Rosa Vives, tot passejant l’obra per la història

Centelles. Aprofitant algun viatge o excursió, Rosa Vives s’emporta obra seva i quan troba un lloc adient, la desplega, la penja per allà i fa un vídeo o fotos del lloc i del que l’obra ensenya. D’aquestes accions Vives n’ha fet unes dotze i les agrupa dintre el projecte “Migracions”. Va començar a Centelles, a la Capella de Jesús, amb rotllos immensos que penjaven des de les motllures de dalt. La intensió era fer una Migració cada estació de l’any i fer-ne catorze com si fes un viacrucis. També ha fet accions d’aquestes a Santiago de Compostel·la, Lisboa. O en esglésies romàniques més properes com a les restes de Sant Salvador del Corb a Peramola, a l’Alt Urgell o Sant Julià d’Uixols a Castellterçol, o a Sant Feliuet de Savassona.

L’última Migració –però no la darrera- ha estat a les restes romanes de Bilbilis, a Calatayud. En aquest cas uns trossos de fang antic aguanten el paper. I d’aquesta manera i igual que en les altres Migracions, els papers toquen el patrimoni i s’empapen de la historia i l’aire de l’entorn. Els papers d’aquestes accions solen ser prims i contenen una mostra de les habilitats tècniques de gravat de la Rosa, que tant practica les tècniques calcogràfiques, com ataca el paper fent frottage.

La Rosa és variada en els temes que grava i tant podem trobar motius florals –sobretot iris- com línies i taques. Pel projecte no agafa obra recent sino feta de temps. Amb les imatges que pren ens passeja pel treball igual com ho faríem amb la mirada. L’autora no té clar ara com acabaran les Migracions però es planteja recollir el projecte en algun tipus de publicació. Mentre els muntatges videogràfics que fa es poden veure al web de Vimeo.

Les escultures amb motoserra de Sebastian Ruiz al Trabuc

Centelles. Fa un temps ja vam proposar al Sebastian Ruiz d’exposar a les Finestres, però era l’estiu i ens va dir que la llum del sol podia obrir esquerdes a les escultures de fusta. Ens hem esperat un temps i ara a l’entrada de la primavera hem tingut l’oportunitat de mostrar alguns dels treballs que el Sebastian fa amb motoserra.

Les escultures són una tasca suplementària de la feina dedicada a podes tècniques d’arbres. Una branca o un arbre que amenaça o molesta la tallen de manera controlada. Sovint toca tallar en jardins i és d’on solen sortir els blocs de fustes nobles i exòtiques, que el Sebastian es reserva per poder fer escultures com la de la magnífica àguila, que és de roure. Però també porta obres de sequoies, cedres atlàntics o alzina.

L’exposició a les Finestres a més de la talla de l’àguila reuneix uns quants recipients amb diferent noms i usos tradicionals, com l’artesa utilitzada per barrejar la carn per fer botifarra, el bressol o el pastoret. Sebatian rescata els noms antics dels objectes i, per exemple, quan parla de recipients utilitza el terme “ovi”.

Sebastian es presenta com un artista autodidacta. Amb les seves eines participa en fires artesanals i a més de fer-ne en directa, hi porta recipients, les escultures o les culleres. Les culleres explica que va aprendre a fer-les gràcies a un vell pastor. Però en quan a l’obra més escultòrica ens explica que porta vint anys fent-ne amb motoserra.

Va començar de forma intuïtiva i quan va anar a concursos, al conèixer altres escultors, és un moment en que sempre s’aprenen coses noves. Per fer una escultura com l’àguila hi tarda entre tres i sis hores, depenent de si és un concurs amb un temps limitat o ho fa a casa seva, on es pot entretenir més en els detalls. A vegades dibuixa una mica la forma de l’escultura –com en el cas de la talla d’un cavall-. Però e en el cas de l’àguila, que n’ha fet unes set, hi va de dret amb la motoserra, perquè ja es coneix les proporcions i formes de memòria.

Finestres d’El Trabuc

Primera individual d’Angeles Pinteño

L’artista mostra una col·lecció de cinc pintures fetes amb la boca

Centelles. L’exposició de febrer del Trabuc ens porta una tria de cinc pintures figuratives de diferents temes realitzades per Angeles Pinteño.

La que va ser venedora de cupons de la Once mostra una gran debilitat per diferents manualitats –pintar caixes, brodar- i segons ens explica, fa dos anys que s’ha anat centrant en la pintura. Realment sembla que faci més temps per l’ambició, la qualitat. Ambició per la mida de les teles que solen ser mitjanes i grans. Les obres es veuen ben acabades i pintades amb dedicació. Res indica que pinti amb la boca. Comuniquen alegria.

Pinteño s’inspira en imatges que troba però les manipula lliurament al seu gust. Practica una varietat de temes: flors, paisatges, figures.

Va aprendre a pintar amb Socorro Córcoles. Per Pinteño pintar és una terapia. Actualment comparteix l’espai de treball amb sis pintores amateurs que tenen una professora, Pilar Martínez, com a tutora del grup. Pinteño ha exposat a la Mostra d’Artistes Locals.

El Sarrate més pop art al Temple Romà de Vic

Vic/Centelles. Jordi Sarrate és un enamorat de les paraules, els colors i la poètica de les coses. Així ho recorda i ho precisa la seva exposició, que fins aquest 4 de març està al Temple Romà de Vic.

L’artista centellenc s’ha centrat en la línia de collages amb “objectes trobats”, bàsicament pertanyents a l’àmbit de dissenys gràfics. Les sopes de tomàquet d’Andy Warhol són amb Sarrate les caixes de préssecs o les bossetes d’embolicar taronges. Sarrate col·lecciona aquest material real, recuperats del mercat i botigues, no tant pel seu referent comercial, si no per la capacitat de les paraules i dissenys tipogràfics d’evocar referents de la cultura catalana o associar poèticament idees de qualsevol mena.

Tota la cel·la del Temple Romà està ocupada amb aquest tipus de collages i també alguna peça que conté esqueles intervingudes artísticament.

També hi ha unes taules amb les llibretes treballades i omplertes d’esbossos, cantera d’idees de dibuixos i collages que Sarrate crea. Aquí hi trobem els caganers que són un subtema de Sarrate, i que interessen a l’artista fins al punt de reunir una col·lecció de figuretes amb les que ha dotat el museu que acull casa seva.

Casi bé es diria que els quadres pop art de Sarrate i especialment els més grans han conegut un procés de minimització. Ja que Sarrate disposa el collage sobre un fons de color, sense intervenir gaire més la composició. En els quadres més grans hi veiem un record clar de Warhol pels fons amb tons de tons bàsics –magentes, cians, grocs, roses– disposats en caselles, com en les Marilyns. Sarrate ja havia fet obra pop art, però aquest cop tot queda més conceptual i minimalista.