Les batalles de l’Artigau

La sèrie explica com un encontre entre un exèrcit d’homes i un de dones. Tot acaba bé. Imatge: Francesc Artigau

Centelles. Des de que va començar la pandèmia al març fins ara que anem de rebrots, un dels artistes que més ho ha aprofitat per produir obra nova ha estat Francesc Artigau. Ja sigui des del taller de casa seva, i quan ha pogut des del seu mític taller al carrer de Sant Pere de Barcelona. Periòdicament Artigau ha anat enviant via xarxes les coses noves que feia. Han estat diversos els temes i les tècniques. Però han abundat els dibuixos amb tinta i les aquarel·les per a composicions poblades de multituds de persones, potser un signe diferencial de les obres d’aquest període. No és que en les seves obres d’abans no abundessin les persones, però en un sentit com “d’horror vacui”, potser ho ha remarcat  ara.

També s’ha iniciat al Youtube. Artigau està a Facebook, Instagram i igual com estan fent altres artistes com la Marina Berdalet, ha adoptat el vídeo com a canal per ensenyar obra. Però s’ha dedicat sobretot a mostrar obra antiga, que l’hi ha servit de pretext per parlar de diferents aspectes pictòrics.

En una data tan llunyana com el 17 de juliol va compartir un vídeo titulat “Paolo Uccello, una referència” en que explica una pintura seva del 1966, on hi ha representada una de les tres pintures de la “Batalla de San Romano” (c.1450-1456) d’Uccello. Concretament la tela que es conserva a la Galleria degli Uffizi de Florència, que és on l’artista la va veure en un viatge. Artigau, en el vídeo, ens en destaca els colors atrevits i ens diu que ell “no és un pintor realista, però si de la realitat”. I que “tota la vida ha pintat la mateixa obra”.

Setmanes després d’aquest vídeo i després d’altres campanyes de dibuix com l’àlbum de Palamós, -que va fer a l’agost, a partir de l’estada de l’artista a l’Empordà-, ens envia una sèrie de dibuixos dedicats a representar una espècia de batalla cavalleresca entre dones i homes, vestits amb armadura, muntats a cavall o a peu i armats amb llargues llances. La sèrie la formen un conjunt de papers grans, que semblen formar un fris, amb diversos dibuixos de línia fina i segura –a vegades negre, a vegades de color-. I dibuixos lleugerament colorejats amb aquarel·la. No estan del tots pintats. Ataca selectivament. Hi veiem descrits l’exèrcit dels homes i el de la dones i hi ha un dibuix “central”, mig aquarel·lat, on s’hi representa l’encontre. Però enlloc de lluitar, fan una treva, que en realitat deriva en una festa de l’amor.

Ordre a les files

Els dibuixos són molt rics en retratar figures, cossos, indumentària. Imatge: Francesc Artigau

Són uns dibuixos magnífics, amb la seguretat de la línia amb la que resolt la composició l’artista, amb els seu gust colorista, amb la seva col·lecció de cossos, rostres, poses, actituds i composicions. Artigau ja ens diu que fa un homenatge a grans artistes. La referència a Uccello em sembla clara i també em sembla veure-hi una referència al gran mosaic d’Alexandre el Gran, del Museu Arqueològic de Nàpols, amb l’encontre dels exèrcits hel·lenístics i de Dario III. Artigau ens diu que es deu als seus mestres i als nombrosos apunts que ha anat prenent durant la seva carrera.

Recordem que Artigau, fa anys, ja va abordar el gènere cavalleresc amb les il·lustracions del seu “Tirant-lo-Blanc”, encàrrec que encara està pendent de veure la llum. Esperem que sèries noves com les que ara  presenta tinguin un millor aparador i que un material tant bo voli a mans de col·leccionistes.

Repàs a la ceràmica catalana contemporània

Peça de Claudi Casanovas de clar ressò volcànic Foto: galeria Artur Ramon

Barcelona/ Centelles. La ceràmica contemporània va més enllà dels objectes tradicionals i abraça formes més escultòriques. Aquesta és la idea bàsica que sobrevola l’exposició “L’art del  buit”, que presenta aquesta setmana la galeria Artur Ramon, des del seu emplaçament actual, al carrer Bailén 19, de Barcelona.

La intenció de l’exposició és omplir el buit que hi ha entre el gran Josep Llorens Artigues i l’ara, amb representants de les diferents generacions de ceramistes catalans contemporanis. La selecció destaca divuit noms: Maria Bofill, Madola, Barbaformosa, Jordi Marcet, Rosa Vila-Abadal, Carme Collell, Claudi Casanovas, Carme Balada, Mia Llauder, Joan Serra, Rosa Cortiella, Nuri Negre, Dameon Lynn, Ruth Cepedano,  Caterina Roma, Penélope Vallejo, Corrie Bain i Roger Coll. A més de Llorens Artigas i d’una peça de fang enorme de Tàpies.

Un dels noms, Jordi Marcet, que és també president de l’Associació de Ceramistes, juntament amb Isabel Fernandez del Moral, conservadora de ceràmica del Museu del Disseny han col·laborat amb Mònica Ramon en la tria dels artistes i la selecció de les obres difícils de veure en exposicions d’art a casa nostra.

Peça d’engalba brunyida de Carme Collell, a la mostra. Foto: galeria Artur Ramon

En general veureu obres que s’acosten a l’escultura o que interpreten les formes clàssiques dels recipients. Aquestes obres úniques estan fetes amb fang, gres o porcel·lana, barreges. Hi ha un parell de peces que juguen amb la diferència de cocció dels materials i esperen que apareguin accidents, l’atzar. Les peces de ceràmica volen processos llargs, de coneixements tècnics, dels esmalts, de l’us de les mans i sempre el forn hi té l’última paraula. Destaca el fet que molts artistes utilitzen el blanc per fora i el negre per dintre i en varis casos sobrevola un aire oriental. De fet, segons ens explica Mònica Ramon no són pocs els artistes de la ceràmica que han trobat sortides a les seves peces en mercats asiàtics.

Ben propers

Cada artista és un món. Em criden l’atenció dos noms: Claudi Casanovas i Carme Collell. El primer és nascut a Barcelona, el 1956, però és conegut per les obres que produeix des d’Olot, on amb les argiles i el gres emula les pedres basàltiques. A l’exposició de l’Artur Ramon presenta una seria de bols de forma irregular i materials que semblen pedretes volcàniques  incrustades.

Les catorze exposicions de la Barcelona Gallery Weekend 1. “Cuirasses” a Galeria d’art Anquin’s 2. “Guayasamín i els seus amics catalans” a GOTHSLAND Galeria d’Art 3. “Superficie y fondos” a Pigment Gallery 4. “Llums i ombres. Richard Hambleton” a Imaginart Gallery 5. “Madalvar – El artista siempre pierde” a Galeria Artevistas 6. “D’Ací i d’Allà” a A34 7. “L’art del buit: ceramistes contemporanis” a Artur Ramon Art 8. “El Temps i l’Espai” a Galeria d’Art Dolors Junyent 9. “Vanguardia Post Guerra Civil” a Galería de Arte David Cervelló 10. “Exposición Colectiva” a Lorena Ruiz de Villa Contemporary Art 11. “TierRaízSol” a Olivart Art Gallery 12. “Construccions” a Sala Dalmau 13. “Contrallums” a Sala Rusiñol 14. “Símbols, l’Obsessió – Miró i Tàpies” a Galeria Cortina

Carme Collell és de Vic, nascuda el 1951. Llicenciada en història de l’art per l’Autònoma. Es va iniciar a la ceràmica a Nova York, on feia un màster, de la mà de l’artista uruguaiana Lidya Buzio. Instal·lada a Montevideo s’especialitzà en la tècnica de l’engalba brunyida, seguint les passes d’un oncle patern, Josep Collell (1920-2011) que ja ho feia en el Taller Torres-Garcia. La peça que es presenta a l’exposició pertany a aquesta tècnica.

L’exposició “L’art del buit” es podrà veure fins el 27 de novembre. S’obre coincidint amb la Barcelona Gallery Weekend. Dissabte, a dos quarts de dotze, Jordi Marcet oferirà una visita guidada. Cal confirmar assistència al tel. 93.302.9.70.

 

Artur Ramon parlarà a Centelles, del seu nou llibre “Art Trobat”  

Centelles. El divendres, 18 de setembre, a les 7 de la tarda, al Casal Francesc Macià de la vila de Centelles –c/ Anselm Clavé, 9-, tindrà lloc la presentació del llibre “Art Trobat” de l’antiquari i galerista Artur Ramon Navarro, editat aquest 2020 per l’editorial Comanegra. L’autor serà present a l’acte, que seguirà el format d’una entrevista sobre el llibre.

Artur Ramon Navarro ha publicat bastants llibres sobre art. Sol tenir una escriptura amena. L’útima entrega es llegeix amb un santiamen. “Art trobat” està dedicat al que més coneix professionalment, que és el món dels antiquaris. Ell pertany a la quarta generació del negoci familiar que actualment continua batallant des del carrer Bailèn de Barcelona.

A través de 180 pàgines “Art trobat” es dedica a treure la pols a l’ofici i a rescatar-lo de la imatge tòpica i de prejudicis que a vegades s’ha guanyat. Explica històries possibles, que ha inventat, viscut o ha sentit i en una dosis més o  menys necessària, ha passat pel sedàs de la imaginació. Són com contes que no és tant important si són verídics com l’aspecte de fons que ens vol explicar. Aprenem coses sobre la seva professió, ja sigui vist com una mena de cacera, com a negoci, com a ofici familiar, com a ofici d’intuïcions, de sort, d’operacions exitoses i fallides. També explica anècdotes sobre les subhastes i la història de peces que els antiquaris rescaten de l’oblit. El llibre es completa amb una sèrie de fotografies de Jordi Baron.

L’acte compte amb el suport de l’Ajuntament de Centelles i està organitzat per ÉcfrasisXXI, un grup amics que es reuneix periòdicament per comentar obres d’art. El coordinador del grup i crític d’art, Aleix Mataró serà l’encarregat de plantejar les preguntes a l’autor, sobre el llibre i les curiositats del seu ofici. La vetllada es completarà amb la lectura de fragments del llibre i el visionat de fotografies de Baron.

L’acte es farà seguint rigorosament les mesures de prevenció i seguretat que demana el control de la pandèmia del Covid-19. S’haurà de portar la  mascareta posada, es prendrà la temperatura, hi haurà gel hidroalcohòlic i els assistents estaran separats dintre el Casal, on hi haurà aforament limitat. L’entrada és gratuïta. Al Casal es podran adquirir exemplars del llibre.

 

Després de tots els plaers

  • La Biennal de Fotografia de Palafrugell arriba a l’onzena edició. Consta de cinc exposicions monogràfiques: Leopoldo Pomés, Cristina García Rodero, Eugeni Forcano, Pere Palahí i Lluís Català.

Palafrugell/ Centelles. Ara el calendari ja corre pel mes de setembre i l’agenda retornarà ràpid a les galeries i als museus. Però encara queden activitats de l’estiu. Tornem a Palafrugell on encara fan la XI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs que està prevista finalitzi a mitjans d’octubre. Aquest dissabte, 5 de setembre comencen les activitats complementàries.

Hem vist dues exposiciones. Una és la d’Eugeni Forcano, un reportatge fotogràfic dedicat a Josep Plà, fet el 1967, per a la revista Destino. La fan a la Fundació Josep Pla, la casa natal de  l’escriptor situada al carrer Nou. Forcano retrata un home proper a la gent, molt xerraire i fumador en l’entorn de la casa pairal,  a Palafrugell i a altres pobles propers.

“Bernadette”, fotografia de Pomés del 1961.    Foto: Arxiu Leopoldo Pomés

L’altre exposició que hi hem vist i que em sembla una de les més destacades, és al Museu del Suro i reuneix fotografies representatives de la llarga carrera de Leopoldo Pomés. Comissariada per Karin Leiz i Juliet Pomés Leiz, la mostra fa un homenatge al fotògraf, publicista, dissenyador, marit i pare de família, que ens va deixar el 27 d’agost del 2019. Fotografia coneguda i d’altra més inèdita que sobretot insisteix en dos grans temes: la dona i el paisatge humà.

Ja sigui per finalitats purament de fotògraf apassionat o dirigida a alguna campanya publicitària, veiem diferents models desfilar davant la càmera. A vegades amb una mirada més eròtica, a vegades d’admiració per la bellesa del cos, a vegades més funcional, però sempre respectant la independència i la personalitat. Una mirada realment moderna. I primerenca. Perquè moltes vegades estem parlant de fotografies dels anys cinquanta -en endavant- quan la societat dominava una mirada més conservadora.

 

Mirada moderna

A l’exposició es mostren imatges fetes per diferents finalitats i també caracteritzades pel seu procés. Una de les dèries de Pomés era fer imatges  sense ombra i això només ho podia aconseguir en dies especials, amb el cel ple de núvols blancs, o fent-se construir una habitació farcida de llums fluorescents. A la mostra hi ha diverses  d’aquestes imatges “sense ombra”, com les d’una noia escampant ciment per un calendari d’una fàbrica d’arenes.

La noia del calendari de la fàbrica de ciments, del 1975. Foto: Arxiu Leopoldo Pomés

Les fotografies de dones es reparteixen pel voltant de la sala. Al centre hi ha les imatges dedicades a paisatges i a Barcelona, que algunes servirien pel seu llibre dedicat a la ciutat, preparat als anys cinquanta, però prohibit i que no es publicà fins el 2012.

Leopoldo Pomés era nascut a Barcelona el 17 de novembre de 1931. Aprengué a fotografiar i revelar de jovenet amb el propietari de la llibreria Vergara, on treballava. Era company de tertúlia dels artistes de Dau al Set –Brossa, Tàpies, Cuixart-. El 1955 va fer la primera exposició fotogràfica a les Galeries Laietanes. Crítiques a favor i en contra per la seva mirada avantguardista del retat. Es va iniciar en publicitat a l’agència Pentágono, que feia també cinema. El 1961 amb Karin Leiz va fundar l’Studio Pomés. Un dels seus espots més reconeguts és el de les bombolles Freixanet. Codirigí l’espectacle d’obertura de la Copa del Món de Fútbol a Barcelona, el 1982. El seu equip humà creà la campanya d’imatge dels Jocs de Barcelona del 92. Com a gastrònom fundà el restaurant Flash Flash, especialitzat en truites i Il  Giardinetto, en cuina italiana. Una vida plena de plaer per la feina i les passions.

L’exposició “Després de tot” dedicada a Leopoldo Pomés es pot veure en uns baixos del Museu del Suro, situat a la  placeta del Museu, al davant de Can Mario. L’entrada d’admissió permet visitar les altres exposicions, fins l’octubre, quan acabi la Biennal.