’on, fins fa uns anys, venia per impartir classes a l’Escola Massana – Foto: Miquel Coll / MACBA
Si en les primeres sales es parla de formació i contactes, la darrera sala està ocupada per grans teles pintades i cosides… vist en conjunt amb uns aires més desfermats i lliures. Particularment ens fixem en formes triangulars pintades de negres i gammes vermelloses, fúcsies, etc. Però també retalls i parracs, diversos recosits i rejuntats –m’agraden els tipus de cosits més informals-, creant composicions dinàmiques i expressives. Com que més endavant trobarem material relacionat amb la guerra i les formes triangulars recorden la bandera de la CNT, com a mínim entenc la instal·lació de les teles, com un exemple de lligar l’artista amb el seu compromís, amb la memòria, la defensa i l’estima pel nostre món. En general crec que podem trobar obres dedicades a qüestions socials més àmplies i altres d’àmbit més biogràfic.
L’exposició acaba amb aquest material “bèl·lic”, que dèiem, que testimonia el pas dels homes per temps convulsos i de limitacions. I, al final de tot, hi ha una sèrie de fotografies i objectes que recorden les converses de Lanceta amb una col·lega, en temps de la pandèmia. Un moment recent, que diria, ho ha transformat tot i a tothom. Creieu que retornarà abans tal qual? Lanceta, al MACBA, fins la Diada de l’11 de Setembre. Activitats paral·leles programades.
La Marlborough penja al seu showroom uns quants “papers” de l’artista barceloní. Un tastet de l’exposició que van preparant per més endavant
“Avió arc en angle”, obra sobre paper de 28,5×36,5 cm,del 2013 – Foto: galeria Marlborough, Barcelona
Barcelona/ Centelles. Dissabte Sant hi havia molt per fer. A Barcelona hi havia museus i alguna galeria oberta. Calia aprofitar-ho: a la Marlborough del carrer Enric Granados, 68 els hi ha arribat uns “papers” de Riera i Aragó, que han penjat al seu showroom. Però per veure’ls s’ha de travessar tota la galeria. Això ara implica passar pel davant d’un Julio Vaquero, una Soledad Sevilla, un Juan Genovés, Santi Moix i també una tela gran del mateix Riera i Aragó, entre altres artistes d’una col·lectiva. A poc a poc, amb obres interessants, es va fent la immersió.
De fet, Riera i Aragó té de dues pintures, totes protagonitzades per la forma simple d’unes hèlices i unes línies que fan d’estructura. L’artista barceloní (1954) repeteix una vegada i altra unes mateixes formes –també li són típics els submarins: n’hi ha un amb escultura a l’entrada, també-. Recordo, fa uns anys a les exposicions de la Galeria del Carme, a Vic, on ja l’hi apreciàvem aquests invents moderns. Però sempre hem entès que la repetició és merament una excusa per anar aportant variacions tècniques, tons, composició, etc. El secret està en la matèria. I en els cinquanta anys llargs de carrera de l’artista que l’hi ha fet desenvolupar un ofici detallista i complex.
Avions de paper
No és un artista que ompli tot, però tot participa. Ho veiem bé en la gran tela de l’entrada i ho retrobem amb els “papers” del showroom. Podem començar pel principi, assenyalant que ja el suport està controlat: origen artesanal, cuidant gramatges, tacte, tonalitats. I després ens podem fixar amb quina mena de joc plàstic desferma la forma: podem trobar línia, a vegades taca. Observem uns quants treballs en que explora la difusió atzarosa de tinta ben líquida pel paper. Una manera de valorar tipus de rastres, suposo. En d’altres –per exemple en les hèlices-, muda el color de la pinzellada. No són menys importants les rodes, que quan no vol deixar-les insinuades, les converteix en punts cridaners. Riera i Aragó, fa el que vol, però sempre hi ha alguna cosa per anar observant i apreciant.
“Avió roda blava”, obra sobre paper de 49,5×37 cm, del 2019 – Foto. galeria Marlborough, Barcelona
Aquest grapat de papers a la Marlborough és un tastet de l’exposició que es va preparant, més aviat per l’any vinent. Des de la galeria ens asseguren que “serà una cosa diferent”.
Si bé no s’esperen aiguaforts. Que és un àmbit en el que l’artista em sembla especialment interessant. Encara recordo l’exposició a la Fontana d’Or de Girona (quan era de la Caixa de Girona), de fa divuit anys. A la crònica del diari parlava de“cop de puny” respecte l’exposició de barroc de baix i de formes visualment “pictòriques”, “simples” , però tècnicament complexes i que a les seves mans semblaven un “joc de nens”. Coses que queden i que segurament podrem retrobar en altres propostes, que tant poden incloure pintura, com escultura -ja en veureu algunes a la galeria-, ja que l’artista és bastant multidisciplinar. De moment tastet al showroom.
El pintor centellenc presenta al Niu del Palau una sèrie que combina lèxic amb imatges
Els camps florits de colza potser han inspirat al pintor tota una gamma de tons que anem retrobant – Foto Aleix Art
Centelles. Uns dies després que el Musach “ocupés” el Marçó vell, David Casals ho feia del Niu del Palau. Els baixos del Palau Comtal va atraient als artistes més notables. Musach i Casals els uneix una llarga relació que es remunta als temps de l’Escola de Dibuix –mestre i alumna-. La relació entre els dos professionals de la pintura, ha continuat en la Comissió del Marçó vell (Premi Centelles). I coses de la vida, el més jove està ara al capdavant de l’escola de dibuix.
Casals també pinta amb acrílic i retorna al paisatge, però aquest cop amb un fet diferencial. A cada pintura hi ha un mot –en anglès o català-, que de forma menys o més evident conceptualitza el tema pintat: “silenci”, “memòria”, “relíquia”, “amor”, “bellesa”, etc. Amb la mateixa força delimitadora d’un títol, però ara escrit, fet visible. Tot i que resolt d’una manera que queda integrat en la pintura. Casals d’aquests treballs n’hi diu “metàfores” . La mostra són pintures de gran i mitjà format, però també hi ha una sèrie serigràfica amb un conjunt d’estampes intervingudes posteriorment i una litografia.
Això és pintura
Personalment no em sembla massa important si hi ha paraula o no. Evidentment les pintures funcionarien bé sense aquest recurs, potser de l’àmbit publicitari. Però en alguns casos el joc entre paraula i pintura és interessant i referma tant la intenció de l’artista, com la identificació de l’espectador. Això em va passar amb la pintura “llar”: hi pinta una platja, amb una barca i una vista del mar, que sembla ser com una cala. Trobo plaer en identificar un espai que podria ser el Mediterrani amb l’àmbit domèstic. I vist així, la relació tindria una mirada postmoderna i urbanita, perquè la barca està resolta amb colors i pinzellades, com si fos un graffity.
Llar el mar, que potser és el Mediterrani. Tant que uneix i tant sufirment i brutícia que acumula . Foto: Aleix Art
En aquesta pintura i en algunes altres, Casals continua desplegant una paleta que inclou gammes fluorescents. Això ho havíem començat a veure en les pintures dedicades a Cerdà i en els petits paisatges dels darrers Estudis Oberts, que narraven unes caminades per senders de la Plana. És una mirada diferent al paisatge.
Així com en Musach les pintures són filles de la pandèmia, en el cas del Casals, rubriquen el seu talent després d’un seriós accident domèstic. Les pintures, més enllà dels temes, del joc amb conceptes lèxics, em semblen resoltes de forma àgil i segura, pinzellada a pinzellada, fent vibrar amb encert els reflexes aquàtics, la llum, les estructures arbòries i els paisatges. En una paraula: sensacional. Exposició també, fins el 24 d’abril. El 23 l’artista fa visita guiada.
badaluc 