Espai d’Art de l’Abadia

Camí aprofundeix en els seus comentaris esculpits

Foto: Mireia Ribé “Refugi de l’ànima”, amb cedra del Líban i metalls tractats, cabada aquest 2017.

Sant Joan de les Abadesses/Centelles. Ens van molt bé les exposicions per prendre el pols a l’art. A Sant Joan de les Abadesses hi ha el Palau de l’Abadia, adossat a l’antic monestir, que des de fa anys, va proposant mostres individuals dedicades a artistes que podem etiquetar de “selectes”. Entre aquests n’hi anem trobant dels que creiem poden ser petits o grans “trenca-gels”. Creadors en actiu de currículums madurats i sòlids, molts amb tasques docents (faceta que es molt general) i amb cert respecte unànime entre públic i crítica. Fa no molt, allà hi vam veure les primeres obres corals, les “rondes” de gran format de Francesc Artigau. Ara hi ha una exposició d’escultura de Josep Maria Camí.

El rústic claustre de pedra abacial, a nivell d’entrada i a la galeria superior, reuneix una vintena d’obres amb les que es fa un resum de l’obra de Camí, almenys des dels anys noranta (com “Cresa”, amb ferro i corda, del 1990) i fins ara. Hi ha tres peces pensades i preparades expressament per a l’exposició, entre aquestes la que dóna nom a l’exposició “Refugi d’ànima”, feta amb cedre del Líban i metalls.

Preguntat directament, Camí confirma que la selecció de les obres, d’acord amb el historiador i crític d’art Bernat Puigdollers, es fa sabent perfectament on exposava: al monestir de Sant Joan de les Abadesses, temple religiós i de cultura. Es curiós com l’esperança o la mort anunciada segons els evangelis pot vestir de visions noves les escultures, algunes de les quals abans havíem conegut en antics espais romans o en plena Eixample de Barcelona.

Foto: M.R. “Completae”, wenge i metall tractat i campana dels anys 20, obra de Camí, del 2016.

Les escultures de Camí responen a idees concretes i són de lectura oberta dintre d’un missatge que es pot captar universalment . Cada cop més les seva intenció, sobretot concretada amb les obres sibíliques del 2006, de conjuminar ètica i estètica s’ha fet més evident en la seva obra, donant obres rotundes i que eixamplen la idea de “monument”.

En Camí és dels que no es rendeix. Això ho veiem bé en les obres més recents com els llibres de fusta “Postema Cena” o “Completae” amb la història que expliquen els objectes litúrgics incrustrats. Les fustes de l’obra de Camí són buscades: wenge per guardar la campana i freixe pel calze.

Retrobaments

Fa uns deu anys, com a col·laborador a premsa, m’havia referit a l’obra de Camí, per exposicions al jaciment de l’antiga Baetulo i a l’Espai Volart. Aquesta és la del 2006, on apareixen les sibil·les i les obres passen a concretrar-se com si fossin oracles o comentaris rotunds sobre l’actualitat. Gràcies a Mn. Anton Vilarrúbias, ara definim als profetes de debò com aquells que interpelen al present, més que fer prediccions. Les obres de Camí també s’ajusten a l’ara. I n’hi ha que per ser la història circular, tampoc no perden “actualitat” , com passa amb “Rèquiem per Mesopotàmia”, del 2003.

nobels — Foto: M.R. Cedres libanesos, peces d’escultura dedicades a dones premis Nobel, les noves sibil·les per Camí.

Camí continua amb el gust per acceptar accidents, fer-nos apreciar la textura i qualitat dels materials. Inclús com intentant dissimular les seves intervencions sobre els blocs i formes inicials. Això passa també a l’obra “Resurrecció” feta entre el 2010 i el 13, que reuneix altres variants possibles com un poema de Màrius Sempere.

Certament, si algú està fart de veure escultures en rotondes com si fossin objectes decoratius, en l’exposició de Sant Joan tindreu oportunitat de trobar obra de la que no deixa indiferent, ja que no surt de l’atzar. No és fàcil posar-les al menjador de casa però acompanyen mentalment. Perquè responen a idees i voluntats concretes, que són les que fan que una obra sigui d’una manera determinada.

Les intervencions de Camí són del tipus de ser les “estrictament necessàries per explicar-se”. Cada obra és una solució i necessita un espai: però a més, no són tot bloc treballat, sinó que Camí admet que precisin d’una operació “lògica”, sempre mantenint-se fidel als seus materials preferits (fusta i metalls): els llibres amb els calzes es poden obrir, la tapa del sarcòfag s’ha de desplaçar, la llitera de “Resurrecció” s’articula. I amb això tampoc minimitza el respecte per la naturalitat de les obres, ni vulnera la seva idea o abandona les seves tècniques de tall, fossa o soldat.

Aquest comentari sobre l’obra de Camí inclou alguns criteris o consells que són els que explicava als seus alumnes a la Massana. Almenys quan, fa deu anys, vam anar a entrevistar a un grup d’alumnes que intentaven esculpir sense perdre la referència al tronc o al bloc. Aquells alumnes no tenien gens assegurat el seu futur, però els hi deien que fossin constants i sincers, que es dediquessin a aprendre i a desenvolupar les seves idees i que amb treball i paciència, els resultats ja arribarien per si sols.

No se que se’n deu haver fet d’ells. Tampoc acabo de confirmar quin tipus d’atenció o seguiment tenen aquestes exposicions entre el públic més sensible a l’art. Però crec que com a visió ètica i proposta estètic, ofereixen una proposta vital i engrescadora.

Pensaments:

Artistes quan trenquen el gel

Centelles. L’entrevista al galerista Artur Ramon ens va inquietar per si la sentència amagava un presagi: “si no es coneix l’art no es pot estimar”. El neguit que aquestes idees negatives em creen sobre com viu la nostra societat,han anat unint idees i nous comentaris.

Avui, la nova pujada de posts coincideix amb la notícia d’un esforç important de la família Subirachs, per engegar definitivament l’Espai en un lloc expressament museitzat i preparat com a tal, al barri barceloní del Poblenou. La notícia que hem conegut via premsa, parla també de celebracions i homenatges pel gran escultor, que tindran tot lloc molt properament, perquè l’artista compliria 90 anys. El mes de març hi haurà exposició a Terrassa. Davant un passiu silenci institucional, entitats d’àmbit privat es fan càrrec d’aquests recordatoris i bàsicament de procurar per la perpetuació de la vida de l’obra i la memòria de l’artista, un dels més importants del segle XX. El fet és que les coses avancen a pesar del passotisme. I en aquest cas, escombrant cap a casa, és una llàstima que Centelles perdés l’oportunitat de convertir un farol en un far.

20151031_181107 — Foto: Aleix Art. Escultura de Subirachs

Artistes com Subirachs són com trenca-gels que obren camí en un medi advers i la seva estela permet el desenvolupament d’altres ànimes afins. La idea del “trenca-gels”, de fet em va bastant bé per articular com es poden ordenar avui -després d’una espècia de “selecció natural crítica”- els successors del artistes de major pes.

En una entrevista a Francesc Miralles com a crític d’art, a El Punt Avui del 19 de febrer, li demanen si “Tàpies té successor” i Miralles irònicament respon que “té esposa i fills”. En un context occidental com el nostre on els “talents” o la novetat, s’han acabat confonent perversament amb els dons del diner, resulta difícil senyalar artistes com es feia en temps de les avantguardes que, més bé o malament, s’anaven divulgant els grans innovadors. Els interessos comercials han desvirtuat i tret objectivitat a l’art, igual com a la cuina, el futbol i on hi busquem geni i qualitat.

La realitat del dia a dia compte amb un nombre molt considerable d’artistes que fan coses i tradueixen els neguits en obra de manera més o menys fresca. El talent és relatiu, polièdric i d’entrada sembla que pot ser molt generós si se sap estimular. I al final tot és redueix a un sol criteri bo per geni i receptor: gust. Agrada o no. Funciona o no. Per convertir-se en un artista respectat, al marge d’algun factor econòmic, al final em sumo als que confien amb una dedicació precisa, una tècnica a les mans, un raonament o intuïció de persona humana, sincera, constant i esperançada.

20151031_181156 — Foto: Aleix Art. Aprofitem imatges de les obres de Subirachs exposades a Vic fa no gaire, a la galeria d’El Carme.

Així els successors de Tàpies seran tots els artistes que estan en actiu i especialment els que fan del seu ofici, un medi que els omple, els fa créixer i arriben al públic. Que d’entrada sigui entès, realment no sembla un criteri. Tàpies tampoc és que hagi estat comprés del tot, encara que compartim que pugui tractar-se d’un paio important. En ell, el gust de la gent, supera altres consideracions: inclús les ganes d’aturar-s’hi i reflexionar. I resulta molt curiós que avancin els decennis i la gent encara no es miri l’obra de Tàpies amb la mateixa tolerància com avui vivim en diversitat, allunyant-nos de formes de societats més “convencionals”. Però si s’explica bé, la gent s’hi atura.

D’alguna manera Tàpies o Subirachs són com els nostres trenca-gels. Ells darrera d’altres i d’altres a darrera d’ells, van obrin camí a la sensibilitat i la creativitat, explorant nous camins i noves possibilitats, seguint una ànima viva, una idea. Potser cada artista és un obra camins en sí mateix i per valorar impactes socialment veritablement importants, cal que passi una mica de temps, per entendre bé sí en termes d’aportació, un camí o l’altre és significatiu. D’entrada, som molta gent, molt genis possibles. No tots són artistes. Però els que s’hi apunten poden ser tants com grans de sorra d’una platja. I d’entrada el què fassin, ha de ser vàlid per a si mateixos.

Finestres d’El Trabuc

Les caricatures de Gemma Uribe al Trabuc

“Continua, continua, deixa guixar el llapis!”

fotop Centelles. D’aquí uns minuts muntarem l’exposició de caricatures que ha fet la Gemma Uribe. No puc negar que per penjar-la ha hagut de superar unes reticències meves, ja que hauria preferit que ens portés els seus dibuixos dedicats als contes que també prepara. Ja que, al meu parer, tenen una poètica molt més maca.

Però les seves “caricatures” arriben poc després de l’exposició amb retrats, que vam tenir a Centelles, al Marçó vell, amb olis de Xavier Serra de Rivera. Arrel d’aquella exposició vam com aprofitar per explorar una mica teòricament, el gènere del retrat. Perquè dintre de la pintura i el dibuix és un tema especial: es faci per encàrrec o no, l’artista representa una persona real. I tant l’un com l’altre cerquen capturar o mostrar el seu “jo”, el seu rostre, d’una manera que actualment ha desvirtutat la fotografia. Però en dibuix i la pintura és un exercici completament diferent ja que parteix d’un treball manual totalment. I el resultat es construeix a base de línies o taques que s’intenta vagin assemblant-se cada cop més al tema.

Les caricatures de la Gemma representen un extrem del gènere del retrat. On més enllà de representar un altre hi ha la voluntat d’accentuar-ne els trets. Pot ser un recurs graciós, igual que odiós. Però el problema és el mateix que en el del retrat, ja que qui s’es cartelluribe tà representant, respon intel·ligentment, respon a unes expectatives.

Petit qüestionari

Per tant vam acceptar la proposta de la Gemma, no sense abans proposar-li un petit qüestionari, del que en presentem directament les respostes:

Gemma Uribe: la primera vegada que em posava a fer caricatura en directe (Fira de la Castanya de Viladrau ’11) vaig notar que dibuixava d’instint, quasi sense pensar. Però recordo que vaig acabar esgotada (en vaig fer moltes!). Algunes vegades, no sé si estic encertant la persona en qüestió sinó fos pels comentaris que sento del públic-espectador com: l’’ha clavat, s’assembla, ets tu, l’agafa bé…!” Aleshores tinc un referent de que funciona i si no el tinc, penso entre mi: «continua, continua, deixa guixar el llapis…». En una ocasió la persona que havia de dibuixar va dir que l’intimidava i em va fer reflexionar si, en el fons, era jo que ho estava.

Puc fer la caricatura amb la persona al davant o des de fotos i quan es coneix personalment o es té més vista, es recorda encara més la seva estructura i expressió.

Al natural, dibuixes el que observes o el que sents que veus… i algú està esperant, per tant procures enllestir aviat i més si fa fred.

De totes maneres, se m’encomana, poc o molt, alguna cosa que caracteritza la persona en relació al seu gest, expressió… tal com per a voler fer una imitació teatral, sentint-te una mica aquesta persona.
No he dibuixat cap dels personatges d’aquesta mostra del natural, però he notat en més o menys mesura aquest procés que em demanes que descrigui.
Tampoc puc saber si les pròpies persones s’hi reconeixerien, tot i que si veus l’exposició trobaràs un detall que et pot donar un indici…

Llegeix el nou butlletí Finestres:

Finstres núm 23

No és aquesta la idea:

Visita a CosmoCaixa:

Fa una setmana, a la tarda vam visitar CosmoCaixa. Una mica per cercar què explicaven, en concret, sobre el medi vegetal; una mica per curiositat de revisitar un dels museus dels que recordàvem més xulos, almenys de quan era Museu de la Ciència, ja fa anys…

Centelles. Només entrar, a la taquilla la cosa no va semblar seria del tot: hi havia cua i només una caixa oberta, amb una segona, tancada, amb l’operadora clarament i tranquil·lament esgotant el temps per acabar i marxar. Va passa allò de que, just quan ens va tocar a nosaltres comprar les entrades, la caixera va demanar a d’altres que espavilessin ja que hi havia gent i el temps anava passant per a tots (no estaria malament allargar el temps per tancar els museus, almenys fins a les 10).

Mentre esperàvem el torn qui es feia notar més en aquell espai immens no eren els continguts del museu sino la canalla que pul·lulava per allà, talment allò fos un “xiquiparc”. Fins al punt que les taquilleres –i parlo només de l’estoneta que ens esperàvem- van haver de posar ordre davant l’omissió de responsabilitats dels pares.

Potser “l’estratègia” dels progenitors ja era aquella: portar la canalla a un espai on es podien esbargir fàcilment i on l’ordre el posaven els altres . Perquè a baix de tot, a la sala amb els expositors de gadgets i invents didàctics, l’ambient era mil vegades més el d’una espècia de parc d’atraccions que el d’un museu destinat a despertat la curiositat per la Ciència: nens saltant, corren i tocant com posseïts els botons dels expositors demostratius. I realment: què saben que fan? que aprenen? o perquè els hi serveix tot allò? L’eslògan que hi havia per l’entrada prenia un significat concret: “T’has divertit? Has fet ciència!”.

Sincerament em sembla una vulgarització del que per a mi representa aprendre o encuriosir-se pels fets científics. Crec que tot plegat forma part del concepte de societat que posa les coses més fàcils o que ha donat un valor laxa (entenguis també explotable, comercial, oportunista) a termes com “espectacle”, “diversió”, “oci”, “cultura”, “joc”.

Sincerament no és aquesta la meva idea ni de la Ciència ni de la Cultura, ni de les Arts. Crec que la “democratització” d’aquestes va per un altra cantó o s’hauria de vehicular d’una altra manera, amb un altre rigor i serietat. Sense oblidar la part pedagògica de les Ciències i les Arts i els “interessos”, els coneixements , les eines, les “distraccions” i la diversió (en tant que coneixements que permeten “evadir-se” o “sobreposar-se”), que aquestes puguin aportar. Amb tots els respectes, crec que CosmoCaixa, almenys en el que és la visita –potser fan altres activitats i serveis que no eren el nostre objectiu-, es desvia bastant del museu xulo i entusiasmador que recordava de petit. El museu no té per ni pot substituir un parc d’atraccions. No és la primera vegada que tornem de llocs amb la idea que l’àrea d’influència de Port Aventura s’ha escampat per una gran àrea del nostre país. És en aquest context que resulta comprensible que homenatges com els fets a José Milicua, dijous de la setmana passada, al Palau Moja, agafin als responsables i al públic una mica com per sorpresa de llàgrimes de cocodril.