Raport: Swab 2016

20160930_201810

 

 

 

 

 

Fils artístics

Barcelona/ Centelles. L’objectiu del nou blog, Badaluc, és fer articles madurats amb més temps. Però com fer-ho sense perdre el pols a la realitat? Puc deixar de mesurar l’entorn, a través de les cròniques, sempre? D’aquí uns dies ens podríem despenjarem amb una referència a una galeria mallorquina, on ens hi haurà portat un dels fils que anem seguint; però encara cal poder fer com un “resum” de la situació, per tal de poder després, plantejar la idea “nova”.

Amb el “Fil” de l’exposició de la ceràmica aplicada a l’arquitectura (Museu del Disseny) passa una mica això. Però ja vam poder fer una referència en el post anterior, dedicat al “interès per l’art”. Quan hagi madurat el fruit que estem engreixant, podrem avançar amb coses noves.

També m’hi trobo amb la visita a la fira Swab. Hi he anat dos o tres edicions i cada any havia  fet una crònica, que m’ha servit també per entendre millor el panorama i explorar en endavant. No em va bé deixar-ho de fer cròniques amb tot. Escriure també és una eina. Guardar-ho apuntat és diferent a publicar-ho. Queda com fixa’t, deixa de ser pura especulació.

La fira d’art contemporani té lloc, novament al pavelló d’Itàlia, al costat esquerra de la Font de Montjuïc, Barcelona. Demà diumenge s’acaba. Ja sabreu que la seva presència ha servit també per inaugurar temporades a les galeries i també de pas, coincideix amb inauguracions d’exposicions i cursos artístics a altres institucions.

En el cas de la visita que hi vaig fer, crec que la crònica de situació, pot ser la següent:  la fira és com la d’anys anteriors. Els d’stands mostren galeristes o projectes artístics d’emprenedoria. Em va anar bé fer una visita ràpida inicial i després, tornar a fer vàries per visitar coses concretes que m’havien semblat interessants i descobrir-ne de noves.

20160930_201202

Em va agradar molt l’stand d’uns Coreans, que portaven pintures i petites talles de fusta, lleugerament policromades (a vegades trossos de troncs treballats). Sota les escultures hi tenien les caixes de cartró per guardar les peces. Les pintures creuaven aprenentatges globals. Crec que l’artista sabia bé on anava per les referències més o menys suggerides a personatges tipus el Quixot, cal·ligrafia llatina un pel tortuosa i estil “expressionista”. També referències a Dalí. Tot el conjunt es veia mostrat a consciència i optimitzant al màxim els recursos. Utilitzaven la caixa d’embalatge  de les obres, tal i com havien vingut, com a taula, banc i centre. Inclús mostrava les etiquetes d’enviament, tal qual.

També em vaig fixar amb els dibuixos d’un artista presentat per un galerista milanès, que recordava al treball “oníric” del Bosco, amb natures foses amb caps i cossos  d’ocells. No obstant el punt on hi havia més “xixa” crec que era en les galeries procedents de Grècia i un grup vinculat a un projecte artístic generat a la costa septentrional d’Àfrica. Al marge de la seva dinàmica “internacional” i filosofia més o menys comercial, no podia ser que passés desapercebut per a ells, la situació de conflicte que viuen més d’aprop grecs, tunesians, algerians, marroquins i els pobles en els que situacions més o menys properes, han fet agafar a l’art el nervi de la desesperació. Res és aliè si és sincer i genuí. I podia ser que les obres procedents dels llocs que han conegut la guerra i als refugiats,  no ens arribessin aquí amb una subtil denúncia?

Hi havia altres galeries amb altres propostes pertanyents a altres realitats. No obstant aquestes van ser les “històries”, que em van cridar més l’atenció. En el cas de les galeries de l’est i el sud del Mediterrani eren bastant importants les referències més o menys velades a la cultura comuna, a la que eludeix l’exposició de ceràmica aplicada a l’arquitectura del Museu del Disseny, on d’alguna manera, al fang esdevé un dels elements essencials i comuns, des dels segles dels segles. A aquelles galeries les essències semblen un lament.

 

Que aquí no interessa l’art?

Centelles. Dissabte passat vam passar per l’espai de Km7 a Camallera, regit per  José Luís  Pascual, qui estava a punt de tancar les exposicions d’estiu , mirant amb un xic més dubte  la campanya de l’any vinent. La visita ens va omplir de la força creativa de l’art nou,  però ens va deixar un gust amarg, per les incerteses que té l’art català, mirant endavant.

Serà que el panorama de crisis general estén encara la seva ombra.  Mentre els  artistes veterans de l’Empordà  se les empesquen per continuar des dels seus llocs de treball i miren de mantenir la seva aportació cultural, reculen negocis i ofertes expositives. Parlem dels de l’Empordà, però hi ha artistes per tot el país. Alguns han cercat sortides i hi ha una espècia de beneït  èxode d’obres catalanes cap al mercat internacional , amb l’esperança de trobar un comprador que les estimi.  Però és que a Catalunya, realment, no hi ha mercat per a l’art? Com és que per tot arreu es multipliquen  els tallers i cursos  d’art i l’accés general als sabers culturals i en canvi no hi ha “vendes locals”  per part dels artistes amb ofici i amb taller, acreditats?

xavierpascual
Talles de sabina, artistificades per Xavier Pascual

Km7 reunia fins diumenge passat obra nova del mateix Pascual i també del seu germà, Xavier, arquitecte, que mai no havia volgut exposar unes escultures que fa polint i buidant fusta de sabines  (arbre autòcton de les Pitiüses, en perill d’extinció). També pintures d’Isabel Cruellas. En l’exposició anterior, la del juliol, Assumpta Mateu va ser qui ens explicava que, com d’altres artistes d’aquí, tenien planificades exposicions  i enviar obres, de manera regular, a la Xina. També és el cas d’altres,  com Núria Rossell. Està molt bé que les obres i la carrera de cadascú agafi una dimensió internacional. No obstant, i als d’aquí que ens passa?

Matèria grisa

S’han anat succeïnt molts canvis a tot arreu. Només a Barcelona, la majoria de galeries en marxa  -de Consell de Cent i altres llocs- han modificat el tipus de negoci o han buscat un emplaçament nou, sino han abaixat la persiana: Carles Taché, Joan Prat, Senda, etc.  Eude és una de les que, de moment continua, més o menys amb el mateix concepte. Més cap al centre, fa ja uns mesos vam saber que la galeria Artur Ramon canviava d’ubicació, per reorientar el seu negoci a nivell internacional.

En un altre pla, fa molt poc, ja sabeu que es va inaugurar una exposició de Renoir a la Casa Garriga-Nogués, seu de la Fundación Mapfre. Anteriorment allò havia estat la seu de la Fundació Godia,  exponent d’una altra entitat cultural prou prestigiosa, mentre les exposicions i cursos es van anar succeint.  Però la crisis els va escombrar. En positiu, tenim que el 19 de setembre, la Fundació Vila Casas, inaugura temporada i també donarà nom guanyadors del seu Premi de Pintura.

A nivell d’altres exposicions d’embargadora, el Museu  del Disseny va inaugurar una gran exposició sobre la ceràmica aplicada a l’arquitectura: s’ocupen de mostrar les aplicacions del fang, des dels maons fins a dintre les cases, i per això precisen mostrar canonades d’aigua d’Atenes de fa 2500 anys o  més; i també tenen obres tan impressionants, com relleus de fang “policromats”, amb lleons i llancers, de l’antiga Babilònia, procedents del museu de Berlín .  Per fer aquesta aposta,  no només és qüestió de tenir els contactes, el material i el concepte. Sino que per això, cal disposar d’una audiència o, al menys, la missió dels museus és fomentar-la. Barcelona, 3.000.000 d’habitants, Catalunya, 7.  No pot ser no hi hagi “audiència” ni “clients”.

“Quan una cosa no es coneix no es pot estimar”

Entrevista  a Artur Ramon Navarro, galerista

Centelles. Aleshores: què passa amb el mercat d’art local?  Per “començar” a  respondre aquests interrogants, hem començat a parlar amb alguns dels agents més posats en el tema.  L’aportació més important, per avui, ens ve de Barcelona, per part de l’Artur Ramon Navarro, hereu del negoci galerístic, qui juntament amb la seva germana Mònica, tiren endavant el trasllat de la galeria, des del carrer de la Palla, fins al carrer Bailén, on els canvis més importants, seran que no faran exposicions  publiques, com  fins ara (diuen que com a molt en faran “dues a l’any quan tinguin coses a dir”); i la seva atenció anirà dirigida a una escala molt més global. Per exemple, per veure els seus  Piranesis, “de forma natural” –igual com “La Divina Comèdia”, en paper, es pot trobar a les  Llibreries-, s’haurà de concertar visita.  No obstant, les “observacions” del galerista, també escriptor i divulgador de la seva tasca i foment del col·leccionista, ens aporta idees prou sucoses.

BADALUC.- Tan malament està el comerç d’art a nivell local com per ser mes efectiu reorientar la galeria, mes al mercat internacional?

ARTUR RAMON NAVARRO.- Aquesta no és la qüestió. Qualsevol negoci cal que es reorienti al llarg del temps i el nostre model no s’adequava al nostre creixement internacional.

Acomplem ara l’estructura a l’activitat per encarar amb més garanties els reptes presents i els deafiaments de futur.

BDL.- El col.leccionista ‘natural’ d’aquí, que li pot estar passant? Desconeix o esta desinteressat per l’Art? No sap perquè serveix o pot voler-lo adquirir? No te peles? Què diríeu que ens està passant?

ARM.- Ens passa que l’art ha deixat d’interessar. Per què? Primerament perquè s’ha deixat d’ensenyar a les escoles i a les cases i quan una cosa no es coneix no es pot estimar, valorar. Després perquè el nostre món és instantani i experencial i l’art va per un altre camí, més reflexiu i més sòlid. I finalment perquè hi ha molta confusió entre el que és local i el que no, el que val i el que no. No hi ha col.leccionistes, tan sols inversors que van com un ramat al so de la última frivolitat. Molt decebedor.

BDL.-  El vostre pas global pot d’alguna manera o intentareu que de rebot serveix-hi per incentivar de nou l’art i el mercat local?

ARM.- Nosaltres apostem i apostarem per l’art en transversal, sense etiquetes, sense èpoques. En el nostre model apostarem per l’excel.lència, el rigor, el servei, i la discussió com sempre hem anat fent. Forma part de la nostra manera de ser i canviem d’espai, no canviem el nostre esperit.

BDL.-  On haurem d’anar ara per veure Piranesis o Fortunys o els artistes que tan ens estimem a nivell d’exposicions i amb la naturalitat que vosaltres ho ensenyàveu?

ARM.- Podreu venir a veure’ns i us els ensenyarem personalment. El que no té sentit és anar fent exposicions que no estan subvencionades fent veure que si ho estan i treballar per la cultura sense rebre res a canvi. Quan vam obrir la galeria a finals dels vuitanta hi havia un equilibri entre activitat comercial i difusió cultural, un ecosistema que funcionava en tant que un alimentava l’altre, ara només quedava la part cultural i sense ajuts no podíem fer el nostre projecte visible. Sense ajuts i sense reconeixement social, ni institucional. Sort que alguns amants de l’art. ens seguiu i valoreu el que fem. Ara ens podrem seguir retrobant a Bailén 19.

BDL.- Una pregunta mes: en el passat vostre, com era el col.leccionista característic i dominant? Realment eren ‘conneisseurs’? 

ARM.- No eren conneisseurs en el sentit estricte del terme però si persones apassionades per l’art que aprenien ràpid i compraven. Molts eren de classe mitja. Un dels efectes de la crisi és que aquesta part de la població no té un diner sobrant que els permetia comprar art. Avui ja no el tenen i els que el tenen, el dediquen a altres coses: prefereixen comprar un cotxe o fer un viatge exòtic a adquirir un quadre. No tenen cultura visual, ni li donen valor a les coses vinculades amb la història o el passat. Hi ha un descrèdit enorme del passat i una sobrevaloració absoluta de l’actualitat i del futur.