Artemisia via Youtube

  • La galeria vallesana aprofundeix en els seus canals digitals de comunicació abans d’obrir la primera exposició física.
“Mar en sombra”, de Pilar Perdices, acrílic sobre fusta de 89×67 cm. Foto: galeria Artemisia

Centelles. Respecte l’exposició de la galeria Canals i el llibret d’Enciclopèdia sobre les pintores –veure post anterior-, encara hi ha una segona artista coincident: Conxa Ibáñez (Canet de Mar, 1929). Pintora d’uns paisatges molt especials i apreciats de Catalunya i de la Península Ibèrica, Venècia, etc. Però al llibret en canvi no hi ha lloc per la Pilar Perdices. Aquesta, nascuda a Maó el 1931, però resident des de fa molts anys a Barcelona. Al llibret d’Enciclopèdia ve hi ha la georgiana que residí a Barcelona, Olga Sacharoff o la Roser Bru, que és catalana però ha viscut la major part de la seva vida a Xile.

Pilar Perdices té una pintura a l’exposició de Sant Cugat  i ara també és la primera protagonista d’un vídeo penjat a les xarxes per la galeria Artemisia. Fa una setmana, la directora d’aquesta galeria de les Franqueses del Vallès, Cristina Requena, va enviar un vídeo-missatge on informava que preferia retardar l’obertura física de la galeria i que mentrestant aprofundiria en dos projectes digitals. El primer, titulat “La llave de los sueños” ha estat la senyal de vida de la galeria durant el confinament. Es tracta d’una sèrie de vídeos – que envia pel newsletter i penja a Youtube- on un convidat respon a una pregunta relacionada amb l’art. Per aquesta proposta han passat l’artista Mia Martí, el col·leccionista Lluís Bassat, la crítica Avelina Lésper o el més recent, el doctor en humanitats Marcos Yáñez, entre altres.

Comentar obres

El segon projecte digital, el Showroom, defensa més clarament els objectius de la galeria. Requena planteja fer una sèrie de vídeos per presentar obres del seu fons. En el primer Showroom ella mateixa, ben decidida i amb una bona claredat discursiva, es posa davant la càmera i durant set minuts, ens parla en profunditat de “Mar en sombra”, un acrílic sobre fusta, de la pintora Pilar Perdices, que Requena qualifica de “paisatge disfressat d’abstracció”.

Perdices va començar en la figuració, els anys setanta va evolucionar cap a l’abstracció i segons llegim en un text a Artepoli, de la mateixa Requena, va ser silenciada per la crítica i les galeries durant uns anys. Potser perquè van interpretar que s’acostava massa a Tàpies, tot i que Perdices sempre ha estat bastant independent i la seva obra ha tendit sempre a donar idea d’espais. És típic en la seva obra pintar-hi una línia de l’horitzó i fer us de pictogrames o una mena d’escriptura illegible, ben bé amb finalitats expressives.  El vídeo d’Artemisia acaba amb  la fitxa tècnica i el preu i tot. La galeria  guarda més obra d’aquesta artista que per la seva personalitat i constància també em sembla important.

En un dies Requena penjarà més vídeos i quan decideix-hi obrir tenim informació de que la primera exposició serà amb obres del grup Art-Tra Barcelona on entre altres hi trobem un antic veí de Centelles, Pere Bruix –que també protagonitza una “Llave de los sueños”- i a Elvira Fustero, artista saragossana que casualment també té obra a l’exposició de Sant Cugat.

Et deixo amb una pregunta:

Elles són més de setze

“A Braque”, mixta sobre tela de 93×170 cm, d’Anna Miquel del 1996. Imatge de galeria Canals

Centelles. Fa uns dies vaig estar mirant un llibret on-line d’Enciclopèdia Catalana dedicat a “les 16 dones pintores catalanes més destacades del segle XX”. Em va semblar pretensiós limitar a un nombre qualsevol la selecció. En un moment en que tot està en revisió, segur que poden sortir més noms “importants”. I quan es faci un bon llibre sobre les artistes més destacades, val la pena estudiar i fer ressenyes ben completes, i no només quatre ratlles.

Casualment ahir dimarts 26 de maig, la galeria Canals de Sant Cugat –Carrer d’Orient, 24- inaugurava exposició amb unes altres setze artistes. Tot i que n’hi ha tant de catalanes com de fora del país, l’ocasió permet trobar altres dones que, em sembla, cal tenir en compte. Em refereixo a Maria Assumpció Raventós, Conxa Sisquella o Anna Miquel, que també em semblen importants entre les importants. Hi ha un nom coincident entre la mostra i el llibret d’Enciclopèdia: Amèlia Riera, a qui Canals, per cert, va dedicar la mostra anterior.

Segur que en sortirien més de noms: el mateix Canals està dedicant totes les mostres d’enguany a dones artistes. Tant per fer visible a través de l’art la lluita contra la violència i la discriminació masclista, com per donar relleu a diferents ments creatives. Una dada: segons fonts de la galeria, el 70% de les llicenciades a Belles Arts són dones.

Pintura sense títol d’Elvira Fustero, del 1986, de 146×59 cm. Imatge de la Galeria Canals

Nou temps

La nova exposició “La dona en l’art” és la primera que la galeria que dirigeix Josep Canals, planteja dualment: és a dir, tant físicament com a la xarxa. Una mesura adoptada fruit del Covid-19, però que segons Canals és la línia que cal adoptar cara el futur. Des del sofà de casa, el millor aparador de la mostra és el catàleg on-line que Canals ha enviat al seu mailing. A la pàgina web només hi ha un text de presentació i algunes obres penjades. Al catàleg hi ha tota l’obra, tots els noms, tècniques, mides, anys i el text de presentació.

A part de Riera, Sisquella, Miquel i Raventós, la mostra reuneix obra d’altres artistes com Neus Colet, Lourdes Fisa, Elvira Fustero, Pilar Perdices, Romy Castro, Carmen Anzano, Francisca Blázquez, Teresa Farrés, Conxa Ibáñez, Patricia Lohan, Eulàlia Moral i Rosa Nicolàs. Hi ha pintura, collage i també escultura.

La galeria Canals també organitza des de fa molts anys, una biennal d’art contemporani català. L’edició que tocava enguany s’ha retardat pel Covid-19 i perquè un dels co-organitzadors, l’Ajuntament de Sant Cugat, s’ha retirat del projecte. Però ara, segons Canals compten amb el suport de Bon Art Cultural que els permetrà inaugurar la biennal, el novembre a Barcelona, i fer-la itinerar per diferents seus durant el 2021. De mica en mica aniran informant.

Carratalà reinicia les exposicions al Trabuc

  • Tres pintures de l’artista cosmopolita resident a Centelles superen el parèntesis del Covid-19
Barra al carrer Socós, del Trabuc. Foto: Badaluc

Centelles. Comencem les darreres setmanes del mes de maig amb una nova exposició a les Finestres del Trabuc: tres pintures, un  trio, obra de l’artista Ernest Carratalà (Barcelona, 1949), actualment resident a Centelles.

La cafeteria El Trabuc -c/ Socós,1, Centelles-, ja fa unes setmanes que està oberta, servint menjar i begudes a fora, ja sigui directament al carrer o des de fa uns dies a l’estupenda terrassa. Amb el bon temps convida a estar-si una bona estona, respectant les distàncies i amb les mesures d’higiene adequades.

Ernest Carratalà és la segona exposició que fa al Trabuc, la primera va ser el febrer de l’any passat. En aquesta ocasió són tres pintures,  dues de grans i i una de mitjana, que fan gala de l’interès de l’artista per les diferències racials, les referències biogràfiques i el color.

Carratalà ha viscut a mig món: a l’Àfrica, a l’Índia, a les Filipines. A part de pintor, ens recorda la seva passió pel dibuix. Fa anys havia col·laborat mensualment a El Víbora. També ha fet molts dibuixos lliures i, per exemple, actualment està treballant amb tintes xineses fent diversos dibuixos amb el rerefons del Covid-19.

Ernest Carratalà ens parla de la seva obra i de la seva manera de treballar. Ens explica que com Dalí l’hi agrada ser molt pulcre. Ara aquests dies està preocupat perquè amb la suor no embruti els nous dibuixos que està fent. Es passa hores dibuixant. En un dibuix d’una xinesa està fent tot de motius decoratius a base de formes geomètriques molt complicades. Foto: Badaluc

Les tres pintures de la mostra pertanyen a la producció de fa uns anys. A la més petita ens explica que recorda l’amistat de Tarzan amb una anaconda i representa a una nigeriana ajudant-se d’una serp per travessar un riu. Tons de nocturns.

A la finestra del costat de la botiga de can Valldeneu hi ha una pintura més gran, dedicada a records familiars d’una casa que els seus pares tenien a Samalús i a una noia africana que va ser de les primeres a treballar a la zona, concretament a la cuina d’un restaurant.

La tercera tela és la més provocativa de totes. Es tracta d’un encontre sexual entre quatre dones de diferents ètnies i un home –que pel bigoti  podria ser el mateix artista-. Carratalà ens intenta explicar que l’obra està relacionada o és com una metàfora del moviment de les mans on el dit gros, el polze, és l’únic que es pot encarar amb els altres quatre. La pintura, un acrílic, és del 2004.

Podreu veure les obres durant un mes, aproximadament. Després continuarem amb alguns dels artistes que teníem previstos abans de la pandèmia. Tenim més propostes pictòriques i també d’obra gràfica. Durant les setmanes de confinament van estar penjades a les Finestres, tres obres de l’artista garriguenca Francesca Riu, de transfons feminista. Potser alguna hora férem una petita exposició amb obra del temps de confinament.

Adjuntem l’enllaç al petit butlletí que editem en motiu de l’exposició:

Finestres35

Joan Rabascall: obra dels primers vint anys a París

“IBM 360”, collage plastificat sobre tela de 33×55 cm, del 1965

Centelles. He requerit més informació d’una exposició que sembla prou interessant. Em refereixo a la mostra de Joan Rabascall a la galeria Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bxs, Barcelona, Tel. 93.595.14.82), que es podrà veure fins al setembre. Teòricament la mostra provindria de Madrid,  on la galeria Guillermo de Osma havia de tenir-la entre els mesos de febrer i abril. Però sembla que el Covid-19 ha esgarriat els plans i ha alterat la programació.

Resulta que Joan Rabascall és un artista, nascut a Barcelona el 1935, que l’any 1962 va marxar a París amb una beca per estudiar a l’Escola Nacional de Belles Arts i encara no ha tornat. Es va quedar a viure a la capital francesa on ha fet la major part de la  seva obra. Abans de marxar a França, entre el 1951 i el 57 havia passat per l’escola Massana. La formació a Barcelona i la de París l’ha fet apartar de la pintura tradicional i primer va començar a  fer collages amb tocs d’acrílic, i més tard va introduir altres mitjans de producció, com les emulsions fotogràfiques.

L’exposició que acaba d’inaugurar la Marc Domènech es centre en el període de primeres experimentacions de tècniques durant els anys seixanta i també les del període dels anys setanta. Reuneix una vintena de peces. Rabascall primer fa els collages i, a partir del 1968, es passa als mitjans que li permeten transferir imatge de gran format sobre la tela o sobre planxa  de metall. Ens consta que anys més tard encara utilitzarà les reproduccions digitals o el vídeo.

Rabascall utilitza fotografies de premsa o “objectes trobats” en llibres, revistes o anuncis en els seus collages per criticar amb ironia, el paper dels mitjans de comunicació, la publicitat, el paper del poder, la pornografia.  Rabascall sintonitza amb el debat de l’època sobre la naturalesa de la pintura i particularment segueix la influència duchampiana i una visió bastant orwelliana de la societat.

“His master’s voice”, emulsió fotogràfica sobre tela de 100×100 cm, del 1975

La veu del seu amo

Agafem dues peces de l’exposició per exemplificar-ho una mica. La primera peça és un collage plastificat –i em sembla curiós que sigui plastificat perquè potser buscava uns acabats específics-  sobre una tela que fa 33×55 cm, és del 1965 i es titula “IBM 360”. A la peça s’hi repeteixen quatre imatges d’una dona jove que mira de reüll i amb la boca oberta com de sorpresa o si es sentís vigilada. Una imatge bastant cinematogràfica. Ulls i boca estan separats per uns fulls de registre que crec devien ser com els que els computadors de l’època imprimien. L’IBM 360 era un ordenador d’aquests grossos com un armari i amb molt botons, que l’empresa americana va vendre entre 1965 i 1978. A la part de baix entre boca i barbeta  encara hi ha una franja amb pedretes. A mi em fa l’afecte que l’obra eludeix a la por de l’artista pel paper cada cop més poderós de la informàtica. I encara no s’havia inventat internet.

L’altra peça que he triat, és una tela que fa un metre per un metre, té una emulsió fotogràfica, tot en tons negres i blancs, és una peça del 1975 i és titula “His master’s voice”. Aquest és el famós lema comercial del gos amb el gramòfon, “la veu del seu amo”, que aplicat aquí sobre la imatge en dos tons d’un televisor adquireix un significat molt potent, pensant amb el poder alineador del mitjà audiovisual i en lectures com “1984” de George Orwell on parla del “Gran Germà”.

L’exposició a la Marc Domènech ens acosta l’obra dels dos primers decennis d’un artista que no ha perdut vigència.