Les plantes de Lapin

“Kalanchoes”, aquarel·la que fa 38×56 cm         Foto: Lapin

Centelles. Aquests dies s’han inaugurat diverses exposicions dedicades a l’art fet durant el període de confinament. Però costa esbrinar la influència de la pandèmia a les obres que es presenten i sembla que molts artistes, simplement, s’han dedicat a allargar algun tema propi. On es nota més la influència d’aquells dies, en que calia fer front a l’avorriment, és en els practicants del dibuix urbà. A l’article de fa unes setmanes, on parlàvem de l’Swasky ja vam veure que ens enviava plantes en testos, de casa seva. Perquè els dibuixants fan el que tenen a l’abast. Swasky també dibuixava racons de la llar. També la Marina Berdalet va penjar al facebook unes aquarel·les de tema vegetal. I qui també s’ha passat tot aquest temps dibuixant les plantes del terrat de casa és en Lapin. Un dibuixant urbà d’origen francès (1981) que també treballa al camp de la moda, la publicitat i l’edició. Des de fa varis anys viu al barri de Poblenou de Barcelona. Quan fa un decenni es feia el curs de dibuix urbà de Sant Lluc, ell ja feia temps que s’hi dedicava. Lapin també és dels que viatge sempre amb les eines de dibuix i llueix un barret i camises estampades. Sol dibuixar sempre en llibres de comptes (pautats). I a part de tenir un centenar llarg de quaderns de dibuix, ha publicat molts llibres amb sketchos dedicats als llocs per on passa: Barcelona, Cuba, París, Lisboa, Japó… fins una trentena.

“Echinocactus”, el paper fa 38×56 cm Foto: Lapin

Així que davant la perspectiva de quedar-se a casa molts dies, Lapin va decidir aparcar els quaderns i va agafar papers grans (solen fer 56×38 cm i una 56×76) i es va posar a observar meticulosament i a dibuixar lentament la col·lecció de plantes de casa seva.  Agafant un terme francès les anomena “succulentes”, que pel que sembla són un tipus de plantes. Per Lapin dibuixar és una meditació. Dibuixar i pintar amb aquarel·la. Però desprès de dedicar dies, setmanes i mesos a dibuixar fulla per fulla les plantes, li han marxat tots els mals de la civilització i ha arribat a un nivell en que “l’ansietat ha deixat pas a la contemplació”. Les “succulentes” de Lapin es poden veure en el seu web i ha fet un vídeo on les presenta com si fos una exposició.

La Sala Parés de Barcelona ha informat que juntament amb la galeria Artur Ramon col·laboren en una exposició a Londres, en motiu de la Setmana de l’Art, que es fa del 4 al 10 de juliol. La galeria britànica Colnaghi ha sol·licitat obres seves per fer l’exposició “The Golden Age of Spanish Modern Art“. La mostra posa el focus a l’art del 1900 i sobretot als artistes catalans, formats a Barcelona que van fer carrera a París.

Les  “succulentes”de Lapin són una quinzena. Està treballat amb un gran sentit del detall i realisme, però sense deixar de ser dibuix. El color està molt ben aplicat. Es nota és el treball d’un artista capacitat i avesat a observar. Normalment són edificis o cotxes, plens de color i dinamisme. Ara són plantes amb els seus problemes de formes, textures, llums. Lapin es fixa tant en les fulles, com en els troncs o les tiges i les flors.

Sinfonia de verds de Rosina Martínez

Rosina Martínez extreu la llum dels verds oposats al negre. Foto: Badaluc

Centelles. Ja hem escrit més d’una vegada que Centelles és un poble d’artistes i que de mica en mica en coneixem de nous . La nova exposició d’El Trabuc és un petit tastet a l’obra de Rosina Martínez.

La Rosina fa molts temps que està relacionada amb Centelles, si bé últimament és quan s’hi ha instal·lat definitivament. Va deixant endarrere alguns compromisos amb Barcelona, on durant molts anys ha tingut el taller i també ha impartit classes de pintura. Ara, aquesta activitat, la de pintar i també la de fer classes, la vol traslladar a Centelles. De moment ja té un nou taller instal·lat al carrer Socós, on treballa amb noves obres, però d’alumnes encara no se n’hi han apuntat.

Coneixíem l’obra de la Rosina per les seves col·laboracions puntuals a les Mostres d’artistes locals, on sol presentar obra caracteritzada pel predomini dels entorns naturals i a vegades per referències a arquitectures racionalistes, imbricades amb el medi. És també característic de Rosina, els format i la realització de pintures en vàries parts. Molt sovint els formats solen ser allargats i estrets. Pinta amb oli sobre fusta, tècnica que se la va fer seva des de que fa uns anys, va trobar les possibilitats de disposar de nous formats pels suports.

Rosina Martínez és formada a l’Escola Massana. Ens explica que durant uns anys va deixar de pintar, però que es va prometre que hi tornaria. Quan va fer els cinquanta anys, es va traspassar l’escola bressol que tenia i va recuperar els pinzells.

Per a l’exposició del mes de juliol d’El Trabuc, hem seleccionat tres pintures caracteritzades pel domini dels verds. La més petita, representa una Lluna ben rodona envoltada per natura.

Al mig penjarem un quadre més gran en que cauen com unes cortines de fulles verdes.

La tercera peça és un díptic format per dues peces desiguals, unides per la perspectiva i el tema representat, que combina verd natural amb elements arquitectònics.

La Lluna sempre misteriosa. Foto: Badaluc

Rosina ens assegura que les referències arquitectòniques no emulen pas la professió del seu marit, sino que van sorgir a partir d’un treball de la seva filla sobre el pavelló alemany  de Mies van der Rohe a la fira de Barcelona.

La pintura de la Rosina Martínez es refereix a la natura i a l’arquitectura, però quan no hi ha un objectiu important es desfà dels objectes i tendeixen cap a obres abstractes. Abstractes o de taques ordenades per criteris estètics i de composició.

Pels tons que sol utilitzar i les temàtiques podríem dir que és una pintura tranquil·litzadora. Com tenir    l’arbre a casa, però gràcies al poder de l’art provoca tot de sentiments pacífics.

Prop de l’exposició d’El Trabuc, al Niu del Palau, s’ha inaugurat la mostra d’alumnes de l’Escola d’Adults, on fan pintura, dibuix i ceràmica. Les obres presentades estan determinades pels dies de confinament.  De mica en mica Centelles recupera l’activitat cultural.

 

Nova ruta per l’art de Sarrate al Marçó

  • Una trentena llarga de peces revisen la carrera de l’artista centellenc. La mostra substitueix a la que s’havia de fer de la guanyadora del Premi Centelles, que pel Covid19 es trasllada a l’octubre.
“Nena amb nina”, pintura del 1965 i “Paraules. Josep Esteve”, del 1974. Foto: Aleix Art

Centelles. Dissabte 20 de juny entràvem a l’estiu i a Centelles es tornava a inaugurar una exposició amb cava i pastes, la primera després de la pandèmia, al Centre d’art el Marçó vell. Tothom amb mascareta i vigilant l’aforament i les distàncies,  es va obrir al públic una exposició de repàs de la trajectòria de Jordi Sarrate, la segona que fa d’aquest tipus, en un any. Aquesta mostra com aquella del 2019, que es va fer a l’antiga Fonda Giol, van acompanyades per un llibret. Uns catàlegs que van aplegant la nombrosa obra de l’artista centellenc, a partir d’una selecció que fa l’editor Toni Moreno, que també ha ajudat a fer la tria per l’exposició. A la presentació hi havia Francesc Orenes que va glosar l’obra de Sarrate, seguint les línies generals del seu pròleg del llibret.

La nova aproximació a l’obra de Sarrate es titula “Ruta 80” i fa referència a l’edat que ha assolit l’artista, el passat mes de gener. Però també és un sender sinuós per etapes i estils a l’americana (obres grans, assemblages, expressionisme dels colors). Toni Moreno, que també va parlar a la inauguració, va subratllar el paper de Sarrate com a cronista de Centelles, tema de moltes de les seves obres i dibuixos. I també hi ha nombroses obres fetes amb objectes reaprofitats que tal com recorda Moreno són un altre tipus de crònica.

Entre poetes

“Sabates a 10€” una porta als paradisos de la publicitat. Foto: Aleix Art

Però a l’exposició si hi ha una temàtica que abunda són els homenatges pictòrics a poetes i creadors: Josep Esteve, Segimon Serrallonga, Palau i Fabre, i també a Perejaume, persones a qui Sarrate ha tractat personalment. També en aquest cas trobem pintures pintades i pintures amb coses enganxades, collages normals, amb papers plans,o amb objectes més tridimensionals, els assemblage.

Hi ha obres dels anys seixanta, al començament, però a l’exposició hi ha sobretot peces de finals del noranta i primers del segle XXI. Peces grans i plenes del color blau característic de Sarrate. Entre els  assemblage més destacats, hi ha la peça feta amb caixes de sabates trobades al mercat dels diumenges a Centelles –peça que ja vam veure al Temple Romà, al 2018-, que destaquen pel seus dissenys, tipografies i connotacions dels termes, aspectes molt propis de la mirada poètica de Sarrate. Entre els temes centellencs hi destaca la peça “Capella ardent” que recorda la crema de l’església parroquial durant la Guerra Civil. I també les peces que representen els punts cardinals amb el paisatge muntanyós que circumda el territori.

En el llibret que porta el mateix títol que l’exposició hi ha molta més obra i es detalla molt millor l’obra dels primers anys creatius de l’artista, en els anys seixanta. En canvi hi ha poca obra corresponent als anys setanta i els vuitanta. I n’hi torna a haver més dels noranta i de les etapes  més recents. Sarrate continua actiu i no descarta tornar a fer una altra exposició l’any vinent amb més obra que guarda a casa seva.

L’exposició “Ruta  80” substitueix en el calendari, a la que hauria de fer l’artista guanyadora del Premi Centelles, del 2019, la murciana Inés de Haro, que s’ha aplaçat a l’octubre, per les dificultats generades pel Covid19. Mentrestant, el concurs de pintura es fallarà igualment aquest mes de juliol i el resultat es podrà veure, com de costum, per la festa major, al setembre. Fonts de la comissió parlen d’una bona participació i de pretendents del premi procedents d’altres països.

Ceret dedica un monument a Manolo Hugué

Imatge general del monument que ha fet Domene dedicat al Manolo. Foto: Domene

Centelles. A l’estiu a Ceret (Vallspir), el seu Musée d’art Moderne sol fer una exposició especial. Però aquest any no anuncien res.  El que sí sembla que es va celebrar va ser la festa de la cirera, el primer cap de setmana  de juny, que inclou un mercat molt xulo amb productes al voltant del petit fruit vermell.  Ceret és agradable de visitar. Els carrers són bonics. I si no és pel Musée, també fan mercat setmanal cada dissabte. Hi ha diverses galeries i restaurants.

En una d’aquestes galeries fa un temps hi va fer una exposició en Quim Domene. A partir d’aquesta mostra va sortir la proposta de fer una escultura d’homenatge a Manolo Hugué, l’escultor. Manolo (Barcelona,  1872- Caldes de Montbuí, 1945) va ser el primer artista vanguardista que es va instal·lar a la vila, el 1910. I darrera d’ell en van venir molts més: Picasso, Braque, Gris, Chagall, inclús l’Apel·les Fenosa i també en Joan Ponç. Visites molt fructífers. D’aquí l’origen també del museu.

Detall del conjunt escultòric. Foto: Domene

Domene va acceptar l’encàrrec i aquest mes de juny –l’artista ho va anunciar dilluns 15- l’escultura “Conversation avec Manolo” s’ha instal·lat prop de l’ajuntament, a un espai arreglat de l’avinguda Clemenceau. L’obra de Domene inclou una escultura original del Manolo, “la Catalane”, de pedra, del 1923, dedicada al seu torn, al músic Déodat de Séverac. L’escultura de Manolo s’aixeca sobre un pedestal. Aquesta va precedida per un camí de ferro amb el nom siluetejat de la quarantena d’artistes, que van passar per la vila durant el segle XX. Noms que van convertir Ceret en una porta d’entrada de les noves tendències artístiques. Per això al començament del camí, s’alça una porta oberta. A la fulla s’hi disposa un poema, “L’olivier” del 1921, del Manolo i també hi ha un relleu amb una taula amb tot d’objectes relacionats amb l’artista, com les mans i eines. Domene ens precisa que la seva obra està feta de “ferro corten, ferro de foneria, acer inox i metacrilat amb llum”. Els tons rogencs del ferro i el to clar de la pedra donen un aire molt digne a aquest monument que és de dimensions humanes. És una obra interessant i una altra cita ceretana.

Quim Domene és un artista garrotxí. Algun cop hem parlat de les seves pintures, però també té escultures i ha fet obra pública, a d’altres llocs com al cementiri de Portbou.