badaluc

Eusebi Baucells i Josep Ricart: art contra la malaltia

Dues mostres d’arts plàstiques evidencien la petjada d’una salut crítica, al Museu d’Art de la Pell i a l’església de la Pietat de Vic

Imatge capçalera: una part del muntatge amb bandaroles a l’altar major de La Pietat de Vic, obres de Pep Ricart dedicades al patiment físic. Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Resiliència, aquest terme podria definir a la psicologia dels dos artistes protagonistes d’avui. “Resiliència” segons el diccionari de l’Enciclopèdia vol dir la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. Ara, parlem de situacions de malaltia que han portat inclús a la mort. I parlem dels artistes vigatans Eusebi Baucells (1944-2017) i Josep Ricart (1946), que per casualitat o no, coincideixen amb forma d’exposició a Vic. I en les obres seleccionades es fa evident el dolor i la transformació que la salut malmesa els hi ha provocat.

Un nombre important d’obres d’Eusebi Baucells es poden veure fins el 21 de setembre al pis superior del Museu d’Art de la Pell de Vic –actualment per entrar fan pagar, crec que 1€-. I ocupa tots els espais en una disposició un xic especial. Perquè hi ha obra dels inicis, de l’etapa de maduresa i la del final. Però l’obra més antiga es situa al mig del recorregut. No està pas malament la disposició: d’entrada trobem les obres més característiques amb les que l’artista disfruta creant formes orgàniques i textures plàstiques o apilant tubs i objectes industrials. Sobretot les formes orgàniques –com interiors de cossos amb estructures cel·lulars, teixits, membranes- són el tipus d’obra que es van exposar al Marçó de Centelles, el 2011, sis anys abans del desés de l’artista. No hi ha fitxa amb les dates, ni ell posava anys al davant de l’obra. Però ens fem una idea del més característic de l’obra de Baucells que viurà un especial transformació al final.

Entre mig hi ha un passeig per obres dedicades a poesia. Hi ha les pintures dels anys inicials, dels anys seixanta i un conjunt interessantíssim de dibuixos a tinta, també dedicats a textos. A través dels textos de la sala i del vídeo que han preparat els familiars ens enterem que Eusebi va viatjar als anys setanta a Xile, on va accedir a un context social més lliure i va veure noves formes de comprometre’s amb l’entorn des del procés creatiu i des de l’ensenyament. Baucells va tornar a Vic, el 1973, abans del cop d’estat de Pinochet i assumiria un rol destacat a l’Escola d’Art de Vic.

*Tres quadres del conjunt de pintures d’Eusebi Baucells de la part dedicada als efectes més visibles de l’Alzhèimer. Foto: Aleix Art*

Pintava i ensenyava. Però els darrers anys de la seva vida va emmalaltir d’Alzhèimer. Com tots sabreu és un tipus de demència, molt comuna, però incurable, degenerativa i terminal. Però tot i els símptomes incapacitants, Eusebi Baucells no va deixar en cap moment de pintar. Tot i que algun canvi es va produir i es va fer notar en la seva obra: la sèrie final de pintures exposades mostra de nou les seves estructures orgàniques. Però la paleta canvia radicalment a tons cridaners i a mesura que passa el temps es van com simplificant. Les obres estan penjades unes al costat de les altres i és com una pel·lícula. Però ni de terror, ni un drama… jo diria de superació. L’exposició que, com hem dit ocupa tot l’espai superior del museu, porta de títol “Home i estructures”, per valorar el seu pes a cada etapa. Baucells va participar diverses vegades com a membre del jurat del Premi Centelles.

Compromís i art

Pep Ricart també ha estat professor a l’Escola d’Art de Vic. És pintor i escultor. Ell encara és viu i pel que llegim encara va a l’Escola a aprendre i a compartir saviesa. Va ser Premi Centelles el 2013, evidentment quan ja era un artista madur i respectat. Però aleshores ja es dolia d’una leucèmia que el podia incapacitar. Però enlloc d’abatre’s semblava més que se’n aprofitava per experimentar i traduir les sensacions a noves obres. Ho vam veure bé en el propi Premi Centelles, ho vam seguir veient en l’exposició individual l’any següent al Março i ho retrobem al interior de l’església de La Pietat, amb nova obra, tot i que de temàtica més concreta. Pintura i escultura.

L’exposició pot resultar un pel decepcionant, perquè una part de la proposta són obres de grans dimensions que pengen de la nau i són bandaroles impreses digitalment pel davant i pel darrera. No m’agrada examinar obra facsímil, però haurem d’acceptar el joc si volem gaudir de la disposició impressionant i del contingut, il·lustrat amb cossos distorsionats pel dolor que evoquen al Crist a la Creu i altres patiments de la carn. Els plantejaments em remeten al “Bou escorxat” de Rembrandt. Sobretot amb les pintures, -aquesta sí- obra de matèria autèntica que es poden veure dintre els envans negres en forma de creu, que hi ha als peus de l’església: allà sí que hi ha pintura i escultura de debò i podem valorar l’art del mestre. Hi retrobem els cossos distorsionats patint i una forma carnal com d’una mà escorxada. Hem parlat de Rembrandt, de qui notem la flaire, però és evident que Ricart ha estat també mirant altres obres, perquè a sota de dues de les seves pintures hi escriu amb lletra gòtica: Matthias Grünewald i “Le retable d’Issenheim”. El pintor renaixentista alemany (Würzburg, Baviera, 1475/80-Halle, Saxònia-Anhalt, 1528), coetani de Dürer, que la seva obra més coneguda és aquest retaule conservat al Museu d’Unterlinden a Colmar. Els lligams estètics no són evidents, però els temàtics i els anatòmics amb l’expressió dels cossos sí.

*Pintura de Pep Ricart de l’exposició dedicada al dolor. Foto: Aleix Art*

L’obra de Ricart es presenta amb fons neutre, negre, blanc o clars, ratllat i lleugerament texturat –no és de cap manera llis-, a sobre del qual pinta i grafita les formes i la línies. Les escultures que presenta són un conjunt de talles dedicades a la Crucifixió. Aquesta exposició és gratuïta i finalitza el dia 18 de setembre.

En el text del fulletó de l’exposició de Ricart, es recalca el contrast entre l’abatiment per malaltia, guerra o desgràcia, oposat amb la vida que amb fe i optimisme dóna força per tornar-se a aixecar. Una lliçó que ens recorden els dos artistes i que hauríem d’intentar aplicar tots.

Ambdues mostres es podran veure fins el cap de setmana del Mercat de Música Viva. El Museu d’Art de la Pell obra de dimarts a divendres, de 10 a 1 i de 4 a 7. Els dissabtes d’11 a 2 i de 4 a 7. I els diumenges, només al matí. La Pietat –al costat del Temple Romà-, obra els matins dels dimarts, dissabtes i diumenges, d’11 a 2 i totes les tardes de dimarts a dissabte, de 5 a 8.

Sis estudis, sis projectes

Visitem els Estudis Oberts que participen en la convocatòria d’enguany i ens enterem d’alguns dels seus nous projectes, cara el curs que comença

Foto de la capçalera: la Marta Postico explicant el funcionament d’un pot per guardar la mantega, que ella fa al seu taller. Foto: Aleix Art

Centelles. Dimecres és 1 de setembre i és el dia fort de la Festa Major d’Estiu de Centelles. És Sant Llop que és copatró de la vila juntament amb Santa Coloma (31 de desembre).

Aquest dimecres és també el darrer dia per visitar els sis estudis que enguany participen dels Estudis Oberts. Una iniciativa, similar a la que es fa a altres indrets, que permet conèixer els tallers dels artistes instal·lats al poble. Uns quants artistes i uns quants tallers per una iniciativa que va començar fa molts anys el pintor David Casals.

Vaig visitar tots els tallers, repartint-ho en dues etapes desiguals. En la primera en vaig visitar cinc perquè ho vaig fer tot a peu. I a la segona, un i en vaig revisitar dos més perquè faltava culminar algun procés, com fer la foto o remirar alguna obra.

La Marta Postico és la que té l’estudi més lluny i per això ho vaig deixar per diumenge, per fer-ho amb cotxe. Vaig començar el dissabte per l’Eulàlia Llopart, que també el té a fora del poble, però caminant des del centre, tant sols requereix d’uns quinze minuts.

El següent és un recorregut possible, però hi ha l’estudi de la Marta Postico i el del Sarrate, que no obren dimecres. Però si féssim tota la ruta d’un sol cop, us recomano que comenceu amb cotxe per l’Eulàlia i la Marta i després el deixeu al centre del poble, per fer els quatre restants: hi ha temps de 6 a 9 del vespre. Us enllaço amb un mapa que ha preparat l’organització de la proposta: mapa.

L’Eulàlia té l’estudi a unes granges que hi ha darrera Can Victori. Abans allà, al costat, també hi tenia l’estudi en Jordi Díez. L’Eulàlia es defineix com una artista visual. Al seu estudi hi ha molta obra en curs: veureu una mena d’instal·lació amb paper. Quan es va decretar l’estat d’alarma l’hi va venir a la ment un túnel fosc i llarg i va començar a fer-ne un. Pintava el centre de papers i els foradava o estripava amb gràcia. Cada paper un mes. El resultat, una espècia de forat de cuc. Falta resoldre algunes qüestions.

També té a la vista un llibre d’artista treballat amb monotips, dedicat a les dones afganeses, fruit d’un taller amb un col·lega. I sobretot es poden veure les grans fustes colorejades com si fossin matrius de xilografia –i ho fa amb tinta-, i treballades amb les gúbies fent les seves retícules expressives.

En aquestes presentacions es veu bé l’espai de treball, l’ordre de cadascú, les eines i les potingues i va bé per preguntar. L’Eulàlia tenia per allà unes fulles molt grans que vol mirar d’estampar. Aquest potser seria un dels seus projectes més verd, però en curs.

En Jordi Sarrate té l’estudi al carrer Jesús 36. Us recomano que seleccioneu el que més us interessi, perquè casa seva és com un museu i us hi podeu passar hores. Hi ha obres d’art d’amics, d’admirats combinada amb obra pròpia i molt paper amb llibres, etc. Caganers a banda, que toca pel Nadal.

En la visita, en Sarrate va començar a parlar de les obres que té de Labarta –unes quantes de tema centellenc i diferents estils- i Renart i va insinuar el futur museu… Una entitat que potser algun dia s’haurà de plantejar en vistes dels llegats o testimonis artístics dels grans pintors, escultors, ceramistes, etc del nostre poble.

A dalt de tot hi ha l’habitatge del Sarrate i és on hi ha les obres, tipus collage amb objectes trobats, que ara prepara per a l’exposició del Marçó. Serà quan acabi la del Premi Centelles, més enllà del 12 d’octubre. Tal i com anava fent amb les anteriors mostres, també prepara un llibret amb imatges d’obres de tota la seva carrera. Al final tindrà una espècia de catàleg raonat de la seva producció.

No recordo si després vaig anar cap en Casals o cap al carrer Socós. En David Casals té l’estudi a l’Avinguda de les Escoles, 15. Destaquen una sèrie d’acrílics dedicats a camins i paisatges de la comarca. Entorns que veia des del tren, en un seguit de viatges que va fer cap a Vic, quan anava a recuperació d’un accident que va tenir. Un dia va fer el trajecte a peu i va fer fotos. I en van sortir un conjunt –ell en diu- d’esbossos. Destaca la paleta de tons vius que una mica ja ve dels quadres de la sèrie de Cerdà. També està treballant amb uns altres paisatges als que incorpora paraules. Això és nou.

*D’esquerra a dreta i de dalt a baix, els estudis d’Eulàlia Llopart, Jordi Sarrate, Rosina Martínez, Elisenda Rué, David Casals i Marta Postico. Fotos: Aleix Art*

Centre i perifèria

Al centre del poble hi ha dos estudis més: primer al carrer Nou, 3, 2n, un pis on hi ha el de l’Elisenda Rué, que és el primer cop que participa. Mostra un resum de les seves facetes plàstiques. Bàsicament dibuix i il·lustració: pensant amb el primer com a exercici més independent i en el segon, vinculat amb un text. Alguns dibuixos, en que retrobem el seu traç ferm i que ens explica històries, formen part de temes de llarg recorregut i descobrim que alguns ens parlen de vivències seves. També hi ha algun collage. Mireu amb cuidado la carpeta on hi ha un recull de diferents treballs. A la taula de treball s’hi mostren els seus contes editats i algunes mostres dels dos que vindran, a l’octubre i per Sant Jordi, si tot va bé. En parlarem d’aquests nous projectes. També hi ha targetes que ens remeten al seus dots de “clown” i d’arts dramàtiques i musicals.

Més amunt de l’Elisenda, ja al carrer Socós, 13 –sota les galeries-, hi té l’estudi la Rosina Martínez. Ella és el segon any que participa en els Estudis Oberts. Durant la visita es podien veure dues obres de format gran, que ha acabat recentment i que són per a les seves filles. Pinta molt paisatge. Però més que representar un lloc concret, diria que evoca un ambient. Un dels seus projectes-desitjos pel nou curs és fer classes de pintura en el seu taller. Ella ja n’havia ensenyat al taller de Barcelona, l’hi agradava i és una cosa que vol recuperar.

Finalment arribem a l’estudi de la ceramista Marta Postico, que està a Sant Pau. Però val sempre la pena anar-hi i escoltar les explicacions dels misteris químics dels forns, els fangs i els esmalts. Podríem dir que la Marta ara té dues grans vies: quan pot fa nius per ocells, tasses. També fa un objecte curiós: un pot per guardar la mantega, que explica l’obliga a controlar amb el torn les mides perquè casin les dues parts.

Actualment la Marta també està molt orientada a fer plats per restaurants de “cache”. Segurament coneixereu les col·leccions que ha fet pel Via de Centelles. Però es veu que també ho fa per altres llocs i això l’hi porta molta i beneïda feina. Ens diu que ara fa molts anys que no fa de cambrera i es pot dedicar exclusivament al seu art. Postico, Casals i Llopart també són professors d’arts plàstiques per canalla i per adults.

Jordi Vila, LXXIX Premi Centelles

Imma Parés i Clara Isabel Arribas mencions honorífiques per un concurs de pintura que ja pensa amb el 80é aniversari . L’exposició de guanyadors i seleccionats, al Marçó fins el Pilar.

Foto capçalera: vista de la pintura “Erosió”, de Jordi Vila, premi Centelles d’enguany. I Josep Musach, el membre més antic de la comissió organitzadora del concurs, detallant diferents aspectes del Premi. Foto: Aleix Art

Centelles. Misteri resolt: Jordi Vila Llàcer ha guanyat els 3.500 Euros i l’exposició individual al endur-se el LXXIX Premi Centelles de pintura, amb l’acrílic de gran format “Erosió”. Clara Isabel Arribas i Imma Parés en són les dues mencions honorífiques, amb els també acrílics “Alineación. Arquitectura VIII” i ”S’aixeca la boira”, respectivament.

Aquest diumenge 29 d’agost, en plena Festa Major d’Estiu, s’ha donat a conèixer el veredicte al que van arribar el jurat presidit per la regidora Anna Chàvez i format per Francesc Fortuny, Jordina Orbañanos, Gerard Mas, Quim Domene i Dolors Rusiñol. Alguns membres els tenim situats com a pintors, com Domene i Rusiñol, que va ser premi Centelles fa deu anys.

Es van afrontar a seixanta-sis obres, després d’una primera pre-selecció via formats digitals, que van fer els membres de la Comissió organitzadora, que partia de 138 obres.

L’exposició que es podrà veure fins el 12 d’octubre, al Centre d’art El Marçó vell -c/. Galejadors, 2, Centelles- reuneix vint-i-sis obres. Una tria bastant heterodoxa, que reuneix tant obres de caire més abstracte, com figuratiu, com un grup d’obres que coincideixen en siluetes i formes planes. Els trio guanyador reflecteix aquest fet perquè dues presenten com patrons d’objectes –uns mobles i una gasolinera- i en canvi l’altra menció és un paisatge.

Entre els seleccionats per l’exposició hi trobem una centellenca, la Irene Vernedas. I la resta de seleccionats són bàsicament de Catalunya i de la península. Enguany no hi ha participants d’origen estranger: algú de l’organització ha mencionat problemes logístics ja des de la pre-selecció.

Lupa al Premi

Jordí Vila Llàcer és d’Alcoi (1967) format a Arts i Oficis, a Glasgow i a Barcelona. Actualment viu a Sant Feliu de Llobregat. No tenim més dades sobre el seu tipus de pintura, però llegim que també fa poesia. La seva pintura representa com dos tipus de taules planes (només suggerides per la forma i la perspectiva) ubicades sobre un fons quadrat blanc, emmarcat de forma desigual per una franja color turquesa. En el fons blanc hi ha com uns rastres pictòrics que volen derivar dels mobles. La pintura podríem dir que d’entrada diu poc, però a mesura que un se la mira, va atrapant l’interès. Compositivament és simple.

Un rumor ens va indicar que entre els guanyadors hi havia algú proper. Doncs bé, es tracta de la tonenca Imma Parés que presenta un paisatge interessat en els efectes de la boira, en un dia gris, en un entorn comarcal proper. L’altre menció és de la Clara Isabel Arribas, que ha vingut des de Zamora. La seva pintura, com el Premi, es construeix sobre formes planes, sense ombra, com patrons, en el seu cas d’una gasolinera. La selecció de les peces sempre és cosa del color del jurat. I segons ha explicat l’alcalde, Pep Paré, per decidir el guanyador hi va haver una intensa discussió.

Durant la lectura del veredicte s’ha recalcat diverses vegades que l’any vinent el Premi Centelles farà 80 anys. Ja hi havia per allà en Josep Musach, testimoni i implicat des de sempre, amb la història del premi, que es mostra preocupat per la seva continuïtat. Però l’ajuntament recalca un interès ferm per continuar un certamen consolidat. I alguna cosa especial faran l’any vinent. Abans de demanar res, una proposta: millorar el catàleg , recuperant per exemple el format llibre com es feia abans de la crisis del 2008!

De quina tradició parteix Jordi Alcaraz?

Foto capçalera: la peça més gran de l’exposició és un díptic titulat “Partitura” i és una obra d’aquest 2021.Foto: Aleix Art

Agramunt/ Centelles. El dijous passat la furgoneta anava direcció a Agramunt. Objectiu: revisitar l’Espai Guinovart i veure la nova petita exposició temporal, dedicada a Jordi Alcaraz (Calella, 1963).

Sota les galeries arquejades de l’antic mercat encara hi ha l’exposició temporal que busca el ressó de l’obra de Guinovart en la d’artistes posteriors (veure l’article). Entre aquests també hi ha en Jordi Alcaraz, amb una de les seves curioses obres. També hi ha una peça de l’Anna Llimós que havia protagonitzat l’anterior temporal al Petit Espai.

Tant Llimós com Alcaraz podríem dir que comparteixen que són autors de projectes molt elaborats i pensats. Però el resultat parteixen d’uns elements mínims per explicar el màxim. Menys és més, que deia l’arquitecte.

L’exposició a El Petit Espai no és molt gran. Cal que recodem el que fa poc ens deia el galerista Josep Canals: amb poques peces es pot fer una mostra potent. Més temps per mirar i disfrutar a poc a poc. La mostra d’Agramunt reuneix peces dels últims tres anys i la més gran, un díptic, un gran format, “Partitura” és d’aquest 2021. D’enguany també hi ha una peça que amb el títol evoca els rellotges de sol, com una peça exposada, del 2017, establint un lligam temàtic.

Alcaraz és autor d’una obra molt característica: podríem dir que fa pintura. Però enlloc de dedicar-se només a pintar i a deixar marques, col·loca vidres i els trenca o provoca accidents amb boles de pintura, que a través de procediments que se’ns escapen queden com “fossilitzats” en el quadre. Una de les virtuts de l’obra d’Alcaraz és que és difícil saber com s’ho fa. Hi ha bastant misteri. Tots els accidents que provoca queden fixats i participen d’un projecte que també té quelcom d’escultòric i on sol primar el negre i els blancs. I fruit dels accidents compositius també hi participen els tons que donen les transparències, a través de la llum i les ombres. Els vidres trancats també donen lloc a línies que tenen la seva ombra sobre al fons.

Blanc i negre

Imatge d’una altra peça de l’exposició. Foto: Aleix Art

A la Wikipedia, versió en castellà –la catalana és molt breu-, diuen que Alcaraz “parteix de conceptes tradicionals de pintura i escultura”. No tinc dades sobre la seva formació i segur que el seu art s’assembla a alguna cosa i tindrà els seus “pares” i mestres, però no veig per enlloc ”la tradició”. Per molt que puguem parlar d’art abstracte. Crec que a vegades s’escriu per dir. En algunes coses l’obra d’Alcaraz em recorda a la d’Antoni Llena: per la fragilitat dels elements compositius i el joc entre plans i línies. A l’exposició dedicada a Guinovart es poden veure obres gairebé de costat. En qualsevol cas l’obra d’Alcaraz em sembla original i els seus “origens tradicionals” em sembla bastant amagats. Perquè en el seu treball hi entren en joc diferents “accidents”, que crec que més que tradició, volen d’imaginació i intuició.

El díptic “Partitura” és espectacular. Com en les altres obres el fons és blanc i l’artista hi crea un joc de textures. Aleshores per sobre la base hi col·loca el vidre i sembla que dispari projectils de pintura negre que fan forats, regalimen, trenquen el vidre i tot queda com “congelat”. Una elegant manera de referir-se a la música. La paraula “partitura” està escrita. Quina música deu escoltar Alcaraz? Jazz, rock, clàssica? M’apunto a algun gènere d’avui.

Les exposicions que actualment es fan a l’Espai Guinovart, tant la de Guinovart com les que es fan al Petit Espai estan comissariades per en Bernat Puigdollers (potser per això el trànsit d’artistes entre espai gran i petit). Si després passegeu per Agramunt trobareu algun torró.