badaluc

Comparacions impossibles

Proposem un anàlisi erràtic de les obres de l’exposició dels 75 anys de Premis Centelles.

Centelles. Al Marçó vell hi tenim ara l’exposició dels premiats i els seleccionats del Premi Centelles d’enguany i l’exposició del 75é aniversari amb artistes premiats, entre 1978 i 1998, al primer pis.

En l’anterior post dèiem que la tendència del Premi Centelles últimament havia anat de propostes abstractes a figuratives. Aquesta és una variació que potser es podria demostrar amb l’exposició dels 75 anys. Però no és possible traçar el paral·lel: la mostra reuneix obres fetes quan el tema havia de ser Centelles i unes altres de tema lliure. Però d’aquesta etapa lliure, que és la que continua actualment, a la mostra només hi ha tres peces. Falten obres de vuit edicions: 1989 i de 1991 a 1996. Artistes que entenem no s’han localitzat o no han continuat pintant. També falten obres de les peces de tema centellenc: anys 1982, 1983 i 1986. Incomprensiblement falta l’obra de Joan Abancó, del 1982, que s’ha mort, però la família té accés a obra seva.

Per cobrir les absències ho podem fer amb el llibre “58 anys de premi Centelles de pintura”, de l’any 2000. Efectivament les propostes, quan són de tema lliure, acullen diferents estils dintre l’abstracció amb més o menys suggerències d’objectes. Curiosament molts dels premiats pertanyen a una mateixa franja generacional nascuda durant els anys cinquanta i per tant, als anys vuitanta tenen una trentena d’anys.

Un joc

La mostra dels 75 anys permet fer un altre exercici. Com que posa de costat l’obra premiada amb una d’actual dels artistes participants, anima a fer una comparativa. Tot i tenint en compte que entre les dues obres hi poden haver entre vint i quaranta anys de distancia i per tant moltes etapes de fer i refer al mig. Però tot i així anima a una especulació que demostra que els pintors han seguit un procés evolutiu individual.

A vegades he pensat que el camí de pintura figurativa a abstracte és el que és normal. Ja que es parteix del coneixement dels objectes i es tendeix cap a una deconstrucció natural de la realitat. Partir de plantejaments abstractes potser es fa com a partir d’un tanteig intuïtiu que no sempre forma part d’un rodatge aprés per l’artista. Com començar la casa per la teulada.

Ens centrarem en tres casos. Martín Carral aporta un exemple interessant: va guanyar el Premi Centelles el 1990, amb una pintura composta de motius concèntrics, “Tensions industrials”, feta amb pintura i matèria, de tons apagats: marrons, beixos, negres. Gràcies al llibre dels “58 anys” podem saber que des dels anys vuitanta que comença a destacar guanyant premis i fent expos individuals. Per tant l’obra de Centelles no és de les primeres que fa. L’obra recent que ha enviat és titula “Cosmos VII”, és del 2014 i inclou motius concèntrics similars que tapen un conjunt d’imatges fotogràfiques transferides dedicades a entorns urbans asiàtics. D’entrada sembla que Carral hagi omplert d’imatges realistes els seus conjunts matèrics abstractes, però no podem dir si retorna o forma part d’un sender en el que ha anat introduint formes.

Al costat de Carral hi ha les pintures de Julio García Iglesias, que el 1984 va guanyar el Premi amb un tema centellenc. Amb falta de dades més precises, veiem

que torna al Marçó amb una tela a l’oli, “Harmonia al mercat” dedicada a un espai difícil de reconèixer, poblat sobretot de formes desdibuixades i suggerides. L’harmonia del títol sembla estar en el co

ntrast de tons, de forma similar a la pintura centellenca, que també es mou entre gammes clares i terroses.

El 1984 sembla que va ser el primer que es va fer un doble premi, escollint una altra pintura de tema lliure, que també es va endur 75.000 pessetes, que va ser per a Ma Rosa Terradellas, de Manlleu, que no es troba a l’expo dels 75 anys. Anys més tard es va deixar de premiar el tema local.

Seguint amb la nostra comparació, un altre cas prou interessant l’ofereix Pablo Rodríguez Guy que el 1979 guanyava el Premi Centelles amb una tela dedicada al poble que ja oferia una imatge amb tocs geomètrics i una figuració abstractiva, perquè per sota imatge urbana distorsiona les formes i ofereix tocs pictòrics suggestius. La pintura del 2016, “Travessia”, està plantejada amb una poètica de formes expressives i tessel·les de piscina enganxades, totalment destinada a l’exploració lliure dels sentits.

Segurament si coneguéssim millor l’obra dels Premis Centelles del passat podríem valorar millor l’obra que presenten. Potser la missió del Marçó s’hauria de cenyir a reconstruir i informar d’aquestes biografies artístiques que actualment tenim exposades amb bastants buits. Encara és més difícil valorar aquests noms dintre el context general de la pintura catalana, on d’entrada hi trobem una munió important d’artistes pintors, molts amb propostes prou interessants. D’entrada parlem d’èxits individuals.

Javier Erre guanya el 75é Premi Centelles

Centelles. La pintura figurativa, per decisió del jurat o per ser tendència dels temps actuals, guanya pes en el Premi Centelles i també és el vocabulari de l’obra guanyadora. El barceloní Javier Erre s’ha emportat els 3000 Euros i el trofeu amb el portal. Ha estat amb l’obra “El verano de la tortuga”, una pintura a l’oli. Les mencions honorífiques són per Josep Maria Galceran, de Tiana i Carlos Martínez de Rubí. El fallo del jurat s’ha donat a conèixer avui a les 12 del migdia, en l’acta presidit per l’alcalde Miquel Arisa, que ha recordat que el premi complia 75 anys, en bona salut.

America Sanchez , Francesc Artigau, Jacint Todó, José Luís Pascual i Xavier Medina Campeny van ser els membres del Jurat, amb Xavier Serra de president i Tere Roma, de secretària.

Hi ha 21 obres seleccionades per exposar-se, de 101 que es van presentar en la preselecció digital i 78 que es van enviar al Marçó.

Com dèiem, destaca la tendència figurativa en l’exposició. Aquesta és una tendència que hem anat observant creixia en les darreres edicions, com si d’alguna manera el Premi cerqués ser més “comprensible”. La composició de jurat pot influir, però només fins a cert punt, perquè en el fons trien a partir del que s’ha presentat.

El nou Premi Centelles, obra d’Erre, és una pintura estranya: una franja representant superfície d’aigua que distorsiona el fons, separa un grup de persones amb banyador. Aquest grup de figures queda interromput a la part superior, com si tot quedés dintre d’un mirall o una foto. Mirant una mica la pàgina web d’Erre descobrim altres pintures caracteritzades per distorsions. El nou Premi Centelles és de les que conserva més una part realista a més de la part distorsionada. L’estranyesa ve de que la part inferior no correspon a dintre l’aigua, si no que continua part superior. De fet és com si el pintor ens posés un got d’aigua a primer terme i pintés el que hi veu a través. D’altra manera no s’entén si la funció de la distorsió aquosa és realista o ben bé respon a criteris pictòrics. En qualsevol cas la proposta em sembla un exercici imaginatiu, pròpiament pictòric, més que la mimesis d’una fotografia. El títol de la pintura no ens l’explica i més aviat apunta a que la tela te alguna història de fons que només l’artista coneix.

L’exposició del LXXV Premi Centelles es podrà veure els dissabtes, de 7 a 9 i els diumenges i festius, de 12 a 2 i de 7 a 9, fins el 15 d’octubre, al Centre d’Art el Marçó vell. És la primera activitat de la Festa Major d’Estiu de Centelles, que bàsicament es farà el cap de setmana següent.

Artigau fa un repàs de la carrera pictòrica a Castell d’Aro

Castell d’Aro / Centelles. Dissabte hi va haver la inauguració de l’exposició de Francesc Artigau al Castell de Benedormiens a Castell d’Aro. Els tres nivells de l’edifici de pedra permeten a l’artista mostrar l’obra nova al final d’un recorregut precedit per obra de la reserva que converteixen l’exposició en una espècia de retrospectiva de cinquanta anys de pintura. I aixís ho ha titulat. Hi ha molta obra, però peces “hits” de l’artista, com la pintura del 1962 de l’arribada dels immigrants a l’estació de França; la pintura de fons pompeià “Ariadnna” (2003-05). O dues de les “rondes” que Artigau ha pintat últimament: “La Ronda de Santa Caterina (Homenatge a Jordi Sales)”, del 2013 i “El Taller” de 2015.

Aquestes peces immenses (la del mercat fa 162×342 cm i la del Taller, 190x510cm) les tinc interioritzades una mica com l’origen del tipus de pintures que Artigau ha preparat i fet pensant en aquesta exposició. L’artista ha seguit la tònica d’ajuntar figures i crear com un collages de situacions i persones. Línia que es porta a un extrem a la tela del “Xiringuito entre el vici i la virtut”, però que també veiem en teles de la mateixa etapa: “La Col·leccionista”, “Xiringito a les medes”, “Georgina”, “Diumenge matí puja i baixa Sandwichez”, etc. A Benedormiens hi són totes les teles de la sèrie on us podreu esplaiar gaudint de interpretant les històries que evoquen les seves composicions. També, des dels anys seixanta, el que ha conegut un canvi important és la paleta que ha variat cap a colors brillants i clars.

A la inauguració, acompanyat de l’alcalde i representants municipals, secundat per bastants veïns i amics, va fer un petit parlament i va dir que ell feia “magazines” de la realitat. De la realitat que ell veu i li crida l’atenció: persones maques, espais clars, menjars, etc. Aquest signe joiós és característic de l’etapa actual i està lluny de la temàtica més social de les peces dels anys seixanta, que vèiem el començament (amb els immigrants o les teles de denuncia ecològica).

També suposa una reformulació als temes dedicats a la mateixa pintura, com veiem en teles com “Cercant l’ombra”, del 2005. Artigau ara acull moltes més situacions i espais: surt del taller per trobar espais costaners o interiors de bars. Temes com el pictòric, s’integren als altres: en mig de cambreres i gent dels bars, hi descobrim referències picassianes o el retrat repetit diversos cops, com un signe de l’etapa, de l’artista alemany expressionista Max Beckmann.

A una sala més petita hi ha els dibuixos i esbossos que han servit de base per plantejar les composicions pictòriques.

En resum assistim a una exposició que dóna sensació de ser resultat d’una dedicació vigorosa i amb ganes a la pintura. L’activitat de l’Artigau no acaba amb l’exposició: actualment prepara un llibre d’aquarel·les sobre el seu barri –voltants del mercat de Santa Caterina de Barcelona–, que sortirà publicat a finals d’any.

L’exposició s’acompanya d’un catàleg molt ben editat, que el dia de la inauguració es regalava, on he tingut el plaer de col·laborar-hi amb un text tipus descriptiu de l’obra nova que estava preparant per l’exposició. La mostra es podrà veure fins el 17 de setembre. De dimarts a divendres, de 6 a 9. Caps de setmana i festius, d’11 a 1 i de 6 a 9.

Torné Esquius al MNAC

Barcelona/ Centelles. Una de les exposicions més xules i importants que es poden veure aquesta temporada a Barcelona, és la dedicada a Pere Torné Esquius (1879-1936), al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Feia anys que calia fer-la, per reivindicar un artista molt creatiu i també respectat entre experts i amants de l’art. Situació que s’assembla a la d’altres artistes sobre els que caldria treure la pols del temps.

Fins el 9 de juliol al Palau Nacional, si poden veure dibuixos, pintures i material preparat per les seves col·laboracions en llibres. Podríem situar Torné Esquius, a cavall del Modernisme i del Noucentisme. Destaca l’exemplar del llibre de bibliòfil “Els dolços indrets de Catalunya”, que reuneix uns deliciosos dibuixos dedicats a espais arquetípics del interior o el litoral del país. No semblen dibuixos de llocs concrets, sino petits “capritxos” que evoquen un país antic, noble i de costums arraigades. Una cosa similar passa amb les seves pintures, que amb tons apastelats, representen interiors domèstics amb la representació de vaixelles, mobles i tots els objectes que si poden trobar a cases de poble o masies catalanes. Tot plegat fa pensar amb la voluntat de l’artista de reivindicar la cultura catalana a través de l’ambient i les tradicions, una mica com feia l’artista del XVIII, Piranesi amb les seves “vedutes” teoritzant sobre les restes de la Roma antiga.

Adjunto l’enllaç al pdf de les Finestres dedicades a l’exposició actual de Markus’ Sperling.

Finestres25