Individual d’Eulàlia Llopart al Marçó vell

Centelles. La nova exposició al Marçó vell és “Ersilia”, de l’artista visual Eulàlia Llopart. Divendres 5, a la tarda, es va inaugurar la mostra que completa el guardo del LXXX Premi Centelles. Que a més dels 4000 Euros, prometia una exposició  al Marçó. La mostra amb pintura permet entendre el context de l’obra guanyadora, “Matriu”, que també és a l’exposició.

Una de les xilomatrius de l’exposició de Llopart

Diem pintura, però l’obra d’Eulàlia té bastant a veure amb el gravat, en concret la xilografia. Perquè les peces són planxes entintades i treballades, però que al final no s’utilitzen per estampar, sino que la matriu mateixa passa a ser l’obra final. Ella ho anomena xilomatrius. La magnífica exposició reuneixen les peces amb blaus a una sala  i les vermelles a la més gran.

Llopart entinta la superfície de fusta i amb una gúbia fa les incisions en forma d’estructura lineal, que de forma repetitiva i cercant moviment i expressió, encadena la forma geomètrica d’una casa. Imagino el procés d’incisió amb les gúbies, bastant terapèutic, ja que el treball amb les eines requereix un exercici de concentració i deixar fluir la intuïció.  

A la inauguració Llopart va relacionar els seus filaments lineals amb les ciutat imaginaries d’Italo Calvino, i en especial Ersília, títol de l’exposició i d’una de les ciutats que descriu a “Ciutats invisibles”. En ella els habitants estenen fils que els uneixen entre ells.

Llopart va relacionar la seva obra amb aquesta literatura i també amb la naturalesa. La ubicació del seu taller a la falda del Puigsagordi la submergeix a la màgia de la muntanya, els arbres, el camp i el canvi d’estacions.

Un altre aspecte que té lloc a l’exposició és la seva  preocupació per l’estat dels adolescents durant els mesos de crisi per la Covid. Quan la pandèmia començava a recular, va contactar amb uns joves, que per l’artista varen ser els grans perjudicats pel confinament, per parlar de les seves preocupacions. I els va fer participar en una acció en que s’unien per una roba fúcsia. Aquesta acció també està recollida a l’exposició amb fotografies.  L’exposició per tant reflecteix el treball més plàstic i el més performatiu de l’artista. El tema dels adolescents voldrà també d’una taula rodona, el proper 9 de juny.

Jaume Guardis per la via digital

Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Com un joc. Com una via per ampliar les possibilitats. Jaume Guardis agafa les seves pintures de brancatges, les fotografia i les treballa amb el Photoshop capes, fusions, alteració de colors. Les possibilitats són il·limitades i la suma d’obra material la mínima. Guardis ha estat treballant per aquesta via l’últim any. Una mica per suggerència de Jaime Morolodo que també desenvolupa la seva obra per vies digitals. Quan tenen un compromís i un idea definida ho imprimeixen.

Guardis ara té un compromís: exposició individual a la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. Hi mostra una quantitat important de treballs digitals. Que entén com un refugi. L’art l’hi permet evadir-se dels neguits que l’hi provoca el món. També hi ha una representació  d’obra matèrica. Acrílics autèntics que són la base del seu treball digital.

Com diem juga amb brancatges que es creuen en multitud de direccions, creant una barrera “natural”. Em vist en altres artistes, recentment, aquest tipus de treballs: Musach ho feia com  a síntoma d’un món sense solució. Una visió pessimista. Marina Berdalet ho treballava com una qüestió de construcció. Una visió més propera a la de Guardis, que crea combinacions tonals i parteix de les seves habituals caminades pel bosc.

Guardis asegura que la via digital és un tempteig temporal i que potser el futur passarà per agafar algunes de les peces amb pixels que presenta com a mostra d’alguna obra en acrílic. La pintura crida a la pintura. El seu “Refugi” a La Rectoria es pot veure fins el 14 de maig.

Dos xilògrafs

Fem una mini ullada a dos noms que descobrim a la LOPF
The Singer II, una xilo del 2021 de Wesselman

Centelles. Quan estàvem confinats per la pandèmia de Clovid, una distracció va ser mirar per internet una fira de gravat que oferien des de Londres: La London Original Print Fair.  Crec recordar que també estaven confinats i només van fer una fira on-line que permetia des de casa fer una bona ullada a gravats de tota mena. Amb perfil internacional. La LOPF s’ha continuat fent cada any per aquestes dates. Ja presencialment. Però continúen posant molta fe a la difusió digital en paral·lel, amb abundant informació de totes les galeries participants i una ullada extensa al material gràfic. La LOPF d’enguany ja s’ha celebrat aquests dies, però per internet encara es pot seguir.

El que m’agrada és descobrir-hi gravadors o gravadores apassionats. Avui n’he descobert dos. Primer l’holandès Frans Wesselman, nascut el 1953 i que sembla ara viu a Angleterra. Autor de xilografies amb varis colors, on són molt importants les persones i històries secretes que expliquen. Cercant per Sant Google també podem trobar la seva web. Wesselman a part de gravador xilogràfic, resulta que també fa calcografies i vitralls. A la web mateix anima a la gent a encarregar-li vitralls d’aspecte ben modern.  

En quan als gravats semblen il·lustracions de contes on els animals també hi tenen bona presència. Desconec com s’ho deu fer per aplicar tants colors. A la web també indica el preu. Utiliza una tinta pistatxo molt viva per unes plantes, que em semba xulo. I la seva línia i estil són agradables.

Xilografia de Gwen Raverat dedicada als jugadors de petanaca

L’altre gravador és una noia que va viure entre 1885 i 1957, Gwen Raverat. Nascuda a Cambridge, el seu cognom de naixement era Darwin. I sí, era neta del gran naturalista. Ella també destaca per ser xilògrafa. En el seu cas no hi ha color, només la poètica duresa del blanc  i el negre, però també m’ha semblat molt interessant. Va ser membre fundador de la  Societat de Gravadors en Fusta, que feien exposicions anuals. Va il·lustrar llibres i les seves obres es publicaven en premsa.

Evidentment hi ha molta mes xixa i altres noms més coneguts. La crònica d’avui és un exemple de la utilitat de la fira per difondre noms i obres. I també de les facilitats d’internet per ajudar a conèixer més bé els seus treballs.

Marines d’aquí i d’allà

Josep Girvent fa a les Finestres i a El Penjador la primera individual a Centelles
Aspecte de les marines de Girvent a El Trabuc – Foto: Aleix Art

Centelles. Cada any es fa la Mostra d’Artistes Locals i hi solen  participar una trentena d’artistes. D’aquests n’hi ha uns pocs que cuiden el currículum artístic amb exposicions i sent actius socialment. D’altres exposen només a la Mostra i es dediquen a pintar sense més preocupacions.

Aquest és el cas de Josep Girvent. Veí de Centelles, professionalment havia treballat a una filtatura de Centelles. I des de que s’ha jubilat que entre les seves aficions té pintar. Va començar a anar a classes amb en David Casals i des de fa un temps que tenim noticia d’ell, sobretot quan toc a la Mostra. I d’entre els temes que toca sempre criden l’atenció les marines. Que no és un tema molt habitual aquí, entre els pintors paisatgistes. Fa anys, havíem conegut les marines de l’Ignasi Arañó. Però per exemple, en Moreu o en Musach són més de paisatges urbans o d’interior.

Hem seleccionat una desena de pintures de Girvent per a les Finestres i El Penjador. Girvent ens ofereix una pintura de colors alegres, detallista i lluminós. Ens diu que algunes vistes són inventades. Però en el revers de les pintures hi ha algunes anotacions que ens refereixen a llocs del Mediterrani. Si ve també hi ha palmeres i barques de països exòtics on potser no anirem mai. Per això són les pintures  també: per evocar paisatges bells del nostre planeta. També hi ha un nocturn dedicat a Venècia, reconeixible per una església a la manera de San Giorgio Maggiore.

El tema de paisatges de marines es devia desenvolupar al segle XIX, paral·lelament al naixement del paisatgisme a la pintura. Abans només existia de forma complementària a temes històrics o religiosos (ex. La Fugida a Egipte). Al segle XIX els pintors surten del taller per pintar a l’aire lliure i amb l’evolució del turisme es fomenta la pintura de llocs romàntics. A França recordareu      l’existència de l’Escola de Barbison, vinculada amb l’impressionisme.  I a Catalunya, al segle XIX, també destaca el grup de pintors instal·lats al Garraf, coneguts com a “lluministes” , precisament vinculats a la reproducció a l’oli de la llum marina i del Mediterrani.

Precisament la llum és un aspecte interessant de la pintura de Girvent que aconsegueix marines clares i alegres de colors. Normalment amb referències a vaixells o iots i a la vegetació i les roques de la costa., pintades amb sentit detallista. Us convidem a descobrir la seva pintura, en aquesta exposició.