Cinc pintors a Menorca

Barcelona/ Centelles. Ses illes atrauen als artistes. Menorca també. Desconec si amb més o menys fortuna que Eivissa o Mallorca. El cas és que al Museu Diocesà de Barcelona n’han trobat cinc que han fet de Menorca el tema de pintures i inclús la relació ha anat a més. D’aquí l’exposició “Pintar (a) Menorca”, comissariada per Àlex Susanna i  Carles Jiménez.

Pepe Vives Campomar ja és de Menorca i és el que per amistat amb els altres els va portar cap a l’illa. Els altres són Francesc Artigau,  Xavier Serra de Rivera, Josep Serra Llimona i Miquel Vilà. Tots gran pintors del nostre país amb una llarga carrera a les seves espatlles. Entre ells hi ha coneixença, però les anades a la illa sembla que més aviat les han fet individualment. Serra de Rivera ens diu que ell hi va anar per primer cop, fa cinquanta anys, i al cap d’un temps s’hi va comprar una caseta petitona enmig d’unes feixes i els seus racons són el tema d’algunes obres exposades i de moltes altres que es poden veure a Instagram. També ens explica que Miquel Vilà es va casar amb una menorquina.

Francesc Artigau també va començar anar a Menorca el 1959. I hi anava cada estiu, primer convidat per en Campomar i més tard a una casa que hi tenia una antiga companya. Ens explica que Menorca ha estat l’únic lloc on ha  pintat a l’aire lliure.

Tots cinc tenen exposats paisatges dedicats a Menorca. Però també natures mortes i retrats i els comissaris han mirat que cada artista tingui els mateixos gèneres representats. La carbassa de Serra de Rivera és menorquina. Vilà i Artigau tenen peixos. De retrats hi ha el de Miquel Vilà, fet per Serra de Rivera i el retrat fet per Vilà, del Serra de Rivera, que desconeixíem. Serra de Rivera té un o dos autoretrats, un amb visera en homenatge a Chardin. Serra Llimona té un altre autoretrat de jove. L’Artigau és l’únic que te l’autoretrat amb un fons portuari.

De l’Artigau hi ha diverses pintures, però ens sorprenen els aiguaforts, faceta que desconeixíem de l’artista, però que ha practicat molt tal i com ens diu i podem constatar al seu web www.francescartigau.com. De l’exposició m’agrada l’estampa de la tempesta. Són planxes molt grans. L’exposició es pot veure de franc dintre les instal·lacions del Museu Diocesà, a la Pia Almoina i compte amb un catàleg.

Serra de Rivera inaugura una exposició, divendres a La Galeria de Sant Cugat. Artigau també té lligada una exposició al Marçó vell de Centelles, dintre aquest curs.

 

Tots els llibres d’artista de Rosa Vives

Premià de  Mar/Centelles. Ha de ser maco que sent una persona discreta, però amb una carrera important i interessant, un dia et reconeguin. Això és el que li va passar a la Rosa Vives que un dia va anar a les parades del voltant del Mercat de Sant Antoni de Barcelona i es va aturar a una parada de llibres rars i antics. El paradista li va demanar: “Tu ets la Rosa Vives?” Davant la sorpresa de tots dos, no va trigar a teixir-se una complicitat. El paradista potser ja en portava una de cap: a Premià de Mar havia obert una llibreria i el material de  Vives qui sap si li  oferia l’oportunitat per fer-hi una petita exposició, la primera de la llibreria oberta a l’abril.

La llibreria es diu “L’illa del Tresor” i està al casc antic, al carrer Sant Antoni, 68. El projecte que ha sorgit és una exposició de tots els llibres d’artista que Rosa Vives ha fet al llarg de la seva carrera, sola o amb col·laboració amb poetes i literats. La Rosa és gravadora, pintora, investigadora. El 30 de setembre es jubila de professora de Belles Arts. A la llibreria premiarenca s’hi presenta com a gravadora. Porta una vintena de llibres fets amb tècniques calcogràfiques, també fotopolímer, imatge digital i mixtes (combinació de vàris mitjans).

Els llibres d’artista de la Rosa són de mides molt diferents i combinen imatge i text, o només imatge gràfica reunida en un àlbum o cosit com un llibre. Hi podem veure obra sobre paper, però també compte com a llibre d’artista una pila de trossos de llauna de refrescs, col·lecció d’uns àpats de Nadal que feia amb la seva mare, que l’artista va passar pel tòrcul.

Llibres a banda, una peça que destaca és el cartell de l’exposició, que com diu la Rosa és un “anticartell”, ja que se n’han fet només quinze còpies perquè està fet amb un gravat estampat, lletres  tipogràfiques i és bastant gran.  L’exposició es pot veure fins el 29 de setembre.

Itinerari per l’obra de Sarrate

Centelles. Un dels artistes més actius que tenim al nostre poble és Jordi Sarrate. Acaba de tancar l’exposició de dibuixos de Joaquim Renart. I després del parèntesis que ha estat la Tómbola de Mans Unides ocupant la sala d’exposicions, Sarrate torna a l’atac amb una nova exposició a l’antiga Fonda Giol. Aquest cop es tracta d’una espècia de retrospectiva amb un centenar d’obra realitzada des dels anys seixanta fins l’actualitat. La tria l’ha fet Toni Moreno, un company inquiet de Molins de Rei,  que ha fet les fotos per un nou catàleg de la qual l’exposició n’és un resum.

A la mostra hi ha un centenar d’obres: des de les pintures inicials amb retrats, vistes de Centelles i altres indrets, caracteritzades per l’us de colors càlids i plans (sense matisos) fins a les darreres obres de contingut més poètic-combetiu on utilitza materials de tota mena. Entremig hi ha espai per obres com la sèrie de “Teatre del poble”, en que la tela representa ser com un teatret de titelles i mostra diferents personatges. En dues de les obres que veiem els rostres estan fets per màscares, amb relleu. També hi ha dibuixos a tinta així com tapissos i obres relacionades amb els seus llibres d’artista, com  la pàgina amb el rusc dedicada al poema ”Morim a prop de la Font Clara” de Miquel Desclot.

Podríem dir que l’eix mestre definitori de l’obra de Sarrate són els temes que  expliquen històries o anècdotes de personatges i fets de Centelles, de poemes i de cultura catalana. “Itinerari” es pot veure fins el 29 de setembre a l’antiga  Fonda Giol, ubicada al passeig de Centelles.  El catàleg es ven al mateix local. Els diumenges, a les 12, Sarrate ofereix visites guiades.

Sorolla, Picasso i Valdes a Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu de Guíxols/ Centelles. Per anar a Sant Feliu de Guíxols vam passar per la carretera C-65 que està desdoblada. I bastant abans de la sortida vam trobar retenció. Però el destí de la majoria no semblava pas ser Sant Feliu, sino les platges més de Platja d’Aro o més amunt. A diferencia d’altres viles de la Costa Brava, Sant Feliu és més tranquil i ha sabut conservar l’urbanisme de cases baixes i no hi ha grans hotels. Vam poder aparcar al fons de tot de l’avinguda amb la platja al costat d’un turonet on hi guarden una antiga barcassa de salvament marítim. Vam desfer a peu el camí que havíem fet amb el cotxe i ens vam plantar al monestir.  El nostre objectiu era veure l’exposició organitzada per l’Espai Carmen Thyssen.

La mostra ocupa dos espais laberíntics del monestir. Podríem dir que Sorolla, Picasso i Valdés en són els pintors fils conductors, ja que es contraposa la seva obra amb altres artistes contemporanis o més actuals amb els quals es busquen afinitats amb el tipus d’obra, la temàtica, aspectes com la llum.  L’exposició es nodreix de forma important amb obres procedents del fons de la Fundació Bancaixa de València.  Això determina que els altres, artistes molts siguin valencians.

Sorolla és el fil d’Ariadna d’una primera part de l’exposició, perquè a cada sala hi ha una obra d’aquest artista fins que arribem a la sala amb els picassos. Crec que l’obra més destacada de  Sorolla a l’exposició és “A l’aigua. Platja de València” de 1908. També  hi ha un oli dedicat a un bosc, temàtica poc habitual de l’artista.

De Picasso es mostren dos grups d’obres: uns linòleums que retraten a la Jacquelin, tirats en varis colors i dibuixos del Cahier de La  Californie, ambdues obres dels anys 50. El Cahier que s’exposa correspon a una edició en facsímil, però potser són el grup d’obres més interessants. Perquè són dibuixos molt esquemàtics del interior de la Californie, el xalet que l’artista va comprar prop de Cannes, i on va viure i treballar uns anys. Representa a moda de variacions un gran finestral, una gran tela, quadres i diversos objectes que es podien trobar al seu taller.

Tal i com ens fa veure el text de la sala, en aquests dibuixos tant esquemàtics Picasso sembla voler fer un homenatge a Matisse, que havia mort feia poc.  Efectivament els dibuixos de la Californie recorden obres com la decoració de Matisse per la capella del Rosari de Vence, localitat no tant lluny de Cannes.

De Manolo Valdés es mostren dues manines escultòriques i dues grans pintures fetes amb arpillera com reciclada que contenen uns retrats. I un altre retrat en perfil fet amb papers enganxats i també com si fossin reciclats.

Dels altres artistes el que més destaca és Julian Opie (Londres, 1958). Treballa amb recursos digitals i fa paisatges i retrats minimalistes.

L’exposició “Iconografies” es pot veure a l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols fins el 13 d’octubre.