Manlleu, circuit d’art a dues realitats

  • La Manlleu Galeria d’Art reuneix onze artistes com Ramon Surinyac, Anna Viñas, els germans Santilari, Hök, Samuel Salcedo… pintura, gravat, escultura, videocreació exposada als carrers i a la xarxa.
“Edificis de poder: Bcn-Mad”, la persina “tonejada” per Mercè Iglesias. Foto: MGA

Centelles. Cada any, una mica abans i fins una mica després del Nadal, a Manlleu fan un circuit per espais en lloguer i municipals amb aparadors i finestrals que exposen propostes artístiques. D’això n’hi diuen Manlleu Galeria d’Art –MGA.  Enguany la MGA arriba a la setena edició “fisica”, però les circumstàncies difícils sota la Covid-19 han fet que la proposta que ja està muntada físicament, tingui i potenciï la seva versió en xarxes. Inclús des de l’ajuntament, que és un dels organitzadors, es demana als responsables del MGA que evitin formar aglomeracions, com les que es formarien en una visita guiada, que també en fan.

Lluís Moreno, director del certamen, afirma que amb la pandèmia s’han avençat almenys cinc anys, els plans de digitalització. Segons Pol Robles, comissari de la MGA “aquesta digitalització és el que ha de permetre fer més accessible el certamen a molta més gent i donar més visibilitat als artistes participants”.

A la MGA7, hi ha onze artistes participants, repartits en vuit espais. Trobem obra d’artistes d’aquí com Ramon Surinyac, Anna Viñas, Mercè Iglesias. I creadors de fora, com Hök, Samuel Salcedo, Marcel Camps. Inclús de lluny: Carl de Jager.

Art i negoci

La MGA és fa per afavorir als artistes –hi ha tot de puntets destacant obres noves i en venda- i també per donar oportunitats comercials als aparadors de negocis que s’han extingit. I en aquests llocs també s’hi aporta informació sobre l’espai disponible.  Una proposta per recórrer els carrers de Manlleu coneixent el poble i la nova creació. Adequant-se al moment, enguany  la  MGA ja compta amb tres propostes directament penjades a les xarxes.  Són les obres, ja de caràcter més performatiu, de  Miguel Andrès, la Intrusa i Sabrina Rodríguez. Des del carrer podreu veure els continguts amb el mòbil a través de codis QR,  i si no des de casa visitant la web.

La proposta de La Intrusa és curiosa perquè està gravada amb una càmera de 360 graus i quan veus el vídeo pots desplaçar lliurement la direcció de la càmera amb el retolí. Es veu com s’hi juga una partida de cartes d’strip-poker en que els jugadors van actuant seguint una pauta narrativa i coreogràfica.

Tots els artistes arriben convidats al certamen que, després de set anys, segons Pol Robles, es va autoalimentant de noves propostes i nous talents. A més de la complicitat dels propietaris dels locals, la MGA compta també amb el suport de galeries com 3 punts o l’Artur Ramon.

Les vanitas de Josep i Pere Santilari Foto: MGA

L’anunci en plafó de vinil d’aquestes tres propostes digitals, ubicada a una cantonada del carrer del Pont, número 47,  està acompanyada per una quarta proposta ben matèrica: dues “vanitas” dels germans Santilari, que participen per primera vegada al MGA. Un dibuix i una pintura per fer-nos pensar sobre els límits humans, que segons els bessons “són representatives del nostre treball en aquesta temàtica”.

No gaire lluny dels Santilari hi ha la Mercè Iglesias, artista que viu a Vic, docent a l’Escola d’Art, que a un altre local del carrer del Pont, hi porta una persiana on hi ha pintada la torra Agbar de Barcelona, invertida, de manera que li cauen peces i torna a la Terra el que li correspon. A una banda hi ha l’edifici de Nouvel i a l’altra que s’intueix a través d’un mirall, hi ha les torres financeres de Madrid. És una crítica al sistema de to alegra i optimista que forma part d’una sèrie que va preparant Iglesias. La peça de Manlleu és nova, està feta durant el confinament i segons ens explica l’artista té una base de paper japonès pintat, que dóna més potència als colors i té planxes daurades de color or i plata.  Segons l’artista “és un missatge crític però constructiu i positiu, una crida a la vida, a la reflexió, al color, al retorn a l’origen”.

Com ja hem comentat la MGA combina artistes de la comarca o de Manlleu mateix amb “forasters” i també mira d’incloure diferents tècniques. Hi ha pintura, videoart, gravat i també escultura com és el cas dels morros humans de resina de polièster d’Anna Viñas, visibles a la plaça de Fra Bernadí, 32-33, que representen la posició dels llavis en pronunciar un fonema en català. Hi ha la [n], la [m], la [b] i la [f]. Es pren de model la seva cara i hi aplica el color que a parer de l’artista li correspon al fonema. Interessant, encara que vist des del catàleg sembla que aquests relleus hagin de ser grandots i només fan 30 cm de diàmetre.

La MGA es pot visitar fins el 10 de gener del 2021 i digitalment al web www.manlleu.cat/mga on també trobareu més informació i entrevistes als artistes.

Inés de Haro, la primera individual, a Centelles

Centelles. Divendres es va inaugurar una mica discretament l’exposició de la guanyadora del Premi Centelles de l’any passat, Inés de Haro. No sabem si per la Covid, per falta de publicitat, o per ser un divendres a les 7, l’artista, que venia de Múrcia, va trobar que hi havia poca gent. Però en canvi es mostra satisfeta pel muntatge que suposa també la seva primera exposició individual. D’aquí  l’1 del títol de la mostra, que també és refereix a la unicitat dels individus o de la vida, segons ens explica la Inés.

L’exposició combina obres grans amb petit format. En les obres l’artista es centra en representar bé a les persones

I és que tal i com ja apuntava l’obra guanyadora del 2019 -inclosa a la mostra-, almenys l’etapa actual de Inés de Haro està dedicada als individus anònims que l’artista captura pel  paisatge urbà. L’exposició es compon d’obres petites i de grans formats dedicada a la fauna urbana, però retratada amb tota dignitat i sense perdre detall dels complements de la persona, com els anells, els tatuatges i sobretot l’expressió de cara. No crec que l’artista cerqui descriure els tipus humans, si no que s’interessa per aquells, que al seu parer són més pintorescos i li permeten evocar diferents intencions, com la fugacitat de la joventut, com suggereix la peça “Fuggire d’all inevitabile”, datada del 2019.

Inés de Haro ho captura amb una tècnica prou peculiar. No hi ha oli ni acrílic. Tot és llapis sobre paper encolat sobre fusta pintada blanca. Així no hi ha massa color tampoc. Blanc,  negre i tota l’escala dels grisos. El color només apareix de forma tímida en algunes obres grans, com el nostre Premi o d’altres datades ja en aquest 2020, com la que serveix d’imatge del cartell que correspon al quadre “Unicorn” del 2020. I també en forma de taca de resina en uns quadrets petits, molts fets aquest any, dedicat a “subjectes”, on dóna una nota de color.   També hi ha una sèrie d’obres que tenen uns aplics de filaments metàl·lics, que destaquen textos. De Haro es centra molt en dibuixar bé els personatges, sobretot el rostre, i a vegades deixa detalls del quadre esbossats. És un estil lliure.

En definitiva estem davant una exposició interessant que explora temes i tècniques des d’una mirada fresca i original. Llàstima que la riquesa de l’exposició no es vegi compensada amb un bon catàleg, com els que es feien abans de la crisis, i que tots aquests anys, s’ha reduït a un foli desplegable en vàries pàgines. L’exposició es podrà veure fins el 29 de novembre.

Tarzan vrs Mowgli

  • El diumenge 18 d’octubre ens va deixar en Pep Sindreu. Amic i company d’amics, era una persona que es feia estimar. Agradable al tracte, amb un fi sentit de l’humor. El trobarem a faltar. De moment no hi va haver cerimonia -pel Covid19- i més endavant es vol fer un homenatge amb lectures i cançons. En Pep era profe jubilat de literatura a Barcelona i tenia una bona col·lecció de llibres. No recordo exactament  perquè, fa uns anys l’hi vaig demanar a ell, una col·laboració pel blog, en que havia de descriure el personatge literari de Tarzan per poder-ho comparar al de Mowgli. Recuperem aquesta col·laboració que estava enterrada a la secció de Col·laboracions, per retre-li homenatge. Només rescato la seva part, la resta, que és molt llarg està avall de la secció. Tocàvem les figures dels homes salvatges perquè a Centelles, el grup de teatre el Triquet en preparava un musical per estrenar a l’estiu, sobre Tarzan. Aleshores vam il·lustrar el text del blog amb dibuixos meus que feia durant els assajos. Corria l’any 2012. Si voleu saber més coses sobre l’obra de teatre vaig fer una vídeo-entrevista a diversos actors i participants d’un muntatge que va ser espectacular.

Breu perfil biogràfic de Tarzan

Com arriba a la Selva, com és adoptat i com s’adapta.

Pep Sindeu. Una jove parella d’aristòcrates anglesos és abandonada en una remota regió equatorial africana per la tripulació revoltada d’un vaixell. Hi construeixen una cabanya on viuen una temporada, però moren quan el seu fill nascut allà és encara un nadó. El nen és adoptat per Kala, una gran mona antropoide, que li posa el nom de Tarzan (“pell blanca”, en la protollengua dels simis) i força amb el seu amor maternal que la tribu l’accepti.

La protecció de Kala primer i la seva superior intel·ligència després permeten a Tarzan sobreviure en la selva, malgrat que la seva força física és inferior a la dels grans simis. Més endavant Tarzan es familiaritza amb el contingut de la cabanya dels seus pares i recupera així la seva herència cultural. Descobreix la forma d’utilitzar un ganivet de caça com a arma, i això li dóna la supremacia en el seu entorn. Aprèn a llegir i escriure l’anglès –encara que no a parlar-lo- mitjançant les beceroles, diccionaris il·lustrats i llibres que els seus pares previsors s’havien endut per al seu llarg viatge, cosa que el porta a consideracions encara insegures sobre la seva identitat i pertinença, consideracions que es compliquen amb la decepció que li causen els primers homes amb qui entra en contacte –una tribu de negres caníbals- i els seus costums.

Tarzan arriba al cim del seu món quan es converteix en el rei de la tribu d’antropoides, però renuncia aviat a la seva jerarquia, perquè les obligacions que comporta li prenen llibertat i l’allunyen del món de la cabanya dels seus pares i del seu origen encara poc formulat però obsessionant.

D’aquesta manera s’arriba a un punt d’inflexió en aquesta mena de novel·la d’aventures iniciàtica. L’heroi orfe que ha passat ja tantes proves de coratge i d’intel·ligència està a punt per començar la seva educació sentimental i acabar de recuperar el seu origen, la societat dels seus aristocràtics pares anglesos i les possessions que per herència li pertanyen. I així, a través dels fils d’una intriga fulletonesca que parteix del desembarcament d’un grup de blancs prop de la cabanya, Tarzan salva blancs dels innombrables perills de la selva, recupera la donzella segrestada pel gran simi, arriba a Baltimore seguint la seva enamorada, veu reconeguda la seva identitat… i renuncia a tot per amor i lleialtat.

El final queda així obert a una llarga sèrie de novel·les que continuen la primera, en les quals Tarzan abandona fàcilment una vida quotidiana en la civilització, que sempre li resulta una mica sobreposada, per tornar-se a submergir en el món del qual neix la seva força i reviure altra vegada la selva.

Mosaics per a totes les cases

Griselda Fabrego porta a les Finestres d’El Trabuc cinc exemples de les seves peces de mosaic, on mostra les capacitats expressives i adaptatives de la tècnica

Dedicat a Alfons Borrell (1931-2020)

Centelles. Mosaic o trencadís? El  primer està format per trossos de pedra o ceràmica petits i en el segon el que és característic és que els trossos siguin irregulars. Però és un tipus de mosaic. I és el que des de fa tres anys practica la Griselda Fabrego. Filla de Roda de Ter, i néta d’un pica-pedrer que la introduí en l’ofici de ben joveneta. Ella va pensar amb com podia fer us de la maceta que l’hi havia regalat i es decidí a trossejar rajoles.

Griselda treballa amb rajola de fang esmaltada i amb rajola hidràulica que és un pel més gruixuda i actualment les trenca amb tanalles.

A l’exposició, la primera que fa, a les Finestres d’El Trabuc, hi porta les seves papallones que s’han fet característiques a les xarxes. Grisleda ha començat amb el mosaic com una afició, però també hi pensa com a feina, i inclús havia pensat fa uns anys a obrir una  escola a Centelles, que ens recorda és una vila amb un passat modernista. En aquesta etapa el mosaic i especialment el trencadís es va desenvolupar sota l’impuls de personatges com Gaudí i Jujol.

La primera peça que va fer Griselda en mosaic és una B, de Bertha –la seva filla– o Barcelona, on fa un temps va anar a millorar la tècnica, a una escola. La B i la  peça que va fer a l’escola també es mostren a l’exposició d’El Trabuc.

La peça que no s’ha pogut exposar perquè s’ha cregut que pesaria molt és una recreació en mosaic d’un retrat femení de Picasso. La Griselda ha acabat aquesta peça aquesta mateixa setmana de primers d’octubre. Però és un mosaic gran. Mesura:  80 cm d’ample  x 120 d’alt i ens diu que pesa molt. És la peça més gran que ha fet. Però és molt maca i per això la introduïm en aquest butlletí. I també per mostrar que la gamma temàtica de l’artista es va ampliant. Ella sempre està oberta a reptes nous . El seu desig és fer arribar l’interès pel mosaic a més persones, com a clientes o com a noves aficionades d’aquesta tècnica mil·lenària. 

Els somnis a Colnaghi

Fa uns mesos vam parlar de l’exposició a la Colnaghi de Londres, d’artistes catalans que passaren per París el 1900. L’exposició ja es va acabar i segons l’Artur Ramon va ser un èxit: i és que es va vendre tot!

Però la vida a la Colnaghi britànica continua i són molt engrescadors: ara proposen una exposició sobre els somnis. Exactament sobre la interpretació dels somnis a través de la història de l’art : “Dreamsongs – from medicine to demons to artificial intelligence”. Ordenada en cinc apartats segons un comentari del segle V de Macrobi, al poema “El somni d’Escipió” de Ciceró, acull obra d’artistes de tots els temps, com: Peter Blake, Lucas Cranach El Vell, Salvador Dali, Max Ernst, Henry Fuseli, John Anster Fitzgerald, Goya i molts d’altres. L’exposició també es pot veure on-line. I físicament avisant de l’anada.