Imatge general del monument que ha fet Domene dedicat al Manolo. Foto: Domene
Centelles. A l’estiu a Ceret (Vallspir), el seu Musée d’art Moderne sol fer una exposició especial. Però aquest any no anuncien res. El que sí sembla que es va celebrar va ser la festa de la cirera, el primer cap de setmana de juny, que inclou un mercat molt xulo amb productes al voltant del petit fruit vermell. Ceret és agradable de visitar. Els carrers són bonics. I si no és pel Musée, també fan mercat setmanal cada dissabte. Hi ha diverses galeries i restaurants.
En una d’aquestes galeries fa un temps hi va fer una exposició en Quim Domene. A partir d’aquesta mostra va sortir la proposta de fer una escultura d’homenatge a Manolo Hugué, l’escultor. Manolo (Barcelona, 1872- Caldes de Montbuí, 1945) va ser el primer artista vanguardista que es va instal·lar a la vila, el 1910. I darrera d’ell en van venir molts més: Picasso, Braque, Gris, Chagall, inclús l’Apel·les Fenosa i també en Joan Ponç. Visites molt fructífers. D’aquí l’origen també del museu.
Detall del conjunt escultòric. Foto: Domene
Domene va acceptar l’encàrrec i aquest mes de juny –l’artista ho va anunciar dilluns 15- l’escultura “Conversation avec Manolo” s’ha instal·lat prop de l’ajuntament, a un espai arreglat de l’avinguda Clemenceau. L’obra de Domene inclou una escultura original del Manolo, “la Catalane”, de pedra, del 1923, dedicada al seu torn, al músic Déodat de Séverac. L’escultura de Manolo s’aixeca sobre un pedestal. Aquesta va precedida per un camí de ferro amb el nom siluetejat de la quarantena d’artistes, que van passar per la vila durant el segle XX. Noms que van convertir Ceret en una porta d’entrada de les noves tendències artístiques. Per això al començament del camí, s’alça una porta oberta. A la fulla s’hi disposa un poema, “L’olivier” del 1921, del Manolo i també hi ha un relleu amb una taula amb tot d’objectes relacionats amb l’artista, com les mans i eines. Domene ens precisa que la seva obra està feta de “ferro corten, ferro de foneria, acer inox i metacrilat amb llum”. Els tons rogencs del ferro i el to clar de la pedra donen un aire molt digne a aquest monument que és de dimensions humanes. És una obra interessant i una altra cita ceretana.
Quim Domene és un artista garrotxí. Algun cop hem parlat de les seves pintures, però també té escultures i ha fet obra pública, a d’altres llocs com al cementiri de Portbou.
“Biped”, peça digital de Víctor Tarrés, d’aquest 2020
Centelles. Amb aquest article arribem a les 600 entrades des de que vaig començar el blog, primer com a Aleix Art, fa casi deu anys. Estava previst un article especial per celebrar-ho, però encara no està a punt i m’ha arribat aquesta altra informació que també em sembla interessant. Es tracta del nou treball digital que ens presenta Víctor Tarrés, un artista barceloní, nascut el 1976. En el seu web (victortarres.com) també hi ha altres treballs digitals tipus pintura i té un altre web (victorenrich.com), amb col·leccions de fotografies d’arquitectures de diferents llocs del món, que l’artista manipula de forma impressionant. Però aquí ja hi tornarem. L’artista exactament es diu Víctor Enrich Tarrés. Per les fotografies fa servir el cognom patern i pels altres treballs digitals, i els més directes, signa amb el cognom matern.
En la seva pàgina web, de treballs digitals, hi ha altres imatges com una sèrie també ben recent dedicada a líders, que s’han ben retratat amb la seva gestió del Coronavirus. Amb aquestes imatges i amb l’obra anterior sembla que partim d’uns referents més aviat figuratius. El treball que ara presenta Tarrés seria un pas cap a resultats més extrems, perquè estem parlant d’una sèrie que vol ser abstracte: la sèrie es diu “Abstracts”. Les peces, enlloc d’estar pintades amb olis o tintes ho estan amb píxels. Segons l’artista ens explica, amb aquest nou treball vol abordar els límits del món digital. L’artista genera aquestes imatges d’alta definició i un final possible, més enllà de la pantalla de l’ordenador, és acabar impresos en papers “Hahnemühle” de 60×45 cm o més grans.
Prints digitals
“Sky”, obra de la sèrie “Abstracts” de Tarrés
Tarrés qualifica les obres de “prints”, com si fossin estampacions. Efectivament es poden reproduir imatges iguals. I de fet el seu treball ja té un aire com de monotip, com quan es barregen diferents capes de tintes, interposant algun material com la tarlatana perquè sorgeixin clapes de colors i taques. En les imatges de Tarrés es veuen algunes formes, però l’objectiu no és pas ensenyar-ho sino crear textures de tons, atmosferes, equilibrar zones.
Suposo que a aquestes alçades no dubtareu pas que aquesta via digital “pictòrica” també és una forma artística. Des de que hi ha ordenadors i programes de dibuix –amb totes les eines emulant les d’un pintor- que hem d’estar oberts a que aquests siguin nous canals de comunicació. M’imagino que Tarrés passa moltes hores treballant amb les seves peces i el resultat és ben plàstic. Les obres són xules. Però si teniu temps, passegeu-vos també pel seu web dedicat a les fotografies d’arquitectures. Agafa edificis i els planta a llocs inesperats o els doble, canvia d’orientació. Hi juga com si fos cosa de nens. Els “prints” digitals són una altra línia d’exploració per terrenys nous de llarg recorregut.
Anunciem un primer sketchcrawl post-pandèmia i entrevistem a l’Swasky
Font de Mig Prat, l’Estany, un dels escenaris del proper Sketchcrawl. Foto: Marina Berdalet
Centelles. De mica en mica tornem a la normalitat. Una prova d’això és que ben aviat podrem anar a dibuixar a altres pobles. Per començar, diumenge vinent, 7 de juny, es tira endavant el cinquè Sketchcrawl a l’Estany (Moianès). Tot físicament. Aquest cop organitzat des del Cercle Artístic del Moianès, que des de fa uns anys fa sortides de dibuix urbà per la comarca. Segons ens explica una de les organitzadores, Marina Berdalet, “començarem a les 10 del matí, a la Carretera Vella. Segons els que siguem, farem un o dos grups de quinze persones cada un. Mentre uns dibuixen a la Carretera Vella, els altres aniran a la Font del Mig Prat. Tancarà la ruta el Rec de les Nogueres”, afirma. La quantitat de gent que aplegarà la trobada, però, és una incògnita. Segons Andreu Vilardell, del Cercle Artístic, “en edicions anteriors hem arribat a la trentena, però aquest cop si som una vintena, ja serà tot un triomf”. Explicarem com anirà a la Crònica de Dibuix urbà d’aquest blog.
Vilardell ens explica també, que les sessions de retrat que es feien cada divendres primer de mes, deixaran finalment de ser virtuals, i el proper divendres 12, ja es farà una sessió mixta -virtual i física- a la Torra de Casanova. Un masia molt maca, prop de Moià, que disposa d’un espai polivalent amb una terrassa. La sessió, divendres 12 de 7 a 2/4 de 9.
Swasky: a on estem?
Les activitats del Cercle Artístic són una prova de la difusió del dibuix urbà per tot Catalunya. Una moda? Una afició que arrelarà? Fa vuit anys vam entrevistar a l’Swasky, un dels dibuixants urbans més coneguts del país, que aleshores feia un taller a Sant Lluc. L’entrevista del 2012 -que adjunto al final del present text- ens va servir per explicar les característiques dels urban sketchers. A on passem ara? L’hi hem adreçat noves preguntes per veure a quin punt ens trobem i per on passa ell:
Autoretrat de l’Swasky
Aleix Mataró.- Quan ens feies classe estaves en la fase d’independitzar-te i dedicar-te a viure del dibuix urbà. Ho has assolit? Què has fet?
Swasky.- He continuat fent classes i tallers que han sigut un font d’ingressos. Durant aquests anys hi han hagut bones èpoques i d’altres no tant bones. Viure només del dibuix, -i ara en aquests moments dic dibuix perquè no només faig dibuix urbà si no també il·lustració-, no ho he aconseguit. Ara he tornat a fer classes a secundària, tinc l’especialitat d’anglès i de dibuix. La docència és l’altre camp professional que m’agrada. He tornat a la docència reglada, perquè el que és la que ens trobem fora d’això s’ha convertit en un camp cols, ple de persones que fan de guies sense cap formació. Repeteixen “clichés” i no aporten més consells dels que han anat arreplegant d’altres fonts. Ara no m’hi trobo còmode fent classes en tallers a Barcelona. Crec que l’intrusisme de moltes persones ha fet mal. Estem en l’eterna discussió del control o la llibertat. I aquesta no és la meva guerra.
A.M.- Creus que el dibuix urbà s’ha consolidat a nivell de Catalunya? Hi ha més grups i es fan sketchcrawls per tot arreu.
S.- Lligant-ho amb la resposta anterior, crec que la proliferació de totes aquestes persones, que han esdevingut “guies espirituals” i que diuen que fan classes de “dibuix urbà”, és una prova del seu èxit i consolidació a Catalunya. Dibuixar al carrer està de moda. Ja fa un temps, algunes persones em deien que aquest fenomen moriria d’èxit i que tindria poc recorregut, d’això ja fa set anys, quan vaig organitzar el Simposi de Barcelona. I ara això només fa que començar. No sé si Urban Sketchers continuarà, no puc dir-ho, del que sí que estic segur és que dibuixar al carrer serà cada cop més habitual i ho farà més gent.
Un dels temes més actuals de l’Swasky
A.M.- Continues amb contacte amb professors i alumnes dels cursos de Sant Lluc?
S.- Continuo en contacte amb moltes persones que vàrem coincidir, d’altres ja no. Però suposo que és com tot. Tot i que, afortunadament, les xarxes socials ens ajuden a mantenir el contacte, d’una manera senzilla. Com per exemple amb tu. I aquesta part és la que em sembla de tot plegat el més interessant, la gent que he conegut, que em sembla interessant i que si puc l’ajudo. Estic content perquè he compartit moments amb aquesta gent i he vist que han anat configurant la seva vessant artística més enllà del dibuix o al dibuix. Tot això gràcies a les xarxes socials.
A.M.- El teu dibuix també ha evolucionat. Qué t’interessa ara?
S..- Ara estic en una fase més pictòrica, vull recuperar aquella part que vaig encetar fa molts anys, quan estudiava Belles Arts. Ara estic fent més ús dels guaixos, que són opacs i em recorden al que feia. Continuo fent-ne ús dels llapis de colors i no he deixat d’utilitzar l’aquarel·la, però diria que em preocupa més el color que la línia, ara.
A.M.- T’ha afectat d’alguna manera el Coronavirus?
S.- De manera negativa m’ha afectat a nivell de feina, perquè tenia algun projecte que s’ha cancel·lat. I a nivell personal no m’agrada tot el que veig que està passant al món i que ens afecta a nosaltres o a la gent que ens envolta. El confinament tampoc m’ha ajudat en aquest aspecte, en la part social, hem hagut de separar-nos dels nostres éssers estimats i dels amics. Però m’ha ajudat a concentrar-me i encetar projectes nous. Així que diria que ho he pogut equilibrar.
A.M.- Quins projectes tens?
S.- M’han proposat fer un llibre nou i després del confinament m’agradaria poder aprofitar tot el que hem hagut d’utilitzar aquest mesos de confinament en el món de l’educació, em refereixo a les vídeo-trucades, Meets, Zooms, Skypes, Classrooms, Moodle i més plataformes que em utilitzat per fer classes a la xarxa.
La galeria vallesana aprofundeix en els seus canals digitals de comunicació abans d’obrir la primera exposició física.
“Mar en sombra”, de Pilar Perdices, acrílic sobre fusta de 89×67 cm. Foto: galeria Artemisia
Centelles. Respecte l’exposició de la galeria Canals i el llibret d’Enciclopèdia sobre les pintores –veure post anterior-, encara hi ha una segona artista coincident: Conxa Ibáñez (Canet de Mar, 1929). Pintora d’uns paisatges molt especials i apreciats de Catalunya i de la Península Ibèrica, Venècia, etc. Però al llibret en canvi no hi ha lloc per la Pilar Perdices. Aquesta, nascuda a Maó el 1931, però resident des de fa molts anys a Barcelona. Al llibret d’Enciclopèdia ve hi ha la georgiana que residí a Barcelona, Olga Sacharoff o la Roser Bru, que és catalana però ha viscut la major part de la seva vida a Xile.
Pilar Perdices té una pintura a l’exposició de Sant Cugat i ara també és la primera protagonista d’un vídeo penjat a les xarxes per la galeria Artemisia. Fa una setmana, la directora d’aquesta galeria de les Franqueses del Vallès, Cristina Requena, va enviar un vídeo-missatge on informava que preferia retardar l’obertura física de la galeria i que mentrestant aprofundiria en dos projectes digitals. El primer, titulat “La llave de los sueños” ha estat la senyal de vida de la galeria durant el confinament. Es tracta d’una sèrie de vídeos – que envia pel newsletter i penja a Youtube- on un convidat respon a una pregunta relacionada amb l’art. Per aquesta proposta han passat l’artista Mia Martí, el col·leccionista Lluís Bassat, la crítica Avelina Lésper o el més recent, el doctor en humanitats Marcos Yáñez, entre altres.
Comentar obres
El segon projecte digital, el Showroom, defensa més clarament els objectius de la galeria. Requena planteja fer una sèrie de vídeos per presentar obres del seu fons. En el primer Showroom ella mateixa, ben decidida i amb una bona claredat discursiva, es posa davant la càmera i durant set minuts, ens parla en profunditat de “Mar en sombra”, un acrílic sobre fusta, de la pintora Pilar Perdices, que Requena qualifica de “paisatge disfressat d’abstracció”.
Perdices va començar en la figuració, els anys setanta va evolucionar cap a l’abstracció i segons llegim en un text a Artepoli, de la mateixa Requena, va ser silenciada per la crítica i les galeries durant uns anys. Potser perquè van interpretar que s’acostava massa a Tàpies, tot i que Perdices sempre ha estat bastant independent i la seva obra ha tendit sempre a donar idea d’espais. És típic en la seva obra pintar-hi una línia de l’horitzó i fer us de pictogrames o una mena d’escriptura illegible, ben bé amb finalitats expressives. El vídeo d’Artemisia acaba amb la fitxa tècnica i el preu i tot. La galeria guarda més obra d’aquesta artista que per la seva personalitat i constància també em sembla important.
En un dies Requena penjarà més vídeos i quan decideix-hi obrir tenim informació de que la primera exposició serà amb obres del grup Art-Tra Barcelona on entre altres hi trobem un antic veí de Centelles, Pere Bruix –que també protagonitza una “Llave de los sueños”- i a Elvira Fustero, artista saragossana que casualment també té obra a l’exposició de Sant Cugat.
badaluc 