Itinerari per l’obra de Sarrate

Centelles. Un dels artistes més actius que tenim al nostre poble és Jordi Sarrate. Acaba de tancar l’exposició de dibuixos de Joaquim Renart. I després del parèntesis que ha estat la Tómbola de Mans Unides ocupant la sala d’exposicions, Sarrate torna a l’atac amb una nova exposició a l’antiga Fonda Giol. Aquest cop es tracta d’una espècia de retrospectiva amb un centenar d’obra realitzada des dels anys seixanta fins l’actualitat. La tria l’ha fet Toni Moreno, un company inquiet de Molins de Rei,  que ha fet les fotos per un nou catàleg de la qual l’exposició n’és un resum.

A la mostra hi ha un centenar d’obres: des de les pintures inicials amb retrats, vistes de Centelles i altres indrets, caracteritzades per l’us de colors càlids i plans (sense matisos) fins a les darreres obres de contingut més poètic-combetiu on utilitza materials de tota mena. Entremig hi ha espai per obres com la sèrie de “Teatre del poble”, en que la tela representa ser com un teatret de titelles i mostra diferents personatges. En dues de les obres que veiem els rostres estan fets per màscares, amb relleu. També hi ha dibuixos a tinta així com tapissos i obres relacionades amb els seus llibres d’artista, com  la pàgina amb el rusc dedicada al poema ”Morim a prop de la Font Clara” de Miquel Desclot.

Podríem dir que l’eix mestre definitori de l’obra de Sarrate són els temes que  expliquen històries o anècdotes de personatges i fets de Centelles, de poemes i de cultura catalana. “Itinerari” es pot veure fins el 29 de setembre a l’antiga  Fonda Giol, ubicada al passeig de Centelles.  El catàleg es ven al mateix local. Els diumenges, a les 12, Sarrate ofereix visites guiades.

Sorolla, Picasso i Valdes a Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu de Guíxols/ Centelles. Per anar a Sant Feliu de Guíxols vam passar per la carretera C-65 que està desdoblada. I bastant abans de la sortida vam trobar retenció. Però el destí de la majoria no semblava pas ser Sant Feliu, sino les platges més de Platja d’Aro o més amunt. A diferencia d’altres viles de la Costa Brava, Sant Feliu és més tranquil i ha sabut conservar l’urbanisme de cases baixes i no hi ha grans hotels. Vam poder aparcar al fons de tot de l’avinguda amb la platja al costat d’un turonet on hi guarden una antiga barcassa de salvament marítim. Vam desfer a peu el camí que havíem fet amb el cotxe i ens vam plantar al monestir.  El nostre objectiu era veure l’exposició organitzada per l’Espai Carmen Thyssen.

La mostra ocupa dos espais laberíntics del monestir. Podríem dir que Sorolla, Picasso i Valdés en són els pintors fils conductors, ja que es contraposa la seva obra amb altres artistes contemporanis o més actuals amb els quals es busquen afinitats amb el tipus d’obra, la temàtica, aspectes com la llum.  L’exposició es nodreix de forma important amb obres procedents del fons de la Fundació Bancaixa de València.  Això determina que els altres, artistes molts siguin valencians.

Sorolla és el fil d’Ariadna d’una primera part de l’exposició, perquè a cada sala hi ha una obra d’aquest artista fins que arribem a la sala amb els picassos. Crec que l’obra més destacada de  Sorolla a l’exposició és “A l’aigua. Platja de València” de 1908. També  hi ha un oli dedicat a un bosc, temàtica poc habitual de l’artista.

De Picasso es mostren dos grups d’obres: uns linòleums que retraten a la Jacquelin, tirats en varis colors i dibuixos del Cahier de La  Californie, ambdues obres dels anys 50. El Cahier que s’exposa correspon a una edició en facsímil, però potser són el grup d’obres més interessants. Perquè són dibuixos molt esquemàtics del interior de la Californie, el xalet que l’artista va comprar prop de Cannes, i on va viure i treballar uns anys. Representa a moda de variacions un gran finestral, una gran tela, quadres i diversos objectes que es podien trobar al seu taller.

Tal i com ens fa veure el text de la sala, en aquests dibuixos tant esquemàtics Picasso sembla voler fer un homenatge a Matisse, que havia mort feia poc.  Efectivament els dibuixos de la Californie recorden obres com la decoració de Matisse per la capella del Rosari de Vence, localitat no tant lluny de Cannes.

De Manolo Valdés es mostren dues manines escultòriques i dues grans pintures fetes amb arpillera com reciclada que contenen uns retrats. I un altre retrat en perfil fet amb papers enganxats i també com si fossin reciclats.

Dels altres artistes el que més destaca és Julian Opie (Londres, 1958). Treballa amb recursos digitals i fa paisatges i retrats minimalistes.

L’exposició “Iconografies” es pot veure a l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols fins el 13 d’octubre.

Berdalet i Parcerisa creuen pintures i poemes

Manresa/ Centelles. Relacionar la pintura i la poesia és un exercici que sol ser fèrtil en idees, si un i altre provenen d’ànimes prou sensibles. La pintora i dibuixant Marina Berdalet i el poeta Valentí Parcerisa van decidir fa un temps de fer un projecte junts, creuant-se obres amb la intenció de mirar, llegir i fer obra nova. Finalment la proposta veu la llum a l’Espai 7 d’El Casino de Manresa, dintre els actes dedicats al dia mundial de la poesia, que serà el proper 21 de març .

Les pintures, sense cartel·les, es mostren al costat d’un poema. Un o altre ha estat font d’inspiració. Podríem pensar que les pintures més velles han generat poemes i que l’obra més recent s’ha basat en els versos, però hi ha força obra nova, fet que suggereix que han treballat el projecte en els últims mesos i setmanes. De fet hi ha una obra que encara es pot completar, com veiem en el dibuix d’unes plantes que l’artista encara pot seguir.

De la Marina Berdalet es mostren força obres i tot i que n’hi ha que tenen alguns anys, com hem comentat, n’hi ha força de recents. Unes i altres, inclús amb les noves, permeten revisar grans etapes de l’artista, alguns que semblava que havia deixat endarrere com els dibuixos de traços del gest o el dibuix naturalista i minuciós de plantes en creixement. Les pintures que formen com un fris al fons de la sala són l’últim exemple de l’etapa actual  en que fa com palimsests de taques blanques amb el taquejat d’aparença atzarós que recorden els plataners que donen la benvinguda a l’Estany, que és on viu l’artista.

Valentí Parcerisa és autor de quatre llibres “Homenatge” del 1976, “Rocs de fona” del 1986, “A contrallum” del 2006 i “Amor núvol” del 2014.

En la inauguració els dos creadors van dir que havien trobat el nexe comú en la naturalesa. Però  hi ha molta referència als mons interiors i a la mateixa pintura i poesia,  ja que tots dos parlen molt i realment en la seva obra es preocupen per cercar una mirada particular.

Això es comença a veure en el dibuix de traços del gest en que Berdalet reprèn el treball de línies sobreposades que fa seguint la intuïció, sense cap idea global. Hi trobem el següent poema: Manuscrit,/ el moment viu/ de la inspiració/ El batec del cor/i el pols de la ma/ que el recull./ Negre sobre blanc/ es perfila un paisatge/ de paraules.

O en el quadre de palimsests blancs, que s’endevina un estol d’ocells, on el poeta escriu: Les paraules són fetes per a volar/ i s’enfilen i miren d’ordenar-se/ per emprendre el seu viatge./ Com els escauen/ els horitzons a les paraules!/ Per lluny que volin/ sempre les tempten des de més enllà!

En el primer díptic del fons amb el camí de plataners, el poeta hi escriu: En mirar/ se m’eixample la mirada/ i els paisatges se’m fan grans/ i amples els gestos/ que em calen per dir-los.

Completen l’exposició dos vídeos. “Interiors” gravat per Albert Palomar amb coreografies de Laura Bataller i “Laberint”, un vídeo de Leonardo de Armas basat en les obres de la Marina Berdalet.  L’exposició es podrà veure fins el 31 de març. El dia 21 es farà un acte de dansa inspirada en les pintures i la poesia a càrrec de Laura Bataller. El dia 23 alumnes de percussió  del Conservatori de Manresa faran la seva intepretació de les obres.

Les pintures vibrants de Vilà al Marçó

Centelles. A través de les exposicions, el Marçó va fent un repàs dels pintors que van començar a pintar els anys seixanta i que ara tenen 70 anys i més. Han exposat l’Artigau, en Serra de Rivera, en Robert Llimós, en Joan Gardy-Artigas. També hi podem afegir en Jordi Sarrate. I ara li toca a Miquel Vilà. Fill de Barcelona, nascut el 1940, pintor i gravador format a Belles Arts. Cada un d’aquests pintors ha tingut temps de passar per moltes etapes i formar un llenguatge singular. El de Vilà és curiós.

Records tràgics

L’exposició del Marçó està formada per pintures recents. Hi ha diverses natures mortes, paisatges i una sèrie de quadres dedicats als bombardejos de Barcelona del gener de 1939.

Podríem dir que Vilà amb la pintura narra aspectes de la realitat. Però és un realisme passat per un enfoc de record cubista, que fa que sembli que els objectes ballin, els arbres tremolin i els edificis estiguin ubicats en carrers que fan baixada. En Vilà es veu clara la idea de que la realitat passa a ser un exercici pictòric. Segons Àlex Susanna que signe el text del catàleg, la pintura de Vilà remet a referents italians com Carrà.

Algunes de les pintures, que són olis, estan realitzades sobre cartró, com també feia en Serra de Rivera. El tipus de pinzellada és contundent. Els tons són foscos.

En la sèrie sobre els bombardejos Vilà utilitza una sèrie de leitmotiv com les avionetes, el llibre cremat i els nens ajaguts al terra o les tres xemeneies.

En Pep Puvill, de la Comissió del Marçó, ens explica que els nens eren dos germans del pintor morts durant un bombardeig de la Guerra Civil.

Com en el cas del director cinematogràfic Jaime Camino, rememora uns fets tràgics que l’hi han explicat. Es podrà veure l’exposició fins el 24 de març

En definitiva el  Marçó permet revisar l’obra d’un pintor que ha madurat un estil singular.