badaluc

Plans per l’1 de maig amb permís del Coronavirus

Foto: Noelia Marin. Enguany no podrem pujar al Puigsagordi per l’aplec, però hi haurà una versió on-line

Centelles. El Covid-19 continua determinant l’agenda cultural. Per exemple, espais com l’Auditori de Barcelona han donat per acabada la temporada. D’altres activitats busquen l’alternativa en format virtual. Serà el cas, demà de l’Aplec al Turó de Puigsagordi de Centelles, que cada 1 de maig aplega centenars de persones. Com a succedani l’ajuntament vol que la gent pengi fotos d’edicions anteriors, posa a les xarxes el conte que es va fer el 2015 i a les 12 hi haurà una audició de tres sardanes a càrrec de l’Associació Sardanista 1 d’octubre de Centelles. Per cert, aquest diumenge, 3 de maig, sota unes mesures de seguretat estrictes es tornarà a fer el mercat a Centelles.

Un altre ordre d’activitats que el coronavirus altera són les fires d’art. Pels voltants de Sant Jordi normalment es celebra l’Arts Libris a Barcelona, que és una trobada de llibres d’artista i edicions d’art en paper. A la web dels organitzadors llegim que actualment es plantegen noves dates, ja sigui entre el 23 i el 26 de juliol (pel nou Sant Jordi) o ja més endavant per l’octubre. Enguany l’11 edició es faria a El Born. Per cert, que veig que d’Arts Libris també se’n fan a Madrid i a Lisboa.

Fires de gravat

A Lisboa no sé, però a Madrid ja fan una altra fira de gravat: Estampa que enguany està prevista del 19 al 22 de novembre. A Barcelona no hi ha una fira igual. En canvi sí que se’n fa una altra de gravat a Bilbao, el Festival Internacional de gravat i art sobre paper, casualment o per tocar la pera, en les mateixes dates que Estampa. Madrid i Bilbao semblen estar fora de l’àrea d’influència del Covid-19. En canvi a Londres, aquest cap de setmana també volien oferir la seva fira de gravat i el seu pla actual és fer una versió on-line.

La London Original Print Fair –LOPF- es celebra des de fa 35 anys a la seu de la Royal Academy of Arts. Per sortejar la pandèmia, demà està previst que a partir de les 10 del matí i fins el 31 de maig, donin accés a la seva versió on-line, amb la participació d’una cinquantena d’expositors. Ens podem fer una idea del contingut consultant al web, a la pestanya d’expositors, que és una finestra a nous artistes i nous mons estètics. La LOPF està oberta a l’art sobre paper de tots els segles i també de l’actualitat. Per citar alguns exemples, hi ha galeries com l’Andrew Edmunds, especialitzada amb gravat del segles XVIII i XIX – James Gillary, William Hogarth, Samuel Jessuren de Mesquita-. Hi ha galeries especialitzades en Andy Warhol (Coskune Fine Art) o en gravat japonès contemporani, com és la londinenca Hanga Ten (que en japonès vol dir “botiga d’estampes”). Altres galeries estan especialitzades en artistes de la Royal Academy o que hagin estat premiats pel Turner. És el cas de la galeria Atelier Rose & Gray que mostra obra de Julian Opie. També hi ha negocis d’altres països, com Dreipunkt Edition, un editor germànic de gravats o la galeria també germànica ars-tis de Pfaffenhofen que presenta dos artistes alemanys i dos de britànics. Entre aquests últims hi trobem a la Julia Farrer. Artista de cognom ben català, però nascuda a Londres el 1950. Veiem unes puntes seques amb aiguatintes del 2019, amb formes geomètriques.

Xilografia de Samuel Jessuren, sobre paper japonès de 36×31 cm, del 1913, d’una espècia de garsa blanca, anomenada Egeret Blanc. Imatge del web de LOPF

Una fira sobre gravat dóna possibilitats de conèixer altres artistes que treballin el linòleum o la seva germana gran, la xilografia. Dintre d’aquest àmbit hi trobem un artista que ha estat tot un descobriment: Samuel Jessuren de Mesquita. Artista holandès, de família jueu sefardita, nascut a Amsterdam el 1868. Rebutjat a l’escola d’art, s’hauria format com a arquitecte, abans de dedicar-se a ensenyar. Feia xilografia, i també litografia, dibuixava i feia aquarel·la. Eren habituals entre els seus temes els animals, les flors i els autoretrats. A l’etapa final de la seva vida portava un dietari en forma de bloc de dibuixos. Un dia de gener del 1944, amb 75 anys, ell, la seva dona i el seu fill foren deportats al camp d’Auschwitz. Samuel i la seva dona Elisabeth foren gasejats. El seu fill Jaap va morir uns dies després. L’alumna de Samuel, M.C. Escher i amics d’en Jaap varen rescatar obra del Samuel, de casa seva, però la seva figura sembla que entrà en un llarg oblit. La imatge que he extret del web de la LOPF parla per si sola de la qualitat i excel·lència de l’artista.

“Els col·leccionistes de veritat mai paren”

Entrevista a Sara Puig, historidora de l’art i esposa del col·leccionista d’art Désiré Feuerle

Aspecte interior de The Feuerle Collection amb uns déus khmer dels segles X al XIII. Al fons una plataforma xinesa de la dinastía Han, dels segles II aC-II dC. Foto: The Feuerle Collection

Centelles. Fa quatre anys va tancar la Fundació Francisco Godia. En el seu moment des del bloc ja vam lamentar aquest fet. Quan això va passar, la que n’havia estat directora, Sara Puig, ja feia uns anys que estava embarcada en un altre projecte encara més interessant. Casada amb el col·leccionista alemany Désiré Feuerle, van emprendre junts els preparatius per obrir el fons al públic. Feuerle ha estat reunint mobles xinesos imperials, escultura del sud-est asiàtic, especialment de la cultura khmer i obres d’art contemporani. El col·leccionista alemany és un entusiasta d’aquestes arts i també de la possibilitat de juxtaposar peces d’èpoques distants però molt properes en l’esperit i els sentiments.

The Feuerle Collection va obrir al públic l’octubre del 2016, ubicada a Berlín, en un antic bunker de telecomunicacions de la Segona Guerra Mundial, renovat per l’arquitecte britànic John Pawson. El museu es troba al districte de Kreuzberg i segons la seva pàgina web, per visitar-lo cal reservar en antelació.

Fa uns dies vaig trobar un missatge de la Col·lecció Feuerle al mail i vaig descobrir la relació amb la Sara Puig. Això em va animar a escriure-li per fer-li unes quantes preguntes. Puig viu actualment entre Berlín i Barcelona. Des de l’estiu passat és presidenta de la Fundació Joan Miró.

Aleix Mataró.- La col·lecció d’art contemporani és tant important com les d’arts asiàtics? Pots citar alguns artistes?

Sara Puig.- Dins la presentació de The Feuerle Collection trobem als artistes James Lee Byars, Araki, Zeng Fanzhi, Adam Fuss, Anish Kapoor i Cristina Iglesias. D’art asiàtic hi ha escultures Khmer (antiga Cambotja) i Moble de la Xina Imperial. Cada una de les peces són molt singulars i úniques.
Precisament el concepte de The Feuerle Collection és oblidar-nos de la documentació, la història, el mercat de l’art, i viure i disfrutar cada una de les peces singularment, sense codis preestablerts, donant la llibertat per a que cadascun de nosaltres pugui decidir quina són les peces més importants per a ell o ella.

El meu marit va ser pioner als 80’s a Alemanya al trencar aquestes barreres organitzant múltiples exposicions en les que diferents expressions artístiques contemporànies dialogaven amb diferents cultures i obres artístiques d’altres èpoques.

Un altre racó amb una peça d’Adam Fuss de la sèrie “My Ghost”, impressió fotogràfica única de gelatina de plata. Al davant una taula de grans dimensions amb extrems invertits de fusta de tieli, de la dinastia Qing, del segle XVII. Foto de Nic Tenwiggenhorn

A.M.- La col·lecció continua creixent?
S.P.- Els col.leccionistes de veritat mai paren.

A.M.- Quina és la teva contribució al projecte del museu/ col·lecció?
S.P.- La meva contribució ha estat impulsar al meu marit a obrir la col·lecció al públic, a pensar conjuntament en quina era la ubicació idònia per a la col.lecció i a donar forma al projecte artístic visionari concebut per ell, en el que jo he confiat sempre.

A.M.- El museu convida a veure la col·lecció d’una manera molt sensorial. El seu és un enfocament original, no?
S.P.- Efectivament, és una aproximació nova en tant en que es crea una composició que engloba les escultures, la música, el soroll de l’aigua, l’arquitectura, la il.luminació. No és una aproximació racional i cerebral, no hi ha cap informació escrita que condicioni la ment, sino que la informació ha d’entrar des del ull, la oïda i el sentiment.

A.M.- La calma i relaxació amb la que es convida a veure les obres d’art és també una eina molt influent. T’ha ajudat a veure les obres d’art d’una altra manera?
S.P.- La presentació sempre és molt important per poder transmetre els missatges. En el cas de The Feuerle Collection, la disposició de les obres, de cada una d’elles i de cada una d’elles en relació al conjunt, alhora que amb la seva il.luminació individual i de conjunt, ajuden a que broti el millor d’elles.

A.M.- Quina ha estat la resposta del públic al visitar la Col·lecció Feuerle?
S.P.-Rotundament aclaparadora. El públic surt transformat, emocionat, agraït, i amb el cor a la mà. Tenim el públic més jove de Berlin, entre 19 i 34 anys, i el públic alemany i internacional ens han aclamat.

A.M.- Has aprés a valorar la singularitat de l’escultura khmer?
S.P.- Es l’escultura més sofisticada que ha produït la humanitat, i la més espiritual i humana.

A.M.- Parleu a vegades de possibles influències de l’escultura khmer a l’escultura gòtica?
S.P.- No.

Detall de l’aspecte exterior de l’edifici on s’ubica The Feuerle Collection. Foto: The Feuerle Collection

A.M.- Ja heu juxtaposat una escultura khmer a una pintura de Rothko?
S.P.- Es va juxtaposar una escultura Khmer de la Col.lecció Feuerle junt amb un oli sobre tela de Mark Rothko a l’exposició inaugural del Mori Art Museum a Tokyo, i també amb les Ninfes de Monet.

A.M.- La Col·lecció Feuerle es proposa nous objectius per després d’aquest confinament?
S.P.- Durant el confinament hem pogut presentar la nova página web, amb molts articles i videos que han anant sorgint després d’haver obert la col.lecció al públic, i que brinden l’oportunitat de poder aprofundir en la concepció artística que hi ha darrera The Feuerle Collection. També tenim programades noves activitats de cara a un futur que esperem que sigui el més pròxim possible.

Conxa Sisquella, una artista amb orígens centellencs

Foto Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella

Centelles. Torna a ploure. Avui és Sant Jordi, però les llibreries I les floristeries estan tancades. El Coronavirus ha retrassat també la celebració del centenari del naixement de Conxa Sisquella, una destacada artista catalana del segle XX. Potser no ho sabíeu, però aquesta pintora i gravadora va néixer a Centelles. La data correcta sembla ser el 4 de desembre del 1920. A alguns llocs es dóna la data de l’1 de gener del 1926. Però en Jaume Guardis, membre de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella de la Garriga, ens dóna la data de fa cent anys com a bona. I és qui ens comenta que la celebració de moment es retarda.

Deixeu-me introduir una mica la seva biografia. Desconec la vinculació real amb Centelles i quant s’hi va estar, però sembla que n’hauria marxat aviat. Tenia un tiet pintor, Alfred Sisquella, qui sembla que li hauria encès l’interès per la pintura. Formació inicial al taller d’un tal M. Alsina. El 1945 ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i al Conservatori de les Arts del Llibre, a Barcelona. El 1947 obté el primer premi en el Salón Femenino de Madrid. Entre el 1949 i el 1957 participa als Salons d’Octubre i als Salons de Maig. El 1950 es casa amb Francesc Fornells-Pla, també artista, amb qui compartirà l’amor per crear obres d’art tota la vida.

Als anys 40 Sisquella és una pintora de tarannà figuratiu. Cap el 1947 l’obra esdevé més expressionista. A partir del 1952 comença a experimentar amb el material de suport. Entre 1969 i 1970 amb el seu marit viatgen a Estats Units. Part del temps el dedicarà a millorar la formació com a gravadora en el Smithsonian Institution de Washington. També farà exposicions a galeries de Nova York i Filadelfia. L’estada a Amèrica també l’apropa a l’expressionisme abstracte i a partir d’aleshores també practicarà la pintura d’acció i el “dripping”. Segons Fina Bernad –també membre de la fundació-, en els 80 explora la pintura més informalista i també els grans formats. És l’època en

que es construeix el seu propi taller al jardí de la casa de la Garriga, actual sala d’exposicions de la fundació. Sisquella ens apropa la carrera d’una altra creadora destacada en el panorama de la postguerra. Va morir el 14 de març del 1996. Dos anys abans havia fundat amb el seu marit la fundació, per preservar la seva obra i promocionar l’art contemporani. Il·lustro l’article amb una sèrie d’imatges que m’ha passat en Guardis.

De fruits i rizomes

Centelles. El confinament continua i el Covid-19 s’emporta més activitats culturals com la convocatòria del premi de dibuix Ynglada-Guillot que enguany tampoc es celebrarà. S’havien enviat ja les bases, el mes de gener, però davant les circumstàncies s’ha cancel·lat.

En canvi sí que de moment es manté el Premi Centelles. Fons del Centre d’art el Marçó vell ens confirmen que es convocarà ja que la primera selecció és on-line i si amb temps les coses milloren es podrà acabar de celebrar satisfactòriament.

Des del blog continuem recuperant catàlegs. Ara en tinc a les mans uns que han sortit fent endreça. Es tracta de quatre catàlegs d’exposicions de fa uns anys de l’artista Rosa Vives (Manresa, 1949): una de pintura i gravat a la seu manresana de la Fundació Caixa de Barcelona, del 1987; una altra d’obra gravada a la sala Zurbarán de Sevilla, el 1989; el catàleg d’una mostra de pintura, el 1995, a l’Escola d’Arts Aplicades de Saragossa; I finalment una altra mostra de gravat a la sala Mordiente Obra Gráfica de Bilbao, el 2001.

Tota una vida

Els catàlegs estan prologats per algun text, mostren alguna obra i també compten amb resums curriculars que ens aporten dades: el catàleg de la Fundació Caixa de Barcelona és de color vermell, mida d’un A4 i es desplega en tres parts. Mostra tres pintures d’una sèrie titulada Frux. Totes elles acrílics. Mides grans: 130×195 cm i 195×260 cm. Anys 1985 i 87. Els frux semblen ser fruites que Vives esquematitza i amaga darrera de capes de pintura. En el currículum hi ha diverses exposicions –no es diu si són individuals o col·lectives- i certàmens anotats, com el XIII Premi Internacional de Dibuix Joan Miró en el 1974 (suposem que hi va ser seleccionada), exposicions a París, Alemanya, Barcelona, Sitges. Hi ha la que el 1980 va fer a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró. També hi ha anotada una participació al Mini-Print de Cadaqués, el 1986, que segons consta també incloïa una participació a Boston.

El catàleg de l’exposició de Sevilla és el més xulo. És com una carpeta amb reproduccions d’alguns dels gravats exposats, amb els folis d’una mida una mica més gran d’a4 i també d’a3. Inclou com el fragment d’un escrit esquemàtic dedicat a descriure tècniques o detalls de l’art del gravat. Tant parla del coure, com de la fusta de la xilografia, de la tinta, etc. Frases molt curtes. Al final del catàleg hi ha una llista de totes les obres exposades. També hi ha un retrat de la Rosa Vives, de la mateixa fotògrafa que en el catàleg anterior, de la Maria Espeus, que li devia fer una sessió fotogràfica. També hi ha un breu currículum. Els gravats reproduïts són aiguaforts però també hi havia xilografies i un linòleum. Mides mitjanes: el linòleum 50,5×27. Els coures 50×70, 47×69, 69×88 cm. Les xilografies n’hi ha de 22,5×22,5 cm, 37×20,5 cm. La major part de les obres estan dedicades a la sèrie Fruges, que de nou són verdures amagades darrera capes de ratlles. El tema de les fruites o de la natura sembla una constant en l’obra de Vives, perquè últimament la coneixem per les obres dedicades a iris.

Els altres dos catàlegs són més petits. Saltem al 1995 per parlar del catàleg de l’exposició a Saragossa, en aquest cas de pintura. Pintures molt grans, com una reproduïda, “Immersió” del mateix 1995, que fa 3 metres d’alt per 9 d’ample. Hi ha un text de presentació de Jose Milicua, que parla d’una pintura dedicada a l’essencialitat, del “bullente centelleo del color. Desde las profundidades del mar (parecen adivinarse caracolas y algas) hasta las rupturas de luz de una aurora primigenia, hay aquí una experimentación sensorial del mundo…”.

En l’apartat amb el currículum hi ha un llistat de premis i beques, i hi posa que el 1981 va rebre una ajuda del Ministeri de Cultura per treballar a Nova York, que el 1984, va rebre un altre ajut de CIRIT per estudiar noves tècniques de gravat a París i el 1987 per fer el mateix a Tenerife, de part de la Universidad Menéndez y Pelayo.

El darrer catàleg de la troballa és d’una exposició del 2001, a Bilbao. A part de més aiguaforts, hi va exposar el que va anomenar papers rizomàtics. El catàleg ens explica que els rizomes són tiges subterrànies que solen créixer horitzontalment, a uns 30 cm del subsòl. Per una banda creixen, amunt, branques aèries verticals i per l’altra arrels. Els rizomes acumulen reserves d’aliments. Tenen nusos. Són propis de plantes d’alta muntanya i llocs freds i els rizomes representen una protecció pels rigors del clima. Després venen unes cites dels filòsofs postmoderns Gilles Deleuze i Félix Guattari. Més endavant la mateixa Rosa Vives ens explica el procés de treball al taller: diari, ininterromput, acumulació, del gravat a la pintura, de la pintura al gravat, modificació, alteració, transformació, etc. Els papers rizomàtics semblen ser això: barreja de coses i imatges. Estan fets des del 1980, n’hi ha a centenars i barregen aiguafort i imatge digital i són proves úniques.

A través d’aquests catàlegs hemfet un petit repàs per la carrera de l’artista. Sempre havia pensat que la Rosa era dona de poques exposicions i com veiem en la seva joventut en va anar fent i era activa en estudiar i participar en certàmens. També veiem la línia evolutiva dels temes que ha anat variant però sempre s’ha sentit atreta pels temes naturals. La natura, els formats grandots i la barreja de tècniques.