Inés de Haro, la primera individual, a Centelles

Centelles. Divendres es va inaugurar una mica discretament l’exposició de la guanyadora del Premi Centelles de l’any passat, Inés de Haro. No sabem si per la Covid, per falta de publicitat, o per ser un divendres a les 7, l’artista, que venia de Múrcia, va trobar que hi havia poca gent. Però en canvi es mostra satisfeta pel muntatge que suposa també la seva primera exposició individual. D’aquí  l’1 del títol de la mostra, que també és refereix a la unicitat dels individus o de la vida, segons ens explica la Inés.

L’exposició combina obres grans amb petit format. En les obres l’artista es centra en representar bé a les persones

I és que tal i com ja apuntava l’obra guanyadora del 2019 -inclosa a la mostra-, almenys l’etapa actual de Inés de Haro està dedicada als individus anònims que l’artista captura pel  paisatge urbà. L’exposició es compon d’obres petites i de grans formats dedicada a la fauna urbana, però retratada amb tota dignitat i sense perdre detall dels complements de la persona, com els anells, els tatuatges i sobretot l’expressió de cara. No crec que l’artista cerqui descriure els tipus humans, si no que s’interessa per aquells, que al seu parer són més pintorescos i li permeten evocar diferents intencions, com la fugacitat de la joventut, com suggereix la peça “Fuggire d’all inevitabile”, datada del 2019.

Inés de Haro ho captura amb una tècnica prou peculiar. No hi ha oli ni acrílic. Tot és llapis sobre paper encolat sobre fusta pintada blanca. Així no hi ha massa color tampoc. Blanc,  negre i tota l’escala dels grisos. El color només apareix de forma tímida en algunes obres grans, com el nostre Premi o d’altres datades ja en aquest 2020, com la que serveix d’imatge del cartell que correspon al quadre “Unicorn” del 2020. I també en forma de taca de resina en uns quadrets petits, molts fets aquest any, dedicat a “subjectes”, on dóna una nota de color.   També hi ha una sèrie d’obres que tenen uns aplics de filaments metàl·lics, que destaquen textos. De Haro es centra molt en dibuixar bé els personatges, sobretot el rostre, i a vegades deixa detalls del quadre esbossats. És un estil lliure.

En definitiva estem davant una exposició interessant que explora temes i tècniques des d’una mirada fresca i original. Llàstima que la riquesa de l’exposició no es vegi compensada amb un bon catàleg, com els que es feien abans de la crisis, i que tots aquests anys, s’ha reduït a un foli desplegable en vàries pàgines. L’exposició es podrà veure fins el 29 de novembre.

Tarzan vrs Mowgli

  • El diumenge 18 d’octubre ens va deixar en Pep Sindreu. Amic i company d’amics, era una persona que es feia estimar. Agradable al tracte, amb un fi sentit de l’humor. El trobarem a faltar. De moment no hi va haver cerimonia -pel Covid19- i més endavant es vol fer un homenatge amb lectures i cançons. En Pep era profe jubilat de literatura a Barcelona i tenia una bona col·lecció de llibres. No recordo exactament  perquè, fa uns anys l’hi vaig demanar a ell, una col·laboració pel blog, en que havia de descriure el personatge literari de Tarzan per poder-ho comparar al de Mowgli. Recuperem aquesta col·laboració que estava enterrada a la secció de Col·laboracions, per retre-li homenatge. Només rescato la seva part, la resta, que és molt llarg està avall de la secció. Tocàvem les figures dels homes salvatges perquè a Centelles, el grup de teatre el Triquet en preparava un musical per estrenar a l’estiu, sobre Tarzan. Aleshores vam il·lustrar el text del blog amb dibuixos meus que feia durant els assajos. Corria l’any 2012. Si voleu saber més coses sobre l’obra de teatre vaig fer una vídeo-entrevista a diversos actors i participants d’un muntatge que va ser espectacular.

Breu perfil biogràfic de Tarzan

Com arriba a la Selva, com és adoptat i com s’adapta.

Pep Sindeu. Una jove parella d’aristòcrates anglesos és abandonada en una remota regió equatorial africana per la tripulació revoltada d’un vaixell. Hi construeixen una cabanya on viuen una temporada, però moren quan el seu fill nascut allà és encara un nadó. El nen és adoptat per Kala, una gran mona antropoide, que li posa el nom de Tarzan (“pell blanca”, en la protollengua dels simis) i força amb el seu amor maternal que la tribu l’accepti.

La protecció de Kala primer i la seva superior intel·ligència després permeten a Tarzan sobreviure en la selva, malgrat que la seva força física és inferior a la dels grans simis. Més endavant Tarzan es familiaritza amb el contingut de la cabanya dels seus pares i recupera així la seva herència cultural. Descobreix la forma d’utilitzar un ganivet de caça com a arma, i això li dóna la supremacia en el seu entorn. Aprèn a llegir i escriure l’anglès –encara que no a parlar-lo- mitjançant les beceroles, diccionaris il·lustrats i llibres que els seus pares previsors s’havien endut per al seu llarg viatge, cosa que el porta a consideracions encara insegures sobre la seva identitat i pertinença, consideracions que es compliquen amb la decepció que li causen els primers homes amb qui entra en contacte –una tribu de negres caníbals- i els seus costums.

Tarzan arriba al cim del seu món quan es converteix en el rei de la tribu d’antropoides, però renuncia aviat a la seva jerarquia, perquè les obligacions que comporta li prenen llibertat i l’allunyen del món de la cabanya dels seus pares i del seu origen encara poc formulat però obsessionant.

D’aquesta manera s’arriba a un punt d’inflexió en aquesta mena de novel·la d’aventures iniciàtica. L’heroi orfe que ha passat ja tantes proves de coratge i d’intel·ligència està a punt per començar la seva educació sentimental i acabar de recuperar el seu origen, la societat dels seus aristocràtics pares anglesos i les possessions que per herència li pertanyen. I així, a través dels fils d’una intriga fulletonesca que parteix del desembarcament d’un grup de blancs prop de la cabanya, Tarzan salva blancs dels innombrables perills de la selva, recupera la donzella segrestada pel gran simi, arriba a Baltimore seguint la seva enamorada, veu reconeguda la seva identitat… i renuncia a tot per amor i lleialtat.

El final queda així obert a una llarga sèrie de novel·les que continuen la primera, en les quals Tarzan abandona fàcilment una vida quotidiana en la civilització, que sempre li resulta una mica sobreposada, per tornar-se a submergir en el món del qual neix la seva força i reviure altra vegada la selva.

Mosaics per a totes les cases

Griselda Fabrego porta a les Finestres d’El Trabuc cinc exemples de les seves peces de mosaic, on mostra les capacitats expressives i adaptatives de la tècnica

Dedicat a Alfons Borrell (1931-2020)

Centelles. Mosaic o trencadís? El  primer està format per trossos de pedra o ceràmica petits i en el segon el que és característic és que els trossos siguin irregulars. Però és un tipus de mosaic. I és el que des de fa tres anys practica la Griselda Fabrego. Filla de Roda de Ter, i néta d’un pica-pedrer que la introduí en l’ofici de ben joveneta. Ella va pensar amb com podia fer us de la maceta que l’hi havia regalat i es decidí a trossejar rajoles.

Griselda treballa amb rajola de fang esmaltada i amb rajola hidràulica que és un pel més gruixuda i actualment les trenca amb tanalles.

A l’exposició, la primera que fa, a les Finestres d’El Trabuc, hi porta les seves papallones que s’han fet característiques a les xarxes. Grisleda ha començat amb el mosaic com una afició, però també hi pensa com a feina, i inclús havia pensat fa uns anys a obrir una  escola a Centelles, que ens recorda és una vila amb un passat modernista. En aquesta etapa el mosaic i especialment el trencadís es va desenvolupar sota l’impuls de personatges com Gaudí i Jujol.

La primera peça que va fer Griselda en mosaic és una B, de Bertha –la seva filla– o Barcelona, on fa un temps va anar a millorar la tècnica, a una escola. La B i la  peça que va fer a l’escola també es mostren a l’exposició d’El Trabuc.

La peça que no s’ha pogut exposar perquè s’ha cregut que pesaria molt és una recreació en mosaic d’un retrat femení de Picasso. La Griselda ha acabat aquesta peça aquesta mateixa setmana de primers d’octubre. Però és un mosaic gran. Mesura:  80 cm d’ample  x 120 d’alt i ens diu que pesa molt. És la peça més gran que ha fet. Però és molt maca i per això la introduïm en aquest butlletí. I també per mostrar que la gamma temàtica de l’artista es va ampliant. Ella sempre està oberta a reptes nous . El seu desig és fer arribar l’interès pel mosaic a més persones, com a clientes o com a noves aficionades d’aquesta tècnica mil·lenària. 

Els somnis a Colnaghi

Fa uns mesos vam parlar de l’exposició a la Colnaghi de Londres, d’artistes catalans que passaren per París el 1900. L’exposició ja es va acabar i segons l’Artur Ramon va ser un èxit: i és que es va vendre tot!

Però la vida a la Colnaghi britànica continua i són molt engrescadors: ara proposen una exposició sobre els somnis. Exactament sobre la interpretació dels somnis a través de la història de l’art : “Dreamsongs – from medicine to demons to artificial intelligence”. Ordenada en cinc apartats segons un comentari del segle V de Macrobi, al poema “El somni d’Escipió” de Ciceró, acull obra d’artistes de tots els temps, com: Peter Blake, Lucas Cranach El Vell, Salvador Dali, Max Ernst, Henry Fuseli, John Anster Fitzgerald, Goya i molts d’altres. L’exposició també es pot veure on-line. I físicament avisant de l’anada.        

Arantxa Campos, doble dosis de pintures a Barcelona

Obra a l’Espai Pruna Foto: Arantxa Campos

Centelles. Quan es camina, si es mira al terra, a vegades es pot tenir la sensació que volem com un satèl·lit per sobre un planeta inhòspit.  Una idea semblant també l’expressa la pintora Arantxa Campos. Ella diu que és com un satèl·lit meteorològic, a la recerca de símbols, com “la pluja sobre el mar gelat”, que l’hi permeten parlar del temps. Del temps de les estacions i del personal.

Arantxa pinta molt. Ha pintat molt. Aprofitant el temps de la pandèmia, amb els tres actes de confinament, desconfinament i la nova i estranya normalitat, s’ha dedicat a pintar, dedicant-hi vuit hores diàries. I ha pintat tant que pot omplir dues sales d’exposicions amb una quarantena de peces cada una. Pintura acrílica de mitjà i petit format i també alguna escultura.

Una exposició és a la capella del Centre Cívic Pere Pruna, al carrer Ganduxer,130 de Barcelona. Aquí fins aquest divendres. L’altra exposició és a la galeria Ronda Barcelona, a Consell de Cent, 382, aquesta fins el dia 10.

D’entrada, l’obra de l’Arantxa pot semblar la d’una pintora abstracte interessada per  grans cartes de colors vius i brillants, contrastats entre peces. Però si ho mirem al detall, a l’obra realitzada aquest any, descobrim un entramat de textures, formes reservades mitjançant plantilles –ruscs, florals- i sobretot els eixos cartessians que divideixen les composicions. Els eixos deixen traspuar tons i textures en una tonalitat més clara. En unes altres peces, enlloc d’eixos hi ha cercles.

Tempus fugit

Detall de les pintures. Foto: Arantxa Campos

En algun lloc llegim que l’artista ha reflectit els seus sentiments i que al llarg d’aquests mesos ha anat enfosquin la paleta. Però sincerament em continua semblant una gamma agradable i que denota una actitud positiva.

Arantxa ens explica que treballa amb diverses obres a la vegada. Fa un tros. Ho deixa reposar. Es posa en una altra i va fent. Segurament el seu tipus de pintura és com una droga, que la porta d’una obra a l’altra a la recerca de diferents possibilitats creatives. Arantxa viu a Barcelona,  és formada a l’Escola Llotja, ha fet cursos a Sant Lluc i també ha estudiat història de l’art a l’Autònoma.