Lucio Muñoz recordat a la Marlborough

  • Amb tretze peces es revisa, per primer cop a Barcelona, l’obra d’aquest pintor informalista de Madrid
Una pintura de Lucia Muñoz: “Según Rothaimer”, tècnica mixta sobre fusta, de 185×160 cm, del 1990. Foto: galeria Marlborough Barcelona

Centelles. En el darrer post escrivia que el pintor mirava d’escapar de l’informalisme “perquè estava sacralitzat i superat”. Potser seria millor dir consolidat i que en tot cas volia fer una altra cosa. Perquè als anys  vuitanta –i encara avui- trobem artistes d’arrels informalistes en plena expansió i que continuen valorant aspectes com la materialitat dels elements compositius. Als anys vuitanta aquest era el cas de molts artistes formats a la postguerra, com el gran Tàpies, el gran Guinovart i d’altres. I cal no oblidar als informalistes de Madrid, com els pintors del grup El Paso o qui tenim l’oportunitat de recordar ara: Lucio Muñoz.

Aquest pintor (Madrid, 1929-1998) és el protagonista de la nova exposició de la galeria Marlborough de Barcelona, que ha seleccionat tretze obres de diferents etapes, de formats mitjans i grans, per recordar la seva trajectòria.  La Marlborough gestiona el llegat de l’artista des de la seva mort.  Per a la mostra ha penjat moltes obres de tècnica mixta, però també hi ha dues obres sobre paper.

Una de les característiques de l’obra de Muñoz és el treball amb la fusta, a la qual intenta amagar qualsevol intervenció humana i donar-li un aspecte natural i d’adaptació a l’entorn. Però crec que sobretot és una integració plàstica perquè juga amb la composició d’altres textures i de cromatismes.  Altres peces mostren una espècia de pasta pictòrica gruixuda, molt sovint en tons foscos contrastats amb tons com el verd o el blau elèctric. Parlem d’un pintor que s’expressa abstractament: forma, color i matèria són les peces del seu puzzle.

Matèria fosca

Els historiadors consideren clau la contribució de Lucio Muñoz al informalisme espanyol. No va  formar part del grup El Paso però van evolucionar paral·lelament. Muñoz es va formar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando (1949-1954) on va coincidir amb pintors com Antonio López, el gran referent del realisme peninsular. També va coincidir amb la seva futura dona, la també pintora, Amalia Avia. El 1956 va ser becat per l’estat francès per estudiar a París. Va ser allà on va entrar en contacte amb l’informalisme de la mà d’artistes com Dubuffet, Fautrier, Wols o el nostre Tàpies. A la mostra hi ha peces de la dècada dels cinquanta. I després van saltant d’època fins arribar als noranta.

L’exposició acosta al públic català una altra mirada a la tendència “sacralitzada” per l’artista del núvol a la Muntaner i Simon. On per cert, la fundació fa trenta anys. Lucio Muñoz fins al març, a la Marlborough de Barcelona i obra gràfica de Bacon i  Lucien Freud a la de Madrid, fins finals de febrer.

Els mesos de Vicenç Viaplana

  • Dues exposicions a Barcelona i unes altres a Girona i Granollers posen d’actualitat l’artista analitzat a fons a l’exposició retrospectiva dels Espais Volart
“Estranya alternativa”, acrílic del 2002, de 200x180cm Foto: Fundació Vila Casas

Centelles. Els propers mesos coincidiran en el temps quatre exposicions dedicades al pintor granollerí Vicenç Viaplana. La més important es va inaugurar divendres passat als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona. Important per la quantitat d’obres i per l’ambició d’explicar la trajectòria d’aquest respectat artista català. Durant el mes de març se n’inauguraran tres mes: a Girona, a la ciutat natal Granollers i a Barcelona de nou, però en aquest cas a la galeria Marc Domènech.

L’exposició al Museu de Granollers serà especialment curiosa perquè girarà al voltant d’una sola obra, un quadríptic d’aires monocromàtics, de grans dimensions, pintat els mesos de pandèmia al mateix museu.

El més recent de Viaplana, pintat sota l’ombra de la pandèmia també s’inclou a l’exposició retrospectiva dels Espais Volart. Però els comissaris, Àlex Susanna i Natàlia Chocarro ens expliquen tota la seva carrera de més de quaranta anys i es remunten als inicis, en terreny de l’art conceptual, pròleg al seu salt a la pintura. Després estructuren l’exposició sis apartats pictòrics consecutius cronològicament,  diferenciats per interessos temàtics i es clou amb un apartat dedicat a esbossos i processos.

Les obres i l’anàlisi dels comissaris subratllen com Viaplana (nascut el 1955) va agafar els pinzells en una època –dècada dels 1980- que la pintura estava en una de les seves crisis,  i s’hi va aferrar revitalitzant-la i escapant de manera original i personal, tant de la teorització de l’art conceptual com de la pintura informalista, que aleshores  ja estava sacralitzada i superada.

“Sota el Sui, 15”, acrílic i cendra i pigment, obra del 2020, de 192×209 cm. Foto:FVC

Experència física

La primera gran etapa pictòrica, són unes pintures més matèriques i expressionistes que representen una especia de ciutats amb flames. Com a El Bosco. D’aquesta etapa la mostra reuneix ja obres molt grans com “El Paisatge rosa” que fa 2 per casi 4 metres de llarg, que pertany a la col·lecció Rafael Tous o encara més gran el paisatge infernal sense títol del 1987 que s’allarga fins els 5 metres. Viaplana sempre treballa  amb acrílic.

En etapes posteriors Viaplana s’interessarà per composicions de caire més realista d’urbs, objectes o paisatges naturals descontextualitzats i captats des de punts de vista estranys que oculta sota capes de pintura monocroma, amb alguna intervenció extra. Algunes obres de l’artista semblen fotografies però volen ser pintures. Viaplana reafirma la pintura, però agafa elements com els enquadraments, els plans, la llum, etc d’altres llenguatges visuals i cercarà anar als  límits com a pintor, intentant eliminar la pinzellada. Però no pot amagar el seu art: abunden els formats grans on és impossible amagar l’experiència física que suposa fer-los.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha ingressat la pintura “Dona amb les seves parts” (1968) de la pintora catalana, Roser Bru (Barcelona, 1923), exiliada a Xile des del 1939. La pintura, un dipòsit de la  Generalitat és representativa del feminisme i l’estil de l’artista i completa el fons de postguerra.

Un fet que encara s’agreuja en una sèrie d’obres que arriben fins als nostres dies, i titula “Sota el Sui”: un conjunt de grans obres que semblen representar fulles i tiges a gran escala, amb tota la poètica dels monocroms i dels verds, pintat a un indret del Montseny a on se n’hi en va amb les grans teles, per imbuir-se de la naturalesa que hi emana.  Viaplana ara cerca els seus límits fora del taller.

L’exposició als Espais Volart reafirma l’obra d’aquest artista i el situa com un dels principals pintors dels nostres dies.

 

 

Formes que protegeixen de l’avorriment

  • Sergi Barnils presenta la col·lecció d’obra sobre paper feta durant el confinament a la galeria Canals de Sant Cugat
Configuracions de la Nova Jerusalem. Una de les vint-i-tres peces exposades de Sergi Barnils a Sant Cugat. Foto: Galeria Canals

Centelles. Potser us heu trobat estar parlant per telèfon o escoltant una xerrada i començar a dibuixar un tipus de formes repetitives que generen formes i figures. Són dibuixos espontanis  o hi ha la raó que relliga al fons de tot?

En Sergi Barnils és un artista acostumat a formats grans però durant el confinament es va veure enclaustrat a casa seva i va decidir atacar un grapat de papers que fan uns 50×70 cm.

Nascut el 1954, a  Guinea Equiatorial, viu a Barcelona i té el taller a Sant Cugat. La seva obra es caracteritza per omplir l’espai d’una espècia de cal·ligrafia que es repeteix i repeteix per tota la superfície. A vegades és amb línia clara, a vegades amb una pinzellada més gestual. Sobre fons carregat de color o a vegades sobre fons més neutres.

Però repetir formes no és avorrit? Per mi la resposta està en que si és un exercici lliure, tant si és espontani, si un es deixa anar, com si aflora la raó, pot arribar a ser una acció plaent. He parlat amb el Sergi Barnils i diu que es pot parlar d’un cert automatisme, però també la raó intervé per equilibrar la composició. I és que en el seu cas darrera els signes hi ha uns significats concrets.

De forma breu ens explica que com a pintor prové de la figuració i que amb els anys ha anat evolucionant i simplificant. I que s’inspira en la Bíblia. La seva obra sempre té aquest transfons espiritual. Pels papers que comentem s’ha basat en el llibre de l’Apocalipsi. I en les seves peces el triangle és la divinitat, el cercle l’eternitat, el quadrat la fortalesa, etc. Però aplica primer el color o la línia?

Barnils ens explica que aplica primer el color i després hi crea capes de veladures i finalment hi posa la línia, que ens diu “és com una protecció per als artistes”. Veient algunes de les peces, crec possible que després de posar la línia,  acabi de posar bé el color posteriorment, com suggereixen uns papers d’aire més mironià.

Barnils  ha treballat els papers amb diferents tècniques: guaix, tinta xinesa, aquarel·la, grafit. També tenia algun peça intervinguda amb encàustica, una tècnica que domina i aplica sovint  en els grans formats.

S’ha convocat el LVIII Concurs internacional de Dibuix Ynglada-Guillot. Dibuix en blanc i negre entre 40×40 i 90×90 cm. 4000€ de premi. I també s’ha convocat el Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas (per més informació cliqueu l’enllaç. A sota l’article hi ha un enllaç al concurs de dibuix)

Itinerari físic i virtual

La col·lecció de papers és fruit del confinament. I això, ens diu, l’hi va donar sobretot temps. Temps per treballar a fons cada paper i oblidar-se de les presses que imposa  el mercat de l’art.

Els vint-i-tres papers que va fer es presenten ara en una exposició a la galeria Canals de Sant Cugat –C/ Orient, 24-. Una exposició actualment física i virtual que es perllongarà fins el mes de març. Després es  podrà veure a la galeria Atelier de Barcelona  (abril i maig) i finalment a l’Espai Cavallers de Lleida, durant el juliol. Desprès del pacient temps de producció ara hi ha temps per gaudir-la.

triptic ynglada 2021 CAT

Porta al col·leccionisme d’art

  • Des de l’octubre del 2016, Francesc Mestre continua la seva tasca de galerista d’art a través d’internet, oferint obres interessants a preus assequibles
Treballada xilografia d’Enric-Cristòfor Ricart, que en va ser un especialista. Fotos: F. Mestre Art

Centelles. Fa uns anys la ruta de galeries per Barcelona solia incloure la Francesc Mestre art, ubicada al carrer Enric Granados, no molt lluny de la plaça Letamendi. A peu de carrer, en un espai no molt gran, des de l’any 2001, Francesc Mestre, marxant i galerista amb història a les espatlles, oferia dibuixos, gravats, també pintura, però sobretot obra sobre paper d’artistes coneguts i d’altres per conèixer, a preus raonables.

Allà vam aprendre coses sobre Enric-Cristòfor Ricart, Jaume Pla i la “Rosa vera” i altres noms i obres i en van sortir uns quants articles i molt coneixement. Els anys han anat passant i alguna cosa ha canviat. La galeria a Enric Granados ja no hi és però l’estructura s’ha traslladat a internet, al  web https://www.francescmestreart-shopping.com/ca/ . Des del núvol Mestre continua oferint el mateix tipus d’obres d’art amb la mateixa filosofia. Hi ha un extens catàleg, classificat per tècniques. I seccions amb articles,  consells i material que recorda, per exemple, algunes de les exposicions que s’havien fet a la galeria física.

La galeria s’ha anat centrant en un plèiade d’artistes de començament del segle XX i també més moderns. Té obres, per exemple de Serra de Rivera, un artista ben actual. I també té joies com el número del Nadal del 1934 de la revista “D’Ací i d’allà”, que tant important va ser per donar a conèixer les avantguardes als artistes de la postguerra.

Ben actiu

Un dibuix per a la premsa d’Antoni Roca

He telefonat a Mestre, per resoldre algunes preguntes i hem sortit a parlar de l’exposició d’Antoni Roca (Barcelona, 1895-1977), que presenta com un ninotaire a l’estil de l’actual Batllori o Farreras. Roca havia publicat abans de la guerra, a diaris com Las Notícias, Papitu, L’Esquetlla de la Torratxa, La Vanguardia. Feia caricatures de polítics i acudits en un estil molt personal. N’hem parlat perquè s’està preparant una exposició a la Biblioteca de Catalunya amb material de Roca que la biblioteca ha adquirit. No se sap quan serà l’exposició, que s’ha anat posposant degut a la pandèmia, però havia de ser per aquestes dates.

També l’hi he demanat si el web li funcionava i m’ha comentat que està content, perquè hi van havent comandes i es mostra sorprès perquè hi ha hagut compres de “llocs on no he estat mai”, ens diu. Com Dubai o California. Internet obra finestres.

La web de Francesc Mestre també té enllaços a webs amigues, entre les que hi trobem la de Jaume Pla. L’artista gravador del que parlàvem al començament. La seva dona, Narina Bacín va està molt al cas de difondre l’obra de Pla, però un cop es va morir, l’empenta s’ha diluït. La seva web recorda l’obra i la tasca que es va fer fins el 2014. Mestre ens recorda que hi va haver actes i conferències reivindicatives. Hi ha molt per aprendre i recordar en el món de l’art del nostre país.