badaluc

Joan Rabascall: obra dels primers vint anys a París

“IBM 360”, collage plastificat sobre tela de 33×55 cm, del 1965

Centelles. He requerit més informació d’una exposició que sembla prou interessant. Em refereixo a la mostra de Joan Rabascall a la galeria Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bxs, Barcelona, Tel. 93.595.14.82), que es podrà veure fins al setembre. Teòricament la mostra provindria de Madrid, on la galeria Guillermo de Osma havia de tenir-la entre els mesos de febrer i abril. Però sembla que el Covid-19 ha esgarriat els plans i ha alterat la programació.

Resulta que Joan Rabascall és un artista, nascut a Barcelona el 1935, que l’any 1962 va marxar a París amb una beca per estudiar a l’Escola Nacional de Belles Arts i encara no ha tornat. Es va quedar a viure a la capital francesa on ha fet la major part de la seva obra. Abans de marxar a França, entre el 1951 i el 57 havia passat per l’escola Massana. La formació a Barcelona i la de París l’ha fet apartar de la pintura tradicional i primer va començar a fer collages amb tocs d’acrílic, i més tard va introduir altres mitjans de producció, com les emulsions fotogràfiques.

L’exposició que acaba d’inaugurar la Marc Domènech es centre en el període de primeres experimentacions de tècniques durant els anys seixanta i també les del període dels anys setanta. Reuneix una vintena de peces. Rabascall primer fa els collages i, a partir del 1968, es passa als mitjans que li permeten transferir imatge de gran format sobre la tela o sobre planxa de metall. Ens consta que anys més tard encara utilitzarà les reproduccions digitals o el vídeo.

Rabascall utilitza fotografies de premsa o “objectes trobats” en llibres, revistes o anuncis en els seus collages per criticar amb ironia, el paper dels mitjans de comunicació, la publicitat, el paper del poder, la pornografia. Rabascall sintonitza amb el debat de l’època sobre la naturalesa de la pintura i particularment segueix la influència duchampiana i una visió bastant orwelliana de la societat.

“His master’s voice”, emulsió fotogràfica sobre tela de 100×100 cm, del 1975

La veu del seu amo

Agafem dues peces de l’exposició per exemplificar-ho una mica. La primera peça és un collage plastificat –i em sembla curiós que sigui plastificat perquè potser buscava uns acabats específics- sobre una tela que fa 33×55 cm, és del 1965 i es titula “IBM 360”. A la peça s’hi repeteixen quatre imatges d’una dona jove que mira de reüll i amb la boca oberta com de sorpresa o si es sentís vigilada. Una imatge bastant cinematogràfica. Ulls i boca estan separats per uns fulls de registre que crec devien ser com els que els computadors de l’època imprimien. L’IBM 360 era un ordenador d’aquests grossos com un armari i amb molt botons, que l’empresa americana va vendre entre 1965 i 1978. A la part de baix entre boca i barbeta encara hi ha una franja amb pedretes. A mi em fa l’afecte que l’obra eludeix a la por de l’artista pel paper cada cop més poderós de la informàtica. I encara no s’havia inventat internet.

L’altra peça que he triat, és una tela que fa un metre per un metre, té una emulsió fotogràfica, tot en tons negres i blancs, és una peça del 1975 i és titula “His master’s voice”. Aquest és el famós lema comercial del gos amb el gramòfon, “la veu del seu amo”, que aplicat aquí sobre la imatge en dos tons d’un televisor adquireix un significat molt potent, pensant amb el poder alineador del mitjà audiovisual i en lectures com “1984” de George Orwell on parla del “Gran Germà”.

L’exposició a la Marc Domènech ens acosta l’obra dels dos primers decennis d’un artista que no ha perdut vigència.

Visitar museus lliurement

Centelles. Dilluns 18 de maig és el dia Internacional dels Museus, però les circumstàncies actuals amb el Covid-19 encara ben present, desplacen la celebració en espais i iniciatives digitals. Enguany també hi ha un lema, que ve donat per l’ICOM que és qui organitza l’esdeveniment a nivell mundial: “Museus per la igualtat: diversitat i inclusió”. A casa nostra, des de plataformes web publiques com la de la Generalitat, incentiven una programació conjunta per apropar les col·leccions museístiques catalanes, que ja ha començat aquest cap de setmana. Altres museus com l’Episcopal de Vic preparen activitats especials.

Un altre procediment ben lliure, és el d’entrar directament als webs dels museus que es vulgui i consultar a les pestanyes de la col·lecció o cercar als artistes dels que guarden obra i que moltes són visitables a través del seu portal on-line. D’aquesta manera mirem el que més ens interessa.

“El abrazo” de Juan Genovés, del 1976. Imatge extreta del web del Museu Reina Sofia.

Per exemple, ahir ens va deixar als 89 anys, de mort natural, el pintor Juan Genovés (València, 31 de maig de 1930- Madrid, 15 de maig de 2020). La seva obra més emblemàtica és “El abrazo”. Per internet podem accedir a la seva fitxa del web del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Podem veure que és una obra del 1976, que és acrílic i serigrafia sobre tela i que mesura 151 cm d’alt per 201 d’ampla. Que va ingressar al museu el 1988 i que procedia dels fons del Museo Español de Arte Contemporáneo.

Juan Genovés ja era un pintor compromès abans del 1976. I abans i després la seva obra ha estat ocupada molt sovint per la representació de multituds. Primer manifestant-se o fugint i després potser més com a part d’un problema compositiu plàstic, sense oblidar les connotacions de parlar de la societat avui.

“El abrazo” va esdevenir símbol de la reconciliació a l’Espanya de finals del franquisme i la Transició. La seva fama està vinculada al fet que se’n van fer cartells, motiu pel qual l’artista arribà a ser detingut pels grisos. L’obra original, inicialment, va ser comprada per un col·leccionista de Chicago. Però hi havia el desig que l’obra tornés a Espanya, i la galeria Marlborough, amb qui Genovés ha treballat sempre, va fer les negociacions perquè l’obra retornés a la península.

La consulta al web del Reina Sofia permet saber que guarden tres peces més de Genovés, entre elles un cartell del “Abrazo”, i unes peces del 1970 i el 72. El web del Reina Sofia té un cercador d’artistes i la visita a la col·lecció penjada. Recordem que en aquest centre de Madrid s’hi guarden obres tant importants com “El Guernica” de Picasso.

Arrenquen les galeries

Centelles. Aquesta setmana diverses galeries van tornant a aixecar la persiana. Entre altres, amb cita prèvia ja es pot anar a la Sala Parés, que ara té en exposició a Carlos Díaz, a Manuel Velasco i a Montserrat Casanova. També es pot demanar hora a la Joan Prats que han prorrogat la mostra de Chema Madoz. I demà reobrirà les portes, de forma controlada, la galeria Marc Domènech, amb una selecció d’obra dels anys seixanta i setanta de Joan Rabascall.

Tenim molts artistes a casa i arreu. Aquests dies he aprofitat per anar revisant els noms que havia apuntat de la fira londinenca de gravat. Hi ha biografies tant interessants! Ahir mirava sobre la vida i l’obra d’Edward Wadsworth (1889-1949) que era membre del moviment vorticista i durant la Primera Guerra Mundial va dissenyar dibuixos de camuflatge per veixells de guerra (“dazzle camuflage”). Per cert que de fira de gravats avui també n’ha començat una altra a Nova York, en aquest cas a través del web virtual d’exposicions Artsy. Aquest canal de difusió és també el que està utilitzant recurrentment la galeria Artur Ramon.

Fa quatre dies hi ha inaugurat una nova exposició exclusivament en línia, titulada “Black and White”. Reuneix dibuix, pintura, escultura i gravat on dominen els dos colors o els grisos. Hi ha dibuixos de Josep Santilari, Rafael Barradas, Joan Miró, Andrés Moya. Així com pintura de Luís Marsans, Rosa Vives o un collage d’Anke Blaue. Retrobem també a Pierre Skira amb un pastel o una fotografia de Joan Fontcuberta del 1999. Del camp del gravat trobem una litografia de Henry Moore i l’aiguafort “El botànic” de Mariano Fortuny. A través d’Artsy podem veure les obres, el títol, el preu i clicant a sobre, la resta de les dades tècniques.

Lipchitz

Entenc les exposicions virtuals com un succedani, com una ajuda temporal, perquè des de la taula del menjador va molt malament copsar la dimensió de l’obra. Això m’ha passat per exemple amb el relleu en bronze “Harlequin with Mandolin in Oval” del destacat escultor Lipchitz. Com que es veu d’un sol cop en el catàleg on-line, sembla un relleu petit, però realment fa 125 cm d’alt per 106 d’ample. La peça forma part de l’exposició que encara es pot veure a la reoberta galeria Marlborough de Barcelona. Ara ja es pot visitar amb cita prèvia.

Jacques Lipchitz (1891-1973), d’origen lituà, ja era a París el 1909, estudiant escultura a l’École des Beaux-Arts i a l’Académie Julian. A partir del 1914 l’obra s’influencia del cubisme i anirà evolucionant cap a formes més abstractes. L’escultor, molt amic de Mogdiliani, utilitza pedra i bronze, -és a dir, els models de fang o guix, previs als motlles per fer la fundició en bronze-. En el procés creatiu era molt important el dibuix previ. Amb l’ocupació nazi Lipchitz, fugirà als Estats Units on continuarà la seva obra. Serà un dels dos-cents cinquanta participants a la Tercera Internacional d’Escultura de Filadelfia, el 1949, on també hi havia obra d’Alexander Calder i Picasso.

La mostra de la Marlborough reuneix escultura i dibuixos de l’etapa parisina (1914-1931). L’escultura de Lipchitz en bronze que il·lustra aquest article, “Encounter”, forma part d’una edició de set exemplars i fa 24,8 cm d’alt per 10,8 d’ample i 8,9 de profunditat.

Fira de gravat a cop de ratolí

“Veduta immaginaria di Venezia”, gravat de Canaletto del 1741, que fa 29,,9×43,4 cm. Es pot veure a la finestreta on-line de Sarah Sauvin. Imatge de LOPF

Centelles. La London Original Print Fair –que vaig introduir-vos en l’anterior post-, segueix la seva trenta-cinquena edició en format virtual (cliqueu a l’enllaç). Hi he fet una volteta a cop de ratolí. Com ja vaig explicar hi ha expositors de galeries i editors anglesos i internacionals dedicats a qualsevol aspecte, des del gravat antic fins a artistes concrets i gravat contemporani

La fira on-line està estructurada en varis apartats. Primer hi ha una salutació de la directora de la fira, Helen Rosslyn. Després hi ha l’enllaç al Viewing Rooms que reuneix la cinquantena d’expositors. Però enlloc de començar per aquí si cliques primer a l’Spotlight Exhibitions, on hi ha gravats ordenats per temàtiques, després pots fer una primera tria dels expositors més interessants. També hi ha un apartat amb una tria feta per uns quants col·leccionistes.

Entre una i altra consulta m’he trobat amb la “veduta” imaginaria de Venècia de Canaletto, del 1741; un aiguafort de les presons de Piranesi; i estampes d’artistes que desconeixia que feien gravats com Paul Gauguin. Ell és l’autor d’una xilografia per servir de capçalera pel títol d’un número de la publicació que feia que es deia “La Sourire”.

Però aquests són grans artistes del passat i una part important de la LOPF són gravadors actuals com l’Hugo Wilson (1982), que presenta una sèrie d’aiguaforts i aiguatintes dedicada a monos (“Goodbye to Monkeys”) o artistes més veterans com Graham Sutherland (1903-1980). També hi ha hagut el cas d’artistes que et trobes un cop i després veus repetit per tot arreu: Grayson Perry que és l’autor de xilografies. No poden faltar tampoc gravats de Hockney

Quins genis

Linòleum de Gail Brodholt, “Some High Lonely Tow’r”, del 2019, que fa 67,5×103 cm. Disponible a Eames Fine Art. Imatge extreta de la LOPF.

Però si una cosa buscava en especial són exemples de linòleums. A la LOPF he conegut l’obra de vistes urbanes de Paul Catherall (nascut el 1967) i la de Gail Brodholt (nascuda el 1963). Ambdós fan linòleums bastant grans i ben parits.

Brodholt fa un tipus de gravat que de lluny recorda als linòleums que feien un grup actiu als anys 30, imbuït de l’esperit de l’art modern reunit al voltant de la l’escola Grosvenor. Hi havia el mestre del linòleum: Claude Flight (1881-1955) i els seus alumnes: Cyril Power (1872-1951), Sybil Andrews (1898-1992), Lill Tschudi (1911-2004) i un grupet d’artistes australianes: Dorrit Black (1891-1951), Eveline Syme (1888-1961) i Ethel Spowers (1890-1947) que a l’època tardaven 40 dies de vaixell en anar d’Austràlia a Londres. Alguns d’aquests artistes com Tschudi, Andrew o Power són presents a la LOPF. I tots -els linogravadors vells i els nous que he citat- fan estampes en varis colors, plens de dinamisme i vitalitat. Ja tornarem en una altra ocasió a algun d’ells. A la fira també he trobat el linòleum de Kyffin Williams (1918-2006). Potser un altre dia, hi ha temps fins el dia 31 de maig, em podria dedicar a visitar altres galeries. És una bona plataforma.