badaluc

Visitar museus lliurement

Centelles. Dilluns 18 de maig és el dia Internacional dels Museus, però les circumstàncies actuals amb el Covid-19 encara ben present, desplacen la celebració en espais i iniciatives digitals. Enguany també hi ha un lema, que ve donat per l’ICOM que és qui organitza l’esdeveniment a nivell mundial: “Museus per la igualtat: diversitat i inclusió”. A casa nostra, des de plataformes web publiques com la de la Generalitat, incentiven una programació conjunta per apropar les col·leccions museístiques catalanes, que ja ha començat aquest cap de setmana. Altres museus com l’Episcopal de Vic preparen activitats especials.

Un altre procediment ben lliure, és el d’entrar directament als webs dels museus que es vulgui i consultar a les pestanyes de la col·lecció o cercar als artistes dels que guarden obra i que moltes són visitables a través del seu portal on-line. D’aquesta manera mirem el que més ens interessa.

“El abrazo” de Juan Genovés, del 1976. Imatge extreta del web del Museu Reina Sofia.

Per exemple, ahir ens va deixar als 89 anys, de mort natural, el pintor Juan Genovés (València, 31 de maig de 1930- Madrid, 15 de maig de 2020). La seva obra més emblemàtica és “El abrazo”. Per internet podem accedir a la seva fitxa del web del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Podem veure que és una obra del 1976, que és acrílic i serigrafia sobre tela i que mesura 151 cm d’alt per 201 d’ampla. Que va ingressar al museu el 1988 i que procedia dels fons del Museo Español de Arte Contemporáneo.

Juan Genovés ja era un pintor compromès abans del 1976. I abans i després la seva obra ha estat ocupada molt sovint per la representació de multituds. Primer manifestant-se o fugint i després potser més com a part d’un problema compositiu plàstic, sense oblidar les connotacions de parlar de la societat avui.

“El abrazo” va esdevenir símbol de la reconciliació a l’Espanya de finals del franquisme i la Transició. La seva fama està vinculada al fet que se’n van fer cartells, motiu pel qual l’artista arribà a ser detingut pels grisos. L’obra original, inicialment, va ser comprada per un col·leccionista de Chicago. Però hi havia el desig que l’obra tornés a Espanya, i la galeria Marlborough, amb qui Genovés ha treballat sempre, va fer les negociacions perquè l’obra retornés a la península.

La consulta al web del Reina Sofia permet saber que guarden tres peces més de Genovés, entre elles un cartell del “Abrazo”, i unes peces del 1970 i el 72. El web del Reina Sofia té un cercador d’artistes i la visita a la col·lecció penjada. Recordem que en aquest centre de Madrid s’hi guarden obres tant importants com “El Guernica” de Picasso.

Arrenquen les galeries

Centelles. Aquesta setmana diverses galeries van tornant a aixecar la persiana. Entre altres, amb cita prèvia ja es pot anar a la Sala Parés, que ara té en exposició a Carlos Díaz, a Manuel Velasco i a Montserrat Casanova. També es pot demanar hora a la Joan Prats que han prorrogat la mostra de Chema Madoz. I demà reobrirà les portes, de forma controlada, la galeria Marc Domènech, amb una selecció d’obra dels anys seixanta i setanta de Joan Rabascall.

Tenim molts artistes a casa i arreu. Aquests dies he aprofitat per anar revisant els noms que havia apuntat de la fira londinenca de gravat. Hi ha biografies tant interessants! Ahir mirava sobre la vida i l’obra d’Edward Wadsworth (1889-1949) que era membre del moviment vorticista i durant la Primera Guerra Mundial va dissenyar dibuixos de camuflatge per veixells de guerra (“dazzle camuflage”). Per cert que de fira de gravats avui també n’ha començat una altra a Nova York, en aquest cas a través del web virtual d’exposicions Artsy. Aquest canal de difusió és també el que està utilitzant recurrentment la galeria Artur Ramon.

Fa quatre dies hi ha inaugurat una nova exposició exclusivament en línia, titulada “Black and White”. Reuneix dibuix, pintura, escultura i gravat on dominen els dos colors o els grisos. Hi ha dibuixos de Josep Santilari, Rafael Barradas, Joan Miró, Andrés Moya. Així com pintura de Luís Marsans, Rosa Vives o un collage d’Anke Blaue. Retrobem també a Pierre Skira amb un pastel o una fotografia de Joan Fontcuberta del 1999. Del camp del gravat trobem una litografia de Henry Moore i l’aiguafort “El botànic” de Mariano Fortuny. A través d’Artsy podem veure les obres, el títol, el preu i clicant a sobre, la resta de les dades tècniques.

Lipchitz

Entenc les exposicions virtuals com un succedani, com una ajuda temporal, perquè des de la taula del menjador va molt malament copsar la dimensió de l’obra. Això m’ha passat per exemple amb el relleu en bronze “Harlequin with Mandolin in Oval” del destacat escultor Lipchitz. Com que es veu d’un sol cop en el catàleg on-line, sembla un relleu petit, però realment fa 125 cm d’alt per 106 d’ample. La peça forma part de l’exposició que encara es pot veure a la reoberta galeria Marlborough de Barcelona. Ara ja es pot visitar amb cita prèvia.

Jacques Lipchitz (1891-1973), d’origen lituà, ja era a París el 1909, estudiant escultura a l’École des Beaux-Arts i a l’Académie Julian. A partir del 1914 l’obra s’influencia del cubisme i anirà evolucionant cap a formes més abstractes. L’escultor, molt amic de Mogdiliani, utilitza pedra i bronze, -és a dir, els models de fang o guix, previs als motlles per fer la fundició en bronze-. En el procés creatiu era molt important el dibuix previ. Amb l’ocupació nazi Lipchitz, fugirà als Estats Units on continuarà la seva obra. Serà un dels dos-cents cinquanta participants a la Tercera Internacional d’Escultura de Filadelfia, el 1949, on també hi havia obra d’Alexander Calder i Picasso.

La mostra de la Marlborough reuneix escultura i dibuixos de l’etapa parisina (1914-1931). L’escultura de Lipchitz en bronze que il·lustra aquest article, “Encounter”, forma part d’una edició de set exemplars i fa 24,8 cm d’alt per 10,8 d’ample i 8,9 de profunditat.

Fira de gravat a cop de ratolí

“Veduta immaginaria di Venezia”, gravat de Canaletto del 1741, que fa 29,,9×43,4 cm. Es pot veure a la finestreta on-line de Sarah Sauvin. Imatge de LOPF

Centelles. La London Original Print Fair –que vaig introduir-vos en l’anterior post-, segueix la seva trenta-cinquena edició en format virtual (cliqueu a l’enllaç). Hi he fet una volteta a cop de ratolí. Com ja vaig explicar hi ha expositors de galeries i editors anglesos i internacionals dedicats a qualsevol aspecte, des del gravat antic fins a artistes concrets i gravat contemporani

La fira on-line està estructurada en varis apartats. Primer hi ha una salutació de la directora de la fira, Helen Rosslyn. Després hi ha l’enllaç al Viewing Rooms que reuneix la cinquantena d’expositors. Però enlloc de començar per aquí si cliques primer a l’Spotlight Exhibitions, on hi ha gravats ordenats per temàtiques, després pots fer una primera tria dels expositors més interessants. També hi ha un apartat amb una tria feta per uns quants col·leccionistes.

Entre una i altra consulta m’he trobat amb la “veduta” imaginaria de Venècia de Canaletto, del 1741; un aiguafort de les presons de Piranesi; i estampes d’artistes que desconeixia que feien gravats com Paul Gauguin. Ell és l’autor d’una xilografia per servir de capçalera pel títol d’un número de la publicació que feia que es deia “La Sourire”.

Però aquests són grans artistes del passat i una part important de la LOPF són gravadors actuals com l’Hugo Wilson (1982), que presenta una sèrie d’aiguaforts i aiguatintes dedicada a monos (“Goodbye to Monkeys”) o artistes més veterans com Graham Sutherland (1903-1980). També hi ha hagut el cas d’artistes que et trobes un cop i després veus repetit per tot arreu: Grayson Perry que és l’autor de xilografies. No poden faltar tampoc gravats de Hockney

Quins genis

Linòleum de Gail Brodholt, “Some High Lonely Tow’r”, del 2019, que fa 67,5×103 cm. Disponible a Eames Fine Art. Imatge extreta de la LOPF.

Però si una cosa buscava en especial són exemples de linòleums. A la LOPF he conegut l’obra de vistes urbanes de Paul Catherall (nascut el 1967) i la de Gail Brodholt (nascuda el 1963). Ambdós fan linòleums bastant grans i ben parits.

Brodholt fa un tipus de gravat que de lluny recorda als linòleums que feien un grup actiu als anys 30, imbuït de l’esperit de l’art modern reunit al voltant de la l’escola Grosvenor. Hi havia el mestre del linòleum: Claude Flight (1881-1955) i els seus alumnes: Cyril Power (1872-1951), Sybil Andrews (1898-1992), Lill Tschudi (1911-2004) i un grupet d’artistes australianes: Dorrit Black (1891-1951), Eveline Syme (1888-1961) i Ethel Spowers (1890-1947) que a l’època tardaven 40 dies de vaixell en anar d’Austràlia a Londres. Alguns d’aquests artistes com Tschudi, Andrew o Power són presents a la LOPF. I tots -els linogravadors vells i els nous que he citat- fan estampes en varis colors, plens de dinamisme i vitalitat. Ja tornarem en una altra ocasió a algun d’ells. A la fira també he trobat el linòleum de Kyffin Williams (1918-2006). Potser un altre dia, hi ha temps fins el dia 31 de maig, em podria dedicar a visitar altres galeries. És una bona plataforma.

Plans per l’1 de maig amb permís del Coronavirus

Foto: Noelia Marin. Enguany no podrem pujar al Puigsagordi per l’aplec, però hi haurà una versió on-line

Centelles. El Covid-19 continua determinant l’agenda cultural. Per exemple, espais com l’Auditori de Barcelona han donat per acabada la temporada. D’altres activitats busquen l’alternativa en format virtual. Serà el cas, demà de l’Aplec al Turó de Puigsagordi de Centelles, que cada 1 de maig aplega centenars de persones. Com a succedani l’ajuntament vol que la gent pengi fotos d’edicions anteriors, posa a les xarxes el conte que es va fer el 2015 i a les 12 hi haurà una audició de tres sardanes a càrrec de l’Associació Sardanista 1 d’octubre de Centelles. Per cert, aquest diumenge, 3 de maig, sota unes mesures de seguretat estrictes es tornarà a fer el mercat a Centelles.

Un altre ordre d’activitats que el coronavirus altera són les fires d’art. Pels voltants de Sant Jordi normalment es celebra l’Arts Libris a Barcelona, que és una trobada de llibres d’artista i edicions d’art en paper. A la web dels organitzadors llegim que actualment es plantegen noves dates, ja sigui entre el 23 i el 26 de juliol (pel nou Sant Jordi) o ja més endavant per l’octubre. Enguany l’11 edició es faria a El Born. Per cert, que veig que d’Arts Libris també se’n fan a Madrid i a Lisboa.

Fires de gravat

A Lisboa no sé, però a Madrid ja fan una altra fira de gravat: Estampa que enguany està prevista del 19 al 22 de novembre. A Barcelona no hi ha una fira igual. En canvi sí que se’n fa una altra de gravat a Bilbao, el Festival Internacional de gravat i art sobre paper, casualment o per tocar la pera, en les mateixes dates que Estampa. Madrid i Bilbao semblen estar fora de l’àrea d’influència del Covid-19. En canvi a Londres, aquest cap de setmana també volien oferir la seva fira de gravat i el seu pla actual és fer una versió on-line.

La London Original Print Fair –LOPF- es celebra des de fa 35 anys a la seu de la Royal Academy of Arts. Per sortejar la pandèmia, demà està previst que a partir de les 10 del matí i fins el 31 de maig, donin accés a la seva versió on-line, amb la participació d’una cinquantena d’expositors. Ens podem fer una idea del contingut consultant al web, a la pestanya d’expositors, que és una finestra a nous artistes i nous mons estètics. La LOPF està oberta a l’art sobre paper de tots els segles i també de l’actualitat. Per citar alguns exemples, hi ha galeries com l’Andrew Edmunds, especialitzada amb gravat del segles XVIII i XIX – James Gillary, William Hogarth, Samuel Jessuren de Mesquita-. Hi ha galeries especialitzades en Andy Warhol (Coskune Fine Art) o en gravat japonès contemporani, com és la londinenca Hanga Ten (que en japonès vol dir “botiga d’estampes”). Altres galeries estan especialitzades en artistes de la Royal Academy o que hagin estat premiats pel Turner. És el cas de la galeria Atelier Rose & Gray que mostra obra de Julian Opie. També hi ha negocis d’altres països, com Dreipunkt Edition, un editor germànic de gravats o la galeria també germànica ars-tis de Pfaffenhofen que presenta dos artistes alemanys i dos de britànics. Entre aquests últims hi trobem a la Julia Farrer. Artista de cognom ben català, però nascuda a Londres el 1950. Veiem unes puntes seques amb aiguatintes del 2019, amb formes geomètriques.

Xilografia de Samuel Jessuren, sobre paper japonès de 36×31 cm, del 1913, d’una espècia de garsa blanca, anomenada Egeret Blanc. Imatge del web de LOPF

Una fira sobre gravat dóna possibilitats de conèixer altres artistes que treballin el linòleum o la seva germana gran, la xilografia. Dintre d’aquest àmbit hi trobem un artista que ha estat tot un descobriment: Samuel Jessuren de Mesquita. Artista holandès, de família jueu sefardita, nascut a Amsterdam el 1868. Rebutjat a l’escola d’art, s’hauria format com a arquitecte, abans de dedicar-se a ensenyar. Feia xilografia, i també litografia, dibuixava i feia aquarel·la. Eren habituals entre els seus temes els animals, les flors i els autoretrats. A l’etapa final de la seva vida portava un dietari en forma de bloc de dibuixos. Un dia de gener del 1944, amb 75 anys, ell, la seva dona i el seu fill foren deportats al camp d’Auschwitz. Samuel i la seva dona Elisabeth foren gasejats. El seu fill Jaap va morir uns dies després. L’alumna de Samuel, M.C. Escher i amics d’en Jaap varen rescatar obra del Samuel, de casa seva, però la seva figura sembla que entrà en un llarg oblit. La imatge que he extret del web de la LOPF parla per si sola de la qualitat i excel·lència de l’artista.