Elles són més de setze

“A Braque”, mixta sobre tela de 93×170 cm, d’Anna Miquel del 1996. Imatge de galeria Canals

Centelles. Fa uns dies vaig estar mirant un llibret on-line d’Enciclopèdia Catalana dedicat a “les 16 dones pintores catalanes més destacades del segle XX”. Em va semblar pretensiós limitar a un nombre qualsevol la selecció. En un moment en que tot està en revisió, segur que poden sortir més noms “importants”. I quan es faci un bon llibre sobre les artistes més destacades, val la pena estudiar i fer ressenyes ben completes, i no només quatre ratlles.

Casualment ahir dimarts 26 de maig, la galeria Canals de Sant Cugat –Carrer d’Orient, 24- inaugurava exposició amb unes altres setze artistes. Tot i que n’hi ha tant de catalanes com de fora del país, l’ocasió permet trobar altres dones que, em sembla, cal tenir en compte. Em refereixo a Maria Assumpció Raventós, Conxa Sisquella o Anna Miquel, que també em semblen importants entre les importants. Hi ha un nom coincident entre la mostra i el llibret d’Enciclopèdia: Amèlia Riera, a qui Canals, per cert, va dedicar la mostra anterior.

Segur que en sortirien més de noms: el mateix Canals està dedicant totes les mostres d’enguany a dones artistes. Tant per fer visible a través de l’art la lluita contra la violència i la discriminació masclista, com per donar relleu a diferents ments creatives. Una dada: segons fonts de la galeria, el 70% de les llicenciades a Belles Arts són dones.

Pintura sense títol d’Elvira Fustero, del 1986, de 146×59 cm. Imatge de la Galeria Canals

Nou temps

La nova exposició “La dona en l’art” és la primera que la galeria que dirigeix Josep Canals, planteja dualment: és a dir, tant físicament com a la xarxa. Una mesura adoptada fruit del Covid-19, però que segons Canals és la línia que cal adoptar cara el futur. Des del sofà de casa, el millor aparador de la mostra és el catàleg on-line que Canals ha enviat al seu mailing. A la pàgina web només hi ha un text de presentació i algunes obres penjades. Al catàleg hi ha tota l’obra, tots els noms, tècniques, mides, anys i el text de presentació.

A part de Riera, Sisquella, Miquel i Raventós, la mostra reuneix obra d’altres artistes com Neus Colet, Lourdes Fisa, Elvira Fustero, Pilar Perdices, Romy Castro, Carmen Anzano, Francisca Blázquez, Teresa Farrés, Conxa Ibáñez, Patricia Lohan, Eulàlia Moral i Rosa Nicolàs. Hi ha pintura, collage i també escultura.

La galeria Canals també organitza des de fa molts anys, una biennal d’art contemporani català. L’edició que tocava enguany s’ha retardat pel Covid-19 i perquè un dels co-organitzadors, l’Ajuntament de Sant Cugat, s’ha retirat del projecte. Però ara, segons Canals compten amb el suport de Bon Art Cultural que els permetrà inaugurar la biennal, el novembre a Barcelona, i fer-la itinerar per diferents seus durant el 2021. De mica en mica aniran informant.

Carratalà reinicia les exposicions al Trabuc

  • Tres pintures de l’artista cosmopolita resident a Centelles superen el parèntesis del Covid-19
Barra al carrer Socós, del Trabuc. Foto: Badaluc

Centelles. Comencem les darreres setmanes del mes de maig amb una nova exposició a les Finestres del Trabuc: tres pintures, un  trio, obra de l’artista Ernest Carratalà (Barcelona, 1949), actualment resident a Centelles.

La cafeteria El Trabuc -c/ Socós,1, Centelles-, ja fa unes setmanes que està oberta, servint menjar i begudes a fora, ja sigui directament al carrer o des de fa uns dies a l’estupenda terrassa. Amb el bon temps convida a estar-si una bona estona, respectant les distàncies i amb les mesures d’higiene adequades.

Ernest Carratalà és la segona exposició que fa al Trabuc, la primera va ser el febrer de l’any passat. En aquesta ocasió són tres pintures,  dues de grans i i una de mitjana, que fan gala de l’interès de l’artista per les diferències racials, les referències biogràfiques i el color.

Carratalà ha viscut a mig món: a l’Àfrica, a l’Índia, a les Filipines. A part de pintor, ens recorda la seva passió pel dibuix. Fa anys havia col·laborat mensualment a El Víbora. També ha fet molts dibuixos lliures i, per exemple, actualment està treballant amb tintes xineses fent diversos dibuixos amb el rerefons del Covid-19.

Ernest Carratalà ens parla de la seva obra i de la seva manera de treballar. Ens explica que com Dalí l’hi agrada ser molt pulcre. Ara aquests dies està preocupat perquè amb la suor no embruti els nous dibuixos que està fent. Es passa hores dibuixant. En un dibuix d’una xinesa està fent tot de motius decoratius a base de formes geomètriques molt complicades. Foto: Badaluc

Les tres pintures de la mostra pertanyen a la producció de fa uns anys. A la més petita ens explica que recorda l’amistat de Tarzan amb una anaconda i representa a una nigeriana ajudant-se d’una serp per travessar un riu. Tons de nocturns.

A la finestra del costat de la botiga de can Valldeneu hi ha una pintura més gran, dedicada a records familiars d’una casa que els seus pares tenien a Samalús i a una noia africana que va ser de les primeres a treballar a la zona, concretament a la cuina d’un restaurant.

La tercera tela és la més provocativa de totes. Es tracta d’un encontre sexual entre quatre dones de diferents ètnies i un home –que pel bigoti  podria ser el mateix artista-. Carratalà ens intenta explicar que l’obra està relacionada o és com una metàfora del moviment de les mans on el dit gros, el polze, és l’únic que es pot encarar amb els altres quatre. La pintura, un acrílic, és del 2004.

Podreu veure les obres durant un mes, aproximadament. Després continuarem amb alguns dels artistes que teníem previstos abans de la pandèmia. Tenim més propostes pictòriques i també d’obra gràfica. Durant les setmanes de confinament van estar penjades a les Finestres, tres obres de l’artista garriguenca Francesca Riu, de transfons feminista. Potser alguna hora férem una petita exposició amb obra del temps de confinament.

Adjuntem l’enllaç al petit butlletí que editem en motiu de l’exposició:

Finestres35

Joan Rabascall: obra dels primers vint anys a París

“IBM 360”, collage plastificat sobre tela de 33×55 cm, del 1965

Centelles. He requerit més informació d’una exposició que sembla prou interessant. Em refereixo a la mostra de Joan Rabascall a la galeria Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bxs, Barcelona, Tel. 93.595.14.82), que es podrà veure fins al setembre. Teòricament la mostra provindria de Madrid,  on la galeria Guillermo de Osma havia de tenir-la entre els mesos de febrer i abril. Però sembla que el Covid-19 ha esgarriat els plans i ha alterat la programació.

Resulta que Joan Rabascall és un artista, nascut a Barcelona el 1935, que l’any 1962 va marxar a París amb una beca per estudiar a l’Escola Nacional de Belles Arts i encara no ha tornat. Es va quedar a viure a la capital francesa on ha fet la major part de la  seva obra. Abans de marxar a França, entre el 1951 i el 57 havia passat per l’escola Massana. La formació a Barcelona i la de París l’ha fet apartar de la pintura tradicional i primer va començar a  fer collages amb tocs d’acrílic, i més tard va introduir altres mitjans de producció, com les emulsions fotogràfiques.

L’exposició que acaba d’inaugurar la Marc Domènech es centre en el període de primeres experimentacions de tècniques durant els anys seixanta i també les del període dels anys setanta. Reuneix una vintena de peces. Rabascall primer fa els collages i, a partir del 1968, es passa als mitjans que li permeten transferir imatge de gran format sobre la tela o sobre planxa  de metall. Ens consta que anys més tard encara utilitzarà les reproduccions digitals o el vídeo.

Rabascall utilitza fotografies de premsa o “objectes trobats” en llibres, revistes o anuncis en els seus collages per criticar amb ironia, el paper dels mitjans de comunicació, la publicitat, el paper del poder, la pornografia.  Rabascall sintonitza amb el debat de l’època sobre la naturalesa de la pintura i particularment segueix la influència duchampiana i una visió bastant orwelliana de la societat.

“His master’s voice”, emulsió fotogràfica sobre tela de 100×100 cm, del 1975

La veu del seu amo

Agafem dues peces de l’exposició per exemplificar-ho una mica. La primera peça és un collage plastificat –i em sembla curiós que sigui plastificat perquè potser buscava uns acabats específics-  sobre una tela que fa 33×55 cm, és del 1965 i es titula “IBM 360”. A la peça s’hi repeteixen quatre imatges d’una dona jove que mira de reüll i amb la boca oberta com de sorpresa o si es sentís vigilada. Una imatge bastant cinematogràfica. Ulls i boca estan separats per uns fulls de registre que crec devien ser com els que els computadors de l’època imprimien. L’IBM 360 era un ordenador d’aquests grossos com un armari i amb molt botons, que l’empresa americana va vendre entre 1965 i 1978. A la part de baix entre boca i barbeta  encara hi ha una franja amb pedretes. A mi em fa l’afecte que l’obra eludeix a la por de l’artista pel paper cada cop més poderós de la informàtica. I encara no s’havia inventat internet.

L’altra peça que he triat, és una tela que fa un metre per un metre, té una emulsió fotogràfica, tot en tons negres i blancs, és una peça del 1975 i és titula “His master’s voice”. Aquest és el famós lema comercial del gos amb el gramòfon, “la veu del seu amo”, que aplicat aquí sobre la imatge en dos tons d’un televisor adquireix un significat molt potent, pensant amb el poder alineador del mitjà audiovisual i en lectures com “1984” de George Orwell on parla del “Gran Germà”.

L’exposició a la Marc Domènech ens acosta l’obra dels dos primers decennis d’un artista que no ha perdut vigència.

 

 

Visitar museus lliurement

Centelles. Dilluns 18 de maig és el dia Internacional dels Museus, però les circumstàncies actuals amb el Covid-19 encara ben present, desplacen la celebració en espais i iniciatives digitals. Enguany també hi ha un lema, que ve donat per l’ICOM que és qui organitza l’esdeveniment a nivell mundial: “Museus per la igualtat: diversitat i inclusió”. A casa nostra, des de plataformes web publiques com la de la Generalitat, incentiven una programació conjunta per apropar les col·leccions museístiques catalanes, que ja ha començat aquest cap de setmana. Altres museus com l’Episcopal de Vic preparen activitats especials.

Un altre procediment ben lliure, és el d’entrar directament als webs dels museus que es vulgui i consultar a  les pestanyes de la col·lecció o cercar als artistes dels que guarden obra i que moltes són visitables a través del seu portal on-line. D’aquesta manera mirem el que més ens interessa.

“El abrazo” de Juan Genovés, del 1976. Imatge extreta del web del Museu Reina Sofia.

Per exemple, ahir ens va deixar als 89 anys, de mort natural, el pintor Juan Genovés (València, 31 de maig de 1930- Madrid, 15 de maig de 2020). La seva obra més emblemàtica és “El abrazo”. Per internet podem accedir a la seva fitxa del web del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid.  Podem veure que és una obra del 1976, que és acrílic i serigrafia sobre tela i que mesura 151 cm d’alt per 201 d’ampla. Que va ingressar al museu el 1988 i que procedia dels fons del Museo Español de Arte Contemporáneo.

Juan Genovés ja era un pintor compromès abans del 1976. I abans i després la seva obra ha estat ocupada molt sovint per la representació de multituds. Primer manifestant-se o fugint i després potser més com a part d’un problema compositiu plàstic, sense oblidar les connotacions de parlar de la societat avui.

“El abrazo” va esdevenir símbol de la reconciliació a l’Espanya de finals del franquisme i la Transició. La seva fama està vinculada al fet que se’n van fer cartells, motiu pel qual l’artista arribà a ser detingut pels grisos. L’obra original, inicialment, va ser comprada per un col·leccionista de Chicago. Però hi havia el desig que l’obra tornés a Espanya, i la galeria Marlborough, amb qui Genovés ha treballat sempre, va fer les negociacions perquè l’obra retornés a la península.

La consulta al web del Reina Sofia permet saber que guarden tres peces més de Genovés, entre elles un cartell del “Abrazo”, i unes peces del 1970 i el 72. El web del Reina Sofia té un cercador d’artistes i la visita a la col·lecció penjada. Recordem que en aquest centre de Madrid s’hi guarden obres tant importants com “El Guernica” de Picasso.