Mostra d’Artistes Locals 2017

La Mostra guanya en cohesió

Obres de Ramon Vilagelium, que fa poc ens ha deixat

Centelles. Ja hem escrit alguna vegada que el fet de repetir-se any darrera any una ocasió com la de la Mostra d’Artistes Locals,  permet observar una evolució pròpia dels artistes, que s’esforcen per presentar la millor obra. Havíem observat que no era tant evident l’origen de molts d’ells en l’Escola d’Adults i que florien estils cada cop més personalitzats. La Mostra d’aquest 2017 confirma aquesta idea.

Trenta-cinc artistes participen de l’exposició d’art local al Marçó vell. No crec que siguem gaires més que edicions anteriors però aquest cop les parets del Centre d’art han quedat especialment plenes. I fa l’efecte que tot queda especialment ben cohesionat, perquè les obres tenen, si fa no fa, el mateix nivell entre sí.

Destaquem algunes peces: Enguany es fa un homenatge al recentment desaparegut Ramon Vilageliu, amb tres pintures. Trobo interessant el d’un carrer nevat amb l’església, amb un grup de figures.

La Montse Font presenta un retrat fet al seu marit,  fa vint-i-tres anys. Descobrim una altra obra seva en que destaca l’accentuació dels volums.

En Josep Musach ha fet l’exercici de passar a un format més gran i amb pintura, una aquarel·la dedicada al carrer Montserrat de Centelles, que enfoca cap a l’església parroquial que queda centrada en el punt de fuga i en la tela. Es tracta d’una pintura potser amb la pinzellada més aplanada i no tant de taques com el pintor ens té acostumats.

Ernest Faixedas presenta una altra grisalla, però de tons molt contrastats que van des d’un punt de llum blanc, fins a negres. El sofà sembla de textures metal·litzades. Representa una escena familiar amb els seus dos nanos jugant.

Qui també presenta obres amb grisos és en David Casals que ha prestat una de les teles paisatgístiques atacades amb carbonet. En aquesta la gama de grisos és bastant variada.

Pintura de Josep Girvent

Qui també fa carbonet i els exposa és Toni Codina i M. Assumpció Marés. El primer ha prestat una sensual esquena de la model que tenen a l’Escola.

Hi ha també un grup d’obres que pertanyen a la família Relats-Puig. Hi ha en Pere, la seva dona Àngela amb una obra de punt de creu i dos fills. En Pere ha portat un tríptic amb gerros de flors bastant ben detallades.

A la mateixa sala també hi ha una pintura de Josep Girvent, que representa un port pesquer. Amb bastanta hàbilitat disposa varis plans, des del més proper, amb el port, fins el més llunyà, amb unes espectaculars muntanyes, que dóna un entorn atmosfèric. La barca que s’acosta omple de moviment la composició.

Si passem a la sala gran, destaca la pintura a l’oli de Joan Subirà, dedicada a un nen ajagut en un arbre, pintat amb gran realisme. També hi ha un collage de Jordi Sarrate que ha pintat unes fotos antigues de Centelles, amb celebracions dels gegants, on hi destaquen símbols de la dictadura franquista penjats en domasos.

Pintura d’Angeles Pinteño

Una altra peça gran l’ha fet en Lluís Xurriach, que agafa l’ampolla de sifons com a motiu per representar-ne de diferents marques i explicar-nos la història.

També qui s’atreveix amb els formats grans és Angeles Pinteño, que té l’especificitat de fer les obres pintant-les amb la boca.

La Mostra dona cabuda a pintura, dibuix i també escultura, com la de Toni Donato que presenta tres estructures punxagudes de fusta, on és difícil dir on comença la intervenció de l’home o la mà de la natura.

Nan Orriols desborda imaginació a la galeria del Carme

Vic/ Centelles. Sorprèn l’actitud atrevida de qui sense tenir una formació ni haver filtrat un procés artístic, és capaç d’agafar els pinzells, produir un grapat d’obres , penjar-les, posar-hi un preu “d’artista” i sortir cofoi de la inauguració. No se si s’ha de tractar l’episodi d’anatema o n’hi ha prou de recordar les paraules d’Andy  Warhol considerant que tothom pot ser artista. Una solució de consens, per mi, passa en senzillament mirar l’obra a veure que diuen, si pesen o aguanten la mirada.

Tota aquesta parrafada introductòria va en relació amb l’exposició de Nan Orriols que és qui ha fet aquest pas ràpid cap a mostrar la seva faceta d’artista. Ell ve del terreny  de la literatura i la poesia.  A la galeria d’El Carme de Vic -Rbla. Davallades, 21-, és on exposa per primera vegada un conjunt de dibuixos i una sèrie de teles de mitjà format. Els dibuixos són del 2016 i han servit de base per fer un llibre de bibliófil “Indi”. Després va venir la proposta de fer l’exposició de pintures i el propòsit d’ampliar l’escala de les obres. Daten totes o la majoria d’aquest 2017. A la galeria diuen sense dissimular que Orriols es va empapar de picassos, miros. També ens han dit Basquiat, Joan Ponç. Orriols ha agafat una idea de tot, ho ha mesclat i han sortit les pintures que exposa fins el 15 de gener.

Tots aquests artistes de renom han passat un procés intens per arribar a cada obra i etapa. Orriols ja d’entrada ha tirat cap a un univers infantívol, de taques, colors i línies rotundes que dibuixen molts animals, rostres o enquadren espais pictòrics. S’ha fet seu un estil desenfadat, sense complexos, lliure i divertit. A la galeria van dir que Orriols té una visió negativa de la humanitat. Però, d’entrada les obres em comuniquen una energia alegra i positiva.

Tot l’exercici podia acabar com el rosari de l’aurora. Però per aquest cronista crec que l’obra aguanta satisfactòriament la crítica: té una sèrie de qualitats positives, com el traç segur, la composició valenta i intuïtiva de plans de color. Resulta una proposta imaginativa. Els quadres despleguen una espècia de paisatges plens d’històries, que s’han de mirar de mica en mica per descobrir els contes ocults que poden suggerir.

Comentari d’una obra:

Ens crida l’atenció una obra que porta escrita diverses vegades “Mercat del Ram”. Fons negre i al centre dues taques: una de groga i una de blanca que formen part d’uns personatges dels que se’n dibuixa el rostre. El rostre sobre el groc sembla una dona, potser una mare. Al seu costat el rostre potser d’un infant, el fill. Als angles inferiors i al costat dret hi ha dibuixats animals: ocells, cuques i com un cocodril. Altres formes pul·lulen per la tela. La relació amb el mercat del Ram no és evident, si no és que es tracta d’un record de l’artista, de quan era petit. Potser li feien pena veure els animals de granja engabiats. Tot és una interpretació.

 

Finestres d’El Trabuc

Neus Gorriz explora les tècniques del gravat

  • Cada finestra mostra una manera diferent de treballar les planxes per estampar

Centelles. Al nostre poble tenim una bona munió d’artistes. Entre aquests n’hi ha que han arribat fa poc i han despertat la nostra curiositat. És el cas de la Neus Gorriz, que podem classificar com artista multidisciplinar. Perquè d’ella em conegut pintures, dibuixos, escultures i gravats. I també cada cop que obra una carpeta surten motius nous que ha anat fent al llarg de la seva dilatada carrera.

Ara exposa a les Finestres d’El Trabuc amb una selecció de gravats de diferents tècniques. Cada obertura mostra una tècnica diferent.

Els gravats es fan pressionant una planxa treballada sobre un paper, que origina una estampa. Existeixen diferents recursos per treballar la planxa i Gorriz els ha anat provant tots.

A la finestra petita  hi tenim un gravat fet amb tècniques additives. En aquesta tècnica s’utilitzen materials que donen relleus de textures a l’estampa, com coles, pintures o materials enganxats com papers amb textures.

L’estampa de la Gorriz, obtinguda de pressionar amb el tòrcul –una premsa-. la planxa contra el paper, té un aire molt de pintura abstracta.

La finestra del mig mostra punta seques. En aquesta tècnica es fa el dibuixa ratllant la planxa amb un punxó. Normalment es fa sobre una planxa de metall, ja sigui coure, zenc o ferro. Però en aquest cas Gorriz ha utilitzat metacrilat per fer una sèrie de motius vegetals de línea clara i elegant.

La tercera finestra mostra una sèrie de gravats obtinguts a través de banyar amb àcids la planxa. Es protegeix la planxa amb vernís i es dibuixa amb el punxó sense necessitar de ratllar fort. L’àcid es menja la part dibuixada, mentre que la part que resta envernissada quedarà blanca.  En funció del temps que deixem que l’àcid actuï s’obtenen tons més intensos,  des de grisos fins a negres.

Gorriz ha fet franges lineals que representen com escorces d’arbres o motius geomètrics.

Totes tres tècniques necessiten d’una actitud inquieta, pacient i sense temor a explorar.

Fins fa uns dies hi havia una  altra exposició amb gravats de Gorri i la seva amiga Laura Herraiz a la Nunu on es relacionava obra gràfica amb vi.

En la de les Finestres tenim més exemples de les séries temàtiques que Gorriz dissenya, formant una col·lecció d’estampes. Alguns gravats es podrien completar amb haikus.

 

Finestres30

ENTREVISTA A NEUS GORRIZ

“De petita deia que de gran volia dibuixar”

Centelles. És veritat que tenim molts artistes propers i en prou feines tenim una idea precisa del seu currículum.

Amb la Neus Gorriz en passa que tenim notícies disperses sobre la seva carrera i ha arribat l’hora de posar-hi una mica d’ordre. Per això l’hi plantegem les següents preguntes:

 

F.- Quins llenguatges practiques?

Neus Gorriz – Fa molts anys que rondo i he pogut fer moltes tècniques. La  meva principal és el dibuix. Però també he fet pintura, gravat. Però el dibuix està en la base de tots.

F.- Et costa canviar  de llenguatge?

N.G.- Doncs no. No em costa. Podia treballar amb animació i després fer dibuix al carbó.

F.- Quins temes tens?

N.G.-El tema més important és la figura humana, en general. I en concret, la figura en moviment. També faig arbres. A les hores que vaig al Cloquer (a Vic), puc fer dibuix de model.

F.-Com et vas iniciar

d’artista?

Quan era petita, més que dir que volia ser, deia que volia dibuixar. Un amic de la família em va posar en contacta amb en Josep Alumar, que vivia a un  pis on a una part impartia classes. A casa però em van fer estudiar Comerç.

F.- La docència ha permès desenvolupar la teva carrera artística?

N.G.- Doncs no sempre. Abans de dedicar-me a ensenyar vaig treballar amb empreses pels qui els hi feia animació (dibuixos animats). Va arribar un moment que es van crear ensenyaments cinematogràfics, però l’animació no s’ensenyava enlloc.

Fer animació és complexa, té les seves pròpies normes per reproduir la realitat. Vaig establir un programa d’ensenyament d’animació i vaig començar a impartir-ne a la Facultat de Belles Arts. Feia la part més tècnica i  Anna Miquel feia la part d’experimentació.

F.- Què has impartit?

N.G.- He fet classes a la Facultat i també a la Llotja i a l’escola d’art Pablo Gargallo de Badalona. He ensenyat animació, dibuix i també perspectiva.